L’economia com a fet diferencial

El nostre enemic no és aqueixa realitat que se’n diu Castella: el nostre enemic és una ficció, és Espanya.

PERE COROMINES

Durant la dictadura de Primo de Rivera la hisenda pública no va experimentar canvis de cap mena. Per tant, la contribució del Principat de Catalunya al tresor públic va continuar sent de la mateixa importància que abans, i per altra banda, el retorn de les aportacions realitzat mitjançant les inversions públiques tampoc no va augmentar prou sensiblement per haver modificat la tendència tradicional. El diari La Correspondencia Militar un dia abans del cop d’estat justificava la intervenció amb arguments econòmics: «Cataluña no es de las regiones de España que pueda tener quejas de lo que ella llama Poder Central, que la ha mimado de tal forma que para favorecer su pujanza industrial se ha levantado esa frontera arancelaria que más que a la nación favorece a los industriales catalanes que, faltos de competencia por los gravámenes a la importación han encarecido sus productos como les ha venido en gana». Amb aquestes idees del nacionalisme espanyol, no és estrany que fins i tot la dictadura hagués estat criticada per haver autoritzat i col·laborat a organitzar l’Exposició Universal a Barcelona el 1929. Tanmateix, continuava soterrada la catalanofòbia en el terreny econòmic. El gener de 1929, un article reconeixia que el Consejo Nacional de Economía havia creat «de grandes difficultés à l’installation en Catalogne d’importantes entreprises industrielles, nationales ou étrangères; en revanche, il facilite l’installation de ces mêmes entreprises dans d’autres contrées de l’Espagne».^[501] El 1927 Carles Pi i Sunyer va calcular la importància econòmica de Catalunya amb les dades relatives a la tributació fiscal. Malgrat les dificultats tècniques per aconseguir-ho, «fent un càlcul acurat i tenint en compte les contribucions directes i indirectes de l’Estat, els impostos municipals i provincials, i totes les càrregues isolades de caràcter social, corporatiu o econòmic, hom arriba a la conclusió ben fonamentada que avui anualment la tributació global de Catalunya deu acostar-se força, si no hi arriba, als mil milions de pessetes».^[502] Per aquella època els pressupostos generals de l’Estat eren al voltant dels 4.000 milions de pessetes. La balança de pagaments per via fiscal durant la dictadura continuava igual de desequilibrada. Gràcies a l’informe que va redactar la comissió catalana que va negociar el projecte d’Estatut d’Autonomia, ara es pot saber la mitjana d’ingressos provinents del Principat que va obtenir l’Estat espanyol entre 1927 i 1930. Les dades aportades aquí d’un estudi de Jaume Alzina mostren el percentatge de la recaptació a Catalunya de diferents impostos directes comparats amb el total de l’Estat.

La recaptació relativa obtinguda per l’Estat a Catalunya en relació amb Espanya:

Font: Jaume Alzina. L’economia de la Catalunya autònoma, p. 78.

Per interpretar adientment aquests percentatges cal recordar que la població de Catalunya en aquell moment representava l’11 % de l’Estat. Si es considera la totalitat dels impostos (directes i indirectes) que configuren els ingressos de l’Estat, la mitjana recaptada a Catalunya era d’un 19 %, quan en realitat la població només constituïa l’11 %. Continua el mateix desequilibri que al principi de segle. Pel que fa a les inversions fetes per l’Estat, tampoc no arribaven al nivell que proporcionalment representava el pes demogràfic de Catalunya. Segons les dades d’Alzina relatives a l’exercici de 1930, les despeses de l’Estat a Catalunya solament eren del 5’5 %, quan, atesa la població, haurien hagut d’arribar a l’11 %.^[503] En definitiva, tenint en compte la població catalana, d’una banda, es pagava gairebé el doble i, de l’altra, a l’hora de la distribució de les despeses, dels serveis i de les infraestructures estatals, es rebia la meitat del que correspondria. El negoci de l’Estat amb Catalunya era rodó. I com s’ha anat demostrant, aquesta situació feia anys que durava. En canvi, l’opinió espanyola ho veia al revés. Al llibre El problema catalán (1930), el periodista Francisco Seminario denegava el dret dels catalans a queixar-se de res: «Casi todos los agravios de que los catalanes acusan al resto de España son imaginarios y lejos de ser la Irlanda española, Cataluña ha sido la niña mimada de todos los Gobiernos de la Restauración hasta nuestros días. (…) La España oficial no odia, como dicen los catalanistas, dormita; quiere que le dejen en paz el disfrute tranquilo a su paso por el poder».^[504]