La permanent qüestió fiscal

Yo no admito que Cataluña sea una nación diferente de España, y mucho menos que sea una nación oprimida por ella.

JOSÉ ANTONIO BALBONTÍN

Los españoles tenemos la fortuna de pertenecer a un pueblo hecho para mandar.

ANTONIO TOVAR

La idea arrelada que Catalunya gaudia de privilegis duaners no va pas desaparèixer amb la Segona República. El diari La Correspondencia Militar del 29 d’agost de 1931 hi tornava a insistir tot parlant del separatisme dels catalans: «Preciso es, ante todo, acabar de una vez con aquella manoseada frase, absolutamente inexacta, de que los separatistas son cuatro gatos. (…) Los que, en fin, mascamos en el ambiente, esa idea estrafalaria, que es hija de un orgullo y de una vanidad desmedidas, sabemos de una manera positiva que no son cuatro, sino cientos de miles, los gatos que tienen como norte de sus aspiraciones separar Cataluña de España (…) evitando, si es posible, las fronteras para poder vender las bayetas que fabrica, y que inundan las provincias restantes de España merced a un arancel proteccionista sin precedentes».

Però el tema important no era el parany de les duanes, sinó la qüestió del greuge fiscal, que continuava vigent. Segons les dades formulades per Carles Pi i Sunyer, el 1931 la recaptació tributària feta a Catalunya, que representava aleshores el 12 % de la població, va ser la següent:

Recaptació de tributs de l’any 1931 (en milions de pessetes):

Font: Carles Pi i Sunyer. El comerç de Catalunya amb la resta d’Espanya, Mèxic, 1959.

Pi i Sunyer manté que «les partides de la tributació de les quals es treuen aquestes dades pugen a 524’4 milions de pessetes, o sigui, més de la meitat de la tributació catalana de caràcter estatal. Representen, doncs, una base substancial per a veure la proporció en què Catalunya contribuïa a les despeses de l’Estat espanyol. El percentatge de la contribució catalana per tots aquests conceptes representava el 27 per cent de la tributació total espanyola pels mateixos conceptes. La xifra és prou eloqüent per a evidenciar la magnitud de l’aportació tributària catalana».^[547]

No era pas de la mateixa opinió Manuel Martínez Aguiar, que en la seva conferència a l’Ateneo de Madrid de l’agost de 1931 esmentada abans, respecte al projecte d’Estatut d’Autonomia presentat a les Corts, va exclamar: «Y en el Estatuto de Cataluña se constituye una cosa que se denomina “el poder de la República”, y lo primero que se hace es quitarle el poder fiscal. Ya es un concepto de poder». Malgrat haver canviat de règim polític amb l’adveniment de la Segona República, l’opinió general espanyola sobre les relacions econòmiques entre Catalunya i l’Estat no havia canviat, tal com demostra el contingut de la conferència de Martínez Aguiar: «Por virtud del Estatuto Catalán, Cataluña resultaría ser el ente rico que viviría y engordaría a costa de la España pobre. Lo que se deja para España en el Estatuto es el producto de las contribuciones indirectas, o sea las que totalizan por número de habitantes; y siendo limitado el número de habitantes de Catalunya, la contribución de Cataluña a los gastos de España de igual limitación. Por contra, las contribuciones directas se cobran sobre la riqueza; y siendo muy rica Cataluña, se guardaría la parte cuantiosa del conjunto tributario. (…) El mayor favor que puede hacerse a ese Estatuto, en lo que a impuestos se refiere, es decir que es un caso de sonambulismo. Como es sabido, cuando el sonámbulo se despierta, se encuentra que va en camisa».^[548] Amb aquesta mateixa visió, per Castella fou divulgat el 1932 un full volander titulat «Largo de aquí, marchad a Fenicia» en què es deia: «Cuando las tribus catalanas vinieron a España y se instalaron en territorio español (…) ¡qué pocos se imaginaban que en ellos iba a repetirse el caso del cautiverio de las tribus de Israel en Egipto (…) ¡Que se vayan de una vez y que nos dejen en paz! Así viviremos tranquilos y nos costarán más baratos las bayetas, los paños y los géneros de punto. (…) Largo de aquí. ¡Regresa a Fenicia, o vete a donde quieras, que grande es el mundo! ¡Recoge tus industrias y vete a hacer bayetas, paños, géneros de punto y butifarra a otro sitio donde no te esclavicen!».^[549]

El 15 de març de 1932 l’economista Joan P. Fàbregas, director de l’Institut de Ciències Econòmiques de Barcelona que, havent estat dirigent de la CNT, va exercir de conseller d’Economia i Finances, va tractar en un llibre de la viabilitat econòmica d’una Catalunya independent. Hi remarcà la submissió de l’economia catalana a l’Espanya central amb aquesta explicació: «El pressupost de despeses de l’Estat espanyol per a l’exercici de 1932 es calcula en 4.169 milions de pessetes, de les quals n’hi ha 2.631 milions destinats a despeses no estatutàries, i 1.538 milions destinats a despeses estatutàries, i el 20 %, que són 833’9 milions de pessetes, és la part que hi aporta Catalunya». Fàbregas argumentava que el problema no era l’aportació catalana sinó la poca despesa pública de l’Estat a Catalunya: «El 20 % sobre els 1.538 milions de despeses estatutàries representa la suma de 307’7 milions, i aquesta quantitat és la participació de Catalunya en les esmentades despeses i, en canvi, l’Estat espanyol ha despès únicament en els darrers anys una mitjana de 82 milions». Aquesta despesa tan baixa era ínfima en relació amb l’aportació catalana i irrisòria tenint en compte la demografia: «La població de Catalunya representa l’11 % del total de la població espanyola, i, per tant, el Govern central hauria de dedicar almenys a Catalunya l’11 % del total de despeses estatutàries, o sigui 169 milions». Fàbregas, home d’esquerra que ningú, doncs, no podria titllar d’insolidari, l’opinió del qual, per això mateix, és tan valuosa, mantenia que «estudiant els coeficients de la tributació de Catalunya i les partides que rep de l’Estat central, resulta que un ciutadà català paga 123 pessetes mentre un ciutadà de la resta de la nació paga solament 60 pessetes anyals. Per altra banda, un habitant de Catalunya percep per despeses estatutàries la suma anyal de 48 pessetes, i l’habitant de la resta del país en percep 75».^[550] Aquesta situació sobre la generosa contribució tributària dels catalans i la insuficiència de les inversions estatals ha estat reiterada per tothom qui ho ha estudiat. En canvi, des de Madrid l’opinió és la contrària. Els catalans solen aportar dades concretes per palesar la situació deficitària, i les xifres aportades, aleshores, haurien de ser confrontades; doncs no, els espanyols volen discutir aquesta situació només amb el seu sentiment fonamentalista.

La revista econòmica madrilenya El Financiero, molt prestigiosa en l’esfera dels negocis, va editar un llibret sobre el capítol quart de l’Estatut d’Autonomia, el capítol de la hisenda pública. Aquest treball, publicat en tres articles llargs en la revista mateixa (entre el 25 desembre de 1931 i el 8 de gener de 1932), sortia divulgat amb el títol Por la unidad de España, prou explícit del tarannà del contingut. En aquest fullet de cinquanta-vuit pàgines que tan sols parla de la hisenda pública i de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, no hi ha cap xifra ni cap còmput. Tot el llibret és pura verborrea i un enfilall d’actituds polítiques contra Catalunya. Comença admetent que el debat sobre la hisenda «ha de ser el punto culminante de la discusión del Estatuto en las Cortes» i que el projecte aprovat per la Generalitat no pot «arrancar con violencia (…) negando a la Nación soberana en sus Cortes Constituyentes que pese y mida lo que ha de conceder».^[551] En el projecte inicial d’Estatut, l’Estat, per pagar les despeses generals, es quedava els impostos indirectes (duanes, alcohol, sucre, xicoira, transports, etc.), els monopolis, els drets obvencionals i els rendiments que no fossin traspassats. El govern de la Generalitat es feia càrrec de les contribucions directes (la industrial, la rústica i la urbana), les utilitats sobre la riquesa mobiliària i els drets reals. El Financiero es nega a acceptar aquesta distribució perquè «los tributos indirectos no pueden cifrarse» i a més a més perquè, encara que aquestes xifres siguin conegudes, «no podrían valorarse los gastos e ingresos de las Haciendas regionales». El llibret, amb un criteri molt poc fonamentat, al final surt amb un estirabot impensable i insuperable quan diu: «La Independencia, sí, pero no el Estatuto tal como aparece redactado, que deja unida a Cataluña dentro —dice el texto— a la República española, sin más nexo que el arancel. (…) La cuestión batallona del Estatuto, es por eso, la más interesante; vivir a costa de los demás, o dicho en forma más llana, pero relativa: “Viva Cataluña libre; ¡y el resto… esclavo!”».^[552] Tot i dir El Financiero que els impostos indirectes no es podien calcular, la comissió del Ministeri d’Hisenda sí que ho va fer per a l’exercici de 1930. Els ingressos que es quedava l’Estat pels impostos indirectes pujaven a 2.044 milions i els impostos directes que es quedava la Generalitat arribaven a 208 milions més els ingressos de les diputacions, 28 milions. Aquestes xifres elaborades pels tècnics del Ministeri d’Hisenda no varen agradar als polítics i no es tingueren en compte. Era millor parlar de conceptes que no pas de xifres.

En el Congrés dels Diputats es plasmà tota l’opinió espanyola al voltant de la balança fiscal quan es va debatre el projecte d’Estatut d’Autonomia. El 13 de maig de 1932 el diputat Ortega y Gasset, en parlar del finançament de l’ensenyament, fou molt contundent: «Lo que no sería posible es que para crear esa cultura catalana se usase de los medios que el Estado español ha puesto al servicio de la cultura española, la cual es el origen dinámico, histórico justamente del Estado español».^[553] L’exreformista Melquíades Álvarez era del mateix parer quan el 2 de juny de 1932 va dir: «Pretender que España prescinda de su Universidad para entregárosla a vosotros los catalanes, es sencillamente mutilar su pensamiento y desnaturalizar la obra de cultura que tiene que realizar España. (…) ¿Pero es que no concedéis a Cataluña el derecho de la enseñanza? Toda, toda. Vosotros podéis establecer vuestras escuelas, vuestros institutos y vuestra universidad, a costa vuestra, no a costa de España». Més clar, l’aigua. Segons ells, els diners públics de l’Estat no servien per finançar la cultura catalana. Es feien seus els diners i la cultura catalana no era espanyola. El mateix Ortega y Gasset, en el discurs citat més amunt, va confirmar aquesta visió: «Deseamos que se entreguen a Cataluña cuantías suficientes y holgadas para poder regir y poder fomentar la vida de su pueblo dentro de los términos del Estatuto: lo hacemos no sólo con lealtad, sino con entusiasmo; pero lo que no podemos admitir es que esto se haga con detrimento de la economía española».^[554] Manuel Azaña hi coincidia en admetre que Catalunya s’havia de pagar l’ensenyament: «Si quieren Universidad que se la paguen ellos. ¡Naturalmente. Y, además, en las indicaciones que ha hecho el Gobierno aquí el viernes pasado yo hice notar que se pondría en el Estatuto la cláusula de que la Generalidad reembolsaría al Estado nacional de todos los gastos que éste, por razón de enseñanza, hiciese en Cataluña. Esto lo dije bien claro y bien terminante».^[555] Allunyant-nos momentàniament d’aquest debat parlamentari, convé saber que Azaña tenia ben arrelada aquesta opinió, atès que en les seves memòries també ho rebla quan, per referir-se al 27 d’agost de 1932, escriu: «Ayer viernes estuve gran parte de la tarde en el despacho del Congreso con Carner, Corominas, Bello y Vergara, retocando el título de Hacienda del Estatuto, que se leyó de nuevo al final de la sesión. Queda mejor. Corominas tenía otras pretensiones, como que se le asignaran a la Generalidad recursos especiales para enseñanza, que se otorgara a la Generalidad la recaudación permanente de los tributos del Estado, etc. No lo acepté».^[556] Tornant al debat sobre l’Estatut d’Autonomia, el diputat català Joan Lluhí, el dia 27 de juliol de 1932, va dir: «En cuanto a la Hacienda, debo decir que este problema no es secundario, que es un problema de este momento y, sin embargo, aquí se hace la afirmación de que corresponde a la Hacienda de la Generalidad, dotada por este Estatuto. ¿Pues quién lo va a pagar?(…) En lugar de contar con la dotación de la Hacienda nos encontraremos con este dilema: que, o bien la Generalidad deberá realizar los servicios de enseñanza mediante un impuesto caro, especial, de los catalanes, por la cual la autonomía será cara (Un Sr. Diputado de la minoría radical: Es natural). No tan natural, porque entonces aquí estamos burlando la autonomía; que se diga con toda franqueza, que se diga claro, que para que los catalanes podamos tener eso que vosotros no nos discutís, enseñanza propia, debemos establecer impuestos especiales en Cataluña».^[557] El diputat Santiago Alba també va intervenir en la discussió del finançament de la universitat per expressar el mateix pensament que Ortega y Gasset, Melquíades Álvarez i Azaña: «Nosotros, muchos Diputados que opinamos en la materia de idéntico modo, no somos opuestos a que estos señores catalanes funden con su dinero y sus hombres de ciencia una Universidad, si quieren fundarla». I així fou. L’ensenyament va ser de peatge. Aquest problema es va palesar el març de 1935 en els pressupostos de les universitats, que van adjudicar a la de Barcelona 889.000 pessetes, mentre que a la de Madrid li donaren 7.671.000 ptes. Barcelona tenia una novena part de la de Madrid.^[558]

Les concessions recollides a l’Estatut fins i tot es consideraven excessives en certs àmbits. Així, el diputat socialista José Algora, de Saragossa, votà diferentment que el seu partit durant el debat de l’Estatut perquè, d’acord amb els «centenares de cartas y de telefonemas de Ayuntamientos zaragozanos en los que me pedían votase contra el Estatuto», els catalans «van beneficiados a costa de las restantes provincias de España».^[559] Un altre diputat socialista aragonès, Manuel Albar, va reconèixer que a l’Aragó hi havia un estat passional contra l’Estatut, però tanmateix «me fío poco de ciertos estados pasionales que todos sabemos que son fáciles de promover cuando bajo la superficie se atizan merced a campañas de Prensa o de otra índole que llevan el descontento y la excitación hasta los últimos rincones de la zona que se pretende remover».

Finalment, es va aconseguir que l’Estatut preveiés tan sols la cessió dels impostos de les contribucions territorials, els dels drets reals i una participació de la Generalitat en els de les contribucions industrials i d’utilitats per cobrir el cost total dels serveis transferits al govern de Catalunya. Un home equànime com el canonge Carles Cardó opinava que l’Estatut consagrava «la injustícia fiscal de l’Estat espanyol envers Catalunya, puix que, en lloc de deixar-li les finances proporcionades als serveis que necessitava una regió d’economia tan voluminosa i de cultura oficial tan deficient, malgrat la seva superioritat relativa i el seu moviment de creixença, li concedia només les que abans ja despenia l’Estat per als serveis rudimentaris que hi prestava: uns 85 milions».^[560] Malgrat aquesta realitat, Cardó també comentava que no eren pas pocs ni insignificants, els centralistes que es lamentaven que l’autonomia de Catalunya els costaria molt cara, ja que els catalans arrencaven 85 milions de pessetes l’any a l’Estat espanyol. Efectivament, era molt estesa l’opinió segons la qual Catalunya amb l’autonomia tindria uns ingressos fiscals extraordinaris en detriment d’Espanya. Un parer molt il·lustratiu és el del poeta Antonio Machado, el qual en una carta del 2 de juny de 1932 afirmava que l’Estatut d’Autonomia «en lo referente a Hacienda es un verdadero atraco y, en la enseñanza, algo verdaderamente intolerable».^[561] Com ha passat sempre, els castellans han tingut la impressió que els catalans no pagaven prou. En aquells moments trobaven l’autonomia política financerament excessiva.

Quan s’acabava d’obtenir l’Estatut, Jaume Alzina, en elaborar un treball sobre les finances de la Generalitat, va fer un estudi dels pressupostos generals de l’Estat per a 1933, algunes dades del qual són aquestes:

Pressupost de l’Estat de 1933. Impostos directes (en milers de pessetes):

Font: Jaume Alzina. L’economia de la Catalunya autònoma, 1933, p. 83.

En aquest quadre estadístic es torna a observar que en la tributació directa els catalans pagaven molt més a l’erari públic del que per la seva importància demogràfica els pertocaria, ja que si Catalunya en aquell moment representava el 12 % de la població de l’Estat, a l’hora de satisfer els impostos directes la seva aportació era gairebé el 19 % dels ingressos recaptats. És ben segur que per aquesta senzilla raó el govern de la República no va atorgar a la Generalitat la totalitat dels impostos directes, de manera que d’acord amb l’Estatut es concedien als catalans solament l’impost de la contribució territorial (la contribució rústica i urbana), l’impost sobre drets reals i un 20 % de la contribució industrial i utilitats.

Encara es pot veure molt més remarcada i menys justificada aquesta descompensació de la balança fiscal si s’examinen les despeses estatutàries d’aquell mateix any que l’Estat realitzava a Catalunya via Generalitat i que queden reflectides a continuació:

Pressupost de l’Estat de 1933. Despeses estatutàries (en milers de pessetes):

Font: Jaume Alzina. L’economia de la Catalunya autònoma, 1933, p. 83.

El pressupost total de despeses de la República per a 1933 arribava a 4.711.169.000 pessetes; tal com es veu en el quadre anterior, la suma destinada als departaments ministerials relacionats amb el traspàs de serveis a la Generalitat era de 2.078.480.000 ptes. El dèficit de la balança fiscal entre Catalunya i Espanya quedava encara més remarcat. Si encara es podia justificar que els catalans paguessin un 6’77 % més del que els pertocaria perquè Catalunya era, en certa manera, un país pròsper, no hi ha explicació del fet que les despeses en serveis públics també fossin un 6’37 % menys, la qual cosa ja no tenia justificació ja que els serveis havien de ser idèntics per a tothom. És la manifestació d’un drenatge gravíssim de capitals per via fiscal en cada exercici, que a la llarga representarà una descapitalització de Catalunya sobretot en el terreny dels equipaments i de les infraestructures públiques. Aquesta descompensació era tan evident que el mateix Azaña pel 1933 va haver d’intervenir perquè el ministre d’Obres Públiques, a causa de l’autonomia, no havia assignat cap inversió a Catalunya.

El pensament polític imperant a Espanya sobre aquesta matèria, tant el de dreta com el d’esquerra, no era gens comprensiu, ben al contrari, exactament a l’inrevés. En un míting a Valladolid el 4 de març de 1934, Onésimo Redondo va dir que no es pensessin els catalans que tenien cap dret de domini sobre res perquè tot era dels castellans: «Porque aquellas riquezas que allí hay, porque aquellas ciudades del norte, de oriente o de levante, porque aquellas vías que en gran número cruzan sus suelos, porque aquellas fábricas, porque aquellas ciudades soberbias, comparadas con las más grandes de Europa, se deben a nuestro esfuerzo, y se deben en gran parte a la comprensión y a la mansedumbre de los castellanos, que les han permitido para su uso, unos aranceles protectores, lo mismo para la metalurgia, que para las demás industrias. (…) Que aquello es nuestro, que no digan que es suyo. Es de Castilla y del resto de España, de todos los que han contribuido con sus leyes, con su actividad, con el consumo de las mercancías de unas y otras regiones, a mantener los aranceles. Los que tenemos el derecho a reivindicaciones somos nosotros».^[562] La preparació psicològica de la guerra era evident i es feia, a més, amb vista al botí. ¿Que no eren iguals per a tothom, aquests famosos aranzels? ¿Per què insistien a fomentar aquest odi contra els catalans? ¿Quina finalitat tenien aquestes mostres de catalanofòbia? El punt de vista sobre els aranzels estava lligat i estretament vinculat amb el concepte que tenien de la indústria en la vida productiva. És a dir, la tradicional dicotomia agrarisme-industrialisme encara no s’havia esvaït el 1935. Onésimo Redondo, en un míting el 19 de maig de 1935 a Madrid, va parlar del «fracaso del industrialismo» amb aquests arguments: «Ya no es hoy, como hasta hace poco tiempo, idea en boga, venerada como panacea de todos nuestros males, la industrialización de España. No es esta la hora de crear y de proteger industrias artificiosas a costa, precisamente, del cuerpo nacional». També hi va expressar la voluntat d’assolir «una raza fuerte» així: «Y si queremos hacer obra imperial —y la obra imperial es algo más que una palabra— hemos de coger la raza con nuestros brazos creadores, hemos de llevar al campo la savia de nuestra redención».^[563] El seu imperialisme era camperol, i la raça era apta únicament per conrear els camps i, evidentment, per subjugar els altres, els quals ja treballaven a les manufactures per ells.

El 1937 Francisco de Cossío, des de Valladolid, on va començar com a periodista del diari El Norte de Castilla, va escriure sobre Catalunya un text en què plasmava tot el seu subconscient, que li sortia sense adonar-se’n. «Lo importante es el hecho, ya viejo, de propugnar la separación, eje del ideario de unos insensatos que pretendían que España fuese una colonia suya. Muralla arancelaria para defender su industria, puerto franco para molturar trigo barato, independencia política y tributaria con el Poder español…, es decir, una ley del embudo, que, en parte, por la inconciencia de muchos Gobiernos, tuvo una triste realidad».^[564] Wenceslao Fernández Flórez, en un article al diari El Adelantado, de Salamanca, el 28 de desembre de 1937, també lluitava contra l’aranzel: «Así, Cataluña y las Vascongadas, mientras el resto de España vivía con dificultades, se enriquecían triunfalmente. Sus industriales, sus mineros, sus negociantes, sostenían equipos de políticos que ejercían cerca del Gobierno central una presión que —si ha llegado el momento de decir las cosas claras— no era más que un consciente aprovechamiento de los sistemas más rudimentarios de chantage. (…) Al enriquecerse, y no por mérito propio, sinó por una especie de pistolerismo político, se creían mejores y despreciaban a los que prestaban a aquella transfusión de la sangre de sus bolsas.(…) Y esos fabricantes catalanes que se defendían de la competencia extranjera no creando con recursos propios, labores mejores, sino elevando el dique aduanero, nos trataban como a una colonia de negros, y paradójicamente, se dolían de estar unidos a nosotros. Era la primera vez en la Historia en que una metrópoli intentaba una guerra para separarse de sus dominios».

La demonització dels catalans era freqüent. A més, els comparaven amb els jueus i els incloïen en una campanya antisemita. El general Gonzalo Queipo de Llano, el 26 de novembre de 1936, va explicar que a Amèrica «juzgan (als catalans) como una raza de hebreos, porque se valen de los mismos procedimientos que realizan los hebreos en todas las naciones del Globo».^[565] Aquest fenomen de vincular els estereotips dels jueus amb els dels catalans ha estat estudiat per Rafael L. Ninyoles, que en treu la conclusió següent: «L’antisemitisme del feixisme espanyol, de tipus oportunista i més aviat retòric —en línia forçada amb el nazisme— no va poder constituir, evidentment, cap base doctrinal per al Règim de Franco. Però és una dada reveladora que l’antisemitisme de l’Espanya franquista —que sols va desaparèixer quan Hitler perdé la guerra— es confongué en la teoria nacionalista amb l’anticatalanisme». Segons el referit autor, «l’opinió de les majories nacionals estava molt sensibilitzada envers la “qüestió catalana”, però poc condicionada a utilitzar els jueus reals com a víctimes propiciatòries». Ninyoles conclou que el «separatisme» es va considerar com una maniobra «judeocatalana»; així, per exemple, es deia que Companys era jueu, igual que Cambó.^[566]

Aquestes idees polítiques i econòmiques en contra dels catalans s’anaven reiterant fins a fer-les acceptables i creïbles a les majories socials. Francisco de Cossío, des de Valladolid, el 29 de març de 1938, també insistia que «Barcelona, la mimada por la debilidad y la cobardía de varias generaciones, la que sacó más con esquerras y con derechas y con centro, del esfuerzo y del trabajo nacional; la que obtuvo subvenciones sin límite, regímenes fiscales de privilegio, aranceles a la medida de su industria, puerto franco para negociar con el trigo extranjero y que todo ello no la sirvió sino para maniobrar la traición y volverse contra España, a la cual explotaba al mismo tiempo que ofendía».^[567] Si tot el que podien dir contra els catalans es basava en una mentida i arguments verificables com a falòrnies, és molt greu haver encetat una guerra amb aquest principal objectiu, en la qual va morir tanta gent.