El catalanisme com a força electoral

«LA CORRESPONDENCIA MILITAR»

EMILI RIU I PERIQUET

Amb la Solidaritat Catalana el catalanisme polític assolí un triomf electoral total. La causa d’aquesta reacció catalana va ser el comportament de l’exèrcit espanyol, el qual no estava pas mal informat de les reivindicacions catalanes; així, el 1907, en referència als objectius de la Solidaritat Catalana, un portaveu seu deia que «aspirar a la reivindicación total de la personalidad de Cataluña, en la integridad que ésta tenía cuatro siglos atrás, o sea antes de la hegemonía castellana, es querer retrotar las cosas al ser y estado que tenía cuando la unión de Castilla y Aragón por el matrimnonio de los Reyes Católicos, lo cual equivale a soñar con la Independencia; reclamar en tal supuesto, la autonomía integral, es pretender la soberanía absoluta; proyectar la unión federativa de Cataluña con las demás regiones españolas, implica libertad y derecho de pactar o no tal federación».^[415] Tot i saber la història real, no la inventada, els militars en la seva premsa invocaven la violència com a únic camí per fer valer el seu imaginari. El Ejército Español del 24 de gener de 1907 expressava en l’editorial que «el grito de ¡Muera España! hay que ahogarle, con sangre si es preciso, y los grupos canallescos que persiguen a los que dan mueras a “La Tralla” merecen ser desechos y pulverizados a tiro limpio si es que no hay otro procedimiento más eficaz». Aquesta mentalitat es publicava i ha quedat com a testimoni de la creació d’un ambient favorable al genocidi.

Les demandes dels catalans per obtenir l’autogovern reiterades al Parlament varen anar fent camí, però tant els conservadors com els liberals eren contraris a perdre el poder. Els uns amb l’excusa que es limitaria la sobirania i els altres per evitar el caciquisme local, la qüestió és que tots dos blocs eren acèrrims enemics de l’autonomia de Catalunya. Així, tots els partits van deixar dormir la pretesa reforma de l’administració local, el projecte de la qual es va allargar moltes legislatures, i per evitar de donar personalitat política a Catalunya, elaboraven una simple descentralització municipal. Utilitzaven l’autonomia municipal per anar contra l’autogovern de Catalunya. Aquesta doctrina també ha estat predicada a Catalunya durant el darrer decenni dels anys vuitanta com una gran troballa i no ha estat res més que una còpia de la dels polítics que van dirigir la corcada Restauració de principi de segle. Els liberals van formular tres projectes d’autonomia municipal: el d’Alfonso González (1901), el de Segismundo Moret (1902) i el Romanones (1906). Els conservadors presentaren el projecte de Silvela (1903) i en el context de la victòria electoral de la Solidaritat Catalana el projecte de Maura (1907), que preveia les mancomunitats i que va ser discutit aferrissadament pels liberals. Durant la discussió del projecte Maura, José Canalejas en la sessió del 7 de novembre de 1907 es va adreçar als diputats catalans i els va dir: «Yo en Cataluña, más que grandes realidades y fuerzas que quieren expansión, lo que observo es un estado de mentalidad contrapuesto a otro estado de mentalidad, y que influye, que predomina, que avasalla al resto de la Nación, olvidando que al deprimir al Estado, quiérase o no, se deprime la Nación».^[416] L’endemà Canalejas va dir clarament que era un nacionalista espanyol i que pugnava per la nacionalització de l’Estat espanyol: «Nosotros no somos centralistas, nosotros somos, en el recto sentido del vocablo, yo lo soy por lo menos, nacionalistas, somos hombres que queremos una solidaridad, la solidaridad de todos los elementos y de todas las fuerzas de la Patria española».^[417] Canalejas era de l’escola del nacionalisme d’Estat, que deliberadament volia generar una nació amb enginyeria creativa des de l’escola primària: «Si se apagara el ideal, no habría Estado, ni Nación. Nuestro ideal nacional es obra de la educación pública que ha de asentarse en sus cimientos, en sus raíces y se ha de cultivar en la inteligencia que balbucea, en el primer aliento de la vida mental, donde el Estado debe poner, no la imposición dogmática de criterio o doctrina, ni de institución siquiera, pero los gérmenes de amor patrio, de civismo, de consideración social, de respeto a los fundamentos sociales, sin lo cual saldrá luego una generación de ciudadanos que, o se extremezca en las convulsiones del anarquismo o vaya a nutrir las filas menguadas, pero peligrosas, de las legiones separatistas».^[418] Aquest era el pensament liberal; aquesta era la política feta des de l’Estat per crear una nació inexistent, una nació inventada. El projecte de llei no va tirar endavant. Pocs dies després d’aquest debat del Congrés, l’editorial del diari La Correspondencia Militar del dia 11 de novembre de 1907 afirmava: «Problema de sangre es el del catalanismo tal como los catalanistas quieren plantearlo, porque forzoso será por ese camino ahogar en sangre sus delirios de grandeza».

El 1908 el polític liberal Antonio Royo Villanova, d’origen aragonès però resident a Valladolid com a catedràtic de dret administratiu, va escriure el llibre El problema catalán. En les conclusions Royo Villanova denunciava que els catalanistes dominaven a la universitat i afirmava: «La ciencia no hará ningún daño a Cataluña, que es real y es verdadera, pero deshará el turbión nacionalista, que es ficticio, apasionado, fanático, supersticioso y preocupado». Segons Royo Villanova, els intel·lectuals catalans eren diferents dels espanyols: «En Cataluña los intelectuales van halagando al pueblo, articulando, en lenguaje científico, el instinto pasional de la multitud. El sitio de los intelectuales, en todas partes, es la cátedra y el libro. El sitio de los intelectuales catalanes es el mítin y el periódico».^[419]

Després de la Setmana Tràgica, el govern Maura va deixar pas als liberals, encapçalats per Segismundo Moret; evidentment la llei que havia de permetre les mancomunitats va quedar pendent d’aprovació al Parlament. No hi va haver cap interès a modificar-ne la situació. Després de Moret, a partir del 9 de novembre de 1910 va presidir el Consell de Ministres José Canalejas, que va fer publicar un anunci a La Gazeta per obrir un període d’informació pública sobre les mancomunitats. Les diputacions catalanes redactaren unes bases de la Mancomunitat que lliuraren a Canalejas el 8 de desembre de 1911, amb l’esperança que les vagues generals no fessin naufragar el projecte, cosa que havia passat fins aleshores. Després del lliurament de les bases a Canalejas, la comissió dels polítics catalans en va fer un altre al rei Alfons XIII. Quan Cambó es disposava a explicar al rei els avantatges que representaria la Mancomunitat, aquest s’hi avançà: «Hagan la Mancomunidad dejando fuera de ella a Tarragona y en cambio yo lograría que el Gobierno, en compensación, añadiera la provincia de Huesca. Así ya tendría fuera el argumento del peligro de la unidad de Cataluña. ¿Qué le parece a usted?». Cambó no se’n pogué estar i va respondre: «Una tontería».^[420] Quan aquest nou projecte entrà al Parlament era el 1912. El primer a manifestar-s’hi en contra fou Fernando Soldevilla a la sessió del Congrés del 28 de juny de 1912: «Desengañados de la vida violenta y de las amenazas, los regionalistas, que son quienes más pueden en Cataluña, han acudido a los auxilios de la vaselina. Es un sistema. Se proponen llegar al fin de sus aspiraciones por cualquier medio, sin renunciar a ningún procedimiento. Son oportunistas y son temibles, habiendo aprendido de la fábula la astucia del lobo cubriéndose con la piel de oveja. (…) No quiero más sino advertir que este proyecto es atentatorio a la unidad de la Patria, que es el principio de su disolución».^[421] El diputat Niceto Alcalá Zamora també va mostrar-se contrari a les mancomunitats, ja que als ulls dels ciutadans podia desfer l’Estat: «La región es la escuela que educa a sus hijos y les prepara para la vida, es el hospital que recoge a sus ancianos, es el camino que da expansión a sus productos. ¿Y el Estado? Al Estado también le verán; es la policía que en ocasiones, sin razón, los detiene; es la cárcel que muchas veces se abre, sin motivo; es el agente de apremio que les embarga; es la zona del reclutamiento que se lleva a sus hijos». Acabà fent una tergiversació de la història i inventant l’estructuració política de l’Estat: «Yo me siento sin poder, sin voluntad, sin derecho y sin fuerza para venir en una tarde de estío a decir: La historia de España está equivocada y hay que rectificar su rumbo, hay que rehacer la obra que por el amor y la previsión trazaron la más grande de las Reinas de Castilla y el más hábil de los Monarcas de Aragón».^[422] Això era mentir. El casament de Ferran i Isabel fou una unió personal, però cada corona va romandre independent. El retorn del poder polític a Catalunya no era, doncs, una rectificació de la història, sinó la fidelitat a l’origen. Segismundo Moret ho enfocà des del punt de vista social: «Yo digo a Cataluña, si tiene bien a oírme, en todo caso para que me oigáis vosotros, que cometéis una falta contra aquel ideal que perseguís. No es que vayáis a dar, no lo sé, una superioridad a la plutocracia; no es que la queráis crear, pero lo que vais a crear con ese proyecto, por necesidad, es una oligarquía gobernante en las cuatro provincias».^[423] La hipotètica oligarquia catalana era molt perillosa i la real que manava a Madrid, ¿no importava? Hermenegildo Giner de los Ríos es va oposar al projecte amb aquest argument: «Para nosotros los radicales, los catalanes radicales, y los que sin ser catalanes tenemos el honor de representarlos en la Cámara, Cataluña fue una Nación, Cataluña tal vez llegue a ser una Nación; pero Cataluña no es ahora una Nación; y no siendo una Nación, como la política se hace para el presente, para el momento actual, todo lo que tienda de una manera directa o indirecta, mediata o inmediata, próxima o lejana, a hacer despertar el más mínimo vagido de una Nación dentro de otra Nación, de una Nación al lado de otra Nación, de una Nación tal vez enfrente de otra Nación, tendrá nuestra reprobación más absoluta y terminante».^[424] El projecte de llei de les mancomunitats tirà endavant, però José Canalejas va ser assassinat el 12 de novembre de 1912. El substituí el comte de Romanones, que va presentar aquest projecte de llei al Senat l’any següent, el 3 de juny de 1913. Romanones va perdre un vot de confiança i el 27 d’octubre de 1913 van nomenar president del Consell de Ministres Eduardo Dato; el 18 de desembre de 1914, per fi, el govern aprovava per decret el projecte de les mancomunitats. La gestació parlamentària de la moderada Mancomunitat de Catalunya havia durat sis anys. Després de tants de fracassos legislatius, els interessos del nacionalisme espanyol de no atorgar cap espurna de llibertat a Catalunya havien reeixit. Només la insistència política dels catalans expressada en el plebiscit fet pels ajuntaments del Principat va obligar el govern d’Eduardo Dato a dictar un decret. Allò que no es volia legislar; es va concedir per decret. Tanmateix a Catalunya la Mancomunitat tenia vida política i social abans que se n’establís el règim.

El 1915 les dretes encara recriminen a Catalunya que no vulgui regenerar Espanya i que es reclogui en ella mateixa per resoldre els seus problemes nacionals. Gabriel Maura ho expressa en un article, però l’autor vol ignorar el desig dels espanyols, els quals no toleren els catalans en el govern, i acaba així: «El error del catalanismo consistió en no comprender que aprovechaba poco redimir la patria chica si no se redimía después la patria grande. Si Cataluña no se aplica a salvar a España, deseche toda esperanza, porque perecerá con ella».^[425] En un altre article expressa que l’arma que van fer servir des de Madrid contra Catalunya era «antigua ya, pero probada y segura. (…) La usaron algunos ingleses contra los americanos, (…) la siguen usando contra los irlandeses. La usaron también en toda América muchos españoles hasta la pérdida de Cuba, y sin dejarla enmohecer la volvieron contra Cataluña. (…) La autonomía puede ser un ideal perfecto; pero puede ser también el primer grado de una evolución que, a través del nacionalismo, lleve a la independencia».^[426]

En el debat sobre la contestació al discurs de la corona celebrat el juny de 1916, davant de la demanda d’autonomia política per a Catalunya, el comte de Romanones, com a cap del Consell de Ministres, va reconèixer que no podia donar res més que descentralització administrativa mitjançant la Mancomunitat i potser alguna delegació de competències, però en canvi no cap tribut de l’Estat, ni recursos financers i, encara menys, sobirania: «Nosotros entendemos que, sin modificar la Constitución, no se puede ir al reconocimiento de la soberania, ni aún en grado mínimo, como desean SS.SS».^[427] Segons Romanones, Catalunya no necessitava l’autogovern perquè els darrers decennis havia incrementat extraordinàriament el desenvolupament econòmic, per tant: «Yo creo que Cataluña ha tenido en España, no solo una madre, y una madre amorosa, sino más que una madre amorosa, una madre que ha tenido la debilidad de sentir preferencias afectivas por uno de sus hijos. (Muy bien, aplausos en la mayoría)». Julio Milego, el 1916, al llibre El problema catalán es preguntava si el catalanisme era un moviment regionalista o separatista. Ell mateix responia que «para muchos políticos y periodistas es un movimiento antiespañol que urge atajarlo y combatirlo a sangre y fuego», encara que n’hi havia d’altres que consideraven que era una simple protesta. Els socialistes espanyols, que pel 1917 començaren a tenir força política, «combattent avec acharnement en Catalogne même toute tentative des Catalans de gagner du terrein dans la voie de l’autonomie», però en canvi admiraven el nacionalisme alliberador d’altres pobles, tal com manifestava El Socialista, de Madrid, que blasmava els aliats per haver oblidat «la Finlande, de la Lithuanie, du Luxemburg; de plus ils se declarent partisants de l’independence absolue de la Pologne, de fixer la sort de l’Alsace-Lorraine par voie de plébiscite et se refusent à admetre l’expulsion des Turcs d’Europe».^[428]

Quan el 1918 la Mancomunitat de Catalunya sol·licita un Estatut d’Autonomia perquè, sent una agrupació de diputacions, tenia representativitat però no substància ni competències en l’administració dels afers públics, a tot arreu apareix una campanya contrària als interessos dels catalans que apareix com un poti-poti doctrinal, ja que s’addueixen raons, arguments i principis de tota mena. Antonio Royo Villanova, el 16 de desembre 1918, publica al diari El Norte de Castilla un article sobre els perills del nacionalisme en què felicita Romanones per no haver reconegut la nacionalitat catalana, perquè després vindria també la reivindicació del Rosselló i la Cerdanya. Tanmateix, Royo, en la seva pruïja d’anar en contra del nacionalisme, sense adonar-se’n ell mateix es proclama nacionalista: «En cuanto a mi, cada vez me siento más orgulloso de mi campaña contra el nacionalismo. Para insistir en ella tengo dos razones poderosas: La primera, que siempre he sido muy español, y la segunda que siempre he sido muy francófilo». Poca congruència hi ha en aquest pensament sent d’un liberal. Royo recorda i reconeix que Espanya i França són enemics de Catalunya.

Els arguments de l’oposició a l’autonomia queden reflectits en les al·legacions contràries que es varen presentar. A la presidència del Consell de Ministres es reberen sol·licituds a dojo.^[429] El 3 de desembre de 1918, la Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País va escriure que «si así llegara a suceder Aragón se levantaría unido para protestar y pedir en justicia la derogación de disposiciones arbitrarias que mermaran su libertad». El 14 de desembre, los estudiantes burgaleses varen trametre al president del Consell de Ministres les conclusions d’una assemblea celebrada contra l’Estatut en què es protestava per «la ingrata conducta del pueblo catalán, que menospreciando los sacrificios y esfuerzos de la madre Patria, se atreven a pedir vida independiente de aquella que la dió el ser, (…) la ambición desmedida y el pretender echar por tierra el hermoso lema “la patria es una e indivisible”». El Cuerpo de Telégrafos també s’oposava a l’autonomia de les comunicacions amb els arguments següents: «La Telecomunicación es el sistema nervioso que irradia del cerebro director y transmite las órdenes de éste. El orden público y la defensa del territorio español tienen en la Telecomunicación el elemento complementario y el auxiliar más eficaz; como el Ejército y la Marina, debe ser, pues atributo del Estado». El 29 de desembre l’Asociación de Maestros Nacionales del Partido de Alcañiz expressava que «no consentirá, aunque para ello tenga que hacer el sacrificio de renunciar a su noble sacerdocio, que la enseñanza primaria salga de manos del Estado, único a quien compete esta función altísima por ser único también en la dirección espiritual de España. (…) ¿Vamos a consentir que en aquellas regiones furibundamente autonómicas, salgan niños de la escuela sin apenas saber hablar castellano?». L’Asociación General de Ayudantes y Auxiliares de los Cuerpos de Ingenieros Civiles del Estado també es va adreçar al govern, com també un grupo de Subalternos del Estado que es consideraven servidores de la Nación; entre les seves aspiracions hi havia: «Toda región que se acoja a la Ley que autorice la autonomía, estará obligada a sostener un número de Subalternos de cada Ministerio, no menor al que actualmente tiene asignado en cada categoria y clase». El Centro General de Funcionarios en l’escrit enviat adduïa una idea de Royo Villanova: «Si la descentralización se concedía y hasta la autonomía se llegaba los funcionarios públicos serían la salvaguardia necesaria para que no naufragasen en el trasiego los sagrados intereses de la patria». Tot seguit feia referència als interessos dels funcionaris: «Es de justicia no olvidarse de los derechos adquiridos de los funcionarios». L’Asociación de Funcionarios Civiles del Estado, de Granada, recordava que el caciquisme era als ajuntaments i a les diputacions, per la qual cosa era perillós que hi hagués poders autònoms. Consegüentment demanava que els funcionaris depenguessin exclusivament de l’Estat i que la legislació emanés de Madrid i prou. L’Asociación de Ingenieros de Montes demanava que la vigilància de les muntanyes i el control forestal no fossin locals sinó estatals i que «la enseñanza técnica superior debe conservar su carácter nacional, con un Centro único como actualmente, dejando para las regiones la organización de la enseñanza técnica secundaria y la instrucción adecuada del personal subalterno». Els servidors de la «nació» no confiaven en ningú més que no fos de la seva nacionalitat. Aquesta gent havia de defensar els interessos de la patria. La lluita per negar l’autonomia a Catalunya, tal com s’ha vist, palesava un nacionalisme espanyol expressat pels servidors de l’Estat i pels lobbies d’interessos, els quals manifestaven un nacionalisme amb «ideologia de classe», amb paraules de Joan Fuster. No solament pretenien el domini nacional espanyol per subjectar els catalans, sinó que també l’invocaven per mantenir els seus interessos econòmics.

El 26 de febrer de 1919 José M. Salaverría, en un dels seus articles a l’ABC, afirma que «Cataluña es sólo una “expresion regional”. No vale poner en limpio los viejos pergaminos, ni hablar de la nación soberana que fue, ni del idioma, ni de las empresas medievales; Cataluña es una expresión regional, como es regional su idioma, como siempre sería regional su cultura. Lo característico de Cataluña es su propensión a lo regional. (…) Tienen un sello regional muy distinto al de otros pueblos nacidos para ser Estados. Este es el caso de Castilla. Su instinto político tiende a la unificación, a la universalidad y a la grandeza. Mientras la política catalana ha tendido a la disgregación, a la pequeñez, Valencia y Mallorca, con sus dialectos y virreinatos, muestran la capacidad política de Cataluña». Sembla mentida que aquesta idea d’autosuficiència i d’afany imperialista i dominador de Castella serveixi per menystenir els valors democràtics i liberals dels catalans; el més greu, però, serà que més endavant també s’utilitzarà per justificar dues dictadures ominoses.

Els intel·lectuals castellans tampoc no són pas gaire proclius a les idees polítiques majoritàries a Catalunya. Pío Baroja el 1907 escriu a El Mundo: «Los catalanes tendrán riqueza y fuerza e influencia: lo que no tienen es simpatía. Y no la tienen en Francia ni en España. En España se comprende que no la tengan, dados los desplantes que llevan haciendo de algunos año a esta parte». A més a més de no gaudir de simpatia, Baroja diu que odien Espanya: «¿De dónde viene el odio de los catalanes a España? Porque el odio existe, y decir que no es mentir». Baroja afirma que aquest odi és causat pel sentiment d’una nacionalitat frustada i per la influència jueva: «Los catalanes han tenido la habilidad de lanzar el sambenito de judíos a los demás españoles, cuando precisamente los judíos son ellos. (…) El aspecto, las aptitudes, la clase de arte que se hace en Cataluña; todo tiene un carácter marcadamente semita».^[430] Pío Baroja s’adhereix al moviment de Lerroux el 1909, després d’haver publicat articles anticatalanistes. Té simpatia per l’anarquisme i la revolució i va contra la societat burgesa, que considera catalana; per això, adreçant-se al proletariat català, diu: «La lucha por la vida y la guerra son los principios que conservan en el hombre las cualidades viriles y nobles. Luchar, guerrear: ésta debe ser la política nuestra». Li fa estrany la cultura mediterrània. Horst Hina sosté sobre Baroja que: «Su aversión al movimiento catalán corresponde, por lo tanto, no sólo a motivos ideológicos o políticos, sino a la oposición instintiva contra un orden social basado en la seguridad material, frente al cual él se decide por el outsider rebelde».^[431] Valle-Inclán també s’inspira en els moviments socials catalans, als quals fa referència en algunes obres. A Luces de bohemia apareixen aspectes relacionats amb la Setmana Tràgica; a més, hi aporta sentències que expliquen també la seva crítica de l’industrialisme. Així, fa dir a un personatge: «En Europa, el patrono de más negra entraña es el catalán». Aplicats als catalans la limpieza de sangre i l’antisemitisme, un anarquista empresonat diu: «Acabando con la ciudad, acabaremos con el judaísmo barcelonés». Max Estrella li contesta: «No me opongo. Barcelona semita sea destruida, como Cartago y Jerusalén». La vinculació judeocatalana anys a venir serà un argument expressat reiteradament pels feixistes espanyols. Tanmateix, Valle-Inclán pel 1920 té idees federals quant a l’organització de l’Estat, però tot i això en l’esmentada obra fa un retrat sociològic en funció d’un origen nacional, que potser no hauria escrit sense un estat d’opinió molt generalitzat.^[432]

No es pot deixar de fer constància de la secció que el diari ABC va crear d’ençà del desembre de 1922, titulada «Hermanos o extranjeros». Amb la finalitat de parlar exclusivament de Catalunya, justifiquen la campanya havent constatat «la política falaz, artera y fenicia que pretende conseguir la independencia de Cataluña (i que) nos hemos convencido de que el pueblo catalán ha sido totalmente engañado y arteramente envenedada su conciencia con el odio a España». Per evitar el desgarrón es van incorporar ministres catalans al govern, però «he aquí que después de incorporados, después de haber probado en los ministerios, en las subsecretarias y en las direcciones generales que no aportaban un destello de ideal moderno ni de procedimientos novísimos; después de ser, como los peores de los políticos de las demás regiones» després de tot això Cataluña ha de «meditarlo bien. España no irá a una nueva guerra civil. (…) Espanya os dejará tener cuanto apetecéis. (…) El pensamiento español, claro, franco y leal se encierra en este dilema: “Hermanos o extranjeros”».^[433] ¿Com es pot ser germà si el nomenament de ministres catalans és per evitar el desgarrón i no pel dret que tenen els catalans de governar, com el tenen els altres? ¿I com poden dir que els catalans ho fan pitjor? El dilema havia desaparegut després d’aquest plantejament. El que el diari ABC hauria de fer és reflexionar sobre quina responsabilitat té en la guerra civil que el 1922 rebutjava però que amb el seu suport es va esdevenir el 1936.