Els orígens de Catalunya

Vicens i Vives diu que «no podem parlar de pobles en el sentit actual de la paraula fins que reconeguem en la vida històrica d’una societat la constitució definitiva d’una mentalitat pròpia i diferenciada».^[57] Vicens continua: «En el cas de Catalunya alguns autors han volgut fer recular la data de formació de la mentalitat o tarannà catalans fins a temps ibèrics o romans, i d’altres als visigòtics. Cal saber distingir que una cosa és la mentalitat, i l’altra, el territori. Per tant, el llançament històric de Catalunya es realitzà des d’una plataforma concreta: la Marca Hispànica». En efecte, la mentalitat s’expressà ben aviat, cap al darrer terç del segle VIII, com una reacció contra la dominació musulmana; els habitants de les terres del nord es lliuraren espontàniament i voluntàriament a la potestat de Carlemany. Girona es lliurà el 785, cosa que va representar la caiguda dels comtats de Besalú, Vallespir, Peralada i Empúries. Al cap de poc, abans del 789, van imitar els gironins els habitants de l’Urgellet i la Cerdanya, i segurament també els del Pallars i la Ribagorça, que es van posar sota la protecció dels comtes de Tolosa.^[58] Quan va caure Barcelona, igual que a Girona, els indígenes pactaren amb els francs «sobre la garantia que es respectarien llurs propietats, lleis i autoritats immediates».^[59] El fet que fossin respectades les lleis dels habitants de Catalunya pels francs significa que no foren conquerits per la força, sinó que voluntàriament es varen lliurar i que per tant eren lliures de pactar. Aquest fet és molt important políticament, atès que més endavant els catalans farien valer aquesta característica per demostrar que no estaven subjectes a cap sobirania i que els seus prínceps eren electius; per justificar-ho, invocaven un precepte de Carles el Calb del 844 en el qual el nét de Carlemany admetia que els autòctons de Barcelona «de bon grat lliuraren la ciutat a l’Imperi».^[60]

L’origen del procés de formació nacional de Catalunya, doncs, té una important repercussió ja que demostra que els catalans podien elegir el seu príncep, el qual mai no podia ser un monarca absolut. En moments que Catalunya té molts neguits constitucionals i reflexiona sobre els orígens del seu sistema polític, com podria ser el segle XVII, hi ha una opinió molt generalitzada segons la qual a Catalunya els pobladors autòctons «sense cap mena d’ajut extern, varen reconquerir el territori de mans dels musulmans; tan sols quan l’hagueren recuperat sol·licitaren suport als reis francs per protegir-lo. El sotmetiment dels catalans havia estat, per tant, una decisió voluntària regulada per una sèrie de pactes relatius al respecte per part dels monarques a les lleis i als privilegis fiscals».^[61] Més endavant, al llarg de diverses generacions i com a resultat d’una sèrie de fets que determinaren la progressiva desintegració del poder franc, per una banda, i el progressiu afermament del domini comtal, per l’altra, es va assolir la independència política dels comtats catalans. Amb l’extinció de la dinastia carolíngia i l’afebliment dels lligams entre aquesta i els comtes catalans, es creu que pel 988 començà la nova època política sense imperi i sense sobirà, atès que el comte Borrell II refusà fer el jurament de fidelitat al nou rei franc Hug Capet. Després d’aquesta situació de fet per la qual s’exerceix la sobirania plena, pel 1025 es consolida aquesta independència política que inaugura la nova etapa perquè s’estableix el primer privilegi de caràcter polític, pel qual el comte Berenguer Ramon fa un acte jurídic de plena sobirania política, amb el jurament de fidelitat no al senyor, sinó al sobirà, amb la implantació del règim paccionat, que assegura el privilegi amb l’obligat jurament a la potestat. Però d’actes de sobirania del comte de Barcelona n’hi havia hagut abans, com ara l’encunyament de moneda amb el nom del comte. En definitiva, la consolidació del casal de Barcelona com a dinastia capaç d’aglutinar i promoure una vida social, política i militar autònoma fou el que va permetre configurar un «Principat» amb veritables institucions com les Corts i institucions com la pau de Déu i la treva de Déu, que foren modèliques arreu d’Europa pel caràcter primerenc.

Aquesta situació es confirma anys després a Corbeil, amb la signatura del tractat entre Jaume I i sant Lluís, rei de França, el 1258. Per aquest tractat internacional, Catalunya renuncia als seus drets damunt de territoris del migdia de França i, en canvi, el rei francès, en nom seu i en el dels seus successors, «defineix, fa quitació, cedeix i renuncia totalment tots els drets i possessions o quasipossessions que tingués, hagués tingut, pogués o digués tenir».^[62] No es pot passar per alt que en aquesta Catalunya, que, segons Pierre Vilar, és un dels intents més precoços d’Estat nació, la llengua és probablement l’agent principal d’una cristal·lització per on progressa, com tot fenomen afectiu, el complex nacional que neix o reneix. Per tant, el poder polític genera una col·lectivitat, però la llengua també solidifica i estructura una societat homogènia.