L’aplicació del dret de conquesta a Catalunya

Porque la soberanía, y Govierno Monarchico perfecto consiste en la facultad absoluta y libre en los Príncipes de dar leies a sus Reinos.

JOSEPH RODRIGO VILLALPANDO

Un cop derrotada Barcelona l’onze de setembre de 1714, La Gazeta de Madrid comunicà el principi del final de la guerra. Aquesta actuació militar és demostrativa també de les actituds i la ideologia dels polítics que havien d’atendre les consultes del rei Felip V de Castella i IV d’Aragó. El Consejo de Castilla havia estat renovat amb l’entronització del borbó; amb l’ajut de Rafael Melchor de Macanaz, que en fou fiscal general tot i ser destituït el febrer de 1715, l’esmentat organisme va continuar sent un instrument de l’elit del poder o dels nuclis dirigents, el qual, com és natural, havia emergit de la classe dominat.^[185] El Consejo de Castilla era un centre de poder que estava exclusivament en mans de la noblesa mitjana o aristocràcia local (col·legials) i dels lletrats que havien escollit la carrera administrativa (manteistes). Els càrrecs se solien concedir per vincles familiars, de manera que el poder a la corona de Castella estava força concentrat, la qual cosa interessa precisament en l’estudi del seu pensament polític.^[186] El pensament polític dels ministres del Consejo de Castilla es pot conèixer amb molta exactitud, perquè en l’elaboració del Decret de Nova Planta els uns hi varen participar amb vots particulars i els altres hi van col·laborar amb informes o redactant-lo. Tanmateix, l’hostilitat anticatalana no és pas una flor que apareix en el moment d’elaborar l’esmentat Decret. Cal tenir present que abans de la Guerra de Successió ja es detectà en pamflets i cobles una aversió dels castellans contra els catalans.^[187] Però vull sobretot concentrar l’anàlisi en el Consejo, els seus valors, les actituds i la ideologia, en relació amb l’aplicació del dret de conquesta per suprimir les institucions polítiques, eliminar la sobirania de Catalunya, imposar un nou sistema fiscal amb l’objectiu d’obtenir-ne més recursos, introduir l’obligatorietat de la llengua castellana, establir una nova organització territorial, etc. Una idea que d’entrada no cal menysprear és que el Consejo de Castilla creia que les lleis de Castella eren d’inspiració divina i les millors del món. En el Decret de Nova Planta de València el rei ja deia: «Las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el universo». Els ministres del Consejo, quan informaven del Decret de Nova Planta de Catalunya, afirmaven que les lleis castellanes no mereixien ser tan mal rebudes pels catalans, atès que «son las más justas y arregladas del Orbe Cristiano».^[188] Aquest sentiment estava tan arrelat que fins i tot arribaven a dir que si als catalans els posen «en conformidad de las leyes de Castilla, se irán familiarizando; y tratados como Castellanos, jamás podrán tener motivo de queja ni desear otro govierno». Els castellans tenien una consciència ferma de ser els escollits de Déu. El mateix rei Felip V de Castella i IV d’Aragó en el Decret de Nova Planta afirmava haver pacificat el Principat amb l’assistència divina. Amb aquesta idea dels ministres del Consejo de Castella, se’n pot esperar tot, i molt més subjugar els pobles i sotmetre’ls pel dret de conquesta, ja que es pensaven que tenien els millors valors morals del món i unes lleis d’inspiració divina. Tanmateix, però, aquests mateixos consellers, en un vot particular, es varen contradir en reconèixer que els catalans «conservaran siempre el deseo de sacudir el yugo y restaurar sus antiguos Privilegios a cualquier costa»,^[189] amb la qual cosa tàcitament ja admetien que les lleis castellanes no eren pas tan bones com deien, sobretot quan observaven que contra aquest sentiment no hi podien fer res i recomanaven que a Catalunya s’havien d’adoptar aquelles mesures segures «borrándoles de la memoria a los Cathalanes todo aquello que pueda conformarse con sus antiguas abolidas constituciones». Però encara és més greu la contradicció, perquè alguns ministres afirmaven que calia controlar els catalans «para que sujetándose poco a poco a las leyes de Castilla, pueda mantenerse en paz aquella Provincia, como se logró en Granada». Quan algun historiador espanyolista vol fer creure que Castella va modernitzar l’Estat, n’hi ha per riure. Comparant els catalans amb la conquesta i subsegüent subjugació de Granada ja està tot dit. Les lleis de Castella no eren progressistes, només servien per aplicar l’absolutisme i tenir esclavitzat el poble, tal com reconeixien en el vot particular els consellers, encapçalats pel president, asseverant que «ay en Castilla muchas leyes, que en manos de los Castellanos no dan quehacer a sus Reyes por la ciega obediencia con que están rendidos a su Real voluntad». Les lleis eren bones perquè s’aplicaven a súbdits esclavitzats que obeïen cegament.