Cap a l’harmonització fiscal
A la corona de Castella, com ja s’ha vist, ja no recordaven que el cadastre havia estat una imposició gravosa i, per tant, un càstig com a pagament dels deutes de guerra, i es va començar a associar el cadastre amb l’impuls econòmic del Principat, tant en l’agricultura com en la indústria. Quina paradoxa! L’impuls de la producció i del comerç l’atribuïen exclusivament a la fiscalitat estatal, i no a l’esforç i al treball dels catalans. Aquesta confusió al voltant del cadastre va ser el que va impulsar els castellans a reformar la hisenda castellana amb la contribució única.[278] El 1824 es va tornar a intentar la reforma del sistema fiscal, deguda a López Ballesteros; fracassà, però, i la uniformitat impositiva no arribà a fer-se realitat. Catalunya, juntament amb València, Balears i Aragó, continuava amb el sistema fiscal del cadastre, que gravava el producte, a diferència de la resta de l’estat, on es gravava el consum per mitjà d’alcabalas, cientos, millones i del fiel medidor.
Caldrà esperar en ple govern dels moderats la llei de 23 de maig de 1845, per la qual es fa la reforma tributària coneguda com reforma de Mon-Santillán i basada en l’establiment de la «contribución de immuebles, cultivo y ganadería» i també del «subsidio industrial y de comercio».[279] Amb aquesta reforma, per primera vegada a la història, Catalunya i Castella es regeixen mitjançant el mateix sistema fiscal. Fins aquest moment la fiscalitat ha estat diferent; per tant, ara ningú no pot negar els drets històrics dels catalans sobre la seva singularitat fiscal i tributària i, per altra banda, tampoc ningú no podrà atribuir mai a la igualtat o uniformitat fiscal i l’harmonització tributària el pes determinant de la «unitat política». La història ensenya que la plena igualtat fiscal s’inicia el 1845, la qual cosa tampoc no vol dir ni garanteix que, per tenir la mateixa legislació tributària, hagués estat just, equitatiu i equivalent l’esforç fiscal dels catalans en comparació del dels nous territoris incorporats a les contribucions sobre el producte. Durant aquests anys les queixes d’una voracitat fiscal excessiva són corrents. El general Prim, en un discurs de 1851, recorda al govern moderat que Catalunya «pide que gobernéis con justicia, que gobernéis con seguridad, que no saquéis al pueblo más dinero que el que puede dar buenamente según el estado de su riqueza, para que no veamos infelices labradores abandonar sus tierras, infelices artesanos cerrar sus tiendas por no poder pagar lo que les pedís».[280] Joan Illas i Vidal també fa present que al govern només li interessa Catalunya pel fisc: «¡Ah! sí, se había olvidado: Cataluña no es parte del país; es materia imponible, y no objeto de protección de las leyes». Illas i Vidal també es queixa de les poques inversions en infraestructures fetes per l’Estat a Catalunya, antecedent de reclamacions que temps a venir es repetiran. Es queixa que el govern de Madrid hagi preferit estendre línies ferroviàries per l’interior i que no hagi volgut allargar fins a la frontera amb França la línia del ferrocarril de Barcelona per comunicar-se amb Europa; també li retreu no haver projectat l’ampliació del port de Barcelona, el qual ha quedat petit, no haver programat l’eixample urbanístic de la ciutat de Barcelona o no haver creat una escola d’enginyers mecànics.
Els diputats Joan Illas i Vidal, M. Fages, Joan Fabra i Ferran de Delàs, entre d’altres, el gener de 1866 varen presentar una esmena al Congrés de Diputats en què demanaven que s’incrementessin els ingressos de la hisenda pública sense augmentar els gravàmens dels contribuents, és a dir, mitjançant la disminució de les despeses públiques, sobretot reduint el nombre de funcionaris, que consideraven excessiu, i reorganitzant les forces armades per reduir-ne els efectius i deixar en servei actiu les necessàries per a l’ordre públic.[281]
No es disposa de cap balança fiscal d’aquell període que forneixi dades sobre el desequilibri entre les aportacions de Catalunya al tresor públic i les inversions o despeses aplicades al Principat. Així i tot, hi ha dades sobre les balances comercials entre Catalunya i Espanya en aquella època, les quals es varen computar mitjançant el volum físic de les mercaderies i dels béns transportats i, no cal dir-ho, es van elaborar amb finalitats polítiques. Laureà Figuerola calculà que a Barcelona pel període 1845-1848 les entrades de la resta de l’Estat es xifraven en 240 milions de rals i que, en canvi, les vendes o exportacions cap a Espanya eren una mitjana de 198 milions, amb la qual cosa es demostrava que Catalunya era importadora neta amb un desequilibri del 22 %.[282] Joan Güell i Ferrer, amb dades relatives al mateix temps, va computar que les importacions de Catalunya provinents de la resta de l’Estat pujaven a 468’5 milions de rals, mentre que les exportacions eren un 11 % més baixes, amb la qual cosa es demostrava, segons paraules seves, que «Cataluña es el principal y más seguro mercado de los agricultores de las demás provincias: que los cambios se hallan al poco más o menos equilibrados y ascienden a la inmensa suma de sobre 1.000 millones».[283] Amb aquestes dades comercials es volia palesar que Catalunya era el millor client, i el més important, que tenia Espanya. El 1864 el governador civil de Barcelona Antonio Guerola, en una carta al ministre de Foment, el moderat Augusto Ulloa, sobre la necessitat de pal·liar l’atur obrer, escrivia que Barcelona era «la más adelantada de España, y la más contribuyente, como que satisface la octava parte del presupuesto del Estado».[284] El 1871 el diputat carlí Emili Sicars es queixava que Catalunya pagava massa: «Es inútil deciros que en las provincias catalanas se paga mucho, muchísimo más de lo que pueden suportar los elementos de su riqueza; y en cambio no cobramos, siendo así que en Madrid por regla general, nadie paga y todo el mundo cobra». El diputat Sicars es referia al cobrament de les classes passives, les obligacions de l’Estat i especialment els interessos dels bons del deute públic, que a Madrid es pagaven puntualment, però que en canvi a Catalunya duien un retard de gairebé dos anys. El ministre d’Hisenda Segismundo Moret justificava la centralització d’aquest sistema i li plantejava: «¿No ha visto la fuerza de atracción que hay desde los centros para sacar todo cuanto de algun valor existe en las provincias y traerlo a Madrid?»; sentenciava que dir que Madrid cobrava i no pagava era una vulgaritat. El diputat Sicars hi va tornar afirmant: «Dice S.S. que yo he repetido la vulgaridad de que en Madrid cobran y no pagan. No lo he expressado de una manera absoluta, sino en general; he dicho que en Cataluña pagamos y no cobramos, y que en Madrid, esta tierra de dicha y de bienandanza, sucede lo contrario: la generalidad cobra, y no paga: esto es lo que he dicho y lo que repito. No por ser vulgar deja de ser una gran verdad». Hi va afegir un argument relacionat amb les inversions públiques, que fa pensar que els catalans ja pagaven aleshores una mena de peatge: «No mucho, Sr. Moret, ha contribuido la Nación a las obras públicas de Cataluña. Las carreteras, por ejemplo, las hemos pagado en gran parte, con los arbitrios que a este fin allí se habían establecido».[285] El mal ja ve de lluny. Fins al 1868 era com si els catalans haguessin pagat peatge. Efectivament, del 1848 al 1868, els catalans van pagar, mitjançant un arbitri del 8 % sobre el consum que no pagaven els espanyols, una càrrega fiscal que administrava la Junta de Carreteras de Cataluña destinada a la construcció de les carreteres i dels camins del Principat. Davant de la impotència de l’Estat espanyol, les diputacions catalanes hagueren d’unir esforços per ampliar i millorar les carreteres i tota la xarxa viària a fi de respondre a les necessitats que exigien la industrialització i la comercialització de l’agricultura.[286] El 1864 el governador civil de Barcelona Antonio Guerola, en moments de crisi econòmica, demanava inversions en infraestructures per a Catalunya i, amb la finalitat de justificar la sol·licitud, comunicava al ministre de Foment que «los catalanes hace muchos años que, imponiéndose onerosos arbitrios, están construyendo carreteras, economizando así el Gobierno los cuantiosos fondos que en ellas hubiese empleado».[287] Com es pot suposar, als catalans aquesta càrrega fiscal els avorria per la discriminació que representava, de manera que una de les primeres mesures adoptades durant la Gloriosa per la Junta Provisional Revolucionària de Barcelona va ser eliminar els burots i suprimir el gravamen de les carreteres. La Junta fou determinant: «Queda abolido el derecho del 8 p. % que satisfacen los géneros en concepto de carreteras».[288] Aquesta disposició es va posar en vigor el dia 1 d’octubre de 1868.