EL LLIURECANVISME ANTIINDUSTRIAL
Simultàniament es comença a plantejar la dialèctica proteccionisme-lliurecanvisme, un enfrontament de les dues maneres d’entendre la vida econòmica, l’una des de Catalunya i l’altra des d’Espanya. Però cal tenir clar que aquesta confrontació no es reduïa a un problema aranzelari, com s’ha volgut creure, sinó que era una qüestió més profunda. Des de la corona de Castella es continuava amb una deficient comprensió de la veritable naturalesa dels problemes econòmics amb què s’han d’enfrontar els homes que regeixen els afers polítics del govern. L’Estat espanyol i les seves estructures de poder eren dominades per classes l’origen, la psicologia i els lligams d’interès de les quals dataven d’abans de la Revolució Industrial. De fet, la violència que van patir els plantejaments catalans sobre el proteccionisme no és comprensible si no es té consciència de la profunda oposició i del conflicte d’estructures entre els industrials catalans, proteccionistes, i la visió antiindustrialitzadora castellana, la qual veia perillar la unitat espanyola. Amb tot, la campanya en favor del proteccionisme no va moure a la solidaritat espanyola, ja que «féu de Catalunya, als ulls de la majoria d’espanyols, el símbol de l’egoisme capitalista i d’un pretès perill per a la unitat del país».[267] La proposta industrialista catalana, una via cap a un capitalisme madur, s’enfrontava a uns interessos antiindustrialistes defensats pels polítics que representaven les classes dirigents espanyoles. És paradoxal de constatar que els catalans tenien mala peça al teler perquè no eren admesos en la governabilitat de l’Estat, ni se n’acceptava la política, encara que fos solidària per crear el «mercat nacional».
El 1826 el ministre López Ballesteros, que no va saber imposar a la hisenda pública la igualtat legal tan invocada, sí que sabia distingir, per als seus interessos hisendístics, el lliure mercat dels teixits de cotó, ja que sostenia que «apenas se conoce en el reyno esta rama de la industria fabril, pues la fabricación catalana se queda muchos grados atrás en perfección y baratura, y por otra parte, no alcanza a lo que exigen el surtido y consumo en España y en Indias».[268] Aquest comentari, aparegut en la memòria del Ministeri d’Hisenda, és simplement per justificar el sacrifici de la indústria catalana davant dels ingressos que podia obtenir de les concessions atorgades pels privilegis monopolístics de les importacions dels teixits anglesos. Els catalans es varen començar a queixar contra aquesta política a través d’Eudald Jaumeandreu, membre de la Junta de Comerç. El 1842 el polític moderat Manuel García Barzanallana, que seria ministre d’Hisenda en tres gabinets diferents encapçalats per Narváez, va escriure uns quants articles sobre la cuestión algodonera a la Revista de España y del Extranjero, en els quals es demanava cruament què pagaven de massa el conjunt dels ciutadans espanyols pel fet de comprar teixits catalans, en lloc de comprar-ne d’anglesos, i expressava que els catalans «se pasearán muy horondos por la Rambla de Barcelona y declamarán contra el contrabando, ellos, que aunque no sea indirectamente, son también contrabandistas, como tiene que serlo todo español que se vista regularmente».[269]
Pels volts de novembre de 1842 els catalans es revolten davant d’un projecte de tractat comercial que Espartero propugna amb Anglaterra, sota el crit de «A baix Espartero! Justícia i protecció a la indústria nacional!». Els obrers s’ajunten amb els patrons per demanar protecció aranzelària per a la producció catalana i, així, salvaguardar els seus llocs de treball. Aquesta defensa de la política proteccionista catalana venia de lluny. El 1826 el primer organisme que va defensar el proteccionisme fou la Comissió de Fàbriques. D’ençà de 1847 es convertí en Junta de Fàbriques, presidida per Joan Güell i Ferrer. El setembre de 1849, el diari lliurecanvista El Nacional, de Cadis, segons Pugés, «emprendía una nueva cruzada con objeto de reunir dinero para combatir la causa proteccionista, y afirmaba que los catalanes eran altaneros cuando gozaban de libertad y humildes al ser regidos por mano fuerte».[270] La reforma aranzelària de 1849, aprovada per Bravo Murillo, suprimí el principi de mercat reservat. No obstant això, els teixits catalans de menys de vint-i-sis fils van quedar emparats, perquè dos diputats catalans van arrencar finalment del ministre que canviés la xifra 20 de l’esborrany per la 26 del projecte. Així, amb aquest canvi capriciós del ministre, es van salvar milers de milions invertits en la indústria cotonera, la qual sense aquest canvi de xifra potser s’hauria arruïnat. Davant d’aquesta hostilitat contra la protecció de la indústria generalitzada arreu de l’Espanya castellana, el 1853 Joan Güell i Ferrer escriu en defensa del proteccionisme. A parer seu, a Madrid en tenen una opinió ben equivocada; en aquesta capital «no pocos ven en el industrial una ave de rapiña, un lobo hambriento que devora la substancia de todos los españoles». Publica el llibre Comercio de Cataluña per palesar que «queda plenamente demostrado que el principal mercado de Cataluña son las demás provincias de España, así como el principal de éstas es el de Cataluña, de un ataque a la producción de una de las dos partes se ha de resentir irremisiblemente la otra, así como el aumento del trabajo o de la producción en Cataluña aumenta sus consumos en beneficio de las provincias españolas que lo surten, y por consecuencia en beneficio común».[271] La redacció de l’esmentat llibre es devia a la voluntat de replicar els articles lliurecanvistes publicats als diaris El Contribuyente de Cádiz, El Heraldo i La España, aquests dos de Madrid.
Per cobrir el dèficit pressupostari, el 1855 el govern pensà recórrer als ingressos duaners, per la qual cosa es plantejà modificar els aranzels, decisió que desprotegiria la indústria. La problemàtica al voltant del proteccionisme, doctrina que, cal no oblidar-ho, cercava la creació d’un mercat nacional peninsular, a Madrid va ser batejada amb l’expressió cuestión catalana. Joan Illas i Vidal, a Cataluña en España, afirma: «Es porque solo en España miramos las reformas en la legislación arancelaria como medio de suplir el déficit de los presupuestos todos los años repetido. Y sucede esto así, porque solo Cataluña es industrial, dicen, y porque Cataluña no es sino materia imponible. (…) Pero no; vale más que seamos todos iguales en la desgracia; lo que no puede tener Madrid, no lo ha de tener una ciudad catalana. (…) No se fingirá entonces, no se dirá que Cataluña tiende a una separación del Reino de Castilla, especie a la que se ha dado ahora últimamente alguna importancia, no se proclamará con cierto aire de convicción lo que es imposible que se crea. Esto que parece a algunos deseos de emancipación, esto que se llama lenguaje acerbo y altanero con el gobierno, no es sino el grito de la indignación contra la injusticia».[272] Les reposades argumentacions dels partidaris del proteccionisme no rebien pas un tracte gaire conciliador, ans al contrari, habitualment les contestaven amb «ánimo alterado y agresividad sublevante». Manuel Pugés diu que «la industria catalana era objeto de escarnio en las demás provincias españolas, y los corteses razonamientos eran correspondidos con intemperantes insultos».[273] El 1861 a les reunions celebrades a la borsa de Madrid de l’entitat lliurecanvista Asociación para la Reforma de los Aranceles, sempre es demostrava per coincidència de la majoria «el exclusivismo egoista de Cataluña». Güell els va contestar que «Cataluña ha hecho con dinero propio sus caminos de hierro, contribuyendo a pagar los de las demás provincias. (…) Cataluña, a pesar de la ingratitud de su suelo y en fuerza de su trabajo, contribuye en mayor proporción que las demás a cubrir el presupuesto de ingresos y no tiene probablemente la mitad de los empleados que le corresponden».[274]
Quan la revolució d’octubre de 1868 va portar liberals, demòcrates i republicans al poder, el nou aranzel duaner fou força més lliurecanvista gràcies a la mà de Laureà Figuerola; amb tot, malgrat aquesta protecció regressiva, per a determinats articles manufacturats també fou salvaguarda a extingir-se en el temps (base cinquena). Per això durant aquella època l’estratègia fou propugnar el lliurecanvisme per lluitar contra la voluntat catalana d’independència, tal com explica Pugés: «Alguien se encargaba de propalar todos los días por Madrid y provincias que Cataluña tenía el propósito de declararse independiente, dándose así pretexto a que se hablara con indignación de castigar al separatismo y hasta el federalismo catalán con la inmediata implantación de las más radicales teorias librecambistas».
En l’edició del 15 d’abril de 1873 de la publicació La Independencia Española, s’acusava Catalunya «de haber hecho en otros tiempos traición a España, revolviéndose contra los catalanes que deseaban “echar abajo el obelisco que guarda las cenizas de Daoiz y Verlarde»”; d’altres no s’estaven de dir que «así como Felipe V logró meter en cintura a los catalanes, no había de serle difícil al ejército español lograrlo nuevamente».[275] Pel 1878 arran d’una crisi conjuntural Bosch i Labrús va tornar a demanar mesures a favor dels sectors industrials. Pugés detalla la reacció dels diaris i periòdics de Madrid, atrafegats «para desorientar a la opinión, ora a la conspiración del silencio, ora a la acometividad violenta, agitando el espectro del separatismo e insistiendo en la vieja táctica de excitar contra los catalanes el odio de los restantes españoles».[276]
L’oligarquia agrària va aconseguir la protecció des del poder mateix; malgrat tot, no va patir la impopularitat dels industrials catalans, els quals al llarg dels anys varen rebre epítets de tota mena, com aquests: «Aves de rapiña de desenfrenada voracidad, lobos hambrientos que devoran la substancia de todos los españoles, monopolistas, bárbaros de la civilización, beduinos, tiranos aborrecibles, verdugos del obrero, señores de horca y cuchillo, cuya cabeza hay que exponer en una picota en medio de la plaza pública».[277]