La ideologia de la Restauració

Amb la Restauració les ideologies polítiques van evolucionar poc. Hi hagué, això sí, una gran divisió entre partits dinàstics i no dinàstics. Els primers es reagruparen arran de la restauració de la monarquia. Els demòcrates, progressistes i liberals alfonsins es varen fusionar i des d’aleshores eren coneguts com a liberals fusionistes. El gruix dels alfonsins provinents dels diferents grups moderats s’agruparen en el bloc liberal conservador, encara que més endavant, a partir del 1898, els anomenaven conservadors i prou. Amb el famós principi del torn polític, el poder executiu va quedar circumscrit entre els conservadors i els liberals. Malgrat l’aparença de règim parlamentari constitucional, aquest sistema polític estava corcat per la manca d’una autèntica democràcia i pel caciquisme. Pel que fa als drets històrics de Catalunya, aquelles dues forces polítiques hegemòniques, defensores de l’oligarquia i estatalistes, actuaren pràcticament igual a com s’havia fet abans de la revolució de setembre. A diferència dels liberals europeus, que havien estat arreu del continent els impulsors del principi de les nacionalitats, els liberals espanyols eren anticatalans amb tanta evidència que Josep Pla escriu: «Aquest partit ha estat anticatalà per raons de biologia interna i per raons de convicció».^[297] Les altres forces, que varen quedar aïllades i marginades del poder, eren els carlistes, els republicans i els partits proletaris. Per tant, des de la proclamació de la constitució de Cánovas del Castillo, liberals i conservadors es van alternar en el govern d’una manera mecànica, atès que teòricament sortien de les urnes, però sense cap participació popular. No cal dir que aquesta rutina del torn era perfectament ajudada per l’abstencionisme i pel caciquisme electoral i polític. De fet, el que s’observa és que en aquesta nova etapa política es va formar un bloc «oligàrquic», que dirigia la política amb una aliança entre la vella i la nova classe dominant, la gran burgesia agrària i la industrial, respectivament. Tot i això, cal tenir present que la burgesia industrial es va incorporar al bloc dominant, integrant-se en el poder, sense canviar gaire res, però, sinó subordinant-se als vells postulats dels antics detentors del poder. La burgesia industrial no va ser ignorada, però no va tenir prou força per apartar la vella classe agrària, dominant fins aleshores. Els governs de Madrid, especialment els conservadors, van acceptar el proteccionisme, tard, però. El catalanisme polític tenia una base ideològica tan ampla que amb l’acceptació de la protecció duanera ja no n’hi ha prou per satisfer les demandes polítiques d’aquell moviment. El catalanisme, és a dir, el «provincialisme» inicial nascut en el temps de l’època romàntica, adoptà el nom regionalisme. El republicà federal Valentí Almirall publicà Lo catalanisme (1886) i el bisbe Torras i Bages, La tradició catalana (1886-88); més tard, Prat de la Riba i Pere Muntanyola van editar el Compendi de la doctrina nacionalista (1895). A Madrid davant d’aquesta nova estratègia també van evolucionar: si abans parlaven de la cuestión catalana, en aquells moments ja en deien el problema catalán. Tant els conservadors com els liberals estaven esverats davant del catalanisme polític i, de fet, tots dos grups van seguir la mateixa política sense distincions, sota el substrat ideològic del militarisme. Per això, aquell període acabà amb els esdeveniments de la nit del 25 de novembre de 1905, en què una colla de militars, entre tres-cents i quatre-cents, uniformats els uns i de paisà els altres, armats amb sabres, bastons i destrals van destrossar la redacció del setmanari Cu-Cut! i els tallers on s’imprimia. Més tard, un cop destralejada la porta, assaltaren l’estatge del diari La Veu de Catalunya i llençaren pel balcó tot el que hi trobaren. El saqueig durà tres hores, amb la connivència del governador civil i el capità general.

Durant aquest període el catalanisme polític, malgrat el suport popular, és incomprès i bescantat. La reacció dels oligarques d’entrada és d’esverament davant dels plantejaments catalanistes. Després comencen a estudiar-lo, però mai amb prou consideració per atendre’n les demandes. La resposta del bloc dominant espanyol en relació amb el catalanisme és negar-li les demandes i reiterar una i mil vegades la «unitat de la pàtria», la «sobirania de la nació espanyola», la «intangible cohesió d’Espanya», etc. Aquesta ideologia és patrimoni de pràcticament tota la classe política. Romero Robledo, en un discurs al Congrés dels Diputats, va afirmar: «¿No sabéis que los catalanistas no son monárquicos? Ahí se confunden porque vienen pidiendo por error, yo no puedo creer que nada más que por error, esa protección que ese Gobierno les dispensa meramente por recoger sus votos. No son monárquicos, no son españoles, porque reniegan de la madre patria».

Paral·lelament, el pensament nacionalista reneix a tot Europa, amb la vigència de controvèrsia entre els dos models de nació, l’alemany i el francès, és a dir, el nacionalisme cultural, d’una banda, i el patriotisme d’Estat, de l’altra. Precisament a causa de l’interès de l’Estat francès per dominar territoris de llengua no francesa, com ara l’Alsàcia i la Lorena, el 1889 Renan publica en un llibre diverses conferències i articles sota el títol ¿Què és una nació?. Hi diu que la base de la nació no és ni la raça, ni la llengua, ni la religió, ni cap altre fonament etnogràfic. Per a Renan, en la nació cal que hi hagi amnèsia del passat i voluntat d’adherir-s’hi per al futur. Segons Renan, la nació és un plebiscit diari. El principi de les nacionalitats, fonament per aglutinar Alemanya i Itàlia, d’ençà de 1870 ja comença a utilitzar-se per a altres qüestions nacionals, com pot ser els dels serbis, els romanesos, els hongaresos, els polonesos o irlandesos. És a dir, el principi de les nacionalitats es comença a plantejar sense el principi del llindar, amb la qual cosa ja no exigeix ningú una superfície o una població mínima. Pel principi de les nacionalitats només s’exigeix que l’Estat i la nacionalitat siguin coincidents, tal com afirma el maurrasià René Johanet.^[298] Cap al 1900, tanmateix, els liberals que donaven prioritat a la nació fundada sobre el principi de la ciutadania i els vells ideòlegs de la nació sociobiològica es troben en descobrir totes dues tendències una essència nacional; ambdós models conflueixen per practicar el mateix nacionalisme d’Estat, el qual, practicat per gairebé tots els governs europeus en aquest període, continuarà treballant per arribar a formar una comunitat monocultural, monolingüe i monoètnica. És el patriotisme d’Estat, que amb el poder a la seva mà crea una nació imaginada, especialment des de l’escola i l’exèrcit, engendrant una imatge i una herència de la nació, la bandera, i inventant mites i tradicions.^[299]