L’era de «la primavera dels pobles»

Al capítol anterior s’ha explicat que les teoritzacions europees sobre la nació havien estat posteriors a la praxi nacionalista espanyola executada des de Madrid sota la direcció castellana. En aquell període històric els polítics capdavanters espanyols varen rebre influències tant d’esdeveniments com d’ideologies polítiques, que sorgiren arreu dels territoris europeus. Ja en un model de nació o ja en l’altre, va emergir la idea que totes les nacions tenien el dret a la unitat i a la independència, en un escenari al qual es fa referència amb l’expressió «la primavera dels pobles» que va fer avançar els plets nacionals amb la plena emergència del principi de les nacionalitats.^[243]

El 1851 Pasquale Mancini començà a teoritzar el principi de les nacionalitats en l’obra Della nazionalità como fondamento del diritto delle genti, en què va concloure que cada nació havia de formar un sol Estat. Ara bé, aquest principi de les nacionalitats era matisat i una mica frenat pel principi del llindar, pel qual el dret a independitzar-se era legítim si es tractava de països que es volien unificar perquè estaven fragmentats. El republicà i jacobí Guissepe Mazzini fou un seguidor d’aquesta teoria; des del 1830 afirmava que una nació sobirana tenia el dret de ser creada no solament si reunia els recursos necessaris per a la seva existència, sinó també si reunia les condicions suficients quant a la dimensió, la població i la tradició històrica.^[244] De fet, el principi de les nacionalitats va servir de 1830 a 1870 per teoritzar sobre el dret dels alemanys i els italians a crear un estat nació.

La idea de nació era propi de l’esquerra i dels progressistes. Els ideòlegs del liberalisme burgès triomfant amb el concepte de nació liberal eren bel·ligerants amb tots els governs reaccionaris de la Santa Aliança. Entre 1830 i 1844 la ideologia liberal i els postulats nacionalistes constituïen un bloc únic.

Pel que fa als esdeveniments polítics, el 1829 els grecs se separen de l’imperi otomà. El 1830 esclaten la revolució de Brussel·les i la insurrecció de Polònia. Arran de la revolta francesa de 1848, espurnegen els avalots arreu, amb un vessant més nacionalista que liberal, com ara al nord d’Itàlia, Praga, Pest, Bratislava, Zagreb, Blaj (Transilvània) o Frankfurt. A Europa es donava la revifalla cultural de diversos pobles, com ara els letons (1824), els serbis (1826), els finesos (1830), els txecs (1831), els croats (1848) o els estonians (1857).^[245]

Tots aquests moviments no servien pas de referent a les esferes del poder de Madrid. Si alguna influència hi van tenir va ser precisament per insistir en els seus mecanismes per construir la nació espanyola. El veritable interès d’aquestes classes dirigents era, igual que al segle XVIII, aprofitar l’escola com a plataforma per divulgar l’invent de la nació espanyola amb l’elaboració de llibres d’escola sobre la història d’«Espanya». Aquesta fal·lera d’inventar la tradició, com ha fixat Hobsbawm, va ser practicada pels espanyols del segle XIX amb tenacitat. El 1825 el polític absolutista Francisco Tadeo Calomarde, en el Plan y Reglamento de Escuelas de Primeras Letras, insistia que entre els llibres d’ensenyament seria obligatori «según está prevenido en las leyes, algun Compendio de la Historia de España, que señalará la Junta Superior de Inspección». I més endavant, quan el 1857 es va redactar la llei d’instrucció pública, coneguda com a llei Moyano, s’insistia novament en l’obligació de la història d’Espanya, amb la intenció de crear una mentalitat nacional. Igualment al segle XIX va aparèixer la «història de la literatura nacional» els objectius de la qual no eren formar escriptors competents, sinó crear una visió política i formar consciències patriòtiques.^[246] Aquesta enginyeria ideològica del govern espanyol pretenia l’objectiu de «propagar la imagen y la herencia de la “nación” e inculcar apego a ella y unirlo todo al país y la bandera, a menudo “inventando tradiciones” o incluso naciones para tal fin».^[247] Cal dir que la defensa del nacionalisme espanyol no era exclusiu dels reaccionaris, tal com alguns autors volen fer creure. Si això fos veritat, quan a Europa els liberals eren els portaveus del principi de les nacionalitats, a l’Estat espanyol també els liberals haurien enlairat aquesta bandera, cosa que no van fer. Els liberals espanyols, en els períodes en què en tingueren l’oportunitat, foren els impulsors de la centralització i els propagadors del mite de la construcció de la unitat nacional.

Com ja s’ha dit abans, la catalanofòbia s’expressa per polemitzar contra les reivindicacions dels catalans. Tanmateix en aquest segle del vuit-cents, els catalans varen tenir molt poques oportunitats de manifestar lliurement i democràticament les seves reivindicacions polítiques, ja que gairebé sempre Catalunya va estar sota un règim especial i sense garanties constitucionals. Vicens i Vives escriu: «No s’ha fet mai el càlcul de la duració de l’Estat de prevenció o de guerra a Catalunya; però crec no errar-me gaire en afirmar que dels vuitanta-sis anys que s’escolen entre 1814 i 1900 més de seixanta foren d’excepció».^[248] Aquest era el camí, que calia seguir de grat o per força, pel qual els espanyols volien construir l’edifici del seu Estat nació. Antonio Alcalá Galiano a les Corts de l’Estatut Reial de 1835 va afirmar: «Uno de los objetos principales que nos debemos proponer nosotros es hacer a la nación española una nación, que no lo es ni lo ha sido hasta ahora».^[249] Cal recordar que quan els catalans estan sota l’estat de guerra o de setge, la catalanofòbia no té necessitat d’expressar-se, ni manifestar-se: la mateixa situació és el missatge i explica la singularitat d’un estat excepcional per als catalans, i és la prova evident d’aquesta animadversió. Hi ha historiadors que no tenen en compte les situacions polítiques que es mantenen amb deportacions i afusellaments, censura i persecucions. Aleshores, com que no troben l’expressió de polèmiques polítiques públiques, es pensen que en la clandestinitat no n’hi havia. La censura de premsa va arribar a situacions risibles. El 1856 Mañé i Flaquer ho denunciava així: «A la prensa de Cataluña se le ha prohibido anunciar la sublevación de Viena en 1848 y otros hechos análogos; se le ha prohibido dar noticias de la guerra civil (…); hásela obligado a insertar candidaturas oficiales con exclusión de toda otra y sin revelar su origen; hásela mandado publicar como de redacción escritos que repugnaban a su conciencia y en los cuales la redacción ninguna parte tenia.».^[250]

Segons Borja de Riquer, davant del model centralista, militarista i autoritari que propugnaven els sectors més moderats del liberalisme espanyol, a Catalunya hi havia l’alternativa democràtica, civilista i federal que portaria a una triple frustració política en bona part de sectors socials catalans.^[251] El centralisme, l’autoritarisme i el militarisme eren consubstancials en tots els governs espanyols, que presentaven un pensament únic en relació amb el problema dels catalans.

Abans de la mort de Ferran VII (1833) el catalanisme revifà amb conceptes com ara foralisme o provincialisme. Eren els mots que els governs toleraven per expressar la demanda de llibertat de Catalunya. Els catalans ja havien reaccionat contra la centralització, actitud que de forma efectiva es va començar a consolidar a partir de 1820. Hi va haver la reacció contra la voluntat de dividir el país en tres províncies, contra la pretensió de Madrid d’implantar un codi mercantil amb la supressió del tradicional català i contra el desig de traslladar a Madrid els arxius catalans. D’aquesta lluita enfront de la centralització en deien provincialisme. El 1837 aquest provincialisme moderat que reclamava una descentralització creà el Consell Superior Central de Catalunya; en aquest rerefons el 1840 es va treure la primera pedra de la Ciutadella. En canvi, no es coneixen reaccions oposades a la uniformització de la política tributària de 1845 o a la implantació de la Guàrdia Civil, instrument de castellanització; sí que hi hagué oposició a l’intent d’uniformització del codi civil. El provincialisme va anar transformant-se en regionalisme, paral·lelament a la desclosa literària que agafaria volada des de 1859 amb els Jocs Florals. A Madrid per referir-se a aquesta situació, ja començaran a fer servir l’expressió cuestión catalana. Tanmateix aquesta cuestión catalana era massa limitada i escarransida per la burgesia catalana. En aparèixer el diari català prohibicionista El Bien Público (1849), els redactors varen dir que «no podría imputarse a espíritu de provincialismo el dar marcada preferencia a la mal llamada “cuestión catalana”, siendo ella como era la predominante en las discusiones de la prensa madrileña y la que embargaba la atención de los altos Poderes del Estado; por lo cual debía reconocerse, tanto por los amigos como por los adversarios de Cataluña, que se trataba de una verdadera cuestión nacional, la más importante, acaso, ya en el orden politico-administrativo, ya en el círculo de mejoras sociales o de prosperidad material».^[252]

No cal dir que la burgesia catalana, a la recerca dels seus interessos, indirectament va ajudar a construir la vertebració de l’Estat. Els burgesos catalans, en la seva lluita pel proteccionisme, no feien res més que crear un mercat peninsular que coincidia amb els límits de l’Estat. Però les classes hegemòniques castellanes, amb els seus interessos agraristes, no ho varen entendre i no varen saber construir el mercat, perquè mantenien l’statu quo que es fonamentava en l’ideal de centralisme, autoritarisme i militarisme. Joan Illas i Vidal, en redactar l’opuscle Cataluña en España, elaborà la primera base teòrica del regionalisme moderat de dretes, defensor dels interessos econòmics de la classe que Illas i Vidal representava, el qual reaccionava contra el menyspreu i contra la injustícia del poder central espanyol. Malgrat tants anys d’opressió política mitjançant estats d’excepció, exèrcit i totes les forces de repressió de l’Estat contra Catalunya, eren extraordinàries la força i la voluntat política dels catalans enfront dels governs espanyols en moments sense llibertat.