Influències intel·lectuals i polítiques de l’entorn europeu

Després de l’estossinada de Catalunya i de l’aboliment de les seves institucions polítiques, tot foren canvis, en l’economia, en la fiscalitat, en la legislació, en l’administració pública, en la de justícia, etc.; no es pot oblidar que es va dur a terme amb una ocupació militar de trenta mil soldats de mitjana. Però a Catalunya el set-cents no fou pas «nacionalment» perdut, malgrat totes les aparences i malgrat que oficialment semblava que els catalans feien esforços per esdevenir província. Els anys passaren, i des de 1760 hi hagué un canvi de plantejaments arreu. Revolució industrial, canvis polítics revolucionaris, transformacions tecnològiques, mètodes nous de cognició de la realitat gràcies a les ciències positives, etc. Tot plegat va portar a la Il·lustració. Però a Catalunya políticament no li representava cap canvi. Sobretot des de Carles III, els governs il·lustrats pretenien consolidar l’Estat amb més centralització administrativa i uniformisme polític, tant amb l’harmonització monetària i de la hisenda pública com amb el control de l’administració sobre el sistema educatiu; a més, cal esmentar que es va recórrer a polítiques que retallaven el poder de l’Església. Si amb el primer borbó el govern de Madrid va aixafar els catalans com a poble, amb el liberalisme econòmic naixent també els tornaven a arranar, encara que amb arguments diferents, en els tres eixos principals de la catalanofòbia: la supressió de les institucions polítiques pròpies i la centralització política, el drenatge de capitals per via fiscal i l’assimilació cultural i lingüística. No s’ha d’oblidar que els rectors de la monarquia hispànica, que oficialment anomenaven aquesta institució Estat, feien mans i mànigues també per construir-lo com a «nació», amb una visió política molt primerenca.

En el darrer terç del set-cents a Europa apareixen uns conceptes sobre la nació que es podrien dividir en dos grans blocs. El primer és l’establert per Johann Gottfried Herder en l’obra Ideen zur Philosophie der Geschiste der Menscheit (1784-1791), segons el qual la nació és configurada per la llengua, el tarannà i la tradició; és a dir, Herder defineix la nació etnocultural. La visió herderiana de la nació comporta que es puguin aplegar els pobles que tenen el mateix geni i la mateixa cultura; sosté, a més, que tots els pobles tenen el dret a distingir-se dels veïns i a organitzar-se a la seva manera segons la cultura pròpia. En definitiva, per a Herder la cultura de cada nació és determinada per la llengua, els símbols, les relacions socials o les institucions. El segon concepte de nació s’establí pocs anys després a França, dins d’un clima de gran patriotisme d’estat que ja havia preparat la monarquia enmig del qual els ciutadans van esclatar en revolta. El 1789 Sieyès, a Qu’est-ce que le tiers état?, definí la nació com «un cos d’associats que viuen sota una llei comuna i representada per la mateixa legislatura». Aquesta nació sorgeix de la idea del contracte social i està pensada com una unió de voluntats en una associació lliure. Aquesta nació és sobirana des del moment que pot destronar el rei. La nacionalitat i la ciutadania tendeixen a confondre’s dins d’aquest model. La França revolucionària es definia com La Grande Nation. Teòricament, els dos models, l’alemany i el francès, serien diferents l’un de l’altre en el concepte de nació, però a la pràctica van esdevenir equivalents, atès que els diferents governs sorgits de la Revolució Francesa es van dedicar a construir una nació amb el mateix estil emprat per la monarquia anteriorment i agafant els materials i elements culturals fixats pel model alemany per harmonitzar-los segons el model de la cultura dominant i arranar-los. A través de l’escola i de les lleves de l’exèrcit, amb la imposició d’una sola llengua oficial, de la pedagogia d’una història nacional mitificada, la imposició de símbols, etc.,^[210] varen inventar-se una nació, que teòricament havia de ser una associació lliure de ciutadans i que s’anomenaria Estat nació.

Segons molts historiadors, aquest concepte d’Estat nació, des de França, es va escampar arreu d’Europa. Considero que s’hauria de matisar i que de cap manera no es pot tenir com a cert. Aquesta voluntat política de construir una nació des del patriotisme d’Estat agafant com a model la cultura dominant no era res de nou a la monarquia hispànica, els rectors de la qual, abans de la teorització intel·lectual del concepte d’Estat nació, ja l’havien executat als països peninsulars. Així, es constata que abans de Herder i Sieyès, el 1768, el fiscal Campomanes va elaborar un dictamen on expressava la voluntat política d’eliminar la llengua catalana i d’imposar el castellà amb finalitats nacionalistes, en afirmacions com ara que la llengua «es el signo común con que se explican los actos Nacionales». Queda absolutament clar. La llengua és un signe que expressa els actes nacionals. Utilitza les paraules común i nacional per manifestar una idea que engloba tothom i tots els territoris de l’Estat. Uns quants anys més tard, el 1771, aquest mateix patriotisme d’Estat o protonacionalisme del bloc dominant, que sap que l’Estat no és una nació i pretén construir-ne una d’uniformitzada i dominadora, utilitza l’escola com a element o eina nacionalitzadora amb aquesta finalitat política. Així, el comte d’Aranda, el qual afirma que «la educación de la juventud por los Maestros de Primeras Letras es uno y aún el más principal ramo de la política y buen Gobierno del Estado», regula l’activitat dels mestres manant que a les escoles ensenyi un «compendio de la historia de la Nación», el qual haurà de ser aprovat pel corregidor de cada cap de partit. O sigui que l’Estat sap que a les escoles es fan llegir «historias mal formadas», per això obliga que s’ensenyi la història de la nació que vol construir. El 1780 el comte de Floridablanca, en regular legalment les escoles, aprovar el Colegio Académico del Noble Arte de Primeras Letras i reiterar que només es pot ensenyar en la llengua castellana segons la gramàtica de la Real Academia de la Lengua, també obliga a ensenyar a llegir amb un «compendio histórico de la Nación, que tengan por más a propósito, ínterin este Colegio acuerda el que deba usarse con aprobación del Consejo (de Castilla)».^[211] La voluntat de crear un univers simbòlic comença per la unificació de la llengua i de la història. També s’amplia aquest univers simbòlic amb el decret de 3 setembre 1770 que declara com a marxa reial o d’honor la que ha lliurat el rei de Prússia a Carles III, i amb el decret del 28 de maig de 1785, pel qual s’estableix i es crea la bandera de l’Estat espanyol amb una voluntat evident de trobar un símbol unitari per cohesionar la nació que es construeix. L’exèrcit també és unificat, del qual impulsen l’organització, i es crea la Pasqua Militar. Com es pot observar, el nacionalisme espanyol, com a fenomen modern, és el primer que comença la lluita per engendrar i construir una nació imaginada i inventada. La consciència de formar una comunitat es crea usant símbols i repetint ritus que donen força a cada membre de la nació que es vol crear.^[212] Pel que fa a la bandera, s’ha de fer constar l’opinió del comte de Floridablanca, el qual, el 1789 en un memorial adreçat al rei, diu: «La bandera española se ve con frecuencia en todo el Levante, donde jamás había sido conocida».^[213] Floridablanca s’oblida de la bandera catalana, que havia senyorejat a tot el Levante; d’altra banda, la bandera espanyola adopta els colors i la disposició de la catalana. La nació que es va creant no pot consolidar-se a partir d’elements considerats no prou espanyols. L’estat només es recolza en Castella.

Després de tota aquesta praxi nacionalista, no té res d’estrany que el 1807 el filòsof Johann Gottlieb Fichte, en el seu famós Discurs a la nació alemanya, subratllés les pautes per distingir l’Estat nació de la nació cultural i fes una remarca especial de la llengua que els agermana. Amb la frase: «Els homes són formats per la llengua, més que no pas la llengua ho és pels homes», reiterava la visió etnocultural de les nacions, la qual, per altra banda, no diferia pas de la nació que havien programat els republicans francesos.