L’elaboració de la constitució. La devolució

CÉSAR ALONSO DE LOS RÍOS

Abans de convocar les eleccions del juny de 1977, Adolfo Suárez, el president del govern d’aleshores, volia saber amb exactitud l’opinió dels ciutadans de l’Estat tocant a l’autonomia política, de manera que el 1976 va encarregar una macroenquesta amb aquest fi.^[647] Aquesta investigació sociològica va permetre conèixer no solament les actituds i el parer dels individus de cada territori, sinó també el grau d’identificació amb la seva zona d’origen i el sentiment envers d’altres àrees de l’Estat. D’aquest estudi se’n pot deduir el sentiment d’acceptació o de rebuig en relació amb Catalunya, sentiment expressat mitjançant un termòmetre amb uns marges situats entre el grau zero, que palesava el màxim rebuig, i els cent graus, límit de l’estimació. El grau cinquanta indicava indiferència. Heus aquí el resultat.

El sentiment d’afecte i de rebuig dels ciutadans de l’Estat espanyol envers Catalunya:

Font: Manuel García Ferrando. Regionalismo y autonomía en España. 1976-1979, Centro de Estudios Sociológicos, Madrid, 1982.

Com es pot observar, els catalans, en general, són els menys valorats i, per tant, encara que la puntuació no és inferior a 50, els menys estimats. En cap territori no s’atorga als catalans el primer lloc del termòmetre. Acabada la dictadura, el 1976 pocs expressaven simpatia pels catalans. En el quadre següent apareixen els territoris on els catalans eren situats als primers llocs del termòmetre, prova de més simpatia envers els catalans que envers els habitants d’altres zones de l’Estat.

Cal fer notar que els catalans no ocupen un lloc intermedi. Normalment són els menys estimats, llevat dels casos en què es troben en els primers llocs, que corresponen als territoris de llengua catalana, d’una banda, i al País Basc i Navarra, de l’altra. S’havia dit a vegades que els catalans eren molt admirats i molt ben considerats pels espanyols després de la mort del general Franco. La realitat sociològica palesada en aquests quadres no ho indica pas. De fet, els catalans, sentimentalment, són els més allunyats dels espanyols. I ho són en un moment clau, quan se surt d’una dictadura de quaranta anys durant la qual els catalans han patit amb més duresa una persecució política i lingüística.

El setembre de 1976 l’editorial «El peligro catalán» de la publicació Por Favor denunciava el sentiment anticatalà que s’observava en la societat: «Con su fama de ricos, separatistas, rojos y tenaces, se han convertido en el chivo expiatorio ante los ojos de la derecha. Se está fabricando un “enemigo interior”, como en el pasado se fabricó el peligro judío o el peligro amarillo o el peligro naranja. Hoy ese enemigo prefabricado es el “peligro catalán»”.^[648] Aquesta denúncia no va fer canviar pas el tarannà generalitzat. El 1981 va ser un any horrible pel cop d’estat, el «Manifiesto» o la festa del Pilar no celebrada a Catalunya. Hi va haver una campanya anticatalana greu. El Club Arnau de Vilanova es va veure obligat a publicar el llibre Cataluña: esa desconocida para España, justificat, segons els autors, per la recopilació d’uns dos-cents articles en els quals «a través de un análisis de contenidos, se detecta, una vez más, el entremado de tópicos, de prejuicios, de prevenciones y de miedos seculares con que la perspectiva española se acerca a la relidad de Cataluña»; s’hi observava un «empeño unificador a ultranza, ignorante de la historia y del sentir de sus pueblos. Empeño en castellanizar todo lo que se haga o se diga». La història és una repetició. Les campanyes anticatalanes semblen la cançó de l’enfadós.

El maig de 1985 apareix el número quatre de la revista Nación Andaluza, en què el nacionalista andalús Javier Pulido publica un treball sobre la catalanofòbia gràcies al qual un s’adona que aquesta actitud és molt fomentada per l’espanyolisme. Pulido hi sosté que la catalanofòbia, per la pluralitat ideològica i l’amplitud territorial que presenta, és l’única expressió de masses de l’espanyolisme, configurat per l’estructura estatal burgesomilitar. És un treball força complet que, tot i fer referències històriques, descriu les causes actuals de la catalanofòbia, entre les quals hi ha l’estereotip burgès capitalitalista atribuït al català de manera que el català ha estat «tras la expulsión de la clase étnica hebrea, el sustituto en la Península Ibérica del judío»; d’altres causes són la resistència dels catalans a perdre la llengua —«el pancastellanismo ha encontrado un rival que no se somete»— o l’aïllament dels funcionaris de l’Estat que es troben sense la possibilitat d’integració. «El enfrentamiento objetivo entre lo catalán y lo “español” ha sido inevitable, puesto que lo “español” supone en sí mismo la negación de lo catalán». Analitza també la catalanofòbia de Castella, de Madrid, del País Valencià i d’Andalusia. En relació amb Castella, diu: «Así, Castilla odiará a su antítesis catalana: productiva, comercial, técnica, autocentrada. La defensa de la lengua catalana se verá como un ataque a una de las pocas conquistas de Castilla: la imposición de su lengua como oficial del Estado». Sobre la catalanofòbia de Madrid afirma que «Madrid, inevitablemente, será reducto objetivo del patriotismo español. (…) Madrid no aguantará la sombra de la Ciudad Condal. (…) Madrid, anticatalanista cien por cien (repito, exceptuando sus sectores conscientes, internacionalistas) será candidata al desmantelamiento. Ésta será la única salida visto el problema desde la periferia y con más razón desde Cataluña». Qualifica la catalanofòbia del País Valencià de paranoica, i l’atribueix a l’aliança de l’aristocràcia valenciana amb els estaments estatals; a més, diu: «Y esta coalición histórica (clases dominantes-Estado español), con la “castellanización” que encierra, continuará actuando aunque cambien los sujetos sociales preeminentes. Como en su momento se formuló, la opción se establecerá claramente: las clases explotadas mirarán hacia Barcelona, las explotadoras hacia Madrid». L’anticatalanisme andalús repeteix diverses posicions del castellà amb una aportació pròpia expressada en la frase «qué quieren éstos, si son los andaluces los que han levantado Cataluña» la qual «encierra en sí misma la distinta visión, la peculiar ubicación fruto de una realidad específica». Segons Pulido, l’andalús anticatalà experimenta «instintos anticapitalistas y antiimperialistas. (…) Se odia al catalán porque por un lado suele ser el patrón, el capataz, el tendero; de otro, porque se es confusamente consciente de que el desarrollo catalán implica el subdesarrollo andaluz (dentro del capitalismo). Aquí aparecen combinados dos fenómenos: la resurrección, de una parte, de la “judeización” del catalán —catalán=burgués—, de otra, la acción del españolismo —ideología oficial de la burguesía andaluza— que intenta utilizar a los andaluces como caballo de Troya antinacional en Cataluña. (…) Así se superpondrán dos opresiones: la del Estado español sobre Cataluña, nación capitalista desarrollada hegemonizada por su burguesía; la de la clase trabajadora andaluza explotada por ese mismo Estado y por la burguesía catalana. (…) El anticatalanismo sustituirá al que objetivamente debería ser el centro ideológico de la reivindicación nacional proletaria andaluza: el antiespañolismo». En la lluita per desterrar l’odi anticalà a Andalusia, el que cal és divulgar que «el enemigo popular ha de ser el enemigo real, no el que la ideología dominante nos quiere presentar para así abortar nuestro desarrollo político e ideológico y desviar nuestros dardos. (…) Andalucía tiene que ser catalanófila, españófoba, y radicalmente antiburguesa si quiere ser Andalucía hasta sus últimas consecuencias». Pulido arriba a la conclusió que l’anticatalanisme «es la única expresión ideológica efectivamente “de masas” del españolismo, incapaz de movilizar en la práctica a nadie por sus otras formulaciones (bandera roja y gualda, unidad, etc.)».^[649] Aquesta idea ja ha estat explicada en parlar de la preparació de la guerra abans de 1936 i del desenvolupament del conflicte bèl·lic fins al 1939, etapa durant la qual l’anticatalanisme va servir per cohesionar els diversos grups ideològics facciosos. No cal dir que l’article de Pulido, escrit després de la constitució de 1978, demostra que el nou sistema polític no ha estat cap revulsiu ideològic amb prou força per anorrear la catalanofòbia tradicional.

Com s’ha explicat abans, una sèrie d’intel·lectuals que s’havien mostrat favorables a la llengua catalana en el tombant cap a la Segona República en el franquisme van esdevenir glotòfags; aquest capgirament, però, també s’ha donat en una època més recent i ha estat protagonitzat per personalitats del món hispànic que els catalans consideren catalanòfils per les seves actituds i manifestacions comprensives amb la causa de Catalunya; amb tot, en moments determinants canvien d’opinió i es tornen catalanòfobs com els altres. N’és un cas el de Joaquín Ruiz Giménez, el qual, quan el 1987 el Tribunal Constitucional va determinar que la llei d’enjudiciament criminal havia de preveure que si un detingut no parlava en castellà podia demanar a la policia un intèrpret en l’interrogatori, va declarar que «y si quiere ser utilizada como arma contra la nación española, única e indivisible, entonces no oculto mi inquietud por dicha sentencia».^[650] El diari ABC en un editorial també va deplorar que es pogués declarar davant de la policia en llengua materna, perquè «el idioma es uno de los signos constituyentes de la identidad nacional, pues la lengua representa el fundamento de la vida social».^[651] Segons Ruiz Giménez i d’altres, la nació espanyola s’aguanta a còpia de parlar en castellà a la policia, déu n’hi do!

En vista d’aquestes actituds no gens flexibles ni respectuoses amb la personalitat dels altres, els catalans van constatar que malgrat la constitució no hi havia hagut gaires canvis en l’aspecte polític; per això, la Comissió del Parlament de Catalunya sobre Organització i Administració de la Generalitat i Govern Local, en la sessió del 12 de desembre de 1989, va adoptar l’acord de «declarar solemnement que Catalunya forma part d’una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l’Estat, fet que el poble català ha sostingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques, de les institucions culturals i civils del país, com des de la consciència de la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes. (…) Manifesta que l’acatament del marc constitucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret a l’autodeterminació». Aquesta declaració va provocar autèntiques controvèrsies a Madrid en un escenari, però, d’ordre i de respecte, sense insults ni ultratges. El fet que l’autodeterminació sigui un principi jurídic avalat per les Nacions Unides i signat i ratificat per l’Estat espanyol unes quantes vegades en diferents tractats internacionals potser va comportar que les opinions s’expressessin amb calma. L’ABC va publicar un gran editorial titulat «La unidad de España» en el qual deia que «no es lícito dejar sembrado el campo de la convivencia nacional con palabras que tienen mucha más carga destructiva que el más letal de los ingenios explosivos y pretender luego desactivarlos a fuerza de matizaciones». La unitat d’Espanya «está sustentada por el sufragio universal de los siglos». Un sufragi expressat amb violència, guerres i estats d’excepció. Felipe González reconegué que «podemos ser una “nación de naciones”, si se quiere, pero la unidad es incuestionable». El País, també en un editorial, va mantenir que «quienes se acojan a esta lógica del chantaje y mantengan un permanente cuestionamiento del marco constitucional debieran reflexionar sobre el calibre moral de esta actitud». L’editorial d’un altre diari, El Independiente, exposava que «no hay miedo a las palabras, sean las de autodeterminación, federal, confederal o independencia. Pero preocupaban los comportamientos gratuitos y ajenos al sentido común y al de la Historia de nuestro tiempo». El Diario 16 manifestava que «antes de abrir debates tan peligrosos, valdría la pena que todos hicieran un esfuerzo claro y constructivo para aprovechar el máximo las posibilidades que ofrecen los respectivos Estatutos». Aquest obscurantisme polític sobre una decisió política presa democràticament i amb un pacifisme total, en canvi, va fer dir als militars que per la unitat estaven disposats a lluitar fins a la darrera gota de sang.

Uns quants anys més tard, quan a Europa el principi de les nacionalitats havia revifat arran de la caiguda del Mur de Berlín, el ple del Parlament de Catalunya, en la sessió del 27 de setembre de 1991, va adoptar un acord el tercer punt del qual constatava que «la recuperació de les llibertats nacionals en el desplegament del dret a l’autodeterminació ha de configurar de manera decisiva la nova realitat de l’Europa dels Pobles, en la qual Catalunya vol participar des de la seva personalitat nacional diferenciada». Catalunya es considerava subjecte del dret a l’autodeterminació. El brillant ideòleg socialista Ignacio Sotelo va escriure un article sobre si Catalunya és una nació en què, tot i estimar que té elements per afirmar sense gaires dubtes ho és, creu que en definitiva la darrera paraula la tenen els catalans i que són ells els qui ho han de decidir. No obstant això, reconegut el dret a l’autodeterminació, diu que a Catalunya hi ha molts castellano-hablantes, no en diu immigrants o forasters, i aleshores afirma que Catalunya és una nació «escindida, cultural, lingüística y políticamente» i que qualsevol reivindicació independentista «provocará una reacción nacionalista española en sentido contrario». ¿El nacionalisme espanyol és una reacció? Catalunya és una nació plurinacional, segons Sotelo, i posa Catalunya «como nuestro mejor ejemplo de bilingüismo practicado». Sotelo acaba l’article sostenint que la solució de Catalunya és el federalisme europeu, però mentrestant, fins que no s’assoleixi el problema catalán serà vigent «porque las relaciones entre los catalanes y el resto de los españoles no dejan de ser problemáticas».^[652]

Tothom està d’acord que l’Estat que sap difondre el seu passat governarà el futur. Per això, M. A. Bastenier es queixa en un article que l’Estat espanyol no es preocupi de l’assignatura d’història a les escoles per «proveernos de un pasado presentable» mentre que els catalans sí que se’n preocupen: «Mientras el Estado español ocia, su representante en Cataluña, la Generalitat, trabaja sin descanso en definir el pasado».^[653] Catalunya és l’únic país del món sense una assignatura obligatòria sobre la pròpia història en el sistema d’ensenyament. A pesar del punt de vista de Bastenier, durant el període constitucional una sèrie d’esdeveniments i de campanyes contra els catalans demostren qui administra la història i s’ha inventat la tradició. El dia abans de la diada de Sant Jordi de 1983 Julio Feo manifesta que «aquí el presidente de la Generalitat no pinta nada». El 1984 l’escriptor Sánchez Ferlosio descobreix que «para dejar de ser catalán son suficientes sólo dos horas de autosugestión»; el mateix any José Rodríguez de la Borbolla, president de la Junta d’Andalusia, expressa que «los andaluces son bastante inteligentes para no confiar en los catalanes»; segons el dramaturg Manuel Pérez Casaux, «el catalanismo está lleno a rebosar de liturgias, se chifla por los símbolos y adora sus banderas, sus emblemas y sus ritos; que nos dejen en paz los nuestros». I tant, que no s’han de tocar els seus perquè tanta és l’obsessió que tenen per la bandera, que en el Codi Penal hi han posat penes inhumanes per a qui els la vulguin tocar. De chiflados els catalans en poden parlar llargament. El dia 8 de setembre de 1989, a Montjuïc durant la celebració dels Campionats Mundials d’Atletisme la policia espanyola va fer llençar als contenidors d’escombraries les banderes catalanes que es volien entrar a l’estadi. El policia motoritzat que obria la comitiva del president Tarradellas el dia de la seva arribada va ser sancionat per haver portat una senyera. Els alpinistes catalans que van arribar dalt de l’Everest van haver de suportar la ira de Madrid perquè hi havien col·locat la senyera. Com poden titllar de chiflados els catalans si l’espectacle d’intolerància el fan ells?

El 1993 una altra campanya catalanofòbica va començar a Madrid amb molt d’impuls, la qual fou denunciada per multitud de persones, denúncies, però, que no van servir de res perquè la campanya va durar gairebé un any. Els bisbes de Tarragona, Vic i Solsona el gener de 1994 reconeixien que «cada dos por tres se atiza, sobre todo por ciertos medios de comunicación, la polémica contra nuestro pueblo, sea a propósito de la lengua, sea lo que sea». L’escriptor Manuel Vicent el febrer de 1994 afirmava: «En medio de la gravísima crisis económica que nos aflige, algunos nacionalistas españoles se han permitido el lujo de abrir la caja de las serpientes de una forma agresiva y demagógica contra Cataluña». L’arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles creia que «se da una campaña que va más allá de la crítica y se convierte en una actitud hostil, que fomenta la hostilidad hacia la lengua catalana y Cataluña misma»; el botifler Félix de Azúa, vista la crispació contra Catalunya, defensava el març de 1994 que «o se produce una independencia de hecho de Cataluña, con el nombre que se le quiera dar, o se producirá un conflicto violento». José María Ardanza, aleshores president del govern basc, sostenia l’agost de 1994: «No se por qué razón, pero hay una constante histórica de rechazo de la opinión española frente a Cataluña». L’agost de 1994 Jerónimo Saavedra, ministre d’Administracions Públiques, opinà que «el anticatalanismo responde a la necesidad de la oposición de erosión del Gobierno». Pedro Altares, el setembre de 1994, justificava la campanya dient que «es la política y los intereses políticos, respetables pero sectoriales, los que están creando en el resto de España, y aunque ésa no sea su intención, sentimientos xenófobos hacia Cataluña». Segons l’exministre Fernando Morán, la direcció del PP «remueve el síndrome anticatalán que originó el negro nacionalismo español». El cantautor José Antonio Labordeta, sobre els odis interregionals, va dir el setembre de 1994 que «existe recelo hacia Cataluña porque es un territorio rico y a los ricos y bien organizados se les mira con recelo». Nicolás Sartorius es queixà també el setembre de 1994 que «se hace anticatalanismo barato, quizá con la intención de que sea rentable electoralmente en la mayoría de las comunidades autónomas, lo que supone un juego peligroso». El joc perillós, ja de fa temps, és que l’actitud anticatalana sigui rendible electoralment. No es pot confondre els símptomes amb la malaltia.

El 27 de setembre de 1994, en un editorial que fa escruixir titulat «España, España», l’ABC assegura: «Y el delicado edificio de la unidad española, construido durante ocho siglos con la argamasa de la sangre, se agrieta dia a dia ante la indignación del español medio, que ama a la patria grande, y de las Fuerzas Armadas, que la sienten en las entrañas, Y del Rey». ¿Que no havien dit abans que aquesta unitat s’havia fet amb el sufragi universal dels segles? Qualsevol pot anar contra Catalunya per veure qui la diu més gruixuda. La militant del PP Mercedes de la Merced, d’acord amb la seva visió nacionalista profunda, diu que «me preocupa excesivamente que la Guardia Civil pueda llegar a depender del señor Pujol, hoy presidente de la Generalitat, y mañana cualquier loco que pueda asumir la presidencia de la Generalitat».^[654] Corín Tellado admet que Catalunya fa xantatge a Espanya i que «la culpa es de Pujol, que sólo quiere que Catalunya sea una nación, y de Miquel Roca, que es un ambicioso y un falso, en cambio opina que los catalanes son seres humanos y españoles».^[655] El 6 de juliol de 1994 Julio Anguita, com a coordinador i líder d’Izquierda Unida, en vista del pacte entre el govern socialista i la coalició Convergència i Unió, expressa que el PSOE ha pactat amb «la peor burguesía de España, la catalana». ¿És una expressió de racisme polític o de racisme ètnic? Si l’insultat és un català, aquí no passa res, fins i tot potser hi haurà rendibilitat electoral, ja que l’odi anticatalà és la ideologia de masses de l’espanyolisme. El que potser Julio Anguita no sabia és que no havia pas estat el primer a expressar aquesta idea. El 1920 Valle-Inclán ja havia fet dir a un personatge que el patró català era el que tenia les entranyes més negres de tot Europa. ¿Per què és patró o per què és català? En vista de tant de fel, no s’arriba a capir que un intel·lectual demòcrata, liberal, equànime com Santos Juliá no vulgui acceptar la catalanofòbia. Aquest historiador afirma que «no es verdad que Cataluña y Euskadi hayan sufrido a manos de ese nacionalismo españolista una represión superior a Andalucía o Aragón, ni siquiera en el ámbito cultural».^[656] A parer seu, la història no té víctimes privilegiades. En el decurs de la història els catalans han estat víctimes dels anomenats espanyolistes, i el privilegi que han tingut és que l’opressió política, cívica o lingüística patida s’ha perpetrat amb el silenci tàcit de tots aquells que es pensen neutrals. Sort que Santos Juliá més endavant admet l’anticatalanitat intrínseca dels espanyols patriotes: «Toda retórica política es instrumento de movilización y la españolista ha servido siempre de acicate para avivar sentimientos anticatalanistas».^[657] Canviar d’opinió és de savis. De tot aquest tripijoc es pot concloure el que ha escrit Màrius Carol: «Ens trobem a la premsa de Madrid escrits que destil·len incomprensió i, per què no dir-ho, un odi irracional».^[658]

Andrés de Blas Guerrero, un ideòleg socialista que es dedica gairebé exclusivament a la qüestió dels nacionalismes, el 1994 va publicar el treball «España y la cuestión nacional»^[659]. Hi defensa un nou pacte d’Estat atès el perill en què està el model autonòmic. «El particularismo y la acción directa, que denunciara más de setenta años Ortega y Gasset, siguen siendo una dolorosa realidad de nuestra vida pública». Està a favor d’un pacte amb nacionalismes «perifèrics» (¿perifèrics de qui?) perquè són demòcrates. Considera que «contra las bromas que hasta hoy han circulado por algunos salones del progresismo madrileño (“dejarles ser fuertes para que sean moderados”), se impone una “vuelta a su ser” de la política vasca y catalana que haga más fàcil el anhelado entendimiento». Diu que seria un error desenterrar el lerrouxisme, però que també seria una fantasia «inventarse un “peligro españolista” o especular con la supuesta intolerancia de un sentimiento español que lleva un cuarto de siglo encajando con apreciable serenidad la nada fácil etapa de afirmación de nuestros nacionalismos periféricos». Caram, De Blas!, això de l’apreciable serenidad deu ser per a tu, perquè els catalans, de serenor, no n’han pas vista gaire. No cal inventar-se el perill espanyolista, els catalans el troben cada dia.

Les dades d’una enquesta del Centre d’Investigacions Sociològiques de 1994 permeten tornar a constatar la «distància afectiva» que els catalans provoquen als espanyols i que el mateix organisme havia reflectit al començament de la transició pel mateix centre. Els resultats de 1994 palesen que es continua en els mateixos paràmetres que gairebé vint anys enrere, és a dir, els catalans són els qui generen més sentiments d’antipatia entre els espanyols, ja que aquests els puntuen amb un 4’8 en una escala que va de 0 a 10 i els col·loquen en el darrer lloc en una classificació per simpatia d’habitants de comunitats autònomes. Alguns autors volien justificar aquesta antipatia o allunyament afectiu basant-se en les campanyes anticatalanes que s’havien organitzat, però la realitat era que de fet aquest sentiment continuava allà on havia estat. L’antipatia era la mateixa. José Ignacio Wert, president de Demoscòpia, indica que «l’actitud de llunyania afectiva envers els catalans apareix relativament poc fracturada per l’origen regional, i respon a un patró més aviat homogeni», és a dir, arreu estimen igual de poc als catalans. A més, Wert afirma que des de l’inici del règim democràtic l’opinió favorable sobre els catalans ha anat minvant i que l’antipatia ha augmentat. Els espanyols fa segles que tenen un mal concepte dels catalans. Segons l’enquesta del CIS, el 49’2 % dels espanyols declara que no els agradaria treballar plegats amb els catalans, és a dir, no els voldrien tenir com a companys de feina. D’altra banda, aquest sentiment advers no té un corresponent a Catalunya. Aquí l’actitud majoritària envers els habitants de la resta de l’Estat no és d’antipatia.^[660] Wert explica que entre les percepcions dels espanyols una de distorsionada és la que té a veure amb «la contribució econòmica de Catalunya al sosteniment de les necessitats generals», de manera que, segons Wert, cal actuar per fer canviar aquest punt de vista sobre la insolidaritat catalana, perquè no hi ha fonaments de cap mena per recolzar-hi aquesta idea.^[661] Se’n pot concloure que, malgrat haver canviat de règim i haver passat vint anys, tot continua igual. ¿La constitució de 1978 ha servit per articular Catalunya amb l’Estat? ¿Es pot dir que els catalans ja se senten còmodes dins de l’Estat? ¿L’encaix o l’encaixonament de Catalunya es pot considerar definitiu? No. Aquesta no és pas l’opinió dels catalans; és sobretot el criteri de les primeres personalitats polítiques i intel·lectuals. Juan Luis Cebrián, el gener de 1984, ho diu molt clarament: «Los representantes de la Administración Central tienden a elogiar la no existencia de una violencia reivindicativa de signo nacionalista en Cataluña, pero por otra parte asumen, en conversaciones privadas, que quizá la profundidad de planteamiento y las tendencias secesionistas a largo plazo resulten mayores en el caso catalán que en el vasco».^[662] Felipe González expressà la mateixa idea en una reunió a Toledo, el maig de 1984: «El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán». Aquesta idea que el nacionalisme català és més perillós que el basc també va ser expressada pel director del Diario 16 quan va escriure que «les bombes són menys perilloses que les paraules» i que «el Govern s’ha equivocat d’enemic».^[663] L’exministre d’Hisenda, Fernández Ordóñez, en unes declaracions l’agost de 1992 al setmanari Panorama reblava el clau al voltant d’aquesta qüestió: «Me n’aniré amb una preocupació fonamental, Catalunya. (…) El País Basc? No, no és aquest el problema d’Espanya; el gran problema serà Catalunya. Jo, afortunadament, no el veuré. (…) Amb els bascos, desenganya’t, sempre hi haurà possibilitats d’acord; amb els catalans serà més difícil».^[664] Durant una convalescència en una clínica de Pamplona, també el pare del rei, el comte de Barcelona, va fer unes declaracions al diari Navarra d’aquella capital en què afirmava que, a causa de Catalunya, trobava «España desgarrada».

La prova més evident que Catalunya no pot viure còmoda dins de les estructures polítiques de l’Estat és el rebuig que troba en tots els sectors, polítics, militars o periodístics i que es palpa cada vegada que un partit polític d’àmbit estatal necessita els vots dels catalans per obtenir una majoria en el Congrés dels Diputats. Aquesta repulsió s’observa en l’al·lèrgia del partit que necessita l’ajut polític i en les campanyes que organitza l’oposició per demostrar que el partit majoritari amb la col·laboració dels catalans desfà i destrueix l’Estat. Aquest fenomen es va viure quan governava la UCD i els socialistes frisaven pel poder; més endavant quan als socialistes els calia ajut polític i el PP era a l’oposició i, finalment, quan el 1994 eren els populars qui mancaven del suport necessari i els socialistes denunciaven la venda de la «unitat espanyola». César Alonso de los Ríos, periodista polític, en el llibre Si España cae… reflecteix aquesta al·lèrgia i aquest rebuig que provoquen els catalans quan participen amb un suport extern en el govern de l’Estat: «La verdad es que sólo los insensatos pueden garantizar la estabilidad cuando se ha permitido que los nacionalismos hayan llegado a tal grado de influencia en la vida política española. Y digo que se haya “permitido” porque es el término correcto para explicar el ascenso de unas minorías a las que se ha llegado a ofrecer una parte del gobierno central en la creencia de que tal colaboración supondría el fin de la escalada, y por tanto, el final del problema histórico español».^[665] Aquest neguit anticatalà ha estat palesat amb tota l’evidència i sense gens de vergonya per exemple manifestant fins i tot que caldria modificar la llei electoral per evitar que els catalans siguin decisius al Congrés dels Diputats. La premsa s’ha fet ressò de projectes, de reunions discretes, etc. per foragitar els catalans de la seva incidència electoral en el govern. Aquest parer ha estat expressat per polítics com José Bono (PSOE) o José Ignacio Barrero (PP). També Juan Carlos Rodríguez Ibarra ho demana implícitament quan proposa que «habría que ir pensando en una modificación de la ley electoral, tendiendo a un sistema mayoritario que elimine incertidumbres a la hora de formar gobierno por el partido que gane las elecciones».^[666] Una altra mostra de catalanofòbia és la carta d’un lector al diari El País del dia 28 de febrer de 1997, el qual retreu a Aznar que «el que gobierna en España no está en la Moncloa y lleva barretina». La causa profunda d’aquesta llei per la qual són prohibides la participació i la intervenció dels catalans en el govern de l’Estat espanyol és que aquest no és una estructura juridicopolítica sinó un cortijo propietat d’uns quants. Per a tots aquests espanyols, la solució no és la incorporació de la voluntat política dels catalans, sinó l’eliminació del sistema proporcional per introduir un sistema majoritari, dins del qual els catalans sempre serien minoria de manera que no tindrien cap poder d’intervenció.

Atès aquest sentiment generalitzat, un s’explica perfectament el que va passar quan la Generalitat de Catalunya reclamà els documents que es varen emportar dels seus arxius les tropes espanyoles d’ocupació, els quals, segons que es diu, van ser traslladats a l’Arxiu de Salamanca per transcriure els noms dels qui hi apareixien a fi de prendre-hi represàlies. Al cap de més de cinquanta anys, un cop dutes a terme la repressió i l’opressió civicopolítica, la Generalitat va demanar que es tornessin els documents que pertanyen a la seva història. Els esdeveniments d’abril de 1995 van ser entristidors. Hi va haver la convocatòria d’una manifestació per Salamanca a què assistiren unes cinquanta mil persones vociferant contra la demanda catalana, i a Gonzalo Torrente Ballester el va delatar l’inconscient en dir que els documents s’havien de quedar a Salamanca pel «derecho de conquista», concepte que sempre plana damunt de les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. Torrente Ballester no se’n va disculpar i en un article posterior hi tornà per dir que cal entendre el derecho de conquista en el sentit que «la ciencia y la historia autorizan a que lo que en su día se reunió como producto de una guerra, permanezca unido en beneficio de la memoria histórica».^[667] ¿De la memòria històrica dels qui van robar? Un robatori sempre serà un robatori, i la propietat no desapareix per causa d’una guerra, ni de cap acció violenta.

Xavier Tusell considera que «la consciència nacional espanyola continua sent un xic modesta. Hi ha, en canvi, una actitud reactiva, més anticatalanista que espanyolista».^[668] Tusell planteja el problema malament. La reacció no pot ser més anticatalana que espanyolista, ja que l’anticatalanitat és el principal ingredient de l’espanyolisme i perquè sense l’espanyolisme els catalans podrien ser lliures, i així ja no caldria que hi hagués cap reacció anticatalana. En aquest mateix sentit, Juan Luis Cebrián afavoreix aquesta idea quan afirma que «tradicionalmente el nacionalismo catalán ha sido mucho más moderado que el nacionalismo español», atès que els abusos que hagin pogut cometre els catalans en nom de Catalunya han estat «infinitamente inferiores a las desviaciones y los abusos que en nombre de España se han cometido históricamente».^[669] És evident. La veritable situació és que el 1998 l’anticatalanitat encara és un ingredient essencial de la ideologia espanyolista que afirma Espanya com a imperi dominador.