31

Encara estaven tots dos adormits, Murray somrient i el papà Ten Eyck roncant. Angela anà corrents cap al seu pare i hi hagué una joiosa retrobada; potser un xic més animada per una part que per l’altra. Vaig deixar que la cosa seguís fins que ella començà a donar copets a la galta de la vella morsa i a dir-li que es despertés, i aleshores vaig dir:

—Ell no. Per mi com si vol dormir fins Nadal. És Murray el qui vull. El meu portaveu, el meu representant, el meu valedor.

—És un tauró —digué ella.

—Nonono, no és un usurer. Els advocats no presten mai diners. És part del seu Jurament Hipocràtic.

—N’estàs segur, Gene?

—Agafa Murray pels turmells —vaig dir.

Vam dur Murray fins a la cuina, donant-li un bon nombre de patacades pel camí amb els marcs de les portes. El vam estintolar en una posició més o menys asseguda al costat de la taula i ens vam passar una estona intentant despertar-lo. Li esquitxàvem aigua a la cara, li estiràvem els cabells, li tiràvem cafè per la boca (i per la barbeta) i li bufetejàvem les galtes. Ell de tant en tant feia algun ronc, però això era tot.

Després d’això, vam dur-lo fins al lavabo i li vam treure la roba, deixant-lo només amb calçotets i samarreta. (Un vestit net i polit és l’eina bàsica de l’advocat, igual que el guix ho és per al mestre o l’avió per al pilot. Els advocats no poden fer res si no van vestits correctament i com que jo preveia que necessitaria que Murray fes moltes coses per mi abans no s’acabés la nit, anava molt més amb compte amb el vestit que no amb ell). Després el vam descarregar a la dutxa, vam engegar l’aigua freda i al cap de cinc minuts estava força força despert. Fins i tot podia sostenir una tassa de cafè, parpellejar i dir:

—Guèbazzza? Guèbazzza?

Angela, en aquest moment, se n’havia anat a veure què podia fer pel seu pare. Vaig acompanyar Murray lentament i cautelosament de nou a la cuina, el vaig asseure de nou al costat de la taula, em vaig asseure jo a l’altra banda i li anava dient que es begués el cafè. Cada cop que li ho deia, alçava la tassa i bevia un glop; em feia pensar en Lobo.

Tot de sobte el vel mat que tenia davant dels ulls fou reemplaçat per un vidre brillant i em va dir:

—Gene.

—Exacte —vaig dir.

Deixà la tassa. Ajuntà els dos palmells, els premé amb força com si volgués fer tornar, en el seu interior, alguna cosa al seu lloc. De sobte es tornà molt actiu, però se’l veia trastocat.

—Bé —digué—. És bo de veure’t. M’alegro que hagis acudit a mi.

—Murray…

—No cal ni que em diguis que no la vas matar, Gene. Estic segur que no ho vas fer. Però la qüestió rau en el fet que…

—Murray —vaig dir.

—No m’interrompis —digué—. La qüestió rau en el fet que t’agafaran per assassinat en primer grau, cosa que significa que no hi ha fiança, encara que t’entreguis, de manera que el panorama…

—Murray —vaig dir.

—Deixa’m acabar. Em penso que l’acusació és que la vas matar a Nova York i vas transportar el cos a Nova Jersey, de manera que el judici s’hauria de celebrar…

—Murray —vaig dir—. Si no calles, et torno a portar a dormir i llogo el teu pare.

Ell digué:

—Per un home acusat d’assassinar una senyoreta de categoria social, tu…

—Mira al teu voltant, Murray.

—Què?

—Que miris al voltant —vaig dir-li—. On ets?

Mirà al seu voltant. El vidre brillant començà a esquerdar-se.

—Bé —digué—, sembla que… jo no… és clar que si tu… per altra banda…

Angela entrà en aquell moment i féu:

—No puc fer que es desperti, Gene.

—Estàs de sort. Aquest ho ha fet i mira’l.

Murray es quedà mirant fixament Angela amb la boca oberta.

—Ets viva —xiuxiuejà—. Déu meu, ets viva!

—Murray, o et despertes o te’n tornes a dormir. M’estàs fent parar boig. És clar que és viva. Ets a casa seva, idiota, i ja ho sabies, que era viva.

El vidre brillant s’esquerdà encara més i caigué totalment dels seus ulls, deixant-los ben vermells i un xic confosos. Em mirà i em digué:

—Gene? Què ha passat? Han entrat un munt de xinesos i…

—Això ho resumeix en certa manera —vaig dir-li.

Durant la mitja hora següent, vam beure cafè i intercanviàrem informació referent als esdeveniments recents mentre esperàvem que Murray se sentís prou bé per a exercir. Quan anuncià que ja estava llest, Angela baixà en cotxe fins a la ciutat a buscar la policia i tornà a casa amb ells.

De manera que la primera cosa que van fer en arribar fou detenir-me per l’assassinat d’Angela Ten Eyck.

Després, quan Angela intentà ajudar-me fent l’observació que Angela Ten Eyck era ella, la detingueren també com a encobridora del delicte.

M’imagino que un advocat necessita més que un simple vestit. Potser li cal un maletí, també; Murray no duia el seu. I Murray fou el detingut número tres, també com a encobridor del delicte, per declarar que l’altra encobridora era qui deia que era.

Després la policia volgué saber qui eren tots aquells altres cadàvers i va ser una feinada haver-ho d’explicar en un moment. Estàvem tots fent gatzara al rebedor, prop de la gran escala, quan un bram sobtat ens glaçà enmig de la confusió. Vam mirar cap amunt i allà aparegué Tyrone Ten Eyck, estintolant-se i tentinejant al capdamunt de l’escala. Havia aconseguit de deslligar-se per si sol i en algun lloc havia trobat una arma, una espasa vella i rovellada, que ara brandia per damunt del cap alhora que carregava escales avall envers nosaltres.

Què era allò que m’havia dit, a l’indret, Rowe, l’instructor d’esgrima? Si l’ataquen amb espases, el mataran i santes pasqües.

Uf.

L’assassí baixà com el llop entre el ramat… i passà de llarg. Els ulls desorbitats, bramulant, balandrejant l’espasa al voltant del seu cap, carregà cap a nosaltres, passà de dret a través de nosaltres sense ni tan sols reduir velocitat —no crec que ni sabés que érem allí— i es precipità per la porta principal deixant mitja dotzena de polis i els seus tres principals amb la boca oberta i un pam de nas tot mirant la pista que havia deixat.

De sobte, provinent de fora, sentírem soroll de trets. Pam pam. Panyaoo. I després silenci.

Angela digué, com si algú hagués intentat fer-li trampes:

—Ei, que amb les espases no es dispara.

Tots ens vam quedar mirant-la, fins que la porta principal s’obrí i entrà un dels polis que s’havien quedat a fora. Duia una pistola a la mà dreta i semblava que estava tan espantat i desconcertat com la resta de nosaltres.

—És que —va dir com si estigués referint-se a alguna cosa que ja havia dit— aquest paio del dimoni m’ha atacat tot d’una amb una espasa. Bé, jo… no he tingut temps de dir-li que s’aturés ni re. És que… he hagut de disparar i bé, ell… ha seguit corrent i jo he hagut de seguir disparant. En fi, està allà fora ajagut, m’imagino que deu ser mort.

El poli que manava va dir:

—Has fet el que havies de fer, Rooney.

—És que —va explicar Rooney, amb raonaments de ximple— ha vingut tan de pressa que no m’ha donat temps d’avisar-lo que estava armat.

—Està bé, Rooney —el tranquil·litzà el seu superior—. No et preocupis per això.

—És que —digué Rooney— no me n’he ni adonat que ja el tenia a sobre i he hagut de disparar-li.

El cap dels polis digué a un dels altres:

—Porta Rooney al cotxe. —Aleshores mirà al seu entorn i va afegir—: Anem tots cap als cotxes. Ja aclarirem aquest batibull al matí.

Angela sol·licità que es fes alguna cosa amb el seu pare, que encara estava fent nones i no sabia pas la sort que tenia. El poli li assegurà que faria venir una ambulància que s’endugués el vell a l’hospital. Quant a la resta de nosaltres, ens portaren cap a la ciutat, a la presó del comtat.

Quan arribàrem allí, vaig descobrir que els meus drets estaven fora de servei durant la nit.

—Fins i tot a Benedict Arnold^[12] —vaig dir-li al flegmàtic sergent de guàrdia— li deixarien fer una trucada, una trucada.

—Al matí —digué impertorbable.

—Esperi que el tribunal suprem se n’assabenti —vaig mormolar.

—Qui vol despertar a aquestes hores de la nit? —em preguntà.

—L’FBI —vaig dir.

Es va quedar igual.

—Em sembla que ja té prou policia a sobre —digué.

—Necessito l’FBI —vaig explicar-li— per completar la col·lecció.

Aleshores ens ficaren a tots en cel·les separades i Murray —el molt canalla— es tornà a adormir.