18

—Posa’t aquestes sabates vermelles màgiques —em digué Billie Burke amb aquell somriure seu tan dolç— i no et podrà passar res de mal. Podràs córrer com el vent, ballar danses, la polca i el contrapàs. Podràs caminar per l’aire, per sobre les aigües i per damunt de les brases. Els peus no se’t cansaran ni et faran mai mal. I podràs ballar fins que es faci clar. Però facis el que facis, vigila no treure’t les sabates i no deixis que caiguin en mans de la Malvada Bruixa Tyrone.

—Au, vinga, Billie —vaig dir—. De veritat que et creus totes aquestes bajanades?

Desconcertada, la seva cara es convertí en la de Tyrone Ten Eyck, tot vestit de metall lluent i brillant. Tot somrient va dir:

—De cap de les maneres, amic meu. Et caçaré portis les sabates que portis.

Això va ser suficient per despertar-me. Em vaig incorporar de sobte, esglaiat, despertat d’un son agitat, per trobar-me assegut damunt d’un llit desconegut dins una habitació desconeguda. Però era una habitació ben ordinària: un dormitori normal amb un llit de matrimoni, un armari-mirall, tauletes de nit amb llums i una cadira damunt la qual hi havia la meva roba penjada més o menys endreçadament. A l’única finestra hi havia la persiana abaixada i calenta pel sol, cosa que donava a l’habitació aquell aire d’aquàrium taronja que només tenen els dormitoris quan acabes de fer la migdiada a la tarda.

Però jo havia fet molt més que una migdiada. Havia dormit des de… Des de quan?

Vaig fer memòria del que recordava. Havia estat a dos quarts de cinc de la matinada que Ten Eyck i jo havíem fugit d’aquella cambra petita i humida dels soterranis de la ciutat. Havíem marxat a corre-cuita per túnels que feien corbes i giragonses, cambres, corredors, sales buides oblidades, polsegoses i ressonants. Ten Eyck anava al davant, tot ell vestit de negre, amb la jaqueta que li oscil·lava com una faldilla quan corria. Jo el seguia entrebancant-me amb les sabatilles —oh, merda de sabatilles!— i Lobo ocupava la reraguarda amb tota la seva còrpora, trescant i retrunyint sobre els nostres passos. Sun Kut Fu s’havia escapolit en una direcció diferent, cap a una destinació diferent.

I on havíem anat nosaltres tres? Al final havíem anat a sortir, encara que pugui semblar increïble, a una andana de metro, que estava, però, fosca i bruta pel desús; alguna línia reemplaçada per una posterior planificació. Una porta verda i bruta que semblava estar tancada no ho estava. Vam travessar-la, pujàrem per uns graons de formigó molt estrets i travessàrem una altra porta que donava a un carreró. Per fi, l’aire lliure de nou.

Allí en el carreró, hi havia un automòbil aparcat, que o bé era el Cadillac que m’havia portat de Queens o un altre de molt semblant. Vam pujar-hi. Ten Eyck agafà el volant i vàrem travessar molts i molts carrers pobres que no coneixia fins que molt sobtadament sortirem al carrer Canal, un carrer pobre que sí que coneixia. Vam agafar-lo, amb Ten Eyck i jo al davant, Lobo al darrera, fins al Túnel Holland, el qual travessàrem en direcció a Nova Jersey. (Aquest Cadillac era diferent, per cert, ja que no tenia cortines laterals).

Alguna cosa molt semblant a l’alba s’insinuà a la nostra dreta mentre fèiem via a través de Jersey en direcció nord. La monotonia de la conducció, juntament amb el temps que feia que estava despert —gairebé vint-i-quatre hores seguides— es combinaren per deixar-me marejat, somnolent, no del tot conscient del que m’envoltava. Recordava vagament quan ens aturàrem —no sé on— i Ten Eyck em digué alguna cosa o altra en un to jovial però malgrat tot d’advertència. Després algú m’acompanyà fins aquest dormitori.

Cap a les sis? Semblava una estimació raonable.

I el rellotge —ja només un rellotge, ai, res d’auricular— em deia que eren les quatre i deu. Envoltat d’assassins, llunàtics i sabotejadors, havia dormit com un liró durant deu hores!

Vaig saltar del llit immediatament —portava posats els calçotets i la samarreta—, vaig córrer fins a la cadira que contenia la resta de la roba i em vaig vestir ràpidament. L’únic calçat que hi havia a l’habitació eren aquelles remaleïdes sabatilles, pulcrament col·locades sota els peus del llit. Me las vaig posar, em vaig regirar les butxaques en busca de l’arsenal —que vaig trobar intacte— i vaig sortir de l’habitació.

Vaig trobar-me amb aquella anomalia de l’arquitectura residencial americana, allò del capdamunt de l’escala. És massa quadrat per ser un passadís i massa petit per ser una habitació. Normalment no hi ha ni mobiliari i, si n’hi ha, hi ha sols una taula estranya que deixen allí per no llençar-la, i està envoltat de portes per tots cantons. Totes les habitacions de la segona planta donen a aquest espai. D’allò del capdamunt de l’escala se’n podria dir el central, o el cor, però pel que jo sé, mai ningú no l’anomena de cap manera, sinó tal com ho dic: allò del capdamunt de l’escala.

I allí estava. Més que qualsevol altra cosa del món, en aquell moment volia rentar-me la cara i les dents. Sentint-me com l’heroi de La dama o el tigre, vaig examinar aquella ruleta de portes, intentant esbrinar quina havia de donar al lavabo.

La primera prova no va anar bé. Dins una habitació molt deixada que no contenia sinó dues taules i diverses cadires, hi havia sis orientals vestits de negre que muntaven metralladores traient les peces d’una gran caixa de fusta que hi havia a terra. Es varen girar en veure’m aturat a la porta.

—Ep —vaig mig somriure tot fent-me enrere—. M’he equivocat, ehem —i vaig tancar la porta mentre em miraven.

La segona prova ja va anar millor. Em vaig rentar, em vaig fregar les dents amb el dit, vaig sortir del lavabo travessant allò del capdamunt de l’escala, sense cap desig de mirar què hi havia darrera les altres portes, i vaig anar cap a baix per trobar-me amb Ten Eyck que seia còmodament a la sala d’estar. Estava fullejant un volum força extens i car de reproduccions d’impressionistes francesos. Els colors de les pàgines se li reflectien a la cara, com si en el seu interior tingués lloc un carnaval diabòlic. Va somriure en veure’m i digué:

—Ah, s’ha despertat el dormilega.

—Ha estat la primera dormida decent des de fa una setmana —vaig dir, intentant de sonar ressentit, tot tornant al meu paper d’assassí buscat, de boig intel·ligent, d’aventurer desesperat.

—És clar —digué, amb un brillant somriure plastificat de solidaritat—. Si vas fins a la cuina —suggerí—, suposo que la dona de la casa et donarà alguna cosa per menjar.

—Bé.

—Parlarem més tard —digué mentre me n’anava—. Tinc una feia per a tu.

Em devia quedar blanc, no n’estic segur, però m’ho vaig manegar perquè la veu em sortís prou ferma i vaig dir:

—De primera! Em rebenta estar sense fer res.

—A mi em passa exactament el mateix —girà pàgina; se li estripà. Digué alguna cosa gutural i aspre, no en anglès.

Vaig anar cap a la cuina, on la dona de la casa resultà ser la senyora Selma Bodkin, que semblava complaguda com una Marjorie Main de tenir la casa tota plena de convidats. Em suggerí coquetes. Vaig fer que sí amb el cap. Em va fer seure a la taula de la cuina, em posà un suc de taronja i un cafè per començar i es posà a fer coquetes.

I feia, per al·lucinant que sembli, unes coquetes excel·lents. I també xerrava, sense parar. Sentia només fragments de tant en tant del que deia, perquè jo esmerçava la meva atenció en cabòries sobre quina mena de feina diabòlica tenia pensada Ten Eyck per a mi. Qualsevol cosa que fos, em semblava improbable que fos capaç de fer-la; i aleshores, què?

La xerrameca de la senyora Bodkin era essencialment autobiogràfica, referida alhora a ella i a la casa. La casa era molt vella. Era una antiga casa de pagès que havia deixat de ser de pagès. Al nostre entorn, tapats de la vista per arbres alts i desafiants, hi havia urbanitzacions amb noms de cementiri: Fair Oaks, Green Hills, Far Vista. La senyora Bodkin havia arribat allí com a núvia —impossible d’imaginar!— i allí s’havia quedat després que els fills marxessin i el marit es morís. Les reunions de les Mares Gentils per a la Pau es feien sovint allí. La colla es reunia un cop al mes a la sala de joc del soterrani. La casa estava moblada de forma confortable, si bé amb un estil estantís, i estava extremament neta.

Estava començant una segona fornada de coquetes —que la senyora Bodkin insistí que acceptés— quan la porta del darrere s’obrí d’una patacada i irromperen cinc homes robustos amb jaquetes de cuir, esbufegant i renegant, i tiraren revòlvers i sacs de diners damunt la taula que fins aleshores jo havia utilitzat per menjar. El tuf de sang calenta i de violència, em semblà, entrà amb ells a l’habitació. Un d’ells era P. J. Mulligan, esperit i guia de la Força Expedicionària dels Fills d’Erin, i els seus quatre companys no podien ser gaire res més que un quartet d’erinescos.

—Com ha anat, nois? —els preguntà la senyora Bodkin mentre Ten Eyck venia del menjador—. Problemes?

—Hem agut de foradar un parell de clients —remarcà P. J. Mulligan tot traient-se la jaqueta de cuir i després, de la butxaca, una màscara de Halloween—, era tot un home de Neandertal, aquest —i ho llançà damunt la taula al costat de la meva safata de coquetes—. Els hem pelat, em fa l’efecte.

—Malament —digué Ten Eyck—. Us vaig dir que evitéssiu el vessament de sang.

—No hi ha hagut altra opció —s’explica lacònicament Mulligan.

—És cert —afegí un altre fill d’Erin—. Se’ns han tirat al damunt. Es creien herois.

—Veterans de merda, si no m’equivoco —digué un tercer—. Assajaven claus de judo i coses així.

—Era o foradar-los —acabà Mulligan— o no sortir d’allí.

—Si no hi havia remei —digué Ten Eyck no gens convençut.

—No hi havia remei —Mulligan em mirà fixament—. Raxford, ets tu?

—El mateix —vaig dir.

—Bon treball amb l’espia —digué.

—Gràcies —vaig dir.

—Almenys —digué un altre fill d’Erin— tenim els calés.

—Porteu-los a dalt —els digué Ten Eyck—. Deixeu-los amb la resta. Després reposeu una mica, millor que no marxeu d’aquí fins que es faci de nit.

Van arreplegar les armes, les màscares, el botí, i sortiren de la cuina. Ten Eyck els mirà mentre se n’anaven. Després s’assegué a l’altre costat de taula i digué:

—Molt malament, això.

—Són coses que passen —vaig dir, intentant fer el comentari casual.

—Cert —afegí, pensatiu—. Haurem de fer que sembli un accident d’alguna manera. Deixar-los un xic dels diners, fer com si en la fugida haguessin agafat massa velocitat i hagin tingut un accident fatal. És llàstima.

—Una pena —vaig remugar entenent-ho amb retard.

—Mantindrà tranquil·la la policia de tota manera —digué.

La senyora Bodkin digué a Ten Eyck:

—Vols una tassa de cafè, Leon?

—No, gràcies, Selma. —I em va dir—: Tot i així, han durat el suficient. Tenim molts de diners ara.

—Han estat robant bancs per finançar el grup —vaig fer.

—Naturalment —somrigué—. Un dels nostres especialistes. —Es mirà el rellotge—. Hauré de parlar amb Zlott perquè els prepari el cotxe.

—Zlott? Aquell petitet que odia els alemanys? També és un especialista? —vaig preguntar.

—Eli Zlott —m’explicà Ten Eyck— és un dels més grans fabricadors i inventors d’aparells explosius que hi ha al món. Tu li dius quan vols l’explosió, on la vols, la intensitat amb què la vols, la mena d’activador, control remot o mecanisme contra-rellotge que vols, li dónes el material i ell fa la feina. Ràpid, imaginatiu i amb èxit garantit. —Ten Eyck mostrà el seu somriure brillant i malvat—. Conec nacions —digué— que pagarien a Zlott un quart de milió a l’any només per tenir-lo localitzable; si no estigués boig, evidentment.

—Evidentment —vaig dir.

—El grup ha donat uns quants especialistes —digué amb satisfacció—. Veus Selma? —Ella s’inflà de plaer [estava tallant rodanxes de pastanaga sobre l’aigüera] en sentir el seu nom—. Ella ens proporciona el quarter general, una protecció respectable, un amagatall i alguns dels millor àpats que he menjat mai. Aquesta és la seva especialitat.

La major part d’això últim havia estat dirigit més a la senyora Bodkin que no a mi. I ella quasi es fonia d’alegria en sentir Ten Eyck parlant d’aquella manera. No m’havia adonat que aquest home, que a mi sempre se m’havia aparegut com una pura amenaça, podia fer aquestes ensabonades, però naturalment l’elegància havia de ser inevitablement una de les armes del seu arsenal. Vinga raspallades a una persona com la senyora Bodkin; i una elegància molt més de whisky amb aigua, m’imagino, per a una dona més jove i atractiva.

—I com va anar amb els altres? —vaig dir—. Com va resultar la senyora Baba, per exemple?

El seu rostre s’allargà.

—Uns quants dels primers membres —digué, parlant amb més cautela— no arribaren a semblar-nos útils i productius, a la resta de nosaltres. La senyora Baba, per exemple.

Vaig dir:

—I els Whelp?

—Tampoc. Ni Hyman Meyerberg.

—Qui era aquest?

—L’stalinista.

—Ah, sí. Ja el recordo. Ja no estan amb nosaltres?

—No. —I em féu un gest ràpid assenyalant la senyora Bodkin, que estava d’esquena. Vaig entendre immediatament el que intentava dir-me: no havia de parlar més d’aquest tema, perquè Hyman Meyerberg, la senyora Baba i els Whelp ja no eren vius i la senyora Bodkin no ho sabia. Ja no eren vius perquè, per una banda, eren inútils i, per l’altra, sabien massa.

I la senyora Bodkin no ho sabia perquè també ella, una hora o altra, esdevindria inútil.

De manera que vaig canviar de tema.

—Tenies una feina per mi, has dit.

—Sí. Mortimer —Eustaly, ja saps— vindrà poc després que s’hagi fet fosc. Tu, ell i Armstrong fareu un viatget cap al nord.

—Ah sí?

—Estem comprant explosius a uns amics meus del Canadà. Ells ho passaran per la frontera, però nosaltres ho hem d’acabar de baixar fins aquí.

—Ah —vaig dir.

—En realitat —digué— no es necessita més que un home per portar el camió des de la frontera. Volem que hi aneu tres, més que res per guardar els diners que pujareu. Són molts diners. Un home sol pot ser assaltat o podria decidir anar cap al sud en lloc d’anar cap al nord. Amb dos, un podria reduir l’altre. Per això en necessitem tres.

(Ten Eyck, compreneu, jutjava els altres com a si mateix. Coneixent la manca de base dels seus propis motius, tenia una profunda i permanent desconfiança en els altres. Aquest seu pla i aquest seu raonament eren típics d’ell).

Vaig dir:

—Vejam si ho aclarim. Jo marxo amb Eustaly i Armstrong per vigilar una gran remesa de diners fins al Canadà i torno amb una gran remesa d’explosius.

—Això mateix. Recorda’m d’aconseguir-te una pistola abans que te’n vagis. —Es va aixecar i afegí—: Millor que parli amb Zlott, ara. No sé quant de temps necessitarà per al cotxe. —Llançà un compliment a la senyora Bodkin, que es tornà tota de color de rosa, i se n’anà.

Vaig quedar-me allí, rememorant la conversa, repetint-me-la sense gaire il·lusió.

—Mengi —em digué la senyora Bodkin—, no veu que no menja?