7

Davant nostre aparegué una llarga sala, d’aspecte envellit, però brillantment il·luminada per fluorescents fixats al sostre que devien haver estat instal·lats recentment. La sala estava plena de fileres de cadires plegables, totes encarades vers una plataforma elevada per a l’orador al fons de tot. Damunt d’aquesta tarima hi havia un vell escriptori de fusta i una filera de cadires plegables alineades a la paret del darrere. Una bandera americana s’aclofava damunt d’un pal a la dreta de la tarima i una mena de bandera groga i marró complementava la simetria per l’altra banda. A les parets hi havia unes fileres de fotografies polsoses, emmarcades amb vidre, de grups de gent en uniformes estrambòtics; s’assemblaven a totes aquelles fotografies de la marina boliviana.

Tot i que hi havia cadires per unes cent persones, a la sala hi havia amb prou feines una dotzena d’homes i dones, tots agrupats davant la tarima del fons de tot. Agafats de les mans, Angela i jo recorreguérem el passadís entre les cadires. I com més ens acostàvem, menys agradosa ens semblava la gent a la qual ens estàvem acostant. La trista xerrameca que se sentia semblava irradiar una mena de deliri elèctric entorn de cada un d’ells, com si sense adonar-nos ens haguéssim trobat amb la reunió organitzadora de l’Any Geofísic dels Científics Neuròtics, cosa que, en certa manera, era precisament el que havíem fet.

En acostar-nos al grup, Mortimer Eustaly en sortí disparat i vingué cap a nosaltres amb el seu somriure llevantí i la mà, de fina manicura, estesa, mentre deia:

—Raxford, Raxford! Que content estic que hagi pogut venir. I aquesta dama tan encisadora? —Si les mirades prenyessin, Eustaly, aleshores girat envers ella, hauria fet que Angela escopís la píndola.

—La meva secretària —vaig dir—. La senyoreta Angela Ten… —Aiaiai! Maleint-me a mi mateix per idiota, vaig improvisar un prou convincent atac de tos i vaig dir—: Perdó. És la pluja.

La senyoreta Angela Tenn. —I per a Angela vaig afegir—: El senyor Eustaly.

—La senyoreta Tenn —digué suaument. I li agafà la mà d’una manera que mereixia que l’arrestessin.

El somriure d’Angela em va semblar una mica forçat i la seva veu desacostumadament feble, quan digué «encantada» i alliberà la mà d’una estrebada.

Eustaly, un xic de mala gana, tornà a fixar la seva atenció en mi.

—N’estem esperant encara un o dos més —digué—. Després entrarem en matèria.

—Em sembla molt bé —vaig dir.

Una dona negra baixa i prima, d’aspecte viciós, vestida amb un modelet negre i un capell negre amb gemmes d’imitació i una llarga ploma negra corbada amunt, se’ns va ajuntar en aquell moment i, agafant Eustaly per la màniga, digué:

—Eustaly, no m’havies pas dit que hi hauria jueus per aquí. —La seva veu sonava com el xerric del fre del metro i ella mateixa semblava la rància descripció d’un personatge del doctor Seuss.^[3]

Eustaly li féu un somriure de venedor d’enciclopèdies i comentà:

—Oh, ja ens ocuparem d’això, senyora Baba, durant el transcurs de la reunió. Precisament, aquí hi ha una gent amb la qual pot establir una agradable conversa: el senyor J. Eugene Raxford i la senyoreta Angela Tenn, de la Unió per a la Independència dels Ciutadans. —Es va girar envers nosaltres—. Permetin-me que els presenti la senyora Elly Baba, de la Societat Pan-Aràbiga per a la Llibertat Mundial. Una dama encantadora. —I, dirigint-se a la dama encantadora, afegí—: La deixo en bones mans —i se’ns va escapar dels dits com el mercuri, deixant-nos a tots tres plantats.

La senyora Baba ens observà amb suspicàcia, com examinant-nos, suposo, per si teníem trets semítics, i digué:

—Quina mena de basca sou vosaltres?

—El què? Com diu?

—De quin pal aneu? —s’explicà—. Per a quina cosa esteu?

—Oh, som antifronteres —vaig dir—, pel viatge no limitat, diem —em vaig girar vers Angela—, o es diu no restringit?

—Púrria idealista —comentà la senyora Baba agrament—, són gent com vosaltres la causa de tot el batibull, que distreuen les masses del problema real.

—Ah? De veritat? —vaig dir.

—Carai, ja ho crec —digué ella—. Perquè nosaltres, l’SPALM, som una organització pràctica, tenim un programa, aportem una solució.

Un cop més vaig dir:

—Ah? De veritat? Quina és la solució?

—Volem —digué agressivament—, volem que Nasser i tots els àrabs expulsin els jueus d’Israel i cedeixin el país als anomenats negres americans. És el mínim que poden fer per nosaltres —mormolà apassionadament— púrria de traficants d’esclaus.

—Els jueus? —vaig preguntar. A pesar de tot em sentia interessat.

—No, els jueus no —esclatà ella—. Els àrabs. Ells eren els que portaven el tràfic d’esclaus. Que no en saps res?

—Poca cosa —vaig admetre.

—Idealistes! —esbotzà ella tot torçant el llavi.

Alguna cosa féu com un repetit so de martell, «toc, toc, toc», i se sentí per damunt del murmuri de converses la veu d’Eustaly que deia:

—Amics! Seieu, si us plau. Ens agradaria començar ja.

La senyora Baba giravoltà amb el taló i s’allunyà de nosaltres sense dir ni adéu. Vaig mirar Angela, que m’estava mirant, i ens vam acostar en busca d’un xic de seny i afecte.

Al voltant nostre, tots els científics neuròtics s’instal·laven a les cadires plegables, la majoria en les dues primeres files. De comú acord, Angela i jo escollírem la fila quarta, a la vora del passadís.

Quan tothom estigué assegut, Eustaly, dret al capdamunt de la tarima i somrient com el professor que està a punt d’etzibar un examen sorpresa, digué:

—Senyores i senyors, bona nit i benvinguts a la reunió fundacional de la Lliga per als Nous Inicis.

Féu una pausa, somrigué cap a nosaltres, i continuà:

—Espero que aproveu el nom que he triat. Els nous inicis són el fi últim de tots nosaltres, no és cert? Els nous inicis, que no poden fer-se realitat fins que el vell hagi estat eliminat. —Un no sé què de perillós brillà a la seva cara quan va dir això, i quan afegí—: A tots els que som dins aquesta sala, crec jo, ens interessa vitalment l’eliminació d’allò que és vell.

Això li meresqué una remor d’aprovació que em féu pensar en l’hora que reparteixen el menjar al zoo. Ell restava somrient per damunt nostre, aparentment sense cap por que se’l mengessin, i quan la remor s’apaivagà, va dir:

—Ara, crec que us hauríeu de presentar vosaltres mateixos. —Agafà un full de paper de l’escriptori—. A mesura que vagi dient els vostres noms —digué—, si us plau, alceu-vos i feu una mica d’explicació sobre el grup que representeu. —I amb el somriure amarat de simpatia, afegí—: No feu discursos, si us plau, anem un xic curts de temps. Una o dues frases breus i prou. Ara, vejam. —Consultà la seva llista—. Primerament, el senyor i la senyora Whelp, del Moviment de Famílies Separatistes, l’MFS, senyor i senyora Whelp?

Dues persones de mitjana edat, d’aspecte benigne i força grassonets, s’alçaren de la fila del davant i es giraren vers nosaltres. Si mai heu mirat la televisió de dia, segur que hi haureu vist el senyor i la senyora Whelp. El mestre de cerimònies s’enduu el micro per entre les butaques mentre l’audiència ja riu només de veure-ho per les pantalles dels televisors, i el senyor i la senyora Whelp tenen els seients a la vora del passadís a la banda esquerra de les fileres del mig. El presentador, que ja sap que aquesta parella no dirà res fora de to, s’atura i pregunta «I vostès, quant temps fa que són casats?», «divuit anys», contesta la senyora Whelp. I somriu tota enrojolada. El senyor Whelp també somriu i adopta un posat orgullós.

Però què hi feia una parella com aquesta en una reunió organitzativa de terroristes? Després del monstre de la porta i del guarda-roba ple d’armes, m’esperava una assemblea de Boris Karloffs, com a mínim, i no una parella de subscriptors del Saturday Evening Post. (Amb la paranoia que tots tenim interioritzada d’alguna manera, de sobte vaig començar a sospitar que, després de tot, sí que era una broma allò, i que jo n’era la víctima, de manera que vaig mirar al meu entorn amb aire suspicaç, tot esperant enxampar algú amb la mà a la boca intentant sufocar-se la rialleta. Però una reflexió més ponderada, d’una duració aproximada d’un vuitè de segon, em va convèncer que difícilment podia ser la víctima d’una broma pesada que involucrés la participació activa d’Angela, Murray, l’FBI i una quinzena de perfectes desconeguts. D’una o altra forma, el senyor i la senyora Whelp havien de ser terroristes amb totes les de la llei).

I ho eren.

—Em dic Fred Whelp —ens explicà Fred Whelp amb una veu feble—, i ella és la meva dona. Bé, allò que l’MFS creu és que tots els problemes del món són per culpa de les grans nacions com Rússia i els Estats Units. Abans, quan els països eren més petits, les coses anaven millor pel fet que ningú no podia aspirar a fustigar el món sencer. Doncs bé, el que volem és que tots els Estats dels Estats Units i tots els Estats de Rússia se separin els uns dels altres i esdevinguin països diferents com a Europa i Àfrica. Així, el primer pas l’hem de fer la ciutat de Nova York i Long Island, separant-nos dels Estats Units i creant el nostre propi país, que s’anomenarà Roosevelt. Nova York ha estat espoliada per la gent d’Albany durant massa temps, i ja és hora que algú hi faci alguna cosa.

Aleshores la senyora Whelp digué amb una veu de pastís de móres prenent el sol de juny a l’ampit de la finestra:

—Ajudarem a tothom d’aquí de la forma que puguem, i ens agradaria que tots ens ajudéssiu a volar la Residència del Governador a Albany i potser l’Edifici de les Nacions Unides més tard, no n’estem segurs encara.

—Quant a donar a conèixer la nostra causa —explicà el senyor Whelp—: Sabem prou bé que l’opinió pública estaria de la nostra banda, però és la maleïda premsa del carall que…

—Gràcies, senyor Whelp —digué Eustaly, interrompent delicadament l’arenga que ja es començava a congriar—. Gràcies, senyora Whelp. I ara m’agradaria que tots coneguéssiu la senyora Selma Bodkin, de les Mares Gentils Per a la Pau, l’MGP. Senyora Bodkin?

De mala gana, en aixecar-se la senyora Selma Bodkin, els Whelp s’assegueren.

La senyora Bodkin també hauria estat entre l’audiència de la programació televisiva diürna, però cap presentador no s’atansaria a fer-li preguntes. Passaria de llarg només de notar que era 1) vídua i 2) molt obstinada. Una dona robusta, comprimida dins un vestit negre, amb un portamonedes negre que li penjava de l’avantbraç, de cabell grisós, amb una austera permanent —casolana— que duia, però, un xic despentinada.

Ens explicà, sense preàmbuls i amb veu ronca:

—Aquest país pateix avui dia tant pels enemics interns com externs i la majoria d’aquests enemics són d’inspiració marxistoide. No dubteu ni un sol moment que hi hagi ningú més que el Partit Comunista darrera dels intents de mestissatge de les bones nissagues americanes. Els rojos saben que la seva única oportunitat de superar-nos en la dominació del món és soscavar la nostra força amb una gran quantitat d’encreuaments amb races inferiors com els catòlics, els jueus i els negres. El mestissatge és la…

Però la seva veu fou ofegada per una sobtada erupció de crits i protestes per part dels altres presents, que semblava que d’alguna manera s’havien sentit ofesos per alguna cosa que la senyora Bodkin havia dit. Per damunt de la cridòria encara es podia sentir la senyora Bodkin bramant no sé què dels «nois i les noies americans als seients de darrere dels cotxes que…», etc.

Angela s’inclinà cap a mi i xiuxiuejà:

—Estan bojos, Gene. Estan tots ben bojos.

—Ja ho sé —li vaig contestar.

—Els catòlics no són cap raça —xiuxiuejà ella.

Me la vaig mirar, però no vaig dir res.

Al davant de tot, Eustaly tornava a fer sonar el martellet —com que ja quasi tothom estava dret, no podia veure si tenia de veritat un martellet o no— i estava cridant a l’ordre, la qual cosa aconseguí de forma gradual. El silenci, a la llarga, retornà a la sala, un silenci que s’estremia com quan es fa xerricar una forquilla. Quasi tots es miraven amb rancúnia els uns als altres.

Eustaly, només molt lleugerament contrariat, digué:

—Senyores i senyors, si us plau. Tal i com us vaig dir quan em vaig adreçar a cada un de vosaltres, hi ha entre tots plegats àmplies divergències d’opinió, punts de vista totalment oposats. Cap de nosaltres arribarà enlloc si ens permetem de sentir-nos emocionalment implicats en les disputes ideològiques. El que hem de fer és acceptar senzillament el fet que mentre sí que tenim una sèrie de mètodes comuns, pel que fa a la resta no tenim en comú res de res, i que hem de fer l’esforç, pel bé de tots, de mantenir almenys un estat de treva mentre duri la nostra associació dins la Lliga per als Nous Inicis.

Aquestes frases apaivagadores serviren per afluixar la tensió que hi havia en l’aire i va permetre als combatents que es relaxessin un xic. Quan Eustaly féu una pausa per veure si hi hauria cap més problema, es va trobar amb un silenci complet i incontestat. Va somriure, encomanant-nos a tots el seu bon ànim, i digué:

—Perfecte. Sabia que podia comptar amb el vostre seny i amb la vostra discreció. —Consultà la seva llista i afegí—: Següent, el senyor Eli Zlott, de la Missió per a l’Alliberament de Sió, Autèntica, la MASA. El senyor Zlott.

De primer, va semblar que ningú no s’havia aixecat, però després vaig veure un cap que es movia per allà a prop de la tarima i em vaig adonar que el senyor Eli Zlott no devia arribar ni als cinc peus d’alçada. Deixant de banda que tenia tota una massa desordenada de cabell gruixut color gris fosc, jo no tenia ni idea de quina pinta devia tenir.

Com sonava, però, també es portava l’oli. La seva veu era tan gran com petit era el seu cos. Esclatava, aguda, aspra, irritant, com vinguda d’un equip de so realment deficient.

—Sis milions de morts! —cridava aquella veu—. Això és el que hem d’agrair al goyim! I què fan ells davant d’això? Ens donen uns quants Eichmanns i això ens ha de fer contents? No! Destrucció total de la raça alemanya. Aquesta és la resposta, l’única resposta, la solució definitiva! Que hi hagi consolats a Nova York, a Washington D. C., aquí, al cor de la democràcia, la nació més gran que mai s’hagi conegut, que ens haguem d’agenollar cada nit i donar gràcies a Déu, no! I mil vegades no! Destruïm-los, cremem-los, cada home, cada dona, cada criatura, fem que el món sigui segur per a la democràcia! I si…

—Gràcies, gràcies, gràcies, senyor Zlott —digué Eustaly a aquell maníac manyoc de cabells, tot reapareixent a la palestra.

Però Zlott no havia acabat.

—I pel que fa a la senyora Bodkin, he de dir…

Vinga! La senyora Bodkin que ja tornava a estar dreta, brandant el puny i cridant que si naps que si cols. Zlott que replicava de forma semblant. I entrà la senyora Elly Baba, fent costat a la senyora Bodkin contra el senyor Zlott. Però la senyora Bodkin tampoc no s’avingué amb cap dels dos i va fer un parell d’observacions a la senyora Baba, la qual li replicà amb immediata ferocitat.

D’altres anaven saltant tot posant-se dempeus i a cada frase, a cada renec, a cada insult, els fronts de batalla s’alineaven, es realineaven i es tornaven a realinear, amb les aliances que anaven en un sentit o en l’altre, com la pilota de tennis saltant per damunt la xarxa. I per damunt de tot hi havia Eustaly, amb expressió adolorida, les mans esteses en gest d’implorar pau, fent anar la boca tot intentant un cop més d’apaivagar la multitud i possibilitar el tracte.

Vaig mirar Angela, però ella s’ho mirava fascinada, captivada, com el nen que es mira passar el trànsit atapeït. Sabia que no tenia sentit intentar d’atraure-li l’atenció aleshores, de forma que no tenia ningú a qui comunicar-li la meva creixent convicció que la nostra presència en aquell sínode de caps calents era una pèrdua de temps, d’energia i d’adrenalina. M’havia ficat dins un orgue de gats, ni més ni menys. Era poc probable que tants caps de tants barrets diferents fossin capaços de mantenir-se cohesionats el temps necessari per fer les presentacions i molt menys de sortir tots a l’uníson a matar innocents curiosos com jo.

Quan pensava en la inquietud que havia patit tota la tarda, de com havia acceptat totalment l’opinió de Murray que aquells cràpules podien ser prou perillosos per matar-me, no sabia si m’havia de sentir ofès o avergonyit. Però una cosa estava clara: a la primera oportunitat, faria el senyal a Angela i de puntetes ens entomaríem al que ja quasi estava disposat a considerar com el món sensat.

Mentrestant, Eustaly encara estava en plena feina damunt la tarima i he d’admetre que l’home ho feia bé. Lentament però inexorable, anava calmant a tots aquells caps de trons, fent-los seure, callar i escoltar.

Finalment es feu silenci. El grup mateix semblava fins un xic avergonyit de la violència amb què havien reaccionat i, per damunt d’ells, Eustaly es va treure un nivi mocador, se’l passà pel front i les galtes i digué:

—Senyores i senyors, de veritat, estic sorprès.

Ningú no contestà. Estaven, em penso, sorpresos d’ells mateixos.

—Això no ens facilita gens les coses —continuà Eustaly—. Tots desitgem, em consta, que aquesta reunió es desenvolupi de la forma més ordenada i eficient possible, de manera que no robem massa temps als nostres horaris atapeïts. Per això estic segur que aprovareu qualsevol iniciativa encaminada a mantenir l’ordre aquí.

Va mirar al seu voltant, cara per cara, i aconseguí els gestos d’assentiment que demanava.

—Molt bé —va dir. I somrigué agraït—. Perfecte. Sabia que podia comptar amb el vostre sentit comú. —Va alçar el cap i cridà—: Lobo!

Lobo? Vaig girar el cap i allà venia el monstre. Estòlid, feixuc, implacable, passà pel nostre costat martellejant el terra i pujà damunt la tarima, on es col·locà darrera Eustaly, de cara a nosaltres i amb els braços plegats.

Somrient com un inspector d’hisenda, Eustaly ens explicà:

—Lobo ens ajudarà a tots a conservar la calma. —Després tornà a agafar el seu full de paper—. Següent, el senyor Sun Kut Fu, de la Divisió d’Ajut a Euràsia, la DAE.

El senyor Sun Kut Fu estava davant nostre, a la mateixa filera. Es va aixecar, un jove prim i elegant profundament oriental, i féu una reverència curta i desdenyosa vers nosaltres. Semblava un estudiant d’un Ivy League College^[4] del tipus tan brillant i argumentatiu que els professors tant odien.

—La DAE —digué amb una veu que s’assemblava al so d’unes tisores— és la llavor del futur. El moment d’Europa ja ha passat, el d’Amèrica s’està acabant, el d’Àsia no fa més que començar. Tot just el nostre sol acaba d’eixir. Sota el líder gloriós Mao Tse-tung, després d’haver eliminat els stalinistes, els khruixtxevistes, els revisionistes cominternistes i els burgesos reincidents de Rússia i de l’Europa de l’est, el món coneixerà una pau i una prosperitat com mai no ha existit anteriorment. Pax Xinesa! I l’enemic, on és? No pas en els americans, dropos i sobrealimentats com són, no pas en els europeus decadents, no pas en les masses enganyades de les nacions naixents, no. El veritable enemic és aquell que utilitza els nostres ideals per subvertir els nostres objectius. L’anomenat Partit Comunista! Sí, aquí a Nova York hi resta encara un niu d’aquests kerenskystes,^[5] ah, tant me fa com s’anomenin a si mateixos, aquests internacionalistes, aquestes…

—Gràcies —digué Eustaly un xic enèrgicament—. Moltes gràcies. Però hem de seguir.

El senyor Sun Kut Fu semblà dubtar entre si desobeir-lo o no, però darrera Eustaly sorgí la impressionant còrpora de Lobo i al cap d’un segon el senyor Sun Kut Fu ja estava assegut.

Seguidament Eustaly presentà la senyora Elly Baba, que informà el grup repetint de forma força semblant el que m’havia dit a mi personalment, i després arribà el meu torn.

Vaig sentir el meu nom, la meva organització, les inicials de la meva organització i jo no sabia pas ben bé què fer. Em vaig aixecar, vaig mirar fixament aquelles cares semblants a les que s’utilitzen per decorar les catedrals gòtiques i, per un sol instant em cremà el desig d’explicar a aquella gent qui era jo realment i després explicar-los qui eren ells realment i després girar-me i, a pas ferm, amb tot el menyspreu, tocar el dos.

Si només hagués estat pels Bodkins i pels Babas, em penso que ho hauria fet, però també hi havia els dos de damunt l’entarimat a considerar. I els dos de l’entarimat ja eren una cosa ben diferent. Eustaly, deixant de banda quina mena de grups estranys se li havia acudit d’aplegar, pel que feia a ell, no donava pas la sensació de ser un guillat inofensiu. I quant a Lobo, és probable que no fos pas precisament una llumenera, però vist per l’altre cantó, els cervells no ho són tampoc tot en aquesta vida.

Fou en benefici d’Eustaly i Lobo, doncs —deixant de banda el benefici propi—, que vaig dir, ràpid i ben alt, esperant que sonaria prou sincer:

—Nosaltres els de la UIC creiem que no hi hauria d’haver fronteres. Pel viatge sense restriccions, això és el que diem, i diem que si ells munten fronteres, que nosaltres ens les hem de carregar. I això és el que fem. Gràcies —i em vaig asseure. Eustaly em somrigué amb un plaer sincer—: Admirablement breu, senyor Raxford —digué—. Admirable. Esperem que aquells que vénen després de vostè sabran treure profit del seu exemple. —Consultà la seva llista—. El següent és el senyor Hyman Meyerberg del Partit Proletari Progressista, el PPP.

Hyman Meyerberg s’aixecà. Era un home alt i un xic pesat, l’home de bon físic que ha deixat que li anés a menys, de manera que més aviat sembla que estigui cobert amb una capa de greix. També s’assemblava a un taxista: el cabell li minvava i l’anava deixant calb per damunt del front. Hauríeu dit que estava acostumat a dur una gorra d’aquelles. Va dir, amb un sarcasme punyent:

—Estic d’acord amb el senyor Sun Kut Fu, que ha parlat abans, que la causa comunista està en perill pels revisionistes, però hi ha una cosa de la qual ell i els seus no semblen adonar-se, i és que ell mateix és precisament tan revisionista com els buròcrates de Moscou. Stalin va ser el nostre home, que va desenvolupar les doctrines de Lenin i va construir el veritable Estat marxista. I a tots aquests trotskates maoistes amb el seu xauvinisme primitiu se’ls ha d’esborrar…

Meyerberg fou bruscament interromput per un grunyit sobtat, baix i amenaçador, la mena de so que faria un ós en hibernació si el punxéssim amb un bastonet. Tots vam mirar Lobo, que havia desplegat els braços i els havia deixat penjant de les espatlles. Estava mirant fixament Meyerberg. I Meyerberg s’aclarí la gola, es gratà el nas, s’apujà els pantalons i s’assegué.

Eustaly, fent delicadament com si Meyerberg s’hagués assegut per pròpia voluntat, digué:

—Moltes gràcies, senyor Meyerberg. Em fa content de veure que heu mantingut la tradició de brevetat començada pel senyor Raxford. Bé, el següent és el senyor Louis Labotski de la Milícia dels Fills d’Amèrica, l’MFA.

Molt bé. El senyor Meyerberg era de la mena de tipus que porten el taxi de dia. Doncs Labotski era dels que el porten de nit. Més baixet, més prim, de cara angulosa, d’aspecte infeliç, la mena de tipus que té una ràdio a dintre el taxi i no para de posar rock’n roll a tot volum esperant que això irriti els clients.

Va dir:

—L’MFA coincideix en part amb la senyora Selma Bodkin de les Mares Gentils per la Pau, una senyora amb qui m’he trobat en ocasions en piquets o situacions semblants en el passat. Nosaltres, els de Ï’MFA, també creiem que el mestissatge de races és el gran perill del món modern; igualment com el problema de la promoció d’oficis afavorits per a negres i el fet de forçar-los a formar sindicats on la seva poca capacitat cranial els fa impossible d’aprendre les tècniques necessàries. I així anem tirant al carrer honestos treballadors blancs nascuts aquí i amb famílies per mantenir. A tots aquests negres del NAACP i el CORE^[6] i tots els seus simpatitzants, se’ls hauria de pelar a tots. I això per ensenyar-los que no es pot treure el pa de la boca dels fills dels bons treballadors americans, honestos i laboriosos. Gràcies.

Es va asseure, però immediatament es tornà a aixecar d’un salt per dir:

—Però només són els negres. Pel que fa a jueus, catòlics, italians, polonesos i d’altres minories, aquests són tots bons treballadors americans, honestos i laboriosos, que mereixen que se’ls protegeixi del tractament econòmic que se’ls està donant. Gràcies.

Vaig mirar Angela perquè em vingué de sobte un pensament al cap i vaig xiuxiuejar-li:

—Ho estàs apuntant tot?

La seva boca es badà de cop.

—Oh, merda, me n’havia oblidat del tot —va furgar dins la butxaca del seu abric en busca de la llibreta i el bolígraf.

Vaig pensar si dir-li que tant feia, que aquesta Lliga de Capsigranys no es podia pas dir que fos una cosa molt entusiasmadora i que meresqués prendre’n notes, però després vaig tornar a pensar en Eustaly i Lobo i vaig recordar l’FBI, que en algun lloc de l’assenyat exterior devia estar, i vaig decidir deixar-ho córrer.

Mentrestant, Eustaly estava presentant el següent, el senyor Lionel R. Stonewright del Fons per a la Defensa de la Germandat de Crist, l’FDGC. Lionel R. Stonewright, quan es posà dempeus, vaig veure que coincidia amb exactitud amb el prototipus de banquer de les pel·lícules: Louis Calhern.

—Senyor president —digué Lionel R. Stonewright molt formalment—, senyores i senyors. He de confessar que m’ha provocat una certa estranyesa el fet d’haver estat invitat a assistir a una reunió que sembla estar composta principalment, si no totalment, per sindicalistes. Com a president del Fons per a la Defensa de la Germandat de Crist, la més antiga organització amb continuïtat dels Estats Units dedicada exclusivament al proveïment d’esquirols per a la indústria, us asseguro que l’únic petit consol que em ve al pensament és que els homes que he contractat segurament us han fet tastar la porra o el fuet a la majoria de vosaltres en algun moment del passat, o que si no ja ho faran en el futur algun dia.

Lobo grunyí profundament, però Stonewright l’ignorà i continuà:

—El qui presideix, el senyor Eustaly, em va suggerir que podria ser-me d’alguna utilitat, a mi o al Fons per a la Defensa de la Germandat de Crist, assistir a aquesta reunió. Quina mena de benefici podria treure’n, d’una aliança amb rojos i subversius, no m’ho acabo d’imaginar, ni tampoc veig cap raó per la qual hagi de romandre aquí ni un moment més.

Eustaly, enfront de les adversitats, es limitava a somriure amb més vigor. En aquest moment, va somriure amb el màxim de vigor que li havia vist i digué:

—Com ja he assenyalat diverses vegades, estimat senyor Stonewright, la gent d’aquesta sala representem un espectre molt ampli de creences. I no és pas per la promoció de cap creença en particular que ens hem congregat, sinó per l’esperança que junts puguem augmentar l’eficiència del nostre mètode comú.

—El Fons per la Defensa de la Germandat de Crist —va dir Stonewright amb un to glacial— no necessita cap mena d’ajut. —Tributà a la resta de nosaltres una rialleta mordaç—. I molt menys —digué— d’una colla de pàries.

—Pàries!

Hi hagué un cop més una cridòria i una commoció generals quan la senyora Baba, el senyor Zlott, la senyora Bodkin i els dos Whelp s’alçaren d’un salt clamant que volien saber com era possible que el senyor Stonewright els pogués tractar de pàries. Vaig veure com Eustaly es girava i assentia a Lobo amb el cap, tot fent una passa enrera amb una mirada benèvola de comprensió i compassió a la cara.

Lobo baixà de la tarima com un goril·la saltant de dalt un arbre. Es plantà davant de cadascun dels cridaires, posà la seva palma gegantesca damunt del cap de cada un i els anà empenyent cap avall fins que deixaren de cridar i es quedaren ben assegudets. En menys de mig minut ja ho havia enllestit; restà el silenci més absolut. Tan sols el senyor Stonewright continuava dempeus. Lobo mirà entorn seu, féu un gest de satisfacció i retornà a la tarima.

Stonewright esperà prudentment que Lobo tornés a ser darrera Eustaly i aleshores digué:

—Com és usual entre els esquerrans de més baixa categoria, no se us pot tenir a ratlla si no és amb la força bruta. Mai de la vida, us ho asseguro, especularia amb contaminar la meva organització ni que fos un minut amb una associació amb cap de vosaltres.

Eustaly, somrient i somrient, digué:

—Una tal decisió és lamentable, senyor Stone…

—I per acabar —proferí Stonewright interrompent-lo—, també m’agradaria advertir-vos de la meva intenció d’informar l’autoritat competent en relació amb aquest complot subversiu i d’inspiració indubtablement comunista, immediatament després que abandoni aquesta sala.

El somriure d’Eustaly esdevingué pensiu en dir:

—M’agradaria pensar que no ho diu seriosament, senyor Stonewright.

—Li asseguro —li contestà Stonewright— que cada mot que he dit, l’he dit molt seriosament.

—Ui —digué Eustaly—. Molt malament. —Somrient amb pena i paciència, sospirà i afegí—: Lobo.

—Tanca els ulls —vaig xiuxiuejar-li a Angela i vaig tancar els meus tot seguit. Sabia que allò que anava a passar no era gens adient perquè s’ho mirés un pacifista.

Però és, malgrat tot, impossible tancar les orelles. Vaig sentir algú —Stonewright, suposo— que deia «Ulp!», després vaig sentir una corredissa. Van passar just pel meu costat, de fet alguna cosa em refregà el braç dret. Després, de darrere meu, se sentí un soroll molt estrany: tsoc.

Seguit per: uppala.

Després: xup-xup-xup.

Finalment, després d’un silenci breu però eixordador, la veu d’Eustaly se sentí de la banda de davant de la sala, dient amb una dolça solemnitat:

—Quina mala sort, això. Havia preferit pensar que podríem evitar coses com aquesta.

Vaig obrir els ulls i vaig fitar l’Angela. Estava mirant fixament alguna cosa darrere nostre.

—No has tancat els ulls? —vaig xiuxiuejar.

Ella empassà, sorollosament, em mirà i xiuxiuejà:

—Osti, ui noooo. Ho hauries d’haver vist, Gene! —estava realment impressionada.

Al capdamunt, Eustaly anava dient:

—Lobo, posa’l a la sala d’inspecció. Ja ens ocuparem d’ell més tard. Senyores i senyors, demano disculpes per l’aldarull, però és evident que cap de nosaltres volia que aquest home anés a les autoritats. —Ens somrigué amb afabilitat—. Sabia els nostres noms —remarcà— i les nostres organitzacions. Podia haver ocasionat molts de problemes a tothom de dins aquesta sala.

La meitat, més o menys, de l’audiència mirava Eustaly, i l’altra meitat estava totalment girada, observant alguna cosa de la part posterior de la sala. Vaig mirar-los les cares, les dels que estaven girats, i en cap no hi vaig veure res que no fos un seriós interès. Havia tingut lloc un esdeveniment que estava relacionat amb la seva especialitat i tenien un interès natural a veure com es manegava l’assumpte. Ni un de sol semblava estar sorprès, horroritzat, afectat o espantat pel que havia passat.

Vaig llançar una mirada a Angela, per veure com s’ho agafava, però estava inclinada damunt de la seva llibreta, mirant fixament les seves notes taquigràfiques amb un aire entre desconcertat i frustrat: estava al marge dels altres. Jo em vaig girar del tot i vaig mirar cap al darrere de la sala, però Lobo ja havia tret de la vista el malaguanyat senyor Stonewright.

Eustaly havia callat, per donar-nos a tots l’opció de refer-nos, i aleshores digué:

—El següent que tinc a la llista és el senyor P. J. Mulligan, de la Força Expedicionària dels Fills d’Erin, la FEFE. Senyor Mulligan.

El senyor Mulligan saltà com un ninot amollat d’una caixa-sorpresa, un enèrgic cinquantí prim i esquifit, de cabell grisos, ulls blaus espurnejants i nas vermell i bulbós. També duia la col·lecció més espaterrant de brillants dents postisses, totes d’una mida massa grossa per ell, cosa que provocava que cada cop que obria la boca semblés el morro d’un automòbil. (Aquest, naturalment, era el curiós que es ficaria de seguida enmig de les batusses subsegüents a la petita col·lisió succeïda a la cantonada entre els taxis conduïts per Hyman Meyerberg i Louis Labotski).

—L’única cosa que voldria dir —començà el senyor Mulligan amb veu d’espinguet, lluint les seves dents i emprant el pitjor accent irlandès que s’hagi sentit mai fora d’un teatre— és que estic impressionat per la forma com heu tractat l’anglès aquest, Stonewright. Si us he de dir la veritat, ja em començava a pensar que això era una organització una mica de fireta, plena de col·legials i de lleteres. Si vosaltres ens ajudeu a fer passar els malparits d’anglesos per l’adreçador, els Fills d’Erin us asseguren que estaran al vostre costat passi el que passi. Ara bé, els anglesos…

Però aquí vaig perdre el fil, perquè un volcà interior entrà sobtadament en erupció dins el meu cap.

És ben cert que els esdeveniments violents no ens afecten de forma immediata, com ja sabeu. Necessiten temps per fer forat, perquè els entenguem i en captem el significat, temps per a produir una reacció. La meva reacció davant el despatxament de Lionel R. Stonewright tot just m’arribava en aquell moment.

No havia estat sinó per la gràcia de Déu que no m’havien tsocquejat a mi. Que a prop havia estat d’engegar aquella gent a fer punyetes, revelant-me com a espia davant de tothom i desafiant Eustaly i Lobo exactament igual com havia fet abans el senyor Stonewright!

No era pas que hagués canviat el meu parer sobre la Lliga per als Nous Inicis. Jo, encara, no estava pas disposat a creure que la Lliga en si, amb membres com la senyora Selma Bodkin, el senyor i la senyora Whelp, el senyor Hyman Meyerberg i el que aleshores garlava, P. J. Mulligan, arribessin mai a ser un perill per a mi ni per a ningú. Que potser la senyora Elly Baba era capaç de terroritzar algú per damunt de l’edat de sis anys? Que hi havia cap organització —fos la Lliga per als Nous Inicis o qualsevol altra— que es pogués permetre d’enviar per aquests mons el senyor Eli Zlott en una missió terrorista esperant que realment la fes i que la fes bé? Ximpleries. Si eren un grapat de canalles que no servien ni per a les pel·lícules.

Ah, però Eustaly ja era una altra cosa. Probablement també era un guillat —com ho mostrava el fet que s’associés amb d’altres guillats per pròpia voluntat— però era improbable que fos inofensiu. Murray havia tingut força raó al cap i a la fi. La Lliga per als Nous Inicis difícilment s’hauria dedicat a perseguir-me si aquella nit no hagués volgut aparèixer, però Eustaly (o, més probablement, Lobo) de segur que ho hauria fet, i de seguida, per fer-me callar com havia fet callar Stonewright.

I ho hauria aconseguit, protegit com hauria estat per Murray Kesselberg, Angela Ten Eyck i una dotzena de pacifistes que no estan ni al corrent de pagament?

M’esgarrifava només de pensar-ho.

També vaig esgarrifar-me quan vaig sentir les passes de Lobo a prop, martellejant flegmàticament tot venint del guarda-roba i retornant al seu lloc damunt la tarima. Va llançar una feixuga mirada de reüll a Mulligan, que encara xerrotejava contra els anglesos, el qual callà de sobte i es desplomà com si hagués estat lligat al seient amb una molla, tot desapareixent de la vista.

—Gràcies, senyor Mulligan —digué Eustaly amb suavitat—, tant per la seva brevetat com pel seu vot de confiança. I ara, en darrer lloc a la llista, per bé que no pas el darrer en importància, tenim el senyor Jack Armstrong de la Comissió Nacional de Reivindicació Feixista, la CNRF, el senyor Armstrong.

Jack Armstrong, com a màxim, devia haver complert els vint-i-tres anys. Feia uns sis peus quatre d’alçada, de constitució semblant a la d’un campió de natació o la d’un bon defensa, amb el cabell tallat força arran, coll de toro i cara de nen típica en els reclutes dels pòsters de la marina:

—Nosaltres —començà amb una veu aguda, efeminada i ridícula—, que creiem que la història ens ensenyarà la vertadera importància de la contribució a la civilització que va fer el malaguanyat Adolf Hitler, nosaltres que creiem que la veritat de la croada d’aquest gran home ha estat distorsionada i calumniada pels mercenaris a sou del judaisme internacional, nosaltres que creiem…

—Sí, eh? Això ja passa de rosca! —cridà una veu, i vaig veure emergir de davant de tot la prou coneguda cabellera un altre cop, que era tot el que havia pogut copsar d’Eli Zlott—. Després de tants d’ultratges —bramà—, de tantes atrocitats que hem sofert a mans de…

—Lobo —digué Eustaly amb tranquil·litat.

Ja n’hi va haver prou. La veu d’Eli Zlott s’apagà immediatament, i la tofa de cabell se submergí.

Eustaly somrigué a Jack Armstrong, que continuava dret amb les cames separades i les mans a la cintura, com preparat per entonar la Horst Wessel de seguida que els seus companys tornessin d’esquiar, i digué:

—Moltes gràcies, senyor Armstrong, em penso que ja tots ens hem fet una idea prou adequada de la seva organització.

—Heil! —cridà Armstrong, llançà una salutació nazi que quasi rebotà per les parets i s’assegué com si li haguessin engegat un tret.

Va semblar que fins i tot a Eustaly l’havia agafat desprevingut, però es recobrà quasi immediatament i digué:

—Gràcies a tots, senyores i senyors, per haver decidit de reunir-vos amb nosaltres aquest vespre. Em penso que ja heu vist que tots teniu molt en comú i que sereu capaços de treballar conjuntament per a millorar l’eficiència de tots. —Ens somrigué com un pare orgullós i continuà—: I ara, m’agradaria presentar-vos un amic meu, un brillant estrateg, un dels experts més entesos i versàtils en el tema de l’agitació civil que mai el món hagi conegut, un home que us explicarà precisament allò que desitgem dur a terme com a grup i de quina manera pretenem de fer aquest projecte realitat. Senyores i senyors, el senyor Leon Eyck. —I féu un gest tot teatral vers una porta que hi havia a la dreta de la tarima.

Hi hagué un segon d’expectació, després la porta s’obrí i de dins aparegué el senyor Leon Eyck.

Tot d’una, el mateix Eustaly semblà petitó i insignificant i tots nosaltres semblàrem criatures. Leon Eyck —quin nom més inversemblant per aquell home, evidentment que no era el seu nom ni de bon tros— era alt com altes són les àguiles, magre com magres són els llops, ràpid com ràpids són els lleopards. Llobí, irònic, segur de si mateix i menyspreador de tot allò que l’envoltava, anava vestit, inevitablement, d’un negre abundós, negre com el seu cabell, negre com els seus ulls. La cara, groguenca, cruel i sardònicament atractiva, traslluïa perversitat. Avançà amb la gràcia del ballarí i el silenci de l’assassí i, quan pujà damunt la tarima i ens examinà a tots, els seus ulls brillaren de sapiència, humor negre i menyspreu.

—Senyores i senyors —digué amb una veu com de seda estripada—, bona nit.

De sobte, Angela se m’estava arrapant al braç. Em vaig girar i la vaig mirar amb mala cara. I la vaig veure, els ulls desorbitats, la cara blanca com la cendra, arraulint-se més i més avall. Vaig inclinar-me cap a ella i, quan li vaig preguntar què li agafava, em xiuxiuejà escanyada de terror:

—És Tyrone! És el meu germà, és ell. És Tyrone!