27

M’agradaria poder dir que vaig córrer cap a Angela deliberadament, que deliberadament vaig agafar-la de la mà i me la vaig endur fora de l’habitació, a través del rebedor, escales amunt, per sobre de l’esvàstica morta, a través de mitja dotzena d’habitacions, fins a dins d’aquell armari…

… però no puc. Sé quina és la veritat sobre mi mateix i podria ser que vosaltres la sabéssiu també. Des del moment en què Ten Eyck em preguntà què dimoni era jo fins al moment que em vaig aturar dins aquell armari, no era ni conscient dels meus actes. Fou la intuïció, el subconscient, l’instint de conservació, digueu-li com vulgueu —jo anava amb el pilot automàtic. Quan, un cop dins l’armari, em vaig girar i vaig veure Angela esbufegant al meu costat, em vaig quedar tan sorprès com s’hi havia quedat Ten Eyck en veure-la.

La seva sorpresa fou, aparentment, igual a la meva. Va badar la boca i va dir:

—Gene! Se’t donava per mort!

—No era pas a mi a qui es donava per mort —vaig dir indignat—. Però tu de quina banda estàs?

—Vas morir a l’explosió —insistí—. Aquell home del Govern acaba de trucar fa poca estona. Ha dit que tothom havia mort a l’explosió de la casa de la tal senyora Bodkin.

—No —vaig dir.

—Oh, sí —va dir ella—. Ha dit que finalment havies fet funcionar un senyal localitzador o no sé què i que es va tallar abans que ells poguessin arribar-hi. Però varen trobar el lloc. Era la casa de la senyora Bodkin i l’havien volada.

—Exactament —vaig dir.

Ella féu ballar el cap vigorosament amunt i avall.

—Això és el que deia. Tu hi eres, a dintre.

—Angela —vaig dir—. Jo sóc aquí.

Feia cara d’esverada, de dubtosa, de confosa: la seva preciosa lògica havia naufragat en topar amb l’escull de l’evidència.

—Tu creu-me a mi, no intentis entendre-ho —vaig dir.

Féu que no amb el cap.

—No sé, Gene, no sé —va admetre.

Vaig dir:

—I què ha passat amb Murray? Això és el que vull saber. Què coi hi fa ell aquí?

—Jo li he demanat que vingués.

—Que has fet què?

—Ja ho sé —digué apesarada—. L’home del Govern també s’ha posat com una fera. Ha fet que Murray jurés i perjurés de tot.

—Per què? —vaig dir—. Per què ho has fet?

—No tenia ningú amb qui parlar ni res —digué fent morros— tret del papà. I ell es posa tan terrible al cap d’una estona.

Vaig obrir la boca, però abans que pogués dir res, se sentí una veu nova que venia d’algun lloc de fora del nostre armariet fosc, i que deia:

—Han pujat cap aquí. Trobeu-los!

Vaig xiuxiuejar:

—Ens estan buscant.

—Ja els sento —xiuxiuejà ella.

—Hem d’amagar-nos —vaig xiuxiuejar.

—Estem amagats —em replicà.

—Aquí no, que ens trobaran de seguida. Algun lloc millor, algun lloc on no se’ls acudeixi de buscar-nos. Vinga, Angela. Tu hi has crescut, en aquesta casa. On és que hi ha un bon amagatall?

Angela arrugà el front per concentrar-se. Aleshores el seu rostre s’il·luminà i cridà:

—El fortí!

—Psssssst! —Quan vaig estar segur que ningú havia sentit el seu crit, vaig xiuxiuar—: El què?

—És a dalt, a les golfes. Solia amagar-me allà quan era petita i Tyrone es portava malament amb mi. No m’hi va trobar mai.

—Això és el que volem, doncs —vaig dir—. Tu guies.

—D’acord.

Allargà la mà cap a la porta, però jo la hi vaig agafar.

—Espera! Deixa’m comprovar si no hi ha moros a la costa.

—Has dit que jo guiava.

—Paciència, Angela.

Vaig obrir la porta una escletxa, vaig calcular malament la distància i em vaig donar un truc al nas en intentar espiar. L’habitació estava, de moment, buida. Vaig fer un senyal a Angela perquè em seguís de puntetes i tots dos travessàrem volant l’habitació a pas de ballet. Vaig espiar per la vora de la porta del passadís i vaig veure que, de moment, també estava buit.

—Per quin cantó? —vaig mormolar.

—Per aquí —xiuxiuejà ella traient el braç per apuntar—. Seguim fins al final, entrem per la porta de l’esquerra i pugem escales amunt.

—Entesos —vaig dir. I estava a punt de sortir al passadís quan tres eurasiàtics armats amb metralletes sortiren apressadament d’una habitació i entraren en una altra. Vaig esperar, vaig aclarir-me la gola, vaig estirar-me els pantalons, vaig parpellejar unes quantes vegades, vaig agafar Angela de la mà i vaig tornar a córrer.

Tot va anar prou bé, però no m’agradaria pas fer-ho cada dia. Vam esmunyir-nos pel passadís amb tanta lleugeresa i rapidesa com cinquanta quilos de fulles de tardor. Passàrem per davant de la porta oberta on el trio burxava amb les metralletes per dins els armaris i sota els llits. Aconseguírem arribar a la porta de l’escala de les golfes i anàrem cap amunt. (Eren inútils les ganyotes que fèiem, l’altura a què aixecàvem els genolls o que fins penséssim silenciosament, que aquells maleïts graons havien de cruixir i espetegar com un foc de festa major).

Al capdamunt, Angela m’indicà el camí a seguir. El terra era de fusta, però almenys no feia sorolls. Al voltant nostre era tot ple de baguls, arques, feixos de revistes, caixes de cartó, piles de roba vella, totes les coses típiques de les golfes de les cases antigues i grans. També hi havia les raconades estranyes, els espais morts i els replecs que donaven a la casa, per fora, aquell estil de teulada de la Nova Anglaterra vuitcentista.

Darrera nostre, la porta del capdavall de les escales s’obrí de sobte d’una patacada i una veu cridà:

—Aquí hi ha les golfes!

—Doneu-hi un cop d’ull —cridà una altra veu—, podria ser que hi haguessin pujat.

—On? —vaig pregar-li a Angela en un xiuxiueig desesperat—. On, on, on?

—Allà baix.

Allà on? Allà baix no hi havia res. Darrera un vell bagul de fusta reforçat amb metall, hi havia una tosca paret curvilínia, una entrada del teulat, inacabada, sense estucar, amb una lluerna oberta cap enfora per la banda dreta. Allí no hi havia enlloc on amagar-se.

Tot i així —embogida de terror, vaig interpretar en aquell moment—, Angela anà directament cap aquell cul-de-sac i es llançà per l’obertura de la lluerna com si es volgués tirar a baix, però en lloc d’això es tirà cap a l’esquerra i desaparegué de la vista.

Vaig aturar-me. Vaig obrir la boca. Vaig deixar de respirar. (De l’altre cantó de les golfes, se sentia el retrunyir de botes pujar escales amunt).

Aparegué un braç amb els dits que em buscaven a les palpentes. Vaig atansar-me, vaig agafar la mà i vaig ser estirat dins d’un triangle absurd que hi havia darrera la paret. A l’esquerra de la lluerna i accessible a través d’aquesta, hi havia un estret espai entre la paret curvilínia i el pendent exterior de la teulada. Quina mena de filigrana arquitectònica significava això des de fora, no ho sabria pas dir, però des de dintre significava una àrea petita de golfes coberta per dues teulades, una interna i l’altra externa, amb espai suficient entremig perquè hi cabéssim Angela i jo i —amb sort— ens evadíssim de Tyrone Ten Eyck i els seus assassins.

El refugi era petit, humit i incòmode —de la meitat cap enfora hi havia com un toll d’aigua bruta, cosa que indicava que hi havia un degoter a la teulada. Em vaig ajupir al costat d’Angela, que estava dreta i doblegada com les víctimes del lumbago de les tires de còmics —allò feia menys de cinc peus d’altura—, i vaig xiuxiuejar:

—Això és perfecte. Ara tot el que hem de fer és esperar que marxin.

—Podia estar-m’hi dreta, aquí, quan era petita —digué ella.

Me la vaig mirar.

—De debò? —vaig dir.

Després d’això vam fer silenci, perquè el soroll de la cacera s’havia acostat molt més. Les golfes semblaven plenes de caçadors. Feien la feina a poc a poc i a consciència, obrint tots els baguls i totes les arques, mirant darrera les piles de caixes, buscant aquí, allà i arreu on es pogués amagar un ésser humà per petit i escanyolit que fos.

Tots dos començàrem a sentir-nos un xic estrets i encarcarats allà dintre, però en el pitjor dels casos, el dolor és una prova que continuem existint —els morts no pateixen (potser que vulgueu apuntar-vos-la aquesta, o passeu-la al Bartlett,^[11] si voleu)— i nosaltres suportàvem els nostres sofriments amb un agraït silenci.

Fins que, tot de sobte, alguna cosa començà a fer una mena de dring, Tit tit tit tit en un so feble però insistent. I continuava fent-ho: Tit tit tit tit tit…

Venia de molt a prop. Venia, de fet, d’aquí amb nosaltres.

Vaig mirar Angela i Angela em mirà a mi, tots dos amb els ulls desorbitats, les cares com la cendra, i aleshores Angela alçà la seva mà esquerra i es mirà el rellotge de canell.

Era l’hora de la pastilla!

—Vaig arreglar-lo —xiuxiuejà la meva idiota, la meva imbècil, la meva meravella de la mecànica, la meva senyora de la maquinària— vaig arreglar-lo.

—Vas arreglar-lo —vaig dir—. Ai, mare meva, així que vas arreglar-lo, eh?

Aquell rellotge no funcionava —o almenys no sonava— l’última vegada que havia vist Angela, si recordeu. Però la nena havia d’arreglar el trasto de merda i ara, els que estàvem ben arreglats érem nosaltres.

A fora, un instant de tens silenci havia estat seguit per un sobtat rebombori: crits, empentes, arrossegaments. Venien a per nosaltres. I ara ens trobarien, sense cap dubte.

I a sobre, com si se’n volgués acabar d’assegurar, ara el rellotge no hi havia forma de parar-lo. Angela el remenà, li pregà, se’l tragué, el colpejà contra el terra i el rellotge continuava donant la llauna com un convidat a la sobretaula.

—Molt bé —vaig dir ja tip de tot plegat—. Molt rebé.

Em vaig treure el mocador, el vaig sucar a la bassa ben xop —el que havia de fer, si Duff sabia bé de què parlava, era alliberar un gas que provocaria nàusees— i el vaig tirar a dins de les golfes.

Em vaig treure la corbata, l’hi vaig endinyar un misto —ara tocava la cortina de fum— i la vaig tirar darrera del mocador.

Vaig acostar-me a la lluerna, vaig treure la mà per darrera un dels batents, vaig enganxar-hi el llapis mecànic, vaig prémer el botó que hi havia al costat i una bengala vermella sortí disparada al revés i caigué als meus peus.

Vaig treure’m el bolígraf. En la confusió, no em recordava per què servia. Vaig prémer el botó de totes maneres i em vaig fer una foto.

Aleshores, ben fotografiat, encegat per la bengala, marejat, tossint del fum, després d’engegar tot el que tenia, després de gastar tot l’arsenal, vaig sortir vacil·lant per caure en braços de Sun Kut Fu i la Divisió d’Ajut a Euràsia.