26

En travessar el portal, Ten Eyck va riure i va dir:

—Finalment a casa! —estava retornant al seu propi jo.

Però jo encara no, de manera que no tenia res a dir-hi. No semblava notar-ho.

Arribàrem a la finca —que tenia l’aspecte commocionat, obert i estúpid propi de les víctimes d’un assalt— i Ten Eyck s’aturà al costat del camió. Tots tres vam sortir i vam entrar a la casa.

A dins, pertot arreu hi havia destrosses. Havien arrencat les cortines de les altes finestres. Cadires i taules estaven bolcades. Les catifes estaven apilades contra les parets. Alguns llums s’havien esmicolat en caure a terra. Dues potes del gran piano estaven partides. Un dels eurasiàtics de Sun jeia de cap per avall en forma d’esvàstica damunt l’escala.

Sun en persona sortí d’una habitació a l’esquerra. Semblà que anava a saludar Ten Eyck, però es va desdir. En lloc d’això, va dir:

—Tot està sota control, senyor Eyck. Hem hagut de matar tots els guàrdies i dos dels criats, però tots els altres són vius. —Tenia la màniga esquerra tacada d’alguna cosa.

Jo seguia allí, escoltant, observant i preguntant-me què passaria amb Angela. No podia entendre per què no havia procurat d’escapar-me abans, en el lloc que fos, de la manera que fos abans d’arribar fins aquí. Ara sí que la mosca estava atrapada al cau de l’aranya.

Ten Eyck digué:

—On és el meu… el senyor Ten Eyck?

(M’era molt difícil tenir present que a Ten Eyck tots els altres el coneixien per un altre nom i que cap d’ells no sabia la relació entre ell i la casa. Aquí, en un ambient tan carregat, semblava que a Ten Eyck se li feia igualment difícil).

Però Sun no notà el quasi-lapsus; m’imagino que ell també estava distret a causa de la batalla. Arrencant a caminar, va respondre:

—El tenim aquí darrere.

Ten Eyck titubejà.

—Li heu donat la injecció?

—És clar que sí —digué Sun—. Dorm com un reiet.

—Perfecte.

—Tots dos dormen —afegí Sun; el meu estómac es tancà com un forat a la sorra.

Ten Eyck m’ho va treure de la boca:

—Tots dos?

—Hi havia un altre tipus amb ell —digué Sun (el meu estómac es tornà a obrir)—, més jove. —Es posà a riure—. T’imagines que fos aquell be negre del seu fill?

—Això fora divertit —digué Ten Eyck. I tots vam somriure, tots per una raó diferent.

—Au, vinga doncs —digué Sun, tot posant-se de nou en marxa.

Ten Eyck seguí Sun, jo vaig seguir Ten Eyck i Lobo em seguí a mi. (Jo havia intentat de col·locar Lobo davant meu, amb l’esperança de poder-me escapolir, però la impassible insistència de Lobo a anar últim m’ho impedia).

Mentre caminàvem, Ten Eyck digué:

—Quantes baixes hem tingut?

Sun arronsà les espatlles com disculpant-se.

—Vuit —va informar—. Tres morts i cinc ferits.

—No podem pas endur-nos els ferits. Ja ho saps —va dir Ten Eyck.

—Naturalment. Ja ens n’hem encarregat.

—Perfecte.

Vam trobar Marcellus Ten Eyck en una cambra relativament petita que mostrava tots els senyals de la batalla recent. Sols una peça del mobiliari es mantenia encara dreta i sense ratllades, una cadira reclinable rosa de potes daurades. Al damunt, com una paròdia de Charles Laughton,^[10] s’escarxofava inconscient el vell Ten Eyck.

L’altre, el suposat be negre de la família, també inconscient, jeia abandonat en un racó com un fardell de roba bruta. Vaig acostar-m’hi, tot preguntant-me qui podria ser, si era algú a qui coneixia —tot i que Marcellus Ten Eyck i jo teníem ben pocs amics en comú— i em vaig quedar mirant la cara, plàcidament adormida, de Murray Kesselberg, aprenent d’advocat.

I ara què cony hi fotia ell, aquí? Que jo sabés, no havia tingut mai tractes amb Marcellus Ten Eyck.

Aleshores Sun va dir:

—Hi havia una noia, també. A l’habitació de dalt. —Ho va dir en to burleta, amb una rialleta, amb una miradeta còmplice—. Una preciositat.

La cara de Ten Eyck mostrà sorpresa i diversió. I per un instant va semblar que estava a punt de dir mi-te’l-vell-malparit, però en lloc d’això, va dir:

—Ah sí? Ensenya-me-la.

—D’acord —digué Sun. I va estar de nou perillosament a punt de saludar-lo.

—Està adormida? —li preguntà Ten Eyck.

—No. Només teníem dues dosis. La tinc allà fora. Torno de seguida.

Sun se n’anà. Ten Eyck, tot mirant fixament el seu pare inconscient amb l’afecció d’un carnívor que es mira un tall de carn, digué amb to reflexiu:

—Vuit baixes. En queden catorze. Una feina a la nostra mida, Raxford.

—Sí? —vaig dir.

—En tenim catorze per desempallegar-nos-en —digué—. No pas aquí, naturalment. Més tard, a l’amagatall.

—Entesos —vaig dir.

Em mirà de fit a fit, fent una rialleta malvada que semblava una dalla.

—Farem un bon equip, Raxford —digué—, un bon parell de depredadors.

—Això és el que som —vaig dir, i vaig fer el posat de dur.

Aleshores Sun tornà, seguit per dos dels seus eurasiàtics que portaven entre l’un i l’altre la noia que havien trobat. Que no sigui Angela, vaig pregar.

Era Angela.

Germà i germana es miraren de fit a fit, tots dos astorats, sense poder-s’ho creure. Aleshores Ten Eyck es girà, els seus ulls em perforaren, i digué:

—Raxford?

—Uh —vaig dir.

—Raxford —féu—, tu què dimoni ets?

Vaig obrir la boca.

Vaig tancar la boca.

Vaig córrer.