23

La senyora Bodkin i Zlott, absorts com estaven en el joc, no ens van ni veure marxar. Sortirem per la porta de davant i seguírem el camí fins als arbres, on trobàrem aparcat un Cadillac negre —el mateix o un d’igual, no ho sabria pas dir— dins el qual entràrem i trobàrem Ten Eyck al volant i Lobo al darrere. Sun entrà al darrere i jo em vaig ficar al costat de Ten Eyck.

Ten Eyck, bruscament i molt baixet, digué:

—Hora.

El rellotge de Sun devia tenir l’esfera lluminosa.

—Les nou i cinc minuts —contestà—. No, i set minuts.

—Tres minuts, va bé.

El cotxe es desplaçà endavant, lliscant sense llums en la nit. El camí es veia vagament, més pàl·lid que el negre frondós dels arbres del voltant. Els llums provinents de la casa Bodkin brillaven darrera nostre, petits puntets de llum de les urbanitzacions es feien visibles a través dels arbres, però pel que feia a nosaltres, ens movíem enmig d’una rasa de negror enmig del terreny.

Ten Eyck encengué els fars quan arribàrem a la carretera. Tombà a la dreta i finalment vaig dir:

—Per què hi ha canvi de plans?

—No hi ha canvi —féu tranquil·lament—. Aquesta genteta ja no ens era de cap utilitat.

Des del seient de darrera, Sun digué:

—Els has explicat la situació, als altres dos? Armstrong i Labotski?

—No hi han posat cap trava —li explicà Ten Eyck—. No es fan una idea real del que és la mort. L’assassinat és per ells un concepte abstracte.

Tot de sobte vaig entendre per què Sun havia estat a baix al soterrani. A la Lliga pels Nous Inicis hi havia un altre escardament de males herbes. O, per ser més exactes, un altre «esbombament».

Per què me n’havien salvat aquesta vegada? Ten Eyck havia intentat matar-me un cop, per delegació, però des d’aquella errada havia semblat acceptar-me inqüestionablement. Igualment, tot i que Ten Eyck havia preparat aparentment Armstrong i Labotski per aquesta purga de Zlott i la senyora Bodkin —i de Mulligan abans, i de la senyora Baba, Hyman Meyerberg i els Whelp encara abans—, aparentment no havia sentit cap necessitat de preparar-me a mi de la mateixa manera.

Només se m’acudia una explicació: Ten Eyck m’havia acceptat d’igual a igual. Em considerava una pantera com ell mateix i assumia que les meves accions i reaccions estarien invariablement —com estaven invariablement en ell— dictades per un fred i omnímode egocentrisme. Més que un peix que cal pescar, més que un especialista que cal utilitzar, jo era una còpia prescindible d’ell mateix! Ah, encara em tindria al seu costat una bona estona més.

Fins que, clar, a jutjar pel seu propi interès, decidís que ja podia ser-li perillós.

Anava construint aquesta teoria mentre Ten Eyck ens portava per la rodalia de Jersey. Al cap de potser mitja hora arribàrem a la ciutat de Jersey, on Ten Eyck s’aturà per deixar Sun.

—A mitjanit —digué Ten Eyck com a comiat. Sun féu que sí amb el cap i se n’anà apressadament.

Ara que estàvem pràcticament sols al cotxe —se’m feia pràcticament impossible de concebre Lobo com a persona—, Ten Eyck es relaxà i es tornà més expansiu, ple de bon humor. Mentre tiràvem cap al nord, xerrava sobre coses sense importància —que increïble que sonava tot plegat, venint d’ell—, m’explicava anècdotes i records d’infantesa, la majoria de la qual havia passat a Nova York o a la finca de Tarrytown. (On Angela estava amagada en espera que Tyrone fos endreçat en un lloc segur). Els records en qüestió estaven plens de la seva crueltat, de l’odi pel seu pare i del menyspreu per la seva germana. Va esmentar la mare —que s’havia separat aviat del seu marit i de la qual feia temps que no sabia res (ni jo ni Angela, em penso)— un sol cop en relació a una visita que de petit li havien obligat a fer-li a Suïssa. Les diverses bromes pesades que havia perpetrat en aquell lloc, una de les quals havia fet que una criada es trenqués la cama, havien posat una ràpida fi a la visita i havien assegurat que mai no es repetís, essent tots dos resultats els que s’havia proposat ell ja de bon principi.

Vam entrar a l’Estat de Nova York per Suffern i just passada aquesta ciutat ens aturàrem en un restaurant rural —un d’aquests llocs que solen ser supercars i que se solen anomenar El Mas d’en Tal o Can Tal del Mas— i durant tot el sopar els records d’infantesa continuaren. Sèiem un davant de l’altre i jo anava fingint les reaccions que calia tenir davant d’aquelles brutals historietes. A la meva esquerra seia Lobo, com un maniquí articulat dins l’aparador d’una botiga; s’autoalimentava amb un moviment repetitiu i continu de puja i baixa amb el braç dret.

Cap a finals del sopar, el torrent dels seus records començà a minvar. S’havia begut dos whiskies amb soda abans de sopar, mitja ampolla de vi de Mosel·la durant el sopar i un conyac després, però no crec que anés begut, ni tan sols alegre. L’allau de records que havia desfermat l’havien portat merament i inevitablement a agrejar-se. Es posà a parlar del seu pare i d’Angela en un to més i més aspre. Parlava de les escenes d’infantesa amb odi i fúria controlada: l’apartament de Nova York, la finca de Tarrytown, els diversos internats que havien fracassat d’emmotllar-lo a la seva imatge.

El sopar havia estat reposat, o almenys a un ritme pausat. Érem els últims clients i, al fons, la nostra cambrera esperava impacient, òbviament desitjosa d’anar cap a casa. A les onze i deu, després de la descripció en veu baixa però rancorosa d’un intent infructuós per part del seu pare d’entrar a la política activa, de sobte es va mirar el rellotge, es posà immediatament seriós, amb cara d’anar per feina, i digué:

—Bé. És hora de marxar —i demanà el compte.

Un cop al cotxe, vaig dir:

—Suposo que on sigui que anem, té alguna cosa a veure amb el nou pla, el que hi ha en lloc de volar el Senat.

Aleshores tornà a estar expansiu, complagut de si mateix, amb la rialla lluent il·luminant-li la cara un cop més.

—Alguna cosa a veure —repetí. Rigué i afegí—: Estimat Raxford, ho té tot a veure, tot! —Em mirà de fit a fit, els seus ulls negres plens de bon humor, i tornà a mirar la carretera—. Vols que t’ho expliqui, oi?

—Sí.

—És hora que ho sàpigues —va convenir sense saber que des del meu punt de vista ja era tard. De tota manera, digué—: Començarem pel global i anirem progressivament fins al particular.

—Com vulguis.

—Cada any —digué en to declamatori—, un o altre país del bloc oriental proposa la Xina Comunista per l’ingrés a les Nacions Unides. Cada any, l’ingrés és bloquejat principalment gràcies als esforços dels Estats Units, que tenen el seu propi cosinet inútil, Chiang Kai-shek, en el seu lloc. Aquest minuet anual estarà a l’ordre del dia de les Nacions Unides d’aquí a poques setmanes. Interessant?

—Fins ara no —vaig dir.

Tornà a riure; li queia més simpàtic quan em posava brusc i irritable:

—Ho serà. Aquest any hi haurà una diferència. Aquest any la Xina Comunista, a través del seu agent americà Sun Kut Fu i la seva Divisió d’Ajut a Euràsia, segrestarà un americà destacat i farà un xantatge. Això és, amenaçarà de matar-lo si no és que els Estats Units permetin aquest any l’ingrés de la Xina Comunista a les Nacions Unides. —El somriure fou tocat per un foc pàl·lid—. Ja ens podem fer una idea de la mena de ple assembleari que això causarà.

Vaig dir:

—Ningú no es creuria que la Xina Comunista gosés fer una maniobra semblant.

—Naturalment que no. Ningú tret dels americans. Has llegit mai el «Daily News» de Nova York?

—Sí —vaig admetre.

—Creus que un lector regular d’aquest diari que, pel que tinc entès, en té milions, pot deixar de creure’s que els rojos xinesos malparits són capaços de segrestar un destacat americà només per aquesta raó?

Vaig veure que tenia raó. Vaig dir:

—I els donaràs Sun Kut Fu.

—Sun i tota la seva organització —somrigué— i, naturalment, la víctima del segrest, assassinada. —El somriure se li eixamplà—. Ja deus imaginar-te de qui es tracta, oi?

Doncs sóc un estúpid. No m’ho imaginava i ho vaig admetre.

—Estimat Rexford —cridà—. Pensa un minut! Ara que t’has desempallegat de la meva estimada germana Angela, sóc l’únic hereu dels milions de Ten Eyck. El destacat americà que ha de ser segrestat i, molt lamentablement, no retornat és el meu propi pare, Marcellus Ten Eyck. —La veu li carrisquejà en pronunciar el nom del seu pare—. El vell fill de puta, que ara és a la finca de Tarrytown. Allà és on anem.

Angela!