29

Ens van tancar dins una cambra petita, buida i sense finestres que hi havia a la segona planta i se’n van anar a discutir la situació amb Tyrone Ten Eyck.

Era una cambra molt particular. Al sostre, dos llums fluorescents feien una llum suau i uniforme que pràcticament no il·luminava res. Les parets eren cobertes d’una mena de tela força cara d’un opulent verd fosc. El sostre era d’un color crema apagat i el terra de parquet fosc molt brillant. Però no hi havia cap moble, ni armari, ni finestra, ni cap raó aparent que justifiqués l’existència de l’habitació.

Per tant, vaig interrogar Angela sobre el tema. Vaig dir:

—Què és el lloc aquest?

—El papà hi guardava la col·lecció de segells —digué ella—. Una col·lecció de segells molt valuosa. La guardava en vitrines aquí.

—S’ho va deixar córrer?

—No. Una vegada, quan Tyrone era petit, va agafar tots els segells i els llibres de segells i ho cremà tot en una de les llars de foc.

—Aquest és el meu Tyrone —vaig dir—. Què va passar amb les vitrines?

—Són a baix —digué—. Ara les fa servir per guardar els premis per la pau.

—Oh! —(A causa d’alguna mena d’ironia natural del nostre món, els fabricants de municions sembla que reben pràcticament més premis per la pau que qualsevol altra persona excepte els boxadors professionals. Però potser només estic ressentit perquè els pacifistes no en reben mai cap).

—I ara què podem fer, Gene? —digué Angela.

—No ho sé —vaig admetre—. Independentment de quin bàndol guanyi allà fora, tindrem problemes igualment. Sun no ens pot pas deixar marxar d’aquí més que el teu germà.

—Que no guanyarà, Sun? —preguntà ella—. Té molts homes.

—Una dotzena, més o menys. I per l’altra banda només són Tyrone i Lobo. —Vaig arronsar les espatlles i vaig dir—: A mi em sembla que estan anivellats.

Ella digué:

—De què estàveu parlant tu i Sun allà, allò de les cartes i paradetes i no sé què?

—Ell és un agent doble —vaig dir. Li vaig explicar el que m’havia portat a pensar-ho i vaig afegir—: Ell i Tyrone deuen haver-ho planificat tot conjuntament, excepte que Sun creia que havia de sobreviure.

—Bé, aleshores, per a qui treballa?

—No ho sé. Per a ell mateix, suposo. Costa de pensar que Chiang Kai-shek pugui tenir seguidors, però potser està obsessionat per la Xina Nacionalista. Tant si ho fa per pròpia iniciativa o per algú altre, la qüestió és que ha fet que la Divisió d’Ajut a Euràsia operi de manera que la Xina Roja sembli ser pitjor que ja ho sembla des d’aquí. Per això els xinesos se’n van desentendre, suposo.

En algun lloc del fil devia ella haver deixat d’escoltar, perquè a la que vaig acabar de parlar, digué:

—Gene, què li deurà passar al papà? I a Murray?

—El mateix que ens passarà a nosaltres.

—Vull dir ara. Què els deu estar passant ara?

—Res. Tothom està massa enfeinat per preocupar-se pels que dormen.

Vaig anar fins a la porta per provar d’obrir-la i vaig descobrir que Marcellus Ten Eyck se’ls hi havia prou gastat, en muntar aquella habitació. La porta era de roure massís. El pany era dels bons, impossible de forçar ni de fer saltar. Com que la porta s’obria cap enfora, no podia ni burxar per les vores. Vaig sacsejar el mànec, allò que es fa quan no se t’acut res més raonable a fer, però els nois de Sun se n’havien anat i l’havien deixat tancada. Malparits.

Si tal sols podíem treure’ns aquesta porta del davant, em semblava a mi que tindríem una prou bona ocasió. No hi havia cap guàrdia a fora, perquè Sun s’enduia totes les seves forces per tenir un canvi de parers amb Tyrone Ten Eyck.

Una confrontació que, aparentment, s’havia posat en marxa, perquè vaig sentir molt dèbilment soroll de trets provinents d’algun lloc de la casa.

En certa manera, Angela i jo, en aquell moment, estàvem en el lloc més segur que hi havia. (A diferència del seu pare i Murray, que jeien inconscients i exposats enmig de l’equivalent a la terra de ningú, un fet que vaig creure millor amagar a Angela). Estaven tancats, però a l’altra banda de la porta hi havia un camp de batalla. A una banda, Sun i els seus eurasiàtics. A l’altra, Tyrone Ten Eyck i Lobo. Escaramusses, atacs, retirades. Sun, emprant l’avantatge de la superioritat numèrica. Tyrone Ten Eyck, emprant l’avantatge d’una astúcia natural tan perversa que faria empal·lidir la guilla. Enmig d’aquesta guerra de guerrilla, no hi havia lloc per a una parella de joves i ingenus pacifistes.

Amb tot i això, esperar allí era esperar merament el nostre torn per passar per l’escorxador.

Darrera meu, Angela digué:

—Gene?

Vaig allunyar-me de la porta.

—Què?

—Sento allò del rellotge —va dir.

—No en parlem més —vaig dir.

—Em pensava que l’havia arreglat bé —digué.

—De veritat que no vull parlar-ne —vaig dir.

—M’haig de prendre les pastilles —féu.

—Ui sí, les pastilles —vaig replicar amb to agut.

—No diguis això, Gene —digué—. No deus pas voler que em torni grassa i plena de grans i em quedi prenyada, oi?

Cruelment, vaig dir:

—Per què no? Aleshores tindria una excusa per anar-me’n a Mallorca.

—Oh, Gene —digué.

Com que sabia que tenia la intenció de plorar —una cosa que Angela sí tenia era el do de l’oportunitat—, vaig girar-me cap a la porta i vaig tornar a sacsejar el mànec, només per fer alguna cosa així masculina. Encara era tancat.

Darrere meu, Angela sanglotava. En algun lloc, a l’altra banda de la porta, repicà una metralladora, una pistola replicà i un crit fou tallat de forma abrupta.

Els sanglots d’Angela i els sorolls de guerra s’extingiren més o menys al mateix temps, al cap d’uns minuts. Des del costat de la porta, escoltava dues menes de silenci, cap dels quals no em feia massa gràcia, i em preguntava què passaria després. Quan al cap de mig minut encara no havia passat res de res, em vaig girar i vaig mirar Angela. I estava com ja sabia jo que estaria —fredament furiosa.

—No em parlis —em va dir.

—D’acord —vaig dir. «Puteta Rica», vaig pensar irrellevantment, però el pensament em catapultà de sobte al front del cervell la targeta del Diner’s Club—. La mare que la va! —vaig cridar tot fent petar els dits.

Angela, que no sabia que havia canviat de tema, es quedà parpellejant tot confosa.

—Què? —digué—. Què?

Vaig treure’m la cartera, vaig agafar la targeta, vaig retornar la cartera a la butxaca i vaig dir:

—Tu observa això. Observa i prou.

Com que ja no tenia les sabates màgiques, tampoc tenia, naturalment, els cordons especials que servien de metxa. Però potser un cordó normal funcionaria. Me’n vaig treure un, el vaig lligar a l’entorn de la targeta, vaig deixar anar l’altre cap i ho vaig deixar tot a terra a la vora de la porta que semblava un cap-gros.

A l’habitació no hi havia res per cobrir-se, de manera que sols em quedava esperar que l’explosió no fos del tot entusiàstica.

—Vés fins al racó —vaig dir-li a Angela—, i queda’t allí.

Angela digué:

—Què fas amb aquesta targeta, Gene? T’has tornat boig? Et trobes bé, Gene?

—Oh, calla i vés fins al racó —vaig dir—, prodigiosa adobadora de rellotges.

Anà fins al racó i es posà a fer morros.

Vaig encendre l’extrem del cordó i es va apagar. Vaig tornar-lo a encendre i es va tornar a apagar. Cada cop que l’encenia em mig girava per fugir corrents, després s’apagava i havia de tornar i encendre’l de nou.

Ho vaig fer mitja dotzena de vegades i a la fi, vaig deixar córrer aquell ballet idiota. Amb les dents, les ungles i una salvatge determinació, vaig estripar-me una tira de la camisa, la vaig retorçar fins que quedà una mena de corda llarga i gruixuda, la vaig lligar a l’entorn de la targeta —que amb prou feines es veia un cop lligada— i vaig encendre l’altra punta.

La camisa s’encengué de mala manera. Les flames s’aixecaren amb un buf i sortiren esperitades vers la targeta.

Aquesta vegada, naturalment, no havia volgut començar a córrer fins que no veiés cremar la camisa. Quan ho vaig veure, vaig dir Eeep! i vaig córrer com un llamp cap al racó d’Angela.

Vaig arribar-hi, la vaig empènyer cap a terra, em vaig arraulir davant seu —el mascle protector, que més s’hauria estimat posar-la a ella, davant d’ell— i alguna cosa darrere meu va fer TSOPPP.

Em va empènyer, semblà, mig cos a dins d’Angela, que degué entrar mig cos dins la paret. Quan els ecos de l’explosió s’apagaren, vaig separar-me de la paret, vaig separar-ne Angela també i vaig dir:

—Bé.

Angela se’m quedà mirant com si tingués por que ens haguéssim tornat tots dos bojos.

—Què ha estat això? —xiuxiuejà.

—La meva targeta de crèdit —vaig dir—. És una mostra que el meu crèdit és molt dolent.

(I els meus acudits també).

Vaig girar-me i vaig mirar la porta, però ja no hi era. El marc estava retort, havia sortit de lloc, i la porta ni hi era. Vaig anar cap allí —em vaig sentir molt tibat de sobte— i vaig veure que la porta jeia al terra de l’altra habitació, que era una mena d’estudi, o gabinet o llibreria. Era plena de prestatges de llibres i el mobiliari era de caoba i cuir.

—En fi —vaig dir—. Això ja està enllestit. —Vaig girar-me cap a Angela, que encara no havia abandonat el racó—. Vinga. Hem de fer-ne via.

Finalment es va moure, parpellejant estupefacta i incrèdula. Sortí, es mirà la porta abatuda, em mirà, estirà el braç atordida, m’agafà la mà i ens dirigírem cap a l’altra porta.

Estàvem encara a mig camí quan la porta s’obrí i entrà Tyrone Ten Eyck, duent a la mà la Luger que ja havia vist abans una vegada.

—Bé, bé —digué—. Aquí esteu. Em temia que no us hagués perdut.

Angela digué:

—Tyrone, ets un dolent.

—La dolça bleda de sempre —digué Tyrone amb complaença.

—On és Sun? —vaig preguntar.

—Mort —digué—, igual que els seus seguidors. Igual que vosaltres d’aquí un moment. Igual que tothom tard o d’hora.

—Tu no destrueixes per diners —vaig dir—. Això és només una excusa. Tu destrueixes pel plaer de destruir.

—Vols dir que sóc un nihilista? —El seu somriure brillà com les baionetes—. Bé. És millor que no tenir cap filosofia de res. No creus?

Vaig dir, per cap més altra raó que la d’intentar de crear confusió:

—Lobo ha estat treballant per a mi. Vindrà d’aquí un moment per posar-te les manilles.

—Ho dubto —va dir—. Lobo és mort. Sun l’ha mort.

Angela cridà:

—Papà!

—La seva mort —Tyrone Ten Eyck li explicà salvatgement, començant un altre cop a perdre el control sobre si mateix—, serà el segon moment més agradable de la meva vida. La teva mort, dolça germaneta, serà el primer. —Estengué el seu braç dret fins a l’alçada de les espatlles, amb la Luger apuntant directament a la cara d’Angela.

I, un cop més, vaig córrer.