14

Jack Armstrong no era pas a la guia de Queens com a tal; però a la C hi havia un llistat de la Comissió Nacional de Reivindicació Feixista, amb una adreça que deia Drive 67. Vaig agafar el metro de Grand Central, on P m’havia deixat, i vaig trobar la casa d’Armstrong a la una tocada.

Tota l’illa, de fet el barri enter, estava compost de casetes ben endreçades, petitones i atapeïdes, majoritàriament d’estructura de fusta, amb rajol aquí i allà i, molt ocasionalment, pedra. La majoria eren de dues plantes i, tot i que algunes s’havien estrenat amb porxos, en quasi totes, l’expansió familiar o d’altres raons havien obligat a tancar-los i a fer que les cases tinguessin aquell aspecte tan estrany, amb moltes finestres per la banda del davant. Els jardinets de davant d’aquestes cases eren invariablement petits i els feien encara més petits amb tanques, arbustos, arbrets, estatuari de jardí, senyals rústics amb números de pintura reflectant, d’altres senyals rústics amb la llegenda Família Lombardi o Família Brenner i de tant en tant fanals de carruatge penjats de pals negres.

Era un veïnat respectable, de treballadors de classe mitja baixa, i a la una de la matinada dormia respectablement i satisfet de si mateix. Uns arbres força grans, que apareixien a intervals damunt d’una faixa de terra entre la vorera i el carrer, minimitzaven la il·luminació que feien els llums, massa espaiats, del carrer. Hi havia espais entre illa i illa que restaven quasi en la foscor més absoluta, però era una foscor sana, una foscor sense terrors. Cap dels mals que ronden la foscor de la ciutat no amenaçava aquells carrers. Allò era un veïnat, massa tranquil, massa pacífic, massa maco per aquesta mena de tripijocs.

L’adreça que buscava, el quarter general de la Comissió Nacional de Reivindicació Feixista, era una caseta groguenca de planta i mitja, per l’esquerra de la qual passava el carrer transversal i per la dreta una pista d’asfalt que menava a un garatge estret però proporcionat. El garatge, amb prou més gran que una caseta de gos, ocupava quasi tot el pati del darrere. Hi havia el jardinet, entre la pista i el caminet de pissarra, un senyal de vores serrades estil rústic i lletres reflectants que deia Família Armstrong. El porxo de la planta baixa havia estat tancat. Davant la casa s’alineava una rega d’arbustos inflats. De la porta del garatge penjava una cistella de bàsquet rovellada amb el tauler gastat pel temps.

Tot passant per davant la casa, em vaig aturar a la cantonada i vaig mirar en totes direccions mentre decidia el que havia de fer. Aleshores vaig notar una llum somorta que sortia per les finestres del soterrani. Seguint pel carrer transversal, vaig saltar damunt la gespa crescuda del costat de la casa, vaig caminar de cantó a frec de la paret i em vaig ajupir al costat de la finestra per donar un cop d’ull a dintre.

Era un soterrani com tots els soterranis. El terra de ciment havia estat pintat d’un vermell fosc, el color preferit dels propietaris d’aquesta mena de cases. Els tubs metàl·lics que sostenien la biga principal havien estat pintats a bandes vermelles i blanques, com el motiu d’una barberia i, lluny a l’esquerra, hi havia una taula de taller farcida d’aparells mecànics, eines, símbols, estatuetes, prestatgeries, portalàmpades de paret, vidres de colors i altres foteses que feien de muts indicadors de l’estat de deixadesa en què estava tot.

Quasi exactament sota la finestra per la qual estava mirant, hi havia el mateix Jack Armstrong. Almenys, vaig imaginar-me que era ell, perquè duia l’uniforme correcte i tenia aquella complexió tan terrorífica. Però l’esquena es movia, es movia ininterrompudament i rítmica.

Que trist: per a ell, per a mi, per a tots nosaltres. Estava fent girar la maneta d’un mimeògraf.

Per un segon salvatge, esperançat, infantil, irrecuperable, mentre el mirava com la feia voltar i voltar, i mirava com els fulls de paper lliscaven un rera l’altre fins al recollidor, em va semblar que tots els somnis, tots els ideals, totes les perfeccions que havia esperat i als quals havia dedicat la meva vida durant tots aquells anys eren realitzables, i tan senzill com això. Quanta riquesa d’humanitat compartíem aquell noi i jo. El moviment fútil de la maneta del mimeògraf, tan familiar, era el lligam que hi havia entre nosaltres, el símbol de la nostra dedicació comuna i de la comuna estupidesa. Certament, tot el que havia de fer era mostrar-li, explicar-li, fer-li veure que…

A la paret del fons, enllà de l’esquena bellugadissa de Jack Armstrong, un gran retrat en color d’Adolf Hitler —només del cap, el bigoti i les espatlles— em mirava repulsivament, amb la trista sospita que el nihilisme era contraproduent. A banda i banda del retrat, hi havia dues banderes nazis esteses i grapades a la paret: el prou recordat vermell amb el cercle blanc a l’interior i, al centre de tot, la negra esvàstica.

Mostrar-li? Explicar-li? Fer-li veure?

La realitat, botxina de tot símbol, es tancà de cop al meu voltant. Aquella no era pas l’hora, ni el lloc, ni la situació més adients per realitzar en un moment el canvi de mil·leni. Perquè ell i jo compartíem una experiència: tots dos fèiem anar mimeògrafs, però jo feia anar un mimeògraf perquè no podia aconseguir una premsa, mentre que Armstrong, sense cap dubte, feia anar el mimeògraf perquè no podia aconseguir una metralladora. Una diferència subtil, potser, però decisiva.

Molt bé; tornem al pla. De molt mala gana, però alhora amb una obstinada pressa per acabar amb tot aquell afer del carall, vaig tancar la mà esquerra en forma de puny i vaig tirar un xic endavant l’articulació del dit del mig, amb la qual vaig tustar la finestra.

Armstrong de poc no s’enfila a la màquina. Va tenir un ensurt tan bestial que li va fer perdre els oremus i jo vaig perdre per sempre la por que li tenia. Podia ser que fos el deixeble més violent de tots els que Adolf Hitler havia tingut mai, però això no canviava res. Tots els altres del grup que Eustaly i Tyr… Leon Eyck (Leon Eyck, Leon Eyck, Leon Eyck, això sí que ho havia de recordar!), tots els altres del grup potser em provocarien pànic, segurament que sí, però Jack Armstrong no; pel que feia a mi, li havien tret els ullals.

Vaig tornar a tustar la finestra, no pas per torturar el pobre noi, sinó perquè no podia fer altra cosa. Més tard, més d’hora, si anava repetint el soroll amb prou insistència, sortiria prou del seu espant per anar a veure qui era, moment en el qual es miraria la finestra i jo li mostraria la meva cara i, possiblement, podríem començar a comunicar-nos.

Bé, la tustada número dos no ho aconseguí. El va fer escampar del costat del mimeògraf un altre cop per amagar-se en un racó fosc, darrera el forn, on no podia veure sinó els seus ulls brillants.

(Ara penso que aquest fou un altre exemple del fet que tothom és molt susceptible a les seves armes preferides. Aquell FBI, per exemple —A, em penso que era—, amb la seva teoria del llenguatge de signes, es desfeu sota una mirada de complicitat. Els reportatges que tots hem vist sobre els homes dels anuncis que resulten ser les víctimes més indefenses davant dels trucs publicitaris. I aquí, un terrorista terroritzat per alguna cosa que li tusta la finestreta durant la nit).

Havia de trobar alguna manera millor d’atraure-li l’atenció abans no el fes fugir del tot. Vaig pensar durant uns quants segons i vaig decidir de tustar el conegut ritme de capsa-de-mistos… tres-deus. Això em va semblar que havia de fer-li pensar que era obra d’un tustador amistós.

I així va ser. Sortí de darrera el forn finalment, encara prudent però sense estar paralitzat. Es mogué amb cautela vers la finestra, rera la qual jo intentava fer-me veure el millor possible i finalment obrí la balda i l’aixecà un xic, el suficient perquè pogués sentir el seu xiuxiueig:

—Qui ets? Què vols?

—Màniga-verda —vaig dir. Havia estat la contrasenya de la reunió organitzativa i potser li faria fer memòria.

Però no. Em va dir molt més fort:

—Què coi estàs dient? Estàs borratxo o què?

—No —vaig mormolar—. Sóc Raxford.

Va fer uns ulls com taronges i el seu xiuxiueig s’aguditzà:

—Què hi fas aquí? T’has tornat boig?

—Vull posar-me en contacte amb Eustaly i… Leon Eyck —vaig dir-li—. Vull que m’enviïs fins a ells.

—Per què jo?

—Perquè estaves a la guia telefònica.

—Escolta —xiuxiuejà—, ja tinc prou merders amb els de casa, jo. Estan dormint a dalt i si descobreixen que estàs per aquí…

—No ho descobriran —vaig prometre—. Tu només t’has de posar en contacte amb Eustaly i Eyck, fer-los saber que sóc aquí. —Aleshores, posant-me una mica més dur, vaig afegir—: Tu ets membre del grup o no?

—Home, és clar que ho sóc. Evidentment.

—Bé, i doncs?

—Jo només vull que el vell no ho descobreixi —replicà—. Està contínuament amenaçant-me que em llençarà tot el material. Si descobreix que he estat amb tipus buscats per assassinat…

—He estat cinc dies quiet —vaig dir, intentant sonar amenaçador—. Sé com estar-me quiet, per això no et preocupis.

—Molt bé —xiuxiuejà, encara de mala gana, però resignat—, vine fins a la porta lateral, et deixaré entrar. I per l’amor de Déu no facis fressa.

—Entesos.

Molt silenciosament, vaig donar la volta a la casa fins a l’altra banda, per la pista d’asfalt, fins a la ineludible porta lateral, la qual ineludiblement va grinyolar quan Armstrong l’obrí. Fent una ganyota pel grinyol, em xiuxiuejà:

—Baixa fins a baix.

Vaig anar fins a baix, on el retrat de Hitler semblava observar-me i considerar si se m’havia de liquidar o no, i Armstrong, fent un neguitós enrenou amb els graons, baixà darrere meu.

—Seu on et vagi bé —digué xiuxiuejant encara—. Trucaré a Eustaly.

—Perfecte.

Al costat del mimeògraf hi havia un escriptori vell, damunt del qual hi havia un telèfon. Aquest, vaig suposar, era l’inscrit a la guia per a la CNRF. A dalt hi devia haver el telèfon del vell Armstrong, amb el qual no era aconsellable fer trucades sedicioses.

Mentre Armstrong feia la seva trucada en veu baixa —una trucada que va durar força— jo em passejava pel soterrani, tot mirant el que hi havia. Vaig donar un cop d’ull als fulls que havia estat imprimint amb el mimeògraf i no s’assemblaven gens a res que jo hagués pogut imprimir, cosa que venia a significar el que teníem en comú Armstrong i jo. Vaig mirar una petita etiqueta que hi havia enganxada a una de les banderes nazis i vaig veure que havia estat fabricada per una empresa de Savannah, Geòrgia. Em vaig asseure damunt d’un tamboret alt i em vaig adonar que, a terra, al costat mateix, hi havia una caixa de fusta, oberta, no del tot plena de granades de mà.

De sobte, tot em va fer fàstic.