19

De manera que aquesta era la meva especialitat als ulls de Ten Eyck; jo era un pistoler, potser l’únic pistoler pacifista de la història mundial.

Eustaly arribà al cap de poc de fosquejar; de fet, al cap de pocs minuts que P. J. Mulligan i els seus alegres companys marxessin cap a l’oblit. Vaig veure com Eli Zlott els donava un cop d’ull per la finestra de la sala d’estar, mirant com el seu muntatge se n’anava per posar-se en funcionament en algun lloc. Suposo que de la manera com ho veia, celtes, teutons, quina era la diferència?

Armstrong ja era a la casa i resultà que una de les seves especialitats era la força muscular. Quan Eustaly portà el seu Mercury de dos anys a la banda de darrera de la casa, Armstrong baixà les escales carregant dues maletes negres que jo, qualsevol de les dues, no era capaç sinó d’aixecar un moment per tornar-la a deixar a terra. Armstrong ficà les maletes dins el camió. Eustaly i Ten Eyck tingueren una petita entrevista en un racó de la sala d’estar. Eustaly agraí però rebutjà l’oferiment de pastís de fruita i cafè per part de la senyora Bod-kin. Ten Eyck em féu un senyal per seguir-lo escales amunt fins al pis de dalt.

Arribàrem a allò del capdamunt de l’escala, tombàrem cap a l’esquerra i entràrem a l’habitació on els orientals havien estat muntant les seves metralladores. Els muntadors no hi eren, però les armes sí, apilades damunt d’una taula, la majoria apuntant cap a mi.

Ten Eyck em posà una pistola a la mà i digué molt baixet:

—Pel camí, no et preocupis per Armstrong. És un imbècil amb molta dedicació. Però no perdis Eustaly de vista. No em fiaria de Mortimer més enllà d’on puc enviar-lo d’una puntada de peu.

Les pistoles són més pesades del que havia cregut. (Cal que digui que aquesta era la primera vegada en ma vida que en tenia una?). L’arma em penjava de la mà, que alhora em penjava del braç.

—Ja el vigilaré. Està entès. —I no parava de preguntar-me què faria si Eustaly realment intentava alguna cosa.

—Només és en el camí d’anada, que s’ha d’anar amb compte —continuà Ten Eyck—, mentre carregueu la pasta. De l’explosiu plàstic, no és pas tan fàcil treure’n profit, de manera que dubto que Eustaly intenti res en el camí de tornada.

—Bé —vaig dir—, i Armstrong? Està armat?

—Sí —digué, però després matà la meva renaixent esperança en afegir—: Però amb ell no s’hi pot pas comptar. Mai no s’ha trobat en una situació com aquesta.

—Depèn de mi, doncs.

—Ets la meva mà dreta en això, Raxford —m’assegurà tot somrient per ensenyar-me les dents—. Som fets de la mateixa pasta —digué donant-me copets a l’espatlla—. Ens entenem perfectament.

Amb aquest pensament tan inexacte al cap, vaig seguir-lo fins a baix, on la senyora Bodkin se m’acostà amb una caçadora de quadres vermells i negres, un romanent del difunt senyor Bodkin que ella insistí que em posés.

—Les nits encara refresquen —digué—, i no té cap abric.

Tampoc en tenia Eustaly, que quedava corpulent i elegant amb el seu conjunt gris perla que semblava reflectir la llum, però ella no el va pas anar a abrigar amb cap manta de cavall vella. Per alguna raó, jo li havia caigut bé i Eustaly en canvi no. Potser perquè jo em menjava les coquetes i ell no es menjava el pastís de fruita.

En tot cas, m’era totalment impossible refusar l’horrible caçadora, de manera que me la vaig posar, li vaig agrair el detall i vaig sortir a fora movent-me amb incomoditat. Semblava una barreja entre un tauler d’escacs i l’Ós Smokey. Des de la porta de la cuina ella cridà:

—Vigili i no es tregui l’abric, ara.

—No passi ànsia —vaig prometre, mentre darrera seu veia com Ten Eyck s’ho mirava tot, somrient satisfet. Ten Eyck era un home interessat en el control, de com es guanya i de com es perd. En aquesta situació relativament sense importància, l’afer de la caçadora, jo havia perdut el control de la situació —m’havien fet portar una jaqueta que òbviament jo no volia portar— i Ten Eyck gaudí cínicament en veure el procés en què jo havia de baixar del burro i posar-me la jaqueta. (També, jo crec, sentia un prudent respecte per mi, perquè em veia com algú semblant a ell; i li va complaure de veure’m fracassar en una situació, no importa el poc important que fos, en la qual ell no hauria fracassat).

Encara fent promeses que portaria la jaqueta, que ja la portaria, que ja la portaria, em vaig col·locar al seient de darrera del Mercury, el qual, ves per on, tenia la mateixa combinació de vermell i negre que la caçadora, excepte que dins el cotxe el vermell era potser un xic més suau, tirant a taronja. Eustaly anava al seient de davant a la dreta i a Armstrong li tocà de conduir primer.

El camí dels Bodkin connectava amb un camí sense asfaltar que travessava els arbres i portava fins a una carretera asfaltada del comtat. La carretera del comtat al seu torn portava fins a una autopista, que portava a la Transversal Garden State, que portava a la Vertical de l’Estat de Nova York, que portava cap al nord.

Tots tres guardàrem silenci mentre Armstrong menava el cotxe entorn de la casa i agafava el camí sense asfaltar. Quan entràrem a la carretera del comtat, però, Eustaly l’advertí:

—No cometis cap infracció. No volem que ens aturin amb aquest cotxe. És robat.

Jo vaig tancar els ulls.