21

Se’n va sortir bé. Vam arribar aviat al vespre. La tornada en camió ens havia dut més temps que l’anada en automòbil i, quan vaig clavar cop de fre darrera la casa, Ten Eyck sortí per la porta de darrera, amb un somriure llampant que amb prou feines pampalluguejà quan em va veure sortir de la cabina. Veié com Jack Armstrong sortia per l’altra banda, ens mirà mentre tots dos ens estiràvem i fèiem unes quantes passes tal i com fa la gent després d’un viatge llarg i incòmode i després digué com qui no hi dóna importància:

—On és Mortimer!

—Mort —vaig dir—. Allà dalt, vora la frontera. A dintre el Mercury i amb la jaqueta de la Bodkin posada.

—Ves. No m’havia pas pensat que s’hi veuria bé.

—Va agafar fred.

—Ah —Ten Eyck féu un minúscul arronsament d’espatlla—. No se sap mai —digué.

Armstrong, passant pel nostre costat, digué mig atordit:

—Estic tan cansat que em podria deixar caure mort. —S’aturà davant de Ten Eyck i afegí—: Raxford ha dit que sabies que matarien Eustaly. Podries haver-ho dit. Se m’han posat per corbata.

—La propera vegada —li va dir Ten Eyck tot somrient com qui somriu a un nen subnormal— procuraré fer-t’ho saber.

—Molt bé —digué Armstrong i, encara molest, se n’anà i entrà a la casa.

Ten Eyck em mirà amb un prudent interès. (No podia pas saber, naturalment, que l’esgotament m’havia anestesiat tant com a Armstrong. Havia conduït un xic més de la meitat del viatge de tornada: la primera tirada llarga i després l’últim tros curt, amb un son intranquil entremig. Jo ja estava massa narcotitzat de son retardada per estar activament espantat per Ten Eyck, ni tan sols preocupat. I aquella fredor i seguretat aparents [més tard vaig adonar-me’n] el van impressionar moltíssim i això també va fer possible que mantingués aquells aires que havia decidit que serien millors en aquelles circumstàncies. Mentre venia, no havia pensat en res més sinó en aquesta trobada amb Ten Eyck i en el que jo diria i en com m’havia de comportar. Ben assajat i anestesiat fins a més no poder, estava preparat per fer-li a Tyrone Ten Eyck una catxa de les bones).

Aleshores digué amb un to de familiaritat:

—Per què has tornat, Raxford?

—Has comès una equivocació —vaig dir-li—. Tothom pot equivocar-se. Ho oblidem i no ha estat res.

Va aixecar una cella i va dir:

—Quina ha estat l’equivocació, exactament?

—Pensar que jo podia ser-te perillós. No ho era. Ni ho sóc encara. Però no cometis més errors.

M’estudià amb els ulls mig clucs.

—Com puc saber que no tens intenció de fer-te perillós per mi?

Vaig fer un gest indicant el camió i vaig dir:

—Et podia haver eliminat des d’allí, quan has sortit. Eres a la porta.

Es girà, es mirà l’entrada i es tombà de nou cap a mi.

—Molt bé. I més tard, què?

—T’hauré ajudat. Tu m’ajudaràs. Estarem en paus.

Petites llums flamejaren darrera els seus ulls, com el foc d’artilleria nocturna enllà de l’horitzó.

—Però tu saps el meu nom —digué. Ara ja es mostrava franc i sense pèls a la llengua; no tenia cap raó per actuar d’altra manera.

—Un petit risc —vaig dir-li—. Seria arriscat de cometre un altre error amb mi també. Hauràs de decidir per tu mateix quin risc és el més gran.

—Sí —digué pensativament—. Sí, ho faré.

Vaig treure’m la pistola de la butxaca, cosa que de primer va espantar-lo innecessàriament, fins que la hi vaig donar tot dient:

—Això ja no ho necessito més.

Es va mirar la seva mà amb la pistola i després en mirà a mi.

—Em deixes parat, Raxford —digué.

—Prefereixo la raó a la violència —vaig dir-li. Cosa que era totalment certa. En el meu estat d’atordiment, les meves dues personalitats, la vertadera i la falsa, havien trobat una base per fusionar-se. (Si a Ten Eyck li hagués vingut amb la meva bandera de veritat i li hagués defensat el pacifisme, em podria haver assassinat tan sols per contradir-me. Però presentant-me-li a la guisa d’una altra pantera com ell i defensant el mateix pacifisme, vaig fer-li la impressió de ser un home perillós i molt capaç, un temible adversari, i va abraçar el meu ideal).

—La raó —digué amb el seu somriure llampant i donant-me un copet amb la pistola— és sempre preferible a la violència.

—Certament —vaig dir—. Ara si no et sap greu…

—No caldria sinó.

Vaig entrar dintre, on la senyora Bodkin intentà endossar-me uns espaguetis. Quant li vaig prometre que em cruspiria sis esmorzars al matí, em deixà marxar de mala gana.

Un cop a dalt, vaig trobar la meva habitació al primer intent. Hi havia una clau al pany per dintre i, quan vaig haver tancat la porta, em vaig posar a examinar la clau pensativament durant un minut i vaig decidir que no, que tenia molt més caràcter deixar la porta sense tancar, com desafiant el món perquè m’enxarpés desprevingut.

Quan em vaig despertar al matí, encara tot d’una peça, la sang encara dins les venes i les artèries com de costum, cap tros de plom ni de ferro dins cap part del meu cos, l’escena aquella de la tornada de la nit abans, vista retrospectivament, em deixà escruixit, però res no m’escruixí tant com la visió d’aquella porta sense tancar.

No subestiméssiu mai el poder d’un idiota endormiscat.