6

Em vaig girar al seient i vaig mirar el carrer per on havíem vingut.

—Oh, per l’amor de Déu —vaig dir.

Angela, al volant del seu Mercedes Benz groc descapotable, digué:

—Què passa, Gene?

—Arramba’t al revolt, que ens han perdut.

Ella mirà pel retrovisor.

—Com s’ho han fet?

—No ho sé —vaig dir—. Arramba’t i potser ens tornaran a trobar.

Eren tres quarts de dotze de la nit i havíem tirat cap al nord per Broadway. Anàvem cap a la reunió d’Eustaly després d’haver deixat Murray al seu apartament de Tercera Avinguda carrer 19. Dos FBIs (E i F) ens havien seguit des del meu apartament al restaurant, on havien estat rellevats per uns altres dos (G i H), els quals ens havien seguit des d’aleshores en un Chévrolet blau. Excepte que ara havien desaparegut.

Angela aturà el cotxe al costat d’una boca d’incendis i vam estar mirant el trànsit durant una estona. Era el mes d’abril, el temps era plujós, amb ràfegues de vent. Feia un xic de fred i anàvem amb la capota posada. Estàvem aparcats entre els carrer 68 i 69 i hi havia una riuada de taxis que anava cap amunt. Però ni un Chévrolet blau.

Mirant esperançada enrera, Angela digué:

—Potser s’han fet un embolic al Columbus Circle.

—Idiotes —vaig dir.

—Oh, no —digué ella—. És fàcil perdre’s a Columbus Circle. A mi em passa moltes vegades.

Me la vaig mirar i vaig decidir retenir-me. Ho vaig resoldre dient:

—Bé, ells representa que són professionals. Representa que han de saber seguir la gent fins i tot per Columbus Circle.

Mirant, i assenyalant, Angela digué:

—Són ells, aquest?

—No, això és un Pontiac.

—Ah, sí? —Angela se’l mirà mentre passava—. I ells amb què anaven?

—Amb un Chévrolet.

—No sé trobar-hi la diferència —admeté ella.

—No n’hi ha cap.

Em va mirar, per veure si li prenia el pèl, i em demanà:

—I doncs, com els distingeixes?

—Per l’ornament de la capota. Tots els cotxes de la General Motors hi tenen diferents ornaments, a la capota. És perquè els venedors sàpiguen quant n’han de cobrar —vaig mirar el rellotge de la guantera, que funcionava i indicava les dotze menys set—. Farem tard —vaig dir.

Ella ho verificà amb el seu rellotget, que més o menys funcionava, i digué:

—Millor que deixem d’esperar.

—Em feia il·lusió —vaig dir— de tenir a mà una parella de l’FBI mentre fóssim a la reunió. Només per si de cas.

—Bé —digué ella—, no podem pas esperar, Gene. Podria ser que tanquessin les portes a les dotze exactes o alguna cosa així i el que és important és ser-hi.

Vaig arronsar les espatlles, vaig donar un cop d’ull cap al sud del Broadway, i vaig dir:

—Bah, se’n vagin a fer punyetes. Molt bé, marxem.

—Vinga —digué, i va començar a treure el morro del Mercedes per introduir-se de nou dins el trànsit.

(Demano disculpes, si us plau, per aquest apart sexual. Ja he esmentat l’efecte que damunt meu ocasiona el veure Angela amb els seus vestits, i ara m’agradaria manifestar que aquest efecte es duplica o possiblement es triplica en veure Angela dins el seu automòbil. La visió d’aquella pulcra bellesa femenina agafada als controls d’aquell cotxe tan bonic, aquelles llargues i precioses cames pitjant els pedals, aquells dits llargs i delicats agafant el volant, la rossa i ben esculpida testa tota alçada, desperta el sàtir que hi ha en mi, amb peus forçats i tot. Que ella sigui bona conductora —encara que potser un xic massa prudent i amb una certa tendència a deixar de funcionar en les emergències— és un detall sense importància; viatjaria amb ella encara que conduís amb els ulls tapats).

De tota manera, em va distreure dels meus problemes almenys durant les vint illes següents i quan hagué ficat el cotxe destrament dins un foradet petit del carrer 88, on feia cantonada amb el Broadway, jo, impulsivament, me la vaig endur al meu costat del cotxe d’una estrebada i la vaig besar a base de bé. Però aleshores ella em desinflà totalment quan, parpellejant i tota confosa, digué:

—Què ha estat això?

—Bah, a la merda —vaig dir. I vaig sortir del cotxe.

Després ella es penedí. Va córrer al meu darrere amb les seves botes de taló alt, m’agafà pel braç i féu:

—Ha estat molt maco, Gene, només que tot plegat m’ha sorprès.

—Sí, és clar —vaig dir—. Va, anem-hi, que farem tard.

Vàrem tombar per la cantonada del Broadway. Jo duia el meu vestit, cosa poc freqüent —sempre em poso el vestit quan assisteixo a reunions—, i per damunt el meu impermeable negre, vell i gastat, de butxaques estripades. El cap el duia descobert i se m’estava mullant.

Angela havia insistit a passar per casa seva a canviar-se, mentre jo esperava a fora, dins el cotxe. (El seu pare era propens als atacs de cor pel sol fet de veure’m o, fins i tot, que algú fes menció de mi). I ara ella tenia l’aspecte d’algú a qui s’ha de dur a algun lloc calent, eixut, tranquil i reservat, de manera que els vestits se li poguessin anar arrencant amb comoditat. Els pantalons cenyits aquest cop eren blancs i les botes lluents eren vermelles. Duia una mena d’abric curt de color verd fosc, amb una caputxa folrada de pellissa. Caminava amb la caputxa que li emmarcava la cara, les mans enfonsades dins unes butxaques muntades ben amunt de l’abric, les cames li lluïen blanques i vermelles a cada pas i era obvi que l’única cosa enraonada que podíem fer era buscar una bona pallissa.

En lloc d’això, vam tombar a la cantonada vers el Saló dels Estranys.

La cantonada mateixa estava ocupada per una xarcuteria jueva, amb una licoreria al costat i, encaixada entre totes dues, hi havia una porta de vidre. I damunt del vidre de la porta, unes lletres corbades que deien: Saló dels Estranys. Angela i jo hi vam entrar i vam trobar al nostre davant un tram d’escala molt inclinat que conduïa, a través d’una mitja foscor, a un replà insuficientment il·luminat al capdamunt. Vam pujar. Comptàrem vint-i-set graons.

Al capdamunt hi havia una porta metàl·lica d’un marró vermellós, on hi havia enganxades dues notes. L’una deia: Dijous Nit, Club Social de South Side, Només socis. L’altra deia: Truqueu.

Angela se’ls mirà i digué:

—Però avui és dijous, Gene.

—Ja ho sé.

—Estàs segur que aquest és el lloc correcte? Diu Club Social de South Side.

—I què et pensaves que havia de dir, Club Terrorista de la South Side? Ni tan sols som a South Side. Som a West Side.

Angela em va mirar; els ulls li brillaven amb la llum de la bombeta de quinze watts que hi havia sobre els nostres caps.

—Gene —xiuxiuejà—, em penso que estic acollonida.

—És un bon moment per pensar-ho —vaig dir. I vaig trucar a la porta.

Es va obrir a l’acte, per obra de l’Abominable Home de les Neus vestit amb un conjunt blau fosc. Devia fer sis peus d’alçada i tenia una cara que semblava un ramot de plàtans. Amb una veu profunda com una mina perduda, digué:

—Que?

—Hola, com anem —vaig dir—, he vingut a la reunió.

Ell no es va moure, ni va parlar. Lentament, feixugament, parpellejà tot mirant-me. La boca li penjava lleugerament oberta i el seu cos obstruïa l’entrada com les roques que obstrueixen l’entrada de les coves.

Angela s’avançà tot repenjant-se en el meu colze i li xiuxiuejà:

—Ja sap el què, la reunió. El senyor Eustaly.

Ell alçà una mà gegantesca —que semblava un ramot de plàtans, també— i la balandrejà endavant i endarrera.

—Re. Ta malament —i va tancar la porta.

Angela em va mirar.

—Gene? Gene, és una broma? Després de tot, resulta que és una broma?

—Oh, per l’amor de Déu —vaig dir. Vaig tornar a trucar a la porta. Quan s’obrí, vaig dir-li al monstre—:

—Sóc Raxford, de la UIC. Pregunta-li a Eustaly. Ell et dirà que puc entrar.

—Re —va dir. I tornà a tancar la porta.

—Gene, si això és una comèdia que us heu muntat tu i Murray, mai més… —digué Angela.

—Merda! —vaig cridar—, la contrasenya! M’oblidava de la contrasenya dels collons. —Vaig trucar a la porta per tercera vegada.

Aquest cop el monstre tenia un aspecte més amenaçador. Em va ensenyar una de les seves mans, i digué:

—Fora!

—Màniga-verda —vaig dir-li—, entesos? Màniga-verda.

Semblà com si hagués pitjat un botó del seu teclat de comandament. La mà va caure, va fer dues incòmodes passes enrera i gesticulà com una pala d’excavadora tot invitant-me a entrar.

Entràrem en una petita habitació quadrada, sense finestres i desproveïda de mobiliari. Unes cortines rogenques i pesades a mà dreta indicaven on podia haver-hi una altra porta i a mà esquerra hi havia la porta oberta d’un petit guarda-roba.

El monstre tancà la porta de l’entrada darrera nostre i retrunyí:

—Les armes allà dins. Damunt la taula.

«Allà dins» volia dir el guarda-roba. Vaig mirar a dintre i vaig veure la taula plena d’objectes de violència i agressivitat. Pistoles, punyals, punyets de metall, porres, barres de tub, trossos de cuir sense adobar, rotlles de filferro, ampolles plenes d’un líquid tèrbol, tot alineat en fileres, cada cosa amb el seu bocinet de cartó numerat al costat.

Vaig empassar, per assegurar-me que la veu no em fallaria, i vaig dir:

—No tinc cap arma. No hem dut cap arma.

Es va plantar al meu davant.

—Doncs la repassada —digué, i m’anà donant copets de dalt a baix, pof, pof, pof, pof. Semblà alhora sorprès i decebut de trobar que no duia res més letal que un tallaungles; considerà si guardar-se’l o no de forma simbòlica, però s’encongí d’espatlles i me’l retornà.

Quan es girà vers Angela, vaig dir:

—Alto!

—La repassada —digué ell, com un tro llunyà.

Tot i que no hi havia cap indici, ni en la cara ni en la veu, que fes sospitar que havia de treure cap plaer de la repassada a Angela, jo sabia que no li gosava permetre de fer-ho. Si jo em quedava quiet mentre li anaven fent la pof-pof a Angela, ja podia acomiadar-me d’ella per sempre, això segur. I després qui em repararia el mimeògraf? Qui pagaria el lloguer? (I ja no parlem del vestuari roig xinès).

—Esperi. Esperi un moment. Angela, treu-te l’abric —vaig dir.

Ho va fer i es quedà sostenint-lo amb la mà. Restà amb el jersei blau fosc i amb els pantalons blancs cenyits. Vaig dir-li al monstre:

—Ella no duu armes. On podria amagar-les, sinó? —Aleshores vaig adreçar-me a Angela—. Dóna-li l’abric, deixa que escorcolli les butxaques.

—D’acord —digué. Tenia tot l’entorn de les galtes un xic pàl·lid. Li entregà l’abric, i ell regirà pesadament les butxaques, com un elefant buscant un cacauet. Es va trobar amb el bolígraf i la llibreta per a taquigrafia, però semblà que no li feien cap efecte. En no trobar cap arma, tornà a mirar Angela, pensà durant uns quants segons i després digué—: Molt bé, —i li retornà l’abric. Es dirigí vers les cortines rosenques i afegí—: Entreu.

Ens miràrem l’un a l’altre, Angela i jo. Ella allargà una mà, m’agafà la meva i l’aferrà fort. Jo vaig agafar aire, em vaig aguantar la respiració, vaig caminar, vaig apartar la cortina rogenca i vaig entrar.