2

Arribaren una horeta més tard, nous tots dos, tipus alts, xuclats, de pell arenosa dins els inevitables conjunts grisos, mandíbules ben marcades, ulls blaus inexpressius i barrets passats de moda.

—Feu tard —els vaig dir—. El vostre cafè és fred.

(Intento ser amable amb la gent de l’FBI amb l’esperança que tard o d’hora decidiran de tornar-me a deixar tranquil, tot i que em temo que l’esperança sigui probablement vana. La UIC estigué sota vigilància a mitjan dels anys cinquanta perquè la vida aquells anys era així, però cap a la fi d’aquesta dècada de cacera de bruixes la secreta va començar a deixar-me força tranquil. Aleshores vaig cometre un error.

(L’error [continuem el parèntesi, fixeu-vos-hi] va ser donar per suposat que una organització anomenada Estudiants per a la no-violència i el desarmament era probablement un grup pacifista. Quan el secretari de l’ENVD em trucà i em preguntà si el nostre grup volia afegir-se al seu en una manifestació de protesta contra l’ambaixada britànica, jo, naturalment, m’hi vaig avenir; els grups petits sovint ens ajuntem per impressionar més en l’aparença.

(Bé [el mateix parèntesi ens segueix encara], resultà que l’ENVD era un front excessivament esquerranós i comunista que tenia alguna cosa a veure amb un cop d’Estat violent en una nació nord-africana que estava en procés de deixar de ser una colònia o un protectorat britànics o alguna cosa semblant. [Ho seguiu? Jo no ho he entès mai]. Quan hagué baixat la polseguera, l’ENVD era a la llista de l’FBI de les Organitzacions Que Més Val No Perdre De Vista i igualment culpable, per associació, esdevingué la pobreta UIC. L’FBI i jo hem estat en estretes relacions sempre més des de llavors. [Fi del parèntesi]).

De tota manera, quan m’assignaven FBIs nous, tenien el costum de tractar-me com si fos James Cagney. I aquests dos no eren cap excepció. Van entrar, van tancar ràpidament la porta i un d’ells digué severament:

—Vostè és J. Eugene Raxford?

—J. Eugene Raxford —vaig dir—. El mateix. Un momentet.

Vaig començar a tirar per anar a pel cafè, però l’altre se’m va plantar ràpidament al davant tot dient:

—On t’has pensat que anaves?

(Els homes de l’FBI no donen els seus noms, de manera que hauré d’identificar aquests dos simplement com a A i B. A m’havia demanat el nom, i B en aquests moments estava dret davant meu barrant-me el pas).

Vaig dir a B:

—Anava a la cuina a buscar el cafè.

—Quin cafè?

—El cafè que he fet per a vosaltres.

B mirà A i féu un moviment amb el cap. A abandonà la sala, aparentment per cercar la cuina, i B tornà a parar-me atenció, tot llançant-me la mirada penetrant de costum.

—Com sabies que veníem?

—Sempre veniu —vaig dir.

Ell digué:

—Qui t’ha trucat?

El vaig mirar perplex. Que no sabia que tenia el telèfon punxat? Vaig dir:

—Què? Qui m’ha trucat? Ningú no m’ha trucat.

A tornà de la cuina i féu que sí amb el cap. B féu una ganyota i va dir-me:

—No em vinguis amb aquestes. No podies saber-ho a menys que algú t’ho hagués xerrat.

—Aleshores —vaig dir—, per què no despengeu el telèfon i demaneu a l’home del soterrani que us passi la cinta de la trucada? Potser reconeixereu la veu.

A i B es miraren l’un a l’altre. B digué:

—Aquí hi ha alguna cosa de seguretat que falla.

—No, cap —vaig dir—. Em teniu sota constant vigilància. Francament, crec que esteu fent un treball de primera.

—Millor que continuem —A digué a B.

—Hi ha filtracions de seguretat, aquí —li respongué B—. Hauríem d’esbrinar què passa.

—Nosaltres no hem de fer sinó donar-ne part i deixar que el Quarter General decideixi —insistí A—. La nostra feina és la identificació. —Es va girar cap a mi—. On és el dormitori?

—Darrera aquella porta d’allà —vaig dir.

Mai no donen les gràcies. A es limità a anar cap al dormitori mentre B es treia una lluent fotografia de la butxaca de la jaqueta, me la plantava davant de la cara i bordava:

—Qui és aquest home?

Vaig donar-li un cop d’ull. La imatge era una sèrie de grisos tèrbols i borrosos, una desenfocada temptativa feta amb teleobjectiu. Semblava que era una escena de carrer i possiblement aquella taca fosca i allargada del mig era un home, tot i que podia ser igualment un pal de telèfon.

—Bé —grunyí B—. Qui és aquest?

—No en tinc ni la més remota idea —vaig dir.

—No em vinguis amb aquestes! Tu saps qui és. I si ets prou llest, ens ho diràs i t’estalviaràs de baixar al centre.

—De pujar —vaig dir—, o potser millor d’esbiaixar.

Tots dos se’m van quedar mirant. B digué:

—Què?

—Foley Square —vaig explicar-li— està tant cap amunt com de biaix, pres des d’aquí.

Mirant-me de reüll com un papagai mariner, B digué, lentament i amenaçadora:

—Foley-Square? Què-passa-amb-Foley-Square?

—És el vostre quarter general. Has dit que em podria estalviar de baixar al centre, però des d’aquí no es baixa sinó al Pont de Manhattan. Volies dir que em podria estalviar d’esbiaixar cap al centre o, a tot estirar, de pujar; però no de baixar.

Els homes de l’FBI sempre es miren entre ells molt sovint. Aquests dos ho tornaren a fer. Després B em donà la volta i m’escridassà:

—Molt bé! Ara, prou d’evasives. Així que no identifiques l’home de la foto?

—Segur que no —vaig dir—. Qui és?

—Se suposa que ens ho has de dir tu —digué A.

B sacsejà la foto sota el meu nas.

—Mira-te-la bé —ordenà—. Mira-te-la bé.

—Com vols que me la miri bé —li vaig preguntar, començant a irritar-me, molt a pesar meu— si vosaltres no feu les fotos bé?

B va mirar-se la foto, amb suspicàcia, i digué:

—A mi em sembla que està bé.

—Negues que aquest individu ha estat avui en aquest apartament? —va intervenir A de sobte.

Vaig dir:

—Eustaly? Aquest era Eustaly? Deixa-m’ho tornar a veure.

Però no em deixaren. De sobte tots dos es posaren a furgar-se en busca de llibretes. B insistí que lletregés Eustaly i ho vaig fer. Després A digué:

—Per què no ho has dit ja de bon començament?

—Aquesta foto —vaig dir (tornava a ser dins la butxaca de B) m’ha desorientat. Sabia que veníeu a preguntar-me sobre Eustaly, però aquesta foto… —vaig moure el cap, incapaç de continuar.

—Ho sabies? —preguntà B inclinant-se envers mi.

A li va dir:

—No tornem pas a començar amb això. En donarem part al QG i s’ha acabat.

—Mai no havia vist una filtració com aquesta —mormolà B.

De sobte, A es girà i bellugà els dits davant la meva cara. Jo em vaig fer enrere, ofès, i A digué:

—I doncs?

—I doncs què? Això no es fa!

Va tornar-lo a fer, el bellugueig.

—M’imagino —digué amb cara de saberut— que no saps el que això significa.

Jo sospitava que allò significava que ell estava perillosament trastocat, però això no és cosa que es pugui dir a un FBI, de manera que vaig dir:

—Exacte. No sé el que això significa.

—Això és el llenguatge de signes —em va dir A—, com si no ho sabessis. El llenguatge de signes dels sords-muts.

—Ah sí? —hi estava interessat. Des de Johnny Belinda, sempre he desitjat aprendre el llenguatge de signes, però entre una cosa i altra no he tingut mai temps—. Fes-ne més —vaig dir.

—Així és com us comuniqueu! —digué A triomfant, tot apuntant-me amb un dit, cosa que m’imagino que no era parlar amb signes, sinó simplement apuntar amb un dit—. Aquí dins no parleu mai, ni tu ni cap dels teus amics. És així com ho feu. Llenguatge de signes! —es girà cap a B i digué amb orgull—. Ho he deduït jo mateix.

Oh, vaig pensar. Aquesta gent suposaven que els seus micròfons encara funcionaven. Com que mai no captaven res, això volia dir que em comunicava amb els visitants d’alguna altra manera. Aquesta devia ser la raó per la qual no paraven d’entrar d’amagat i de buidar-me les papereres. Buscaven anotacions.

Bé, aquesta teoria d’A del llenguatge de signes no m’agradava gens ni mica. Si tot l’FBI aprovava la idea, deixarien de buidar-me les papereres. No he buidat una paperera des de fa quasi tres anys, i em fastiguejaria d’haver-ho de tornar a fer.

Així, coneixent una mica la mentalitat de l’FBI, vaig dir:

—Llenguatge de signes, eh? Aha! —I vaig fer un posat encara més de saberut que el d’A.

A, com m’imaginava, es quedà parat. La confiança en la seva teoria es va trencar en mil trossos per no ser mai més recomposta, o això espero. (Una negativa directa, naturalment, hauria afermat A en les seves conviccions. Però l’astuta insinuació d’una percepció superior, que és per l’home de l’FBI l’eina principal del seu negoci, és també l’arma per la qual és més vulnerable. Amb un «Aha» li havia tret del cap, en un tres i no res, la teoria del llenguatge de signes per fer-la caure en l’oblit més complet).

Aleshores intervingué B amb brusquedat, dient:

—Ara tornem a l’home aquest, Eustaly. Què volia?

—En realitat ha vingut aquí per error. El que volia eren organitzacions terroristes.

B quasi tancà els ulls, de tan guerxo com mirava.

—Que volia què?

—Organitzacions terroristes. Es pensava que la UIC era una organització terrorista i volia parlar-me d’una reunió que estava muntant amb moltes d’altres organitzacions d’aquestes terroristes. Volia que jo hi anés.

—Em pensava que vosaltres éreu pacifistes, objectors de consciència —féu A.

—Això mateix. Eustaly s’ha equivocat.

—Vols dir que buscava la Unió Mundial per a la Independència dels Ciutadans?

Vaig dir:

—La què?

Però B interrompé tot dient:

—No et deus pas pensar que ens creurem això, oi?

—Probablement no —vaig admetre—. Però per altra banda, què us creuríeu?

—Som nosaltres qui fem les preguntes —va cridar B.

—Ah —vaig dir—, però sóc jo qui fa les preguntes retòriques.

—No facis el savi —m’aconsellà A, cosa que volia dir que no havia entès el mot «retòriques».

B digué:

—Què li has dit, al tal Eustaly?

—Li he dit que s’equivocava. Tampoc no m’ha volgut creure. S’ha pensat que simplement anava amb cautela.

—Aleshores, ell què ha… —va dir B, però fou interromput pel timbre de la porta. Immediatament es posà tens i la seva mà dreta corregué cap a la cintura per dins el faldó de la jaqueta.

—Tranquils —vaig dir—. Probablement és un pacifista.

Vaig anar fins a la porta i vaig obrir-la, mentre A i B em guaitaven com peixets vigilant un nou gat. I tenia raó: era una pacifista, una pacifista molt propera i estimada; de fet, la pacifista que últimament em fa la bugada i em perd els mitjons, que em renta els plats i em porta de la xarcuteria entrepans de carn de bou, que em canvia els llençols i després m’ajuda a embrutar-los, la meva Beatriu, la meva Tisbe, l’amor de l’any… Angela Ten Eyck.

Que bonica és l’Angela, i que meravellosament que vesteix, i quina flaire tan dolça que fa, i neta! Possiblement és l’única noia del sud del carrer 14 que fa olor principalment de sabó. Només em visita de tant en tant. Viu, per ser més exactes, al Central Park Sud.

Angela és filla de Marcellus Ten Eyck, l’industrial i fabricant de municions conegut principalment per la seva contribució a la Segona Guerra Mundial amb el Tanc Ten Eyck 10-10, altrament anomentat el Triple Deu^[2] o el Triple Te, el tanc sobre el qual hi hagué una investigació congressual un xic tèrbola, de resultats poc convincents i que fou interrompuda de forma abrupta el 1948. Tal i com qualsevol psicoanalista li hauria dit al pare, els dos fills cresqueren per oposar-se-li. El fill, Tyrone Ten Eyck, desaparegué rera la Cortina de Bambú, a Corea del Nord, el 1954 i no se n’ha sabut res més des d’aleshores, tret de sentir-lo ocasionalment en algun programa de ràdio groller. La filla, Angela, després de fer la posada de llarg, ara fa quatre anys, havia girat l’esquena a l’opulència i a la influència —almenys simbòlicament— i havia baixat a ciutat per fer-se pacifista. (Hi havia una creença molt estesa —i potser no del tot fundada— que de les dues traïcions, al vell li dolia molt més la de la filla. Tyrone almenys no maldava perquè el seu pare es quedés sense feina. De fet, fins i tot es podia dir que li fomentava la clientela).

Angela sempre duu una roba que em fa venir ganes d’estripar-la-hi a tires, que és la forma més ràpida de treure-la-hi, i aquest cop no era cap excepció. Als peus, hi duia unes botes de taló alt, negres i estretes; em feien pensar en Marlene Dietrich. Més amunt, pantalons cenyits negres, rígids i encarcarats, que em feien pensar en els refugis d’esquiadors. Encara més amunt, un pelós i voluminós jersei de llana del groc canari més llampant del món, que em feia pensar en aventures de paller. I a sota del jersei, jo ho sabia, s’hi mantenia la flaire de la dutxa del matí.

El cap, en Angela, és la darrera cosa que entra en consideració. No és que no tingui un cap bonic, que ho és, i un cap extraordinàriament bonic de veritat. Un cabell ros natural emmarca la cara, d’una simetria suau, de complexió impecable, de pòmuls proporcionats i unes mandíbules delicades com pinzellada d’artista. Els seus ulls són blaus i amistosos, i molt grans, el nas lleugerament irlandès, la boca grandota i normalment somrient. Però, ai las!, aquest cap tan encisador és ben buit. A dins, els vents hi bufen amunt i avall, d’orella a orella sense topar ni amb el més petit nòdul de cervell. La meva Angela, malgrat ser rica i bonica, malgrat posseir un Mercedes Benz groc descapotable i un carnet per a conduir-lo, malgrat ser llicenciada en un col·legi universitari de Nova Anglaterra exclusivament per a noies, tot i així —he de dir-ho—, aquesta Angela és un zero a l’esquerra.

Per exemple. Entra, somrient, besa la meva galta entintada, es mira els homes de l’FBI i diu:

—Ui! Companyia! Que bé!

Angela —i només Angela— podia no veure que allò eren FBIs.

B s’acostà caminant feixugament, amb la llibreta a punt de solfa.

—Com te dius?

—Jo Angela —digué ella radiant—. I tu?

—Reina —vaig dir—. Aquests senyors són…

—Tu muts i a la gàbia —em va dir A.

B digué a Angela:

—Què és el que saps sobre… —consultà les seves notes—… sobre un tal Mortimer Eustaly?

Angela semblava estar tan alerta com un ocell damunt d’una branca.

—Qui? —va dir.

—Mortimer —digué B articulant lentament—. Eustaly.

Angela continuava molt alerta.

—Eustaly —digué. Va tombar el seu brillant somriure envers mi, i afegí—: Amor, que conec algú anomenat Eustaly, jo?

—Es fa la tonta —comentà A.

—Això ja ho veurem —digué B. Sostenint amenaçadorament la seva llibreta, li va dir a Angela:

—Quin és el teu nom complet?

—Angela —va respondre ella—, Eulalia Lydia Ten Eyck.

—Molt bé, tu, no ets… Has dit Ten Eyck?

—I doncs, és clar —digué Angela amb distinció—. Aquest és el meu nom.

A i B es tornaren a mirar l’un a l’altre, i aquest cop sabia per què. L’FBI tenia instruccions específiques relatives a Angela Ten Eyck, tot i que estic segur que mai no ho haurien admès. Però una cosa és practicar les tècniques de contraespionatge amb una trepa de pacifistes sense influència i una altra de molt diferent posar-se dur amb la filla de Marcellus Ten Eyck.

L’oportuna arribada d’Angela, per tant, havia escurçat considerablement el que semblava que seria una tediosa entrevista. (Havent explicat a A i a B la veritat des de bon principi, cada cop hagués tingut menys coses a dir). Com dèiem, es miraren l’un a l’altre, aparentment decidits que el millor era consultar amb el quarter general abans de fer res més, i començaren a preparar-se per marxar. Això és, B m’advertí que em mantingués visible per si de cas se’m requeria per més interrogatoris. A m’informà innecessàriament que estaria sota vigilància i, amb un intent força barroer de cop de cap educat a Angela, sortiren a corre-cuita.

Angela tombà el seu brillant somriure cap a mi i digué:

—Són simpàtics. Qui són, amor? Militants nous?