16

Les quatre de la matinada. Dins una cambreta humida de parets negres i sense finestres, en un soterrani de la ciutat, estava finalment cara a cara amb Tyrone Ten Eyck. Damunt nostre ballava una bombeta enlluernadora penjada per un fil negre d’un sostre indistingible. Al mig de la cambra, hi havia una taula vella de fusta i dues cadires de fusta sense pintar.

El silenciós Lobo m’havia guiat per una altra sèrie de tortuosos corredors, escales, cambres buides i túnels de terra que havien acabat finalment en aquesta cambra que havia trobat buida en arribar. Havia entrat, ja veient que era un cul de sac, i darrera meu Lobo havia tancat la porta i se n’havia anat.

Després d’uns quants minuts neguitosos d’espera, durant els quals vaig pensar en vuitanta-tres coses que podien haver sortit malament dels nostres plans, la porta s’obrí un cop més i de sobte aparegué Tyrone Ten Eyck. (Tenint-lo al davant, era impossible de pensar en ell amb el pseudònim. «Leon Eyck» era un nom que a aquest home no li podia escaure de cap manera. I ell era ben bé allò que el jove Orson Welles sempre havia desitjat ser).

—Benvingut, estimat Raxford —digué amb un somriure radiant—. Haig d’expressar-li el meu agraïment per un treball tan competent com el realitzat amb l’ex-senyoreta Ten Eyck.

Em vaig aclarir la gola.

—Gràcies —vaig dir, intentant assolir aquella mena d’equanimitat seva—. No ha estat res.

—Ha estat, potser, més del que s’imagina —digué clavant-me una mirada ben penetrant. Tenia una veu melòdica, ressonant, amb un no sé què d’estrany: com el cruixit que deuen fer els ossos d’un nadó en triturar-los. El radiant somriure seguia en els seus llavis. S’acostà a la taula i les cadires—. Seiem, que parlarem.

Però a què venia aquella mirada tan penetrant? Per què havia dit que l’assassinat d’Angela era potser més del que m’imaginava? Alguna cosa, em semblava, devia esperar ell de mi, però què? (Vaig sentir-me com aquell a qui obliguen a jugar una partida d’escacs amb un gran mestre i li donen un temps límit de deu segons per jugada. Quina possibilitat podia tenir jo d’esbrinar el que el meu oponent pensava?).

Però aleshores —amb prou feines transcorregut el temps límit—, vaig adonar-me de què era el que estava sondejant. Angela i jo havíem estat junts durant un cert temps entre la nostra sortida de la reunió i l’assassinat. M’havia explicat ella, durant aquest temps, qui era Leon en realitat?

Bé, i per què no? Tenia una justificació acceptable per saber el nom veritable de Ten Eyck. Per què no usar-la? Almenys així podia evitar la possibilitat d’un lapsus catastròfic més tard.

No hi havia temps per pensar-s’ho més.

—Gràcies —vaig dir, per tant—, senyor Ten Eyck. —I vaig agafar la cadira.

Tota la cambra quedà de sobte en silenci. El soroll rossoladís que va fer la cadira en moure-la damunt del terra de formigó esdevingué terroríficament escandalós. Després del tens silenci que en seguí, Ten Eyck parlà en una veu que encara no li havia sentit mai, d’un so com de pedra foguera fregada pel bec d’un esparver, dient:

—Quin nom és aquest? Quin nom has dit?

Havia comès un error? Havia comès l’error? No hi havia temps per pensar-s’ho; l’únic que podia fer era tirar endavant. Amb una veu un xic rogallosa, vaig dir:

—Ten Eyck. T’he anomenat Ten Eyck. No ets Tyrone Ten Eyck? El germà d’Angela, la noia aquella?

Era exactament el que s’havia de dir. L’espurnejant rialla tornà a radiar, retornà la veu més assuaujada i va dir:

—T’ho va explicar. Ho havia d’haver previst.

—Espero —vaig dir cautelosament— que això no et creï problemes.

El seu somriure resplendí.

—Em penso que no en crearà pas. Seu, Raxford, tenim més coses que mai per parlar.

Vam asseure’ns davant per davant a banda i banda de la taula. D’una butxaca interior es tragué un cigar italià petitet, fosc i nuós, d’aquells que semblen ben bé un garrot irlandès en miniatura. Vaig agafar-me un cigarret per mi, sense tenir-ne gens de ganes, i ell els encengué tots dos amb un preciós encenedor de gas d’or. El fum del seu cigar, picant, ric, d’importació, aviat omplí la petita cambra, fent que l’ambient semblés menys aspre, però no menys perillós.

Mirant-me amb uns ulls que espurnejaven com fils elèctrics, em digué:

—Què més saps sobre mi, Raxford?

—De fet, res —vaig assegurar-li.

Ara el somriure era mofeta.

—Res? La meva estimada i finada germana no et va explicar mai res?

—Oh —vaig dir, tot recaptant el que sabia d’ell—, que havies abandonat el país feia molt de temps. Que eres un comunista.

—Un comunista! —va riure ben alt; semblava que trobava l’afirmació absurdament còmica—. Fins aquí devia arribar el seu nivell de comprensió —digué—. Un comunista!

Vaig dir:

—No ets comunista? —Oh, si tan sols portés les meves sabates, si tan sols P i els altres estiguessin en aquest moment apinyats al voltant d’un receptor en algun lloc a menys de dues milles, escoltant aquesta informació tan vital i selecta! A passeig Sut Kut Fu i la seva tapadora religiosa!

Tyrone Ten Eyck retirà el cigarret de l’extrem del llavi i digué:

—No sóc res que pugui descriure’s en base a cap paràmetre polític, Raxford. I sospito que tu tampoc.

Un altre moviment llampec. I jo havia de donar-li una resposta llampec. De quina manera volia jo que Ten Eyck em veiés —com un tocat del bolet, com els altres de la reunió, o com un espavilat oportunista com ell? Un tocat del bolet, podia ser que el considerés inútil; un altre viu, podia ser que el considerés perillós.

Fou probablement més per punt d’honor que no per seny que vaig triar el que vaig triar. Qualsevol que fos el motiu, vaig contestar:

—Suposo que el que fem tant tu com jo remet a una mateixa causa primera. L’única diferència és que la meva causa primera es pronuncia Raxford.

El seu somriure continuà impassible.

—Naturalment —digué—, excepte que l’assassinat de la meva germana podria semblar, potser, incoherent.

I és clar que semblava incoherent! Tan enfeinat estava improvisant que, sense atrevir-me a mirar cap amunt ni cap avall, vaig dir:

—A vegades em torno molt sensible. I aquella situació no la vaig tenir mai sota control.

Féu que sí amb el cap, acceptant el raonament.

—També és veritat. —I somrigué el somriure de complicitat dels introvertits quan es fan confidències—. El nom Raxford és potser una identitat circumstancial.

—Possiblement —vaig dir. I vaig intentar somriure de la manera com ell ho feia.

Pensarosament, va fer una calada del cigar, fixant la vista en el quadrat de la taula.

—Ara —digué—, anem al present. Ens has vingut a trobar, ja ets aquí. Per què?

—Podem ajudar-nos mútuament —vaig dir-li— una temporada.

—Ah sí? —digué. I em mirà amb una certa comicitat—. Per exemple, en què puc ajudar-te jo?

—Ara sóc un home buscat. Tu tens contactes a l’estranger, pots treure’m dels Estats Units, oferir-me a gent a qui pugui ser d’utilitat amb el que sé fer.

Mogué el cap en senyal d’assentiment.

—Podria —digué—. I què et proposes de fer a canvi?

—He suposat —vaig dir— que això és el que tu has vingut a explicar-me.

—Ha! Ben dit, Raxford! Ja ens entendrem, tu i jo.

Vaig practicar de nou la rialleta.

—És el que havia esperat —vaig dir.

De sobte es posà més seriós, s’inclinà endavant i abaixà la veu.

—Hi ha una qüestió —digué— que vull deixar clara. Tu ets una de les tres úniques persones en el món que saben que Tyrone Ten Eyck és als Estats Units. Vull que això quedi així.

—Naturalment —vaig dir—. I espero que facis el mateix per mi.

Hi hagué el més breu dels silencis. Les nostres mirades es trobaren, tots dos sense parpellejar, tots dos respectuosos, tots dos ben conscients almenys d’una sèrie de veritats encobertes. Ten Eyck feia ús de mi, de moment, però vindria l’hora que segurament intentaria matar-me, encara que només fos perquè coneixia el seu nom real. Jo ho sabia i ell sabia que jo ho sabia; i jo sabia que ell sabia que jo ho sabia; i així com el reflex d’infinits miralls cara a cara, cada un de nosaltres conscient dels nivells consecutius de coneixement de l’altre, cap de nosaltres amb cap mena d’intenció d’expressar aquest coneixement en veu alta.

Si jo fos realment l’home que Ten Eyck es pensava que era, què faria en aquell moment? Em semblava que havia de somriure i aparentar que m’havia cregut tot el que havia dit, planejar de vigilar-lo, treure d’ell tot el profit possible i matar-lo de seguida que sabés que ja no podia treure’n res més. I ell, naturalment, estaria pensant ara mateix que això era el que estava planejant.

Quina forma de viure tan crispadora! Si mai no hagués trobat cap altra raó per a defensar el pacifisme, aquesta seria la raó. És molt més saludable per als nervis no haver d’estat tot el dia cargolant el teu proïsme, amb la mà enganxada, per si de cas, al mànec del ganivet.

Ten Eyck aleshores es féu enrere, es relaxà i fumà del seu cigarret.

—La xarxa que Eustaly va tirar —digué amb un tranquil menyspreu— no va agafar sinó peixets. Mira que gosar dir-se terroristes!

Ara tocava fer alguna puntualització cínica. Vaig arronsar les espatlles i vaig dir:

—Tot exèrcit necessita els seus peons.

—Naturalment. Però d’especialistes encara més. Va ser per trobar especialistes que vaig fer-li tirar la xarxa a Eustaly. Van sortir-ne uns pocs, però la majoria són, o eren, com dius tu, peons.

—Ah, ja ho capto —vaig dir—, tens un objectiu específic in mente.

—Sí, no cal dir-ho. L’edifici de les Nacions Unides.

—Ah sí?

—Farem que s’ompli del tot —digué amb un somriure lleuger—, que s’ompli més del normal, que s’ompli de gom a gom. I després… el farem saltar.