10

Imagineu-vos, si us ve de gust, un paisatge de verd ondulat en una primavera en flor. Un petit llac d’aigua fosca omple el centre d’una vall, com el fons d’una copa, encerclada per uns turons coberts de bosc de pi, roure i auró. A la riba de llevant del llac hi ha els únics senyals de la mà de l’home: un moll, una petita platja, una boia i un garatge per a embarcacions. D’aquí una gespa tendra, verda i vellutada s’enfila pel pendent fins a una immensa i extensa casa de pedra grisa de la comarca; podria ser que fos una finca privada, o una residència per a jubilats, o un petit i selecte lloc d’estiueig. Hi ha quadres ocupades per cavalls de veritat a una banda de l’edifici; un garatge llarg ocupat per cotxes de veritat a l’altra. D’aquest edifici en surt una carretera asfaltada i estreta que puja pel flanc de la carena, es fica dins el bosc fins a dalt de tot i després baixa per l’altra banda a través del bosc espès fins a una petita autopista de l’Estat que està a unes tres milles encara no. El paisatge al voltant del llac és molt bonic, silvestre, exuberant, solcat per petits caminois i filats electrificats.

El rellotge marca tres quarts de set del matí. Com que el mes és l’abril, hi ha un plugim que, a poc a poc i suaument et va glaçant a mesura que va degotant del cel. La temperatura ronda pels deu graus. Camp a través d’aquest bonic paisatge solitari i mig il·luminat de trenc d’alba, corren dos homes dins els seus respectius xandalls grisos. Recorren interminablement un caminet que voreja al llac. Corren a l’entorn del llac, i a l’entorn del llac, i a l’entorn del llac. Semblen imbècils.

Un dels dos és un subjecte robust, quadrat, de cabell ros, anomenat —o això diu ell— Lynch. L’altre, conegut per Lynch i per tots els altres —que no podeu veure perquè dormen— com a Q, és el vostre afectuosament, J. Eugene Raxford, el qui us escriu. Lynch, cara-vermell, amb una salut de ferro, tira com una joguina ben greixada i amb tota la corda. Al seu costat, jo que bufo, que rebufo, que esbufego i faig anar els braços d’una banda a l’altra i ja ni intento de mantenir els genolls a l’altura que a Lynch li agrada.

Aquest era el matí del meu cinquè dia en aquest lloc, que era el que P s’havia referit com al «nostre indret». Si jutgem pel viatge nocturn en automòbil en què ens havien dut a Angela i a mi des del despatx de P, estàvem en algun lloc de l’interior de l’Estat de Nova York, o possiblement a Connecticut o Massachussets. Tot i que també podíem haver estat a Rhode Island, Vermont, o Nova Hampshire. Onsevulga que fos, el seu nom era Infern.

En els últims cinc dies havia après una cosa que no sabia: el pacifisme estova. Potser us penseu que marxar en piquets, marxar en manifestacions, barallar-se amb mimeògrafs i fugir de policies a cavall pot mantenir-lo a un en una forma física relativament bona, però pel que sembla no és així. De tota manera, Lynch i els seus confrares —res de lletres per a aquesta gent, tots tenien nom, un nom monosil·làbic per a cada un— estaven convençuts que estava en una forma física terrible i, quan em van voler fer córrer cent voltes al llac, vaig tendir a creure-me’ls.

El primer dia havia estat el pitjor. Havia estat després de l’alba que finalment havíem arribat. Quan a Angela i a mi ens van haver mostrat les habitacions contigües i ens van haver deixat sols, estàvem tots dos tan cansats que cap de nosaltres ni s’entretingué a comprovar si la porta divisòria estava tancada. (I estava, com després vam veure, oberta). Em van despertar al migdia. Entre les meves estridents protestes, em van fer baixar a esmorzar un suc de taronja, bistec, ous remenats, llet, cafè, torrades i melmelada de taronja. I em van presentar una trepa d’atletes alegrement com els «seus instructors». L’home que els anomenà així començà la instrucció presentant-se ell mateix:

—Karp. Jo m’encarrego aquí de la part administrativa de l’indret.

I els altres.

—Aquest és Lynch, que s’encarregarà de la seva condició física. Walsh, aquest, és el de codis xifrats. I aquest és Hanks, el seu instructor de judo. I…

—Sóc pacifista —vaig dir—, potser no us ho han explicat.

Em mirà amb els ulls inexpressius del filantrop que fa una bona obra entre les classes inferiors.

—Hanks —digué— l’instruirà en alguns dels principis de la defensa personal. —Es girà i continuà les presentacions.

—Aquest és Morse, l’instructor de natació. Aquí hi ha Rowe, d’esgrima i gimnàstica…

Vaig dir:

—Més defensa personal?

Una altra mirada inexpressiva i exclamà:

—Aha. I finalment, Duff, el tècnic en electrònica. —I aleshores es girà tot ell cap a mi—. Pel que tinc entès, vostè és un cas especial, Q, no pas un dels nostres reclutes habituals. Ens han donat només cinc dies per convertir-lo en una persona amb una mínima capacitat de supervivència. Si hem d’arribar a algun lloc necessitarem la seva incansable i plena col·laboració. I jo li prometo que no perdrem cap dels cinc dies ensenyant-li res inútil ni abstracte, de manera que faci el favor de no perdre temps fent objeccions a elements de què consta el curset. Pressuposo que s’estimarà més sobreviure.

—Si no és demanar massa —vaig dir—, ho agrairia de debò.

—No és demanar massa —em digué—. Walsh, vols endur-te Q ja?

Walsh era el dels codis secrets. Se’m va endur i em va tenir durant una hora dins una petita cambra on em va atipar de codis, contrasenyes, senyals, contraoperadors, anul·ladors d’emergència i no sé pas què més.

—No es preocupi si no li queda tot —féu en un moment donat—, ja farem més sessions.

—Ah, bé —vaig dir.

Lynch em va tenir després. Baixàrem fins als vestidors, ens posàrem uns xandalls i cap a fora per primer —però no per últim— cop a donar voltes a aquell llac del dimoni. Durant una hora, vaig córrer, vaig fer gimnàstica rítmica, enfilades de corda, salts amunt i avall i una bona quantitat d’esbufecs que vaig treure per la boca. Quan finalment hagué passat l’hora, Lynch se’m quedà mirant i digué agrament:

—Esperen miracles, oi, aquesta gent?

Duff, el tècnic en electrònica, era el següent. Ens vam trobar en una cambra allargada de sostre baix, plena de material electrònic, el qual Duff m’assenyalava així en general, d’un cop de mà, tot dient:

—Aquí hi ha part del material que pot ser que li facin utilitzar. El nostre propòsit és que s’hi familiaritzi una mica.

I tant.

Després venia Rowe, esgrima i gimnàstica. Rowe em donà un floret sense punta, m’atacà a la Douglas Fairbanks uns quants cops i digué:

—Bah, que rebenti l’esgrima. Si l’ataquen amb espases, el mataran i santes pasqües. Anem per la gimnàstica.

Vaig dir:

—Ara ja no deuen pas atacar la gent amb espases gaire sovint, oi?

—A vegades —contestà ell—. Sovint no. Pengi’s d’aquestes anelles d’aquí dalt.

Després de Rowe venia Morse, l’instructor de natació, que em preguntà:

—Sap nedar gens?

—Sé nedar molt bé —vaig dir-li.

—Agraïm a Déu els petits favors —digué—. Ara li ensenyaré a nedar silenciosament. Fiqui’s a l’aigua.

Vaig dir:

—No sap que fa fred aquí fora?

—No, gens —digué—. A veure, per nedar silenciosament cal…

Després vingué el dinar, un respir prou benvingut i el primer cop que veia Angela en tot el dia. La gent de l’indret tampoc no sabien el seu nom, però tampoc no l’anomenaven per una lletra, simplement li deien Senyoreta. Ella em digué:

—Com et va tot plegat?

—Estan intentant liquidar-me. No hi ha per què preocupar-se —vaig contestar jo.

Després de dinar, vaig tornar amb Duff i vaig tenir una altra sessió amb el material electrònic. També em va prendre les mesures perquè pensava enganxar-me d’una manera o altra diversos trastets electrònics i vaig sortir d’allí un xic confós per ser rebotit per un terra encoixinat durant una hora per Hanks, l’instructor de judo, el qual no podia mostrar més indiferència pel meu pacifisme; si jo utilitzava mai el que m’ensenyava o no, això no era problema seu. Després Walsh altra vegada, el dels codis. I un xic més de silenciosa natació amb Morse. I una altra sessió de gimnàstica amb Rowe. I així anar fent, per acabar finalment a les deu de la nit amb un increïble massatge per part de Lynch.

—Una cosa que sí que no volem —digué Lynch mentre m’estomacava— és que els músculs quedin tibats.

No haurien ni gosat.

El sopar fou relaxant, encara que breu, i després em van enviar a l’habitació amb diversos volums de psicologia aplicada, amb capítols assenyalats referents a mètodes d’interrogació policial, manipulació psicològica dels còmplices i d’altres infàmies. Quan Angela, tota descansada i animada, vingué a esgarrapar la porta passada la mitjanit, tot el que vaig poder oferir-li va ser un somriure, i encara dèbil.

I així havien anat els quatre dies següents. Era un programa d’emergència, en el qual el qui estava en estat crític era jo. I per increïble que sigui, sembla que donà algun resultat. El meu estat físic millorà miraculosament. Molt del que m’havien explicat sobre codis, electrònica i psicologia semblava haver-se’m fixat a la memòria d’una forma raonablement permanent. Vaig aprendre a nedar tan silenciosament com una fulla de nenúfar i fins me’n sortia prou bé a les paral·leles.

No és que millorés excessivament, perquè no fou així. Però considerant el temps que ens havien donat, el fet que hi hagués la més mínima millora ja era una cosa espaterrant.

A la tercera nit ja havia estat capaç d’oferir a Angela una espurna de vida, cosa que la complagué en gran manera, fins a tres quarts menys cinc de sis, al matí, quan Lynch entrà a grans gambades i ens trobà a tots dos al mateix llit. Ens mirà amb desaprovació i digué:

—Trencant el ritme, eh? Això no li va gens bé.

—De veritat? —cridà Angela, posant-se vermella de dalt a baix.

—De veritat —digué Lynch, féu mitja volta, sortí i al cap de vint minuts ja em tenia corrent al voltant del llac com aquell qui vol arribar a algun lloc.

Aquesta era la rutina diària: a les 5,40 de peus a terra, exercici de sis a set, després esmorzar i sessió rera sessió per tota la resta del dia i part de la nit.

Ara ja era el cinquè i últim dia, que començava tot fred i plujós, amb Lynch que em passejava a l’entorn del llac com cada dia. A les set menys deu paràrem de córrer i canviàrem a una sessió d’avalls, amunts, barbetes-enlaires, diversos tipus de salts, etc, etc… i a les set jo ja tentinejava fins a l’edifici principal, em prenia la primera dutxa del dia i me n’anava famolenc a esmorzar.

Aquest matí teníem un invitat: P, tot ciutadanitzat i efeminat dins el seu vestit. El vaig saludar amb una flexió dels nous músculs, em vaig beure el meu suc de taronja, vaig endrapar el bistec i vaig dir:

—Apa, mister, vostè em porta amb el goril·la i jo el foto fora del ring al primer mastegot.

P somrigué inexpressivament:

—M’alegro que se senti així, Q —digué—. Aquesta nit ha de reestablir contacte.

El suc de taronja esdevingué un sòlid fred dins el meu estómac. Vaig retornar un tall de bistec al plat i vaig dir:

—Ja està tot llest?

Ell llançà una pila de diaris damunt la taula al meu costat.

—Si vol donar-hi un cop d’ull.

El diari de sobre era el «Daily News» del divendres, i la notícia sobre el tema era a la pàgina 4. Sota un titular que deia DESAPAREIX LA NOIA D’UNA FAMÍLIA DE RENOM, la narració explicava que l’industrial Marcellus Ten Eyck havia notificat aquell matí a la policia la desaparició de la seva filla, Angela, que la nit anterior no havia tornat a casa. La policia estava informada que la senyoreta Ten Eyck havia estat vista per darrera vegada en companyia d’un tal Joseph Raxford (sic), un conegut extremista considerat per l’FBI com a «imprevisible i perillós». No es descartava que fos alguna jugada bruta. Acompanyava aquesta història absurda una foto petita i granelluda que el peu identificava com a Angela, però semblava més aviat una foto meva.

Aha aha. El segon diari era el «Daily News» del dissabte —figurava que el News havia de donar més volada a aquesta mena d’història— i en aquest cas la notícia havia avançat fins a la pàgina 3 i les fotos que l’acompanyaven eren molt més grans i clares que l’anterior. Sí, sí, fotos; una d’Angela i una de mi. DESAPARICIÓ DE LA NOIA DE CASA BONA: ES BUSCA L’ACOMPANYANT EXTREMISTA ocupava tot l’encapçalament, i venia seguit essencialment per la mateixa història del dia abans, només que amb uns quants signes d’admiració afegits. També havien estat inserides unes quantes mentides podrides sobre el meu paper en la voladura de duanes.

Després venia el «News» del diumenge. Encara a la pàgina 3, les mateixes fotos i essencialment la mateixa història —aquesta vegada penjant del titular ANGELA I EL TERRORISTA: ENCARA RES DE NOU— més una foto del meu mimeògraf dins la meva habitació. «L’amagatall abandonat de J. Eugene Raxford (ara ja l’escrivien bé) no dóna cap pista sobre el parador de la preciosa desapareguda», etc. etc…

Dilluns, el dia abans, la història havia començat a perdre volada: pàgina 5, menys espai, ni una foto, titular LA POLICIA DESCONCERTADA PER LA DESAPARICIÓ DE LA JOVE. Ah, però aquest matí, dimarts, quelle difference! primera plana, titulars negres que ocupaven mitja pàgina:

No us ho creureu, però la història estava a la segona pàgina. Un cos, parcialment destruït per una explosió de dinamita, havia estat trobat en un barranc de Nova Jersey la nit abans i havia estat identificat via historial dental com a Angela Ten Eyck, hereva desapareguda de etc., etc… J. Eugene Raxford, terrorista i sabotejador buscat per l’FBI per d’altres càrrecs, és buscat per a interrogar-lo també en relació a la mort, etc. Tota persona que pugui proporcionar informació sobre el parador de Raxford, etc., etc…

—Està bé —vaig dir.

P tornà a agafar els diaris.

—Realista, oi?

—Després serà tota una feinada —vaig dir— tornar-ho a desembullar tot plegat.

—Es pot fer bé —digué amb calma—. Ja s’ha fet abans.

—I què passa amb el vell d’Angela? Coopera, ell?

El somriure de P esdevingué de granit.

—De mala gana —digué—, però totalment. Ja ho pot ben creure.

—Em sorprèn —vaig dir—. Em pensava que el iaio no podria pas estar-se quiet, amb tota aquesta publicitat a la premsa barata. I a més, sense ser veritat.

—El senyor Ten Eyck —digué P amb cautela— està en el negoci de l’armament, un negoci íntimament connectat amb el Govern federal. El mateix Govern és un primer consumidor d’aquesta indústria i regula molt estrictament els tractes d’aquesta indústria amb d’altres consumidors. Cregui’m. El senyor Ten Eyck no té cap desig que el Govern federal el tingui per poc cooperatiu.

Vaig somriure tot pensant en la vella morsa bufant-se els bigotis, les mans enllaçades a l’esquena, pronunciant diverses expressions no publicables i signant després un nou xec de contribució al Partit Republicà. (Sempre que el Govern feia enrabiar Ten Eyck d’una forma particularment personal —cosa que passava sovint— agafava i enviava una nova contribució al Partit Republicà. Ho feia encara que els republicans mateixos fossin al poder —cosa que passava rarament).

Karp, el cap d’administració de l’indret, arribà aleshores tot dient:

—Què és això? No menja, Q? Millor que s’acabi l’esmorzar, que té encara ben bé tot un dia per endavant. —I digué a P—. Potser fóra millor que el deixéssim sol, senyor.

—D’acord —digué P. Es posà dempeus, es ficà el plec de diaris sota el braç i afegí, adreçant-se a mi—: Ja ens veurem més tard. No sortirem d’aquí fins que sigui fosc.

I em van deixar sol. Em vaig mirar el menjar, sabent que estava massa nerviós per menjar-me’l i me’l vaig cruspir tot de dalt a baix. Quan has estat corrent al voltant d’un llac durant una hora abans d’esmorzar, calen molt més que males notícies, amenaces i suggestions macabres perquè t’impedeixin d’empassar-te el ranxo.