5

—Bé, doncs —digué Murray amb prudència. Es va asseure a la cadira de vímet, deixà el maletí a terra, es ficà la pipa a la butxaca, plegà els braços, creuà les cames i afegí—: Això crea un problema.

—Home, i tant que crea un problema —vaig dir—. Que crea un problema, ja ho sé. El que vull saber és què puc fer-hi, amb aquest problema.

—Murray, i si hi parlessis tu, amb l’FBI? —digué Angela.

—No ho oblidis —vaig dir—. Pel que fa a ells, això és una broma pesada i tant jo com Murray hi estem implicats. Has sentit el que ha dit el paio aquell? —i, dirigint-me a Murray, vaig reprendre—: Encara et tenen en mal concepte per aquell afer dels peixos de colors a l’escola. I allò de la pintura blanca i totes les altres coses.

—Mare de Déu —digué Murray—, feia anys que ja ni hi pensava.

—Bé, doncs sembla que l’FBI ho té registrat dins alguna carpeta en algun lloc. De manera que si els dius que no és una broma, pot ser que no t’acabin de creure.

—Tens raó —digué Murray—, és empipador.

—I la policia?, vull dir la policia d’uniforme, la policia normal —féu Angela.

—La poli em coneix —vaig dir—. Només que entrés i comencés a parlar, trucarien a l’FBI.

Murray digué:

—Segur que no és pas qüestió de quin cos triïs, sigui municipal, estatal o federal. No, em penso que no hi ha possibilitat real d’aconseguir assistència oficial en aquest moment. Evidentment, si hi hagués una temptativa autèntica contra la teva vida i poguéssim demostrar que aquesta temptativa havia estat real i decidida, això podria canviar les coses.

—Una temptativa contra la meva vida? Una temptativa? Quina mena de mot és aquest? Hi ha deu organitzacions terroristes diferents totes conjuminades per matar-me a mi i tu en dius una temptativa? Serà una temptativa collonudament preparada, si vols que t’ho digui.

—Murray, què s’hauria de fer? —va dir Angela.

Murray digué:

—Bé, una cosa que es podria fer fóra preparar una carta donant tota mena de detalls del cas, bo i sol·licitant protecció policial, i enviar-la al quarter general de l’FBI per correu urgent i certificat exigint el rebut de lliurament. Després, si hi hagués una temptativa reeixida o parcialment reeixida contra la vida de Gene, tindríem prou fonaments per a presentar una querella per negligència al govern federal. Per altra banda…

—Parcialment reeixida? —vaig dir—. Què és una temptativa parcialment reeixida de matar algú?

—Si resultessis ferit —digué—, perdessis un braç, o la vista, o alguna cosa per l’estil. Una ferida lleu segurament no…

—Murray —vaig dir—, vols deixar de fer d’advocat durant un segon? I jo, què és el que puc fer?

—Bé, pensem-hi —digué—. Quines són les opcions al teu abast? Primer, podries anar fent com abans, oblidar-te d’Eustaly i de les organitzacions terroristes i esperar el millor. Segon, podries…

—Què vols dir amb això d’esperar el millor? Provar sort a veure si no em maten?

—Exactament. Segon, podries…

—Murray. Estàs boig o què?

—No, Gene. No estic boig —féu Murray—. Faig tot el que puc per donar-te les millors alternatives possibles. Ara, l’alternativa número u no t’agrada, és això, oi?

—Que si no m’agrada!

—Molt bé —digué impertorbable—. Segon, podries aparentar que vas fent com abans, esperant el millor, però podries estar molt a l’aguait en previsió de la possible temptativa contra la teva vida. Home avisat, home preparat. Sabent-ho, podries tenir més possibilitats d’evitar…

—Murray —vaig dir.

—L’alternativa número dos no t’agrada.

—Tu vols dir fer d’esquer, Murray? Sortir i esperar que em fumin un tret per demostrar a l’FBI que no era una broma?

—L’alternativa número dos no t’agrada —digué ell—. Bé, doncs, tercera, pots anar a la reunió d’Eustaly aquesta nit, veure què…

—Anar a la reunió?

—Gene, sisplau, vols deixar-me acabar alguna frase? Tu hi vas, dius que estàs d’acord amb tothom, memoritzes tot el que puguis dels seus plans i és possible que puguis marxar de la reunió sabent el suficient per convèncer l’FBI que dius la veritat. Ara, si tu…

—Murray —vaig dir—. Això significa que vols que vagi i m’assegui enmig d’aquesta… aquesta…

—Gene, tot el que dic…

—Aquesta patuleia de terroristes? La mosca dins la teranyina, Murray, no és això?

—Si l’alternativa número tres no t’agrada —digué—, tenim problemes, perquè no hi ha una alternativa número quatre.

Això em deixà aturat. Em vaig quedar dret mirant Murray i ell es quedà assegut tornant-me la mirada. Conec Murray, confio en Murray i tinc molta confiança en les habilitats de Murray. Si ara Murray deia que no hi havia una alternativa número quatre, jo havia d’admetre, per bé que a contracor, que no existia l’alternativa número quatre, sinó una a triar entre tres —Senyor Déu meu!

—Puc tornar a sentir-les, Murray, un altre cop, les alternatives? —vaig preguntar.

Les anà comptant amb els dits:

—U, continuar com abans, esperar el millor. Dos, guardar-te d’una temptativa contra la teva vida, després de la qual, pots tornar a parlar amb l’FBI. Tres, assistir a la reunió d’aquesta nit, després de la qual pots tenir alguna prova per a l’FBI.

—I prou, eh?

—I prou, Gene —assentí.

Vaig canviar-me de costat i em vaig asseure al sofà (que aquell dia no havia estat encara obert per cap raó relacionada amb Angela, per cert) i vaig intentar de pensar. Angela se m’assegué al costat i se’m quedà mirant amb les precioses celles arrugades per les línies del seu front arrufat. Havia reparat el mimeògraf, evidentment, i tornava a anar ben neta i de nou dins el jersei groc, sense l’artística nyafa de tinta a la galta. Ella, el sofà-llit i jo ens hauríem hagut d’embrancar en activitats més agradables, molt més preferibles i molt més humanes que no preocupar-nos per una caterva de terroristes tocats del bolet.

Després d’un minut o dos de reflexió infructuosa, vaig dir:

—Murray, les teves alternatives u i dos són la mateixa. En totes dues jo vaig fent la meva vida fins que algun sonat em clava un tret.

—No exactament —digué ell—. Amb l’alternativa número dos, hauries de prendre precaucions. Faries que tots els membres de la UIC t’ajudessin, i Angela i jo, naturalment. Et tindríem en constant vigilància, et protegiríem a totes hores.

—L’FBI ja m’hi té, en constant vigilància —vaig dir.

—És cert —digué—, però l’FBI et controla. Nosaltres controlaríem la gent del teu voltant, a l’aguait que algú fes algun gest contra tu.

—La idea d’una munió de pacifistes protegint-me d’una munió de terroristes —vaig dir—, d’alguna manera no m’acaba pas d’omplir de confiança.

—Bé, Gene, això ja és cosa teva —digué Murray.

—Ja ho sé. Escolta, i l’alternativa número tres, què? No podria sortir-me’n de cap de les maneres.

—I per què no? —va recollir el seu maletí, descreuà les cames, es posà el maletí damunt la falda i l’obrí amb un esclafit—. M’he estat mirant allò de la Unió Mundial per a la Independència dels Ciutadans —digué—, una organització força interessant. Eren un grup d’internacionalistes, contraris a totes les fronteres i restriccions de desplaçaments de tota mena. La seva forma d’expressió era volar duanes a les fronteres, majoritàriament entre aquest país i el Canadà. Un contingent seu va atacar i destruir una duana d’una petita carretera entre França i Alemanya ara fa uns set anys, van ser perseguits per la policia alemanya, es van refugiar en una casa de pagès, van assassinar el pagès i la seva família i van lluitar fins al darrer home. Un grup prou combatiu. Aquest atac sembla haver estat la seva única incursió fora del continent de Nord-amèrica.

Vaig dir:

—Ah, molt bé. I aquesta és la mena de grup amb qui vols que assisteixi a una reunió, oi?

—Bé, aquesta organització concretament, la UMIC, ja no existeix.

—Existeix. Vols dir que no corren per aquí?

—Això mateix. Sembla ser que una de les seves bombes va explotar prematurament en el seu quarter general durant una reunió. Els va enviar tots a l’altre barri.

—Bombes —vaig dir.

—Vejam —va dir mentre repassava papers de dins el maletí—. Sembla ser que en una llista publicada per la Fiscalia General ara fa quatre o cinc anys —sí, és això—, a causa d’un error d’impressió, hi mancava el mot «mundial» en l’entrada corresponent a la UMIC, que és d’on, suposo, que el teu amic Eustaly va treure la idea que eres un dels terroristes que volia visitar. És molt possible que poguessis presentar alguna demanda per aquest error, especialment si reps alguna lesió de…

—Calla, Murray.

Alçà la vista.

—Eh? Ah, molt bé, ja callo. Sí, tens raó. Tornem a les sortides més a l’abast.

—Gene, em penso que hauries d’anar a la reunió aquesta. Això és el que jo penso —digué Angela.

—Per què? —vaig dir jo.

—Perquè —digué— d’aquesta manera no provaran de matar-te i pots aconseguir evidències i fer que l’FBI et pari atenció.

—Murray? Tu què en penses? —vaig fer.

—Gene, és decisió teva.

—Ja ho sé, que és decisió meva, punyeta!, però tu què en penses?

—Que què en penso? Jo penso que Angela té raó. Crec que pots assistir a la reunió amb tota seguretat i almenys assabentar-te un xic dels plans d’Eustaly. Així no els donaràs cap raó perquè sospitin que s’haurien de desfer de tu. No estic pas dient que has de trobar per força una prova tangible que puguis fer arribar a l’FBI, però almenys evitaràs que Eustaly i els altres planegin matar-te.

—No ho sé —vaig dir—. Sona millor que les alternatives u i dos, ho admeto, però senzillament no ho sé. I si no sortís bé? I si no sabés fer-me el terrorista?

—Aparentment, Eustaly n’estava convençut aquesta tarda —apuntà Murray—. A més, hi haurà una dotzena de persones o més. Ningú no et vigilarà a tu en particular.

—Sí, però, entrar allà solet…

—Jo vinc amb tu, Gene —digué Angela com si ho tingués decidit de feia hores.

Jo em vaig girar i la vaig mirar.

—Que vols fer què?

—Vinc amb tu. Vull veure aquesta gent. A més, si som dos ens sentirem més forts, oi que sí, Murray?

—Bé… —digué Murray no gens convençut.

Vaig dir:

—No vindràs.

—Ah, sí, jo vinc. Sé fer taquigrafia, m’hi jugo que no ho sabies, i això serà precisament el que faré. Prendre nota taquigràfica de tot el que digui cadascú.

—Definitivament no —vaig dir—. Me n’hi vaig sol. A més, jo sóc l’únic que ha estat invitat. Com vols que et faci entrar sense que es noti?

Murray digué:

—Com a secretària teva. Realment, no és mala idea. Si Angela pot agafar taquigràficament tot el de la reunió…

—Murray, estàs d’acord amb això? Vols que matin també Angela?

—No, home. No vull que matin ningú. I si vosaltres dos us comporteu amb un xic de discreció, no hi ha raó perquè la reunió d’aquesta nit hagi de resultar perillosa per cap de vosaltres.

—Murray, estàs… —vaig dir.

—Ui, ostres! —digué Angela aixecant-se d’un salt—. Quina hora és?

Murray es mirà el rellotge.

—Quasi dos quarts de set.

Angela es va treure el seu diminut rellotge del canell i el sacsejà.

—Aquest trasto està espatllat.

—No diu l’hora?

—No, l’hora la diu, però se suposa que ha de sonar. És com un despertador i representa que ha de sonar a l’hora que m’he de prendre les pastilles. Les havia d’haver pres a les sis en punt —se’n va anar corrents a la cuina tot dient per sobre l’espatlla—: Torno de seguida.

Murray em mirà:

—Un despertador? De canell?

—Es veu que li va donar el seu pare —vaig dir—. Una mena de despertador de canell. Fa tit-tit.

—Quan s’ha de prendre les pastilles. Quines pastilles? Està malalta?

—No. Són per la dieta, per la contracepció i per la línia.

—De veritat? Tot alhora? Si no està malalta, s’hi posarà.

—De segur que no —vaig dir—. Angela té una salut de ferro. I un físic encara millor. De cervell, potser no tant.

—No aprecies prou aquesta noia, Gene —digué ell alhora que aquesta noia tornava a l’habitació.

—Bé, tot està decidit, oi? Anem a la reunió aquesta nit, tu i jo —va dir.

Vaig dir:

—Murray? Realment creus que és prou segur per a portar-hi Angela?

—En efecte —digué.

—En aquest cas —vaig dir—, probablement és prou segur perquè jo hi vagi. D’acord —vaig fer-li que sí a Angela—. Hi anirem —vaig dir.

—Magnífic —digué ella—, em moria de ganes de practicar la taquigrafia.

—Au, vinga. Us pago el sopar —féu Murray.

—El tradicional àpat de consol? —vaig preguntar.

—El teu problema —m’explicà Murray— és que ets un pessimista.

—No —digué Angela—, un pacifista.

—És el mateix —digué Murray—. Un pacifista és un home que creu que si s’embolica en una baralla, segur que perd.

—Això és el que m’agrada de tu, Murray —vaig dir—, que siguis tan fatxenda.

Murray feu una riallada afable, tancà el maletí i s’aixecà.

—Vinga —digué—. Anirem a menjar al Luchow’s.

—Espera un minut —vaig dir. Vaig agafar un llapis i un tros de paper. Vaig escriure damunt el paper L’FBI me la bufa. Després vaig estripar el paper en multitud de bocins i vaig llençar-los a la paperera.

—Ja està —vaig dir—, ja estic llest.