13

Dalt d’un turó al nord de Tarrytown, dominant el majestuós Hudson, Marcellus Ten Eyck és amo d’una finca campestre plena de torretes que s’estén pels dos vessants, de la mena ocupada avui en dia majoritàriament per monjos franciscans i nenes de les escoles episcopalianes. La finca de Ten Eyck era un dels últims feus de propietat privada i Ten Eyck un dels últims patroons^[9]. En aquest casal, prop de la mitjanit, vam deixar Angela, enmig d’un reguitzell de petons per part meva, mentre el seu vell, malhumorat, encolerit i totalment restret ens mirava amb els braços plegats.

Aquest havia estat el compromís essencial entre el pare d’Angela i la secreta. Ell mantindria el secret que Angela continuava viva i ells li permetrien de mantenir-la amagada en la seva pròpia casa de l’interior. Allí, sense cap dubte, podria provar d’omplir-li el cap de falsedats respecte a mi.

En fi, més mal per ell. La meva Angela no estava pas en perill de ser dissuadida per la mena de vell rondinaire que només surt en el Boccaccio exclusivament perquè li posin banyes. Em vaig acomiadar d’ella a la senyorial amb el cor en un puny; no perquè no estigués convençut de la seva fidelitat. Era el futur immediat que m’aclaparava el vell motor.

P i jo ens quedàrem sols al cotxe. Un cop tornàrem a ser a l’autopista, P digué:

—A veure, doncs, si acabem de lligar caps.

—A veure —vaig dir.

I digué:

—La senyoreta Ten Eyck se les va enginyar per infiltrar-se a la seva organització sense que vostè sospités mai que podia ser una espia. De fet, no va ser fins que no va fugir de la reunió que vostè es va adonar que se l’havia rifat. De manera que va córrer-li al darrere, la va seguir, la va atrapar, la va convèncer que volia ajudar-la, se la va endur a Nova Jersey i la va assassinar.

—De ràbia que em feia —vaig suggerir.

—En part —digué ell—. També, li havia ferit l’orgull. Però més important encara, la seguretat del grup que Eustaly i Ten Eyck estaven articulant estaria en perill mentre ella fos viva.

—D’acord. Està bé —vaig assentir.

—Després de l’assassinat —digué—, vostè ha restat amagat a Nova Jersey durant cinc dies per por d’entrar a la ciutat, fins aquesta nit. Però finalment, no ha pogut esperar més, ha retornat a Nova York i ha decidit que el millor que podia fer era contactar de nou amb l’organització.

Vaig dir:

—Ves, se m’acut que poden considerar que els faig més nosa que servei. Buscat per la llei i tot plegat…

R féu que no amb el cap.

—Vostè és el primer membre del grup, a part dels organitzadors, que ha comès un crim pel grup. Fóra políticament contraproduent i fóra dolent per a la moral si el grup el rebutgés. Ten Eyck i Eustaly el rebran amb els braços oberts i el deixaran pels núvols davant dels altres membres, ja ho veurà.

—Ja ho veuré —vaig dir.

—Un cop hagi restablert el contacte —digué—, haurà d’improvisar-ho tot força. Qualsevol detall que puguin preguntar-li, se l’inventa que soni raonable. Nosaltres estarem escoltant i ens encarregarem de fer lligar tot el que digui, si no és massa inversemblant.

—Aniré amb compte —vaig dir.

—I recordi —digué— que no coneix Tyrone Ten Eyck pel seu nom. El coneix com a Leon Eyck.

—Ui, i tant. Ho havia oblidat. Leon Eyck. Leon Eyck. Leon Eyck. Intentaré recordar-ho.

—Fóra millor —digué ell— que l’anomenéssim així des d’ara entre nosaltres.

—D’acord —vaig dir—. Leon Eyck. Leon Eyck.

—Em sembla que això és tot —digué.

Vaig dir:

—Escolti. Se suposa que sóc el cap d’una organització terrorista. Què passarà si Ten… Què passarà si Leon Eyck i Eustaly volen veure la militància? No els puc ensenyar un grapat de pacifistes.

—La seva organització —m’explicà— es pot contactar, a Nova York, a Chelsea 2-2598. Hi hem destacat una dotzena d’homes perquè facin el paper de la seva militància si és necessari.

Vaig repetir-me en silenci el número de telèfon diverses vegades i vaig dir:

—Molt bé, entesos. Em penso que més preparat ja no ho puc pas estar.

—Se’n sortirà —digué ell, però em va sonar un xic buit.

Vam anar tirant en silenci uns quants minuts i després se m’acudí preguntar:

—Amb qui m’he de posar en contacte?

—Amb Jack Armstrong —digué.

—Com? El Nazi? —vaig dir.

—Tots són iguals —digué.

—Però —vaig dir— el Nazi, deu ser el que està més tocat de l’ala. Què passarà si se li acut que faig cara de jueu?

—És el que està més bé dels que vostè recorda —m’assegurà P—. És a la guia telefònica de Queens, de manera que no hi ha cap problema per explicar com l’ha trobat. També, no està sota vigilància sistemàtica, com hi estan alguns dels altres, i m’imagino que Eustaly i Ten Eyck estan al cas d’això, de manera que és més probable que ell tingui accés directe a ells.

—I el senyor i la senyora Whelp? No els vigilen, oi? I deuen ser a la guia, també.

—Segur que hi són —reconegué—, però els Whelp són material de segona, des del punt de vista d’Eustaly i… i Leon Eyck, però Jack Armstrong té estudis, de forma que segur que estarà més proper a ells.

—Sí —vaig dir—, suposo que té raó.

—I tant, que en tinc —digué ell—. Ah, hi ha una cosa que hauria de mencionar. La policia normal, urbana i estatal, el busquen de veritat. Se’l busca per assassinat.

El vaig mirar fixament.

—Que potser se’m vol rifar?

—No, gens.

—Una cosa que hauria de mencionar! Per l’amor de Déu!

—No estava segur de si ho entenia o no. Òbviament, no ho entenia.

—Entendre què? Tregui-me’ls de sobre, vol? Ja tinc prou maldecaps, jo!

Ell digué, amb paciència:

—No podem fer-ho, Raxford, ho sento. Si expliquem a seixanta o setanta mil homes i dones que tot és una trampa, la seva seguretat se n’anirà en orris. La gent sempre ho expliquen a les dones, als marits, a les amants, a les mares o a qui sigui. Tothom que sap un secret explica aquest secret a una persona, aquesta és una de les lleis més descoratjadores de l’espionatge internacional. A més, no tenim cap garantia que almenys un poli, mentre no està de servei, no treballi per cap d’aquestes organitzacions. Ha passat altres cops i tornarà a passar.

—La poli em ve al darrere —vaig dir.

—Només fins que tot s’acabi —digué—. Intenti relaxar-se.

—I ara. La poli em ve al darrere, estic a punt d’enrolar-me en una organització de llunàtics i sabotejadors, estic tot jo electrificat, amb la corbata que es converteix en una cortina de fum, un mocador que fa vomitar, la targeta del Diner’s Club que explota, sóc el cap d’una organització terrorista composta per agents federals encoberts, els diaris de tot el país diuen que he matat una noia i estic a punt de contactar amb un nazi de vint-i-cinc anys quadrat com un Bronco Nagurski. Si relaxat vol dir fofo, no es preocupi: estic relaxat; estic relaxat de dalt a baix.