25

Vam travessar Tarrytown sense que haguéssim de parar cap cop; pràcticament no hi havia trànsit i tots els semàfors se’ns anaven posant verds en passar, com si hi hagués una ordenança municipal en favor nostre. Quantes vegades a la vida ens passa això?

Un cop fora de la ciutat, seguia rosegant-me contrariat. Si no podia sortir del cotxe —i ni a trenta ni a quaranta milles l’hora tampoc podia—, què coi podia fer? Tot el que podia fer era esperar que Angela ja no fos allí. Sabia que era molt bellugadissa, que s’avenia ben poc amb el seu pare (no tan poc com amb Tyrone, naturalment) i em semblava almenys possible que hagués anat a amagar-se en algun altre lloc.

Bé, era possible.

De sobte vàrem alentir i no tenia ni idea de per què. Anàvem per una carretera de muntanya de dos carrils al nord de Tarrytown en direcció a la finca de Ten Eyck, però el trencant era encara una milla o dues lluny. Tot i així, Ten Eyck anava reduint i feia sortir el cotxe de la carretera. Estava aturant-se.

Tenia a la mà el mànec de la porta, però aleshores vaig veure el camió i el grup d’homes al costat. Estàvem acudint a la cita amb la Divisió d’Ajut a Euràsia.

De seguida que vam estar aturats, Ten Eyck apagà els llums del cotxe. Al cap de pocs segons, Sun apareixia rera la meva finestreta i es posava a parlar amb Ten Eyck, tot dient:

—Tot està a punt de solfa.

Ten Eyck digué:

—Perfecte. Recorda’t de tallar les línies de telèfon quan entreu.

—D’acord. Estàs segur que hi ha guàrdies armats? A l’entrada no hi ha ningú.

—És un paranoic —digué Ten Eyck—. Segur que tindrà guàrdies, sempre n’ha tingut, però estaran dins la casa, prop d’ell. Mitja dotzena, potser més.

—Ens els carregarem —digué Sun.

—Perfecte. Fes-me el senyal quan hagueu acabat.

—D’acord. Fins ara.

Ens posàrem en marxa, amb els llums encara apagats, i no vaig poder sinó entreveure els membres de la Divisió, que pujaven al camió per darrere. Era un tràiler amb un remolc tancat molt gran. Podien transportar qualsevol cosa, allà dins. Podien tenir-hi fins i tot un tanc.

No. Un tanc no els faria cap falta.

Ten Eyck tornà a encendre els fars de seguida que tornàrem a ser a la carretera. Anàvem tots en silenci —la tensió ja emanava d’ell com senyals de ràdio— i al cap de mitja milla, més o menys, vam agafar una carretera que hi havia a l’esquerra i que feia una pujada molt pronunciada. Vam anar enfilant-nos cap amunt durant una estona que es va fer prou llarga fins que finalment emergírem sobre el cim d’un turó o d’un marge on la carretera es deteriorava per convertir-se en un camí sense asfaltar. Ten Eyck aturà el cotxe allí, apagà els llums i digué:

—Vine a donar-hi un cop d’ull. —La seva veu era uniforme, mecànica.

Lobo, aparentment, no sentia cap interès pel que havia de passar. Es va quedar al cotxe (pràcticament m’havia oblidat d’ell, que seia pesadament a la banda de darrere) mentre Ten Eyck i jo ens acostàvem a la vora del cingle (no era ben bé un cingle, sinó un pendent molt inclinat, proveït d’uns quants arbres dispersos i fràgils) i ell m’indicava els elements més visibles del paisatge de baix.

—Allò és el Hudson —digué amb aquella veu tan rara i impersonal—, i allí hi ha la casa. Veus els llums?

—Sí. Ja els veig.

Lluny avall, a la nostra esquerra, s’estenia la finca de Ten Eyck, com un tros de maqueta d’una línia del ferrocarril. La carretera tortuosa procedent de l’autopista, el riu que serpentejava més enllà i el casalot —amb llums a totes les finestres— entre tots dos. Seguint la carretera, els llums del camió avançaven lentament.

Al meu costat, Tyrone Ten Eyck restava immòbil, com una pedra. Els seus ulls lluïen com si fossin glaç negre i aquella tensió elèctrica brunzia en el seu interior, però era com una dinamo a la mínima potència. S’havia tancat i barrat. Havia concentrat la seva atenció. Per ell no existia altra cosa que aquell petit escenari d’allí baix, la casa i el camió.

Els llums s’anaven acostant, s’acostaven prou per confondre’s amb la llum que venia de la casa, i aleshores vaig poder arribar a distingir el camió en tot el seu volum, la cabina i el remolc. Uns quants homes saltaren de la part posterior del remolc, es toparen amb dues figures minúscules que emergiren de la porta principal de la casa i se sentí un so llunyà d’armes de foc. Les dues figures minúscules varen caure.

Un eixam d’homes sortí del camió, es desplegà a dreta i esquerra i envoltà la casa. Uns pocs —segurament capitanejats pel mateix Sun— envestiren la porta principal.

Trobarien Angela. No la matarien pas, no pas aquí, no si no hi mataven igualment el vell, però la trobarien i l’agafarien i l’ensenyarien a Ten Eyck. I Ten Eyck m’abatria d’una destralada, xep, com el pobre plançonet que era jo.

(Que a prop que estava del cingle! I la seva concentració era tan completa que segur que no tenia ni idea d’on era jo ni què feia. Seria tan fàcil, tan fàcil. Era una de les poques vegades en la seva vida que Tyrone Ten Eyck havia baixat totalment la guàrdia. Anar fins al seu costat, donar-li de sobte una empenta…).

Se sentiren més trets des de baix, soroll de trencadissa de vidres; algú havia saltat o havia estat abatut des d’una finestra de la segona planta i havia travessat el vidre. Va caure damunt el camió, rodolà i es posà dempeus damunt del sostre del remolc. A jutjar per les fogonades, duia una pistola a la mà i disparava cap a la finestra d’on acabava de sortir. Hi devien haver trets de resposta, perquè de sobte es llançà enrere i desaparegué del sostre del remolc com arrossegat per una mà invisible.

(No només fàcil, no simplement fàcil, sinó que també necessari. La destrucció acompanyava Tyrone Ten Eyck, sortia d’ell per escampar-se en cercles cada cop més grans. Com hi ha gent que són portadors de malalties contagioses, així Tyrone Ten Eyck era portador de destrucció. Algú havia d’aturar-lo. [La imatge imaginària de l’explosió de la casa Bodkin em passà de sobte pel cervell]. Ara era l’ocasió. Sols una empenta, una empenteta, una empenta infinitesimal…).

Semblava que el tiroteig s’havia acabat. S’havien apagat un o dos llums de la casa, però a part d’això semblava que res més no havia canviat. Hi havia una mena de silenci malaltís.

(Després de l’empenta, podria escapolir-me de Lobo en la foscor, per entre els arbres. Era gros i fort, però era massa estúpid. Només havia de posar-m’hi. Només havia d’alçar les mans, palmes enfora, posar-me darrera seu i empènyer…).

Una figura sortí de la porta principal, aixecà els braços i una llum brillà en direcció a nosaltres. Una llanterna, llum, fora, llum, fora, llum, fora.

Ten Eyck, amb el front que li reflectia un petit tel de suor, es girà i digué:

—Ja hem de baixar —la veu li sortia tan rogallosa com si hagués pujat el turó corrents.

Em vaig quedar parat, parpellejant, retornat de sobte a la realitat, paralitzat pel que havia estat pensant. Bon Déu! Era contagiós? M’ho havia encomanat ell? Jo era un pacifista, un pacifista i havia estat pensant a assassinar-lo.

Quin altre mot hi ha per descriure-ho? Cap. Cap.

Ten Eyck, que ja se n’havia anat cap al cotxe, es girà cap a mi i digué:

—Raxford? Véns?

—Sí —vaig dir—. És clar.