32

Desitjava marxar de Tolosa al més aviat possible. Aquella mateixa tarda tenia una cita amb Margot Abat, una vella amiga meva, deixebla de Tunón de Lara, que l’endemà havia d’acompanyar-me a l’arxiu de la CNT i al Museu de la Resistència, i a qui havia encarregat ja feia dies, aprofitant que treballava a la Universitat com a documentalista i era especialista en història d’Espanya, que em busqués referències de Juan Pérez, també de Cecília Balaguer o Cèlia Ballester als arxius del CIRA (Centre International de Recherches sur l’Anarchisme) de Marsella i Lausana. Però no perquè tingués pressa a tornar cap a Barcelona podia desaprofitar les oportunitats que Liberto Aramis m’havia ofert donant-me les adreces dels seus companys.

Des del carrer, mentre buscava un taxi que em portés cap al centre, vaig començar a telefonar. Tant de bo pogués trobar tothom, vaig pensar. Tant de bo que em volguessin rebre. Armonía González fou l’única, entre les tres persones mencionades per Aramis, amb qui vaig poder quedar. Amb els altres no vaig tenir sort. La filla d’Antoni Soldevila em digué que el seu pare no estava en condicions de parlar amb ningú. Navegava per un mar imprecís, entre la demència senil i l’esclerosi. No en podria treure l’aigua clara, del que em digués. A casa d’Albert Serra, em notificaren la seva mort la setmana passada a Barcelona, mentre visitava una filla casada amb un metge de l’Hospitalet. Encara no li ho havien comunicat a Liberto Aramis, si no em feia res fer-ho jo…

Armonía González viu al camp, en una casa de pagès, voltada d’ànecs i gallines, a uns quinze quilòmetres de Tolosa, amb el seu segon marit, deu anys més jove. És una dona seca, de faccions petites i ulls intel·ligents. A hores d’ara passa per ser una de les supervivents més lúcides, amb més empenta, entre els antics militants de la CNT. La Margot, que la coneix perquè l’ha entrevistada un parell de vegades, em va acompanyar a casa seva. Tenia el pressentiment que del que en digués Armonía en podria treure algun bri de claror i estava excitada. Com que Liberto Aramis l’havia posat en antecedents no em va caldre que li expliqués quin era el motiu de la visita. Vora la llar de foc de la cuina on també escalfa aigua per oferir-nos una infusió d’herba sana que el seu home conrea a l’hort, ella mateixa encetà la conversa sobre la meva mare i s’hi referí directament.

—La mort de la Guapa —em digué— és un assumpte tèrbol… Potser no en trauràs mai l’entrellat. Jo no la vaig conèixer, però sí a Juan Pérez, no era bona gent. L’expulsaren de la CNT perquè asseguraven que era un infiltrat, que passava informació a la policia de Franco… Vés a saber si l’ordre de matar la teva mare no venia d’Espanya, qui sap si ella sabia coses que no interessava que pogués explicar a ningú, coses d’allà baix, vull dir. Pérez feia temps que no s’hi relacionava, amb el comitè de Tolosa…

—El seu nebot em digué que volia venjar Sabaté.

—T’asseguro que això no és possible. Amb Sabaté estaven a matar.

—Vas sentir a dir si la meva mare era una agent doble?

—No, però podria ésser veritat. Si fos així la seva mort tindria una explicació que d’altra manera em costa d’entendre. Si no és que algú desitjava veure-la enterrada i hagués pagat Juan Pérez… deien que treballava per diners al servei de la màfia de Marsella.

—No ho crec, no crec que ningú pogués desitjar la mort de la meva mare.

—El marit? S’hi duia bé, amb el marit?

—Em pens que sí, però no n’estic segura. Cada cop sé menys coses.

Armonía se sentí sobtada per la meva resposta mentre jo m’adonava que només havia contestat una part de la seva pregunta, perquè potser fins feia una milionèsima de segon no m’havia fixat que insinuava una acusació. Tal vegada per això es disculpà alhora que insistí:

—Perdona. És una suposició una mica bèstia, però no seria el primer cas en què un marit desitja desfer-se de la dona. A l’Espanya de Franco no hi havia divorci…

Aleshores Margot interrompé el seu mutisme per primera vegada.

—Armonía, no et passis. On vols anar a parar?

Ella no li contestà. Amb un mitjó vell i rebregat agafa el mànec de la cassola amb l’aigua que era a punt de bullir i seguí amb una suposició que justificava el fet que les seves paraules fossin tan directes:

—Tinc entès que el marit de la Cecília no és el teu pare, o almenys això m’ha dit Liberto. Podria ser que el Pérez hagués treballat per a ell, o et sembla impossible?

—Probablement no és el meu pare, però l’estim com si ho fos i no ho puc admetre —vaig remarcar—, de cap manera.

—Potser fou un accident, només això. Qui sap si Pérez no oferí una versió fantasiosa, per donar-se importància —aventurà Margot—. O un suïcidi, coincidint amb la mort de Camus…

Armonía va negar amb el cap mentre s’aixecava per portar tasses i servir-nos la infusió. Aleshores vaig notar com es fixava en la marca del meu rellotge i vaig tenir la sensació que li havia caigut molt malament, que em devia trobar estúpida i ridícula. Vaig sentir-me al seu davant terriblement incòmoda, fora de lloc. De sobte vaig pensar que la insinuació que involucra el marit de Cecília que mai no m’havia passat pel cap era una venjança àcrata contra la moral petitburgesa que en el fons, m’agradi o no, és la meva.

—Pel que fa a Camus…

Inicià la frase i se’n va anar a buscar el sucre, que tragué d’una paradora atrotinada.

—Sucre o sacarina —preguntà des de l’altre cantó de la cuina.

—Tu el vares conèixer, tinc entès —digué la Margot.

—Sí, opino que era una gran persona. Sempre que podia ens defensava. Desitjava anar a Espanya, on havia nascut la seva mare, però va jurar no fer-ho mentre Franco visqués, mentre no hi hagués llibertat, i no hi va anar…

—La seva mare va néixer a Alger —vaig puntualitzar—, Pavia era de Menorca —mentre em deia a mi mateixa que ma mare no el podia esperar a Portbou. A Portbou, no. Si ell no volia passar la frontera havien de quedar en un altre lloc, a qualsevol lloc de França. O potser per una vegada pensava passar, ningú ho sabria, era molt difícil que la Guàrdia Civil el reconegués… Tot i això la carta de ma mare no diu que l’esperi allà, insinua només que han de trobar-se.

—El vaig conèixer a París en l’època de la resistència quan ell escrivia a Combat, a través de la Maria Casares, la filla de Casares Quiroga, devia ser cap al 1943.

—Crec que ma mare era amiga de Maria Casares i que tal vegada també gràcies a ella es relacionà amb Camus —vaig aventurar.

—Jo era amiga de la criada de la Casares —remarcà, en un to una mica insolent—. Els diumenges ens reuníem en un bar de Pigalle amb d’altres refugiades, un dia van aparèixer tots dos. Duien la revista sota els abrics per repartir-la. Nosaltres els ajudàrem. A partir d’aquell dia vaig repartir Combat als cines, als mercats, allà on podia. Era força arriscat, si els alemanys t’enxampaven et podien deportar a qualsevol camp, i vaig fer-ho fins que els tancs entraren per llibertar París… Camus era encantador, vaig anar-me’n al llit amb ell de seguida que m’ho va proposar… Imagino que no us escandalitzo… Jo també vaig ésser jove i maca… Suposava que el compartia amb moltes més… però a mi no m’importava… la meva moral m’ho permetia… Nosaltres defensàvem l’amor lliure i atacàvem la propietat privada… Aleshores ell no era tan important, mai no hauria dit que follava amb un futur premi Nobel, us ho puc ben assegurar… Tenia, això sí, molta cura a no quedar-me prenyada i ell també que no m’hi quedés, me’n recordo com si fos ara…, deia que no volia tenir fills.

—En tingué —vaig precisar—, almenys dos, bessons, del seu segon matrimoni…

Armonía no va comentar res. Bevia xarrupant, amb soroll, la infusió mentre Margot aprofità per preguntar-li:

—Vares seguir mantenint-hi relacions, amb Camus? Vull dir, si continuàreu essent amics després de la guerra —matisà.

—No, només vaig tornar-lo a veure una vegada amb motiu d’un míting, el 1951. No em va reconèixer fins que no li vaig dir qui era, aleshores sí, aleshores vinga fer-me abraçades i vinga dir-me: la meva petite Armonía amunt i la meva petite Armonía avall…, ell sempre m’anomenava així.

—Me pareix que totes éreu ma petite, per a ell —vaig remarcar amb una insolència que no vaig poder controlar.

—A mi m’han dit moltes coses… i coses ben maques: petita guineu, rovellet de l’ou, girafa preciosa… potser perquè tenia el coll llarg…

La conversa degenerà sobre els apel·latius amatoris amb els quals les tres dotzenes d’homes que Armonía «es passà per la pedra», aquestes foren les seves paraules textuals, l’havien anomenada.

Ens acabàrem la infusió i marxàrem. Sortosament, Margot havia de tornar a la facultat i se li feia tard. Camí de Tolosa em comentà que mai no havia vist Armonía tan desinhibida ni tan xerraire. Potser m’ho ha dedicat, vaig dir-li. Tenia la impressió que ni ella ni Liberto no podien admetre que jo, amb el meu insignificant aire petitburgès, pogués tenir res a veure amb un personatge tan heroic com Camus.

Igual que m’havia succeït amb tots els altres viatges empresos per buscar noves que em permetessin establir la meva veritable identitat, retornava cap a casa amb nous elements que, en lloc d’ajudar-me a treure l’entrellat de la història de Cecília i dels motius de la seva mort, embolicaven més encara l’embullada troca. Em penedia, en especial, de l’entrevista amb Armonía González perquè ella més que ningú havia obert un interrogant dolorós a l’entorn de la figura del meu pare, un interrogant que per més que intentava allunyar dels meus pensaments compareixia tot sovint i mantenia clavats els seus garfis punxeguts onsevulla del meu cos, arreu sobre la meva carn.