11

Malgrat la il·lusió de conèixer-me —segons diu ma mare a la carta— mai no em va veure, almenys que jo sàpiga. Tot i que aleshores devia viure a París o que hi havia quedat amb la meva mare per trobar-se amb nosaltres, no el record. Per molt que m’hi esforç, per molt que intent recórrer les hores i els minuts d’aquells dies amunt i avall, no hi puc destacar ningú d’especial, ni hi compareix cap persona diferent de les de l’entorn del meu avi a qui, en efecte, vaig veure per primera vegada i al qual la malaltia impedia, com li havia sentit a dir al meu pare, adonar-se de la meva presència i, fins i tot, diria que reconèixer la seva filla. Però amb la inconsciència que caracteritza els infants, capaços de sobreposar-se de seguida a qualsevol calamitat, de sobreviure amb alegria en les pitjors condicions, la seva situació no em va afectar. Ni tampoc no em va afectar gaire el penós espectacle de la seva incontinència. Sí, per contra, els seus plors quan en el cervell anul·lat la guspira d’un petit contacte neuronal li permetia percebre la irremissible decadència a què havia arribat. He esborrat el seu rostre escardalenc però conserv intacta la visió de les seves mans de soca d’olivera, tremolant sempre seguit, els dits que li penjaven talment deu cucs i l’olor de la seva habitació, de metzines, floridura i pixum, una olor acre que aleshores em va semblar molt peculiar i que em feia recular fins a la cambra on m’havien instal·lat, de seguida que passava davant de la seva, quasi sempre amb la porta oberta. Una olor que molts d’anys després ha tornat a envestir-me i que ara sé que puc identificar perfectament amb l’olor de la derrota i del cúmul de mals que la vellesa comporta.