21

Vaig continuar amb les visites a la psiquiatra, menys alterada. Les pastilles m’havien fet efecte. Lentament abandonava el meu infern personal i m’incorporava a la feina quotidiana. Vaig tornar a col·laborar en el diari. Sovint em venia a veure Guillem, que, des que pensava que el seu ex-sogre potser no era el fatxa que ell sempre havia cregut, em feia molt més cas. Potser sí que mon pare resultava un impediment veritable entre nosaltres, almenys de la seva banda. Perquè ara que tenia la teoria que l’amant de Cecília Balaguer era un lluitador, un antifeixista provat, possiblement un membre del maquis, el seu interès afectuosíssim per mi i el meu estat d’ànim anava en augment. Per tal de corroborar la seva hipòtesi, una tarda es presentà amb un caramull de llibres sobre la lluita antifranquista que tant ell com jo començàrem a llegir. Crec que ambdós ens posàrem al dia sobre el que va suposar la resistència durant les dues primeres dècades de postguerra, de com fou aquell intent desesperat d’acabar amb el primer feixisme europeu, el més antic i el més impune, l’únic que mai no arribaria a ser jutjat i que per sempre més constituiria la vergonya d’Europa.

Per la meva banda, llegia encara amb més interès les biografies de Sabaté, Ramon Vila o Facerias o em capbussava entre les pàgines de les memòries de diversos guerrillers, atenta a qualsevol al·lusió que em permetés identificar la meva mare, atenta a identificar també els ulls de llop en les fotografies dels maquis que reprodueixen tant els textos que els vindiquen com a allò que foren, guerrillers antifeixistes, sovint coratjosos lluitadors a favor de la causa perduda de la República, com els dels que els consideren bandolers, forajidos, matones a sueldo, extorsionadors, assassins, escòria, púrria de baixos fons, salvatgines ferotges, sadolls de sang i brutalitat, tarats, malalts d’incontinència armada… tal com l’ortodòxia semàntica franquista els manava anomenar. De Cecília Balaguer, no en vaig trobar cap referència, però foren diverses les fotografies en què apareixia la remota foscor dels boscos i l’alulea dels llops rere les nines dels ulls que tant m’havien impressionat de petita. L’home que ens seguí s’assemblava a qualsevol d’aquells maquis i de fet era un d’ells. Per la data de la seva mort vaig poder saber que es deia Àngel Marquès, que pertanyia a la partida de Facerias i va caure al carrer de Casp de Barcelona un matí de desembre del 1956, abatut a trets per la policia no perquè assaltés un banc, sinó perquè un confident el delatà. Pel que fa al nom de Ramon coincideix amb el de Caracremada, però podia al·ludir a qualsevol altre. O potser era una consigna, un sant i senya… O una equivocació…

Guillem deia, i jo també ho creia després de llegir com eren les vides de les partides que baixaven a Espanya i quin tipus de persones les integraven, que ma mare era massa burgesa per haver establert una relació amorosa amb qualsevol d’aquells homes durs, sense manies, que ben segur no tenien el costum de saludar les senyores besant-los la mà. A banda, el meu exmarit remarcava que el PC havia abandonat la lluita armada cap al 1948, tot seguint les directrius de Stalin, que assegurava que una multicopista podia fer més mal que un tanc, i al damunt era molt més barata. També els caps anarquistes de Tolosa aviat es desmarcarien de l’activitat de les partides… L’amant de la mare havia de ser un dirigent, algú que estava en la cúpula política, algú que manava. I ja que no es tractava de Federica Montseny ni de la Pasionaria, en Guillem apuntava el noms de Carrillo o de Semprún… No sé si perquè aquests dos presumptes exsogres li agradaven més que d’altres també hipotètics o perquè eren del Partit en el qual havia militat. Segons el meu exmarit el millor que podia fer era anar a veure’ls, ben segur que tots dos estarien disposats a acceptar-me com a filla si podia provar la seva col·laboració engendradora. Fins i tot una paternitat retroactiva els donaria prestigi, i em posava com a exemples els casos de Mitterrand i Toledo, dos presidents de govern que havien reconegut filles… Guillem, com sempre, s’ho mirava tot des de fora i es permetia frivolitzar, potser per treure dramatisme a la meva obsessió per l’anagnòrisi. Abans d’intentar iniciar un contacte amb els presumptes implicats vaig decidir enfrontar-me al monogràfic dels meus orígens tornant a Mallorca, tal com em recomanava la doctora.

Potser vostè pensarà que hi havia una manera dràstica i definitiva per posar fi als meus dubtes: una prova de paternitat. Malgrat els entrebancs burocràtics, aquesta hauria estat possible si mon pare fos enterrat en algun lloc. Però manà que l’incineressin i que les seves cendres es tiressin al mar. El meu germanastre i jo vam encarregar-nos de complir amb la seva voluntat. Un dematí lluminós del mes d’octubre del 1989, des de la coberta del veler d’en Llorenç, a una milla del Cap Gros, no lluny del port de Sóller, enfront de la costa d’Auconassa, on de vegades a l’estiu havíem anat a nedar, vam ventar-les. El blau de les ones acollí amb suavitat el polsim cendrós en el qual s’havia convertit el meu pare. Bastà un instant per diluir-lo i donar-li aixopluc definitiu. Deu anys després, en el mateix lloc, vaig acompanyar la meva cunyada Diana en una cerimònia semblant. El meu germanastre va morir, sense descendència, en un accident de cotxe a Mallorca. Es va encastar contra un arbre quan pel coll de Sóller anava cap a l’aeroport a buscar la seva dona. Tornava de la finca de Fornalutx que mon pare ens havia deixat per indivís i que ara és propietat de la meva cunyada.

El fet que tant mon pare com el meu germanastre haguessin estat incinerats m’impedia conèixer si el nostre parentiu era cert. Aquesta era una via morta. No em quedava altre remei que seguir el camí que em marcava la doctora Sender i posar-me en contacte amb la meva cunyada. Em feia molta mandra, trucar-li. Tot i que la considerava una dona intel·ligent, ens havíem relacionat poc després de la mort del meu germà. Diguem que estàvem distanciades, però no per culpa seva, sinó més aviat meva. Em va molestar un comentari sobre les preteses idees xenòfobes del meu pare, fet de passada, això sí, i ara pens que sense ànim d’ofendre’l. Segons ella, el seu sogre no li perdonava que fos una sudaca exiliada… Vaig dir-li que el que succeïa no era això, que mon pare no tenia cap mania als estrangers, però que com a pare volia el millor per als seus fills… Comprenc que no vaig ser gaire educada i que a partir d’aquell dia les nostres relacions fossin tibants. Les qüestions de la testamentària del meu pare que encara quedaven pendents entre en Llorenç i jo, i que aleshores havia d’aclarir amb ella, va portar-les un advocat. Volia acabar amb l’indivís i vaig reclamar la meva part de la finca. No desitjava enfrontar-me a tants records acompanyada per una persona aliena i per això, ja que els taxadors havien posat un preu, al meu entendre, desorbitat, vaig decidir vendre-li la meva meitat. Va acceptar sense posar cap emperò. El meu germà havia heretat el bon ull de mon pare per als negocis i li ho havia deixat tot a la seva dona. La meva cunyada era rica i va pagar de seguida el que s’havia pactat.