2

Així, camí de Portbou, amb la intenció de cercar unes coordenades parescudes que em permetessin incidir en alguns punts de similitud, vaig començar a escriure aquesta història, sense saber si tendria el coratge d’explicar-la sencera ni si finalment em caldria fer-ho. Eren moltes les vegades que havia passat per Portbou, però ara venia per quedar-m’hi una temporada. Tenia la sospita que era d’aquí o de prop d’aquí l’única persona que em podia donar alguna referència precisa de la dona de l’abric blau i el barret escàs o que, si més no, podria posar-me en contacte amb qui podia fer-ho. Estava segura que si em veia, si em tornava a veure, pel carrer, a la platja, al port, dinant o sopant a l’Espanya o a La Masia, cauria en la temptació d’acostar-se’m, com ho féu a Barcelona, aviat farà dos anys, i contestaria de bon grat totes les meves preguntes. Però per si un cas no compareixia, per si un cas no aconseguia trobar-la, continuava intentant per la meva banda refer les passes de la dona que la nit del 30 de desembre de 1959 baixà del tren provinent de Barcelona a l’estació de Portbou i en deixà constància en una carta.

És poc probable, gairebé diria que impossible, que vostè hi fos, allà, a l’estació de Portbou fa més de quaranta anys i per algun d’aquells atzars miraculosos s’hagués fixat en ella com els que es tombaven a mirar-se-la i, a banda de mirar-se-la, hi hagués travat relació. Però tal vegada, qui sap, podria ser vostè la persona que li donà la clau després d’inscriure’s, l’acompanyà fins a l’habitació i li dugué la maleta o l’ajudà almenys a transportar-la. Vostè a qui no he pogut trobar a cap dels hotels que encara són oberts, perquè probablement ja no treballa, es dedica als seus ocis, entre els quals, sortosament, sobresurt la lectura. Tal vegada vostè era el propietari, l’encarregada o el recepcionista d’un hostal que ja no existeix, d’un hotel tancat dècades ençà, enderrocat no fa gaire i reconvertit en un edifici d’apartaments —el nom del qual, Hotel de França, i l’adreça figuren en una vella guia telefònica—, i malgrat el temps que ha passat recordi alguns dels seus hostes, aquells que destacaven, com la dona de l’abric blau i el barret escàs i circumstancial, entre la majoria de clients anodins, pastats amb el mateix motlle, i em pugui donar algun detall, alguna dada de les moltes que desconec.

Tant de bo vostè fos testimoni de l’encontre amb la persona amb qui sospit que havia de trobar-se, si no a Portbou a qualsevol indret del sud de França, i en recordés els trets i en sabés el nom i la professió! Res no desig tant com que vostè, en acabar aquest llibre, en tancar la seva darrera plana, s’adoni que té una informació que em pot ser útil o si més no una sospita i s’avingui a posar-se en contacte amb mi.

Però no em faig il·lusions. Vostè que m’està llegint és molt més jove. Probablement encara no havia nascut, en aquella època, i, si havia nascut, ben segur que res no se li havia perdut a l’estació de Portbou el dimecres 30 de desembre de 1959. Ha contemplat, això sí, una seqüència semblant a la que jo he descrit en qualsevol pel·lícula o, fins i tot, l’ha poguda llegir pareguda en qualsevol novel·la, perquè són moltes les que van plenes de trens. L’escena, a més, no té res d’extraordinari i, si no fos per la indumentària d’aquesta dona, pel barret i la maleta de pell grossa i sense rodes, antiga —hi coven les arnes—, i que de tan passada de moda crida l’atenció, vostè mateix asseguraria que en qualsevol andana dels seus viatges s’ha topat amb una dona jove i guapa arrossegant l’equipatge. Jo, que, d’un temps ençà, som addicta a les estacions, en especial a les del sud de França, addicta als trens que enllacen Barcelona amb Portbou, als que des de la frontera van a Montpeller i després cap a Avinyó, uns itineraris que conec força bé, n’he trobades moltes. Des de fa quasi dos anys no faig altra cosa que dedicar-me a cercar les senyes deixades per una dona anomenada Cecília Balaguer després de baixar a l’estació de Portbou, entre un 30 de desembre de 1959 i la nit del 4 de gener de 1960, data de la seva mort.

Durant una llarga època vaig somiar obsessivament amb una dona que baixa d’un tren. Una dona que de vegades tenia els trets de la meva mare i d’altres era una desconeguda que s’havia apropiat la seva maleta de color de mel i duia posat l’abric blau fosc que ella sovint emprava per viatjar. Però el meu somni no prosseguia, s’acabava aquí, de sobte. Un magma sutjós de grisalla i boira envaïa l’estació i tot, des de la seva figura, passant pels trens i l’andana, s’hi diluïa i jo em despertava sense saber cap on anava la dona de l’abric blau i la maleta de color de mel, si tornava a casa o si, per contra, n’era molt enfora. Els somnis formen part de nosaltres mateixos. Tots ho sabem. Els segreguem com la suor o les llàgrimes. Són símptomes del nostre estat d’ànim. I jo vaig començar a somiar amb la dona que baixa d’un tren tot just quan l’àvia em féu saber que la mare mai no tornaria del seu viatge perquè era morta. Després, en començar a escriure, sovint, una dona que baixa d’un tren solia comparèixer en les meves històries. El personatge es feia present en els meus relats sense que jo ho hagués previst ni li tengués assignada cap funció o reservat paper per petit que fos. Baixava d’un tren i arrossegant la maleta abandonava l’andana, deserta o plena, segons els casos, sense que pogués explicar-me què hi feia, allà on jo no l’havia cridada, on no l’havia de menester.