28

Un capvespre vaig dir a la meva cunyada que me n’anava a Ciutat per comprar, o demanar en alguna biblioteca si no el trobava a cap llibreria, el llibre d’Olivier Todd sobre la vida d’Albert Camus. La meva amiga de l’Institut Francès, que m’acabava de trucar, era força coneixedora de Camus i me l’havia recomanat, en especial, com la millor biografia de l’escriptor, posterior a la de Lottman, que també era molt bona. A banda m’havia facilitat la llista dels condecorats amb la Legió d’Honor el 1957, entre els quals no figurava cap militant espanyol ni cap resistent francès. Els maquis condecorats amb la Legió d’Honor, entre els quals hi havia Cristino García Grada, condemnat a mort per Franco el 1946, ho havien estat molt abans, tot just acabada la guerra europea.

Camí de Palma, vaig preferir anar pels revolts del coll i no pels túnels, molt més ràpids, i després vaig desviar-me cap a Bunyola, incapaç de resistir els reclams que em duien a recuperar in situ la llunyaníssima escena de «l’aparició» de la veu de ma mare. Malgrat els anys passats recordava molt bé la casa de madò Brígida als afores del poble però era probable que ella ja no visqués. Durant la meva infantesa, fou famosa i fins allà arribaven peregrinacions vingudes de tots els indrets de l’illa perquè els posés en contacte amb els seus morts, els llegís el pervenir en les ratlles del palmell, o els sanés amb la sàvia imposició de les seves mans. Vaig preguntar al cafe de la plaça. Madò Brígida, en efecte, havia mort, però la seva filla havia heretat les seves virtuts de vident. Igual que la seva mare comptava amb una clientela grossa. No sols els mallorquins s’atracaven en la seva consulta, sinó també els estrangers, en especial la nombrosa colònia alemanya. Amèlia s’havia especialitzat en la compostura d’ossos, a fer anar el pèndol amb el qual endevinava on eren situades les capes freàtiques que permetien excavar pous i també el sexe dels fetus, amb perfecció ecogràfica, sense manca d’errada.

La casa de la meva memòria apareixia voltada d’arbres fruiters, tests amb geranis i sobretot cossiols plens de romaní, moraduix, alfabeguera, orenga, farigola, lavanda, plantes totes elles de gran predicament entre els aficionats a l’herboristeria dels quals Madò Brígida formava part. El jardí oferia hospitalitat i ombra i el caminal que conduïa fins a la porta, acabat de regar, feia olor de net. Tot era als antípodes del que podríem imaginar com el cau tètric d’una bruixa. A la sala d’entrar hi havia la mateixa caixa mallorquina plena d’aram, dos tests amb falgueres i una dotzena de cadires arrenglerades a la paret. Com aleshores, quan l’àvia, la tia i jo —feia la fotesa de quaranta-dos anys— hi guardàrem torn, esperaven un grapat de persones. Asseguda fullejant una revista, m’avergonyia de ser allà i potser per justificar-me em deia que no havia vengut per fer cap consulta, sinó per rememorar una escena llunyana. Probablement hipnotitzada, sedada i transportada per algun beuratge —record que em feren prendre una tassa d’herbes per encalentir-me, era febrer i gelava— sense cap dubte suggestionada i predisposada perquè m’havien assegurat que podria parlar amb la meva mare, em vaig preparar per sentir la seva veu, en una habitació en penombra en la qual m’havien deixat tota sola. I vaig poder escoltar-la, arribada de molt lluny, des d’un altre món, on havia oblidat la seva parla catalana i, emprant la varietat mallorquina, em deia: «Nineta, has de ser molt bona al·lota. Jo sempre som en es teu costat. Encara que no em vegis, hi som… no deixis d’obeir sa padrina».

Amèlia em féu passar a una saleta que semblava el gabinet d’una clínica elegant. Duia posada una bata blanca i un somriure igualment professional. Sonava molt fluixet el Concert número vint-i-u de Mozart; un perfum lleu per ambientar la situació amb sentors agradables. La vident em va prendre per forastera perquè vacil·là entre parlar-me en anglès o emprar el castellà. Però en explicar-li en mallorquí que venia a fer-li una consulta es passà a l’idioma autòcton.

—Vostè dirà en què puc ajudar-la —digué aleshores.

—Vull fer-li una pregunta —vaig contestar.

—Això és quasi res —em somrigué—. Sobre…?

Vaig demanar-li si el que sospitava era cert, si el meu pare era un escriptor important.

Per trenta euros, la filla de Madò Brígida consultà les cartes i m’assegurà que sí.

L’afirmació res no provava. D’això, n’estic segura. A banda, jo no creia, ni crec, en els poders esotèrics, ni me refiï de les facultats endevinadores dels tarots. En tot cas, necessitava encara altres proves que coincidissin amb la meva suposició i amb la de la vident i anessin més enllà, per exemple, de la identificació del doctor R. amb el doctor Rieux, el metge protagonista de La Peste, que de sobte se m’havia ocorregut. Sortosament vaig aconseguir aquella mateixa tarda el llibre de Todd sobre Camus, i la seva lectura em resultà fonamental per començar a lligar caps. Tot i això la meva cunyada em convencé que preguntés a la que passava per ser la millor tiradora de cartes de Mallorca. La seva fama era tan grossa que tenia obert despatx a Madrid, on anava cada setmana per atendre, deien, una clientela de polítics o expolítics, com Suárez o Felipe González, que, com molts dels seus homòlegs europeus, des de De Gaulle fins a Mitterrand, consultaven els horòscops abans de prendre qualsevol decisió important. Era cert i segur, argumentava Diana, que Mitterrand, abans del tractat de Maastricht i de la guerra del Golf, havia demanat consell a Elizabeth Teissier, la seva experta particular… i que De Gaulle, entre el 1949 i el 1969, s’havia assessorat amb Maurice Vasset. També assegurava que Nancy Reagan va introduir els astròlegs a la Casa Blanca però que aquests eren ja en nòmina en les més importants consultories financeres dels Estats Units… Veritablement no hi perdia res, anant a veure la seva astròloga, insistia la meva cunyada. Ella la tractava força i sempre tenia en compte els seus diagnòstics en relació amb les decisions econòmiques, que li semblaven més arriscades que les sentimentals…

La Diana va acompanyar-me fins al despatx de l’astròloga, després de demanar hora. Quan va obrir-me la porta perquè passés vaig pensar que m’equivocava. La coneixia perfectament: era Maria Fernàndez de Córdoba, veïnada de Dona Maria Antònia i la qual jo havia vist sovint per ca seva, quan encara no havia descobert els seus poders. La seva simpatia contagiosa i la seva intuïció extraordinària no em vingueren de nou. El seu dictamen tampoc: les cartes parlaven de manuscrits i persones mortes de manera violenta. Segons la seva interpretació, el meu pare no havia mort per causes naturals, com tampoc la meva mare.