4

Sovint, al llarg de la meva ja dilatada vida d’escriptora, com tots els que ens dediquem a aquest ofici, amb més o menys èxit, m’he vist obligada a contestar la pregunta de per què escric, quin és el mòbil o els mòbils que durant tots aquests anys —més de vint— m’han impulsat a escriure, i ho he fet repetint poc més o menys el mateix. Les petites variants de les meves respostes depenien només de la capacitat de l’interlocutor per prendre-se-les de manera seriosa però no solemne, almenys no amb solemnitat de cobla sardanística, una herència dels temps difícils que encara dura, i que jo he intentat d’evitar. Solia emprar quasi sempre citacions d’autors famosos en les quals basava les meves paraules, sovint sense que ningú se n’adonés. Ignorava fins a quin punt «escric per foragitar els fantasmes i clarificar la realitat, escric per entendre’m a mi mateixa i entendre els altres, escric per fugir de tanta misèria», frases manllevades a Vargas Llosa, Auden o Hölderlin, tant se val —que solien servir de punt de partida o d’arribada per a un titular d’allò més suat en les planes de cultura de la premsa local—, deixarien de ser de sobte propòsits literaris més o menys afortunats per convertir-se en la raó principal de la meva escriptura. Mai com ara m’ha empès a escriure la necessitat urgent d’anar a cercar un o uns destinataris concrets, algú o alguns que coneixen mes bé que jo la història que intent d’explicar perquè tenen a l’abast antecedents de mi mateixa que jo ignor. Abans em conformava a establir un contacte remot amb uns lectors indeterminats, quasi sempre desconeguts, als quals em limitava a demanar una complicitat momentània amb un tacte fet de paraules. En cap dels meus llibres m’havia adreçat d’una manera tan directa al públic ni mai havia manifestat la necessitat d’anar a l’encontre d’algú per demanar-li que em llegís, com faig ara, pregant-li que no abandoni aquestes planes abans d’acabar-les, que arribi fins al final, no fos cas que vostè fos o tu fossis la persona que em pot conduir fins al que cerc, o la que em pot oferir la pista necessària per arribar-hi. Si així fos, no dubti, no dubtis a fer-m’ho saber. A l’editorial, l’adreça i el telèfon de la qual figuren vora els títols de crèdit d’aquest llibre, li diran, et diran, on pot trobar-me. Gràcies per endavant per l’ajut. No em referesc només a la possibilitat que vostè fos a l’estació de Portbou aquella nit de desembre del 1959, ni que els dies següents s’hagués topat amb Cecília Balaguer —amb Cèlia Ballester, potser també emprava aquest nom— o l’hagués coneguda abans, a Barcelona durant la República o a la França ocupada quan ella hi visqué, o després en retornar a Catalunya i casar-se; també em referesc a la possibilitat que vostè fos una de les persones que el 23 d’abril de 2001, cap a les set de la tarda, hagués estat vora la parada de la llibreria Catalonia, a la cantonada del passeig de Gràcia amb Casp, i s’hagués fixat en l’home que m’esperava, l’home del qual, però, quasi no li puc donar informacions, de qui, per culpa de la meva estúpida impulsivitat, només sé el nom, o potser ni això —potser ni tan sols és el seu—, Lluís, Lluís G… Potser és la G, la lletra inicial del cognom? O bé és la G de Gonzaga com abans alguns Lluïsos escrivien per diferenciar-se dels Lluïsos francesos, els botiflers que no celebren el sant el juny, sinó l’agost, el dia de sant Lluís rei de França… Pel que fa als trets, em costa molt descriure’ls. Vaig veure’l sense posar-hi esment i per això suposo que devien ésser corrents, la qual cosa fa que no pugui precisar-los amb cap característica concreta, sigui defecte o virtut, quelcom que, sense cap mena de dubte, ens ajudaria a la seva identificació. Una alçada regular, edat mitjana, cabells blanquinosos, ulls marronencs, més aviat miops, rere unes ulleres de muntura vulgar, serveixen de poc a l’hora d’intentar individualitzar algú tan semblant a tothom, a la immensa majoria de ciutadans nascuts cap a la mateixa època d’estraperlo i cartilla de racionament. La seva veu, tot i el to poc apropiat, tampoc no el distingia de cap altre, encara que no em semblà desagradable, més aviat fosca i alhora càlida i, per la manera com va pronunciar les vocals, vaig intuir que procedia de l’Alt Empordà o que almenys hi havia viscut durant la infantesa, que és quan la nostra parla es permeabilitza de l’entorn més que no pas quan som grans. Devia vestir, crec —perquè confés que encara vaig fixar-m’hi menys— de manera normal, però no sé si portava corbata i americana o jersei i caçadora. I encara que el dia del llibre de fa quasi dos anys no era tèrbol, ja se sap que la primavera és força inestable, i en previsió que descarregués algun ruixat, potser, com jo mateixa, duia al braç una gavardina lleugera. Vaig oferir totes aquestes referències a les dependentes, a la caixera, a l’encarregat de la llibreria per si el coneixien, per si es tractava d’un client habitual, però ningú no pogué donar-me ni un bri de claror.

També vaig preguntar als meus companys Quim Monzó i Jaume Cabré infructuosament. Cap dels dos recordava una persona tan poc memorable com era la que jo els descrivia, I per si un cas, perquè el no ja era meu i som obstinada de mena, vaig telefonar als escriptors que tenien torn abans: Rosa Regàs, Carmen Casas i Eduardo Mendoza, que, com cada any, havia batut rècords de cues i encara hi era quan jo vaig arribar. Tots tres foren molt amables i em vingueren a dir el mateix: no donaven l’abast, i per això no pararen atenció en cap persona distinta al déu vertader encarnat en cadascun dels seus clients. Era absurd de part meva pretendre que em facilitessin cap pista. Però tot i això, Carmen Casas, que firmava el seu darrer llibre de cuina i que, si fa no fa deu tenir la meva edat, m’oferí, sense voler, un detall important: em digué que un tipus li havia preguntat si ella era jo i, després de disculpar-se per Ferrada, li havia dit que m’esperava perquè m’havia de donar un encàrrec. Aquest personatge anodí —tampoc en recordava els trets, Carmen Casas— és l’home que cerc, en primer lloc. Encara que ell tal vegada només actuà d’enllaç, no tenc cap més punt de partida per arribar fins qui el va enviar. És per això que m’adreç de manera especial a totes les persones que el dia del llibre del 2001, a la parada de la llibreria Catalonia, pogueren fixar-se en l’home que mai no m’havia vist i desconeixia de mi qualsevol tret que no fos, supòs, el meu nom i cognoms, la professió o els antecedents familiars. Aspectes que jo, per contra, desconec d’ell perquè en donar-me la targeta amb el seu nom i l’adreça no vaig poder resistir l’impuls de trencar-la. Tot el que d’ell ignor —llevat de la intenció de trobar-me— m’ho dec a mi mateixa per no haver-hi posat esment. El que sé —que no em coneixia i que m’esperava des de feia estona— m’ho ha proporcionat la meva companya de signatura. En efecte, degué estar-se allà palplantat almenys mitja hora perquè em vaig retardar força. Segons l’ordre de signatures que aparegué en la premsa, jo firmava de set a vuit a Catalonia però de sis a set ho feia a Áncora y Delfín, situada a l’avinguda de la Diagonal de Barcelona, com vostè probablement sap. En el dia del llibre, l’aglomeració comença des de molt matí i des d’aleshores fins a la nit transitar pels carrers de la ciutat amb cotxe, però també a peu, en qualsevol moment es fa dificultós i lentíssim. Vaig excusar-me amb la dotzena de persones que havien tengut l’amabilitat d’esperar-me i, per fer-me perdonar el retard, del tot involuntari, vaig posar-me a signar quasi de manera mecànica, amb pressa, concentrada a trobar unes dedicatòries al més complaents possible, sense fixar-me en res més, oblidant-me fins i tot del poc que m’agradava complir amb aquell ritual. Considerava, ho consider encara, que el dia del llibre res no té a veure amb la literatura, que al meu entendre és cosa ben diferent a l’adquisició compulsiva d’un volum qualsevol, amb receptes d’autoajuda o bricolatge, per molt importants i necessaris que puguin ésser, en segons quins casos, títols com Aliments amb fibra: consells per acabar amb restrenyiment i superflus d’altres com Tirant lo Blanc, i per això m’havia promès a mi mateixa que seria el darrer Sant Jordi en què participaria. Si hi prenia part era a precs del meu editor, que intentava promocionar la meva darrera novel·la, que havia sortit de la impremta unes setmanes abans del dia 23 d’abril, amb el temps just perquè els distribuïdors poguessin enviar-la a les llibreries i allà tenguessin temps de desfer els paquets i posar-ne alguns exemplars si no en un lloc preeminent, com els aparadors —això quedava reservat als best sellers mundials, segons com, prèvia despesa—, almenys no invisible, entre les novetats. Sense obtenir una bona qualificació en les llistes de vendes de la jornada, que servís de reclam posterior, era difícil convèncer els llibreters que aguantessin el producte sense retornar-lo de seguida. Calia per tots els mitjans que la novel·la fos al hit-parade perquè no es produïssin les devolucions en cadena que obligarien a les decapitacions tan temudes. Només els pocs exemplars venuts es lliurarien del terrible índex del mercat, de la censura negativa —el tribunal és el públic que jutja per omissió. La guillotina ha substituït al nostre temps la foguera inquisitorial i són molts els volums que van a parar, acabats de néixer, als escorxadors secrets dels grans grups editorials…

Davant d’una perspectiva de tanta esperança se’m feia costa amunt el paperot d’haver de passejar per la ciutat, de mostrador en mostrador, com a Tatuaje, bescanviant, però, l’atractiu canalla de la lletra de la cançó per una mena d’implícita súplica patètica als eventuals lectors. Tenia la intuïció que tot aquell esforç seria debades i em deia que no hi havia cap raó perquè algú se sentís empès a triar, entre els munts de novetats, la meva, que no havia guanyat cap premi ni tenia una coberta cridanera ni fulls mengívols ni oferia entre les seves planes paperetes per a cap rifa ni vals de gasolina o descomptes als supermercats… Podia succeir, en conseqüència, que ningú es fixés en el meu llibre, que ningú s’acostés a demanar una firma, amb la qual cosa acabaria el dia amb l’autoestima arrossegant-se per terra. Era ja massa vella per prendre-m’ho amb humor i intentar despatxar llibres com si fossin olles de pressió, com em succeí un dia, en els inicis de la meva «carrera literària» en uns grans magatzems, quan una insistent senyora s’obstinà que li canviés, per una de més petita, la Magefesa que, segons que em jurava, jo li havia venut el dia abans.

A més tenia el pressentiment, perquè ho havia somiat un munt de vegades, que si, per un d’aquells atzars positius, el públic es mostrava benèvol i jo aconseguia signar alguns exemplars, li ho hauria d’agrair obsequiant-lo amb una salva de dents. Dents, ullals i queixals que a mesura que xerrava, a mesura que preguntava: «A qui vol que el dediqui, és per a vostè?, digui’m el seu nom», sortirien disparats contra les seves cares, rebotarien per sobre les seves jaquetes, faldilles o pantalons fins a rodolar per terra… Somiar que et cauen les dents diuen que té a veure amb la impotència… en el meu cas, però, era sobretot indicatiu de l’estat de pànic que el dia del llibre em provocava. I no obstant això, el proper Sant Jordi, si el que estic escrivint finalment es publica, seré jo la que insistiré al meu editor en la necessitat d’aprofitar al màxim totes les possibilitats, de firmar a la majoria de les llibreries de la ciutat, les més concorregudes, les que puguin atraure el més variat ventall de públic; jo seré la que intentaré de convèncer-lo perquè organitzi una campanya de publicitat de gran abast per arribar al major nombre de persones possible… això voldrà dir que ja només depenc dels lectors per acabar de completar aquesta història, i en conseqüència que no em puc permetre el luxe de perdre’n cap.

Estava, doncs, com li deia, dedicant llibres sense que la cua decreixés i aquest miracle em semblava de santoral de tan extraordinari, quan els exemplars van acabar-se. No cregui que n’havia firmat tantíssims, uns deu o dotze, a tot estirar. Vaig demanar a una dependenta que anés a cercar-ne més, però no en va trobar. El fet que no tinguessin prou novel·les em va molestar i empipada com estava vaig demanar que cridessin el responsable de la llibreria, que, al meu entendre, no s’havia ocupat de preveure que hi haguessin exemplars, perquè els tragués d’on fos i em permetés seguir amb la bona ratxa. Fou en aquell lapse, mentre esperava mans plegades, quan ell s’acostà… En lloc de demanar-me que li signés un llibre, va atansar-me una carpeta. En la breu conversa que vàrem mantenir: «Li he portat això perquè sé que li interessarà», va dir-me —record exactament les seves paraules—, em va semblar maleducat a banda d’arrogant. Si el que pretenia —tal com m’havia succeït d’altres vegades— era que llegís un manuscrit o, fins i tot, que després de llegir-lo li busqués editor, o que li fes un pròleg, la frase no era gens apropiada. No era a mi a qui la lectura d’aquelles planes interessava sinó a ell. Ell era el veritable i únic interessat que jo les llegís. Tot i que passava per una mala època i que em sentia incapaç de continuar escrivint, i més encara publicant, de vegades, fins i tot, de continuar vivint —de fet havia abandonat un llibre de relats sense acabar—, vaig excusar-me que els contes en els quals treballava no em deixaven ni una estona lliure. A més, tampoc mai no m’havia sentit amb forces per jutjar l’obra dels altres atès que no em dedicava a la crítica literària, ni tenia influències en el món editorial, ni havia dirigit col·leccions o assessorat consells de redacció, com alguns col·legues, el nom dels quals, en venjança pels seus èxits, vaig donar-li per si volia fer-los arribar aquell mort… Però ell va insistir repetint, primer: «No es preocupi. Me’n faig càrrec». I després: «Penso que només a vostè pot interessar-li». Altra vegada el fatídic verb. Vaig estar a punt de dir-li que busqués una paraula més oportuna com «entendre’l». «Interessar» em sonava, malgrat que en aquest segon context semblava més adient, a transacció mercantil, a oferta de supermercat. Per no fer-li un desaire davant de les cues de lectors de Quim Monzó i de Jaume Cabré i, sobretot, perquè em deixés en pau, vaig agafar la carpeta. Al cap i a la fi podia perdre-la, tirar-la a les escombraries o, encara millor, oblidar-me’n des d’aquell mateix moment. La insolència d’aquell tipus, rubricada per les seves darreres paraules en donar-me una targeta: «Si necessita alguna cosa, algun aclariment, em truca», no es mereixien altra cosa.