31
Ma mare fou atropellada per una camioneta la nit del 4 de gener de 1960 a Avinyó. El mateix dia, vuit hores abans, Camus moria d’accident a 24 quilòmetres de Sens, entre Champigny-sur-Yonne i Villeneuve-la-Guyad a conseqüència, sembla, de la punxada d’una roda o del trencament de la direcció, o senzillament de la conjunció d’una carretera mullada i l’excés de velocitat del cotxe, que va anar a estavellar-se contra un arbre. Un cotxe esportiu que conduïa un gran amic seu, Michel Gallimard, el nebot del seu editor. Sembla que a la butxaca de l’americana del novel·lista hi havia un bitllet de tren Avinyó-París sense utilitzar. El dia 2 Camus havia acomiadat a l’estació d’Avinyó la seva dona i els seus fills bessons Catherine i Jean. Potser havia planejat trobar-se amb Cecília aquest mateix dia i anar junts cap a París el 3 en lloc de tornar amb els Gallimard. Però el fet no el constaten cap dels biògrafs, tan sols el canvi de plans, la decisió presa a darrera hora de tornar amb els seus amics, després que aquests insistissin a anar a París seguint una ruta gastronòmica que compensaria Camus dels set-cents quilòmetres de cotxe. Tal vegada aquest cop va preferir els plaers gastronòmics als sexuals, els seus biògrafs res no en diuen. Només que abans de deixar la seva casa de Lourmarin, on havia passat les vacances de Nadal amb la seva esposa Francine i els seus fills, havia escrit a Maria Casares, Catherine Sellers i Mi, la seva jove amant, la qual tenia instal·lada en un poblet proper i que havia marxat uns dies a Dinamarca per veure la família. A totes tres havia dedicat frases d’amor, paraules apassionades que transcriu Todd en la seva biografia.
No sé —em temo que no ho aconseguiré saber mai si no és que vostè per un atzar miraculós s’hagués trobat amb la parella i hagués reconegut Albert Camus— si l’encontre de la meva mare amb el seu amant s’arribà a produir. O si ell faltà a la cita sense donar-li cap explicació, després d’haver-li suggerit que l’esperés a Portbou i que es posés l’abric blau i el barret escàs que tant li agradava, com sembla que ella insinua en la seva darrera carta.
No sé si el presumpte suïcidi de ma mare pogué tenir a veure amb la mort de Camus, si fou la desesperació per la seva pèrdua, la que la impulsà a llançar-se sota les rodes de la camioneta, però trob estrany que conegués la notícia tan aviat. He pogut saber que l’agència France-Presse va difondre-la cap a les quatre de la tarda, però els diaris d’Avinyó no la publicaren fins l’endemà. Sembla que la ràdio i la televisió tampoc no la donaren perquè estaven en vaga, emetien només música clàssica. Potser Cecília Balaguer va voler acabar amb la seva vida per d’altres motius o morí a conseqüència d’un accident. Però cada vegada en tinc més dubtes. El paper que aparegué dins la seva butxaca em fa pensar que algú que coneixia la seva relació amb l’escriptor va posar-lo allà amb la intenció d’oferir una pista falsa amb la qual desviar l’atenció, confondre la policia i encobrir un crim.
Fa dos mesos vaig ésser a Avinyó i vaig poder veure l’atestat de l’accident, en què es remarca que la camioneta circulava a una velocitat no permesa en el centre urbà i que el xofer no va intentar frenar, tot i que era impossible que no veiés que una persona travessava el carrer. També es diu que el xofer fou detingut en un control quan anava a sortir d’Avinyó per la carretera nacional 7 que porta cap a Marsella, i posat a disposició del jutge. En el seu descàrrec el xofer declarà que era espanyol, que no tenia permís de residència, que entrava i sortia de França a peu pels passos fronterers perquè era un lluitador, un maqui, i tenia por que si el detenien el retornessin a Espanya, on ben segur seria ràpidament afusellat, perquè hi havia una ordre de recerca i captura en contra seva per activitats subversives. Als papers que vaig poder consultar a la prefectura es deia que hi havia dos testimonis de l’accident, però que no varen veure més que el cos de la meva mare arrossegat per la camioneta i que foren ells els primers a auxiliar-la. Els testimonis eren un matrimoni, de cognom Roche, Antoine i Clémence, que aleshores vivia a Avinyó i que es traslladaren a París a finals dels vuitanta. És tot el que he pogut saber. Però atès que el 1960 tenien quasi setanta anys i en fa quaranta-dos, és clar que ja són morts. Almenys els seus noms no figuren en la llista de persones centenàries a les quals el govern de la República felicita cada any pel seu aniversari. França és un país molt ben organitzat.
És probable que l’accident fos força comentat entre la població en el moment que succeí, i per això vaig posar un anunci als dos diaris que a hores d’ara es distribueixen a Avinyó demanant la col·laboració de les persones que recordessin alguna dada. Però ningú no es va posar en contacte amb mi. De res serví l’entrevista que s’avingueren a fer-me a La Provence, el diari que continuà Le Provençal, per parlar de Cecília Balaguer, en què vaig oferir referències de la seva persona que poguessin ajudar a aquella identificació retrospectiva. El diari reproduí una foto de la meva mare, també inútilment. Estic segura que no fou per mala voluntat, mandra o covardia dels que en aquells dies de començaments de gener del 1960 es varen topar amb ella, sinó perquè els possibles records que en tinguessin, si és que encara vivien —els policies que realitzaren l’atestat fa temps que descansen en el cementiri local—, havien estat engolits pel temps que tot s’ho empassola. Ben segur que el conductor de la camioneta també era mort —llavors tenia 56 anys. Vaig pensar que si havia passat a disposició judicial després de l’accident tard o d’hora hauria estat jutjat. A l’hemeroteca d’Avinyó uns bibliotecaris amabilíssims em facilitaren els diaris d’aquella època. Segons consta a Le Provençal, el dia 6 del mes de juny de 1960 el xofer fou, en efecte, jutjat i condemnat per imprudència temerària amb l’agreujant de fugir sense auxiliar la víctima. En el judici, al qual va assistir el marit de Cecília Balaguer, l’advocat del xofer va basar la seva defensa en el fet que Juan Pérez no va poder frenar i que la dona es llançà al mig del carrer quan la camioneta passava. Però no féu cap al·lusió al suïcidi ni a la nota que, segons les informacions anteriors, duia a la butxaca i que jo vaig trobar. Pérez fou condemnat a tres anys de presó i a indemnitzar els familiars de la víctima.
També a Avinyó, com vaig fer a Portbou, vaig peregrinar pels hotels. Amb l’ajut dels empleats de l’Oficina de Turisme vaig aconseguir saber quins eren oberts el gener del 1960 i això em facilità la feina. A tots els recepcionistes els feia la mateixa pregunta reiterada i inútil, una pregunta que ben possiblement la policia o el detectiu al qual mon pare encarregà el cas els degué fer també pocs dies després d’aquell dilluns 5 de gener, sense que la resposta consti enlloc.
Ja feia una setmana que era a Avinyó i vaig quedar-me-n’hi una altra, per si un cas algú es decidia en retard a donar-me alguna notícia. Coneixia la ciutat perquè hi havia estat de joveneta, durant el festival, quan escrivia cròniques de teatre per al Tele-Exprés, però d’això feia molts d’anys, i no em semblà la mateixa. Em semblà més gran, no sé si més pròspera i potser més bruta. A estones i en certs indrets quasi pudent com en l’època de Petrarca que, a banda de beneir el temps, l’hora i el lloc on va veure Laura per primera vegada —fou el 17 d’abril, Divendres Sant de 1327 a Notre-Dame-des-Doms— féu referència a les sentors fastigoses d’Avinyó. Fins i tot el centre històric me va parèixer diferent. La plaça de l’Horloge havia augmentat el nombre de cafès, bistrots, pizzeries, bars i restaurants amb menús d’oferta, sota veles de coloraines cridaneres i anuncis plastificats, que impedien el pas dels vianants i es carregaven la perspectiva. Al carrer de la República proliferaven els mateixos magatzems que en qualsevol altre indret d’Europa, que exhibien moda barata, repetida i multinacional, confeccionada a la Xina a canvi de jornals de misèria.
Per sort la meravellosa plaça del Palais des Papes o el carrer des Teinturiers seguien iguals, com el pas de les aigües sota el pont de Saint Bénézet, el pont on resulta impossible ballar, encara que ho asseguri la cançó, perquè és massa estret per fer-ho en rotllana, però no sota els arcs de l’illa Bartelasse, com passava fa segles… M’entretenia pensant que la literatura —«sur le pont d’Avignon/ on y danse tous en rond…»— és plena de contradiccions, d’inexactituds que acaben, però, per ser explicades. Per contra, en la vida això no succeeix. La de la meva mare, per exemple, amagava un misteri, o fins i tot diversos, que no aconseguia desxifrar.
Pendent del telèfon, matava les hores visitant museus o passejant per una Avinyó hivernenca, ennuvolada amb escassos turistes, molts emigrants i força captaires, tranquil·la, i em deia que aquesta ciutat havia estat testimoni de les darreres passes de la meva mare, de la seva obnubilació, de la seva desesperació o, per què no, d’ambdues coses alhora. Potser no s’adonà que en el moment de travessar el carrer s’acostava una camioneta a gran velocitat. Potser se sentí sola, perduda, abandonada i decidí llançar-se al seu encontre o potser algú la va empènyer, la mateixa persona que posà dins la seva butxaca el paper amb la cita de Camus. Però, per què, per quin motiu? Què havia fet la meva mare perquè algú decidís matar-la?
Sovint anava al lloc on havia succeït la desgràcia intentant de reconstruir els fets, intentant imaginar l’escena: la camioneta no frena, al contrari, accelera i no s’atura, segueix… No deixava d’obsessionar-me la casualitat que Juan Pérez fos algú relacionat amb els resistents antifeixistes igual que ma mare com si l’atzar fos capaç de manejar els fils d’una absurda ironia tràgica convertint les persones en titelles d’un destí nefast.
Pensava abandonar Avinyó el mateix dia que vaig rebre la trucada d’un nebot de Juan Pérez que vivia a Marsella. Havia vist per casualitat i amb retard el full de La Provence amb l’anunci i l’entrevista. En anar a comprar una tulipa nova, per al quinqué de la taula camilla, que se li havia trencat, la hi havien embolicat, per protegir-la, amb un tros de diari. Pérez no tenia cap inconvenient a parlar amb mi, ben al contrari, i s’oferia per agafar el cotxe i venir a Avinyó, perquè estava jubilat i disposava de temps. A banda, si ens trobàvem podria fer pràctiques d’espanyol, l’idioma de la seva infantesa que no tenia amb qui parlar. Vàrem quedar per aquella mateixa tarda al bar In and Off, molt a prop del meu hotel.
Vaig acudir a la cita abans d’hora, neguitosa i excitada. Tenia la intuïció que del que em digués Germinal Pérez dependria tota la meva vida, la passada i també la futura. Vaig veure’l arribar amb un exemplar de Le Monde sota el braç —era el seu diari i no la premsa regional, m’havia dit per telèfon— i l’anorac blau fosc que em va anunciar que portaria perquè el pogués identificar. Era alt i fort, i malgrat els anys atractiu, en especial quan somreia, i ho feia sovint. De l’entrevista que havia llegit al diari deduïa que potser el que ell podria aportar no m’agradaria i es disculpava per endavant. Vaig dir-li que no es preocupés i que m’expliqués tot el que sabia. No era gaire, matisà, i sobretot no era agradable, tornà a insistir. Aquells circumloquis contribuïen encara més a la meva impacient angúnia i encara vaig haver d’esperar que vingués el cambrer perquè Germinal Pérez comencés el seu relat: de la meva mare, fins ahir no en coneixia el nom, l’havia llegit per primer cop al diari, però sí l’existència. Havia sentit contar al seu pare, que també durant una època va col·laborar amb el maquis, que el seu germà Juan, que va morir just un any després de sortir de la presó, cap al 1964, havia rebut ordres de liquidar-la. Qui l’hi ordenava tenia la certesa que Cecília Balaguer era una agent doble: ajudava els antifeixistes per recollir informacions que tot seguit passava als Serveis de Seguretat de la Dictadura, per als quals treballava. Pérez va rebre ordres de matar Cecília, a qui va anar a trobar a Avinyó, després que caigués Quico Sabaté abatut a trets a Sant Celoni. Havia entrat a Espanya, a peu, per la muntanya, com feia sempre, a finals de desembre, i s’havia refugiat al mas Clara, a prop de Banyoles. Allà fou detectat per la Guàrdia Civil. Els seus companys moriren però ell aconseguí fugir. Qui donava les ordres —un comitè de Tolosa, segons Pérez— acusava Cecília d’haver informat la policia espanyola de les intencions de Sabaté. També havia sentit contar al seu pare que el seu germà no pogué suportar els remordiments, agreujats perquè la seva víctima era una dona, que mai no tornà a ser el mateix… l’obligaren a executar la justícia, a complir les ordenances dels codis de la guerrilla que manaven que els confidents i els traïdors fossin executats sense contemplacions de cap casta.
Vaig replicar a Pérez que em costava molt de creure que ma mare pogués fer un doble joc, que havia viscut l’exili, que la seva germana havia mort a la cambra de gas, que el seu pare havia estat un diputat de la Generalitat republicana, que tot i estar casada amb una persona addicta al règim sabia de molt bona font que sempre s’havia sentit partícip del bàndol dels vençuts… A banda, la informació que ell em donava era incongruent, absurda. Sortosament li ho podia demostrar amb dades que em donaven la raó. Si amb la mort de Cecília el que es pretenia era venjar la de Sabaté, qui va donar l’ordre es va avançar als esdeveniments. Ma mare fou atropellada cap a les nou de la nit del dia 4 i Sabaté caigué a les vuit del matí del dia 5… La notícia de la mort del maqui no es va difondre fins al dia 6, fou el 6 quan la varen publicar els diaris. Tot i que aquests deien que havia assaltat el tren a Portbou, Téllez, Serrano i la seva darrera biògrafa, Pilar Eyre, asseguren que pujà al tren molt a prop de Girona, a Fornells de la Selva, el dia 5, de matinada. Va encanonar el maquinista i li digué que no s’aturés fins a Barcelona. Però no l’obeïren. No podien. A Massanet havien de canviar la màquina de vapor per una d’elèctrica, i a banda l’itinerari era prefixat, calia aturar-se en unes estacions determinades. En passar per Sant Celoni Sabaté es tirà en marxa, cercà un metge però no hi va ésser a temps. A les vuit del matí caigué abatut pels trets d’un membre del sometent, Rocha, i un guàrdia civil… Sabater, com l’anomenaven aleshores en la premsa espanyola, o Sabaté, com ara escriuen els seus biògrafs, actuava a la desesperada i per compte propi, estava allunyat del comitè de Tolosa que el rebutjava i a cap dels seus antics companys li podia passar pel cap venjar-lo. Li ho dic amb coneixement de causa. Li ho puc assegurar, li advertesc, perquè he llegit tot el que s’ha publicat sobre el maquis, sobre els germans Sabaté, sobre Ramon Vila Capdevila, Jabalí, Pasoslargos, Lleugí, Caracremada, per si un cas era aquell Ramon de part de qui l’home dels ulls de llop va escometre la meva mare un capvespre de la meva remota infantesa.
Pérez em somriu, ell només es limita a explicar-me el que va sentir contar, el que d’altres li explicaren, el que deien a casa seva. No pot afegir res més, remarca amb un accent francès del tot pinyolenc. Entén, però, que jo no hi estigui d’acord.
Li responc que, en efecte, no hi estic d’acord, que em sembla inversemblant, fora de lògica, tot plegat, i de sobte m’entra el dubte de si Pérez menteix, de si és de debò nebot de la persona que atropellà la meva mare, de si tot el que m’ha contat és una pura invenció. Aleshores, com si em llegís el pensament, em diu:
—Potser vostè pensa que li he mentit, però per què hauria de fer-ho? Quin interès puc tenir-hi? Si volgués enganyar-la hauria construït una mentida perfectament objectiva, amb dades comprovables, li ho asseguro, no sóc tan idiota, no m’hauria limitat a dir-li el que vaig sentir contar…
Em sent confusa i no li contest. Em servesc te altre pic. La tetera, però, és quasi buida. Germinal Pérez aprofita per encarregar al cambrer que en porti més si és que no vull alguna altra cosa, com ara un conyac, que demana per a ell.
Li pregunt si sap alguna cosa sobre el text de Camus, sobre la nota de Le Mythe de Sisyphe, i em diu que el seu oncle devia comptar amb còmplices, els testimonis, el matrimoni Roche, del qual jo pari a La Provence. No els degué ésser gens difícil posar dins la butxaca de l’abric de Cecília un paper que pogués fer pensar que es tractava d’un suïcidi. Els anarquistes executors de sentències solien deixar una nota vora el cos de la víctima assenyalant les raons de la seva mort; si Juan Pérez no ho va fer, si es va conformar amb una cita de Camus, apunta amb un deix irònic, fou, probablement, per evitar qualsevol petjada delatora. En aquella època el Govern francès ja havia prohibit les actuacions dels resistents antifranquistes i la policia francesa havia signat un pacte de col·laboració amb l’espanyola.
Em trobava malament, marejada, amb ganes de vomitar. Vaig estar a punt d’anar-me’n, de deixar plantat Germinal Pérez. El que acabava d’explicar-me em regirava l’estómac, però vaig fer l’esforç d’aguantar, vaig intentar sobreposar-me… Encara que les informacions de Pérez no em servissin o em semblessin falses no tindria altra oportunitat per demanar-li si havia sentit parlar de la relació de Cecília Balaguer amb Camus. El fet d’emprar una cita seva com a coartada feia sospitar que qui ho havia escrit coneixia la seva amistat. A Pérez, li constava que Camus havia ajudat la resistència republicana però no tenia idea dels possibles vincles amb Cecília Balaguer, encara que fos força versemblant aventurar que haguessin existit. Era del domini públic que l’escriptor tenia fama d’esser un seductor, un Don Juan, argumentà, no debades duia sang espanyola.
Ara sí que podia donar la conversa per acabada. Ja només m’interessava saber si coneixia d’altres persones que poguessin oferir-me més informacions i m’hi podia posar en contacte. Ho sentia molt, perquè li agradaria ajudar-me, però pel que feia al grup de resistents propers a la seva família no quedava ningú, tots eren morts… M’aconsellava acudir als llibres d’història…
Vaig dir-li que ja ho havia fet, sense èxit. Ma mare no hi figurava, tampoc Juan Pérez. No hi havia ni una paraula sobre cap dels dos.
Germinal Pérez insistí a convidar-me i acompanyar-me fins al meu hotel. Li venia de pas perquè havia aparcat el cotxe fora murades. Mentre caminàvem vaig descriure-li la persona que em va donar les cartes encara que suposava que ho feia debades, per si un cas hagués pogut tenir a veure amb algun descendent dels militants republicans i ell el conegués. Tal vegada les cartes podien estar dins la maleta de pell beix que duia ma mare en sortir de viatge, potser les hi havia retornat el seu amant un d’aquells dies, després de la ruptura definitiva. Pérez mai no havia sentit parlar de res d’allò i l’home que jo li descrivia era tan vulgar que podia ser qualsevol. Just abans d’acomiadar-se, molt amablement em va demanar un favor: que li permetés comprar un ram de clavells vermells per anar amb mi a dipositar-los al lloc on ma mare fou atropellada. Vaig donar-li les gràcies però m’hi vaig negar, encara que ell no tingués cap culpa del que havia fet el seu oncle, no em venia de gust compartir amb el descendent del botxí de la meva mare cap gest d’homenatge.
L’endemà, abans de deixar Avinyó, vaig anar tota sola al carrer de la Repúblique cantonada amb Joseph Vernet amb un ram de roses grogues, les que més agradaven a ma mare, i les vaig deixar allà, enmig del carrer, sota les mirades d’estupor de la gent que passava.
Pensava agafar el tren fins a Montpeller per tornar cap a Barcelona aquella mateixa tarda, decidida a buscar onsevulla dades sobre els serveis d’informació del règim. Em calia verificar amb rapidesa que el que m’havia contat Germinal Pérez era absolutament fals, perquè tot i que les referències a Sabaté no eren correctes, havia introduït amb les seves paraules una possibilitat en la qual mai no havia caigut: ma mare podia ésser una agent doble. Volia provar com més aviat millor que s’equivocava. Però alhora tenia por de constatar el contrari, por que fos veritat. Em semblava massa terrible haver d’acceptar, per una banda, no saber exactament qui era el meu pare i, per l’altra, ser filla d’una dona capaç de jugar un doble joc, de vendre els seus. Els seus? Qui eren exactament els seus? Els vençuts o els vencedors? Qui enganyava? I per què? Quan començà a fer-ho? Si és que realment ho havia fet.
Necessitava contar-li a algú proper l’entrevista amb Germinal Pérez. Al consultori de la meva psiquiatra em digueren que no hi era. Havia sortit aquell matí cap a Londres per participar en un congrés. No volia parlar amb el meu exmarit perquè estava segura que els seus comentaris no em consolarien gaire. Vaig decidir telefonar a la meva cunyada i demanar-li la seva opinió. Diana em digué que m’ho prengués tot amb molta calma, que no em deixés impressionar per la mala memòria d’un desconegut, del qual res no sabia, a qui ni tan sols se m’havia ocorregut demanar-li l’adreça, ni ell tampoc me l’havia donat. Que el que havia de fer abans de tornar era relaxar-me, que la Provença era preciosa, que llogués un cotxe i anés cap a Luberon i m’agafés unes vacances, que no em perdés Gordes que era allà mateix, a Vaucluse, s’assemblava a Deià i al nostre Fornalutx —puntualitzà, en un to còmplice que li vaig agrair—, i que enfront de l’hotel La Renaissance, cantonada amb la plaça del castell, hi havia una botiga d’artesania i que li fes l’enorme favor de comprar-li vuit individuals de color groc amb una sanefa estampada amb flors de lavanda…
Diana tenia raó, com quasi sempre. Era cert que necessitava descansar, i el camp des de feia molts d’anys em servia de teràpia. Vaig anar en direcció a Cavaillon, cap a Gordes, per fer el seu encàrrec. No sé si la meva cunyada l’emprà com a excusa per obligar-me a visitar el poble, encaramel·lat, quasi tallat dins la roca, semblant a Ménerbes i a Bonnieux, situats també al parc natural de Luberon, però encara més bell, i des d’on es domina una vall dolça i atapeïda de verds. La carretera que travessa garrigues, boscos i comellars en alguns indrets em recordà la que des de Sóller s’enfila cap a Lluc. A les zones de cultiu hi havia també, com a Mallorca, algunes oliveres, encara que el més abundós eren les extensions de lavanda, vinya i fruiters. Però la meva intenció no era distreure’m rememorant en el paisatge de la Provença el que jo duia i duc clavat a la primera plana de la memòria ni establir comparacions, sinó fer atenció al trànsit i als indicadors per tal d’arribar sense entrebancs amb rapidesa a Lourmarin, on havia reservat habitació. El poble és just al peu de la muntanya de Luberon i té fama pel seu castell, que totes les guies recomanen visitar. Jo no vaig fer-ho. M’interessava anar al cementiri on, a banda d’Henri Bosco, l’escriptor que més ha parlat d’aquests indrets en els seus llibres, hi ha enterrat Albert Camus. Sobre la làpida estreta, fosca i envellida que diu el seu nom algú havia deixat feia temps un ram petit de flors ja marcides. Vaig canviar-lo pel que jo havia comprat al matí a Avinyó, de roses grogues. I em vaig posar a plorar.
Al poble hi ha un carrer amb el nom de Camus però cap altra referència. La casa on va viure hi és situada, sobresurt corba entre les altres arrenglerades en una costa un poc empinada, a la part alta, vora l’església. És l’única amb persianes de color marró fosc. La va comprar amb els diners del premi Nobel, segons conten els seus biògrafs, que fins i tot ofereixen la xifra exacta que en pagà i com es deia el metge que l’hi va vendre. Vaig passar-hi per davant diverses vegades i fins i tot vaig badocar per la porta del jardí que em va semblar eixut, sec, abandonat. No vaig gosar trucar ni demanar si l’ensenyaven. A la fonda on m’hostatjava em van dir que la filla del senyor Camus, que hi passava temporades, no volia ésser molestada per la curiositat dels estranys. Encara que jo potser no ho fos, només tenia un grapat de cartes en una carpeta blava que de res no em servirien sense d’altres proves. No faria sinó un ridícul espantós anant a trobar els descendents legítims d’Albert Camus.
Potser li semblarà rar que trobant-me a Avinyó no hagués anat abans a Lourmarin i que hagués estat a darrera hora, just abans d’abandonar la Provença, quan finalment m’hagués decidit. He de confessar-li que em va costar molt vèncer la por. Del llibre de Lottman, en especial, pot deduir-se que la ruta cap a Lourmarin porta malastrugança, anant cap al poble moriren diverses persones relacionades amb el castell, que durant l’estiu hostatja escriptors i pintors. I de Lourmarin sortiren Camus i Gallimard… A banda, les cartes del tarot de Maria Fernàndez de Córdoba feien referència a manuscrits i persones mortes en un accident de cotxe.
Vaig tornar a Barcelona un poc més relaxada que quan me n’havia anat d’Avinyó. Els colors de la Provença m’havien ajudat a rebaixar la tensió però tot i això em sentia força angoixada. El viatge no m’havia aclarit res sobre la personalitat del meu presumpte pare i en canvi havia afegit dubtes sobre la de la meva mare. Uns dubtes que amb totes les meves forces volia clarificar com més aviat millor. En les biblioteques especialitzades en el franquisme vaig trobar escadusseres referències sobre els Serveis d’Informació del Règim, com si la qüestió no interessés o es donés per sabuda. Si les dictadures funcionen sota un estat policial, em deia, era obvi que els espies i els confidents havien d’haver estat molt nombrosos, tants que potser ni pagava la pena que ningú es molestés a treure les seves identitats a la llum pública. Els noms de les persones més vegades al·ludides com a cervells de l’espionatge feixista pertanyien a l’època de la guerra i eren Bertran i Musitu i el general Ungría. Ambdós m’eren familiars. Bertran i Musitu havia fundat la Lliga amb Cambó, el seu íntim amic, i després havia estat director del SIFNE (Servicio de Información de la Frontera del Nordeste de Espana), els serveis d’intel·ligència que el comte dels Andes i Mola varen crear i en els quals treballaren Felip Bertran i Güell com a secretari, i com a agents subalterns d’informació i enllaç, algunes persones, a banda de Josep Pla o els germans Sertís, com ara Manuel Vidal Quadras i Enric Tremulleres, de qui jo havia sentit a parlar sovint, potser perquè alguns eren tertulians d’Esther Brugades, i en conseqüència amics dels pares. Però el SIFNE fou clausurat després de la guerra. A cap dels llibres que vaig consultar, a cap dels arxius —incloent-hi l’Archivo Histórico de la Guardia Civil i l’Archivo Histórico Militar de Segòvia, on, de part meva, va buscar-lo una neboda d’en Guillem que viu allà— apareix el nom de la meva mare. Encara que li mentiria si no li digués que les cartes en les quals se la commina a l’acció, segons els experts amb què vaig assessorar-me, tenen aspecte de procedir dels organismes d’informació de la dictadura, no de l’oposició. Pel que fa al nom de Pedró Polo Borreguero, he pogut saber que coincideix amb el del cap de la Brigada de Servicios Especiales de la policia que treballava vora Quintela, el responsable màxim de la lluita antiguerrillera a Barcelona i que a mitjans dels anys cinquanta Polo Borreguero havia passat a l’ambaixada espanyola a París com a adjunt, amb la missió d’infiltrar el màxim d’agents entre els grups que operaven a França… Borreguero tenia un historial curiós. Havia començat com a policia de la Generalitat, a les ordres de Miquel Badia, i havia passat la guerra en zona republicana, la qual cosa, segons Oriol Maillo, un dels historiadors de l’anarquisme, era una excel·lent pedrera visual per desfer les futures conxorxes de la postguerra… El seu nom apareix sovint com a torturador en boca de molts dels testimonis que recullen els llibres que he pogut consultar, des de Secundino Serrano o Dolors Martín fins a Antoni Batista. La persona que felicita la meva mare diu que ha estat informada per Borreguero i suposo que no maneja una figura retòrica com és ara una antífrasi…
Amb aquestes referències bullint-me al cap, i malgrat que Pérez m’assegurà que no quedava ningú del grup del seu oncle, vaig decidir anar-me’n a Tolosa on m’havien dit que vivien encara alguns dels antics membres del maquis, per saber si coneixien Juan Pérez. Com sempre, vaig fer el viatge amb tren. Com quan vaig anar a Avinyó, vaig haver de transbordar a Montpeller, després d’algunes hores d’espera. Però això era el que menys m’importava. Per contra, em semblava que només d’aquella manera, repetint els possibles itineraris de la meva mare, podria arribar a alguna conclusió. Desitjava passar a Tolosa el mínim temps possible, perquè el calendari assegurava que ja érem damunt Nadal i volia venir cap aquí, cap a Portbou, el dia 30 de desembre sens falta. El periodista Huertas Claveria, vell company de moltes fatigues, m’havia donat l’adreça de Liberto Aramis, un maqui que havia fet de guia de muntanya a Facerias i coneixia bé els diversos components dels grups llibertaris, tant els que seguiren a les ordres de Federica Montseny com els que fundaren grupuscles allunyats de la rue Belfort, com era el MURLE (Movimiento Unificado de Resistencia por la Liberación de España), al qual sospitava que podia pertànyer Juan Pérez.
Liberto Aramis em rebé en un pis humil d’un barri obrer dels afores de la ciutat, que compartia amb la seva filla i el marit d’aquesta, que em semblaren més grans que no pas ell. Era quasi nonagenari, però conservava una gran energia i una veu força vigorosa, veu de comandament, com si no hagués fet altra cosa a la vida que donar ordres a la tropa. De seguida em preguntà a quina època pertanyia el que jo volia saber. I en dir-li els anys, entre el 1949 i principis del 1960, m’assegurà que tenia molt bona memòria d’aquell temps, el temps de la lluita clandestina, i poca, molt poca, dels temps actuals. Però no li importava. Els que corrien ara valien molt poc, molt menys que els passats en els quals els ideals de la lluita eren a punt de triomfar i haurien triomfat si els aliats no haguessin deixat que Franco es perpetués en el poder, acabada la guerra europea, quan el que tocava era jutjar-lo i condemnar-lo per feixista i alliberar Espanya de l’opressió. Per això ells, que varen combatre Hitler, que varen lluitar fins a deixar-hi la pell per vèncer els invasors alemanys, encara no podien entendre com les democràcies, que finalment havien guanyat la guerra, Anglaterra, però sobretot França, els abandonessin d’aquella manera ignominiosa. La Guerra Civil Espanyola no havia estat sinó el pròleg contra el totalitarisme de la dreta.
—Nosaltres —digué amb èmfasi—, el poble, vam ésser els primers del món a combatre el feixisme i els darrers a treure’ns-el de sobre. M’agradaria que hi hagués infern, no sols perquè Hitler, Mussolini, Franco i tots els falangistes hi cremessin, sinó també perquè hi cremessin tots els aliats que ens van trair, que es feren còmplices de Franco, que van permetre tanta infàmia…
Aramis parlava com si ho fes davant d’una multitud, amb cops de retòrica de míting, fent pauses per als aplaudiments… amb una exaltació tan sana com inútil. Jo li donava la raó, però em feia l’efecte que ni em sentia. De sobte s’aixecà, i continuà dret:
—Nosaltres vam ésser els únics que mai van acceptar la victòria del dictador ni l’acabament de la guerra civil i ens arriscàrem entrant armes clandestinament, buscant diners mitjançant confiscacions, practicant sabotatges… fórem els últims lluitadors en defensa de les llibertats del poble…
Va tossir, la dentadura postissa li jugà una mala passada i li caigué… Però el detall no semblà preocupar-lo. Amb el barram a la mà, sovint empunyant-lo com si fos una petita pistola —la metralla al paladar de què parlaven els anarquistes dels anys vint— va continuar defensant el seu credo, el moviment en el qual militaven apòstols, màrtirs i herois…
Vaig aprofitar la pausa en la qual tornà a col·locar-se el paladar postís per preguntar-li per Cecília Balaguer o Cèlia Ballester, encara que potser, vaig dir-li, podia ésser coneguda per qualsevol altre nom que desconec… Vaig preguntar-li també per Juan Pérez, involucrat en la seva mort. Em demanà quin any succeí, perquè de Pérez només en tenia vagues referències, fou expulsat de la CNT, li semblà recordar que el 1957, però no ho sabia cert perquè, des d’aquest any fins al 1960, va estar-se a la presó francesa, acusat d’atracar una sucursal bancària de Llemotges…
Pel que fa a la meva mare, el seu nom res no li deia. No recordava cap Cecília, ni cap Cèlia, ningú que fos fill o filla del diputat Pere Balaguer… Més aviat li semblava estrany que algú lligat a Esquerra Republicana pogués afavorir els àcrates, els quals consideraven enemics. Vaig advertir-li que era l’avi i no la mare la que pertanyia al partit de Tarradellas, i que a banda l’avi tenia un amic militant de la CNT, Vergés, i que ma mare ajudava amb diners els resistents antifeixistes, mitjançant Vergés… Vaig intentar oferir-li les dades que em semblaren més oportunes: que ma mare entrava i sortia de França amb facilitat perquè tenia un salconduit que li permetia anar a veure l’avi, que s’havia casat amb un mallorquí el 1948. Aleshores Liberto em mirà de cap a peus i em digué amb solemnitat:
—Sí, sé de qui em parla, no la vaig conèixer, però sé qui és, l’anomenàvem la Guapa. Ens va passar informació per atemptar contra les bases dels americans al Puig Major de Mallorca. Des del 1953, des que començaren a instal·laries els porcs dels americans, alguns pensàvem que un sabotatge fet allà tindria una repercussió magnífica, una repercussió mundial que deixaria acollonits els feixistes. El 1957 vam estar a punt de portar-lo a terme… A darrera hora el patró del bou que havia de traslladar les armes a Mallorca, des del port de Sête, es va fer enrere i tot se’n va anar en orris… Ens demanà una fortuna, li vam pagar una part per avançat, i no tingué prou pebrots per fer-ho; era un gallina, malparit…
—Què més sap de la meva mare? —vaig insistir, sense atrevir-me a insinuar tan sols el que m’assegurà Pérez, que era una agent doble, amb la por que ell m’ho confirmés…
—Res més —em contestà—, mentiria si li digués alguna altra cosa.
—No va sentir a parlar de la possibilitat que fos una espia de Franco? —vaig preguntar-li, finalment, amb un fil de veu.
—No —em contestà, amb un somriure—, però ja li he dit que de la Guapa no en sé gaire, em penso que jo no la vaig veure mai.
—Sap d’algú que l’hagi pogut conèixer?
—Als cementiris suposo que hi ha força gent… —digué amb ironia—. Potser ha fet tard. En Serrano va morir l’any passat, ell probablement sí que la coneixia, viatjava a París amb freqüència, recollia els ajuts que ens arribaven d’allà…
—Potser es relacionava amb Camus, tinc entès que ell també els ajudava…
—Va ser l’únic intel·lectual decent d’Europa, l’únic que ens va fer costat. El vaig conèixer l’any 1943, de manera casual, m’havien donat una setmana de permís al batalló francès on lluitava… Com molts d’altres em vaig presentar voluntari en sortir d’Argelers… Era en una cantina de París, menjant-me un plat de llenties, no parlava quasi francès jo, aleshores, em feia entendre en català o en castellà, com podia. Ell s’acostà, s’oferí per fer-me d’intèrpret. Parlava un poc d’espanyol i l’entenia perfectament… També deia algunes paraules en català, la seva mare provenia de Menorca, em va dir el seu nom: Caterina Sintes Cardona…
—En efecte —vaig interrompre’l—. Te una memòria excel·lent… I què va passar?
—Ja li ho he dit, d’aquella època me’n recordo de tot… No va passar res, ens acomiadàrem i molt de temps després, acabada la guerra europea, el vaig tornar a veure a la sala Saulnir de París i el vaig reconèixer. Vaig acostar-m’hi després del míting organitzat per Les Amis de l’Espagne Républicaine on va fer un gran discurs, sí senyor. Va dir que Europa era l’Europa dels renegats, dels immorals que havien acceptat que Franco governés a Espanya, que Espanya havia donat el millor de si mateixa a Europa, ajudant la resistència, que els francesos tenien un deute impagable amb els antifeixistes espanyols, que ell sempre estaria de la nostra part, que no cometria la injustícia d’oblidar-nos… En acabar vaig anar a saludar-lo i a donar-li les gràcies. Estava voltat de noies precioses, recordo que també hi havia la Maria Casares… Caterina Sintes Cardona, vaig dir, mentre estrenyia la seva mà, com a sant i senya… Però ell no se’n recordava… És el nom de la meva mare, em digué, amb una mirada interrogant… Aleshores vaig explicar-li per què el sabia, d’on l’havia tret… Em féu una gran abraçada.
—Tinc proves per suposar que som filla seva…
—Filla de Camus? No fotis… Les proves proven, no fan suposar… Quines proves? —va dir, mirant-me com si intentés d’endevinar alguna semblança amagada, i després continuà en un to més baix, potser traduint els seus pensaments—, era un gran tipus, llàstima que morís tan jove.
—Unes cartes de la meva mare que fan referència a la seva paternitat…
—I ell ho sabia?
—Sí, és clar, li anaven adreçades. Algú me les ha fet arribar no fa gaire.
—Ho trobo estrany. Camus era un home honorable, no un penques qualsevol… Si hagués sabut que tenia un fill l’hauria reconegut… Un fill són paraules majors, no és cap bestiesa…
—En efecte, un fill o una filla —vaig matisar— no és cap bestiesa… Jo em conformaria amb menys. Potser no li calia reconèixer-me, això no hauria estat possible sense un daltabaix, eren altres temps… li hauria bastat volent-me conèixer…
—No voldria ofendre-la —em digué en un to amable—, no m’entengui malament, potser la seva mare es va confondre… Camus mai no hauria fet una cosa així…
—No em sembla que ma mare s’equivoqués… Jo, per contra, pel que he pogut deduir del que expliquen amics i biògrafs, pens que Camus sí que podia fer una cosa així…
—De Camus queda gent que pot parlar-n’hi, a banda dels seus descendents, és clar. Vull dir, gent nostra.
Vaig sortir de casa de Liberto amb tres adreces apuntades al meu quadern de notes i una frase clavada al cap a cops de martell: «Camus mai no hauria fet una cosa així…».