14

Tampoc el que me contà Rosa Montalbán s’avé amb la memòria que guard de la meva mare. Rosa vivia amb una espartana dignitat en un petit apartament del Raval. En morir el marit va decidir deixar la casa del passeig de Gràcia, massa gran, i va anar a refugiar-se a l’anonimat del barri més modest que trobà on ningú en sabia els antecedents ni tampoc ningú no els hi demanaria. Em rebé un capvespre de gener amb el seu company de pis fregant-li les cames. El moix, que se sabia l’amo de la casa, em dedicà un parell de mirades d’indiferència abans de pegar un bot per asseure’s a la falda de Rosa, que semblava encantada amb l’escalfor d’aquell braser ambulant.

Em costà molt identificar en el rostre solcat pel temps els trets que jo recordava bé: ulls grossos, brillants, llavis molsuts, oval rodó, perquè durant una època, just abans que ma mare desaparegués, era una de les persones més assídues de la casa i una de les que més cas em feia, potser perquè no tenia fills. Després la vaig veure esparses vegades. No sempre coincidíem quan jo tornava a Barcelona perquè solia ésser l’estiu i ella era fora. Tot i així, fins que em vaig casar vaig rebre un regal per Reis i un altre pel meu aniversari. De regal de noces volia pagar-me el vestit de núvia, però jo vaig casar-me amb roba de carrer, sense cerimònia ni banquet, i Rosa no tengué altre remei que conformar-se a comprar-me la gelera i la rentadora.

No vaig haver de perdre el temps en complimentoses divagacions perquè ella, que era llesta, imaginava que l’havia anat a veure per alguna qüestió concreta i de seguida em preguntà quin era el motiu de la visita després de tant de temps de no tractar-nos. Vaig demanar-li de manera directa què en sabia de la meva mare, com era la Cecília Balaguer que havia conegut.

Rosa Montalbán es referí, en primer lloc, a la seva bellesa, un aspecte que tothom remarcava i del qual, no obstant això, Esther Brugada només havia fet esment, tal vegada perquè, segons els paràmetres de la seva concepció del món, més aviat ho devia considerar un destorb. Però Rosa de seguida lloà també les qualitats humanes de Cecília i, entre elles, assenyalà la seva capacitat de simulació, de fingiment, insistí. I davant la meva mirada sobtada, més aviat de retret —a mi el que Rosa considerava virtuts em semblaven defectes, mai no he suportat la hipocresia—, tractà de justificar la comèdia que tant ma mare com ella hagueren de fer perquè ningú no pogués endevinar que havien perdut la guerra. Casades com estaven amb persones que l’havien guanyada, no tenien altre remei que simular que pertanyien al règim. Havien hagut de fer l’esforç d’adaptar-se a la nova situació i això les unia. A totes dues, però, se’ls feia molt difícil oblidar d’on venien, a quin bàndol pertanyien les seves famílies. Per a ella l’afusellament del seu pare, durant uns mesos company de presó del poeta Miguel Hernàndez, era una ferida oberta que mai no s’havia de tancar, com per a la mare ho fou sempre l’exili de l’avi.

La veu de Rosa tenia un to de sinceritat que la feia encara més escoltadissa. Vaig dir-li que no en sabia res, de la seva família, i que mai no hauria imaginat que procedís dels vençuts, ni que pogués portar a sobre aquell feix de penes…

—No t’amoïnis. És natural, l’estrany seria que ho sabessis.

Després, com si ho fes per a ella, en veu molt baixa, pesarosa, veu de confessió, desgranà al meu davant els records del seu pare, un home bo, sindicalista, militant de la CNT, pacifista convençut, al qual horroritzaven les barbaritats que d’un bàndol i de l’altre es cometeren, i per això amagà a casa capellans i gent de dretes, només per aquest fet perseguida, sota pena d’esser acusat de contrarevolucionari… Però de res no li serví, acabada la guerra fou empresonat i condemnat a mort, l’any 1942, malgrat el testimoni positiu de molts dels que li devien la vida, com es recull al sumari que un nebot seu no feia gaire havia aconseguit exhumar, i en el qual es diu que potser sí que Gregorio Montalbán mereixia, com a persona, un monument de gratitud, però com a anarquista revolucionari, com a sindicalista, només li esqueia ésser afusellat… Durant molt de temps —quan el seu pare morí, Rosa tenia tretze anys— la seva mare li prohibí que parlés d’ell fora de casa.

—Ho féu, pobra mare meva, per absoluta necessitat de supervivència, no perquè no se l’estimés, perquè s’adonava de fins a quin punt els mateixos que injustament condemna-ven el pare ens imposaven l’oblit, conscients que d’aquesta manera el mataven dos cops. Per això els vençuts, almenys fins a finals dels cinquanta, ens veiérem obligats a portar una mena de doble vida, a exercir sobre nosaltres mateixos una vigilància estricta perquè ningú, ni tan sols els més propers, notessin que ho érem, com ens succeí a mi i a la Cecília…

El moix, cansat potser de les moixonies de la senyora Montalbán, que durant tota l’estona de la conversa s’entretingué a passar-li la mà pel llom, va pegar un bot. Això la tragué d’aquella mena de capficament. I com si s’adonés que aquesta vegada no parlava amb ell, com devia fer sempre, que jo era el seu davant escoltant-la, va mirar-me i continuà insistint en el mateix, ara però en veu més alta:

—El fet que algú pogués demostrar que seguíem essent republicanes, que no combregàvem amb els principis de l’Alzamiento hauria tingut conseqüències nefastes, no sols per als negocis dels nostres marits sinó per a les nostres pròpies persones. Per això, tant la Cecília com jo no tinguérem altre remei que actuar com si fóssim franquistes. El costum de callar ens ajudava i l’obligació que les dones donessin suport als marits, secundant-los en tot i per tot, també. Eren altres temps, molt diferents als d’ara…

Rosa Montalbán va justificar en aquest motiu el fet que Cecília hagués de relacionar-se, li agradés o no, amb les forces vives de la ciutat, amb les quals el seu home estava molt interessat a establir lligams que li permetessin expandir els negocis immobiliaris que havia iniciat.

—En la societat barcelonina d’aleshores —puntualitzà—, la teva mare hi féu un gran paper, sempre elegant, cordial, càlida, amabilíssima…

Vaig replicar-li que ma mare era força inexpressiva, probablement per timidesa, que més aviat semblava seca, poc comunicativa.

—Va morir quan eres petita i no la deus recordar bé —em digué de seguida—. Ta mare era una de les persones més simpàtiques i més generoses que he conegut.

Aleshores m’assenyalà un gran gerro de cristall tallat, amb peu de plata, que hi havia sobre la taula, potser l’únic element una mica luxós d’aquella sala menjador esquifida. Dins el gerro hi havia un ram de flors seques, força polsoses, unes flors molt tristes.

—La teva mare me’l va regalar —digué mentre s’aixecava amb dificultat i arrossegant els peus anava cap a un petit canterano que hi havia arraconat contra la paret—. Encara guardo la targeta que l’acompanyava. L’he cercada per ensenyar-te-la —afirmà, obrint el primer calaix i traient un sobre d’un blau pal·lidíssim—. Té. He pensat que et faria gràcia.

I m’atansà una targeta amb les inicials de la meva mare CB encerclades en què es podia llegir: «Estimada Rosa, quan les roses es marceixin et quedarà el gerro per posar-n’hi d’altres. M’agrada regalar flors però m’agrada encara més regalar-les dins un gerro. És com si donés també una oportunitat a altres flors. Et caldrà tornar-lo a omplir altre cop, aviat. Un gerro buit no arriba a gerro. És una peça inútil. Li manca el més important: les flors».

—Què et sembla? —em preguntà de seguida que vaig acabar de llegir—. Escrivia bé, la teva mare. Tens a qui assemblar-te. Algun cop la Cecília, que llegia força, especialment literatura francesa per no perdre l’idioma, segons deia, em confessà que el que més admirava era els escriptors. Jo crec que ella, d’amagat, també escrivia…

Vaig contradir-la afirmant, equivocadament, que, a ma mare, li interessava la pintura, que era els pintors qui admirava per sobre qualsevol altra casta d’artistes. La pintura sí que l’entusiasmava.

—La Cecília era allò que se’n diu un temperament artístic —va concloure Rosa Montalbán amb una frase que m’arrossegà quaranta anys enrere, potser els que feia que no l’havia sentit dir—. Era d’una gran sensibilitat —prosseguia ella amb el seu elogi—. Maca per fora i per dintre. Molts homes envejaven el teu pare. Estic segura que la majoria haurien donat qualsevol cosa per aconseguir-ne els favors. Fins el governador civil, en Baeza Alegria, que era aragonès, com jo mateixa, la sotmeté a un setge difícil, amb l’excusa de fer de mitjancer en les altes esferes perquè permetessin el retorn del teu avi. A Baeza Alegria li agradaven molt les noies guapes. Deien que la Carmen de Lirio era la seva amant. «Es belleza con delirio,/ es guapa con lozanía,/ se alimenta de alegría/ y es tan pura como el lirio./ Ella es tan buena persona/ que de muchos es querida,/ justo es que paguen su vida/ las gentes de Barcelona»… T’ha agradat? —em preguntà en acabar d’entonar fluix i amb gràcia la cobla satírica.

—Molt, m’ha agradat, puc apuntar-la? Mai no l’havia sentit…

—Tothom la cantava… Potser no era veritat que s’entenien, però va córrer, ja ho crec… El que sí que era cert és que el governador civil, en Baeza, li donava a entendre a la Cecília que ho sabia tot, dels seus antecedents, que la tenia a les seves mans. No era difícil, tenint en compte que el teu avi es deia Balaguer i que havia estat un polític d’Esquerra Republicana. Malgrat l’estricta moral que semblava imperar i per la qual vetllaven els bisbes amb les seves pastorals obligant-nos a portar mitges en ple agost, mànegues als vestits o a prendre el sol a la platja amb el barnús posat…, sí, sí, no riguis, és ben cert, de portes cap dins era molt diferent. Mentre no transcendís, mentre no es divulgués, mentre no s’esbombés, tot era permès. Mai els meublés de Barcelona estigueren tan plens, ni tingueren una clientela de tanta missa. Jo crec que els nostres marits també els freqüentaven. Almenys el meu —matisà davant el gest de sorpresa dels meus ulls—. Perdona —em digué, i continuà—, no em referia al teu pare. Em referia que a l’època això era d’allò més natural. Feia ric, feia home, feia senyor. Moltes celebracions de negocis acabaven als meublés amb les «querides» de torn. Al meu marit n’hi vaig conèixer unes quantes. I saps com? Per l’olor. L’olor de la seva roba en tornar a casa de matinada. L’olor dels perfums diferents, més o menys intens o més o menys luxós, des de Maderas de Oriente fins a Chanel núm. 5. Sempre he tingut un bon olfacte. Encara el tinc. A més, durant una època, si el fet d’arribar de matinada es perllongava un parell de setmanes solia fer-me molts bons regals. El primer abric de visó (una raresa importada que costava un ronyó i part de l’altre, aleshores els abrics de pell eren només d’astracan) fou fruit d’unes llargues absències nocturnes pretextant negocis. Ell m’enganyava i jo també perquè sabia que m’enganyava i no m’atrevia a dir res. No m’atrevia a protestar i acceptava els regals com a proves d’amor, tal com ell m’ho venia, com a proves de la seva capacitat borsària, del seu bon ull mercantil. Per això, el dia que Facerias entrà al meublé de Pedralbes i matà en Masana, que era allà amb la seva neboda menor d’edat, me’n vaig alegrar. És clar que no ho feia bé. Tot i que la guerra ens havia acostumat al tracte quotidià amb la mort i que ens alegràvem de la mort dels enemics perquè només de la seva mort podia sorgir la victòria, qualsevol mort, i en especial la mort violenta, com la infligida al pocavergonya d’en Masana… és digna de llàstima. La teva mare fou l’única persona a qui vaig confessar que, en certa manera, em sentia venjada pel Facerias, que érem moltes les senyores de Barcelona que ens hi podíem sentir. Només la Cecília ho podia entendre. Entre totes les persones que vaig conèixer després de casar-me, Cecília era la que més s’assemblava a mi. Per això congeniàvem i anéssim on anéssim, al Cottolengo o a la Terrassa Martini, sempre procuràvem anar-hi juntes. Jo, per a ella, no tenia secrets. —I ella? Ella t’ho contava tot?

—Sí, és clar que sí —contestà ràpida—. Però ella, tret que no era del Règim, tenia poc per contar. A ella, el seu marit no l’enganyava. Se l’estimava molt. Ta mare només vivia per a la seva família, pensant en el marit i en tu, en la seva filleta i en el seu pare, que tants maldecaps li causava, pobre home. La Cecília era extraordinària i tan bona! No saps com l’he trobada a faltar i com n’he plorat la mort. Maleït accident…

—M’han fet arribar uns papers de la mare, unes cartes de les quals es pot deduir que estimava algú que no era el seu marit, algú de qui jo podria ésser filla… —vaig aventurar—, posant-me vermella, amb una veu esgarrinxada per la vergonya.

—Quin disbarat! —em tallà amb contundència—. Ni ho pensis. Si ets escopida del teu pare! T’asseguro que no pot ésser. Si Cecília hagués estimat algú, si hagués estat infidel al marit, jo ho hauria sabut, pots estar-ne segura… Un dia em contà que abans de casar-se havia tingut un nòvio. L’havia conegut a França però ell la deixà uns mesos abans de començar a sortir amb el teu pare. De casada mai no tingué cap aventura, t’ho puc assegurar. M’ho hauria dit. La Cecília no tenia secrets per a mi. Vols prendre un cafè, un te, et ve de gust un refresc? —em preguntà amablement, però incòmoda, com si volgués donar per acabada la conversa i sense que jo gosés treure de la bossa la carpeta amb les cartes.

Vaig tenir la seguretat, aleshores, que Rosa Montalbán no m’amagava res i que el millor que podia fer per ella era no malmetre el record de Cecília demostrant-li que no era veritat que li ho expliqués tot, que sí que tenia secrets. Després vaig pensar que potser Rosa m’havia mentit. Va callar el que sabia, no per por de defraudar-me, sinó perquè, tal vegada, un dia molt llunyà féu una promesa a la seva amiga que ni tan sols volgué rompre al meu davant.

Abans d’acomiadar-me, demanant-me que tornés a veure-la aviat —cosa que no vaig fer i me’n penedesc perquè ja mai més no en tindré la possibilitat: Rosa Montalbán morí a conseqüència d’una caiguda quan jo era a París—, m’aconsellà que no tingués en compte res que pogués embrutar la memòria de la meva mare. Perquè la memòria, afegí, era l’únic que ens en quedava. Ho digué després de referir-se a les tones d’oblit amb les quals, com si fos calç viva, durant els darrers vint-i-cinc anys s’havien tornat a recobrir els morts del franquisme. Una injustícia monumental que no li cabia dins el cap i que —al seu entendre— de cap manera ajudava a la confiança en les institucions democràtiques que sota l’excusa de la reconciliació nacional deixaven impunes els pitjors crims, com el del seu pare, i glorificaven amb homenatges i medalles el capteniment de feixistes provats i comprovats, fins i tot de responsables de la mort de persones innocents. Durant la dictadura foren molts els que, com ella, visqueren amb l’esperança que un cop desaparegut el dictador se’ls faria justícia. Però després de la mort de Franco res no succeí. A cap govern no interessà retornar la dignitat a les víctimes, i això era el mínim que podien fer per tots els innocents morts, per tots els condemnats i represaliats durant la postguerra.

Dreta al costat de la porta, repenjada sobre el respatller d’una cadira, Rosa Montalbán no em deixava marxar. Potser des de temps ençà necessitava dir-li a algú que no fos el seu moix tot el que pensava i ara ho feia amb una extraordinària claredat d’idees i un to de veu indignat i trist però alhora ferm:

—La transició, diguin el que diguin els polítics, no em sembla cap exemple de res, al meu entendre és un immens frau, edificat sobre la negació de la memòria… El nostre és un país d’amnèsics. No m’estranya que tanta gent pateixi d’Alzheimer… De vegades penso que és una mal induït per aquells que segueixen vetllant perquè tots passem per l’adreçador de l’oblit…

—No és el teu cas —li vaig dir—, em pens que tu te’n recordes, de tot…

—És clar que me’n recordo —va protestar—, i per això he aguantat tant de temps, però estic molt decebuda i molt cansada… En arribar la democràcia mai no m’hauria pensat que les coses fossin com abans, que ens obliguessin a continuar tenint records clandestins, que la memòria dels nostres morts, especialment si eren anarquistes, seguís segrestada… Sóc gran i no em sap greu morir-me però sí anar-me’n d’aquest món sense que cap entitat, cap organisme oficial s’encarregui de retornar l’honorabilitat al meu pare, demostrant la seva innocència, deixant clar que la seva mort fou un crim com tants i tants d’altres…

Vaig sortir d’aquella primera entrevista impressionada per tot el que Rosa m’havia explicat del seu pare i prometent-li que escriuria alguna cosa sobre ell, però decebuda pel que feia a la meva mare. Probablement Rosa Montalbán igual que Esther Brugada havien idealitzat Cecília Balaguer, cadascuna al seu estil, com jo mateixa n’havia aguditzat els trets negatius, venjant-me així de l’abandó en què em deixà la seva mort.

De la mateixa manera que la meva ciutat, Barcelona, havia anat canviant i quasi res tenia a veure amb la de la meva infantesa, sinó amb una altra ciutat molt més rica i plena, més orgullosa i pagada de si mateixa que havia conquerit fins i tot la mar; també, a l’inrevés, els records deixats per Cecília s’havien anat transformant, mudant de pell, estilitzant a mesura que el temps els empenyia cap enrere per arraconar-los a les golfes de la memòria de les persones que l’havien conegut. I quan elles desapareguin —moltes ja ho han fet— Cecília s’anirà diluint per acabar essent un petit punt de pols en la solapa de la història domèstica, de la història familiar que ningú continuarà després de la meva mort. Només els meus fills haurien pogut rememorar-la, oferir-li uns segons de vida, però no n’he tingut. He condemnat Cecília a no tenir néts, potser de manera inconscient he volgut castigar-la. No ho sé, tampoc no tenc ganes d’esbrinar-ho.

Jo no estava disposada a seguir els consells de Rosa Montalbán, que es contradeia recomanant-me que recordés només una part, la part positiva de la mare, i que oblidés els papers que qüestionaven la legitimitat del meu naixement. Jo necessitava saber per damunt de tot fins a quin punt aquelles cartes de ma mare, que eren autèntiques, d’això no en tenia cap dubte, eren alhora sinceres, deien la veritat, i estava decidida a seguir endavant per molt mal parada que quedés Cecília Balaguer, tot i tenir l’evidència que mai podria restituir l’exactitud dels fets perquè els records els traïen sense voler. A banda, els que ella i Esther Brugada m’oferien no podien ésser probablement contrastats ja amb els de ningú més.

Vaig continuar cercant. Vaig parlar amb l’aprenenta principal de la modista de ma mare que quan aquella morí es posà al capdavant del seu taller i encara cosia per a algunes velles clientes; amb les nebodes de Josefa, amb una germana de Rocío. Totes cantaven lloances de Cecília Balaguer, totes enaltien les seves qualitats, però elles eren epigonals, no pertanyien directament a la meva infantesa. M’adonava que tots els referents del meu món de nina que, malgrat d’esser de postguerra fou de cotó fluix, havien anat diluint-se, empal·lidint fins a fondre’s. Devia fer almenys dues dècades que això succeïa però fins llavors la constatació de la pèrdua no havia estat tan rotunda ni aclaparadora. En mirar cap enrere contemplava sobretot rostres de difunts. Les persones que m’havien envoltat de petita, no sols els familiars o els amics dels pares, sinó els veïns, la gent del meu barri amb la qual em topava anant o tornant de l’escola, guardians d’un ordre diminut i quotidià, havien anat desapareixent perquè ja els tocava. Però tot i ésser llei de vida que no podem defugir, la comprovació produeix —vostè potser ja ho sap i si no ho sap encara, malauradament, algun dia en tindrà evidència— un canvi trasbalsador: ens mostra que som a la intempèrie o almenys sota un aixopluc de morts.

Per això, a París, per no haver-me d’enfrontar amb més ombres, vaig retardar, per bé que de manera inconscient, anar a trobar la portera, a cercar la criada i la infermera. Pensava que la portera es devia haver mort, ja era gran quan jo la vaig conèixer, però la seva filla probablement vivia. Tenia set anys més que jo i alguna avorrida tarda del remot hivern parisenc havia pujat a jugar amb mi. Pensava en la possibilitat que hagués heretat la col·locació de la seva mare o que almenys em pogués donar referències —la recordava força tafanera— de les persones que freqüentaven el pis de l’avi quan ma mare hi era i que m’oferís qualsevol detall, el mínim cos d’agulla pel qual fer-hi passar un fil, per prim que fos, que em permetés tirar endavant i conèixer la vida secreta de Cecília Balaguer.

Un matí encara fred de començaments de març, amb un d’aquests cels de l’hivern parisenc cuirassat per l’opacitat dels núvols grisos, vaig trucar al timbre de la porteria de la casa de l’avi. Ningú no em va contestar. Vaig prémer el botó diverses vegades inútilment i quan ja anava a marxar vaig veure que des de dintre un senyor obria el portal. Amb la mà dreta aguantava la corretja de tres cans, un cadell de labrador i dos cockers que de seguida em feren festes. Vaig acaronar-los per tornar les salutacions, la qual cosa agradà al seu amo, que molt somrient es veié en la necessitat de constatar que compartíem l’estimació pels gossos. Un punt en comú que em resultà d’allò més útil. El senyor no tingué cap inconvenient a informar-me que la comunitat havia decidit ja feia temps —almenys quinze anys— prescindir dels serveis de la portera i conformar-se amb una dona de neteja —o més ben dit dona no, amb un home— ja que era un al·lot turc qui fregava l’escala de tant en tant. El veí, que era força comunicatiu —amb un cert aire de ca labrador, com el cadell, en especial pel que feia a les orelles grans i caigudes—, em digué que la portera vella havia mort però que ell tenia el telèfon de la seva filla Pauline, que en efecte l’havia substituït una temporada i que, amb molt de gust, me’l donaria després que Bogart marqués el territori i Lune i Quenca fessin un tomb que em garantia que seria curt. Agraïdíssima i ben llepada vaig esperar que tornessin. Monsieur Clémenceau —professor agrégé de Filosofia de la Sorbona, segons es presentà quan jo li vaig dir el meu nom— m’oferí pujar a casa seva. El pis que ocupava quedava just a sobre del del meu avi. En fer-me entrar vaig adonar-me que la distribució era exacta: a la dreta la sala, el menjador i la cuina i a l’esquerra el passadís que conduïa a les habitacions. I mentre el senyor buscava en l’agenda el telèfon de Pauline, vaig acostar-me a la finestra. Volia comprovar si les siluetes de la gent que passava podien distingir-se amb nitidesa. I vaig fer un esforç per afegir algun detall a la imatge de l’home de la gavardina per bé que inútilment.