29

A començaments d’octubre la meva cunyada em dugué a l’aeroport. A Barcelona vaig organitzar les prioritats de la meva recerca. En primer lloc, vaig intentar buscar els supervivents de la fotografia feta a l’Isle-Adam. La meva amiga Carme Sanmartí m’acompanyà, tres dies després de la meva arribada, a veure la seva sogra, l’única del grup que encara viu. La senyora Romeva és una persona molt amable que em rebé amb cordialitat. M’explicà com ella, la seva madrastra Maria Bosch i la germana sortiren amb cotxe camí de la frontera el mateix dia de la caiguda de Barcelona. Anaven cap a Perpinyà, on tenien uns coneguts que les acolliren. Després passaren a Armissan i potser allà coincidiren amb la família de la meva mare… Mercè Romeva recordava vagament que la senyora d’un diputat que era mestra estava molt malalta i per això el marit i les dues filles que l’acompanyaven no pogueren deixar el poble, on també foren ajudats per Marc Sangnier, el polític democratacristià que era una gran persona… Sangnier hostatjà els Romeva, els Riba, els Sunyer i els Soldevila a la colònia de vacances de Bierville fins que el mes de juny hagueren d’abandonar-la perquè arribaven els joves de les Jeunesses Ouvrières Catholiques als quals anava destinada. Tots marxaren a l’Isle-Adam, a uns quaranta quilòmetres de París, on havia estat feta la fotografia que ella es mirava ara atentament, i que no recordava gens ni mica. Reconegué tothom excepte l’avi i les seves filles… Però això no tenia res de particular: per l’hotel on vivien, que havia estat un antic meublé, hi passaren d’altres exiliats, de visita. Potser si l’avi era amic de Sangnier havia vingut a veure si també hi havia lloc per a ell. Si la seva dona ja havia mort, tal com jo li deia, el pobre, amb aquelles dues nenes al seu càrrec, es devia sentir més encobeït al costat d’altres compatriotes… Però estava segura que no s’havien quedat amb ells, això no ho hauria oblidat, tot i que ella només vivia pendent dels seus amors amb Jordi Riba i de dissimular-los davant del seu pare que, si ho hagués sabut, no hauria permès que continuessin sota el mateix sostre… «Eren altres temps», em somriu amb melangia infinita la senyora Romeva…

—Em sap greu no poder-te ajudar… És cert que el nom del teu avi em sona, però no en sé res, tampoc de la teva mare, l’any que em dius que va tornar, el 1946, jo vaig poder finalment casar-me i en Jordi i jo anàrem a viure a Mallorca, on ell havia trobat feina… En deu anys tinguérem vuit fills… Em record en un pis prop de la plaça d’Espanya, amb una gran panxa i molta son…