8

Com vostè pot imaginar, he buscat arreu, entre les llistes dels catalans deportats, els noms d’Anna Balaguer i del seu pare. Em consta, perquè els arxius de Mauthausen es conserven, que per allà no hi passaren. En canvi, pens que, tal vegada, pogueren anar a parar al camp de Ravensbrück, el nom acaba en uc, com deia la cosina de la meva mare, els arxius del qual foren cremats i per això és difícil, en aquestes alçades diria que impossible, saber quines persones hi foren confinades. Montserrat Roig, en el seu llibre fonamental, Els catalans als camps nazis, que vaig empassar-me en dues nits buscant referències de l’avi i de la tia, res no en diu, però això només prova que, com ha succeït en altres casos, ningú va parlar-li de cap dels dos. Després de llegir tot el que vaig poder sobre els deportats, vaig anar a trobar alguns dels integrants de l’Amical Mauthausen però no en vaig treure més que notícies contradictòries. Només vaig trobar una persona que estava segura que Pere Balaguer i la seva filla passaren per Ravensbrück. Però potser confonia l’avi amb un altre Balaguer, en Josep Balaguer, el qual també esmenta Montserrat Roig. La resta d’exdeportats amb qui vaig parlar no recordava haver conegut cap dels dos. No sé, no he aconseguit saber-ho i probablement ja mai no sabré —tot i la curiositat que a partir de la lectura de la carta m’aclaparà, com pot comprendre-si, tal com insinua la cosina de la mare, Anna es retrobà amb el seu pare a Ravensbrück ni com pogué ésser l’encontre, si, en efecte, el que explica la mare succeí…

Ara em faig càrrec, gràcies a la carta, de fins a quin punt ma mare es degué sentir abassegada per la decisió de l’avi, sotmesa a la seva predilecció, una predilecció que ella potser no esperava, que no havia demanat, però de la qual tal vegada el vell li féu retret la resta de la vida. No estic gens segura que Cecília fes honor a l’elecció del pare i sovint he pensat, durant aquests darrers temps, que potser la seva incapacitat per a l’afecte, la seva fredor —mai no record que m’abracés o em fes un petó espontani—, que només contradiuen les cartes, és una revenja contra aquella imposició paterna, desencadenada per la brutalitat dels nazis disfressada d’arbitrarietat graciosa. Malauradament no conec ningú que pugui confirmar-me si les coses succeïren tal com les explica ma mare al seu estimat, si ella se salvà gràcies al fet que la pobra Anna fou sacrificada. Però sigui o no cert —jo pens que sí— trob natural que fos mantingut en secret, tenint en compte que l’avi vivia. La crueltat sàdica que mostra l’escena descrita per la meva mare sembla una pràctica habitual entre les SS, que han recollit infinites pel·lícules, llibres i documents. L’horror va constituir el patrimoni més gran del nazisme, encara que no l’únic, ni ells tampoc foren els únics del món a gestionar-lo. En rellegir la carta de la meva mare per transcriure-la m’adon que coincideix, en part, amb l’inici d’un film, el nom del qual no record exactament —potser es deia La decisió de Sophie— però sí tenc memòria que el vaig veure de manera casual, ja fa anys, tornant d’Amèrica, a l’avió. El fet d’obligar a triar entre un fill o l’altre —a la pel·lícula eren nin i nina— devia permetre als nazis alguna mena d’observació psicològica amb la qual completar després un informe, elaborat a base d’enquestes sobre el capteniment de les races degenerades, com la jueva, i els individus tarats, com els esquerrans o els apàtrides. A més, justifica que la mare es dediqués, no sé si amb afecte però almenys amb cura, a vetllar per la salut del seu pare. Per això, davant de la impossibilitat que visqués amb nosaltres, com hauria estat natural en circumstàncies normals, ma mare no tenia altre remei que viatjar tres o quatre cops a l’any a París i quedar-s’hi una temporada per estar al seu costat.

Vaig acompanyar-la una sola vegada a França per tal que l’avi em pogués conèixer abans de morir, com ella li digué al meu pare, demanant-li que m’hi deixés anar perquè era contrari que jo partís, no sols perquè considerava que al seu sogre, atacat de demència senil, tant li seria veurem com no veure’m, sinó perquè creia que un viatge tan llarg —aleshores ho era— podria resultar contraproduent per a una nena de set anys. Tenc present tots aquests arguments perquè els vaig sentir exposar al meu pare de pròpia veu, sense que ni ell ni la mare ho arribessin a sospitar mai.

Fou una nit de meitat d’octubre inusualment plujosa. Vivíem a la Via Laietana de Barcelona, en un pis principal, on els dies de maregassa grossa penetrava la remor del mar i la saladina podia arribar a impregnar els vidres. La tempesta era forta quan em vaig despertar d’un malson reiterat: altre cop havia vist la cara ensangonada de l’home mort. Abraçada al meu ós, sense el qual era incapaç de colgar-me, vaig botar del llit per anar a l’habitació dels meus pares i acotxar-me entre tots dos, com solia fer en circumstàncies semblants tot i que la mare, i no el pare, m’ho havia prohibit. Però en lloc d’anar cap a l’alcova vaig veure llum a la sala i cap allà vaig dirigir les meves passes, sense atrevir-me a entrar. No sé quina casta de vergonya o pudor em va clavar davant la porta que no era del tot tancada, darrere de les pesants cortines de vellut verd, des d’on, durant una bona estona, els vaig observar sense que ells poguessin suposar que jo era allà palplantada. Hi havia arribat sense fer cap renou, descalça, trepitjant damunt les catifes, i em mantenia immòbil, amb la respiració continguda. Sabia que si em descobrien m’enviarien al llit sense contemplacions i m’obligarien a apagar el llum i jo tenia molta més por de la foscor que no del càstig que l’endemà m’imposaria la mare per intentar corregir la meva mania —molt lletja en tothom però especialment en una nena— de voler ficar els nassos allà on no em demanaven, és a dir la vida dels grans. Tal vegada la sensació de prohibició i perill va aguditzar la meva retentiva i em va permetre fixar l’escena amb una nitidesa més gran perquè, no sols ara, no sols d’ençà d’aquests quasi dos anys que he intentat recuperar amb tota l’exactitud possible la meva infantesa per tal de trobar-hi alguna pista vàlida, sinó des de sempre, l’he evocada més que no qualsevol altra.

La meva mare, amb un vestit de mussolina llarg i escotat, d’un blau pal·lidíssim, estava estirada al sofà i fumava d’una manera indolent com mai no li havia vist fer. Entre xuclada i xuclada, es mirava el fum que treia pel nas i semblava només pendent de les volves que es desfeien. Les nervioses paraules del meu pare, que, congestionat, s’estava dempeus vora el balcó, no pareixia que li importessin gaire. Ni tan sols el va recriminar com solia fer quan ell es va treure la jaqueta i, amb descuit, la deixà caure sobre el primer moble que va trobar, ni quan després estigué a punt de perdre els botons de puny que li quedaren penjant d’un sol trau quan es va arromangar la camisa. Una camisa amb pitrera de tavelles, inusual, que s’assemblava molt al meu uniforme de col·legiala i que li havia vist dur escadusseres vegades, quasi sempre per anar al Liceu. La meva mare, a qui la més petita esberla de desordre treia de polleguera, devia estar tan abstreta en les seves cabòries que no havia fet menció de res. Tampoc va semblar que se n’adonés quan el meu pare trepitjà el corbatí negre —que abans havia volat com una mena d’ocell des del seu coll fins a terra—, per anar a seure en una butaca al seu davant. Mai no havia vist ma mare en una postura tan deixada anar, estirada, amb els cabells amollats penjant-li per un cantó del sofà que el seu cos ocupava sencer. Molts d’anys després, durant l’adolescència, veient alguna producció de Hollywood, vaig adonar-me que aquella nit havia assistit a l’escena d’un film, per bé que sense estrenar, en el qual l’heroïna es comporta exactament com en una pel·lícula, i vaig entendre fins a quin punt el cine fou un referent fonamental que permeté estimular els somnis de tota una generació que, mentre imitava els gestos, els trets i el tarannà de les actrius i els actors, es feia la il·lusió que el seu món s’eixamplava i es diluïen fins a desaparèixer els límits que constrenyien les seves conductes, i se sentien, només per aquest fet, importants, fins i tot feliços i rics. I encara que la meva mare fos rica —o més ben dit, estigués casada amb un home aleshores ric— i a mi em semblés feliç, les seves maneres, el seu capteniment havia estat estudiat, i finalment après, observant mil·límetre a mil·límetre els models de la pantalla, en infinites tardes de cinema de barri, molt abans de casar-se, a França i després, a Barcelona, quan l’any 1946, acabada la guerra mundial, l’avi, valent-se d’amistats que havien passat a Burgos durant la nostra guerra i que ara estaven de part dels vencedors, va aconseguir que hi retornés perquè li semblà millor que no imposar-li la condició d’exiliada, unint-la a la seva dissort. En recordar el fet —d’aquest sí que en vaig sentir parlar, però fou molt més endavant, i de com la tieta Anselma, la germana petita de l’avi, vídua d’un requetè que havia mort a la batalla de l’Ebre, s’avingué a acollir la neboda—, pens que potser sí que l’avi l’estimava amb un amor desapoderat perquè fou capaç de renunciar a la seva companyia, tot i que malalt i amb escadussers mitjans econòmics, ho degué passar molt malament, tot sol.

Ara sé que aquella nit, la nit del dissabte 19 d’octubre —o, més ben dit, la matinada del 20— els meus pares no tornaven del Liceu, on tenien un abonament, sinó del Palau de la Generalitat, rebatejat aleshores com a Palacio de San Jorge o Palacio de la Diputación, d’un sopar que el president de la Diputació, el Marqués de Castell-Florite, oferí al Caudillo de visita oficial a Barcelona. Ho sé, no perquè ells en fessin referència, almenys al meu davant, ni tampoc perquè Josefa o Rocío m’ho diguessin i elles, supòs, ho devien saber, encara que ma mare no donava explicacions a les minyones, sinó perquè he consultat en les hemeroteques diaris d’aquell temps i el nom i els cognoms del meu pare i senyora figuren en la llista de convidats al banquet, entre un bon grapat de personalitats que en la transició passaren per antifranquistes de tota la vida. Record —això sí— que aquella nit plovia sense misericòrdia i he pogut constatar-ho perquè, en la mateixa crònica de La Vanguardia Española en què s’esmenta que «el público congregado en la Plaza de San Jaime aclamo al Caudillo con fervor patriótico», es diu que els Cors de Clavé no pogueren actuar «a causa de la intensidad del chubasco que en aquellas horas se abatía sobre la ciudad». El xàfec degué continuar encara amb força —de fet aquella pertorbació deixà València inundada i provocà dues desenes de morts—, perquè el meu pare s’aixecà per acostar-se al balcó i obrí el porticó per comprovar —imagín— si les persianes estaven ben tancades. Fou en aquell moment que jo, pensant que potser sortiria de la saleta i em descobriria, vaig marxar de pressa cap a la meva habitació on, finalment, després de molta estona de sentir les seves veus —la del meu pare enrabiada, la d’ella en un to quasi imperceptible— em vaig adormir.