15

La filla de la portera viu en un barri perifèric de París al qual s’arriba en suburbà després de tres quarts d’hora de sotragueig. Un barri mestís habitat per una gran majoria d’àrabs o, almenys aquella tarda, s’hi passejaven, vaguejant, xerrant en grups, on Pauline regentava, hi regenta encara, una petita pastisseria. Allà em rebé, després d’anunciar-li per telèfon la visita, mentre despatxava pastissos marroquins i pa vienès, en una promiscuïtat magnífica, entre escarafalls i abraçades que no semblaven sobtar la clientela, probablement acostumada al seu caràcter expansiu. En quedar-nos soles decidí tancar perquè poguéssim xerrar amb més intimitat, digué, després de tant de temps de no veure’ns. I abaixà la reixa i posà els biulons tot assegurant-me que no havia canviat, que estava quasi igual que quan ella em conegué feia la fotesa de quaranta-tres anys.

Quan pens que el record que tenia de mi era el d’una nena de set anys dubt molt de la seva percepció i per tant no sé fins a quin punt tot el que em va explicar pot prendre’s seriosament, malgrat que ella insistís en la seva bona memòria. Davant d’un plat ple de pastes que em comminà a menjar però que després acabà per empassolar-se ella quasi sencer, la filla de la portera començà per evocar la meva mare tan guapa, digué, tan elegant a la qual efectivament jo no m’assemblava. I amb una sola paraula em féu recular fins al racó més fosc de la infantesa. Però de seguida, tal vegada per compensar aquesta constatació no gens diplomàtica, afegí que la dame espagnole —així coneixien els veïns la meva mare— era també molt tibada, esquerpa i poc propensa a les confidències i no com jo que en aquest viatge havia volgut retrobar-la i ara estava berenant amb ella com si fos una amiga de tota la vida. Em va costar esforços que Pauline, que xerrava pels descosits i no parava d’explicar-me vida i miracles —dos matrimonis, almenys mitja dotzena de feines diferents, portera, florista, taquillera, maquilladora de cadàvers, etc., fins a arribar a encarregada de pastisseria— se centrés en la meva mare i en especial en tot el que sobre la dame espagnole li havia pogut contar la seva.

La visita no fou debades. En tornar a l’hotel tenia almenys quatre informacions força interessants o si més no desconegudes fins aleshores. Primera, no calia que cerqués la criada, havia emigrat a la Guaiana, on tenia un fill. Segona, sabia la manera de trobar la infermera. Després de la mort de Pere Balaguer entrà a l’Hospital de la Creu Roja. Tercera, la meva mare tenia a París amics molt importants, amics dels quals parlaven els diaris encara que no en sabés més que un nom, el de Maria Casares, que fins i tot un capvespre pujà al pis de l’avi a prendre el te. El fet no em va semblar estrany. Maria Casares era una exiliada espanyola. El seu pare, tot i que molt més important que no l’avi, no deixava de ser un polític de la República refugiat a França, com ell. No hi havia res de particular que la filla de Casares Quiroga i la meva mare es coneguessin i que jo no hagués sentit parlar mai d’aquesta coneixença. I encara em regalà un altre detall per a mi molt més important. Quan la seva mare, a finals de l’any 1960, rebé l’encàrrec de desmuntar el pis de l’avi, supervisada per la que passava per ser l’amiga de la meva mare a França, la senyoreta Dora, ella l’ajudà. Pauline, que aleshores tenia disset anys, s’havia encarregat especialment de l’habitació de Cecília i havia amuntegat dins caixes de cartró tots els seus efectes personals. Encara s’admirava del tacte de la seda de les camises de dormir farcides de passamaneria, de randes, llaços i farbalans, dels elegants sostenidors i les calces de blonda. Però més encara li cridaren l’atenció les mitges sense estrenar, autèntiques mitges de cristall que només havia vist als aparadors i em confessà que no pogué vèncer la temptació de quedar-se’n un parell. Naturalment també replegà llibres —contestava així a la meva pregunta de si recollí papers perquè jo li vaig dir que estava escrivint una biografia de la meva mare, una mena d’homenatge a la dona desapareguda en plena joventut—, llibres en francès i en català, llibres en castellà, papers i cartes. Tot va anar a parar a les caixes que un camió de mudances s’endugué cap a Espanya. D’aquesta mudança, ningú no me n’havia parlat. Vaig sentir dir a mon pare que, en morir l’avi, deixà lliure el pis de París, però no record que ni ell ni l’àvia comentessin que les pertinences de Pere Balaguer vendrien cap a Espanya. Semblava natural que, entre els papers de la mare, hi poguessin haver si no les cartes del seu amant —tal vegada estripades o cremades per precaució—, almenys una mínima pista. Però on havia anat a parar tot allò? Recordava Pauline on es dirigia el camió? Al pis de Laietana de Barcelona? A un guardamobles? On? No, no ho recordava però sí recordava quina companyia s’havia encarregat del trasllat perquè entre els nois que carregaven n’hi havia un que li agradava i amb el qual durant almenys un any mantingué relació. Les mudances es deien Rapide i tenien l’oficina a l’Avenue des Termes, on tal vegada, amb una mica de sort, podia figurar-hi un albarà… Vaig decidir convidar Pauline a la brasserie de La Coupole, al bulevard Montparnasse, a menjar ostres. Se les havia merescut. També jo me les mereixia.

En sortir, al mateix bulevard hi havia una llibreria oberta. Vaig comprar una biografia de Maria Casares, l’única que tenien. Vaig trobar-la entre un munt de llibres saldats que es venien a vuit euros. Havia estat publicada el 1953 en una col·lecció de títol prou atractiu: «Masques et visages», a l’editorial Calmann-Lévy, i l’autora era una altra dona, la senyora Dussane, que havia estat professora de Casares. En arribar a l’hotel vaig posar-me a llegir-la o, més ben dit, a devorar-la, però aviat vaig adonar-me que no hi havia res de personal, res que tingués a veure amb la dona que fou Maria Casares, només amb l’actriu. Em calia seguir buscant. Em ballava pel cap que ella havia escrit una autobiografia. Fins i tot em sonava haver-ne vist alguna referència en algun diari espanyol quan la Casares estrenà durant la transició immediata El adefesio de Rafael Alberti. Vaig adormir-me ja de matinada amb dues idees fixes al cap, dos deures que l’endemà havia de deixar enllestits: buscar el llibre i posar-me en contacte amb l’agència de transports.

En un FNAC es comprometeren a aconseguir-me Résidente privilégiée en quaranta-vuit hores, després de comprovar que per sort no havia estat descatalogat dels fons de Fayard, tot i els més de vint anys que havien passat des de la seva publicació. En l’agència de transports una noia amabilíssima provinent d’algun país de l’Est —probablement Romania— es brindà a consultar els arxius. Justament des del 1960 havien començat a portar una memòria d’activitats internacionals. Era molt possible que el nom del destinatari i el lloc on les mercaderies havien d’esser descarregades fossin apuntats en els llibres d’aleshores. A més, no calia que hi tornés —els transports Rapide eren lluny de l’hotel, a l’altra punta— podia telefonar-li passats dos dies.

Aquell mateix matí tot just sortir de l’oficina del transportista vaig anar a l’Hospital de la Creu Roja. Em reberen amb reticència. Després de fer-me esperar en un passadís vora la porta d’un minúscul despatx on semblava que no hi havia ningú, un homenet insignificant del tot esquifit —l’únic veritablement tangible de la seva minsa persona semblava que eren les ulleres— em féu passar i, en lloc d’esperar que jo li expliqués el motiu de la meva visita, em digué, tot mirant l’imprès que m’havien fet omplir a recepció i en què s’indicava que m’interessava per Madeleine Lamartine, que si el que volia era fer una reclamació contra la senyoreta Lamartine m’havia de dirigir al Ministeri de Sanitat. Vaig dir-li que estava equivocat, que jo no pretenia reclamar res en absolut, que més aviat necessitava saber l’adreça de la infermera Lamartine per agrair-li les atencions que havia tingut amb un familiar meu malauradament ja desaparegut. Aleshores el senyor insignificant semblà que es diluïa encara més rere les seves ulleres i deixà anar una excusa que gairebé era una acusació:

—Vostè perdoni, però com que ara tothom reclama, fins i tot amb efectes retroactius, he considerat que vostè no seria diferent. No tenia cap raó per pensar-ho —afegí encara, mentre s’aixecava de la cadira i anava cap a un moble d’oficina atrotinat que hi havia al fons del despatx per obrir un calaix del qual emergí, talment una balena, un gran arxivador.

—Aquí hi ha l’expedient, digué: el 1995 deixà l’hospital en arribar-li l’edat de jubilació. L’hospital li va oferir un sopar i una placa on es feia constar la seva gran humanitat. Miri, aquí ho té. Ho pot llegir.

En efecte, la senyoreta Madeleine Lamertine havia estat objecte d’un càlid homenatge pels seus anys de feina a l’hospital, des del 1960 fins al 1995, això volia dir que quan la vaig conèixer el 1957 només en tenia vint-i-set, tot i que a mi em semblava a les acaballes, de tan matusalèmica. En la carpeta de l’arxiu que duia el seu nom hi havia també el discurs del director la nit de l’homenatge. Vaig llegir-lo entre ratlles però no tan de pressa per no observar que el tret del seu caràcter que més lloaven era la seva encantadora amabilitat. Si no fos perquè, en efecte, nom i cognoms coincidien hauria pensat que es tractava d’una altra persona.

I una altra persona em va semblar la velleta dolça de cabells blanquíssims que m’esperava a la sala de visites d’una residència per a ancians als afores de París i que m’abraça amb afecte, tot recordant l’enrabiada descomunal de la nit que la meva mare va anar al teatre. No em fou necessari cap preàmbul ni gaires circumloquis. Les obligades salutacions, l’interès per la seva salut, l’oferiment d’un buquet de roses que li portava, tot fou despatxat en uns minuts. Madeleine Lamertine, com si esperés l’ham imaginari de les meves preguntes, l’embocava de manera directa. Fins i tot s’hi avançava oferint-me ja d’entrada una nova informació: ma mare havia sortit per anar al teatre. Sap amb qui hi va anar?, li vaig preguntar amb l’esperança que també ho sabés. Però no, no en tenia cap idea. Creia recordar que la senyora —es referí així a la meva mare durant tota la conversa— li havia comentat que hi anava amb una amiga a la qual algú de la companyia li havia regalat entrades. No era la primera vegada que succeïa. Li agradava força el teatre. Però tret d’això, no sortia gaire. La infermera no sabia massa detalls de la seva vida, ni si es relacionava amb gent important. No li constava que fos amiga de Maria Casares, la qual recordaria si l’hagués vist algun dia per casa, perquè aleshores era molt famosa, la seva foto sortia als diaris tot sovint.

Coneixia, això sí, els visitants més assidus, un grup d’exiliats, vells amics de l’avi que desfilaven per casa un cop per setmana quan el senyor Balaguer els podia rebre. Segons la infermera es passaven la tarda burxant en el passat, feien examen de consciència aliena, discutien molt, entre xuclades de llosques i atacs de tossina, sobre les causes que els conduïren a la derrota.

—Alguns, els més optimistes, creien que aviat canviarien les coses i per això esperaven amb impaciència que arribés la teva mare amb notícies fresques d’Espanya. Per això i perquè ella els ajudava econòmicament. Molts ho passaven prim, n’ estic segura. Bastava veure la fruïció amb què sucaven les pastes dins el cafè amb llet que jo mateixa els oferia per berenar. Quan l’avi es posà pitjor el metge desaconsellà la tertúlia. Les baralles amb què solien acabar (fins la propera setmana en què tornaven, aparentment reconciliats) no resultaven convenients per a la seva salut. L’angoixaven massa. Aleshores van deixar de visitar-lo. Només un, en Jordi Vergés, seguí venint. Feia anys el senyor Balaguer l’havia defensat en un judici i encara que la ideologia política els enfrontés (Vergés era àcrata i pertanyia al moviment llibertari, segons pregonava) sentia pel teu avi agraïment i afecte, i com que per a ell els sentiments estaven per sobre les idees, cada setmana es presentava. De vegades jo no deixava que veiés el senyor perquè considerava que es podria posar més nerviós. Aleshores ell s’interessava per la seva salut, prenia el cafè amb llet i marxava una mica més reconciliat amb la vida a causa de l’escalfor i de les calories. Sempre em preguntava per la teva mare i tenia una alegria grossa quan li deia que vindria aviat. Potser perquè li feia vergonya que m’adonés de la seva situació miserabilíssima, m’assegurava que ell feia d’enllaç amb els maquis, que els diners que venien d’Espanya a través de la senyora eren per a la causa. Però tret del pobre Vergés…

La infermera callà com si intentés concentrar-se en el passat i fes un gran esforç per recordar. No vaig gosar dir res, tot esperant que retrobés el fil.

—Durant una època, de seguida que la teva mare arribava, es presentava el senyor Mitterrand. Sí, és clar que sí, ho havia oblidat… Era un parent llunyà de l’expresident, segons tinc entès. Però Mitterrand res no tenia a veure amb els exiliats. Mitterrand era antiquari… A mi, no m’agradaven gens les seves maneres exquisides. Em semblava un tipus encarcarat, poc de fiar, massa cerimoniós, amb els seus senyoreta amunt, senyoreta avall… No vulguis saber els besamans que li feia a la teva pobra mare, que l’havia d’aguantar. Em penso que tenia una botiga oberta a la Rive Gauche, Antiques Mitterrand, perquè algun cop envià un noi per emportar-se’n cap allà alguna peça. Jo crec que duia negocis amb el teu pare perquè era la teva mare, l’encarregada de transportar en les seves maletes els objectes que devia vendre després a determinats clients… Però la relació no degué durar gaire. Dos anys més o menys, perquè recordo l’alegria que vaig tenir quan la senyora em digué que no tornaria, que era un pocavergonya. Jo ja ho sabia, perquè els havia sentit discutir. La teva mare, que mai no aixecava la veu, aquell dia, un 17 de març, d’això n’estic segura, del 1954 o potser del 1955 (et preguntaràs com és que en sé la data, doncs perquè era el dia del meu aniversari) li cridà. Amb fermesa l’amenaçà de denunciar-lo perquè l’havia estafat. El preu acordat per un gravat de Goya no era ni de molt el que ell volia pagar-li, pretextant que no l’havia pogut col·locar per cap altra quantitat. Ell aleshores, oblidant les seves formes cerimonioses, l’aparent educació, alçà la veu a la senyora i li digué que si el denunciava no li sortiria pas bé, la cosa. No sols estava disposat a demostrar que ella treia les peces de manera il·legal —de contraban, especificà— sinó que a més havia intentat enganyar-lo encolomant-li falsificacions. Temps després vaig saber que havia estat empresonat per vendre falsificacions. Aquell dia la senyora el tragué defora sense miraments. I em semblà molt bé.

Però tret de l’incident amb l’antiquari, Madeleine no en recordava cap altre. La mare li feia poques confidències durant les seves estades. Era més explícita per carta que de viva veu. Quan li escrivia per donar-li instruccions, solia intercalar notícies familiars.

—Quasi sempre em parlava de tu: t’adorava.

L’afirmació em va sobtar i potser ella va adonar-se’n perquè afegí tot seguit:

—El que no entenc, el que em sembla incomprensible, és que una dona jove, guapa, amb una nena preciosa, fes el que féu…

No continuà, deixà de mirar-me, enretirà els ulls cap a la finestra per on guaitava una heura seca i després es fixà en les seves mans, que havia plegat sobre la falda. Vaig pensar que de sobte acabava d’establir una similitud definitiva entre els braços de l’enfiladissa i les venes solcades pel temps perquè mogué el cap, en un gest desolat, i, amb veu molt baixa, quasi imperceptible, exclamà: «Déu meu…!». De seguida, però, recobrà el fil de la conversa i afegí, amb un somriure trist, mirant-me una altra vegada:

—Ho sento. Mai no he entès les raons del seu suïcidi.

No sé si Madeleine era conscient de la meva sorpresa, ni si la referència que ma mare s’havia suïcidat se li escapà sense voler o fou intencionada. Tot i que les cartes em demostraven que jo no sabia res de la vida de la meva mare, en cap moment, ni abans ni després de llegir-les, se m’havia ocorregut pensar-ho, ni mai tampoc ningú —ni el pare, ni l’àvia ni la meva tia— me n’havien parlat. Per això vaig replicar-li:

—N’està segura? Sempre m’havien dit que ma mare morí a conseqüència d’un accident, atropellada per una camioneta…

—Potser he estat indiscreta. Em sap greu. Tal vegada hauria estat millor que no t’ho hagués dit, no saber-ho, però com que has vingut a parlar-ne… Mai no t’ho digué, el teu pare?

Mai el meu pare, ni ningú, no es referí a cap altra circumstància que no fos una desgràcia, un accident. La mare va travessar un carrer sense veure que s’acostava una camioneta a gran velocitat. La mala sort volgué que s’entrebanqués amb una llamborda, se li trenqués el taló —sempre duia sabates de taló alt— perdés una sabata i després l’equilibri i caigués a terra. La camioneta, sense temps de frenar, li passà per sobre… Record molt bé el dia que mon pare m’ho contà, tres anys després que succeís, quan jo ja n’havia fet tretze. En la mateixa conversa em confià que havia decidit tornar a casar-se i que la Roser, la seva secretària, es convertiria el proper any en la seva dona, tot i que mai —duc encara les seves paraules apuntades en la primera plana de la memòria— podria oblidar la meva mare, de la qual, però, poques vegades solia parlar. Mon pare —potser només hauria d’escriure el marit de la meva mare— m’havia dut aquella nit per primera vegada a sopar fora, a un restaurant luxós de Palma, un lloc desaparegut de la plaça Gomila, anomenat El Patio, que passava per ser el millor de l’illa. Al meu Diari de l’època hi ha una anotació on faig referència a com m’agradà que el maître em donés una carta sense preus, igual que es feia amb les senyores en aquell temps, i em tractés de vostè en tercera persona, amb una exquisida reverència, no com a una nena sinó com a una senyoreta amb la qual aquell senyor tan elegant —el meu pare havia après a ser-ho—, que sempre deixava esplèndides propines, potser no tenia cap llaç familiar. Però aquella nit que començava amb tan bon peu —per primera vegada constatava que en lloc de tretze anys podia passar per tenir-ne divuit— acabaria malament: la notícia de la boda del meu pare m’afectà molt. Molt més que les referències als detalls a l’accident de trànsit de la meva mare que fins aleshores tampoc no m’havia donat, potser perquè esperava que em fes gran, i aquella nit considerà que havia arribat el moment. Era a començaments de juliol perquè el curs —que durava fins el 30 de juny— s’havia acabat tot just i mon pare havia vingut des de Barcelona per passar un parell de dies, unes petites vacances —ell se’n permetia poques, sempre ocupat pels negocis— amb mi i amb l’àvia Lluca, amb la qual jo vaig anar a viure després que tant ella com la meva tia, la germana petita del pare i la meva padrina, insistissin que jo estaria molt millor a Mallorca amb elles que no en mans de criades, ja que el pare, pendent de la feina, no em podria tenir l’esment necessari.

A la llum de les paraules de Madeleine, davant la qual vaig evocar aquella nit a El Patio, certes afirmacions de l’àvia, diverses al·lusions de la meva tia i fins i tot alguns trets del capteniment del meu pare em semblaren més fàcils d’entendre, encaixaven millor en el puzle incomplet de la meva infantesa. El fet que cada nit l’àvia em fes resar per la meva mare no tenia res de particular però sí, potser, la insistència a dir que calien moltes oracions perquè Déu li atorgués el perdó dels seus pecats, o les velades —i de vegades no tan encobertes— al·lusions de la meva tia a les rareses i excentricitats de la seva cunyada, de la qual en algun moment insinuà que tenia problemes mentals, podien justificar-se millor. Si, en efecte, se n’havia anat d’aquest món per voluntat pròpia, era cert el que jo sempre havia sospitat: que no m’estimava, que jo no li importava gens ni tampoc el meu pare, que tan enamorat estava d’ella. La meva psiquiatra —de la qual encara no li he parlat però que té un important paper en la decisió de demanar-li ajut— em va assegurar mesos després de la meva entrevista amb Madeleine que hi ha certs estats depressius en els quals el pou és tan profund, la fosca tan espessa, que només la mort representa una alliberació i això és precisament el que havia succeït a la meva mare. Però, d’on procedien les aigües del seu pou? Per què ho havia fet?

Vaig demanar a la infermera que em digués tot el que sabia. M’adonava que mon pare, l’àvia, la tia m’havien amagat moltes coses. Ella no es féu pregar.

—Vaig telefonar a la senyora abans de Nadal perquè vingués de seguida que pogués. El metge m’havia dit que probablement el senyor Balaguer no se’n sortiria, de la pneumònia que havia agafat a mitjans de desembre. Un desembre gebrat, d’una inclemència espantosa. Tot i que la calefacció funcionava sense parar no aconseguíem que el pis estigués calent. Però això ara no importa… Nevava d’una manera trista, molt parisenca, amb flocs petits, plens de coqueteria… Però això encara importa menys. La teva mare em digué que tot just passat Nadal vindria, però que l’avisés si el senyor es posava pitjor, cosa que no succeí. Al contrari, semblava remuntar a poc a poc. Vàrem quedar, doncs, que ella sortiria el 30 de Barcelona cap a Portbou i allà esperaria el tren de París. No sempre es podia enllaçar directament i encara menys en èpoques nadalenques, sovint costava aconseguir bitllets. Però tot i això feia comptes d’arribar el 31 per rellevar-me. D’aquesta manera no calia cercar ningú perquè em substituís per Cap d’Any, una festa que jo evitava passar en companyia del senyor Balaguer i, en conseqüència, li havia demanat a la senyora tenir un parell de dies de vacances per poder reunir-me amb la meva mare i els meus germans. Però el mateix dia 31, quan pensava que era a punt d’arribar, va telefonar-me. Va dir que no es trobava bé, que no tenia altre remei que ajornar el viatge. Vindria de seguida que millorés, d’aquí a dos o tres dies…

—Des d’on va telefonar? Li digué on era? —vaig preguntar-li.

—Si no fos perquè l’operadora va dir-me que la conferència era de Portbou, hauria pensat que telefonava de Barcelona, que encara no havia agafat el tren. Però estava allà, segons m’assegurà, esperant que li aconseguissin un bitllet per tornar cap a casa. No volia arribar a París i haver de ficar-se al llit. Em demanà que busqués una substituta de confiança per aquells dies, costés el que costés. No volia incomplir la seva promesa de rellevar-me. Insistí perquè truqués al Servei Verd, una agència sanitària que procurava personal eficaç a preus astronòmics. Vaig estar un dia i mig fora: el 31, i el dia 1 a la tarda vaig tornar. El dia 3 vaig ésser jo, la que vaig telefonar a Barcelona. Però ella no hi era. No havia tornat. El teu pare, pobre senyor, es va quedar de pedra. Estava convençut que la senyora havia arribat a París. Si no en tenia notícies era perquè havia estat fora. Havia anat a Mallorca amb tu, per deixar-te amb l’àvia. Aleshores, desesperat, va telefonar a tots els hotels de Portbou preguntant per la seva dona. En un, no recordo quin, el seu nom figurava al registre entre el 30 de desembre i l’1 de gener, dia en què havia marxat. Es dirigia a París, segons constava a la fitxa. A més, el recepcionista assegurava que li havia demanat que cridés un taxi perquè la portés a l’estació. El teu pare em suplicà que la busqués als hospitals, que denunciés la desaparició a la policia. Ell arribaria en el primer avió o tren que trobés. Vaig fer el que em demanava. A cap hospital de París no havia estat ingressada. Al dipòsit, on vaig telefonar amb un nus a la gola, no hi havia cap cadàver per identificar. Després vaig anar personalment a la gendarmeria. Per fer aquella denúncia em prengueren fins i tot la petja del dit gros i m’interrogaren com si fos sospitosa d’haver-la fet desaparèixer. Vaig haver de deixar en blanc les nombroses preguntes sobre la vida de la teva mare, el nom de la qual restava als seus arxius com a refugiada política entre el 1939 i el 1946, perquè les desconeixia i em vaig limitar a portar-los una fotografia i a descriure la roba —un abric blau, una maleta de cuiro amb inicials— que solia emprar per viatjar.

»Ja fa molts d’anys de tot això, més de quaranta, però recordo que el cap de la policia duia bigoti, un bigoti com un raspall de roba, gruixut i potent, i que a mig interrogatori va parar per dir-me amb solemnitat:

—Potser sí, que l’han assassinada, potser estem al davant d’un crim passional, si veritablement era tan guapa com diu vostè. Però com que no hem trobat el cadàver hem de pensar que tot és pura suposició. El crim és una hipòtesi, corrent i vulgar… Parli’m del marit —afegí—. Podria haver desaparegut per pròpia iniciativa. Es duien bé? N’estava enamorada? Potser tenia un amant, qui sap si no és amb ell de vacances, any nou vida nova… No cal buscar altres raons. Si no torna passats uns dies, és probable que escrigui una carta i assumpte resolt. Jo, naturalment, com vostè em demana, obro l’expedient amb la denúncia…

La infermera em mirà, com si busqués la meva opinió o almenys intentant de copsar l’efecte que em produïa la reproducció d’aquella conversa, abans de continuar.

—Recordo tots els detalls —va prosseguir—. Les parets del despatx pintades de nou, amb un calendari immens del 1960, sense cap més ornament. Ni tan sols el retrat del president de la República havia estat penjat encara… La finestra baixa que donava al carrer Rémy-Dumoncel, el meu vestit fosc d’acord amb l’ocasió luctuosa… Em preguntaràs per què vaig consentir les impertinències del comissari. No les vaig consentir. El vaig interrompre, vaig demanar-li que es limités a continuar amb l’informe, que deixés les seves elucubracions. Jo tenia la senyora per una persona íntegra, de provada moralitat…

Vaig aprofitar la pausa de Madeleine per dir-li que probablement el policia tenia raó, que jo a aquestes alçades sospitava que ma mare tenia un amant… Va tallar-me sense deixar-me acabar, com si no pogués admetre el que jo li deia. Tal vegada la seva educació catòlica li ho feia rebutjar.

—No, no, jo no ho crec. Tampoc ho creia la senyoreta Dora, la seva millor amiga. No sé si la vas conèixer. No? Va morir un any després que la senyora, pobreta, del cor. Aquells dies la vaig veure sovint, encara que no vivia a París, sinó a Lille; vingué de seguida que el teu pare em demanà que l’avisés. A ella sí que li vaig contar tot el que m’havia succeït a comissaria. Al teu pare, no, naturalment. La Dora estava desolada, com jo, com tots a casa. Sort en tinguérem que l’avi no va assabentar-se’n, pobret. Encara que no n’estic del tot segura. Jo crec que a estones, en alguns moments de lucidesa, sabia que alguna cosa terrible havia passat. La veritat és que només va aguantar quatre mesos més, va morir a l’abril. Què li va poder passar, a la teva mare? No ho sé. No m’ho puc explicar, encara, a hores d’ara. La Dora, que també havia patit l’exili, com ella, deia que potser la Cecília s’havia trastornat. De sobte a Portbou havia oblidat qui era, on havia d’anar, o tal vegada es confongué, s’equivocà de tren… No oblidis que va sofrir dues guerres, que perdé la mare i que la seva pobra germana, segons m’explicà ella mateixa, demanant-me que mai no en parlés al teu avi, morí a la cambra de gas…

—Què li va dir de la seva germana? Li contà com fou detinguda? I de l’avi, sap a quin camp anà a parar?

—Em contà poques coses. Que la van detenir amb el senyor i que va anar a parar a Ravensbrück. Res més. No tenia ganes de parlar de tant d’horror i volia evitar que el teu avi el recordés. Encara que em penso que era una precaució inútil. Tot això tan terrible marca per sempre, emmalalteix. Potser la senyora es va matar perquè estava malalta…

No sé si l’al·lusió al trastorn de la meva mare era una mentida pietosa amb la qual tractava de no ferir-me o si de veritat ho pensava, encara que no ho crec, perquè això contradeia el que havia assegurat abans: que no entenia les raons del seu suïcidi… Un trastorn depressiu ho explicava millor que qualsevol altra causa, com a infermera ho havia de saber… Però també ho podia explicar un desengany sentimental, de tota manera això, segons Madeleine, calia descartar-ho. Per a mi era, però, la hipòtesi més vàlida. Les cartes en constituïen la prova principal. Les hi vaig mostrar. Li vaig demanar que reconegués la lletra. Va dir-me que la seva vista era molt dolenta, que llegia amb força dificultat. Tot i això, va aixecar-se per anar a cercar les ulleres i una lupa. Va tornar a asseure’s amb parsimònia i abans d’obrir la carpeta va preguntar-me d’on sortien, d’on havia tret les cartes. Li vaig contar com havien arribat a les meves mans.

—Quin absurd!, després de tant de temps. Quin sentit pot tenir? Per què? —Es preguntava i em preguntava. Després de mirar amb esment els plecs va assegurar—: Sí, no hi ha dubte, és la seva lletra.

—Tal vegada no som filla de mon pare —vaig insinuar.

—Quina bestiesa. Tothom és fill del seu pare —va dir amb un somriure per treure tensió al moment—. Comprenc que això t’angoixi i et preocupi. Me’n faig càrrec. Encara que en la meva opinió t’assembles molt al marit de la teva mare, una persona encantadora. Vaig tenir ocasió de tractar-lo aquells dies a París, mentre esperàvem notícies de la senyora, fins que la policia va trucar per notificar que a Avinyó havien atropellat una dona que per la descripció podia ser ella.

Ningú no m’havia dit que ma mare havia mort a Avinyó. Sempre havia cregut que morí a París, mentre visitava l’avi, el darrer Nadal. Quin motiu féu que mon pare m’ho amagués? Per què no m’ho volgué dir? Se m’acut que probablement mon pare hauria hagut de justificar la presència de Cecília a Avinyó amb una mentida perquè devia ésser dur per a ell no saber-ne el motiu que la dugué fins allà. O tal vegada sí. Tal vegada ho sabia i no el volia compartir amb ningú. La infermera insistí que la pena de mon pare fou espantosa, que plorava com un infant.

—La senyoreta Dora va oferir-se a acompanyar-lo, però ell va voler anar-hi sol a reconèixer el cadàver. A més, hi havia hagut una confusió en la identificació de la persona atropellada. Li digueren que es tractava de Cèlia Ballester i no de Cecília Balaguer i ens aferràvem a aquesta esperança, encara que els trets coincidien tots amb els de la senyora. Si en lloc de la residència fos a casa, et podria ensenyar uns retalls de diari… Els guardo, si és que els meus nebots no els han llençat a les escombraries amb totes les meves coses. Els he deixat de franc la casa una temporada, només mentre estigui aquí. Si em canso tornaré a casa meva. Els retalls, me’ls va enviar la meva cosina que vivia a Avinyó, uns retalls del diari local. Allà apareixia el testimoni d’uns vianants que van veure com una dona es llançava des de la vorera al mig del carrer per on avançava de pressa una camioneta. A banda, dins la butxaca del seu abric, hi havia una breu nota que parlava de suïcidi.