7
No m’és gens fàcil parlar de la meva mare, que fins i tot en la infantesa —ara ho sé— em va suscitar sentiments ambigus d’odi i d’amor. N’admirava massa la bellesa per no sentir-me encongida i mínima al seu davant, apaorida, insignificant sota la seva mirada de retret difícil de dissimular, tal vegada perquè jo era una nena lletja i desmanegada, grassoneta, tal com he pogut comprovar en les fotografies d’aleshores, que al llarg d’aquests quasi dos darrers anys he mirat i remirat amb tot l’esment del món, i així em record, sense cap encant. Fins i tot en caminar em movia amb aire d’esgarrada i gestos babaus, grinyoladors —el xerric del guix en una pissarra. No, no semblava que jo tingués res a veure amb ella, alta, prima, de cintura estretíssima —una autèntica cintura de vespa, li deia la modista sempre que li emprovava un vestit—, de cames llargues, motllurades a l’estil de Ginger Rogers, segons els cànons de la més estricta perfecció. Jo —tothom m’ho assegurava— no li assemblava gens. Jo era igual que el meu pare, i tant m’ho deien, tantes vegades m’ho repetien —supòs que amb una certa llàstima— que sovint m’adormia pensant que en despertar-me qualsevol matí em veuria obligada a afaitar-me, com li havia vist fer a ell, amb aquella gran brotxa atapeïda d’escuma en la qual em fascinava ficar els dits amb què intentava després escriure lletres sobre el vidre de la finestra o en la superfície del mirall del bany on, en efecte, m’hi veia reflectida amb el bigoti que gastava el meu pare. Escrivia lletres soltes o dibuixava margalides perquè aleshores encara no havia après a llegir. Tot el que les monges havien aconseguit ensenyar-me eren els perfils d’un abecedari imprecís del qual destriava les lletres que m’agradaven: la C del meu nom, que coincidia amb la C del nom de la meva mare, la C de Cecília, que empolistrava voltant-la de flors amb les quals, imagín, intentava demostrar-li la meva admiració sense que ella mai se n’adonés, alhora que la meva gelosia per la seva bellesa que tant l’allunyava de mi, i la L majúscula que em semblava el nas de l’abecedari i que era la inicial del nom del meu pare. Amb aquestes dues lletres que copiava juntes obsessivament en els meus quaderns escolars encara que ho fes debades, ja que no formaven síl·labes i no sonaven, com insistia a repetir-me la mestra, en tenia prou per resumir el món, el meu món, sobre un paper. Estava molt acostumada a veure la L i la C, enllaçades, sobre llençols, estovalles, tovalloles, repetides també als coberts i a les maletes de pell que la mare emprava quan anava a París. Després de la seva mort, en els meus primers viatges d’adolescent, vaig utilitzar-les jo, convençuda que en posar la meva roba on tantes vegades hi hagué la seva, en repetir els seus gestos imitant-los, en tancar i obrir els panys amb un esment semblant, perllongava en certa manera la seva existència i la feia reviure dins meu.
Ara sé que, entre tots els objectes de la meva mare que encara conserv, són, probablement, les maletes —dues, per ésser exactes, d’un joc de tres i que mai no va emprar el meu pare— les que més a prop degueren estar del seu secret, ja que en la seva companyia va viatjar molt sovint en una època en què les dones no viatjaven i menys a l’estranger i quan ho feien era acompanyades pels marits o parents encara que viatgessin, com en el cas de la meva mare, a causa d’imponderables familiars. El meu avi —el seu pare— que havia estat diputat al Parlament de la Generalitat republicana, vivia exiliat a França. Tenia una salut precària i la meva mare era l’única filla que li quedava, i la predilecta, com ho demostrà quan la Gestapo el va detenir, la nit que entraren per endur-se’l, en el seu petit apartament de Nanterre, a finals del 1941. He sabut per una de les cartes de la meva mare que l’oficial que comandava l’escamot va fer-lo triar entre les dues filles:
Ho féu, contràriament al que puguis imaginar —escriu la meva mare—, amb gentilesa, la mateixa cínica gentilesa que mantingué durant la conversa en la qual s’interessà per l’afecció a la música del meu pare, una afecció que ell també compartia —afegí—, tot i que no era, per descomptat, jueu, com suposava que tampoc nosaltres ho érem. «Quina de les dues filles s’estima més?», li va demanar de sobte en acabar de passar revista a la comuna afecció per Wagner. «Com diu?», féu el pare sense saber a què venia, desconcertat per aquella intromissió. Però en veure que l’oficial no responia i ens mirava amb un somriure condescendent, afegí tot vacil·lant: «No sabria contestar-li. Les dues per igual i per partida doble: com a pare i com a mare, sóc viudo… La meva dona morí un mes després d’arribar a França, el febrer del 39». «L’afecte és qüestió de semblança, d’afinitats. Quina se li assembla més? Quina és més seva? Amb quina s’entén millor?», tornà a interrogar l’oficial mentre encenia una cigarreta. «No li ho sabria pas dir. Amb totes dues». «Cal escollir-ne una», insistí l’alemany, «una pel preu de les dues». «No entenc el que em proposa, senyor», féu el pare, tot i que, em penso, ho havia entès perfectament, «sóc incapaç de decidir. No puc, no m’hi veig amb cor. Les dues són filles meves, no hi faig diferències. Me les estimo igual…».
Aleshores l’oficial cridà l’escamot que s’havia quedat a l’escala esperant ordres i els manà que entressin. L’Anna i jo vam sentir sobre els braços la pressió de les seves urpes empenyent-nos cap a la porta. Ambdues cridàvem aterrides. L’oficial es passejava fumant tranquil·lament la seva llarga cigarreta, una cigarreta quasi femenina, de femme fatale… El pare, apel·lant Déu i la nostra poca edat, l’Anna tenia setze anys i jo onze, li suplicava que ens deixés. Semblà que li feia cas. «Espereu», va ordenar als seus homes. I adreçant-se a ell, amb el mateix somriure condescendent d’abans, afegí: «Li ho dic per darrera vegada. Esculli quina prefereix». «No puc, totes dues són innocents, no han fet res, les meves filles. Li ho asseguro».
«No em pensava que fos tan indecís. Els informes que tenim de vostè no el descriuen així», digué mentre feia un gest a l’escamot que ens arrossegà escales avall entre puntades de peu i empentes. «La petita, deixin anar la petita…», demanà el meu pare plorant. «La nena no, la meva petita Cecília…!».
Havíem arribat al replà del segon pis —vivíem en un quart—. L’oficial va manar que m’alliberessin. Recordo la mirada de l’Anna traspassant-me, una mirada que mai no ha deixat de perseguir-me i que ni quan dormo puc oblidar. És per això que sovint, com l’altre dia entre els teus braços, ploro, sense adonar-me’n, adormida. Amb els ulls clucs, amb les parpelles closes em cauen les llàgrimes. No puc deixar de sentir-me culpable, ni en la inconsciència del son.
De la tia Anna, de «la meva pobra germana» —com s’hi referia ma mare quan l’anomenava—, n’hi vaig sentir poques referències. Tret que havia mort durant la guerra i que era molt jove, no record que me n’expliqués res més. Tampoc en vaig veure cap retrat, un aspecte que ara em crida l’atenció. És cert que la casa de la Gran Via, a tocar del cine Coliseum, on vivien els avis amb les seves filles, s’ensorrà a conseqüència de l’explosió d’un camió de trilita enxampat per les bombes dels savoies italians i que ells se salvaren perquè no hi eren, havien marxat fora de la ciutat, a Sant Hilari, a casa de la germana gran de l’àvia, però ho perderen tot. Malgrat que es van quedar sense res, trob estrany que la mare, en tornar de l’exili, no portés alguna fotografia feta a França o no en recuperés cap de les que algun amic o parent pogués tenir, com féu amb les de la seva mare, l’àvia Marieta, el retrat de la qual hi havia sobre el canterano escriptori de la meva mare, dins el mateix marc de plata en el qual jo el mantinc encara.
Fou molt més endavant, just després de casar-me, quan gairebé d’una manera casual no sols vaig veure algunes fotografies de la meva tia, potser tan o més maca que la mare, sinó que, a banda, vaig saber que Anna, com el seu pare, va anar a parar a un camp de concentració, on morí a la cambra de gas. Tot això m’ho contà la tieta Lola, l’única cosina de la meva mare, que vivia en un poble del Delta de l’Ebre, en una visita que li vaig fer amb el meu home poc després de casar-nos.
—La teva mare tingué molta més sort —deia la tia Lola—, quan els alemanys detingueren el seu pare ella fou acollida per uns veïns francesos, els senyors Durand, una bona gent com n’ hi ha poca. No sé què hauria fet sense ells, Déu meu Senyor… Havien perdut de petita una filla que aleshores hauria tingut l’edat de la Cecília i potser per això encara l’encobeïren més. Sort en tingué, d’ells, perquè se l’endugueren cap a Bordeus, on tenien família. Acabada la guerra tornaren a París i un bon dia aparegué el teu avi prim i esparracat, fet un Llàtzer, malalt dels bronquis, una malaltia que mai no aconseguí treure’s de sobre. A la nostra família almenys quatre en patiren, l’oncle Domènec, la cosina Felícia, l’avi Pepet…
La tieta Lola duia al cap l’inventari de les malalties familiars, que enumerava fil per randa. Però, potser perquè ja era molt gran, les deixava anar amb naturalitat, com si es tractés de la llista de la bugadera i només en acabar exclamava: Jesús, Déu meu Senyor, quin món de misèries… A banda, potser confonia Bordeus amb alguna altra ciutat, perquè a Bordeus fou signat l’armistici quinze dies després de l’ocupació alemanya de París, i no era un lloc segur on poder refugiar-se; tot el contrari: sofrí bombardejos de tota mena, dels alemanys i dels aliats que intentaven destruir la base de submarins… Però tenia raó en les penalitats sofertes per l’avi, encara que, a mi, m’impressionaren molt més les referències a la mort de la tia Anna, i vaig demanar-li que m’expliqués tot el que en sabia. Em digué que em buscaria unes postals que Anna li havia enviat des del camp de concentració. El nom del camp, no el recordava, era un nom estrany, acabat en uc, deia, com Bruc, o una cosa així, però sí que tenia present l’any: el 1941; d’això, n’estava segura perquè fou un any terrible: el seu fill, un nen preciós, va caure al pou i s’ofegà, el marit emmalaltí de tisi… i altre cop enfilà l’aguller de les calamitats…
La tia Lola va morir a començaments dels vuitanta i mai no em va enviar les postals que m’havia promès. Jo, la veritat, vaig oblidar reclamar-les-hi, i ara me’n penedesc, ja que tal vegada m’ajudarien a aclarir alguna cosa. Tampoc les pogué trobar la seva filla, la qual al llarg d’aquests darrers temps he vist sovint i a qui dec una informació que la tia Lola, no sé per quina raó, no em va donar, i que contradiu el que la meva mare conta a la carta. La cosina Mercè havia sentit explicar a casa seva que la pobra Anna havia anat a parar al camp de concentració perquè el seu amagatall havia estat descobert el dia que les SS escorcollaren la casa per endur-se’n l’avi, acusat de pertànyer a la resistència. Per contra, no trobaren el de Cecília. La meva mare esperà, amb l’aigua al coll durant hores, que l’escamot fos fora per sortir del dipòsit que hi havia al terrat, i per això no va córrer la mateixa dissort que la seva pobra germana.