23

Vaig arribar a Mallorca amb la intenció exclusiva d’anar a Fornalutx, cercar a les golfes els baguls procedents de París i Barcelona i tornar a ca meva com més aviat millor. Però tot just entrar dins Sóller per prendre el camí de Fornalutx vaig adonar-me que les olors de la vall —una mescla indestriable de flors de taronger, fulles de llimonera i terra mullada— em cridaven amb reclams fortíssims, com si em sacsegessin la memòria. Potser el que havia anat a cercar no eren sols els senyals de ma mare sinó també els propis, els meus, els dels mesos passats amb l’àvia a ca seva, una casa humil de l’Horta que compartia amb la meva tia brodadora. Encara que cap de les dues duguessin la meva sang, encara que entre els baguls en pogués sortir la certesa del meu vertader cognom, encara que res tengués a veure amb elles, la meva vida s’arrelava al seu raser —com en la nit les flames a la fosca— més que a qualsevol altre lloc.

Olorant la precisa sentor amb l’exactitud de l’olfacte infantil —el 1960 vaig passar-lo quasi sencer en aquella vall— m’adonava que havia arribat a un punt, a una edat en què pesen més els anys viscuts que no els que encara podem viure i, en conseqüència, són els records els que atorguen sentit a la nostra existència sigui quina sigui la nostra identitat. M’adonava també que eren les passes amb les quals havia arribat fins allà —fins el primer revolt de la carretera—, les que oferien raó de la meva vida. Jo era el resultat d’infinits segons, de minuts també infinits, d’almanco mig milió d’hores. Fos qui fos el meu pare no podia fer altra cosa que acceptar-lo de la mateixa manera que no tenia altre remei que acceptar davant del mirall com el meu rostre s’anava adaptant a la futura calavera, sense que la voluntat pogués oposar-hi la més mínima resistència. A glops de temps els llavis s’anaven aprimant i per això els costava més riure les gràcies de la vida, i els ulls empetitits miraven cap enrere amb més facilitat que cap endavant.

Tant de bo que a vostè li faltin molts d’anys encara per entrar a la presó de la vellesa, a la qual jo m’encamín amb la seguretat que som —no podia ésser de cap altra manera— a la recta final de l’existència, i pugui disposar a plaer de les seves hores, minuts i segons sense sentir l’angoixa de dur estampada la data de caducitat a cada porus de la pell.

Camí de Fornalutx, conduint el cotxe llogat a l’aeroport, un matí claríssim del mes de setembre, pensava que la certesa de la mort, la seva evidència i, fins i tot, la seva companyia —ens morim de sobredosi de nosaltres mateixos, com diu un amic meu— em seria, però, més fàcil d’acceptar si sabés de quina altra nissaga dé morts formava part, quins eren de debò els meus avantpassats paterns. Però alhora, enmig d’aquell paisatge en el qual reconeixia des de les oliveres i les marjades o les creus de terme fins a les bardisses i les flors ventureres del camí, tenia l’absolut convenciment que si el sentia meu era, sobretot, perquè era també el dels meus avantpassats paterns, gent humil, missatges i jornalers, conreadors de la terra que des de feia segles havien habitat aquella vall. Només mon pare, només el marit de Cecília Balaguer, havia marxat, només ell s’havia fet escàpol al seu destí de pagès de secà i, gràcies a la participació en la guerra al costat dels nacionals i a la seva actuació en el front de Manacor, havia aconseguit emprendre una nova vida i arribar a ser ric.

Em semblava impossible no ésser d’allà i em deia que ma mare havia mentit al seu amant, que jo només podia ser néta de l’àvia, una àvia que gairebé només sabia firmar, que mai no havia anat a l’escola però que em va transmetre la seva capacitat de contar històries que sempre començaven indefectiblement com les Rondaies: «això era i no era/ bon viatge faci la cadernera/ per tu un almud/ i per mi una barcella…». Començaven com les Rondaies, amb la mateixa ambigüitat, però no ho eren. No eren contarelles ni llegendes ni fets imaginaris, sinó succeïts, com deia ella, coses certes, veritats que havia sentit explicar de llavis que mai no mentien. No hi feia res, que els esdeveniments es remuntessin a quan Jesucrist anava per aquest món i els cavalls xerraven i les moneies també. Em sentia hereva directa de l’àvia, de les seves històries que jo no havia fet sinó continuar amb la certesa de sentir que ella es perllongava en mi, com sentia que a través de les meves paraules es perllongaven d’altres dones de la meva terra encara que mai no les hagués conegut: besàvies i rebesàvies a les quals jo, mitjançant l’escriptura, retornava una mica de vida. No em feia gens de gràcia haver d’acceptar que finalment tot allò que amb tanta contundència havia afirmat pogués ésser fals, només producte de la meva fantasia, un simulacre patètic. Tal vegada aquelles arrels tan profundes, aquella connexió tan intensa amb un determinat indret de Filla de Mallorca que ningú discutia i de la qual les autoritats locals se sentien cofoies —com si els meus llibres portessin, igual que la sobrassada d’autèntic porc negre, porc mallorquí, una etiqueta de denominació d’origen, per tal de provar la seva qualitat de producte autòcton i nostrat— eren un frau immens. Potser a Fornalutx havia arribat el moment de reconèixer-ho.

Em demanava, com no havia deixat de fer-ho des del 24 de setembre de l’any passat, encara em demanava qui era jo, qui pestes era. Sabia —m’ho havia dit la psiquiatra, m’ho havien repetit a la residència— que per contestar a aquesta pregunta no basta amb un nom i un llinatge com quan algú ens requereix per tal que ens identifiquem a l’hora de donar un encàrrec telefònic o deixar un missatge. Però quan es tracta de passar una frontera, obrir un compte en un banc, o comprar o vendre, des d’un cotxe fins a una casa, no els basta amb un nom, ens exigeixen un document d’identitat que certifiqui qui som.

El nom i el cognom tenen a veure amb les coordenades que ens arrelen en un espai determinat. Sé qui som perquè sé a qui pertany, de quina saba han begut les meves arrels, d’on venc, quins trets m’identifiquen amb els meus, quins aires de família denot. Inclús el tarannà que els altres esperen de cadascú té a veure amb els orígens. Fins no fa gaire, fins que no vaig llegir les cartes, tot això era per a mi ben clar, el meu nom, la meva condició, la meva vinculació geogràfica a un paisatge determinat, al qual em creia lligada per una llarga cadena d’avantpassats, la defensa d’una llengua minoritària mitjançant la qual tots ells s’expressaren i que sentia meva des de les arrels perquè era sobretot la de la meva gent…

No és que ara pel fet que potser, amb el seu ajut, podré arribar a la certesa d’un llinatge nou, pensi que he de renunciar a l’espai que ha permeabilitzat la meva escriptura, ni menys encara a la llengua, perquè espai i llengua em pertoquen, almenys per adopció. No obstant això, em pregunt si la manca d’estímul, la impressió que la vida no em pertany, que potser no em tornaran a convidar a la seva festa i que fins i tot l’estiu, que tant m’agradava, pot arribar a ser una estació hostil, sensacions que amb tanta angoixosa obsessió m’han aclaparat aquests darrers temps, tenen a veure no sols amb l’edat sinó també amb la incertesa dels meus orígens. Després d’obrir la carpeta tot em semblà encara més inestable i confús. El meu món, com el meu jo, trontollaven.

És cert que la nostra identitat es defineix també per l’acceptació d’uns compromisos morals que ens permeten, en cada cas, escollir allò que ens cal fer, allò que és el millor, el més correcte, el més apropiat. L’àvia, que mai no degué sospitar que jo no fos néta seva, em deia sempre que per força m’havia d’asseure amb les cames ben juntes perquè si no ho feia es pensarien que era borda, recollida de la inclusa o comprada per una peça menuda a uns gitanos que passaven… En canvi, la mare no em mencionà mai tals possibilitats. Fins i tot quan la cuinera m’explicava el conte del Patufet, el nen que va néixer dins d’una col, el nen que no tenia pares, al qual era molt aficionada, Cecília, amb paraules com fuets, li recordava que li havia prohibit que m’expliqués contes com aquell, tan poc apropiats per a les criatures perquè els podien crear estats d’angoixa, i li manava que em contés la història de la Ventafocs que es convertia en princesa, molt més convenient per a la meva edat i manera de ser.

Igualment diuen que determinen la nostra identitat la civilització, la tradició i fins i tot la nació a la qual pertanyem, la cultura en la qual ens hem desenvolupat. La meva, com la de tantes persones de la meva generació, potser com la de vostè si ha nascut en l’etapa de la postguerra, té més a veure amb el segle XX que no amb el segle XXI, fins i tot, en certs moments, pens que som més vuitcentista que altra cosa. Sovint, en aquests darrers temps —quina ironia!— m’he sentit més a prop de la senzillesa de les creences de l’àvia, de la rutina dels treballs i els dies camperols, que no de la voràgine del sistema internàutic que, per descomptat, empr i que he utilitzat per buscar referències sobre l’amant de Cecília Balaguer, amb uns certs resultats. Tampoc, encara que em consideri laica i em defineixi agnòstica, no puc renunciar a la tradició catòlica, un catolicisme de vegades sense Déu —que jo seguesc escrivint amb majúscules— i que m’ha permès sentir-me en consonància amb el calendari litúrgic, acomboiada per la saó que dins mi deixà la pietat de l’àvia i de la tia que per molt ingènua i popular que fos era forta i ben arrelada. Però des de no fa gaire, una o dues dècades, dos mil anys de cristianisme han anat perdent pes, i ara són ja a punt de desaparèixer i amb ells les creences de la meva infantesa, que tan immutables pareixien, en les quals l’àvia, molt més que ma mare, em va afermar. Aquest canvi, el pas d’una societat religiosa a una altra de laica, que hauria d’esser el símptoma del desenvolupament racional de la persona humana, de la seva capacitat crítica, me pens que hi té poc a veure. Hem abandonat Déu però seguim combregant amb rodes de molí…

Potser el que em succeeix és que el meu agnosticisme només té sentit quan em sent voltada de catòlics… Sovint he pensat que des que ningú resa per mi —des que l’àvia i la tia moriren— les coses em van més malament. La substitució del sentit sacre pel consumisme desaforat no em sembla que hagi modificat gran cosa la condició humana, no li ha atorgat més llibertat, ni més capacitat hegemònica. Continuem essent criatures en dependència, no de Déu sinó dels déus producte del mercat, dels clergues que prediquen sense assossec ni treva que l’únic camí possible per a la salvació terrenal, la felicitat immediata, és la possessió d’uns determinats béns, anunciats quasi sempre a la TV.

Ja sé que quan l’entorn se’ns fa estrany, quan la realitat que ens envolta no ens agrada ni ens sembla pròpia vol dir que hem envellit de cop i aleshores ens capbussem en la malenconia… Però tot i aquesta certesa, em preguntava si en lloc d’haver conegut la meva presumpta àvia i el meu presumpte pare, si en lloc de viure amb l’àvia i la tia mallorquines, hagués passat a França o a qualsevol altre lloc, després de la mort de la mare, les meves creences d’infantesa, en les quals vaig aprofundir durant l’adolescència passada amb les monges de l’internat, haurien estat les mateixes. Si ara jutjaria la meva mare de la mateixa manera, quasi sempre condemnant-la, sense tenir en compte que potser en aquella època i en la seva situació també jo hauria actuat com ella. Però quina era la situació? Quina situació era aleshores la seva? No l’aparent, no la que representava, esposa d’un pròsper constructor, d’un ric selfmade man, una dona bella i atractiva que s’ocupava tendrament del seu pare malalt i per això es veia obligada a viatjar a París, no perquè trafiqués amb obres d’art i tal vegada ajudés els maquis o formés part de la seva xarxa.

Seguia pensant tot això —m’adonava que, en efecte, eren dues crisis d’identitat les que havia hagut de sobrepassar— mentre anava desfent l’equipatge al Petit Hotel de Fornalutx on vaig decidir instal·lar-me, abans d’anar a veure la meva cunyada i començar les investigacions.

La finca de Fornalutx, a dotze quilòmetres del poble, havia format part d’una possessió molt més gran i allunyada a la qual durant segles havien «servit» —així ho remarcava l’àvia— els seus avantpassats que, com ella, acceptaven sense qüestionar-la la forta jerarquia social de la pagesia de Mallorca. Ella, per exemple, se sentia satisfeta d’haver passat de collidora d’oliva a madona, un grau molt més alt, en haver-se casat amb l’amo de Moncaire, i féu valer la conquesta davant de la seva gent alhora que acceptava el domini gairebé absolut dels senyors. Però la mort prematura del marit —d’un mal mal, d’un mal dolent, deia ella, per tal d’insistir en la negativitat de la malaltia, perquè per a ella els mals, de dolents, ho eren tots, no hi havia mals menors— no li permeté seguir a la possessió i l’obligà a recular a la caseta de Sóller i haver de guanyar-se la vida fent jornals per surar els seus dos fills, el pare i la tia. Comptà amb l’ajut del rector de l’església de l’Horta, que, en adonar-se que el fill de la madona Lluca era molt més intel·ligent que la resta de nins que feien d’escolanets, mirà que entrés en el seminari. Mon pare hi passà quatre anys però durant unes vacances —tot just havia complert els tretze— li digué a sa mare que no seria un bon capellà, que no sentia la vocació que, segons els seus mestres, feia falta per emprendre aquella vida, casta i sacrificada. Ella plorà molt i s’ho prengué com una pèrdua. Al seu entendre ho era i per partida doble. A la terra havia de renunciar a la constatació de la dita mallorquina que «un fill capellà fa sa mare senyora» i al cel al lloc reservat per a les famílies dels ministres de Déu. Però s’estimava massa mon pare per contribuir que fos desgraciat i acceptà el que ell li assegurava: que trobaria una altra manera de viure que li permetés sortir de la pobresa sense haver de renunciar als seus atributs de mascle. L’àvia s’avingué que els capvespres estudiés el batxillerat i als matins treballés en un taller de fusteria. Havia aprovat l’examen d’Estat i pensava començar la carrera de misser com a estudiant lliure quan esclatà la guerra. Acabava de complir divuit anys i el mobilitzaren cap al front de Manacor. Fou aleshores que es féu falangista. Segurament en aquesta decisió es basà la posterior fortuna perquè comptà amb l’ajut d’un capitost que l’encobeí, un antiquari important de Ciutat, de la dubtosa fama del qual, com a falsificador, vaig assabentar-me durant el meu darrer viatge. També m’explicaren que el front de Manacor arrambava amb tots els objectes de valor que trobava a les cases abandonades amb l’excusa, deia, de tornar-los als seus propietaris, per tal d’evitar que els rojos ho confisquessin. Probablement fou ell qui li contagià a mon pare l’interès pel negoci, el primer que tingué, i en el qual va començar a guanyar diners i per això mai no l’abandonà del tot, encara que tanqués la botiga de Banys Nous per dedicar-se de ple a altres afers. A l’àvia, però, els èxits econòmics del fill no l’afectaven gaire. Ella, amb un passar decent es conformava. Només necessitava un plat a taula i un matalàs de clin per esperar la son. Els luxes s’hi avenien malament, amb ella. Tal vegada per això, aquell hivern que vaig passar a ca seva es negà a prendre criada, tal com mon pare li demanava. Pretextava que no hi havia lloc i que a banda no la necessitava per res; amb l’ajut de la filla, de la tia Franciscà, en tenia ben prou. I tampoc volgué quedar-se a Fornalutx, tot i que la possessió tenia més comoditats i comptava amb dues dones per fer la neteja.

L’àvia era tan tradicional, tenia unes conviccions tan a l’antiga, que se li feia costa amunt que els diners poguessin canviar les persones. Per això se’n reia, quan sentia referir-se a mon pare com «es senyor» o quan veia que el tractaven de vostè persones que l’havien conegut d’infant i que, per contra, continuaven parlant de tu a la meva tia. Per l’àvia els únics senyors de debò eren els antics, els nobles, un aspecte que indignava ma mare, que no entenia les conviccions de la sogra, amb la qual mai no es va entendre. Sovint deia al pare que amb una mare així no era gens estrany que li agradessin tant les antiguitats.

Record que el primer estiu que anàrem de vacances a Fornalutx —la casa acabava de ser condicionada, devia ser el 1957, el mateix any del viatge a París— l’àvia demanà a la mare que l’acompanyés a veure la seva senyora, amb aquest nom designava sempre la vella propietària de la possessió on va néixer que, per fer front a hipoteques que no podia pagar, havia hagut de posar en venda una bona part de la finca, la part que mon pare li comprà. A l’àvia, li semblava una obligació dur-nos a visitar Dona Maria Antònia, que encara no em coneixia. La senyora vivia en un casalot de Ciutat enorme i ombrívol, a prop de la Seu, que donava a dos carrers estrets, per on aleshores, com hauria dit Llorenç Villalonga, només s’hi passejaven canonges i moixos, un palau de devers dos mil metres que l’àvia no deixà de ponderar-nos sempre seguit, durant l’estona que durà el viatge des de Sóller fins a Palma, que férem amb tren.

La senyora —que jo havia imaginat força elegant, alta, ben plantada i ben vestida, pareguda a ma mare encara que fos molt més vella— resultà tot el contrari. Petita i rabassuda, més aviat contrafeta, anava descambuixada i duia un vestit empeluït, sargit de pertot. Ella mateixa ens obrí la porta amb un fregall en una mà i un setrill de petroli en una altra. Érem de confiança —ens digué— i ens esperava entretenint-se a netejar una arqueta barroca que de seguida ens mostrà com la peça més antiga i valuosa de la casa, assegurant-mos que pertanyia a l’època del Rei en Jaume, de qui havia estat un regal, en compensació pels molts de caps de moros que tallaren les espases dels seus avantpassats, ja que no debades ella era descendent dels conqueridors i pertanyia a les set cases. I encara que el seu nebot li insinués que el barroc era una micona posterior a l’arribada del bon rei en Jaume i que el més antic que tenien eren uns toros de Costitx de l’edat del bronze, que també ens mostrà, ella s’encaparrà que barroca o no l’etapa de la Conquesta de Mallorca pels catalans era molt més remota. Record amb quin esclafit de rialles li ho contà a la nit ma mare a mon pare i record també que travessàrem tres o quatre sales abans de fer-nos seure en unes butaques de plàstic de color blau elèctric que feien mal d’ulls —segons ma mare— i contrastaven amb el conjunt de mobles Imperi que hi havia a la sala. A mi, naturalment, tots aquells detalls em passaren per alt, foren els comentaris de ma mare els que m’hi feren posar esment. Tenc, però, noció que les butaques feréstegues, que a mi no m’ho semblaren gens, eren vora un gran finestral que donava a un jardí per on es passejaven una parella de paons, els crits dels quals vaig sentir per primera vegada.

Allà, vora les vidrieres, ens esperava el nebot de la senyora, Don Miquel. Anava vestit d’aviador i saludà ma mare amb un reverencial besamans i a mi fent-me una moixonia a la cara. Més que no una persona em semblà un retrat que de sobte hagués sortit de la vasa d’un quadre, tal vegada a causa del seu uniforme impol·lut, els gestos quasi mecànics amb què es movia, com si a causa de la postura de forçada immobilitat que el retenia dins la pintura tengués dificultats a bellugar-se. El vaig trobar simpàtic perquè digué, mirant-se ma mare de cap a peus, que tenia una filla molt guapa, i després inicià amb ella una conversa sobre les bases dels americans al Puig Major, frontereres amb una garriga que la seva tia havia posat en venda. Potser a mon pare li interessaria comprar-la. Ens oferí unes fotografies i uns plànols que ma mare acceptà transmetre al marit, i ens assegurà que tard o d’hora els terrenys pujarien de preu, ja que els americans necessitaven ampliar les instal·lacions de les casernes. «És una llàstima que a sa tia Maria Antònia li facin falta ets doblers i no pugui esperar».

El nebot marxà de seguida o més ben dit fou foragitat per la tia, amb l’excusa que era de mal gust parlar de negocis amb les senyores, què s’havia pensat! L’assumpte dels terrenys, l’havia de tractar directament amb en Llorenç, dictaminà Dona Maria Antònia, i per això el comminava que l’enviés a cercar… Supòs que el que succeïa era que la seva presència li impedia de dur la veu cantant per referir-se a l’únic tema que veritablement li interessava: la seva genealogia. De seguida que ens quedàrem soles inicià un llarguíssim monòleg sobre els seus avantpassats tot remuntant-se a la fundació dels llinatges, els més clars, purs i mai contaminats, puntualitzà, de tota l’illa. Després sotmeté ma mare a un llarg interrogatori sobre els orígens familiars. Ma mare només pogué donar-li satisfacció dels avis: l’àvia Antonieta, que era filla d’uns bacallaners del mercat de Santa Caterina, i l’avi Pepet, que començà com a mosso d’una fonda, passà a encarregat i acabà per ser l’amo. I per la banda del seu pare, l’avi Pere, que fou linotipista de La Campana de Gràcia, i l’àvia Clara, que provenia d’una casa de pagès de Montgat. Però li esmicolà amb orgull els mèrits dels seus pares. Li parlà de Pere Balaguer, advocat i diputat per Esquerra Republicana, i Marieta Picornell, que exercí de mestra i formà part del comitè que tirà endavant els plans de la Mancomunitat per contribuir a l’educació de les dones catalanes.

Supòs que ma mare oferí aquelles dades a posta, adonant-se que tant la senyora com la madona es devien sentir d’allò més incòmodes davant d’aquells detalls moderns que res no tenien a veure amb els mons estantissos d’ambdues, per bé que fossin també mons ben diferents. Ara pens que ma mare, per altra banda, devia estar molt segura de la discreció de Dona Maria Antònia perquè llavors, el 1957, presumir de ser filla d’un diputat de la Generalitat republicana podia tenir encara conseqüències negatives… Dona Maria Antònia badallà de manera ostensible abans de tallar ma mare:

—Ets molt guapa —li digué—. No sé si això ho deus a sa mestra o an es republicà, de quin des dos ho has heretat —apuntà amb un subratllat que ni tan sols a mi que tenia set anys em passà desapercebut.

I després afegí:

—No entenc com hi ha algú que no sigui monàrquic, tan senzill com és i el poc que costa. Ara vos mostraré es meu quarto —continuà—. El rei hi va dormir en temps de mon pare… i li agradà ferm…

Dona Maria Antònia s’aixecà, al mateix temps ho féu l’àvia i ella se li acostà i l’agafa del braç:

—Ai, Lluqueta —li digué amoixant-la amb la veu—, que mos estimam de molt, tu i jo. I ja ho veus, ni hem nascut as mateix lloc ni duim sa mateixa sang, ni sa pols de sa mateixa era.

—Ja ho pot ben dir vossa mercè —contestà l’àvia, joiosa.

Anàrem en processó cap a la cambra de la senyora. Era enorme, folrada de domàs vermell, al mig hi havia un llit entorcillat amb paraments i cobricel també vermells, altíssim a conseqüència dels tres o quatre matalassos amuntegats sobre la post i al qual es pujava mitjançant un taburet.

—Vos agrada es meu llit? —preguntà—. És molt afavoridor. Ara veureu.

Aleshores es tragué les sabates, pegà un bot sobre un taburet, obrí el tapament i amb un altre bot es ficà dedins vestida. Mig incorporada sobre els coixins i allisant el llençol amb una mà, sentencià:

—Com podeu comprovar, aquí és es lloc on faig més planta.

Jo la mirava astorada. Ma mare, adonant-se que estava com un ramat de cabres, abaixà la guàrdia just en aquell moment per dir-li:

—Veritablement li està molt bé, senyora.

Dona Maria Antònia li ho agraí amb una capada.

—Des d’aquí puc veure sa capella —continuà—. Cada nit m’adorm resant. Si m’arribés la mort mentre dorm me n’aniria de dret cap al cel. No tothom pot dir el mateix. Lluca, fes es favor d’obrir. Supòs que li ho has dit, a sa teva nora, que tenim capella…

L’àvia anà cap a una porta que hi havia just a la paret enfront del llit, rodà clau i aparegué una mena de llotja amb dos reclinatoris també endomassats de vermell. La llotja s’obria a una petita capella a la qual s’accedia pel pis de baix.

—Preciosa. Té molta sort, senyora —exclamà ma mare.

—Sort no —respongué ella amb un to seriós, empipada—. Què dius, sort! Ho tenc per herència. No m’ha tocat a cap loteria, pot estar-ne segura, filleta meva.

Ma mare rigué. A la nit, en explicar-li al pare, després d’insistir-li en la proposta de venda feta per Don Miquel, que semblà interessar-li, perquè acabà per comprar aquelles corterades, li preguntà si tots els senyors de Mallorca s’assemblaven a Dona Maria Antònia. Mon pare li contestà que la senyora era un exemplar únic. Atacada per la mania de grandesa —un tret, per altra banda, bastant comú a l’illa— havia fabulat la seva història familiar —la seva noblesa comprada no tenia més de cinquanta anys—, però, per validar-la, tractava de marcar les distàncies amb la gent que no pertanyia a la seva classe, especialment amb els mossons, com nosaltres. Però tot i això era bona persona. Jo puc donar-ne fe. Quan operaren l’àvia s’encaparra a fer torns amb la meva tia i durant la convalescència no li permeté tornar a Sóller. La instal·là al seu casal i la cuidà personalment. Aleshores jo hi anava sovint. Tot i estar interna al Sagrat Cor, les monges em permetien sortir tots els diumenges a veure l’àvia. Em feia un gran cas Dona Maria Antònia, i malgrat que no era de la seva classe, jo crec que em considerà una mena de néta borda, i jo també li vaig posar afecte.

Fou aleshores quan vaig tenir temps de contemplar d’espai el bigarrament d’aquelles sales enormes, per les quals, entre quadres foscos d’avantpassats hipotètics, miralls enormes, cornucòpies, altes bigues de llenyam vermell, cortinatges, canapès Imperi, bombones de butà i ermussadores butaques feréstegues, el temps hi dansava els seus valsos de derrota. Per tota la casa hi havia parets clapades per les marques dels quadres que ja no hi eren, catifes que denunciaven amb els trossos de colors més intensos la pèrdua dels mobles que les havien trepitjat durant anys, cels rasos tacats per humitats sutjoses, endomassats que queien. Aquelles manques tenien a veure amb la ruïna cada vegada més gran de Dona Maria Antònia, que des de feia anys havia anat venent quadres, plata, joies i fins i tot els famosos toros de Costitx. Mon pare l’hi havia anat comprant gairebé tot en forma de lots.