10

Del viatge a París guard imatges de postals que es barregen: la torre Eiffel —curiosament l’empresa Eiffel s’encarregà també de la construcció de la volta de ferro de l’estació de Portbou, el poble on, com li he dit, estic instal·lada—, el Sagrat Cor, l’arc de Triomf i un Sena d’aigües tèrboles sota els ponts, tòpiques reproduccions contemplades després tants de cops i sempre amb la sensació que em pertanyien de manera especial, des de temps enrere perquè els meus ulls infantils les havien clavat en algun racó de la memòria. Per sort, ens vam abstenir de veure museus, una de les afeccions predilectes de la meva mare, que abans de casar-se s’havia guanyat la vida amb la restauració de quadres. Imagín que sovint pensava que si jo no havia heretat el seu físic —un aspecte digne de plànyer per a mi que sempre he estat lletja o, com es deia als seixanta, poc agraciada—, almenys sí que m’hauria transmès, en compensació, les seves disposicions artístiques, però mai no intentà esbrinar-ho. Ho donava per fet sense considerar que jo era massa menuda per pensar en qualsevol altra cosa que no fos jugar. Aleshores jo tenia set anys. Corria l’any 1957. Si consign la data és perquè en una de les cartes fa referència al nostre viatge i dóna a entendre al destinatari que em porta a París perquè em pugui conèixer, emprant el mateix argument ofert al meu pare amb relació a l’avi. D’aquest any, del 1957, concretament del 14 de novembre, hi ha una carta on fa referència a un premi o reconeixement que acaben de concedir al seu amant:

No saps amb quina immensa alegria vaig rebre la notícia i com em féu de feliç. Tot i el teu llarg silenci em sentia orgullosa de tu. És extraordinari, magnífic, em repetia. Però alhora pensava que aquest èxit incommensurable, un reconeixement als teus mèrits inqüestionable et faria encara més escàpol No et vull retreure res, encara que accepta, si et plau, que durant aquests darrers anys m’has tingut dejuna de notícies. Però vet aquí que ara t’has dignat a contestar el meu telegrama i m’has dit que naturalment et fa il·lusió conèixer la nena i veure’m altre cop, veure altre cop la teva petita Cecília, i jo corro cap a tu amb la mateixa alegria que aleshores, sense demanar-te res i donant-ho tot.

La carta és breu i pareix incompleta, si en sé la data és perquè ma mare solia consignar-la després de la firma que no sempre és «Cecília» sinó de vegades «C», la c de la seva inicial. Un altre element que reforça la hipòtesi que hi falta el primer full és que en el que tenc consta el número 2 en l’extrem de la dreta i no du encapçalament. Això justificaria que no mencionés la mena d’èxit que obtingué el seu amant, ni qui va donar-li la notícia. A hores d’ara em pens que degué assabentar-se’n els mateixos dies que jo vaig espiar la conversa, aquella nit tan plujosa. D’aquesta mateixa carta crec que és fàcil deduir que la relació ve de lluny, que fa temps que dura. La referència a «amb la mateixa alegria d’aleshores, sense demanar-te res i donant-ho tot» és prou clarificadora d’una situació d’abandonament absolut, de lliurament definitiu, massa femenins, per desgràcia, quan res no demanem a l’altre o potser només que ens permeti continuar-lo estimant…

El paper d’aquesta carta és diferent del de les altres. Tot i que també és blau, té la textura més fina, i això fa ressaltar la cal·ligrafia estilitzadíssima de la meva mare, més apropiada per a una cigonya, en el cas que les cigonyes, que en la meva infantesa només es dedicaven al tràfic de nadons, ampliessin les seves prerrogatives a l’escriptura. Els trets de la cal·ligrafia de la meva mare —que sempre empra una ploma, una Sheaffer, que també es va endur en el seu darrer viatge i amb la qual, ben segur, va escriure des d’aquí, des de Portbou, la seva darrera carta o almenys la darrera que ha arribat a les meves mans— semblen encara més prims, més rectes, gairebé no hi ha corbes, les ces, les esses, les marítimes emes queden reduïdes a un seguit de ratlles punxegudes i l’horitzontalitat, de la qual necessàriament parteixen les línies de l’escriptura, es veu força sobrepassada per la verticalitat contagiada a tot l’alfabet. Diuen els grafòlegs que la lletra de Cecília Balaguer és simptomàtica dels seus gustos elegants, del seu perfeccionisme, però jo crec que era en aquestes cartes on ella posava una cura especial, dibuixant gairebé les lletres per tal d’atraure, també d’aquesta manera, el seu destinatari, que mai no anomena pel nom i al qual només de tant en tant adreça uns quants apel·latius amorosos tòpics i típics com «amor meu», «cel meu», «vida meva», i «chéri», en l’única que està escrita en francès, idioma que alterna amb el castellà. Un fet que va induir-me a suposar que el seu amant no era català, sinó castellà o francès, o almenys algú que s’expressava en les dues llengües.