25

Havia acabat de veure el que hi havia als baguls però em quedaven un munt de caixes. Eren, com ja sospitava, les que provenien del pis de París perquè encara conservaven part de l’embalatge i els segells de la duana. Semblava que m’esperessin des del 1960, perquè ningú no les havia obert. Estaven brutes de corquim, tacades per detritus d’ocells que devien aprofitar el porxo per fer-hi els nius. Vaig netejar-les així com vaig poder i vaig treure-les al terrat. Vaig obrir-ne tres. Totes estaven plenes de documents perfectament endreçats a dins de carpetes. Vaig agafar les que podia transportar sense quedar baldada. Amb un parell de viatges vaig deixar-les al cotxe. La meva cunyada encara no havia tornat. Li vaig escriure una nota donant-li les gràcies i dient-li que ens veuríem l’endemà. Suposava que a les carpetes no hi trobaria tot el que havia vingut a buscar i que encara em passaria moltes més estones remenant les golfes de ca seva.

Camí del meu hotel, el sol passava la seva llengua amorosida sobre els camps, tot acomiadant-se endolcia els verds llampants de la vall de tarongers. En arribar vaig sortir al balcó de la meva habitació per descansar la vista en el paisatge. Fosquejava, l’oratge alenava amb suavitat mentre m’atracava, entre fumerols, l’olor dels càrritxs que algun pagès s’entretenia a cremar, en una estampa que en els temps actuals semblava feta d’encàrrec, de tan bucòlica. Tot i que em sentia bruta, amb els cabells impregnats de pols i tenia ganes de dutxar-me, vaig estar-me allà fora badocant una estona llarga fins que no hi hagué gens de claror. Després, un cop neta, vaig començar a obrir les carpetes que havia amuntegat a terra. No havia dinat però, com al matí, tenia més pressa que fam. Frisava per trobar el que cercava, amb la intuïció certa que els papers m’hi portarien. Vaig passar almenys tres hores furgant entre les carpetes i procurant no desendreçar-les. Em sabia greu desbaratar la feina que temps enrere havia fet algú i encara que tot allò no servís, en aparença, per res, volia deixar-ho com ho havia trobat. Em semblava una mínima consideració cap a qui s’havia pres la molèstia de mantenir-ho tot ordenat, malgrat que no sabés qui era.

El primer que vaig trobar fou la descripció precisa de la comptabilitat de les despeses ocasionades per l’avi, apuntades en diversos llibres. En diferents sobres hi havia els comprovants de totes aquelles xifres: factures de metges i medicines, rebuts de l’aigua, de l’electricitat, del gas, del lloguer del pis, des que Pere Balaguer va començar a ocupar-lo fins a la seva mort, entre el 1950 i el 1960. Els comptes del mercat, del forn, de la tintoreria o de ca l’adroguer, amb els quals es podia seguir, passa per passa, l’evolució de l’economia domèstica durant una dècada.

També vaig trobar albarans, o més ben dit, còpies d’albarans adreçats a Gerard Mitterrand, en què figuraven les descripcions de les peces que ma mare li lliurava, amb el preu de cadascuna. Hi havia, almenys, la descripció de quaranta objectes d’art. Alguns, a causa de la seva procedència religiosa, em cridaren molt l’atenció: tres petites talles romàniques, un calze barroc, una creu de plata del segle XV, dos reliquiaris. Per molt que alguns capellans d’esglésies rurals fossin capaços de vendre’s el que no era seu, no deixaven de ser objectes preservats, patrimoni nacional no exportable, com també ho eren una sèrie de gravats de Goya, pintures de petit format de Casas, Rusiñol, Utrillo, Modest Urgell i també uns objectes procedents d’excavacions prohibides, com els famosos toros de Costitx, de Dona Maria Antònia.

Em preguntava com havia aconseguit ma mare ficar dins les seves maletes tantes peces per molts de viatges que hagués fet i fins a quin punt devia subornar els duaners, ja que, segons tenc entès, estava prohibit que les antiguitats sortissin del país sense permís, i el fet constituïa un delicte. Tal vegada, les bones relacions de mon pare l’ajudaven a l’hora de passar la frontera, encara que —que jo sàpiga— no tenia cap visat especial, ni passaport diplomàtic; el salconduit necessari, això sí, sense el qual no es podia viatjar en aquella època. Però tot i això, si era una assídua del tren cap a París, els duaners la devien conèixer i tal vegada a canvi d’una propina la devien deixar marxar sense entrebancs. O potser el que traginava, com em recordà la infermera que deia en Mitterrand, eren peces falses, còpies, encara que, pel cas, fos igual. No crec que els encarregats d’obrir maletes filessin prim en qüestions d’art i, per tant, li haurien posat els mateixos inconvenients si no fos que duia documents que poguessin provar que els objectes no eren autèntics o que si ho eren comptaven amb els permisos d’exportació pertinents.

Els albarans en els quals apareix el nom de Mitterrand porten dates que van de l’any 1952 al 1955. Després, entre 1956 i 1958, n’hi ha uns altres on consta un altre nom, Rifaterre, però són molts menys. Pens que tal vegada, amb els guanys obtinguts de les peces d’art es pagaven les despeses de l’avi a París. Potser mon pare va decidir que ma mare es posés al davant del negoci d’antiguitats i, tot i que aviat va tancar la botiga, va seguir mantenint els corredors, persones encarregades de buscar lots a bon preu, cosa que no devia ser difícil en aquells temps de misèries. Me’n record vagament, d’algun dels que apareixien per casa, d’aspecte trist, aire atrotinat i llavis annexionats a una llosca…

Haig de confessar-li que la possibilitat que ma mare es dediqués al tràfic il·legal, al contraban artístic, em va decebre molt. Tal vegada per això intentava cercar una justificació al seu capteniment, necessitava cercar una causa que me’l pogués explicar. Em vaig sentir bastant consolada quan vaig trobar també anotades les quantitats de diners que Cecília Balaguer passava als republicans de l’exili. En el llibre de comptes en què ma mare apuntava les entrades i sortides monetàries durant les seves estades a París apareixien consignades les partides lliurades a Vergés —sumes que no baixaven de set-cents francs—, aleshores força altes. Vaig pensar que si el tràfic de peces tenia en part aquesta finalitat estava en certa mesura justificat, el que no em quedava gens clar era si tot allò ho feia ma mare amb consentiment del seu marit ni quin paper hi tenia, ell. També l’enganyava en aquestes qüestions? O l’havia convençut perquè ajudés els seus? Això no em semblava versemblant, encara que m’agradava pensar-ho. Si era així, si ell també contribuïa a la resistència amb doblers volia dir que no estava d’acord amb el règim, que des de dins intentava soscavar-lo, que era un infiltrat…

De sobte vaig notar que l’estómac m’escridassava la gana. Vaig decidir parar i baixar a menjar alguna cosa. Per sort, a Fornalutx encara dominen els costums nacionals i vaig poder sopar an es Turó. Vaig fer-ho acompanyada de les meves obsessions de sempre, de les quals sorgia, no obstant això, una Cecília Balaguer que em semblava diferent, com si els albarans i les partides em confirmessin irònicament el seu nou paper de lluitadora, un paper mitjançant el qual quedaven explicades falsificacions, estafes i contrabans. Un paper de resistent antifeixista que aixecava la seva figura a una categoria quasi heroica. Em semblava que per primera vegada tenia dades objectives per poder justificar que el seu amant, i en conseqüència el meu pare, era, de debò, un lluitador, potser un del maquis, i que precisament aquesta condició li impedia fer-se càrrec de nosaltres, de la meva mare i de mi, i fins i tot conèixer-me. Vaig recordar que els revolucionaris de la meva joventut, els mites de la meva adolescència, com el Che Guevara, no tenien temps de pensar en els seus fills, obligats com estaven a pensar en els fills de tots… I per si fos poc, em vingué a la memòria El embrujo de Shanghai, una novel·la magnífica de Marsé, en l’argument de la qual, per uns instants semblava enredar-se la meva vida. Vaig pensar que el meu presumpte pare republicà era als antípodes del meu altre presumpte pare falangista. Potser la meva etapa de militància a l’esquerra no havia estat fruit d’una influència d’en Guillem sinó una herència d’aquell desconegut.

Vaig tornar ràpidament a l’hotel per continuar cercant. En algun lloc havia de trobar la pista definitiva que em duria fins al nom de l’amant de Cecília. Tal vegada entre les personalitats a les quals el 1957 s’atorgà la Legió d’Honor, podria trobar-lo. Em basava en l’al·lusió al reconeixement del qual parla la carta de novembre d’aquest any, una dada que avalava la importància de la seva persona i constituïa la meva pista més significativa. Vaig intentar de cercar a Internet una informació en què apareguessin els noms dels premiats, o més ben dit condecorats, amb la Legió d’Honor el 1957. No vaig trobar referències concretes i vaig telefonar a una amiga —encara no eren les dotze de la nit—, com jo mateixa força noctàmbula, que dirigeix la mediathèque de l’Institut Francès de Barcelona per demanar-li el favor de buscar-me la dada. Ana Nuño va prometre’m que m’avisaria de seguida que en sabés alguna cosa.

A partir d’aquella nit la possibilitat que el meu pare fos, en efecte, un republicà espanyol o un resistent francès lluitador antifeixista contra la dictadura de Franco es convertí en certesa quasi absoluta. Tenia la convicció que era filla d’algú per a qui els ideals polítics estaven per damunt de la seva vida privada, de la mateixa manera que el seu compromís amb la causa de la humanitat estava també per damunt de l’amor que pogués sentir per Cecília. I al seu costat, la meva mare no sols era una dona enamorada —havia depassat la condició d’amant—, era també una lluitadora, una militant de la llibertat. Però en el puzle que reconstruïa aleshores, probablement amb materials sobrers del meu pas pel maig del 68, i d’altres tòpics procedents de l’ètica del compromís, hi havia una peça fonamental que no encaixava: el seu suïcidi. Vaig dormir molt poc. Excitada i alhora cansadíssima, la son no m’era propícia. L’invisible homenet del sac que quan jo era petita deixava anar grapades de sorra finíssima sobre les parpelles impedint que obríssim els ulls, segons em contava l’àvia, no acudia al meu reclam, tot i haver tornat a les seves terres. Eren les set del matí que ja seguia remenant papers sense trobar res d’interès, excepte una nota de l’avi. Encara que, ben pensat, l’atzar m’ajudava. Amb la troballa, no sols es feia versemblant l’excusa que jo havia donat a la meva cunyada sinó que em permetia comparar també si la dedicatòria del llibre de Camus era d’ell. No pertanyia a l’avi. Almenys la cal·ligrafia no tenia res a veure amb la seva, de lletra grossa i trets rodons.

El manuscrit de Pere Balaguer em va impressionar força. Es referia a l’experiència de l’exili. No hi havia, però, cap al·lusió als camps nazis ni a la seva detenció per la Gestapo, ni tan sols a la pèrdua de la filla gran. Estava datat al 1947 a l’hospital parisenc on hagueren d’ingressar-lo a conseqüència de l’agreujament de la tuberculosi que patia des de temps ençà. Les úniques referències personals parlaven del retrobament amb la meva mare, i de l’agraïment als veïns, especialment a la senyora Durand, que no sols aixoplugà Cecília durant l’ocupació alemanya, sinó que després, acabada la guerra, l’acollí a ell i se’n féu càrrec quan ma mare tornà a Espanya el 1946. «Els Durand tots sols redimeixen França dels maltractaments d’Argelers, de totes les ofenses dels fastigosos Maurras d’Action Française, dels rocaille rouge que ens tiraven a la cara, dels desitjós dels feixistes de Je suis partout que ens voldrien veure enfonsats dins el mar».

Les notes de Pere Balaguer anaven encapçalades per uns versos colpidors: sempre fou un alt afany, lloc difícil una Pàtria i se centraven en el sentiment de tràgica desfeta sense emprar més dades personals que les que ja he esmentat, tal vegada per pudor. Pere Balaguer, coincidint amb un famós text de Gaziel, que jo havia llegit casualment no feia gaire, escrivia que Catalunya ja no tenia ànima, havia perdut el seu govern, la llengua pròpia, les seves institucions, li havien arrabassat la identitat. Era un cos trossejat que els botxins havien penjat en un entreforc i ofert a les aus carronyeres com a venjança i exemple.