Dissetena part
POESIES DE IURI GIVAGO
HAMLET
S’ha estroncat el soroll. I jo he entrat en escena.
Estintolat al brancal de la porta,
el ressò em duu de lluny les coses
que expressen el meu segle, i jo les cullo.
En l’ombra de la nit, mil binocles de foc
m’apunten, i jo els sento.
«Abba», pare, aparta aquest calze de mi,
si sols això és possible.
El teu entestat designi, jo l’estimo
i en diré de bon grat aquest tros.
Nogensmenys, perdona’m, un cop més,
car ara es representa un altre drama.
Però ja està fixat l’ordre dels actes
i la fi del viatge, ineluctable.
Em sento sol; un abís farisaic ho engoleix tot.
Viure una vida no és tan senzill com caminar pel camp.
MARÇ
Fa un sol de foc, i tota la pell sua,
i es despenja frenètic el torrent.
A les mans de la primavera hi ha una fressa feinera,
com a les d’una mossa ben plantada.
La neu, pobra de sang, es consum, esllanguida
en xaragalls d’exsangües venes blaves.
Però el baf de l’estable és ple de vida
i les dents de les forques espargeixen salut.
Oh, aquestes nits, aquestes nits i els dies!
Tamborina una gotera a la migdiada,
els caramulls de la teulada es fonen,
i xerrotegen els rierols insomnes!
Tot està esbatanat, la cotxera i l’estable.
Els coloms picotegen el sègol en la neu.
i s’escampa l’olor d’aire fresc que exhala el fem,
que dóna vida i fecunda tota cosa.
PER SETMANA SANTA
Entorn encara regna la nocturna tenebra.
Al món encara és massa d’hora,
que els estels del cel són innombrables
i cadascun resplendeix com el dia;
i, per Pasqua, si la terra pogués, s’abaltiria
escoltant la lectura del saltin.
Entorn encara regna la nocturna tenebra.
I per tota la terra és matinet,
que des de la cruïlla a la cantonada
la plaça s’ha arraulit per una eternitat,
i l’alba i l’aire tebi trigaran a arribar
encara un mil·lenari.
La terra encara és nua, tota nua,
i a les nits no hi ha mans
per a brandar campanes
en ressò dels càntics de l’aire lliure.
I des del Dijous Sant
fins tot el Sant Dissabte,
l’aigua forada les ribes
i fa anelles de remolins.
I el bosc és despullat i no s’oculta,
i en la setmana de Passió
les soques dels piris en munió
estan com un rengle de criatures que preguen.
Però a ciutat, en esquifit espai,
els arbres nus observen de més enllà
del cancell de l’església,
com si s’haguessin trobat en una cita.
I l’esguard se’ls omple de terror,
l’angoixa té un motiu.
Els jardins ixen del clos,
i trontolla l’ordre de la terra:
soterren Déu.
I veuen la llum al davant de les portes reials,
i els mantells negres i els rengles de ciris,
i llàgrimes als rostres,
i la processó amb el Sudari
surt després, a trobar-los,
i els dos bedolls de l’entrada
s’aparten per fer pas.
El seguici fa el tomb dins l’espai esquifit
per la vorada, al caire,
i des del carrer la primavera s’adreça
a la sacra pleta amb un parlar innocent,
i duu un aire saborós de formes sagrades
i d’embriaguesa primicera.
I el març esparpalla la neu
sobre els captaires del sagrat clos,
com si un home que acaba d’arribar
duent l’arca, l’obrís, i escampés
tot el que hi ha, fins al fons.
I el cant dura fins a trenc d’alba,
i des de dins, entre sanglots que no cessen,
arriben el saltiri o l’evangeli,
manyagament, fins als fanals del carrer.
A mitjanit, però, callaran la creació i la carn.
I una veu de primavera escamparà
que ha arribat el bon temps,
la mort es podrà vèncer amb l’esforç
de la resurrecció.
LA NIT BLANCA
El somni em torna a dur els temps llunyans,
la casa del raval de Petersburg.
Tu vares nàixer a Kursk,
filla de gent del camp, humil,
allà a l’estepa; i vas a l’Institut.
La requesta no et manca; ets molt bonica.
Aquesta blanca nit mirarem tu i jo ensems,
repenjats a l’ampit de la teva finestra
mirarem a baix, des del teu alt setial.
El primer tremolor del matí passa a frec
dels fanals, com papallones de gas.
El que et diu la meva veu xiuxiuejant
és parió a endormiscades llunyanies.
I se’ns enduu a tots dos un mateix
afany estremit de misteri,
igual com Petersburg amb el seu paisatge
que s’estén més enllà del Neva il·limitat.
Enllà, lluny, al darrera d’impenetrables termes,
en aquesta blanca nit de primavera,
l’enrenou dels himnes que canta el rossinyol
fa ressonar el llindar del bosc.
El refilar frenètic s’escampa.
La veu de l’ocellet minso i graciós
excita l’entusiasme i la tabola
fins al més pregon del bosc encantat.
La nit descalça, caminant, s’endinsa
en aquests llocs, tot al volt de la tanca,
i al seu darrera s’arrosseguen les empremtes
de la conversa de l’ampit.
Entre el ressò de la sorpresa conversa,
les branques de pomera i de cirerer
dels horts tancats amb estaques,
es vesteixen de color blanc.
I els arbres, com fantasmes blancs,
s’aboquen en munió sobre el carrer,
i fan signes d’adéu
a la nit blanca que ha vist tantes coses.
CAMINS DE FANG DE PRIMAVERA
La llum del crepuscle s’extingia.
Per un camí enfangat del bosc esponerós,
marxa un home a cavall
vers una llunyana masia dels Urals.
El ventre del cavall es sacsejava,
i al clapoteig dels cascs pel camí,
li responia com un ressò deixat enrera
l’aigua que s’escolava pels embuts de les fonts.
Però, en afluixar les regnes el genet
i posar el cavall al pas,
va sentir a la vora
el retruny de la rubinada amb tot el seu fragor.
Es van sentir el plany i la rialla,
les pedres s’estavellaven contra la roca
i en els remolins sorgien rabasses
arrencades de soca-rel.
I la frisança d’un rossinyol
cap a la banda de ponent se sentia, allà
on el cel incendiat es veia entre llunyanes branques negres,
com una campana vibrant tocant a sometent.
On el salze inclinava les branques vincladisses,
sobre el torrent, com el vel d’una vídua,
com el vell rossinyol bergant79
xiulava en set alzines.
¿Quina pena, quina passió
planyia tant d’abrandament?
¿Contra qui descarregava en la malesa
les grosses bales del seu fusell?
Semblava que de l’indret de repòs dels forçats
havia de sorgir l’esperit dolent del bosc,
a trobar els escamots a peu o a cavall
dels partisans de la contrada.
La terra i el cel, el bosc i el camp
arreplegaven la sonada estranya,
els sincopats grumolls de follia,
de dolor, de goig, de sofriment.
DECLARACIÓ
Va retornar la vida, així, sense motiu,
igual com quan estranyament s’era estroncada.
I sempre en aquell mateix vell camí,
com aleshores, a la mateixa hora, el mateix estiu.
Els mateixos afanys i la mateixa gent,
encara encès l’incendi del crepuscle;
igual com aleshores, contra el mur del Picador
la tarda de la mort l’havia clavat, presta.
Com aleshores, dones amb vestits de poc preu,
arrossegant les sabates en la nit.
I, després, com aleshores, crucificades a les golfes,
a les teulades de palastre.
Heus-la aquí aquesta, de fatigades passes,
que lentament arriba al llindar,
i eixida del tuguri
travessa el pati de biaix.
Jo poso a punt, de nou, els meus pretextos,
i de nou m’és tot indiferent.
I la veïna tomba la cantonada
i ens deixa sols l’un enfront de l’altre.
No ploreu, no plegueu els llavis tumefactes,
no els solqueu d’arrugues.
L’esclat de la primavera
tornarà a obrir les seques crostes.
Aparta del meu pit el palmell de la mà,
nosaltres som com fils per on passa el corrent.
Para esment, que encara ens veurem empesos
l’un vers l’altre, sense adonar-nos-en.
I passaran els anys i et casaràs,
i oblidaràs els trasbalsos.
Ésser una dona és d’un gran abast,
i dur a la follia és heroisme.
I, jo també, beneeixo la meva vida
amb fervor de l’esclau, davant del prodigi
de les mans d’una dona
i del seu coll i de les seves espatlles.
I com més m’encadena la nit
amb anelles d’angoixa,
més forta és l’abrivada per fugir,
i la passió esperona a trencar-la…
ESTIU A LA CIUTAT
Paraules a mitja veu,
i la cabellera recollida
en trenes sobre la nuca, amunt,
amb una fervorosa pressa.
Sota una pinta feixuga
una dona tira endarrera el cap
cenyit amb un casquet
amb tota la cabellera.
I al carrer la xafogosa nit
presagia mal temps,
i els passants, arrossegant els peus
se separen, cadascun a casa seva.
Retruny un tro amb estrèpit,
i repercuteix de cop,
i el vent fa moure
les cortines de les finestres.
Es fa el silenci i, com abans,
fa xafogor, i en el cel,
com abans, els llampecs furguen i furguen.
Però, quan al matí resplendent,
el raig de sol eixuga
els bassiols del vial,
després del nocturn aiguat,
els til·lers miren
malcarats, pel son interromput,
els seculars i flairosos
til·lers encara en flor.
EL VENT
Jo ja sóc acabat, tu vius encara.
I el vent, planys i gemecs,
fa oscil·lar el bosc i el casal.
I no fa oscil·lar els pins d’un a un,
ans tots els arbres ensems
en una estesa sense fi,
com si fossin bucs de velers
a les aigües d’una badia.
No és pas per fer el fatxenda
o enfurismat en va,
ans per trobar en l’angoixa
els mots d’una cançó de bressol per a tu.
EMBRIAGUESA
Sota el salze entortolligat per l’heura,
cerquem redós al ras.
Una manta tirada a les espatlles,
i entorn de tu s’estrenyen els meus braços.
Però no. No les cenyeix pas l’heura,
les plantes en l’espessor, sinó l’embriaguesa.
I doncs, estenem l’abrigall
al davall nostre, tan ample com és.
ESTIUET DE SANT MARTÍ
Les fulles de grosella són d’un aspre teixit.
A casa hi ha rialles i dringuen els cristalls;
i fan trossos i assaonen amb pebre
i clavells d’espècies l’escabetx.
Com un boig rematat, el bosc escampa
aquesta remor sobre l’abrupte rost,
on les avellanes es torren al sol
com si fos un braser i es tornen renegrides.
Aquí el camí s’estronca en una afrau
i els vells ceps assecats fan pena,
i en fa l’espellifada tardor
que ho ramassa tot en el torrent.
I fa pena que sigui tan simple l’univers,
més que no es pensa el qui es creu eixerit;
que el bosc es vegi com submergit en l’aigua
i que per a cada cosa arribi la fi.
I que sigui absurd fregar-se els ulls
quan ja tot s’ha cremat al davant nostre,
i la blanca boirina de la tardor
s’enfila a la finestra com una teranyina.
L’esfondrada tanca del jardí
obre un buit que es perd en el bosquet de bedolls.
A casa hi ha rialles i un embolic de feina,
i feinejar i rialles també en la llunyania.
LES NOCES
Travessant per la vora del pati,
els convidats van entrar a casa de la núvia,
a fer sarau, amb l’harmònica
fins a la matinada.
Darrerà les portes
embuatades de la festejada,
des de la una fins a les set van callar
les xerradisses truncades.
Però, a l’alba, en ple son
—dormir i sols dormir—,
l’harmònica va tornar a cantar
el comiat de les noces.
I altre cop el músic
va escampar amb el seu baian
la fressa del batre les mans i la lluïssor
dels collars, i l’enrenou de la festa.
I encara un cop, i encara un altre
el refrany de les cançons
que ve de la festa
irromp sobre el llit dels qui dormen.
I una donzella blanca com la neu
en l’enrenou, i els xiscles, i l’estrèpit
es posa a moure el cos un altre cop,
com una paona, fent anar els malucs,
i fa anar el cap i la mà dreta
per invitar al ball
al damunt de les lloses
com una paona, com una paona, com una paona.
De cop i volta l’abrivada i la gresca,
del ball en rotlle i el picar de peus
van quedar enfonsats en un abís,
i van desaparèixer sota l’aigua.
El pati es desvetllava, remorós,
i el ressò de la feina
es mesclava al teixit de les converses
i als esclats de les rialles.
Dalt del cel infinit, en giravolts
de blavenques esteses
fugen vols de coloms
sorgits dels colomars.
Com si, espolsant-se el son,
algú els engegués fora, a fer escorta
al seguici de noces
com un auguri de llargues anyades.
També la vida és un instant només,
només de deixatar-se
del nostre ésser al si dels altres éssers
com en un ofertori.
I sols són unes noces que, de baix,
entren per la finestra;
sols és una cançó, només un somni,
sols un colom blavenc.
TARDOR
He deixat escampar els familiars,
tots els meus familiars són, ja de temps, dispersos,
i al meu cor, i a la natura tota
regna la solitud de sempre.
I heu-nos ací, tu i jo, a la cabana
del bosc desert sense ànima vivent.
I els camins i els viaranys són esborrats
sota l’herba, tal com fa la cançó.
I les soques dels arbres fent paret
a tu i a mi, tots sols, tristes ens miren.
No vam prometre de trencar el cercle
que ens destreny; morirem sincerament.
A la una seiem i ens alcem a les tres,
tu brodes, jo llegeixo.
I a l’alba ja no ens adonem
que hem deixat de besar-nos.
Feu fressa, no pareu de moure-us, fulles
més frisoses encara, més ardides:
que el fel que emplena la copa d’ahir
sigui dolç al costat de l’angoixa d’avui.
Encís, afecte, gràcia!
Dissipem-nos en la fressa del setembre!
Lliura’t tota a la tardor remorosa!
Enfolleix o exhaureix el seny perdut!
Lleva’t les vestidures,
com el bosc deixa anar les seves fulles,
quan vagis a lliurar-te a l’abraçada amb el vestit
de matí, el de serrells de seda.
Tu ets el bé que hi ha al cor d’un pas funest,
quan és pitjor que un mal la nàusea de viure.
L’arrel de la bellesa és l’ardiment,
i és això que ens aboca l’un vers l’altre.
CONTE
En els temps reculats, una vegada
en un país de llegenda
cavalcava un cavaller
per les llapasses de l’estepa.
S’aprestava a la batalla
i enmig de la pols de l’estepa
li anava a l’encontre un bosc
que creixia lluny, i fosc.
Un turment abrusador
li rosegava el cor:
«Guarda’t de l’abeurador
i estreny ben fort la sella».
El cavaller no escoltà
i esperonant la muntura
es va plantar a la carrera
en un turó del bosc.
Va tombar un pujolet,
va entrar en una vall erma,
va travessar una clariana
i pujà en una muntanya.
Es va endinsar en una gran vall
i per una sendera del bosc
pel viarany da les feres
va eixir a l’abeurador.
I sord a l’avís,
sense fer cas de l’instint,
va menar el seu cavall
a abeurar-se al torrent.
Al torrent hi ha una gruta,
davant de la gruta un gual.
Com una flama de sofre
l’entrada s’il·luminava.
I enmig del fum vermellós
que tapava la vista
el bosc va ressonar
d’una requesta llunyana.
Aleshores, prop del torrent
el cavaller s’estremí,
i se’n va anar de dret
vers l’indret d’on el crit eixia.
I el cavaller va veure el drac,
i li va clavar la llança
al cap, i a la cua
i a les escates.
De la gorja del drac sortien flames
i un foc que enlluernava,
i tenia encerclada amb tres nusos d’anelles
el cos d’una donzella.
El drac torçava el coll,
tot el coll per sobre les espatlles,
igual com es retorcen
unes xurriaques.
Era costum d’oferir en holocaust
en aquells paratges
una bella presonera
al monstre de la boscúria.
La penyora redimia
de les urpes del drac
les terres poblades
i les seves cabanes.
La víctima rebuda per tribut
sofria la tortura;
el drac l’encerclava amb un braç
i li estrenyia la gorja.
El cavaller invocà el cel
amb un esguard que demanava ajut.
I brandà la llança
prest per al combat.
Parpelles closes.
Espais. Núvols.
Aigües. Guals. Rius.
Anys i segles.
El cavaller fou desarçonat
i l’elm arrabassat en la batalla.
I el casc del cavall fidel
va trepitjar el cap del serpent.
El cadàver del drac
i el cavall al costat, a la sorra.
El cavaller, esvanit,
i la donzella de pedra.
Li resplendia la volta del cel,
al migdia, de blau tendre.
Qui serà? La filla d’un tsar?
filla de la terra, o una princesa?
Ara vessen llàgrimes
de goig, a dolls;
ara el somni i l’oblit
empresonen l’ànima.
Ara retornen les forces,
ara s’aturen les venes
que ha perdut massa sang
el cos està prostrat.
Però baten els cors,
i ara ell, ara ella
s’esforcen per desvetllar-se,
però la son els torna a envair.
Parpelles closes.
Espais. Núvols.
Aigües. Guals. Rius.
Anys i segles.
AGOST
Tal com era promès, sense trair-se,
es filtra d’hora el sol, al mati,
i un raig esbiaixat de color de safrà
entra fins al divan, a través de la cortina.
Va cobrir d’ocre càlid
el bosc proper i les cases
del llogarret, i el meu llit i el coixí
humit, i l’orla de la paret darrera la llibreria.
Vaig recordar aleshores el motiu
per què el coixí era humit.
En somnis, anàveu l’un darrera l’altre
pel bosc acompanyant les meves despulles.
Anàveu tots, sols o en parelles,
i algú de cop i volta recordà
que era el sis d’agost, del vell calendari:
la Transfiguració del Senyor.
Una llum sense flama
acostuma a sorgir del Tabor aquest dia,
i la clara tardor, com un presagi
encisa els esguards de tots.
I vosaltres anàveu per la minsa albereda
esclarissada, nua i tremolosa,
fins al bosc del fossar, roig de gingebre,
lluent com pa d’espècies dins del forn.
El cel posava un límit imponent
a les mudes copes dels arbres del bosc.
I els espais ressonaven
dels llunyans cants dels galls.
Al bosc, al mig del fossar
era present la mort que feia ofici
d’agrimensor oficial i esguardava el meu rostre
sense vida, per cavar-me una fossa a mida.
Una tranquil·la veu es percebia allí,
entorn, físicament, la sentia tothom.
La meva veu profètica d’un temps
ressonava, salvada de podrir-se:
«Adéu, blau de la Transfiguració,
i or de la festa segona del Salvador.
Amoroseix-me l’amarguesa d’aquesta hora fatal
amb la darrera carícia d’una dona.
Adéu, terribles anys.
Dona que has desafiat l’abís
de les humiliacions: separem-nos!
Jo sóc el teu camp de batalla.
Adéu, impuls a penes nat de l’ala,
entestat afany lliure de volar,
i imatge del món en el fenomen
de la paraula i creació i prodigi!».
NIT D’HIVERN
La tempesta fa llei sobre la terra,
tempesta fins a les darreres fites de la terra.
Una espelma està encesa damunt de la taula,
està encesa.
Igual com a l’estiu un eixam de mosquits
vola pel damunt de la flama,
així els borrallons de neu al defora
es posen al marc de la finestra.
La tempesta imprimia sobre el vidre
formes de cercles i de sagetes.
Una espelma estava encesa damunt de la taula,
estava encesa.
Al sostre il·luminat
s’arraulien les ombres.
L’encreuament dels braços,
l’encreuament de les cames. I dels destins.
Un parell de xinel·les
ha caigut amb un cop sobre el terra,
i les llàgrimes de cera del llum
gotegen damunt del vestit.
I s’enfonyava tot dins de la boirina
de neu canosa i blanca.
Una espelma estava encesa damunt de la taula,
estava encesa.
Des d’un racó ha arribat un buf a l’espelma,
i la febre de la temptació
com un àngel aixeca dues ales
en forma de creu.
Tot el febrer va durar la tempesta
sense parar.
Una espelma estava encesa damunt de la taula,
estava encesa.
SEPARACIÓ
Un home està mirant des del llindar
i no reconeix la casa.
Va fugir, la partença va ésser una fugida
i arreu van quedar empremtes de la devastació.
Arreu, a les estances regna el caos.
La sobtada migranya que li agafa
i les llàgrimes li oculten
fins on és greu el desastre.
Des del matí que està com eixordat:
és real el soroll o bé el somnia?
¿I per què sempre, sense parar,
té fit el pensament en el record del mar?
Quan darrera del gebre a la finestra
ja no claregen aquests mons de Déu,
la tristesa sense esperança
reflecteix doblement el desert de la mar.
Ella li era tan cara!
Fins el més frèvol tret li era proper,
com al mar són properes les empremtes
que fan l’arc a la sorra, després de la ressaca.
Igual com acabada la borrasca
els joncs s’enfonsen al pregon del mar,
van baixar al fons de la seva ànima
totes les formes d’ella i tots els seus contorns.
En els anys de dissort, en aquells temps
d’una existència abans no imaginada,
la va alçar per a ell, del més pregon
una onada del destí.
A través de les traves sense nombre,
pel damunt dels paranys, aquella onada
l’havia sostingut, i sostingut,
i l’havia unit a ell, estretament.
I, ara, heus ací que ella ha marxat,
potser obligada.
I la separació els consum tots dos,
i l’angoixa els mossega fins al moll dels ossos.
Mira l’home al voltant:
al moment de partir ella va regirar
tots els calaixos de la calaixera,
i tot ho va deixar damunt davall.
Ell torna als caixons totes les coses
fins que es fa fosc, les peces escampades,
i els patrons dels vestits;
vagarós, d’esma, sense saber el que fa.
I es punxa amb una agulla oblidada
en un cosit, i tot d’una
tota ella sorgeix al seu davant
i es posa a plorar d’amagat.
CITA
La neu cobreix els carrers
i s’agombola al pendís de les teulades.
Vaig a estirar les cames i tu queda’t
al darrera de la porta.
Sola, amb abric de tardor,
sense barret, sense xancles,
lluites amb la torbació
i et poses neu a la boca.
Els arbres i les tanques
s’allunyen dins la fosca.
I tu estàs sola, a la cantonada
mentre va nevant.
L’aigua et llisca per les trenes,
per les mànigues, i per dins de les gires.
I les gotes de rosada
resplendeixen enmig dels teus cabells.
I una metxa daurada
il·lumina el teu rostre,
i les trenes i tota la figura,
i el teu petit abric.
La neu flonja se’t posa a les pestanyes,
i et cou als ulls,
i tota tu sembles haver sorgit
d’un sol carreu.
Igual com si una forma
banyada en antimoni
d’un sol tret hagués deixat l’empremta
dins del meu cor.
I. en el meu cor gravada per sempre
ha quedat la teva figura serena,
i, ja, l’aspror del món
no té cap importància.
I per això es desdobla
sencera tota aquesta nit de neu,
i entre nosaltres dos ja és impossible
traçar la ratlla que divideix.
Però ¿qui som i d’on som,
si de tots aquests anys
sols quedaran les contalles,
i nosaltres ja no serem al món?
L’ESTEL DE NADAL
Era l’hivern.
Bufava el vent de l’estepa.
I a la cova, al pendís del turonet,
el nou nat tenia fred.
L’escalfava el baf del bou.
A la cova hi havia
bestioles casolanes, i un vapor tebi
envoltava el bressol.
Els pastors ensonyats s’espolsaven la pols
i els grans de mill arreplegats al jaç,
i des de dalt de les roques
esguardaven els espais de mitjanit.
La planura nevada i el fossar eren lluny,
el recinte i les lloses sepulcrals;
les vares dels carros s’enfonsaven en la neu,
i el cel sobre el fossar era ple d’estels.
I allí a la vora, ignorada fins ara,
més humil que un llum de ganxo,
a la finestra de la cabana tremolava un estel,
pel camí de Betlem.
Cremava com un paller,
a part del cel i de Déu,
com brilla un incendi, com una masia on s’ha calat foc,
o un graner en flames.
S’alçava com una garba
de palla i de fenc encesa,
al mig del món, esverat
d’aquell nou estel.
Al damunt, com portant un signe a dins.
s’escampava vermell el gran incendi,
i els tres Màgics van acudir
a la crida del foc mai no vist.
Els seguien camells carregats de presents.
I asenets amb albardes, l’un més petit que l’altre,
baixaven del turó amb el seu passet curt.
I en estranya visió dels temps futurs,
va aparèixer en la llunyania tot l’esdevenidor.
El pensament dels segles, tots els somnis i els mons,
el futur dels museus i de les galeries d’art,
les rondalles de fades, i les gestes dels Màgics,
i tots els arbres de Nadal del món, i els somnis dels infants.
El tremolor dels ciris encesos, i les cintes
i la magnificència dels oripells de flors…
…I el vent de l’estepa bufava més asprament
cada vegada… Les pomes i els globus daurats.
Una part de l’estany és darrera dels verns,
l’altra es podia veure des d’allí
més enllà dels nius dels corbs i de les copes dels arbres.
I s’albiraven els pastors,
i el caminar dels ases i els camells per la riba.
«Anem tots junts a adorar el prodigi!»,
van dir els pastors tot lligant-se les pells.
El caminar pel damunt de la neu els havia escalfats.
En la planura lluminosa, com fulls de mica
hi havia empremtes nues que guiaven vers la cabana.
I els gossos de pastor ahucaven seguint aquelles empremtes,
al llum de l’estel, com un ble encès.
La nit glaçada semblava una rondalla,
i des de la carena nevada de les muntanyes,
en la tempesta, va baixar algú invisible i va romandre amb ells.
Els gossos rondaven esverats, mirant entorn,
i es redossaven en els pastors, com qui flaira desgràcies.
Els àngels caminaven entremig de la gent,
pels mateixos indrets i pel mateix camí.
La presència incorpòria era invisible,
però es veia l’empremta dels seus passos.
La gernació es va unir al peu del roquissar.
Clarejava. Es perfilaven les soques dels cedres.
«I vosaltres, qui sou?», va preguntar Maria.
«Nosaltres som nissaga de pastors i missatgers del cel,
i hem acudit a cantar-vos lloances a vosaltres dos».
«No hi cabeu tots, espereu a la porta».
En l’ombra cendrosa i fosca que anuncia el matí,
mulaters i vaquers picaven de peus.
I rondinaven contra els cavallers els qui anaven a peu;
al costat de la pedra buidada de l’abeurador
mugien els camells i bramaven els ases.
Clarejava. Com si fossin grans de sutge
l’alba bufava els darrers estels de la volta del cel.
I de la gernació innombrable, sols els Màgics
va deixar entrar Maria a la balma de la roca.
Ell dormia radiant en el bressol de roure,
com un raig de lluna a dins d’un tronc buidat.
I en lloc de pells d’ovella
l’oronell de l’ase i els badius del bou.
Eren a l’ombra, dins la fosca de l’estable,
i xiuxiuejaven; i els mots costaven de sortir.
De sobte algú un xic a l’esquerra de la fosca
va apartar amb la mà un Màgic del bressol,
i el Màgic es girà: des del llindar,
la Mare de Déu esguardava l’estel de Nadal, com si fos un hoste.
L’ALBA
Tu ho vas significar tot en el meu destí.
Després vingué la guerra i la desfeta,
i per temps i més temps no vaig saber ni un mot,
de tu, ni una notícia.
I després de tants anys i tants anys,
la teva veu em torba altra vegada.
He llegit els teus mots tota la nit
i he retornat del meu defalliment.
Tinc afany de sentir-me entre la gent, la multitud,
que ix al carrer al matí tota animada.
I fer estelles de tot, i a escridassar-los
que per salvar-se s’han d’agenollar.
I me’n vaig escales avali
com si eixís per primera vegada
pels carrers nevats
trepitjant les lloses.
Sorgeixen llums arreu, i intimitat,
l’un beu te, l’altre agafa el tramvia;
i uns pocs minuts són prou per canviar
la ciutat que esdevé desconeguda.
La tempesta teixeix en els portals
una xarxa de flocs espessa, espessa.
I amb el mos a la boca i el glop sense empassar
es precipiten per arribar a temps.
I jo, com si estigués dins de la seva pell
sento per ells, per tots,
i sóc tan malcarat com ho és el matí
i em fonc tan fàcilment com es fon la nevada.
I em fa costat la gent innominada
i els arbres, i els minyons, i els éssers casolans.
I estic vençut per ells
i aquesta és la penyora de la meva victòria.
MIRACLE
Anava de Betània fins a Jerusalem,
capficat, ans de temps, per pressentiments tristos.
Un esbarzer es recrema dalt d’un turonet
i un torterol de fum damunt d’una cabana
està aturat. I l’aire és roent, i els joncs immòbils
i no hi ha ni una onada en el Mar Mort.
I la seva amarguesa és gran, com la del mar.
I marxa amb una escorta de petits claps de núvols,
pel camí ple de pols, a buscar un sopluig
a ciutat. Els deixebles l’esperen.
Va tan entotsolat amb els seus pensaments
que el camp n’és malenconiós i fa olor de donzell.
Tot calla. I ell tot sol allí, al mig;
s’ha enfonsat la contrada en el silenci.
I tot és u: el desert i la calor i les fonts,
i els llangardaixos i els torrents.
A la vora del camí hi ha una figuera
tota branques i fulla, sense fruit.
I ell li diu: «Tan estirada i nua
quin goig pot oferir-me, quin?
Tinc set i tinc desig, i tu ets eixorca.
Trobar-se amb tu és estèril, com trobar-se
amb pedra de granit. Tens una ufana inútil!
I, doncs, resta com ets, fins a la fi dels segles».
La soca va fremir de la maledicció
igual que el parallamps quan hi cau la guspira.
I la figuera fou reduïda a cendra.
Aleshores, potser, un instant de llibertat,
si l’haguessin tingut les branques i les fulles
i la soca i l’arrel, hauria fet obrar la llei de la natura.
Però, qui diu miracles, vol dir Déu.
I ens arreplega fulminant a l’hora
que ens hem deixat confondre i anem extraviats.
LA TERRA
L’ardida primavera ha fet esclat
als palauets de Moscou.
Es deixondeix el corc dins de l’armari
i furetegen pels barrets d’estiu,
mentre els abrics es guarden a les arques.
Hi ha testos amb violes i pensaments
arrenglerats als replans de fusta,
i les cambres orejades
respiren llibertat,
i fan olor de pols les golfes.
La voravia i les finestres closes
s’entenen en un to confidencial,
i vora el riu no es poden destriar
la blanca nit i el capvespre.
I es pot sentir al passadís,
tot el que es fa a la casa deixondida,
l’abril i els seus col·loquis, ça i lla,
amb les gotes que cauen.
Prou en coneix, a milers,
d’històries, de dolor de la condició humana,
i a les tanques hi ha el glaç a les albades
i es va repetint tot, indefinidament.
I a parts iguals es mesclen la llum i la basarda
al defora i a dins dels racons de la llar.
I pertot arreu l’aire ja no és el mateix aire.
Ni l’és el branquilló transparent a la branca
ni la turgència de la gema blanca,
ni al treball del taller, ni a la finestra,
ni a la plaça, ni al carrer.
¿Per què plora l’espai dins de la boira
i flaira amarg la terra?
Just això, que els espais no s’entristeixin,
que més enllà del clos de la ciutat
la terra no pateixi de solitud: aquesta
és la vocació del meu esperit.
I per això, bon punt la primavera arriba
m’agrada trobar-me amb els amics
i són vetllades de comiat les nostres,
i els àpats manifesten l’última voluntat:
que el secret corrent del dolor
escalfi el fred de l’existència.
DIES DOLENTS
Quan la darrera setmana
va entrar a Jerusalem,
el va sortir a rebre un clamor d’hosannes,
i al seu darrera un seguici de rams.
Després van venir dies cruels i foscos.
El seu amor trobava els cors tancats
i les celles amunt, menyspreadores,
fins que arribà la fi.
Un cel feixuc, de plom,
s’ajeia sobre els patis.
Els fariseus no assosseguen cercant proves,
i ronden com guineus al seu costat.
I les tenebroses forces del temple
el van donar a jutjar a la xurma,
i el varen maleir amb el mateix ardor
que els havia moguts de primer a exalçar-lo.
La multitud s’amuntegava,
als brancals, pels carrers, a tot arreu
una allau que fluïa i refluïa
a l’aguait del desenllaç.
S’estén un xiuxiueig per allí prop
i arreu hi va dient la seva.
I la fugida a Egipte i la infantesa
que sols són un record, un somni.
Recordaven el rost majestuós
del desert i la cinglera
des d’on l’havia temptat Satanàs,
oferint-li el poder damunt tot l’Univers.
I l’àpat de les noces de Canà
i els comensals astorats pel miracle,
i el pas damunt la mar, fins a la barca,
entre la boira, com si anés per terra.
I la munió de pobres, vora de la cabana,
i el descens a la tomba, amb la candela
que es va apagar de sobte, esbalaïda
quan el Ressuscitat es va llevar.
MAGDALENA
I
A penes es fa nit i heus ací el meu dimoni
que torna; és l’expiació del meu passat.
El cor em deixen sense sang
els records de la disbauxa,
quan el carrer era tot el meu sopluig
i era una esclava estúpida i obsessa
dels capricis dels homes.
Em resten pocs minuts;
després vindrà un silenci de sepulcre.
Mes abans no s’escolin els minuts,
la meva vida, curulla a vessar,
com una gerra d’alabastre
vull trencar als teus peus.
¿Què serà de mi ara, Senyor,
Mestre, Salvador meu, si a la nit
al costat de la taula
no m’espera l’eternitat
com un, nou parroquià que he ensarronat
a dintre de la xarxa de l’ofici?
Explica’m què és pecat
i mort, i infern, i sofre i flama.
Ara que als ulls del món m’he unit a tu
com el tany a la soca
en la meva infinita angoixa.
Quan els teus peus, Jesús, poses damunt
dels meus genolls, potser és que aprenc
a abraçar la fusta escairada
de la creu, i en el defalliment dels meus sentits
em repenjo al teu cos
i t’estic preparant la sepultura.
MAGDALENA
II
Abans de festes la gent la dissabte.
Apartada dels tràfecs
jo ungiré amb l’ungüent de la meva àmfora
els teus puríssims peus.
Cerco i no trobo les teves sandàlies.
Les llàgrimes no em deixen veure res.
Sobre els meus ulls cau com un vel,
deixada anar la meva cabellera.
He posat els teus peus a la gira
de les meves faldilles, i els he banyats amb llàgrimes,
Jesús; he trenat entorn d’ells el meu collar de perles
i els he embolicats amb els meus cabells.
El futur s’aclareix als meus ulls
com si ja l’haguessin aturat.
I com una fatídica i clarivident sibil·la
ja en puc fer el presagi.
Demà caurà el dosser del temple
i estarem recollits, en grup a part,
i potser moguda de pietat per mi
trontollarà la terra sota els peus.
Es refaran els rengles de l’escorta
i es posaran en marxa els cavallers.
I pel damunt dels caps com una tromba d’aire
aquesta creu s’alçarà vers el cel.
M’arrauliré al peu de la Crucifixió,
i se’m glaçarà el cor i em mossegaré els llavis.
I els teus braços estesos dalt de la creu
seran una abraçada on cabrà tothom.
¿A qui, del món, s’adreça tanta grandesa,
tant de turment i tan pregona força?
Tanta ànima hi ha al món i tanta vida?
Tants d’indrets habitats, i rius, i boscos?
Però s’escolaran tres dies tals
i un buit tan gran planarà damunt nostre,
que en aquesta terrible espera
esdevindré madura per a la resurrecció.
L’HORT DE GETSEMANI
El parpelleig d’estels llunyans projecta
una llum diferent al tombant del camí.
El camí feia el tomb al Mont dels Olivers,
i a baix, als seus peus, s’escolava el Cedró.
La prada s’aturava a mig camí.
Al darrera començava la Via Làctia.
Les canoses oliveres d’argent intentaven
fugir per l’aire, enllà, cap a la llunyania.
Al fons hi havia l’hort d’una masia.
Va deixar els deixebles part enllà de la tanca
i els va dir: «L’ànima està trista fins a la mort,
resteu aquí i vetlleu amb mi».
I va renunciar sense resistència
com qui torna una cosa que li ha estat prestada,
a l’omnipotència 1 als miracles,
i esdevingué mortal, igual com tots.
Els espais de la nit semblaven aleshores
un país anihilat, on ja res no existeix.
Només l’hort era un lloc capaç de vida
i en l’immens univers, ni una ànima vivent.
1 amb l’esguard fit en la negror pregona,
buida, sense principi i sense fi,
va pregar al seu Pare amb una suor de sang
perquè l’hora del calze de la mort fos ben curta.
El prec el va alleujar de la mortal angoixa.
I va tornar enrera, part enllà de la tanca.
Vençuts pel son, ajaguts damunt l’herba,
vora el camí, va trobar els seus deixebles.
Els desvetllà i els féu: «El Senyor us ha escollit
perquè em feu companyia en el meu dia.
I heu-vos ací per terra com uns rocs. Ha arribat l’hora.
I el Fill de l’Home es lliurarà per tots els pecadors».
I acabat de parlar, heus ací que sorgida
de qui sap on, una xurma d’esclaus
arriba amb llums i espases, i al davant de tots, Judas,
a punt als llavis el besar traïdor.
Pere fa front als esbirros, i amb l’espasa
talla l’orella a un d’ells, però Crist li diu:
«No dirimirà el ferro la contesa,
home, torna l’espasa a lloc.
Penses tu que el meu Pare, no m’hauria
enviat a milers les alades legions?
I els enemics s’haurien dispersat, sense rastre,
i no haurien gosat tocar-me un cabell.
Ja s’ha girat el full del llibre de la vida
més preciós que el més sacre que hi pugui haver al món.
Ara s’ha de complir tot allò que hi està escrit.
Doncs, deixa que es compleixi. I així sia.
Mira’t el curs dels segles, és com una paràbola,
i en plena cursa s’hi pot calar foc.
Acceptaré de bon grat el turment i baixaré
ai sepulcre en nom de la seva terrible grandesa.
Baixaré al sepulcre i ressuscitaré el tercer dia,
i igual que els rais que baixen riu avall,
com una caravana de gavarres, els segles davant meu
acudiran a judici, del fons de la tenebra».