Primera part

L’EXPRÉS DE LES CINC

1

Caminaven, i tot caminant cantaven «Eterna memòria». A les pauses, els peus, els cavalls i l’alenar del vent semblaven continuar l’entonació del càntic.

Els passavolants obrien pas al seguici, comptaven les corones i es persignaven. Els tafaners, ficant-se entre els rengles, preguntaven:

—Qui és el mort?

La resposta era:

—Givago.

—Ah! Aleshores es comprèn.

—Però no és ell. És ella.

—Tant li fa. Déu l’hagi perdonada. Enterrament de luxe.

Passaren els darrers minuts comptats, irrevocables.

El clergue, amb el gest de la benedicció, llençà una almosta de terra sobre Maria Nikolàievna. Fou entonat «La terra del Senyor i la seva creació». Després s’inicià un terrible crescendo. El bagul fou tancat, clavat i baixat a la fossa. Una pluja de paletades de terra, llençada amb pressa, tamborinejà damunt la caixa, fins a formar un petit túmul. Damunt d’ell s’enfilà un infant de deu anys.

Només en aqueix estat de fada insensibilitat que s’escau produir-se en els enterraments solemnials, pot semblar plausible que un marrec vulgui pronunciar un discurs damunt la tomba de la seva pròpia mare.

El minyó aixecà el cap i des del túmul passejà l’absent esguard pels deserts camps autumnals i per les cúpules del monestir. Contragué lleument el seu rostre aplanat i allargà el coll. Si el qui alçava el cap amb aquell posat sorrut hagués estat un llobató, hauríeu dit que estava a punt d’udolar.

L’infant es cobrí el rostre amb les mans i esclatà en sanglots. Un núvol que li anava a l’encontre començà a colpejar-lo a les mans i al rostre amb una glaçada rauxa de fuets líquids. Un home s’acostà a la tomba; duia vestit negre, amb les mànigues estretes i cenyides formant plecs.

Era germà de la difunta i oncle del minyó que plorava: el sacerdot Nikolai Nikolàievitx Vedenjapin, afranquit del seu ministeri a petició pròpia. S’atansà a l’infant i se l’endugué.

2

Es disposaven a passar la nit en una cel·la assignada a l’oncle, que era vella coneixença del monestir. Era la vetlla de la Intercessió de la Verge. L’endemà es proposaven partir devers el sud, a una ciutat cap de partit de la província del Volga, on el pare Nikolai treballava en una casa editorial que publicava un diari progressista de la zona. Ja havien tret els bitllets per al tren i tenien reunit a la cel·la llur equipatge. De l’estació pròxima, el vent duia la gemegadissa dels xiulets de les locomotores que feien maniobres en llunyanes vies.

A entrada de fosc, es posà a fresquejar de valent. Dues finestres ran de terra donaven a un esquifit angle d’hort, ple de pàl·lids arbusts d’acàcia, als glaçats bassiols de la carretera i a la banda de fossar on al matí havia estat sepultada Maria Nikolàievna. Excepte alguns bancals de cols, blavenques de fred, l’hort era buit. Sota les ratxes de vent, les despullades branques de les acàcies s’agitaven com epilèptics i es vinclaven damunt la carretera.

Un cop a la porta despertà Iura a la nit. L’obscura cel·la estava estranyament il·luminada per una immòbil llum blanca. Iura, en camisa, corregué cap a la finestra i encastà la cara al vidre glaçat.

Al defora ja no existia la carretera, ni l’hort ni el cementiri. La tempesta agafava més braó i l’aire era tot ell un fum de neu. Com si s’hagués adonat de la presència de l’infant i sabés que l’espaordia, rabejant-se en la impressió que li produïa, la tempesta udolava i xiulava cercant per tots els mitjans de cridar-li l’atenció. Com un cabdell desenvolupant-se sense fi, un espès ordit blanc queia del cel sobre la terra i la cobria de fúnebres llençols. Al món solament la tempesta regnava, invencible.

La primera idea de Iura en apartar-se de l’ampit de la finestra fou de vestir-se i de sortir a fer alguna cosa. A vegades l’assaltava el pensament que la neu sepultaria les cols del monestir abans que les poguessin collir. Altres vegades pensava que la neu cobriria el cos de la seva mare al fossar, sense possible defensa, i que s’aniria enfonsant sota terra, cada vegada més pregonament i més lluny d’ell.

Esclatà novament en llàgrimes. El seu oncle es despertà, li parlà de Crist i el conhortà. Començaren a vestir-se. Ja clarejava.

3

Mentre va viure la seva mare, Iura ignorà que el seu pare els havia abandonats temps ha. Viatjava per les ciutats de la Sibèria i per l’estranger, duia una vida dissipada i no trigà a malbaratar un patrimoni de milions. A Iura, li havien dit sempre que era, adés a Sant Petersburg, adés en una fira, gairebé sempre la d’Irbisk.

Després, la seva mare, que no havia gaudit mai de bona salut, va agafar la tisi. Per tal de guarir-se començà aleshores a viatjar pel sud de França i per la Itàlia septentrional, on Iura l’havia acompanyada dues vegades. Així havia transcorregut la seva infantesa, enmig del desordre i de continuats misteris, sovint confiat a persones estranyes, sempre diferents. Però s’havia avesat als canvis, i, en una situació de constant provisorietat, no es meravellava de l’absència del seu pare.

Ell era encara ben petit quan el nom que duia ja significava moltes coses, cadascuna diferent de les altres.

Era la manufactura Givago, la banca Givago, les cases Givago, la forma Givago de fer-se el nus i de dur l’agulla de la corbata; fins hi havia un pastís de forma rodona, una mena de bescuit al rom, que també es deia Givago; i a Moscou, durant un cert temps, cridar un cotxer i dir-li: «A Givago!», era tant com dir-li, ni més ni menys: «A casa del diable!»; i efectivament el cotxer us hauria dut amb el seu trineu a un solitari indret de somni. Un parc silenciós us hauria acollit. Els corbs es posaven a les branques dels avets, d’on feien caure la gebrada. Entorn, sentíeu llur sec i aspre grallar, com el crepitar de la llenya al foc. Des de la casa tot just bastida, acudien els gossos de raça travessant la carretera que tallava el bosc. Avall, s’encenien els llums i queia la tarda.

Després, tot això s’esfumà de sobte. S’havien tornat pobres.

4

A l’estiu del 1903, Iura i el seu oncle es dirigien a través dels camps, en un tarantàs, a Duplianka, la finca de Kologrívov, fabricant de sederies i protector de les arts, per tal de visitar Ivan Ivànovitx Voskobóinikov, professor i autor d’obres de divulgació.

Era el dia de la Mare de Déu de Kazan, el moment que la collita batia el ple. Fos que era hora de dinar, fos que era festa, el cas era que al camp no es trobava ànima vivent. El sol rostia les llenques encara per segar, que retiraven als clatells a mig afaitar dels presoners. Sobre els camps, els ocells voletejaven. Mentre el blat de moro romania dret en l’aire immòbil, les espigues es vinclaven, o, lluny de la carretera, formaven garbes que, mirades fixament, semblaven assumir l’aspecte de figures en moviment, gairebé agrimensors que prenguessin notes tot caminant per la línia de l’horitzó.

—I aquelles? —preguntà Nikolai Nikolàievitx a Pàvel, bastaix i porter de l’editorial, que seia travessat al pescant, ajaçat, una cama damunt l’altra, com per demostrar que ell no era el cotxer i sols excepcionalment guiava el tarantàs—. Són dels senyors o dels camperols?

—Són dels senyors —respongué Pàvel, i continuà fumant—; en canvi aquestes… —i després d’una llarga pausa assenyalà amb l’extrem de les xurriaques en una altra direcció, tot atardant-se per encendre la cigarreta—, aquestes són les nostres. Ei! Dormim o què fem? —escridassà, tal com feia de tant en tant, els cavalls, les gropes i les cues dels quals no perdia de vista, igual com un maquinista observa els manòmetres.

Però els cavalls tiraven com tots els cavalls del món, és a dir, el davanter corria amb la innata honestedat d’un caràcter escrupolós, mentre el de vares, a un observador superficial, li hauria semblat un dropo rematat que, el coll torçat com un cigne, no sabés fer res més que ballar a compàs del tritllejar dels esquellerincs, sacsejats pels sotracs de la cursa.

Nikolai Nikolàievitx portava a Voskobóinikov les proves d’un seu llibre sobre la qüestió agrària, que la casa editorial li havia pregat de revisar, per tal de premunir-se de la creixent severitat de la censura.

—El poble es mou, al nostre districte —digué Nikolai Nikolàievitx—. Al volost¹ de Pankov han degollat un comerciant, i al cap del zemstvo, li han incendiat les quadres. Què en penses tu, de tot això? ¿Què se’n diu al camp?

Però Pàvel veia les coses d’un caire encara més negatiu que el censor encarregat de fiscalitzar les passions agràries de Voskobóinikov.

—Que què en diuen? Que s’han amollat les regnes del poble. Que és bandolerisme. ¿Què voleu fer amb gent com la nostra? Doneu la llibertat als camperols i com hi ha Déu que es mataran entre ells. Arri! Que dormim?

Era el segon viatge que l’oncle i el nebot feien a Duplianka. A Iura, li semblava recordar el camí, i cada vegada que els camps fugien darrera d’ell engolits pels boscos creia reconèixer l’indret passat el qual la carretera tombava cap a la dreta, i s’albirava des de la corba, per a desaparèixer, al cap d’un minut, el panorama de Kologrivovka, en unes deu verstes, amb el riu que brillava llunyà i la línia del ferrocarril que el travessava. Però cada cop s’enganyava. Els camps succeïen els camps i novament eren, encara, engolits pels boscos. La successió de tals extensions eixamplava l’esperit. Experimentàveu el desig de somniar, de perdre-us en l’esdevenidor.

Cap dels llibres que després havien de consagrar Nikolai Nikolàievitx no havia estat escrit encara. Però les seves idees ja eren definides. Ell no sabia encara que s’acostava la seva hora. Molt aviat, entre els exponents de la literatura d’aleshores, els professors de la Universitat i els filòsofs de la revolució, havia de despuntar aquell home que meditava els mateixos problemes que ells, i que, no obstant això, terminologia a part, no tenia res de comú amb ells. Tots els altres, en llur dogmatisme, s’acontentaven amb frases i amb aparences. Però el pare Nikolai, que havia passat el tolstoisme i la revolució, era un home que feia camí vers el futur. Tendia a un pensament elevat i, ensems, concret, capaç de traçar una ruta precisa i inequívoca en el seu procedir, capaç de millorar el món i d’ésser clar alhora per a un infant i per a un ignorant, amb la mateixa evidència del fulgor del llamp o del retrunyir del tro. Era un home amb afany de canviar les coses.

Iura se sentia bé amb el seu oncle, tan semblant a la seva mare, lliure com ella, despullat de prevencions contra tot el que no és comú. Com ella, tenia una pregona consciència de la igualtat existent entre tota cosa vivent. I, com ella, l’oncle ho comprenia tot a la primera llambregada i sabia expressar els pensaments de la manera fidel que es van formant en la ment quan són vius i tenen contingut.

Iura estava content perquè el seu oncle l’havia dut a Duplianka. Tot hi era bell, i fins la pintoresca bellesa del paisatge el feia pensar en la seva mare, que .estimava la natura i sovint el prenia de company en les seves passejades. A més, a Iura li agradava de trobar-se novament amb Nika Dudorov, un estudiant que vivia prop de Voskobóinikov, dos anys més gran que Iura i que, per cert, el menyspreava. Saludava tirant fortament avall la mà que estrenyia, i inclinava el cap de tal manera que els cabells li queien sobre el front i li ocultaven la meitat del rostre.

5

—«El nervi vital de la qüestió del pauperisme» —llegia Nikolai Nikolàievitx al manuscrit corregit.

—Penso que valdrà més esborrar això —digué Ivan Ivànovitx, tot indicant l’oportuna correcció de les proves.

Treballaven en la penombra de la terrassa envidrada, on es podien veure, abandonades en desordre, unes regadores i altres eines de jardineria. Un impermeable deixat de qualsevol manera descansava damunt el respatller d’una cadira foradada. En un racó, hi havia un parell de botes d’aigua cobertes de fang assecat, amb les canyes doblegades fins a terra.

—«D’altra banda, l’estadística de defuncions i de naixements demostra…» —dictava Nikolai Nikolàievitx.

—Convindria afegir: «per a l’any en qüestió» —interrompé Ivan Ivànovitx, anotant alguna cosa.

S’havia mogut una mica d’aire a la terrassa. Van subjectar les pàgines per evitar que voleiessin.

Havent acabat, Nikolai Nikolàievitx va voler tornar tot seguit a casa.

—Es congria una tempesta, i cal marxar de pressa.

—No us penseu que us deixaré anar així com així Ara anirem a prendre el te.

—Aquest vespre he d’ésser a la ciutat; no puc mancar.

—Res, no en vull ni sentir parlar.

Des del jardí arribava la flaire del foc del samovar, que ofegava les del tabac i de l’heliotrop. De la casa havien dut nata, maduixes i mató. Va arribar la notícia que Pàvel havia anat a banyar-se al riu, i, com que s’havia endut els cavalls amb ell, Nikolai Nikolàievitx es veié obligat a restar.

—Anem a seure al banc vora el barranc, mentre ens preparen la taula per al te —proposà Ivan Ivànovitx.

Per dret d’amistat, Ivan Ivànovitx ocupava dues cambres de l’ala destinada a l’administrador a casa del ric Kologrívov. El pavelló, amb un jardinet contigu, sorgia en un indret obscur i abandonat del parc. L’antiga avinguda d’accés formava un semicercle i es veia tota coberta d’herba des que havia deixat d’ésser transitada. Sols era usada per a transportar la terra, la runa i els detritus, per anar-los a llençar al barranc, que feia de claveguera. Home ric i d’idees avançades, Kologrívov es trobava aleshores a l’estranger amb la seva muller, i a la finca només hi havia les seves filles Nàdia i Lipa, amb la institutriu i uns quants servents.

Del veritable parc, amb els seus estanyols, les seves clarianes i la casa senyorial, el jardinet de l’administrador n’estava separat per una espessa i forta bardissa de viburn. Ivan Ivànovitx i Nikolai Nikolàievitx van donar un tomb pel defora del parc i, mentre passejaven, els pardals, que fressejaven en la fronda, s’alçaven en volades iguals i a iguals intervals. En acostar-se Ivan Ivànovitx i Nikolai Nikolàievitx, la bardissa s’omplí d’una remor monòtona, com d’aigua que s’escola per una canonada.

Ultrapassaren l’hivernacle, la casa del jardinet i les restes de pedra d’una construcció desconeguda, tot discutint sobre els joves valors de la literatura i de la ciència.

—No marca gent de talent —anava dient Nikolai Nikolàievitx—, però avui estan molt en voga cercles i associacions de tota mena, i qualsevol gregarisme és el refugi de la mediocritat, malgrat que es tracti de servar fidelitat a Sobolev, a Kant o a Marx. Només els solitaris cerquen la veritat, i no volen saber res dels qui no l’estimen prou. ¿Quines són al món les coses que mereixen fidelitat? Ben poques. Jo penso que cal romandre fidel a la Immortalitat, aquest altre nom de la vida, més ric de sentit. Ésser fidel a la Immortalitat, fidels a Crist! Ah, pobre, us estic enutjant! Tampoc aquesta vegada no heu entès res.

—Ja —rondinà Ivan Ivànovitx, un homenet ros que se sabia escórrer com una anguila, amb una barbeta maliciosa que li donava una retirada a un americà dels temps de Lincoln, la qual arreplegava contínuament amb la mà i en premia la punta amb els llavis—. Jo, naturalment, no responc. Vós mateix podeu comprendre que veig aquestes coses de faisó profundament diferent. I, a propòsit, em direu com vau quedar afranquit? Fa temps que us ho volia preguntar. Vau tenir por? Us van etzibar l’anatema, no és cert?

—Per què hem de canviar de conversa? En fi, tant li fa! L’anatema, dieu? No, ara ja no maleeixen. Et posen entre cames un munt d’impediments i en sofreixes les conseqüències. Per exemple: durant molt de temps hom no pot ocupar càrrecs públics ni viure a les capitals. Però tot això són foteses. Tornem al tema de la conversa. Deia que cal ésser fidel a Crist. M’explicaré més bé. Vós no compreneu que es pugui ésser ateu, que es pugui no saber si Déu existeix ni per què, i ensems saber que l’home no viu en la natura sinó en la història, i que, en la concepció que avui se’n té, aquesta ha estat fundada per Crist i el seu fonament és l’Evangeli. Però, què és la història? És una forma de començar treballs seculars per arribar, a poc a poc, a resoldre el misteri de la mort i, en l’esdevenidor, a superar-lo. Per això es descobreixen l’infinit matemàtic i les ones electromagnètiques, i per això es componen les simfonies. Però, sense una certa empenta, no es pot progressar en tal direcció. Per a fer descobriments d’aquest gènere, cal posseir una preparació espiritual i, en aquest sentit, les dades són ja, totes, als Evangelis. Vet aquí. En primer lloc, l’amor al proïsme, aquesta suprema forma d’energia viva que omple el cor de l’home, que exigeix expansionar-se i ésser despesa. Després, les raons essencials de l’home d’avui, sense les quals l’home no pot ésser pensat, és a dir, l’ideal de la lliure individualitat, i de la vida com a sacrifici. Tingueu en compte que tot això és, encara avui, extraordinàriament nou. Els antics no tenien història en aquest sentit. Llavors hi havia la sanguinària infàmia dels cruels Calígules, gravats de verola, els quals ni tan solament sospitaven fins on és de mediocre qualsevol acte de submissió. Era l’embafada i morta eternitat dels monuments de bronze i de les columnes de marbre. Sols després de Crist els segles i les generacions han respirat lliurement. Sols després d’Ell ha començat la vida en la posteritat i l’home no es mor ja pel carrer, arrambat en un pany de la muralla, sinó a casa seva, en la història, al cim d’una activitat que va a l’encontre de la mort per superar-la; l’home mor enterament dedicat a aquesta recerca. Uf!, si estic tot suat! Bé, heus ací allò que volia dir. Però ja veig que és predicar en va…

—Metafísica, amic meu. Els metges me l’han prohibida i el meu estómac no la pot pair.

—No cal seguir. Deixem-ho córrer. Feliç vós! No feu pas bona cara, certament. Però ni tan sols us n’adoneu!

Feia mal als ulls de mirar el riu. El sol el feia canviar, adés còncau adés convex com una làmina de ferro. De sobte s’arrissà tot. De l’altra riba avançava una feixuga gavarra de passatge amb cavalls, carros, dones i camperols.

—Fixeu-vos, només són les cinc —digué Ivan Ivànovitx—. El directe de Sizran passa per aquí a les cinc i minuts.

Lluny, de dreta a esquerra, corria per la plana un resplendent tren groc-turquí, que a distància es veia petit. De la locomotora brollaven núvols blancs de vapor i un xic després se sentiren els esbufecs xiulants.

—És estrany —digué Voskobóinikov—. Alguna cosa no va bé. No hi ha cap motiu perquè s’aturi a la maresma. Qui sap què passa! Anem a prendre el te.

6

Nika no era al jardí ni a la casa. Iura va endevinar que s’amagava perquè amb ells es fastiguejava i llur companyia no li era grata. El seu oncle i Ivan Ivànovitx se n’havien anat a treballar a la terrassa, i l’havien deixat vagarejant entorn de la casa.

El lloc era encisador. A cada minut se sentia el refilar dels oriols, en tres tons, amb pauses d’espera per tal que el seu so penetrant, que semblava sorgir d’un pifre, es pogués deixatar completament en l’atmosfera. El perfum de les flors, persistent i suspès en l’aire, planava espesseït damunt les platabandes, a causa de la xafogor. Tot això li feia recordar Antibes i Bordighera. Iura mirava entorn. Damunt els prats, per una al·lucinació de l’oïda, semblava alenar l’ombra de la veu materna, que ell creia reconèixer en el melodiós refilar dels ocells i en el brunzir de les abelles. Li agafava un tremolor; a vegades li semblava que la seva mare el cridava i li feia senyal de seguir-la.

Arribà fins al barranc i des del bosc esclarissat i lluminós que s’elevava sobre el pujol, començà a davallar devers la petita verneda que cobria la fondalada.

Hi regnava una humitat ombrívola; branques caigudes, carcasses d’animals, algunes flors; les articulades tiges de la cua de cavall aparentaven ceptres i maces amb decoracions egípcies com en les il·lustracions de les Sagrades Escriptures que ell posseïa.

Cada vegada se sentia més trist, amb ganes de plorar; a la fi caigué de genolls i esclatà en sanglots.

—Àngel de Déu, sant custodi meu —implorà—, con firma el meu enteniment en la recta via i digues a la meva mare que estic bé aquí i que no pateixi per mi. Si existeix una vida més enllà de la mort, Senyor, fes que ella pugi al cel, on les cares dels sants i dels justos resplendeixen com estels. La meva marona era tan bona que no pot haver estat una pecadora. Salva-la, Senyor, i no la deixis patir. Marona! —clamà amb desesperació com volent-la arrencar del cel on feia poc que havia pujat, novella santa, i de sobte les forces l’abandonaren, caigué de bocaterrosa i perdé els sentits.

No va romandre així gaire estona. Quan va refer-se sentí el seu oncle que el cridava des de dalt. Respongué i començà a pujar. Tot d’una es recordà que no havia pregat pel seu pare, desaparegut sense deixar rastre, tal com li havia ensenyat Maria Nikolàievna.

Però se sentia tan bé, després de l’esvaniment, que no volia perdre aquella sensació de lleugeresa com tement no retrobar-la més. Per això pensà que no passaria res de terrible si deixava la pregària pel seu pare per a una altra ocasió.

Fou com si hagués pensat: «S’esperarà. Prendrà paciència». No en conservava cap record.

7

L’estudiant Mixa Gordon, un minyó d’onze anys, de pensívola fesomia i grans ulls negres, viatjava en un compartiment de segona classe amb el seu pare, l’advocat Gordon d’Orenburg. El pare es traslladava a Moscou per exigències de la seva professió, i el minyó havia d’anar en un Institut de la capital. La seva mare i les seves germanes ja hi eren feia temps, atrafegades en el parament de la casa.

Pare i fill, feia tres dies que viatjaven.

Al defora, en núvols de calda polsina emblanquinada pel sol, com calcinada, Rússia volava; els seus camps, les estepes, els llogarrets i les viles. Pels camins, s’arrossegaven feixugament corrues de carros que anaven a desembocar a la carretera, vers els passos a nivell. Des del tren, que marxava a gran velocitat, semblaven immòbils, com si els cavalls alcessin i abaixessin les potes sense avançar.

A les parades importants, els passatgers es precipitaven cap a la cantina, i el sol baix del crepuscle, a través dels arbres de les estacions, els il·luminava les cames i treia reflexos de les rodes dels vagons.

Tots els moviments de les coses, considerats en ells mateixos, es mostraven lúcidament calculats. En canvi, en conjunt resultaven com empesos pel comú corrent de la vida. Els homes s’afanyaven i s’atrafegaven moguts pel mecanisme dels seus respectius quefers. Però cap mecanisme no hauria funcionat si no hagués consistit el seu principal regulador en un fer les coses d’esma. Un fer les coses d’esma que naixia del sentiment de la relació que uneix les existències humanes, per la certesa de la seva recíproca comunicació, per la sensació de felicitat que neix de pensar que tot allò que és acomplert no ho és solament damunt la terra, on els morts són sebollits, sinó també en un altre indret, anomenat pels uns Regne de Déu, pels altres història i encara per d’altres amb un altre nom.

El minyó constituïa una clara i amarga excepció de la regla. El seu nervi principal era la consciència del deure d’obrar. La idea de viure per viure, més aviat el mortificava que no l’afalagava. Sabia que havia heretat aquest caràcter, i amb inquieta aprensió en reconeixia en si mateix els senyals i se’n sentia amargat i humiliat.

Fins on abastava el seu record, havia constituït per a ell una constant meravella el fet que, tot i tenir braços i cames, i la mateixa llengua i els mateixos costums que l’altra gent, no pogués ésser igual que els altres, i fos de tal manera que sols reeixia a agradar a pocs i no aconseguia fer-se estimar. No podia comprendre per què si algú és pitjor que els altres no pot mirar de corregir-se i d’esdevenir millor. Què significa ésser jueu? ¿Per què és possible, això? ¿Quina és la compensació d’aquesta provocació sense armes que no porta sinó dolor?

Quan ho preguntava al seu pare, aquest només li responia que les seves idees eren absurdes i que no era aquella la manera adient de raonar. En canvi, no li oferia res d’agut o de pregon que pogués convèncer Mixa i el fes callar davant l’evidència.

Excepció feta del seu pare i de la seva mare, havia arribat a concebre menyspreu per als adults, que tantes castanyes havien posat al foc i no sabien com treure-les. Estava convençut que, en fer-se gran, arribaria a tenir resposta per a tota cosa.

Fins aquest moment, ningú no hauria reconegut que el seu pare havia obrat de manera equivocada, quan es va precipitar darrera aquell arravatat que corria cap a la plataforma, ni tampoc que el tren no s’havia d’aturar quan aquell home, havent rebutjat amb força Grigori Óssipovitx i obert la portella del vagó, es va llançar de cap al terraplè, com qui es llança a l’aigua des d’un trampolí.

I, ja que Grigori Óssipovitx, i no un altre, havia estirat el senyal d’alarma, era clar que el tren continuava inexplicablement aturat tant de temps, per culpa d’ell.

Ningú no sabia exactament els motius de la detenció. Alguns deien que la sobtada parada havia espatllat els frens d’aire comprimit; altres, que el tren es trobava en un rost massa pronunciat i que no podria tirar endavant sense prendre impuls la locomotora. També circulava el rumor que, essent el suïcida un personatge rellevant, l’advocat que viatjava amb ell havia demanat a la pròxima estació de Kologrivova, d’enviar-li testimonis per tal de redactar l’atestat. Heus ací per què l’ajudant del maquinista s’havia enfilat al pal de la línia telefònica. La vagoneta automòbil ja devia estar en camí.

De les comunes, emanava un tuf que hom assajava de neutralitzar amb aigua de colònia. Se sentia també una penetrant olor de pollastre rostit, embolicat amb paper greixós. Al vagó, unes velles senyores, que a causa del fum de la locomotora combinat amb llurs cosmètics tenien la cara emmascarada com les gitanes, continuaven empolvorant-se, s’eixugaven les mans amb el mocador i conversaven amb veus estridents. Quan passaven pel davant del compartiment dels Gordon, cobrint amb les mantellines els ossos de les seves espatlles, i aprofitant l’estret pas del passadís com un nou motiu de coqueteria, a Mixa li semblava que rondinaven, o bé, a jutjar per l’expressió dels seus llavis tancats, devien rondinar:

«Oh, per favor! No me’n parleu! Quina insensibilitat! Nosaltres som molt diferents! Som intel·lectuals! No ho podem aguantar!».

El cadàver del suïcida jeia damunt l’herba, vora el terraplè. Un rastre de sang negra, coagulada, es destacava com una traça que travessava el front i l’ull, i marcava el rostre, com el cancel·lat d’un escrit. La sang no semblava vessada per ell, no semblava seva, sinó una cosa aliena que li hagués estat afegida, un emplastre, una esquitxada de fang o una humida fulla de beç.

El grup de curiosos i els qui prestaven servei es movien contínuament entorn del cadàver. El seu amic i company de viatge, un home robust i altiu, un animal de raça empresonat en una camisa xopa de suor, estava inclinat sobre ell, sense cap mena d’expressió a la cara. A totes les preguntes contestava entre dents, arronsant les espatlles, sense prendre’s la molèstia de girar-se:

—Un alcoholitzat. És possible que no us n’adoneu? La més típica conseqüència del deliri alcohòlic.

Una dona magra, que duia un vestit de llana i un mocador brodat, es va acostar al cadàver dues o tres vegades. Una vídua, la mare dels dos maquinistes, la vella Tiverzina, que amb bitllet gratuït viatjava en tercera classe, junt amb dues noies, embolicades amb xals que els queien fins als peus, i la seguien com dues monges a la superiora. El grup inspirava respecte i la gent els obria pas.

El marit de la Tiverzina havia mort abrasat viu en un accident ferroviari. La dona s’aturà a poques passes del cadàver de manera que es destacava enllà del grup i, tot sospirant, semblava fer comparacions:

—Per a alguns és el destí —semblava dir—. Per a altres és la voluntat de Déu. Aquest s’ho ha buscat ell mateix…, per la seva riquesa i per la seva follia.

Tots els passatgers s’aturaven un instant prop del cadàver; després, retornaven als respectius vagons, temorosos que no els furtessin l’equipatge.

Quan saltaven sobre el terraplè, es desentumien, collien flors i ho aprofitaven per a estirar un xic les cames. Teníeu la impressió que aquell lloc havia sorgit per art d’encantament, gràcies només a la parada, i, si no hagués estat la desgràcia, aquell aiguamoll voltat de pujolets, l’ample riu i la joliua casa, i l’església que hi havia a l’altra riba, mai no haurien existit al món.

Fins el sol, que semblava ésser també un atribut del lloc, il·luminava amb crepuscular mesura l’escena, acostant-se gairebé temorenc, com hauria pogut acostar-se a la via una vaca del ramat que pasturava no gaire lluny.

Mixa se sentí trasbalsat per tot el que havia passat, i els primers moments plorà de pietat i d’espant. Durant el llarg viatge, el suïcida havia anat a asseure’s al seu compartiment i havia estat parlant llargament amb el seu pare. Deia que se sentia apaivagat en aquell pur i tranquil silenci, prop del seu món, i va fer diverses preguntes a Grigori Óssipovitx sobre les rendes, les donacions, les fallides i les falsificacions.

—Ah!, va així? —havia dit, astorat, de les explicacions de Gordon—. Els vostres arguments són molt més humans. El meu advocat no pensa pas així; veu les coses de manera prou més pessimista.

Quan semblava que havia trobat un xic de calma, el seu advocat i company de viatge el venia a cercar des de primera classe i se l’enduia al cotxe restaurant a beure xampany. Era aquell home cepat, segur de si mateix, afaitat a la perfecció i empolainat, que ara s’inclinava sobre el cadàver sense fer senyal de sorpresa. No es podia evitar de pensar que la morbosa excitació del seu client per algun motiu li convenia.

El pare de Mixa digué que es tractava d’una persona molt coneguda per la seva riquesa, un home honest però balafiador i ja mig irresponsable. Sense fer cabal de la presència de Mixa, li havia parlat del seu fill, un minyó de l’edat de Mixa, i de la seva difunta muller; després va parlar de la seva segona família, que també havia abandonat. En arribar en aquest punt, es degué recordar d’alguna cosa; s’havia tornat groc i havia començat a divagar i a defugir les preguntes.

Mostrava una estranya tendresa envers Mixa, probablement per reflex, i potser no destinada a ell. A cada moment li regalava alguna cosa, i a les estacions més importants se n’anava a les sales d’espera de primera classe, on hi havia quioscos de llibres, i venien joguines i productes típics de la contrada.

Bevia constantment i es lamentava de no haver dormit en tres mesos, mentre que en els clars moments de lucidesa sofria turments dels quals una persona normal no es podia formar idea.

Un minut abans de morir s’havia esfondrat a la seva butaca, i tot d’una, havia aferrat Grigori Óssipovitx pel braç, com si li volgués dir alguna cosa, però no havia reeixit a dir-li-ho i es va posar a córrer un altre cop vers la plataforma, per tirar-se daltabaix del tren.

Ara Mixa examinava la petita col·lecció de minerals dels Urals, en una caixeta de fusta, el darrer present del mort, i d’improvís desvià l’atenció. Una vagoneta a motor s’havia acostat al tren per l’altra via. En baixaren el jutge instructor, amb bonet d’escarapel·la, un metge i dos policies. Se sentiren veus atrafegades i fredes. Preguntaven, prenien notes. Dalt, sobre el terraplè, els conductors i els policies traginaven fatigosament el cadàver, relliscaven damunt la sorra i s’aturaven contínuament. Els viatgers foren pregats de tornar a pujar als cotxes; es féu el senyal de partida i el tren engegà.

8

—Encara aquesta paparra —pensà Nika enravenxinat, movent-se per la cambra. Les veus dels hostes s’acostaven. La retirada estava tallada. A la cambra hi havia dos llits, el de Voskobóinikov i el seu. Sense pensar-s’hi gaire, Nika lliscà sota el segon.

Sentí que el buscaven, que el cridaven per les altres estances, sorpresos de la seva desaparició. Després entraren a l’alcova.

—Bé, pren paciència —digué Vendenjapin—. Entra, Iura, potser més tard trobaràs el teu company i podreu jugar.

Es posaren a parlar de les agitacions universitàries de Sant Petersburg i de Moscou, i Nika quedà assetjat durant una vintena de minuts en el seu humiliant i estúpid amagatall. Per fi sortiren a la terrassa. Nika obrí la finestra a poc a poc, la travessà d’un salt i desaparegué pel parc.

Aquell dia no se sentia com cal. No havia dormit en tota la nit. Tenia catorze anys i estava cansat d’ésser un infant. No havia aclucat els ulls en tota la nit i a l’alba sortí de casa. Sortia el sol i, al parc, la llarga i retallada ombra del arbres, humida de rosada, cobria el terra. L’ombra no era negra, sinó d’un gris-fosc, com un feltre xop d’aigua. L’olor embriagadora de les flors semblava exhalada justament per aquella ombra humida, estesa damunt la terra, esquitxada per subtils clarianes de llum, semblants als dits d’una noia.

De sobte, una cinta argentada, del mateix color de les gotes de rosada damunt l’herba, serpejà a poques passes d’ell. Serpejava i serpejava sense ésser absorbida per la terra. De cop i volta, en un sobtat moviment es tirà cap a un costat i desaparegué. Era una serp, una colobra. Nika s’esgarrifà.

Era un estrany minyó. Quan estava agitat, parlava amb ell mateix en veu alta i, com la seva mare, sentia predilecció pels arguments elevats i paradoxals.

—Com és de bell el món! —es digué—. Però, ¿per què està sempre ple de dolor? Déu, certament, existeix. Doncs, si existeix, aleshores, sóc jo. Sí, jo els mano —pensà girant l’esguard vers un xop, que un estremiment recorria de dalt a baix, i les fulles del qual, canviants, semblaven retallades en llauna—. Sí, jo els ordeno —i amb una exasperada tensió de les seves pròpies forces, no digué, sinó que amb tot el seu ésser, amb tota la seva carn i la seva sang, desitjà i imaginà: «Immobilitza’t». Immediatament l’arbre obeí i se sumí en la immobilitat. Nika esclatà a riure de goig i corregué a banyar-se al riu.

El seu pare, el terrorista Demienti Dúdorov, era a presidi: per gràcia sobirana li havia estat commutada la pena de mort a la forca per la de presó. La seva mare, Nina Galantínovna, de la família Eritov, era una princesa georgiana, dona molt bella, un xic tabalot i encara jove, sempre entusiasmada per alguna cosa: per les revoltes dels rebels, per les teories extremistes, pels artistes cèlebres i pels pobres fracassats.

Adorava Nika i del seu nom, Innokenti, n’havia tret molts diminutius absurdament tendres i un xic beneitons, com «Innotxec», o «Notxenca»; i se l’enduia a Tiflis per tal d’ensenyar-lo als parents. Allà, la cosa que havia comprès Nika era l’arbre gegantí del pati de la casa on havia anat a viure. Amb les seves fulles que semblaven orelles d’elefant, protegia el pati de l’abrusador sol meridional, i ell no acabava de fer-se a la idea que era una planta i no un animal.

Per al noi, resultava perillós de dur l’infamant nom del seu pare, i Ivan Ivànovitx, amb consentiment de Nina Galaktióuovna es disposava a presentar al sobirà una sol·licitud demanant que fos permès a Nika d’adoptar el nom de la seva mare.

Mentre havia romàs ajaçat sota el llit, indignat per la marxa de les coses del món, pensava també això: ¿Qui era aquell Voskobóinikov per a ficar-se en les seves coses? Ja li ho ensenyaria ell!

Ah! I aquella Nàdia! El fet de tenir quinze anys, ¿li havia de bastar per a creure’s amb dret d’arrufar el nas i de parlar-li com a una criatura? Ja ho aclariria ell!

—L’odio —es digué diverses vegades—. La mataré! La invitaré a un passeig en la meva barca i l’ofegaré.

I la mare, quina altra! Per cert que, quan va marxar, els va enganyar a ell i Voskobóinikov. No havia anat al Caucas: a la primera estació havia reculat cap al Nord, i de segur que en aquella hora ja devia estar disparant contra la policia, al costat dels estudiants de Sant Petersburg. I ell havia de podrir-se viu en aquella fossa. Però seria més murri que tots ells. Ofegaria Nàdia, abandonaria el col·legi i tocaria el dos cap a la Sibèria, on hi havia el seu pare, a provocar una insurrecció.

Les ribes de l’estany eren cobertes de nenúfars. La barca en fendia la superfície espessa, amb una remor seca. Entre les fulles, l’aigua transparentava com la polpa d’una síndria tatxada.

El minyó i la noia començaren a collir nenúfars. Agafaven tots dos la mateixa planta, dura i elàstica com la goma, i això els acostava fins a topar amb els caps. La barca semblava estirada per una corda des de la vora de l’estany. Les plantes s’entrellaçaven i s’encongien, i les flors blanques de tija clara, com rovell d’ou amb sang, desapareixien sota l’aigua per a emergir novament, regalimants.

Nàdia i Nika continuaven arrencant-ne, fent inclinar la barca cada vegada més, estirats l’un al costat de l’altra sobre la vora inclinada.

—Estic cansat d’estudiar —digué Nika—. I ara començaré a viure, a guanyar diners, a anar tot sol.

—I jo que justament volia demanar-te que m’expliquessis les equacions de segon grau. Vaig tan malament d’àlgebra que ben segur no passaré l’examen. A Nika, li va semblar collir una al·lusió en les paraules d’ella. Era clar, ella li tapava la boca recordant-li que encara era un infant. Les equacions de segon grau! Quan ell, a la seva classe, encara no n’havia sentit l’olor.

Dissimulà el seu disgust, i amb estudiada indiferència, comprenent al mateix temps que anava a dir una estupidesa, li preguntà:

—Amb qui et casaràs, quan siguis gran?

—Ui, n’hi ha per temps d’això! Probablement amb ningú. No ho he pensat encara.

—Bah! No et pensis que m’interessa gaire.

—Aleshores, per què m’ho preguntes?

—Ets una estúpida.

Van començar a discutir. Nika tornà a recordar l’odi que al matí havia concebut per les dones. Va amenaçar Nàdia amb ofegar-la si no deixava de dir insolències.

—Prova-ho —féu ella.

La va atrapar per la cintura. Lluitaren fins a perdre l’equilibri, i van caure a l’aigua.

Tots dos sabien nedar, però els lliris aquàtics se’ls entortolligaven als braços i a les cames i els impedien de tocar el fons. Per fi, enfonsats els peus en el fang, atenyeren la riba. De les sabates i de les butxaques els sortia l’aigua a dolls. Nika era el més fatigat.

Si allò els hagués passat un quant temps abans, en començar la primavera, aquella situació, asseguts ambdós i xops fins al moll dels ossos després del bany, ben segur que se l’haurien presa en broma, s’haurien insultat o s’haurien posat alegrement a riure.

Però, ara callaven i tot just si respiraven, aclaparats per l’absurditat del que havia passat. Nàdia estava indignada i ho deixava entendre amb el seu silenci; a Nika, li feia mal tot el cos com si li haguessin esclafat les costelles i li haguessin clavat una allisada amb un bastó, als braços i a les cames.

Al capdavall, Nàdia digué reposadament, com una persona gran:

—Ets boig!

Amb un aire d’adult, com el d’ella, Nika respongué:

—Perdona’m.

Emprengueren el retorn a casa, deixant darrera d’ells un rastre humit, com dues bótes per al transport d’aigua. El camí feia un rost en una costa polsosa, on campaven les serps, no lluny de l’indret on Nika al matí havia trobat la colobra. Aleshores recordà l’exaltació de la nit, l’alba i l’omnipotència d’aquell matí, quan al seu albir donava ordres a la natura. «¿Què podria ordenar-li ara?» —pensà. Quin era el seu més car desig? Li semblà que, més que tota altra cosa, voldria caure una vegada més a l’estany amb Nàdia, i hauria donat moltes coses per saber si un dia, allò s’esdevindria novament.