Vuitena part

L’ARRIBADA

1

El tren on viatjava la família Givago encara estava aturat davant l’estació, amagat entre altres combois. Però ja era perceptible que el lligam amb Moscou, que havia estat present durant tot el trajecte, aquell matí s’havia trencat, s’havia acabat.

Ara tenien al davant una altra terra, un món de província, que gravitava entorn del seu propi centre d’atracció, diferent de l’altre.

Allà, la gent es coneixia molt més íntimament que no pas a la capital. Tot i que la zona de Iuriatin-Raivilie havia estat esporgada de gent estranya i encerclada per tropes roges, durant el viatge pujaven al tren, inexplicablement, passatgers de la localitat, «s’infiltraven», segons l’expressió local. Gent i més gent anava atapeïda als vagons, omplia els estreps, caminava via enllà, o descansava pels terraplens al davant de les portelles dels vagons.

Entre ells es coneixien tots, es parlaven de lluny, i se saludaven en trobar-se. Anaven vestits i parlaven diferentment de la capital, no menjaven les mateixes coses i tenien uns altres costums.

Hauria estat interessant saber de què vivien, amb quins recursos morals i materials se sostenien, de quina manera lluitaven contra les dificultats, com eludien les lleis.

La resposta a tots aquests interrogants va arribar aviat de la manera més eloqüent.

2

El doctor tornava cap al seu tren acompanyat d’un sentinella que arrossegava el fusell per terra i el feia servir de bastó.

A l’aire estava suspesa una boira lleugera. El sol rostia les vies i el sostre dels vagons. La terra, negra de petroli, tenia reflexos groguencs, quasi daurats. El fusell que arrossegava el sentinella deixava un rastre en la pols, darrera d’ell, i rebotava sorollosament sobre les travesses. El sentinella deia:

—Ha vingut el bon temps. Caldrà sembrar el blat de primavera, el sègol, el blat de moro o el mill, és bona saó. Per al fajol és aviat encara. Nosaltres el sembrem per Santa Akulina. Jo sóc de Morxansk, de la província de Tambov, no sóc d’aquí. Ei, camarada doctor! Si no fos per aquesta maleïda guerra civil, per aquesta empestada contrarevolució, us creieu que m’estaria fora de casa en un temps com aquest? El gat negre de la lluita de classes s’ha ficat a córrer entre cames, i espera’t el que ens pot portar!

3

—Gràcies. Ja m’ho puc fer tot sol —va dir Iuri Andréievitx, refusant l’ajut que li oferien.

Des del vagó li donaven les mans per ajudar-lo a pujar. Prengué impuls, pujà d’un salt al vagó, es posà dret i va abraçar la seva dona.

—Per fi. Gràcies a Déu que tot ha acabat bé —repetia Antonina Alexàndrovna—. De totes maneres, per a nosaltres no és una novetat que la cosa hagi acabat bé.

—Per què no ha estat una novetat?

—Ja ho sabíem.

—I com ho sabíeu?

—Pel sentinella. Si no, ¿com penses que hauríem pogut resistir la incertitud? Tot i això, el pare i jo ja estàvem a punt de tornar-nos boigs. Aquí el tens, dorm com un soc. Ha caigut com un sac de l’emoció. Hi ha passatgers nous. Ja te’n presentaré alguns. Però abans escolta el que et dic. Tothom del vagó es felicita que te n’hagis sortit bé. «Ja el tenim aquí!», va dir de sobte canviant el to. I, tombant el cap per damunt l’espatlla, va presentar el seu marit a un dels nous passatgers que era al darrera, al fons del compartiment, atapeït de gent.

—Samdeviàtov —van sentir des d’aquella banda.

Pel damunt del conjunt de caps es va alçar un barret tou, i el qui s’havia presentat va començar a obrir-se pas enmig dels qui l’estrenyien i es va dirigir cap al doctor.

«Samdeviàtov —pensava mentrestant Iuri Andréievitx—. M’imaginava alguna cosa tirant a rus antic, a bilina, un barbasses, amb poddevka⁴¹ i cinturó. I, en lloc d’això, vet aquí un tipus de cercle artístic, de cabells blancs arrissats, bigoti i barbeta».

—I, doncs, us ha fet por Strélnikov? Digueu la veritat.

—No, per què havia de fer-me’n? Hem parlat seriosament. Tanmateix és un home notable.

—És clar que ho és! Jo tinc les meves opinions sobre ell. No és d’aquí, de la nostra terra. És de la vostra, un moscovita. D’altra banda, també les novetats dels darrers temps són vostres, d’importació. Amb la nostra mentalitat no hi hauríem arribat.

—Iurotxka, aquest és Anfim Efímovitx, un home que ho sap tot i ha estat pertot arreu, ha sentit parlar de tu, del teu pare, sap el meu nom, coneix el meu avi; en fi, tot, allò que es diu tot.

I Antonina Alexàndrovna, amb naturalitat, negligentment, va preguntar:

—Potser també coneix la professora Antípova.

A la qual cosa, Samdeviàtov va respondre en forma igualment vaga:

—Com és que em pregunteu per Antípova?

Iuri Andréievitx es va limitar a escoltar sense prendre part en la conversa.

Antonina Alexàndrovna reprengué:

—Anfim Efímovitx és un bolxevic. Vés amb compte, Iurotxka. Obre bé els ulls.

—De veritat? No ho hauria dit mai. Més aviat té aire d’artista.

—El meu pare tenia una dispesa. Tenia set troiques en servei. Jo he fet estudis superiors, i en realitat sóc social-demòcrata.

—Escolta bé això que diu Anfim Efímovitx. Dit sigui entre nosaltres i sense ganes d’ofendre, teniu un nom que sembla un embull de paraules. ¿Saps què diu, Iurotxka? Que hem tingut una sort increïble. Es veu que no entrarem a Iuriatin. Han volat el pont i a la ciutat hi ha incendis; no es pot passar. Faran desviar el tren per una altra línia, la que ens convé justament a nosaltres, que passa per Torfinaia. T’imagines! Això ens estalvia de fer transbord i de carretejar l’equipatge per tota la ciutat, d’una estació a l’altra. En canvi, abans de reprendre el viatge ens faran anar com una pilota d’una banda a l’altra; el tren ha de fer molta maniobra. Tot això, m’ho ha contat Anfim Efímovitx.

Les profecies d’Antonina Alexàndrovna van resultar certes. El tren va reenganxar els seus propis vagons, i n’hi van afegir d’altres. Anava endavant i endarrera sense parar per les vies mortes, en les quals estaven aturats altres combois que, en un bon tros de trajecte, barraven la sortida de l’estació.

Una gran part de la ciutat es perdia en la llunyania, oculta per les altures. Només és veien a l’horitzó les teulades de les cases, les puntes de les xemeneies de les fàbriques, les creus dels campanars. Un dels suburbis cremava. El vent s’enduia lluny el fum de l’incendi, que s’allargava sota el cel com la crinera d’un cavall al vent.

El doctor i Samdeviàtov seien a la vora del vagó, amb les cames penjant. Samdeviàtov explicava alguna cosa a Iuri Andréievitx, i assenyalava la llunyania, però el brogit del tren en marxa ofegava a estones la seva veu. Iuri Andréievitx repetia aleshores la pregunta i Anfim Efímovitx se li apropava i, ronc de tant de cridar, li escridassava a l’orella allò que ja li havia dit.

—Han calat foc al cinema Gigant. Els cadets s’hi han fet forts. Ja s’havien rendit, però es veu que la batalla no ha finit encara. Vegeu aquells pics negres al campanar. Són els nostres. Foragiten els txecs.

—No veig res. Com us ho feu per a distingir tot això?

—I allò que crema allà baix, és Khokhiriki, el barri industrial; Kolodeievo, on hi ha les botigues, és, en canvi, a l’altra banda. Per què m’interessa, dieu? Allà hi ha casa meva. Però l’incendi no és gaire extens. Per ara, no ha arribat al centre.

—Què dieu? No us sento.

—Dic el centre, el centre de la ciutat. La catedral, la biblioteca. El nostre cognom, Samdeviàtov, no és altre que Sant Donat, transformat a la manera russa. Sembla que descendim dels Demidov.

—Una vegada més no us he entès.

—Dic que Samdeviàtov és una corrupció de Sant Donat. Es veu que som descendents dels Demidov. Els prínceps Demidov de Sant Donat. Però potser no és sinó una fantasia, una llegenda de família. Allò que es veu allà és Spirkin Niz. Hi ha vil·les, i és la meta de les passejades. És un nom estrany, oi?

Al seu davant s’obria el camp, solcat en diverses direccions pels ramals de la via ferrada, i recorregut pels pals del telègraf, que, a grans gambades, s’allunyaven fins a desaparèixer enllà de l’horitzó. Una ampla carretera empedrada s’estenia com una cinta, en competència amb la via del tren. Ara s’amagava darrera l’horitzó, adés reapareixia un moment fent un onejant arc de corba, per a desaparèixer novament.

—És la nostra famosa carretera reial. Travessa tota la Sibèria. Els presidis l’han feta cèlebre. Ara és la plaça d’armes dels nostres partisans. En fi, no està malament per a nosaltres. Ja us ambientareu, us hi sentireu bé i us agradaran les curiositats de la nostra ciutat. Les fonts a la cruïlla dels carrers, i els clubs femenins hivernals a l’aire lliure.

—No ens establirem a ciutat, sinó a Varikino.

—Ja ho sé. M’ho ha dit la vostra muller. És igual. Haureu d’anar a ciutat per motius de treball. Al primer cop d’ull he endevinat qui era la vostra muller. Els ulls, el nas, el front; és Krueger de dalt a baix. Avi pastat. Aquí tothom es recorda de Krueger.

Els dipòsits de nafta, alts i rodons, envermellien la planura. Els grans cartells publicitaris es destacaven sobre alts pals. Un d’ells, que es va posar a tret del doctor dues vegades, deixava llegir les següents paraules: «Moro i Vetxinkin. Sembradores. Batedores».

—Era una raó social seriosa. Produïa una excel·lent maquinària agrícola.

—No us sento: què heu dit?

—He dit una raó social. Compreneu? Una raó social. Produïa eines per a l’agricultura. Una societat anònima. El meu pare n’era accionista.

—Heu dit que tenia una fonda.

—Sí, també tenia una fonda. L’una cosa no priva l’altra. No era cap negat i col·locava els seus diners en les empreses més rendables. També n’havia invertits en el cinema Gigant.

—Em sembla que n’esteu orgullós.

—De l’enginy del meu pare: ¿com voleu que no ho estigui?

—I, doncs, on queda el vostre socialisme?

—I què hi té a veure, si us plau? On heu vist escrit que un home que pensa en marxista hagi de ser necessàriament flonjo com una trumfa estovada? El marxisme és una ciència positiva, una doctrina de la realitat i de la situació històrica.

—El marxisme i la ciència? Discutir de la matèria amb una persona que a penes coneixeu és, almenys, imprudent. Però, deixem-ho córrer. El marxisme no serva prou el domini de si mateix per a poder aspirar a ser una ciència. Les ciències posseeixen un equilibri. ¿El marxisme i l’objectivitat? Fins ara, no he conegut cap corrent històric més allunyat dels fets i més aïllat que el marxisme. Tothom té la pruïja de verificar les seves idees en l’experiència i, els homes de govern, si cal, per tal de mantenir la llegenda de la seva infal·libilitat, no tenen cap mena d’escrúpol de girar-se d’esquena a la realitat. Menyspreo la política. No m’agraden els homes que no posen la veritat per damunt de tot.

Samdeviàtov va considerar que les paraules del doctor eren la sortida d’un extravagant amb ganes de xerrar. Va fer un somriure molt prim i no va respondre res.

Mentrestant, el tren feia maniobra. Cada vegada que arribava al semàfor, una vella guardapàs, amb una mena de pot lligat a la cintura, es passava de l’una mà a l’altra la labor de ganxet, s’inclinava i posava al lloc corresponent el disc dels senyals. El tren es feia endarrera lentament, i la vella, tot redreçant-se, l’amenaçava amb el dit.

Samdeviàtov es va prendre malament aquella amenaça, com si anés dirigida a ell.

«Amb qui se les heu? —va pensar—. Em sembla que la conec. No deu ser pas la Tuntsova? Talment sembla ella. Però, ca, no és possible. És massa vella i no pot ser Glaixa. Però jo, què hi tinc a veure? La nostra mare Rússia està trasbalsada; els ferrocarrils no van de cap manera i ella, pobra, està que la camisa no li toca el cos; em dóna la culpa a mi i m’amenaça amb el puny. I bé, ja se’n pot anar a prendre la fresca, no m’hi vull trencar el cap».

Per fi, després d’haver agitat la bandereta i d’haver escridassat el maquinista, la vella dels senyals va deixar passar el tren cap a les vies de la seva línia, enllà del semàfor. Però en passar el vagó catorzè va treure la llengua als dos que xerraven amb les cames penjant a fora, la vista dels quals es veu que la treia de polleguera. Samdeviàtov es va tornar a preocupar.

5

Ja eren lluny de la ciutat en flames, dels dipòsits rodons, dels pals del telègraf i dels cartells publicitaris que s’havien amagat a la vista; en lloc d’ells van aparèixer noves vistes, bosquines, pujols entre els quals es veia a estones algun tombant de la carretera reial. Samdeviàtov va dir:

—Alcem-nos i acomiadem-nos. Aviat hauré de baixar. I fins vós en teniu per poca estona. No badeu.

—Vós coneixeu aquests indrets a la perfecció, ¿no és veritat?

—Me’ls sé de cor a cent verstes entorn. Sóc un home de lleis. Vint anys d’experiència. Afers, viatges professionals.

—També ara?

—I per què no?

—I quina mena d’afers es poden pledejar avui?

—Tots els que vulgueu. Velles transaccions no closes encara, operacions financeres, pactes no complerts, i així fins al capdamunt, per a tornar-se foll.

—Però les relacions d’aquest ordre, ¿no han estat anul·lades?

—Sí, és clar. Nominalment. En realitat continuen exigint-se coses que es contradiuen mútuament: la nacionalització de les empreses, el combustible per al sòviet de la ciutat, els mitjans de transport per al Consell d’Economia de la província, i al mateix temps l’exigència de viure. Aquestes són les característiques dels períodes de transició, durant els quals la teoria no va d’acord encara amb la pràctica. I les persones intel·ligents, hàbils i amb caràcter, com jo, van molt buscades. «Beneït l’home que no segueix els consells dels malvats, li plouran benifets de tot arreu». De tant en tant arreplegarà alguna guitza, és cert, com deia el meu pare. La meitat de la província viu gràcies a mi. Ja us vindré a veure per al subministrament de llenya. A cavall, és clar, així que em vagarà. El darrer que vaig tenir es va tornar coix. ¿Us creieu que m’hauríeu trobat viatjant en aquest tren, si no hagués estat això? Ni pensaments! Si s’arrossega que sembla qualsevol cosa, excepte un tren. Quan vindré a Varikino, potser us podré ser útil. Conec els Mikulitsín com el palmell de la mà.

—¿Coneixeu els motius del nostre viatge i les nostres intencions?

—Més o menys. Els he intuïts. L’atàvica atracció de l’home cap a la terra. L’aspiració a viure del treball dels propis braços.

—I doncs? Em sembla que no us agrada. ¿Què hi teniu a objectar?

—És un somni ingenu, idíl·lic; però per què no? En fi, Déu us ajudi. Sinó que jo no hi crec. És utòpic, un xic d’estar per casa.

—Com ens acollirà Mikulitsín?

—No us deixarà entrar. Us empaitarà a cops d’escombra i li sobrarà la raó. Sense vosaltres, allò ja és una història de les mil i una nits: les fàbriques no treballen, els obrers se li escapoleixen. Respecte als aliments, manca de tot, és un desastre. I vet aquí que arribeu vosaltres, per si calia algú més: no pretendreu pas que se n’alegri. Si us fa matar, no ho trobaré estrany.

—És curiós. Vós sou bolxevic i, tanmateix, no podeu negar que això no és viure, sinó una cosa impensable, un absurd, una follia.

—Sí, en efecte, però és una necessitat històrica.

—I per què és una necessitat, si us plau?

—Sou una criatura o bé ho simuleu? ¿Veniu de l’hort, vós? Els insaciables paràsits han viscut a les costelles dels treballadors afamats, els han apallissats mortalment: això creieu que havia de durar sempre? Sense comptar les altres formes d’ultratge i d’engany. ¿És possible que no arribeu a comprendre la legitimitat de la ira popular, el desig de viure fonamentant-se en normes de justícia, la recerca de la veritat? O bé us sembla que una transformació radical es podia obtenir per mitjà de la Dumà, per via parlamentària, i que es podia evitar la dictadura?

—Parlem dos llenguatges diferents, i per més que discutim no ens arribarem a trobar. Jo era partidari de la revolució, però ara penso que, per mitjans violents, ben poca cosa assolirem. El bé no es pot abastar sinó a través del bé. Però no és ben bé això. Tornem a Mikulitsín. Si ens espera un acolliment així, per què anar-hi? Val més prendre un altre camí.

—Quines bestieses! En primer lloc, ¿que potser la llum ha d’entrar forçosament per una sola finestra? Que potser el món s’acaba amb Mikulitsín? En segon lloc, Mikulitsín és bo com ell sol, no hi pot fer més. Us farà una escena, es donarà als dimonis i després es calmarà, es conhortarà de no portar camisa per a donar-vos-la i es partirà amb vosaltres el darrer tros de pa.

I Samdeviàtov es va posar a contar.

6

—Vint anys enrera, Mikulitsín era estudiant a l’Institut Tecnològic de Petersburg. Fou llavors que va arribar aquí, vigilat per la policia. Va arribar, va aconseguir la plaça d’administrador a la casa Krueger i es va casar. En aquells temps aquí vivien les quatre germanes Tuntsov (una més que les de Txèkhov) festejades per tots els estudiants de Iuriatin: Agrafiona, Evdòkia, Glafira i Serafina Severínovna. Parafrasejant el seu patronímic tothom els deia les «severianski».⁴² Mikulitsín es va casar amb la gran.

»Aviat van tenir un fill. En homenatge a la idea de la llibertat, el pare el va batejar ingènuament amb el nom de Liveri. Liveri, familiarment anomenat Livka, va créixer com un brivall, i aviat va demostrar que era un minyó molt eixerit, capaç d’entendre-ho tot. Havent esclatat la guerra, Livka va afegir un any més als que tenia en l’acta de naixement i als quinze anys es va escapar per anar-se’n voluntari al front. Agrafiona Severínovna, que ja malaltejava, no va resistir el cop, es va posar al llit per a no alçar-se’n i es va morir fa dos hiverns, poc temps abans d’esclatar la revolució.

»La guerra es va acabar i Liveri va tornar de sots-tinent, condecorat amb tres creus i, naturalment, delegat bolxevic al front, fanatitzat per la propaganda. Heu sentit anomenar “els Germans del Bosc?”».

—No, ho lamento.

—Aleshores no val la pena de parlar-ne, perquè no us faria cap efecte. També és inútil esguardar aquest tros de línia que no té res d’interessant, excepte els partisans. Qui són? Els partisans són els qui formen els quadres fonamentals de la guerra civil. Dos factors han contribuït a crear aquesta força: l’organització política que ha assumit la direcció de la revolució, i els simples soldats, que perduda la guerra van refusar d’obeir l’antiga autoritat. De la combinació d’aquests dos elements va néixer l’exèrcit de partisans, format d’una manera molt variada. A la base, hi ha els camperols mitjans. Però entre ells trobareu de tot: camperols pobres, frares que van penjar els hàbits i fills dels kulaks que combaten contra els pares. Idealistes, anarquistes i vagabunds sense passaport, joves fracassats que, ja en edat de casar-se, van ser expulsats de les escoles. Hi ha presoners austríacs i alemanys, atrets per la promesa de llibertat i del retorn a la pàtria. I bé, una de les unitats d’aquest desaforat exèrcit popular, la unitat anomenada precisament «els Germans del Bosc», és comandada pel camarada Liesnikh, Livka, Liveri Averkièvitx, el fill d’Averki Stepànovitx Mikulitsín.

—Què em dieu!

—El que sentiu. Doncs continuo. Després de la mort de la muller, Averki Stepànovitx es va casar en segones noces. La seva segona dona, Elena Próklovna, era una noia que del col·legi va anar directament a l’altar. Ingènua per naturalesa, encara li agradava semblar-ho més; era jove i volia aparentar ser més jove encara. Es dedicava a jugar com una criatura, a fer la ploramiques, a piular com un pardalet i a fer el posat de la nena que no ha trencat mai un plat, a fer la bleda i a aparençar el passerell. Tan aviat com us posarà els ulls a sobre, començarà a fer-vos preguntes: «¿Quin any va néixer Suvorov? ¿Sabríeu dir-me els casos d’igualtat dels triangles?», i si us arreplega en un error serà feliç. No trigareu gaire a veure-la i podreu comprovar si tinc raó.

»Ell té unes altres debilitats: la pipa i la pruïja de l’eslau eclesiàstic: “en aquestes condicions, no hi ha vacil·lacions”.⁴³ El seu camp d’acció devia haver estat el mar. Ha freqüentat l’Institut de construccions navals i li ha quedat alguna cosa de mariner en el seu aspecte i en els seus costums. S’afaita, no es toca la pipa de la boca durant dies sencers i deixa filtrar les paraules a través de les dents, polidament i sense pressa. Té la mandíbula inferior sortida, de fumador, i uns freds ulls grisos. Ah, em descuidava un detall: és un social revolucionari elegit per l’Assemblea Constituent de la nostra regió».

—De veritat? Aleshores ell i el seu fill deuen estar a matar. Són adversaris polítics.

—De paraula, naturalment. Però, en realitat, la taiga no fa la guerra a Varikino. Segueixo. Les altres Tuntsov, les cunyades d’Averki Stepànovitx, viuen com sempre a Iuriatin, solteres. Però els temps han canviat i ja no són aquelles donzelles que eren.

»La gran, Evdòkia Severínovna, és bibliotecària a la biblioteca municipal. És una senyoreta encisadora, bruna, extremament tímida. Per un no res es torna vermella com una rosella. A la biblioteca hi ha un silenci de sepulcre, un silenci tibant. Però ella pateix d’un refredat crònic i, a causa d’ell, a vegades fa vint esternuts seguits i aleshores se’n dóna tanta vergonya que es voldria fondre. Què hi voleu fer? És qüestió dels nervis.

»Glafira Severínovna, la mitjana, és una benedicció per a les germanes. És eixerida i una treballadora infatigable; no l’espanta cap feina. La vox populi diu que Liesnikh, el cap dels partisans, n’està enamorat. La veieu sovint a la cooperativa de modistes o a la de confecció de mitges. Però en un girant d’ulls us la trobeu fent de perruquera. ¿Us heu adonat a l’estació de Iuriatin d’aquella guardapàs que ens amenaçava amb el puny i ens feia llengotes? He arribat a pensar que era Glafira, que s’havia convertit en guardavies. Però em sembla que no era ella. Era massa vella per a ser-ho.

»La petita, Símuixa, és la creu, el turment de la família. Una mossa instruïda, culta. Ha estudiat filosofia i és molt afeccionada a la poesia. Durant els anys de la revolució, sota la influència de l’exaltació general, de les manifestacions i dels mítings a les places, se li va girar el cervell i li va agafar la mania religiosa. Quan les germanes se’n van a la feina, la tanquen a casa amb pany i clau, però ella salta per la finestra i se’n và pels carrers, reuneix públic i predica el retorn de Crist i la fi del món. Però estic xerrant massa, i ja estem a punt d’arribar a la meva estació. La vostra és la pròxima. Ja us podeu preparar.

Bon punt Anfim Efímovitx va haver baixat del tren, Antonina Alexàndrovna digué:

—No sé què en pensaràs, tu, però al meu entendre, aquest home ens ha estat enviat pel destí. Crec que representarà un beneficiós paper en la nostra existència.

—Pot molt ben ser, Tònitxka. Però el fet que et reconeguin a Tacte per la teva semblança amb l’avi, i que es recordin tant d’ell, no m’acaba de fer el pes. Fins Strélnikov, així que va sorgir el nom de Varikino, em va insinuar tot seguit: «Varikino? ¿Les fàbriques Krueger? No sou per ventura parent d’ell?, o el seu hereu?». Tinc por que aquí ens farem veure més que no pas a Moscou, d’on vam marxar justament per anar a un lloc on poguéssim passar desapercebuts. Certament, ara ja no hi ha remei: no ens anem a tallar el cap perquè hem perdut el barret. Però la cosa millor serà no deixar-se veure gaire, més aviat amagar-se, comportar-se amb prudència. En conjunt, no tinc un bon pressentiment. Però ja és hora de desvetllar els altres, de recollir i de lligar els paquets i de preparar-nos per baixar.

7

A l’andana de l’estació de Torfianaia, Antonina Alexàndrovna recomptava un cop més les persones i les coses, per tal de convèncer-se que no s’havien descuidat res dalt del tren. Sentia l’atapeïda sorra de l’andana sota els seus peus, però encara no s’havia alliberat de la por de no tenir temps de baixar i encara tenia les orelles plenes del soroll del tren en marxa, tot i que el veia al seu davant, aturat a l’andana. Això li privava de veure el que hi havia al seu voltant, de sentir i de pensar.

Els companys de viatge que prosseguien endavant la van saludar des de les finestretes. Però no se’n va adonar; ni tan sols es va adonar que el tren ja havia engegat. Va veure que no hi era quan l’esguard li va caure sobre la segona via, que havia aparegut aleshores, amb el fons del camp verdós i del cel blau.

L’edifici de l’estació era bastit amb pedra, i a cada costat de l’entrada hi havia dos bancs. Els estadants del carrer de Sívtsev de Moscou eren els únics passatgers que havien baixat a Torfianaia. Van deixar a terra els paquets i van seure tots plegats en un dels bancs.

De sobte els va impressionar la solitud, el silenci, i com era de bonica l’estació. Els semblava impossible que al seu voltant no hi hagués gent atrafegada i no se sentissin imprecacions. La vida de província s’havia quedat endarrerida respecte a la història, ressaguera, lluny encara de l’embrutiment de les capitals.

L’indret era circumdat per un bosc de bedolls. Ja cap a la fi del seu viatge, la llum s’havia anat esmorteint. Les ombres onejants de les copes dels arbres es movien per les mans, pels rostres, sobre la polida sorra grisosa i groguenca de l’andana, sobre la terra i sobre els teulats. La piuladissa dels ocells feia créixer la sensació de frescor que exhalava el bosc, ple de ressons límpids, purs com la mateixa innocència. El travessaven dos camins: la via del tren i la carretera provincial i, per damunt de tots dos, sobresortien les branques dels arbres, que s’inclinaven avall, com amples mànigues caigudes.

De sobte, Antonina Alexàndrovna va reprendre l’ús de la vista i de l’oïda. Tot es va fer present d’un sol cop a la seva consciència: el cant dels ocells, la dolcesa de la solitud bosquetana, la quietud absoluta que s’estenia tot a l’entorn. En lloc de la frase que tenia pensada: «No em creia arribar feliçment. Aquell Strélnikov, ¿entens?, podia haver fet el generós al teu davant i haver-te deixat en llibertat i, tanmateix, haver telegrafiat aquí que ens detinguessin a l’arribada. No crec en la seva generositat, estimat. És fingida», en lloc d’això, va dir una altra cosa:

—És meravellós! —exclamà corpresa per l’encís de tot el que l’envoltava. I no va poder afegir res més; les llàgrimes començaren a sufocar-la i va esclatar en sanglots.

En sentir el plor, va sortir de l’edifici un vell cap d’estació que, amb passets ràpids, es va acostar al banc, va saludar gentilment amb la mà a la visera de la gorra de galons vermells i va preguntar:

—Vol prendre algun sedant, la senyora? En tenim a la farmaciola de l’estació.

—No és res, gràcies. Ja em passarà.

—És la fatiga del viatge, les preocupacions. És el que passa, ja se sap. I, a més a més, fa una calor africana, rara en aquestes terres. I, en fi, els fets de Iuriatin.

—Hem vist els incendis tot passant amb el tren.

—I, doncs, veniu de Rússia, si no m’erro.

—De la capital de les pedres blanques.⁴⁴

—Moscovites? Aleshores, no és pas estrany que la senyora tingui els nervis fets malbé. Diuen que no hi ha quedat pedra sobre pedra.

—Exageren. El que és cert, però, és que n’hem vistes de tots colors. Aquesta és la meva filla i aquest el meu gendre. I el seu fill. Aquesta és la minyona Niuixa.

—Encantat de conèixer-vos. Com esteu? De totes maneres, ja estava avisat. Samdeviàtov, Anfim Efímovitx m’ha trucat per telèfon des de l’estació de Sakma. El doctor Givago, amb la seva família, procedents de Moscou, m’ha dit; us prego que els atengueu tan bé com pugueu. I, doncs, vós sou el doctor?

—No, el doctor Givago és el meu gendre; jo m’ocupo en altres afers: agricultura, sóc el professor d’agronomia Gromeko.

—Perdoneu si m’he equivocat. Encantat de fer la vostra coneixença.

—I, doncs, vós coneixeu Samdeviàtov?

—El coneix tothom. És la nostra esperança, el qui ens permet de viure. Si no hagués estat ell, de nosaltres ja no se’n cantaria ni gall ni gallina. Sí, m’ha dit: presta’ls tota l’assistència que necessitin. Així ho faré, li he dit jo. Li ho he promès. Si us fa falta un cavall i el que sigui que us pugui convenir, digueu-m’ho. On us dirigiu?

—A Varikino. És gaire lluny d’aquí?

—Varikino? M’estava mirant la vostra filla i no acabava de trobar la semblança. I, doncs, aneu a Varikino! Ara tot s’explica. Jo vaig construir aquesta línia junt amb Ivan Ernéstovitx. Ara mateix m’ocuparé d’arranjar les coses. Faré venir un home i ens procurarem un vehicle. Donat! Donat! Porta l’equipatge a la sala d’espera, mentrestant. I com ho farem per trobar un cavall? Noi, vés a la cantina, a veure què hi trobes. Em sembla que aquest matí Vakkh rondava. Pregunta, potser encara no ha marxat. Digues-li que es tracta de dur quatre persones a Varikino, i que porten poc equipatge. Acaben d’arribar. De pressa! I, a vós, senyora, permeteu-me de donar-vos un consell, com ho faria un pare. No us pregunto quin és el vostre grau de parentiu amb Ivan Ernéstovitx Krueger, però us recomano que sigueu prudent sobre aquest punt. Més val que no en parleu. No us ajudaria gens, en aquests temps; ja ho comprendreu.

En sentir anomenar Vakkh, els nou arribats es van mirar esbalaïts. Es van recordar encarà d’allò que els contava Anna Ivànovna sobre el fantàstic ferrer que s’havia forjat uns indestructibles budells de ferro, segons les rondalles i les llegendes d’aquell indret.

8

Els va acomboiar fins a la seva destinació amb una egua blanca, un vell orellut de pèl aspre i de cabells blancs com la neu. Tot era blanc, en aquest home, i per diverses raons: els seus esclops nous encara no havien tingut temps d’ennegrir-se per l’ús; en canvi, els pantalons i la camisa eren tan descolorits pel temps, que havien esdevingut blancs.

Darrera l’egua blanca, amb les potes eixarrancades, tan tendres encara que no havien fet ossada, corria un poltre negre com la nit, amb el pèl del cap arrissat que el feia semblar una joguina tallada en fusta.

Asseguts a la vora del carro, que trontollava a cada sot, els viatgers, per tal de no caure, s’agafaven a les baranes. S’havia realitzat el seu somni; s’acostaven a la meta del seu viatge. Les darreres hores de llum d’aquella prodigiosa jornada duraven i duraven, s’allargassaven generosament, gairebé amb luxe.

El camí travessava adés el bosc, adés amples clarianes. Quan el camí passava pel bosc, les branques caigudes dels arbres feien sotragar el carro; els viatgers queien els uns damunt els altres, s’ajupien sovint, tancaven els ulls i s’agafaven entre ells.

Als indrets oberts, on semblava que l’espai llançava la gorra enlaire de joia, els viatgers redreçaven les espatlles, s’acomodaven més bé i es comunicaven per mitjà de senyals amb el cap.

La zona era accidentada. Com sempre, les muntanyes tenien una fesomia; a la llunyania negrejaven ombres puixants i alteroses que contemplaven en silenci els viatgers, acompanyats en el seu viatge per una llum rosa i conhortadora que els tranquil·litzava i els infonia esperança.

Tot ho trobaven bonic, tot els admirava; i més que res aquell extravagant cotxer amb la seva inestroncable xerrameca, en la qual es distingien rastres de velles formes russes ja en desús, estratificacions tàrtares i característiques locals, tot barrejat amb mots estranys de pròpia invenció.

Quan el poltre es quedava endarrera, l’euga s’aturava a esperar-lo. El poltre l’atenyia aviat, en una correguda de salts capriciosos i enjogassats. Tot fent tentines perquè caminava amb les llargues potes massa juntes, s’acostava al flanc del carro i allargava sota les vares el seu caparró per posar-se a mamar.

—No ho entenc —deia en veu alta Antonina Alexàndrovna, petant de dents a causa del trontoll i interrompent-se sovint per tal de no mossegar-se la llengua en alguna brusca sotragada—, com pot ser aquest el mateix Vakkh de qui ens parlava la mare. Te’n recordes? Un ferrer al qual en una baralla van treure els budells i se’n va fer uns de nous. En resum: Vakkh «Panxa de ferro». És clar que es tracta d’una faula: però ¿és possible que aquest home sigui aquell ferrer?

—És clar que no l’és. En primer lloc tu mateixa dius que es tracta d’una llegenda popular. D’altra banda, a l’època de la mare, com ella mateixa deia, ja era un conte folklòric vell de més d’una centúria. Però no parlem tan fort: es podria ofendre si ens sentia.

—No sentirà res; sordeja molt. I si ho sentia no ho comprendria.

—Ei, Fiódor Nefetditx! —va cridar, qui sap per què, el vell, sabent molt bé, molt millor que els viatgers, que duien una egua i no un cavall—. Maleïda xafogor! Com la devien sentir els fills dels perses en el forn d’Abraham! Xo, dimoni! T’ho dic a tu, Maseppa!

Tot d’una es va posar a cantar fragments de txastutski,⁴⁵ compostos en altres temps a les fàbriques de la comarca.

—Aquest cavall descregut! Fixeu-vos, bona gent, quina carronya d’animal! Si li dónes xurriacades, ell què et fa: ja t’apanyaràs. Oixque! Fèdia-Nefèdia: ¿quan et decidiràs a marxar? Aquest bosc, l’anomenen taiga perquè no té fi. Aquí resideix la força del poble, ciutadà! Aquí són els Germans del Bosc. Ei, Fèdia-Nefèdia: una altra vegada aturat, diable!

Al cap d’una estona es va girar cap a Antonina Alexàndrovna i va dir:

—Et penses, poncella, que no veig d’on ets, amb aquesta cara? Ets igual que la teva mare. La terra m’engoleixi si no és veritat que t’he reconegut! T’he reconegut! No puc creure els meus globus, sembles Grígov tornat a néixer! —el vell, dels ulls, en deia globus i Krueger l’anomenava Grígov—. No ets pas la seva néta? ¿Et pensaves que no era capaç de reconèixer Grígov? M’he passat la vida al seu costat i, al seu costat, m’han caigut totes les dents. Vaig fer tots els oficis, vaig fer de tot: fuster, obrer a la càbria, als estables. Ei, vejam si ens belluguem! Ja s’ha aturat una altra vegada, la maleïda! Els àngels em valguin: t’estic parlant o no? De primer moment et vas dir: ¿aquest no és pas Vakkh, el ferrer? Ets igual que la teva mare, els ulls molt grossos, molt senyora, però un xic beneita. El teu Vakkh es deia Postànogov. Postànogov «Panxa de ferro» ja està soterrat fa cinquanta anys, entre quatre fustes. Nosaltres a vegades l’anomenem Mekhonotsín. El nom és el mateix, però el cognom és diferent. S’assembla a l’altre, però no és igual.

A poc a poc i a la seva manera el vell els va relatar tot el que ja sabien per Samdeviàtov sobre els Mikulitsín. Ell els anomenava Mikulitx, o Mikulitxna. A la muller actual de l’administrador, li deia la «segona dona» i a la primera, la morta, que era una dona molt dolça, li deia «el blanc querubí». En parlar de Liveri, el cap dels partisans, quan va saber que la seva fama no havia arribat a Moscou i que a Moscou no havien sentit parlar dels Germans del Bosc, no s’ho volia creure.

—No en teniu esment? ¿No heu sentit mai parlar dels Germans del Bosc? Mare de Déu, però: ¿tenen les orelles a adobar a Moscou?

Es feia fosc. Les ombres dels viatgers s’allargaven cada vegada més i es feien fugisseres. El camí passava per una ampla clariana deserta. Ça i lla creixien mates solitàries de blets molls i de panicals, d’altes tiges i cimes florides. Il·luminats per baix, ran de terra, pels raigs del sol ponent, es retallaven en línies netes, com immòbils sentinelles a cavall arrenglerats en diferents punts del camp.

A la llunyania, al seu davant, la planura finia en una serra transversal, abancalada, que barrava el camí com una muralla al peu de la qual podíeu imaginar un riu o un barranc. Allà baix, el cel també semblava encerclat per una bardissa, a la qual es pujava per algun corriol.

Al cim de la serra s’albirava una casa blanca, d’un sol pis i de forma allargada.

—Veieu allà dalt de la serra? —va preguntar Vakkh—. Hi viuen el teu Mikulitx i la Mikulitxna. A baix hi ha un torrent i una cinglera anomenats Xutma.

L’un darrera l’altre, van ressonar per aquella banda dos trets de fusell que van desvetllar un eco trencat i repetit.

—Què deu ser això? No són partisans, avi? ¿No tiren pas contra nosaltres?

—Déu us acompanyi. Res de partisans. És Stépanitx, que espanta els llops del barranc.

9

Els nou arribats es van trobar amb els amos de la casa al pati on vivia el director. Fou una escena penosa, que d’antuvi es va desenvolupar en silenci i després es va convertir en un caos de remors.

Elena Próklovna havia tornat del seu passeig de la tarda pel bosc, i entrava al pati. Els darrers raigs de sol havien seguit la seva passejada pel bosc, d’arbre en arbre, gairebé del mateix color que els seus daurats cabells. Portava un vestit lleuger d’estiu. Estava acalorada i s’eixugava el rostre suat amb un mocador. La cinta elàstica del barret de palla que duia penjant a l’esquena, li cenyia el coll nu.

El seu marit, que sortia del barranc amb el fusell, anava a reunir-s’hi, abans d’entrar a casa; pensava posar-se a netejar el canó de l’arma, perquè al moment de carregar-la s’havia adonat que estava embussat.

De sobte, com si hagués plogut qui sap d’on, rebotant sobre l’empedrat, Vakkh va entrar estrepitosament al pati amb el seu carro.

Alexandre Alexàndrovitx en va baixar junt amb els altres, i va donar les primeres explicacions, amb aire vacil·lant, ara traient-se el barret ara posant-se’l.

Durant uns instants hi va haver una veritable estupefacció, no gens dissimulada, per part dels amos de la casa, que es veien aculats a la paret, i un autèntic malestar per part dels infeliços hostes, que es tornaven vermells de l’angúnia. La situació era prou clara, sense necessitat d’explicacions, no sols per als protagonistes, sinó també per a Vakkh, per a Niuixa i per a Xúrotxka. El malestar va arribar fins a l’euga i al poltre, als daurats raigs del sol i als mosquits que bonien entorn d’Elena Próklovna i se li posaven a la cara i al coll.

—No ho entenc —va esclatar finalment Averki Stepànovitx—. No ho comprenc ni ho puc arribar a entendre. Aquí som al sud, hi ha els blancs i aquesta és una província bladera: bo fins aquí. ¿Però, per què ens heu escollit precisament a nosaltres, per què us ha passat pel cap de venir aquí, a casa nostra?

—¿Heu pensat veritablement, almenys, la responsabilitat que la vostra decisió significa per a Averki Stepànovitx?

—Lienotxka, tu no t’hi fiquis. Sí, just, la meva dona té raó. Heu pensat el que això representa per a mi?

—Déu ens valgui, no ens hem entès. Es tracta d’una petitesa, d’una cosa de no res, sense cap perill per a vosaltres ni per a la vostra tranquil·litat. En tenim prou amb qualsevol petit racó de la casa abandonada; un racó de no res que ningú no faci servir, i una mica de terra que ningú no conreï, per a fer-hi un hort. I poder anar a cercar un xic de llenya al bosc, quan ningú no ens vegi. ¿És possible que us sembli tan gros i tan perillós?

—No, però el món és molt gran. ¿Què hi tenim a veure nosaltres, per a haver-nos distingit amb aquest honor? Per què no l’heu fet a un altre?

—Perquè teníem referències de vosaltres i esperàvem que hauríeu sentit parlar de nosaltres. Per a vós no som estranys, com vós no ho sou per a nosaltres.

—I, doncs, ¿es tracta de Krueger, i la cosa ve perquè sou parents seus? Però, ¿com us atreviu a obrir la boca per dir semblants coses, en aquests temps?

Averki Stepànovitx era un home de trets regulars, amb els cabells pentinats endarrera, que caminava a grans gambades i a l’estiu duia una camisa russa, cenyida fluixament a la cintura amb un cordó.

Antigament els homes com ell formaven part dels uixkuiniki⁴⁶; als temps moderns constituïen el tipus de l’etern estudiant, del somniador que viu entre els llibres.

Havia consagrat la seva joventut al moviment d’alliberament, a la revolució, amb el sol temor que, quan esclatés, prendria formes massa moderades i no satisfaria les seves aspiracions radicals i sanguinàries. Al contrari del que esperava, la revolució havia arribat i havia enderrocat de cap a peus fins les seves més ardides concepcions i, ell, treballador nat i infatigable, un dels primers que va fundar el comitè de fàbrica de Svaiatogor-Bogatir i va implantar-hi el control obrer, s’havia trobat desorientat, a disgust en aquell país abandonat pels obrers, la majoria dels quals, addictes als menxevics, havien fugit. I, ara, per a acabar-ho d’adobar, li plovia a sobre aquella absurda història, aquests descendents de Krueger, que li semblaven una befa del destí, un escarni premeditat, i ultrapassaven la mesura del que ell podia suportar.

—No; aquesta és una història de guillats. De tot punt inconcebible. Però ¿que potser no compreneu el perill que per a mi significa, en quina posició em col·loqueu? Veritablement, em dec haver tornat boig, però no ho entenc ni ho arribaré a entendre mai.

»¿No us adoneu que aquí ens trobem damunt un volcà? Doncs imagineu-vos, ara, amb vosaltres per afegiment!

»Espera’t un moment, Lienotxka. La meva muller té tota la raó. Fins i tot sense comptar amb vosaltres, les coses no són gens senzilles. És una vida de gossos, un manicomi. Sempre entre dos focs, sense sortida. D’una banda se’m tiren al damunt perquè el meu fill és un roig, un bolxevic, un petit ídol del poble. Als altres, no els acaba d’agradar el fet que jo hagi estat elegit per a l’Assemblea Constituent. Ningú no està content del que faig. I, per si calia res més, vet aquí que arribeu vosaltres. Ja ens divertirem! Acabaré afusellat per culpa vostra.

—Però què dieu, ara? Calmeu-vos. No ho voldrà Déu.

Al cap d’una estoneta, passant de la ira a la condescendència, Mikulitsín va reprendre:

—I bé; ja ens hem barallat prou al pati. Ara podem continuar fent-ho dins de casa. La veritat és que no em prometo res de bo per a l’esdevenidor, però confiem en la sort: per ara anem a les palpentes pel buit de les suposicions. De totes maneres, no som geníssers musulmans. No us llençarem al bosc, per a pastura de Mikhailo Potapitx.⁴⁷ Em sembla, Lienotxka, que el millor serà que ens n’anem a la sala de les palmes, al costat de l’oficina. Ja veurem on els allotgem; penso que els podríem instal·lar al parc. Entreu a la casa, us ho prego. Entra l’equipatge, Vakkh. Ajuda els hostes.

Tot complint l’ordre, Vakkh va sospirar:

—Mare de Déu! Sembla un equipatge de pelegrins. Tot són farcells. No hi ha ni una sola maleta.

10

Va fer una nit freda. Els hostes es van rentar i les dones se’n van anar a preparar els llits a l’estança que els havia estat assignada. Xúrotxka, ja inconscientment acostumat a veure acollides amb admiració les seves gràcies infantils i, a causa d’això, a manifestar-se sempre ingènuament enjogassat i melindros, se sentia mortificat perquè la seva xerrameca no havia tingut èxit i ningú no li’n feia cas. Es planyia perquè no s’havien quedat el poltre negre i, quan el van renyar per fer-lo callar, va esclatar en plors de por que no el portessin a la botiga d’infants. Sabia que de la botiga l’havien dut a casa dels seus pares quan va venir al món, i manifestava la seva basarda a grans crits, però les seves galindaines no produïen cap efecte. Engavanyats perquè es trobaven a casa d’altri, els grans es comportaven amb diligència i s’atrafegaven silenciosament en els seus afers. Xúrotxka se’n sentia ofès i feia morros, com diuen les dides. Li van donar menjar, el van dur al llit amb penes i treballs i, per fi, es va adormir. Ustínia, la minyona dels Mikulitsín, va acomboiar Niuixa per donar-li sopar i posar-la al corrent dels costums de la casa. Antonina Alexàndrovna i els homes van ser invitats a prendre part al te de la nit…

Alexandre Alexàndrovitx i Iuri Andréievitx van demanar permís per a sortir un moment a la porta, a prendre la fresca.

—Quants estels! —va dir Alexandre Alexàndrovitx.

Era fosc. Sogre i gendre, tot i que es trobaven l’un a dues passes de l’altre, no aconseguien veure’s. Darrera d’ells, des de l’angle de la casa, la llum travessava la finestra i es projectava sobre el barranc. Al seu pas, els arbres, els arbusts i altres ombres indistintes s’esvaïen en el fred humit. El feix de llum, que deixava al marge les dues persones que conversaven, feia encara més densa la tenebra que els envoltava.

—Demà al matí, la primera cosa que caldrà fer serà examinar la construcció que ens han assignat i, si resulta habitable, ens haurem de posar a fer les reparacions que convinguin. Això ens ocuparà un temps; menti estant, vindrà el desglaç i la terra s’escalfarà. Aleshores sense perdre un moment ens caldrà preparar l’hort. De la conversa, m’ha semblat entendre que ells pensen ajudar-nos; ens deuran donar patates per a sembrar; si ho he entès bé.

—Sí, ho ha promès, ho ha promès. I encara altres llavors. Ho he sentit amb les meves pròpies orelles. I, el recer que ens ofereixen, ja l’hem vist tot passant, quan hem travessat el parc. Saps quin és? És la part del darrera de la casa principal, que és plena d’ortigues. És un bastiment de fusta; en canvi el cos principal de la casa és de pedra. Te l’he ensenyada des del carro, ¿te’n recordes? Jo començaré a cavar-hi, per a fer l’hort. Penso que abans hi devien cultivar flors; això m’ha semblat a cop d’ull. Però bé puc equivocar-me. Haurem d’evitar els senderons, deixar-los estar; en canvi, la terra dels antics bancals deurà estar encara ben adobada, rica en humus.

—Demà ho veurem. No ho sé. Pot ser que el terreny sigui dur com els rocs i envaït per les herbes. La propietat devia tenir, naturalment, un hort. Potser en resta una part que no és utilitzada. Demà ho aclarirem tot. Probablement aquí encara glaça, al matí; de nit, glaçarà sens dubte. Però, quin goig de ser ja aquí, a casa nostra com qui diu. Ens podem felicitar mútuament. És bonic, l’indret. M’agrada.

—I són gent simpàtica. Particularment ell. Ella és un xic fingida. Sembla com descontenta, com si alguna cosa no li marxés bé. D’aquí ve la seva loquacitat inestroncable, deliberadament incoherent. Sembla que li calgui distreure l’atenció dels altres en relació al seu aspecte exterior, com si volgués prevenir-se de causar una mala impressió; i, per a mi, el detall de no voler-se treure el barret i de tenir-lo tirat sempre sobre l’esquena no és una distracció. És una cosa que la retrata.

—Ara tornem a dintre. Potser hem estat a fora massa temps; no està bé.

Gendre i sogre van travessar el despatx del director, sumit en la fosca, de retorn al menjador il·luminat, on els amos i Antonina Alexàndrovna seien entorn d’una taula rodona, sota el llum, davant el samovar, i ja prenien el te.

Hi havia una ampla finestra, d’un sol vidre, que agafava tota la paret, i donava al torrent. Des d’allí, segons que el doctor havia pogut observar abans, quan encara s’hi veia, la vista s’estenia sobre la llunyana planura a través de la qual Vakkh els havia menats. Al davant de la finestra, a l’interior, hi havia una ampla taula de dibuixar que ocupava també tota la paret; al damunt hi havia un fusell de caça, posat de llarg a llarg, que deixava lliures els extrems de la taula i semblava, així, escurçar-ne l’amplada.

Mentre travessava el despatx, Iuri Andréievitx va mirar amb enveja la finestra, amb la seva àmplia vista, les dimensions i la posició de la taula, la vastitud de l’estança ben parada. I això fou la primera cosa que va dir quan, entrant al menjador, ell i Alexandre Alexàndrovitx es Van acostar a la taula parada per al te:

—És un lloc ,meravellós, aquest! Un estudi estupend! Fa venir ganes de treballar-hi.

—El preferiu en un vas o en una tassa? ¿Com us agrada, clar o fort?

—Iúrotxka, mira quin estereoscopi va construir el fill d’Averki Stepànovitx quan era petit.

—Encara ho és avui, de petit; no ha posat seny, tot i que conquereix una regió darrera l’altra per al poder soviètic, arrabassant-les al Komutx.

—Que heu dit?

—El Komutx.

—I, això, què és?

—Són les tropes del Govern siberià que lluiten per restaurar el poder de l’Assemblea Constituent.

—Tot el dia que no sentim altra cosa sinó lloar el vostre fill. En podeu estar ben orgullós.

—Aquestes fotografies dels Urals són dobles, estereoscòpiques. També són obra seva, i les va fer amb un objectiu que ell mateix es va construir.

—Són galetes amb sacarina? Són boníssimes.

—Què dieu? Sacarina en un lloc com aquest! ¿I d’on la trauríem? És sucre pur. Al te, també hi he posat sucre, de la sucrera: no us en recordeu?

—Sí, és veritat. Estava distreta mirant les fotografies. I, doncs, el te també és natural?

—Es clar que sí, amb la flor.

—I on us el proporcioneu?

—És el mannà del cel. Ens el proporciona un amic. Un home molt actiu, amb idees molt d’esquerra, personatge oficial del Consell d’Economia de la Província. Ve per aquí a proveir-se de llenya per dur-la a ciutat, i a nosaltres, com que som coneguts, ens porta farina, mantega i altres queviures. Siverka! —ella anomenava així el seu home—. Siverka, vols donar-me la sucrera? I, ara, per passar l’estona: sabríeu dir-me quin any va morir Grivòiedov?

—Em penso que va néixer l’any mil set-cents noranta-cinc, però no recordo bé la data que el van matar.

—Una mica més de te?

—No, gràcies.

—Una altra cosa. ¿Sabríeu dir-me quan i entre quins països va ser estipulada la pau de Nimega?

—No els turmentis, Lienotxka. Deixa’ls descansar de les fatigues del viatge.

—Ara m’agradaria saber…, enumereu, si us plau, diversos tipus de lents, i digueu-me en quins casos donen imatges reals i en quins deformades.

—Com és que sabeu tanta física?

—A Iuriatin teníem un excel·lent matemàtic. Professava en dos col·legis, en el de nois i en el nostre. Com explicava! Com un déu! Ho explicava tot amb profusió de detalls i t’ho feia entrar al cap. Antípov. Era casat amb una professora d’aquí. Les noies li anaven al darrera com boges. Totes n’estaven enamorades. Se’n va anar a la guerra, voluntari, i no va tornar; va morir. Es diu que Strélnikov, el nostre flagell, el càstig del cel, no és altre sinó Antípov tornat a vida. És una llegenda, és clar; i no gaire versemblant, però després de tot, qui ho sap? Tot podria ser. Una altra tassa?