Tretzena part

DAVANT LA CASA DE LES ESTÀTUES

1

La Bolxaia Kupetxeskaia descendia amb ràpid pendent vers els carrers Malaia Spaskaia i Novosvalotxni. D’allà estant, es veien les cases i les esglésies de la part alta de la ciutat.

A la cantonada es dreçava la casa de les estàtues, de color gris fosc. Sobre les enormes pedres quadrangulars del basament esbiaixat, negrejaven els bans governatius que hi havien estat afixats feia poc temps. Grups de gent els llegien en silenci i romanien una bona estona a la voravia.

Després del desglaç, el temps era sec; però va tornar a glaçar i cada vegada feia més fred. El dia s’havia allargat, i a les hores que, no gaires dies abans, ja era fosc, ara encara s’hi veia. Aquella estona lliure de crepuscle era plena de llum que no minvava, que s’atardava fins a la nit; una llum que feia trasbalsar, que menava enllà, lluny, i desvetllava una sensació de pànic.

La ciutat, abandonada feia poc temps pels blancs, havia caigut a mans dels roigs. Les descàrregues, el vessament de sang i les angoixes de la guerra s’havien acabat. Això també produïa una sensació de pànic igual com la fi de l’hivern i l’allargament primaveral del dia.

Els bans que els vianants llegien encara a plena llum deien:

Un altre ban anunciava que les reserves de subministraments eren del tot suficients per a cobrir les necessitats, però els burgesos les amagaven a fi de desorganitzar la distribució i sembrar el desordre, i acabava amb les paraules següents:

«Tota persona culpable de retenir o d’ocultar reserves d’aliments serà afusellada al mateix moment d’ésser sorpresa».

Un tercer ban comunicava l’acord següent:

«Amb la finalitat d’una més justa regulació de la qüestió dels proveïments, tots aquells qui no pertanyen a la classe explotadora s’han constituït en Comunes de consum. Hom informarà sobre el particular a la secció de proveïments del sòviet de Iuriatin, Oktiabriskaia, abans Generalguvernatorskaia, 5, despatx núm. 137».

Un advertiment per als militars deia:

«Tota persona que no hagi lliurat les armes, i en retingui alguna sense la corresponent autorització segons el nou model, serà perseguida amb tot el rigor de la llei. Les noves autoritzacions es poden retirar al Comitè revolucionari de Iuriatin, Oktiabriskaia, 5, despatx número 63».

2

Un home magre, d’aspecte selvàtic, que semblava bronzejat perquè no s’hagués rentat en molts dies, amb un sarró a l’espatlla i un bastó, es va acostar al grup de persones que llegien. Al seu cap no hi havia encara rastre de cabells blancs, però la barba de color de castanya que s’havia deixat créixer començava a blanquejar. Era Iuri Andréievitx Givago. Ben segur que li havien pres la pellissa pel camí o bé l’havia baratada per aliments. Duia roba que es veia que no era seva, amb les mànigues massa curtes, que no el defensaven del fred.

Al sarró, no hi duia sinó un crostó de pa que li havien donat al darrer poble per on havia passat abans d’arribar a la ciutat, i un bocí de cansalada. Feia una hora que havia entrat a la ciutat, per la part del ferrocarril, i havia estat una hora per a arribar en aquella cruïlla, de tan feble i tan extenuat com es trobava pels darrers dies de camí. S’aturava sovint i gairebé no podia aguantar-se el deler de tirar-se a terra i besar les pedres d’aquella ciutat que ja no somniava de veure mai més, i la vista de la qual l’entendria com si es tractés d’una criatura vivent.

Havia fet gairebé la meitat del camí seguint la línia ferroviària, ja abandonada i fora d’ús, sepultada per la neu. Havia deixat endarrera els combois dels blancs, que estaven aturats, els trens de mercaderies i de passatgers, que havien arreplegat la tempesta, per la desfeta general de Koltxac i per la manca de combustible. Aquells trens bloquejats sobre la línia ferrada, aturats per sempre i sepultats en la neu, formaven una llarga cinta gairebé ininterrompuda de moltes desenes de verstes. S’hi parapetaven bandes armades que assaltaven les carreteres, s’hi refugiaven els criminals, els fugitius polítics, els involuntaris vagabunds d’aquells temps; però sobretot servien de tombes comunes als morts a causa del fred, o del tifus, que feia estralls en tot el trajecte de la línia i havia delmat pobles sencers.

Els temps donaven raó al vell refrany: «Homo homini lupus». El vianant que en veia un altre procurava evitar-lo; el viatger matava aquell qui se li presentava al pas, per tal de no ésser mort. Fins es va donar algun cas de canibalisme. Les lleis de la civilització humana no regien. Hom vivia segons la llei de la jungla. L’home tenia els somnis prehistòrics de l’edat de pedra.

Les ombres solitàries que a vegades s’amagaven darrera els giravolts que feia el camí, o que travessaven esporuguides els llunyans camins i que Iuri Andréievitx evitava tant com podia, sovint li semblaven figures conegudes, o cares vistes en un altre temps. Li semblava que tots eren gent del campament dels partisans. Gairebé sempre s’equivocava, però, un cop, la vista no el va enganyar. L’adolescent que va sorgir de darrera un munt de neu, que amagava les restes d’un vagó llit internacional i que, un cop satisfetes les seves necessitats, se n’havia tornat a l’altra banda del munt de neu, era realment un dels Germans del Bosc. Era Terenti Galusin, que havia estat deixat per mort. En realitat no ho havia estat. Després de molta estona d’haver romàs sense sentits, va tornar en si i, allunyant-se del lloc de les execucions, es va refugiar en el bosc. Havia guarit de les ferides i ara, sota un altre nom, mirava de reunir-se amb els seus a la ciutat de Krestovozdvitxensk; pel camí s’amagava en els trens sepultats per la neu.

Tals escenes i tals espectacles feien l’efecte d’alguna cosa fantasmal, que pertanyia al més enllà. Semblaven bocins d’existències ignorades, d’altres planetes, transportades per error a la terra. Només la natura romania fidel a la història i es presentava a la vista, tal com l’han interpretada els artistes de l’edat moderna.

Eren tardes hivernals, assossegades, de color gris clar o rosa fosc. Sobre el crepuscle lluminós es retallaven les negres copes dels bedolls, fines com un dibuix a la ploma. Sota la trama grisa de la lleugera crosta de glaç, corrien negres rierols entre ribes formades per blancs munts de neu, rosegats per sota per l’obscura aigua corrent. Una tarda com aquestes, d’un corprenedor gris transparent, que feia pensar en un salze esponerós, Iuri Andréievitx es disposava a baixar a Iuriatin, fins a la Casa de les Estàtues.

El doctor s’havia apropat al tauler d’anuncis de l’oficina central de Premsa, penjat a la paret de la casa, per donar un cop d’ull als comunicats oficials. Però el seu esguard se n’anava contínuament cap a l’altra banda, amunt, fins a unes certes finestres del segon pis de la casa d’enfront. Els vidres d’aquelles finestres, que donaven al carrer, havien estat temps enrera emblanquinats amb guix. A dins hi havia, amuntegats, els mobles dels amos de la casa. A pesar que el glaç en velava amb una frèvola crosta de cristall la part inferior, es podia veure que, ara, els vidres eren transparents i que el guix ja no hi era. Què significava el canvi? Havien tornat els amos? ¿O bé Lara havia marxat i l’allotjament estava ocupat per altres inquilins, i ja tot era diferent?

La incertitud el turmentava i no aconseguia sobreposar-s’hi. Va travessar el carrer, va entrar al pati i va començar a pujar per aquelles escales tan conegudes i tan estimades del seu cor. Quantes vegades, al campament del bosc, no havia recordat fins al darrer esglaó, els forats d’aquella escala de ferro colat! En un cert giravolt, el qui mirava sota els seus peus, a través dels forats, podia veure a baix, davall l’escala, un munt de galledes buides, de cubells i de cadires trencades. Encara hi eren. Tot era com abans i res no havia canviat. El doctor va agrair a l’escala la seva fidelitat al passat.

Abans, a la porta hi havia una campaneta, però s’havia espatllat i ja no funcionava quan encara ell no havia estat fet presoner al bosc. Va voler trucar a la porta, però es va adonar que estava tancada amb un feixuc cadenat que passava per dues anelles, toscament fixades a la fusta de la vella porta de roure, amb el vernís escrostonat ça i lla. Abans, hauria estat inconcebible una tal barbàrie. Les portes es tancaven amb panys normals i, si s’espatllaven, sempre hi havia un serraller per a adobar-los. Aquest detall insignificant era un índex de la situació general, que s’agreujava cada vegada més.

Estava cert que Lara i Katienka no eren a casa; potser ni tan sols no eren a la ciutat; potser ni eren al món. Estava preparat per a rebre les pitjors desil·lusions. Només per un escrúpol de no anar-se’n sense fer-ho, va posar la mà al forat que a ell i a Katienka els feia tanta por. Va donar un cop de peu a la paret, per tal de foragitar-la, si hi havia una rata, i no trobar-se-la a la mà en ficar-la al forat. No li restava cap esperança de trobar res en aquell lloc convingut. El forat estava tapat amb un maó. El va treure i va ficar la mà a la cavitat. Miracle! Hi havia la clau i una carta, més aviat llarga, escrita sobre un full gran de paper. S’apropà a la finestra del replà. L’esperava un miracle més gran i més increïble encara. La carta era per a ell! Va llegir ràpidament:

«Senyor! Quin goig! Diuen que ets viu i que has tornat. T’han vist pels encontorns i els ha mancat temps per a dir-m’ho. M’imagino que aniràs de cop a Varikino i cap allà me’n vaig amb Katienka, a buscar-te. En tot cas, la clau és al lloc de costum. Espera el meu retorn; no et moguis. Tu no en saps res encara, però jo visc ara a la part del davant de la casa, a les cambres que donen al carrer. La resta, ja l’hauràs entesa tu mateix. A casa hi ha molt d’espai buit i ens ha calgut vendre una part dels mobles dels amos. Et deixo alguna cosa per a menjar: patates bullides. Tapa bé l’olla, posa la planxa, o alguna altra cosa pesant damunt la tapadora, tal com jo he fet, perquè no hi entrin les rates. Em torno boja d’alegria».

Aquí acabava la carta de Lara. No es va recordar que el paper estava escrit per ambdues cares. Se’l va apropar als llavis, obert a la mà; després, sense mirar-se’l, el va plegar i se’l va posar a la butxaca, junt amb la clau, A la seva folla alegria, es barrejava un dolor terrible i lacerant. Si ella se n’havia anat a Varikino, tan de cop, sense dissimular, significava que la seva família ja no hi era. Aquesta ànsia s’afegia a la tristesa i a l’angoixa insuportables que ja experimentava pels seus. Hi devia haver algun motiu perquè Lara no fes esment d’ells, ni d’on eren, com si de fet no existissin.

Però no era temps de fer conjectures. Al carrer començava a fer-se fosc. Havia de fer moltes diligències abans no es fes de nit. Una de les més importants era conèixer els bans afixats pels carrers. No estaven els temps per a bromes. La simple transgressió d’una ordre obligatòria, per ignorància, es podia pagar amb la vida. I, sense obrir la porta de la casa, sense treure’s el sarró de l’espatlla fatigada, va sortir al carrer, davant la paret que estava, un bon tros, coberta de cartells de tota mena.

3

Eren articles de periòdics, extractes dels discursos pronunciats a les reunions, i decrets. Va llegir-ne de correguda els títols. «Sobre l’ordre de requisa i de taxació contra les classes proveïdores. Sobre el control obrer. Sobre els Comitès de fàbrica i d’oficina». Eren les disposicions dictades per les noves forces que substituïen les velles, i derogaven les disposicions precedents. Les noves autoritats recordaven als ciutadans la solidesa de llur poder, que potser havien oblidat sota la tempestuosa administració dels blancs. Però la prolixitat d’aquelles monòtones repeticions feia voltar el cap a Iuri Andréievitx. A quina època es referien aquelles ordres? ¿A la dels primers aldarulls o als períodes successius, després de les nombroses revoltes blanques que havien esclatat mentrestant? Què eren aquells escrits? ¿Eren de l’any passat? De feia dos anys? Una vegada en la seva vida s’havia entusiasmat per la incontrovertibilitat d’aquell llenguatge i pel rigor dreturer d’aquell pensament. ¿Era possible que hagués de pagar aquell incaut entusiasme al preu de no tenir mai més al davant dels ulls sinó aquelles forassenyades crides i pretensions, que no canviaven en el curs dels anys, sinó que al contrari, a mesura que passava el temps, esdevenien menys vigoroses i més incomprensibles i abstractes? ¿Era possible que un moment d’apassionada generositat l’hagués llançat per sempre a l’esclavatge?

Un tros punyent d’una informació va atreure especialment el seu esguard. Va llegir:

«Les notícies a propòsit de la fam demostren la increïble passivitat de les organitzacions locals. Els casos d’abusos són evidents, l’especulació, monstruosa. I bé: ¿què ha fet l’oficina dels sindicats, què han fet els Comitès de fàbrica i els de les oficines de la ciutat i de la regió? Fins que no hauran estat fetes investigacions en massa sobre els dipòsits de mercaderies de Iuriatin, del sector Iuriatin-Razvilie i del sector Razvilie-Ribalka, fins que no haurem aplicat mesures repressives severes, inclosa la d’afusellar a l’acte els especuladors, no hi haurà salvació contra la fam».

«Espantosa ceguesa! —va pensar—. De quin pa es pot parlar si no hi ha pa sembrat? De quines classes posseïdores, de quins especuladors, si ja fa temps que han estat destruïts, com a conseqüència de l’aplicació d’anteriors decrets? ¿De quins camperols, de quins pobles, si de fet ja no existeixen? ¿Que potser obliden les seves pròpies providències i els seus propis programes, que ja fa temps que no han deixat pedra sobre pedra? ¿De quina argila deuen estar pastats per a ser capaços de divagar un any i un altre any, amb un furor tan infatigable i acarnissat, basant-se en arguments irreals que afecten situacions inexistents i, en canvi, resistint-se a veure i a saber res d’allò que s’esdevé al seu voltant?».

Li va agafar un rodament de cap, va perdre els sentits i va caure esvanit a la voravia. En recobrar el coneixement, el van ajudar a aixecar-se i volien acompanyar-lo on ell digués. Va donar les gràcies i va refusar l’ajut. Només li calia travessar el carrer i entrar a la casa d’enfront.

4

Va pujar un altre cop escales amunt i es va disposar a obrir la porta. La llum no havia minvat encara al replà, de quan havia pujat la primera vegada. Amb goig i alegria va notar que el sol no donava pressa.

El soroll de la porta, en obrir-se, va provocar un esvalot a l’interior. El local, desert en absència dels seus inquilins, el va acollir amb un terrabastall i un xerricar de caixes que anaven per terra. Les rates es llançaven a terra amb tot el seu pes, i fugien precipitadament. Se sentí frisós, impotent contra aquella repugnant saragata, que la tenebra semblava haver parit.

Abans de prendre qualsevol determini per instal·lar-se a l’apartament a fi de passar-hi la nit, decidí crear una barrera contra aquell assalt, tancar-se en una cambra que es pogués aïllar de la resta de l’apartament, tapant els forats per on podien passar les rates, amb bocins de vidre i de ferro.

Des del rebedor, va tombar cap a l’esquerra, cap a la part de la casa que encara no coneixia. Va travessar un passadís buit i es va trobar en una estança il·luminada per dues finestres que donaven al carrer. Just al seu davant, a l’altra banda de carrer, es dibuixava la casa de les estàtues. La part inferior de la façana es veia coberta de manifestos que, girats d’esquena a les finestres, llegien els vianants. A l’interior i al defora hi havia la mateixa llum, la jovenívola, l’estantissa llum de la precoç primavera. La semblança entre ambdues clarors era tal que la cambra es podia confondre amb el carrer. Només hi havia una diferència: a l’alcova de Lara, on ell es trobava, feia més fred que no pas al defora, al carrer Kupetxeskaia.

A mesura que s’acostava a la ciutat, durant la darrera etapa del seu viatge i quan, feia una hora o dues, l’havia travessada, la debilitat sempre creixent li havia semblat el símptoma d’una malaltia i l’havia espantat.

De la mateixa manera, ara, sense cap raó, la uniformitat de la llum del carrer i la de la casa l’alegrava. El fred, que era igual al carrer i a la cambra, l’identificava amb els transeünts que anaven pel carrer, amb l’estat d’ànim de la ciutat, amb la vida del món. Els seus temors s’havien deixatat. Ja no pensava que podia estar malalt. La transparència del capvespre banyat per aquella claror primaveral, que penetrava pertot arreu se li presentava com una garantia de llunyanes i generoses esperances. L’induïa a pensar que tot aniria a fi de bé, que assoliria l’entera vida, tot aclarit i conciliat, que reeixiria a pensar i a expressar-ho tot. I n’esperava la demostració imminent en la joia de tornar a veure Lara.

La lassitud d’abans havia cedit el pas a una folla excitació i a un afany desenfrenat. Però aquella animació era un senyal de malaltia prou més cert que no pas l’anterior feblesa. No aconseguia estar quiet. El carrer l’atreia novament, ara, però, per un motiu precís.

Abans d’acomodar-se a casa desitjava afaitar-se i tallar-se els cabells. Per això, mentre travessava la ciutat, anava mirant de cua d’ull els vidres de les botigues on abans hi havia hagut barberies. Una part es veien buides o bé hi havia altres establiments. Altres, destinades encara a barberia, estaven tancades. No es veia lloc on poder-se afaitar i tallar els cabells, i ell no tenia navalla. S’hauria pogut acontentar amb un parell de tisores si n’hagués trobades a la casa. Va regirar el tocador de Lara damunt davall, amb impaciència, i potser per això mateix no en va trobar cap.

Es va recordar que al carrer Malaia Spaskaia hi havia, temps enrera, un taller de modista i va pensar que si encara existia i treballava, i si hi arribava abans de tancar, potser podria demanar unes tisores a alguna de les treballadores. Per això va sortir encara un altre cop al carrer.

5

La memòria no l’havia enganyat. El taller encara era el mateix lloc i continuava treballant. Ocupava un local a la planta baixa, amb una finestra que donava al carrer i servia d’aparador, a través del qual es podia veure tot l’interior, fins la paret del fons. Les modistes treballaven a la vista dels qui passaven pel carrer.

El local es veia abarrotat fins al capdamunt. A fi d’obtenir cartes de treball, de les quals feien esment els decrets afixats a la Casa de les Estàtues, moltes senyores d’edat madura de la bona societat de Iuriatin s’havien afegit a les oficiales. La lentitud dels seus moviments permetia distingir-les de les modistes d’ofici.

El taller es dedicava solament a confeccionar indumentària militar; pantalons folrats i jaquetes curtes, i, a més, tal com Iuri Andréievitx ja havia vist fer al campament dels partisans, pintoresques jaquetes de pells de gos cosides juntes, amb moltes coloraines. Les modistes voluntàries enfilaven amb poca traça els trossos de pell sota les agulles de les màquines, engavanyades per aquell treball, propi de pelleteria, que no havien practicat mai.

Va trucar a la finestra i va indicar que desitjava entrar. Li van respondre, també amb signes, que no acceptaven encàrrecs particulars. Sense desanimar-se, va repetir els signes, insistint que el deixessin entrar i que l’escoltessin. Amb senyals de denegació li van donar entenent que tenien una feina urgent, que deixés de fer signes, que no les destorbés i que fes la seva via. Una de les modistes, amb aire d’enuig, va estendre la mà i amb els ulls li va demanar què era el que volia. Ell va fer un moviment de tisora amb els dits, però no el van entendre. Es van figurar que els feia gestos grollers, que en volia fer befa i divertir-se a les seves costelles. Pel seu aspecte macilent i la seva estranya conducta, el podien prendre per un malalt o per boig. Van esclafir el riure i li van fer gestos amb les mans per allunyar-lo de la finestra. Per fi se li va acudir la idea de buscar l’entrada pel pati de la casa; la va trobar i, un cop descoberta la porta del taller, va trucar. Li va obrir la porta una vella modista de cara bruna, vestida de fosc, severa, potser la directora del taller.

—Per què no us n’aneu d’aquí d’una vegada? Quin home més pesat! Va, de pressa, què us fa falta? No estem per perdre temps.

—Necessito unes tisores, no us n’estranyeu. ¿Me’n voldríeu deixar unes un minut? Em tallaré la barba, aquí mateix, al davant vostre, i us les tornaré i molt agraït.

Als ulls de la modista es va pintar una desconfiada sorpresa. Era evident que dubtava que aquell home estigués bé del cap.

—Vinc de molt lluny. Acabo d’arribar a la ciutat. Desitjaria tallar-me els cabells, però no hi ha ni una sola barberia oberta. He pensat que ho podria fer jo mateix, però no tinc tisores. Deixeu-me’n unes, us ho prego.

—Bé. Jo mateixa us tallaré els cabells. Però pareu compte, que si en porteu alguna de cap, si es tracta de dissimular-vos, de canviar d’aspecte per no ser reconegut; si hi ha pel mig algun motiu polític, més val que no insistiu. No volem arriscar la vida per vós i us denunciarem en lloc adient. No estan els temps per a aquestes coses.

—Res de tot això, creieu-me.

La modista el féu entrar en una cambreta, no més gran que un sotabanc, i un moment després estava assegut com si fos a la barberia, amb un drap blanc lligat al coll i tirat pel damunt de les espatlles.

La modista se’n va anar a buscar les eines i al cap d’una mica va tornar amb unes tisores, una pinta, unes maquinetes de diversos números, una navalla d’afaitar i el cuir per a suavitzar-la.

—En aquest món he fet de tot —va explicar al doctor, que estava sorprès—. Entre altres oficis, de perruquera. Durant la guerra era infermera i vaig aprendre de tallar cabells i d’afaitar. Començarem per tallar la barba amb les tisores, i després l’afaitarem.

—Talleu-me una mica els cabells, si us plau, també.

—Ho provarem. El vostre aspecte és el d’un intel·lectual, i, tanmateix, fingiu de no saber. Ara ja no es compta per setmanes, sinó per desenes. Avui en tenim disset i els barbers fan festa els dies de la desena que acaben en set. Sembla que no ho sabeu.

—No ho sé, us en dono paraula. ¿Per què hauria de fingir? Us he dit que vinc de lluny. No sóc d’aquí.

—Quiet. No us mogueu així. Se’n passa via de fer un tall. I, doncs, sou foraster. I com ho heu fet per arribar?

—Amb les cames.

—Per la gran carretera?

—En part per la carretera, en part he seguit la línia del ferrocarril. Si veiéssiu els trens: n’hi ha una infinitat sota la neu! De totes menes; de luxe, especials…

—Bé, gairebé estem llestos. Tallarem una mica d’aquí i ja haurem acabat. Per motius de família?

—Res de motius de família! Per afers de l’ex-Unió de Companyies de Crèdit. Sóc inspector. Em van enviar en viatge de servei, Déu sap on. Vaig quedar bloquejat a la Sibèria oriental. No hi havia forma de tornar endarrera: ni rastre de tren. Res a fer sinó tornar a peu. He marxat durant un mes i mig. N’he vistes tantes que amb tota la vida no en tindria prou per a contar-les.

—No cal explicar. Us diré com us heu de comportar. Però ara espereu-vos. Aquí teniu el mirall. Traieu una mà a fora i agafeu-lo. Mireu-vos. Està bé? ¿Què us sembla?

—Potser heu tallat poc; podíeu haver escurçat més.

—No us quedaria bé. Us deia, doncs, que no cal contar res. Avui, el millor que es pot fer és callar, no dir un mot sobre res. Companyia de Crèdit, trens de luxe sota la neu, inspectors i revisors; el millor que podeu fer és oblidar aquests mots. Us podríeu trobar en un tripijoc. Tot això ja no s’usa, ja ha passat de moda. Més aviat podeu dir que sou metge, o mestre. Bé; ja hem tallat la barba, ara l’afaitarem. Us ensabonaré i, ras, ras, us haureu tret deu anys de sobre. Vaig un moment a escalfar una mica d’aigua.

«Qui deu ser aquesta dona? —pensava mentrestant el doctor—. Tinc la impressió que entre ella i jo hi ha algunes coses en comú, em sembla que la conec. Hi ha alguna cosa que em sembla haver ja vist o haver-ne sentit parlar. Potser em recorda algú, però qui, exactament?».

La modista va tornar a entrar.

—I, ara, us afaitaré. Us deia que el millor que es pot fer és no dir una paraula més de les que són necessàries. Una antiga veritat diu que la paraula és argent i el silenci or. Doncs res de trens especials ni de companyies de Crèdit. Us convé més inventar qualsevol història, que sou un metge o mestre, ja us ho he dit. I guardeu-vos per a vós això que n’heu vistes de tots colors. No cal meravellar ningú. Us fa mal la navalla?

—Una mica.

—Rasca un xic, ja ho sé. Tingueu paciència, amic meu; no es pot fer altrament. Teniu el pèl dur, i la pell s’ha desacostumat a la navalla. Sí; no heu d’impressionar ningú amb les vostres aventures. La gent ha pagat un preu molt alt; ens hem hagut d’empassar moltes llàgrimes. Què és el que no deu haver passat aquí sota els blancs! Rapinya, assassinats, deportacions. Anaven a la caça de l’home. Per exemple, un petit sàtrapa, un tal Sapunov, no tenia gaire simpatia a un tinent; doncs bé, va fer posar soldats a l’aguait, davant el bosc de Zagorodnaia, enfront de casa dels Krapulski. Van agafar el tinent, el van desarmar i el van dur escortat a Razvilie. A Razvilie hi havia aleshores això que avui és la txeca provincial. Un lloc per a les execucions. ¿Per què feu anar el cap? Esgarrapa; ja ho sé, amic meu, ja ho sé.

No s’hi pot fer res. Aquí, cal afaitar a repèl, i el pèl és dur com una corda de guitarra. Us deia que se’l van endur. La seva dona, com es comprèn, va fer una crisi d’histerisme; vull dir la dona del tinent. Kólia; el meu Kólia! I se’n va anar de dret al cap. Bé, és una manera de dir que volia anar a veure el cap. ¿Us penseu que la van deixar passar? Hi havia la guàrdia. Però, allí, al carrer hi havia una persona que sabia el camí per a arribar fins al cap, i defensava tothom. El cap era un home extraordinari, molt diferent dels altres: humà, comprensiu. El general Galiul·lin. Però pertot arreu no es veia altra cosa sinó linxaments, atrocitats, drames de gelosia. Igual com a les novel·les espanyoles.

«Parla de Lara —va intuir el doctor, que, per precaució, va callar, i no va aventurar cap pregunta concreta—. Quan ha dit “com en les novel·les espanyoles”, aquesta dona m’ha recordat alguna cosa. És estrany. M’ho ha recordat, justament amb aquesta comparació que no ve a tomb».

—Ara, és clar, les coses van d’una altra manera. Pel que es refereix a investigacions, denúncies, afusellaments, en tenim tants com volem. Però la idea és diferent. Per començar, hi ha un poder nou. Fa poc temps que governen i la gent encara no s’hi ha acostumat. En segon lloc, què voleu que us digui?, estan al costat del poble senzill i aquesta és la seva força. És lògic que tinguem simpaties pels bolxevics. Una germana meva, casada amb un polític, va morir. El seu marit era director d’una fàbrica d’aquí. El seu fill, el meu nebot, era el cap dels insurgents del camp, un home cèlebre, si així es pot dir.

«Vet aquí! —i a Iuri Andréievitx, com un llampec, se li va fer tot clar—. És la tia de Liveri, de la qual tothom parla; la cunyada de Mikulitsín, perruquera, modista, guardaagulles a la via; en fi, la dona que sap fer tots els oficis i que tothom coneix. De totes maneres, valdrà més continuar callat».

—El meu nebot, des de petit ja va demostrar simpatia per al poble. Es va fer gran al costat del seu pare, entre els obrers a Sviatogor-Bogatir, les fàbriques de Varikino: no n’heu sentit parlar? Però què faig jo? Sóc una estúpida! Us he afaitat la meitat de la barba i encara tinc per començar l’altra meitat. Vet aquí el resultat de xerrar massa. I vós, ¿per què m’escoltàveu sense dir res? Ara s’ha assecat el sabó a la cara. Vaig a rescalfar l’aigua; s’ha refredat.

Quan la Tuntsova va tornar Iuri Andréievitx li va preguntar:

—Varikino, ¿no és pas aquell lloc apartat, una mena de racó de món on mai no passa res?

—Sí, en certa manera, perquè aquell racó de món, si ho voleu saber, se n’ha vistes de més crespes que nosaltres. Per Varikino van passar certes bandes, de les quals no se sap ni el nom. No parlaven com nosaltres. Van foragitar els habitants, casa per casa, i els van afusellar. I ho van fer tot sense dir una sola paraula. Els cadàvers, els van deixar al damunt de la neu, tal qual. Va passar a l’hivern, compreneu? ¿Què us agafa que us moveu contínuament? Vejam si us faré un tall al coll, amb la navalla!

—Heu dit que el vostre cunyat vivia a Varikino. ¿Tampoc ell no va aconseguir escapar d’aquests horrors?

—Sí, per què? Déu és misericordiós. Se n’havia anat feia temps, ja, amb la seva dona; amb la nova, la segona dona. No se sap on, però estic certa que es van salvar. Els darrers temps vivia amb ells una altra gent, una família forastera, de Moscou, que s’hi havia anat a establir. Aquests ja se’n van anar més aviat. El més jove dels homes era un doctor, el cap de la casa, i va desaparèixer sense dir res. Bé, sense dir res! És una manera de dir, per no fer sofrir la família; en realitat cal pensar que és mort; el devien matar. L’han buscat i rebuscat pertot arreu, i no l’han pogut trobar. L’altre home, el més vell, va ser cridat des de Moscou. Era professor d’agronomia. Tinc entès que va rebre una ordre del Govern. Van passar per Iuriatin ja abans de la segona arribada dels blancs. No mogueu tant el cap, amic meu, mentre us afaito, si no voleu que us degolli. Això és demanar molt d’un barber.

«Doncs, són a Moscou!».

7

«A Moscou, a Moscou!». Aquests mots li ressonaven a l’ànima, a cada pas, mentre pujava per tercera vegada l’escala de ferro colat. El va acollir novament l’apartament buit, amb el terrabastall de les rates que fugien, queien i saltaven pertot arreu. Malgrat estar tan cansat, va comprendre que no podia aclucar l’ull enmig d’aquell repugnant aldarull. Va començar els preparatius per passar la nit, tapant els forats per on les rates podien entrar. Afortunadament a l’alcova no n’hi havia tants com a la resta de la casa, on el trespol i els sòcols de les parets estaven destrossats. La nit s’acostava i calia anar de pressa. Damunt la taula de la cuina, potser en previsió de la seva arribada, hi havia un llum carregat fins a la meitat, que havia estat despenjat de la paret, i una capsa de llumins on n’hi havia deu, més o menys; però calia estalviar els llumins i el petroli. A l’alcova, d’altra banda, havia trobat un llum de nit, amb rastres d’oli que les rates es devien haver begut.

En alguns punts la motllura dels plints no arribava al trespol. Va ficar trossos de vidre amb les puntes girades endins, a les escletxes. La porta de l’alcova ajustava bé al bastiment; es podia tancar hermèticament i l’estança quedava aïllada de la resta de l’apartament. Al cap d’una hora ho va tenir tot llest.

En un racó de la cambra hi havia una estufa de ceràmica, amb una cornisa que no arribava al sostre. A la cuina hi havia llenya, cosa de deu feixines. Va decidir de prendre’n dues a Lara i, amb un genoll en terra, va començar a arreplegar la llenya amb el braç esquerre; la va dur a l’alcova, la va deixar vora l’estufa, i va mirar si funcionava bé. Volia tancar la cambra amb clau, però el pany estava espatllat. La va ajustar amb un plec de paper mullat, per evitar que s’obrís i, a poc a poc, es va posar a encendre l’estufa.

Mentre hi col·locava els trossos de llenya es va adonar que en un hi havia una marca que va reconèixer amb estupor. Eren les traces d’una vella marca, les dues inicials K i D, que indicaven generalment a quin dipòsit pertanyien els arbres encara no serrats. Amb aquelles inicials es marcaven, en temps de Krueger, els caps dels troncs a la serradora de Kulabitxevsk a Varikino, quan les fàbriques venien, per a cremar, la fusta que sobrava.

La presència d’aquella llenya a casa de Lara demostrava que ella coneixia Samdeviàtov i que ell procurava ajudar-la, igual com en altres temps l’havia ajudat a ell i la seva família. Aquell descobriment li va fer l’efecte d’una punyalada al cor. Ja abans, l’ajut d’Anfim Efímovitx li semblava insuportable; però ara el malestar d’ésser-li deutor es barrejava amb una sensació diferent.

Costava de creure que Anfim ajudés Lara només per la seva cara bonica. Iuri Andréievitx sabia que Anfim Efímovitx era home de màniga molt ampla i, per altra part, coneixia la irreflexiva feminitat de Lara. No era possible que entre ells no hagués passat res.

La llenya seca de Kulabitxevsk cremava amb un remorós i alegre crepitar a l’estufa, i, a mesura que els troncs agafaven, l’orba gelosia fundada sobre febles suposicions esdevenia una absoluta certesa.

Però, en la seva ànima lacerada, una pena foragitava l’altra. Podia fins i tot no refusar les sospites, perquè elles totes soles, sense esforç, se n’anaven en el moviment alternatiu del seu pensament, que no aconseguia aturar. L’ànsia pels seus, assaltant-lo amb renovada violència, va minvar momentàniament el tàvec de la gelosia.

«Doncs, sou a Moscou, estimats meus?». Volia creure que la Tuntsova havia donat per certa la seva arribada feliç. «Heu tornat a fer, sense mi, el llarg i penós viatge? Com deveu haver viatjat? Quina cosa és aquesta missió, aquesta crida que han fet, a Alexandre Alexàndrovitx? ¿Potser una invitació de l’Acadèmia per reprendre l’ensenyament? Què heu trobat a casa? Encara existeix? Senyor! Quina angoixa i quina pena! No vull pensar, no vull pensar! Els pensaments se’m confonen! Què em passa, Tònia! Tinc por de caure malalt. Què serà de mi, de tots vosaltres, Tònia, Tònitxka, Tònia, Xúrotxka, Alexandre Alexàndrovitx? ¿Per què m’has allunyat de la teva presència, llum que no es pon? ¿Per què la vida us~arrossega sempre lluny de mi? ¿Per què hem d’estar sempre separats? Aviat ens reunirem i descansarem, ¿no és veritat? Em reuniré amb vosaltres, encara que sigui a peu, si no puc trobar un altre mitjà. Ens tornarem a veure. Tot s’arranjarà, no és cert?

»Però, ¿per què la terra no es nega a suportar-me si oblido sempre que Tònia havia de deslliurar i que a hores d’ara ja ho deu haver fet? No és la primera vegada que ho oblido. Com deu haver anat el part? Ha anat bé? Per a anar a Moscou devien passar per Iuriatin. És cert que Lara no els coneix; tanmateix, la modista-perruquera, que és una estranya, ha sabut dir-me alguna cosa de llur sort, i en canvi Lara no me’n diu res en la seva carta. És una estranya manca d’atenció que voreja la indiferència! No és menys inexplicable el silenci sobre les seves relacions amb Samdeviàtov».

Arribat en aquest punt, es va mirar les parets de l’alcova amb uns altres ulls, com interrogant. Sabia que de totes les coses que l’envoltaven, no n’hi havia cap que pertanyés a Lara i que el parament dels desconeguts amos, que havien desaparegut, no s’adeia amb els gustos d’ella.

A desgrat d’això, tot d’una sentí un cert malestar entremig d’aquells homes i aquelles dones que se’l miraven des de les ampliacions fotogràfiques penjades a les parets. Del mobiliari d’un gust dubtós semblava brollar un corrent hostil. En aquella cambra es va sentir un estrany, un intrús.

I pensar, beneit, més que beneit, que havia recordat tantes vegades aquella casa, i que tantes vegades l’havia trobada a faltar! Havia entrat en aquella alcova, no com si entrés en un cambra, sinó com si entrés al cor del seu enyorament de Lara! Devia ésser ridícula, ben cert, vista per uns altres ulls, la seva manera de sentir! ¿És així, potser, com viuen, es comporten i s’expressen els homes forts i segurs de si mateixos com Samdeviàtov, és a dir, els veritables homes? ¿Per què Lara havia de preferir la seva manca de caràcter i l’obscur i absurd llenguatge de la seva adoració? Realment, ¿significava alguna cosa per a ella, aquesta incertitud d’ell? Era realment ella tal com ell la imaginava?

Es repetia què cosa era Lara per a ell. I la resposta a aquesta pregunta estava sempre a punt.

La tarda autumnal al pati. L’aire feia el contrapunt dels sons. Les veus dels infants que jugaven s’escampaven arreu, des de diversos llocs, amb diverses intensitats, com per indicar que tot l’espai era palpitant de vida. Aquell espai era Rússia, la seva mare incomparable i cèlebre; el seu nom trobava ressò més enllà de les mars, màrtir, entestada, extravagant, entremaliada, criatura de Déu, amb les seves troballes sempre grandioses i fatals, sempre imprevisibles. Era dolç existir! Era dolç ésser al món i estimar la vida! Hom se sentia abassegat pel desig de donar gràcies a la vida en si mateixa, a l’existència, dir-li gràcies a la seva pròpia cara!

I bé: això era Lara. Amb aquestes entitats no és possible comunicar; però ella n’era el símbol, n’era l’expressió, el do de l’oïda i de la paraula conferides als elements muts de l’existència.

No era veritat, mil vegades no era veritat tot allò que havia pensat d’ella en un moment de dubte. Ans al contrari, tot era perfecte i irreprensible en ella!

Llàgrimes d’exaltació i de penediment li van enterbolir la vista. Va obrir la portella de l’estufa i va furgar amb el ganxo. Va empènyer les brases roents fins al fons i va acostar els tions que no cremaven a l’embocadura, on el tiratge era més fort, i va deixar una estona la portella oberta. Li agradava sentir el joc de la calor i de la llum sobre el seu rostre i les seves mans. El mòbil reflex de la flama li va restituir el domini de si mateix. Quina falta li feia, ara. Lara! Com desitjava en aquell moment alguna cosa que vingués tangiblement d’ella!

Es va treure de la butxaca la carta desmarxada. La va treure per l’altre cantó que no havia llegit i fins aleshores no es va adonar que el paper també estava escrit al darrera. El va desplegar i a la llum de la flama que dansava va llegir:

«Suposo que estàs al corrent pel que es refereix als teus. Són a Moscou. Tònia va tenir una nena». Seguien unes quantes ratlles esborrades. Més endavant es podia llegir: «He esborrat una bestiesa que havia escrit. Ja en parlarem. Vaig de pressa, corro a cercar un cavall. No sé com m’ho faré si no el trobo; seria una pena per Katienka…». La resta de la frase, en aquell paper tan gastat, resultava indesxifrable.

«Deu haver anat a demanar un cavall a Anfim i si se n’ha anat vol dir que l’ha obtingut —va reflexionar amb calma—. Si no hagués tingut la consciència tranquil·la sobre el particular, no n’hauria parlat».

8

Quan la llenya es va haver consumit, va tancar el tiratge i va menjar un mos. Havent menjat es va apoderar d’ell una invencible somnolència. Es va arraulir damunt el divan, sense treure’s la roba, i es va adormir profundament. No sentia l’esvalotada i repugnant dansa de les rates al darrera de la porta i a les cambres contigües, Va tenir dos malsons, l’un darrera l’altre.

Es trobava a Moscou en una cambra, al davant d’una porta vidriera tancada amb clau i que, per a més seguretat, amb la mà fortament agafada a la maneta, estirava cap a ell. Al darrera de la porta, Xúrotxka, bell i amb aspecte trist, vestit amb un capot, calça curta i gorra de mariner, es debatia, plorava i demanava que el deixés entrar. Més enllà d’on era l’infant, es veia caure amb fúria una cascada que el ruixava a ell i la porta. Potser procedia d’una gran conducció esbotzada, cosa freqüent aquella època, o potser era que, just al peu de la porta, desembocava una gorja salvatge de muntanya, com un torrent que es precipitava follament en el buit i en la fosca.

L’empenta i el terrabastall de la cascada tenien l’infant aterrit. No se sentia què cridava perquè el soroll sufocava els crits. Però ell, pel moviment dels llavis, podia distingir que deia: «Papà, papà!».

Sentia que se li esbocinava el cor. Amb tota la seva ànima hauria volgut agafar l’infant entre els seus braços, estrènyer-lo contra el seu pit i, sense girar-se endarrera, fugir amb ell fins a l’infinit.

Però, a desgrat de vessar moltes llàgrimes, continuava estirant cap a ell la maneta de la porta tancada i no el deixava entrar. Tot ho sacrificava a un malentès sentiment de l’honor i del deure envers una altra dona, que no era la mare del nen, i que d’un moment a l’altre podia entrar a la cambra per la part oposada.

Es desvetllà xop de suor i de llàgrimes. «Tinc febre. M’estic posant malalt —va pensar de sobte—. No és el tifus. És una mena de prostració greu, mortal, que ha pres la forma d’una malaltia: una mena de malaltia amb la seva crisi, com totes les infeccions greus, i el que cal veure és si es decantarà per la vida o per la mort. Però, quin afany de dormir!».

I es va ensopir una altra vegada.

Va somniar que era un fosc matí d’hivern, en qualsevol carrer de Moscou, amb els llums encesos; semblava ésser abans de la revolució. Al carrer hi havia la precoç animació acostumada, se sentien les campanetes dels primers tramvies, i la llum dels fanals nocturns projectava ratlles grogues damunt la grisa neu de l’alba sobre la via.

Ell era en un gran pis amb moltes finestres, totes donant al mateix cantó, no gaire elevades sobre el carrer, potser al primer pis, amb unes cortines que arribaven fins a terra. A la casa hi havia moltes persones que dormien, en diverses posicions, i no s’havien tret la roba, com si fessin un viatge. Hi regnava el mateix desordre que en el tren. Es veien restes de menjar embolicades en papers de diari, tacats d’oli, ossos de pollastre no rostats del tot i, escampades per terra, es veien les sabates que els parents, els coneguts i els passavolants que no havien trobat un sostre, hostes de pas, s’havien tret a la nit. Lara, vestida amb una bata d’estar per casa tirada a sobre, anava amunt i avall del pis, aqueferada, apressada i silenciosa; i ell li anava al darrera explicant-li alguna cosa en forma confusa i intempestiva. Ella no trobava un moment per a atendre’l i li responia sense aturar-se, només girant la cara vers ell, amb un esguard tranquil i meravellat, i uns innocents esclafits del seu inconfusible riure argentí, única forma d’intimitat que restava entre ells. I així es mostrava, llunyana, freda i atractiva, aquella dona a la qual ell ho havia donat tot, per a la qual tot ho havia posposat, i enfront de la qual tot li semblava fotesa sense valor.

9

No era ell, ans alguna cosa més universal, allò que en la part més íntima del seu ésser sanglotava i plorava, amb paraules tendres i lluminoses que espurnejaven en la fosca, com el fòsfor. Ensems amb la seva ànima, plorava ell, ple de pietat per a si mateix.

«M’estic posant malalt. Estic malalt —pensava en els moments lúcids, entre un somni i l’altre, entre els intervals de la inconsciència i del desvari de la febre—. Dec tenir una mena de tifus, no descrit en els manuals, que no vam estudiar en els cursos de la carrera. M’hauria de preparar alguna cosa, hauria de menjar si no vull morir-me de fam».

Però, a la primera temptativa d’incorporar-se sobre el colze, es va persuadir que no li restava ni força per a moure’s i va perdre els sentits, o es va endormiscar.

«Quant temps deu fer que sóc aquí vestit? —va pensar, en un altre moment de lucidesa—. ¿Quantes hores deu fer? Quants dies? Quan em vaig posar al llit, començava la primavera, i ara el gebre cobreix la finestra, tan tou i gris que l’estança queda a les fosques».

A la cuina se sentia el soroll dels plats que les rates feien bellugar. S’enfilaven per les parets, es deixaven anar sobre el trespol amb tot el seu pes, i xisclaven desagradablement amb les seves agudes veus de contralt.

Es va tornar a adormir. Quan es va desvetllar, descobrí que les finestres deixaven passar a través de la xarxa de gebre una difusa claror rosada de l’alba que ho envermellia tot, com el vi rosat en una copa de cristall. No ho distingia i es preguntava si es tractava d’una albada o del crepuscle vespertí.

Una vegada li va semblar sentir una veu humana a la vora, i va agafar por que allò no pogués ésser el primer senyal de follia. Amb llàgrimes de pietat per a si mateix, amb un murmuri sense so, es va plànyer al cel d’haver-lo abandonat, d’haver-se-li girat d’esquena.

«Per què m’has foragitat de la teva presència, llum sense posta, i l’ombra del maligne m’ha cobert!».

De sobte es va adonar que no desvariejava i que tot era real. Estava despullat i rentat, i jeia amb roba neta no pas damunt el divan, sinó dins un llit acabat de fer; i amb els cabells confosos amb els seus i amb les llàgrimes confoses amb les seves, Lara plorava amb ell asseguda a l’espona del llit, inclinada sobre ell. Aleshores va perdre el coneixement, de tant de goig.

10

Feia poc, en el seu desvari, s’havia queixat al cel que no l’escoltés, i el cel amb tota la seva amplària s’havia inclinat sobre el seu llit: dos llargs braços femenins, blancs fins a les espatlles, eren oberts al seu davant. Se li negà la vista de tant de goig i, com si tomés a perdre el coneixement, es va sentir precipitat en una mar de beatitud.

Tota la vida que havia fet alguna cosa: havia estat enfeinat sense interrupció, havia treballat a casa, guarit, pensat, estudiat, produït. Era bonic de parar, de deixar fer, d’afanyar-se, de pensar i abandonar aquesta fatiga a la natura, esdevenir cosa, propòsit, obra entre les seves mans clements i encisadores que prodiguen la bellesa!

Iuri Andréievitx es restablia ràpidament. Lara l’alimentava i l’agombolava, amb la seva gràcia de cigne blanc, amb el tendre i càlid murmuri de les seves paraules.

Les seves converses en veu baixa, fins les més intranscendents, eren plenes de significat, com els diàlegs de Plató.

L’abisme que els separava de la resta del món els unia encara més que l’afinitat de llurs ànimes. A ambdós els era igualment hostil tot el que caracteritza fatalment l’home d’avui, la seva deliberada exaltació, la seva histèrica vel·leïtat i una certa inèrcia de la fantasia, alimentada per innombrables artesans de l’art i de la ciència, perquè la genialitat romangui una excepció.

El seu era un gran amor. Tothom estima sense adonar-se d’allò que hi ha d’extraordinari en el seu sentiment. Per a ells, en canvi, i en això residia l’extraordinari, els moments que com una flamarada d’eternitat, en la seva condemnada existència humana, sorgia la palpitació de la passió, constituïen moments de revelació i aprofundien més i més el sentiment de si mateixos i de la vida.

11

—Has de tornar amb els teus, sigui com sigui. Jo no t’entretindré ni un dia més. Però tu mateix ja et fas càrrec del que passa. Tot just ens hem incorporat a la Rússia soviètica, i el caos que hi regna ja ens ha engolit. La Sibèria i l’orient serveixen per a tapar forats. Tu no en saps res encara. Han canviat tantes coses a la ciutat mentre tu has estat malalt! Les reserves dels nostres magatzems han estat transportades a Moscou. Per a Moscou, són com una gota d’aigua al mar, desapareixen com si els tiressin en una bóta sense fons, i, en canvi, nosaltres ens hem quedat sense proveïments. El correu no funciona, els trens de passatgers no van, només van els que transporten gra. La ciutat va plena de rumors com abans de la insurrecció de Gaida; la txeca augmenta el seu rigor per tal de reprimir el descontentament. ¿On podries anar en aquest estat, si només et resta la pell i l’os, ànima sense cos? Una altra vegada a peu? És impossible! No aconseguiries arribar mai. Agafa forces, posa’t fort i la cosa canviarà. Jo no et vull donar consells; però, si fos al teu lloc, abans de marxar treballaria un quant temps, naturalment de metge, que és una professió apreciada; jo em presentaria al nostre Gubsdrav.⁷² Continua estant a la vella direcció de sanitat. Perquè, tu mateix jutjaràs: ets fill d’un milionari siberià que es va matar; la teva dona és neboda d’un industrial i terratinent d’aquesta contrada. Estaves amb els partisans i has fugit. De qualsevol manera que la vulguis explicar, la fuga de les milícies revolucionàries, és una deserció.

No pots romandre ociós de cap manera, privat de drets. La meva posició no és gaire més segura. També em posaré a treballar, ingressaré al Gubono,⁷³ perquè també em falla la terra sota els peus.

—I, doncs, Strélnikov?

—Justament és a causa de Strélnikov. Tu ja saps quants d’enemics no té. L’Exèrcit Roig ha vençut. I ara, els militars sense Partit, que havien arribat tan amunt i que saben massa coses, són deixats al marge. I, encara, és una sort si es limiten a deixar-los al marge, ja que d’altres desapareixen sense deixar rastre. Entre tots ells, Paixa ocupa el primer lloc i està en perill. Es trobava a l’Extrem Orient. He sentit dir que ha fugit i que s’amaga perquè el percacen. Però no en parlem més. No m’agrada plorar i, si dius un sol mot més, esclataré.

—Tu el vas estimar: l’estimes molt encara?

—Vaig casar-m’hi i és el meu marit, Iúrotxka. És un esperit noble i elevat i jo em sento profundament culpable envers ell. No li he fet res de mal, seria injust de dir-ho. Però ell és un home extraordinari, de gran rectitud, i jo sóc una nul·litat al seu costat. Vet aquí la meva culpa. Et prego que no en parlem més. Una altra vegada jo mateixa retrauré la conversa, t’ho prometo. La teva Tònia és meravellosa. És com un Botticelli. Vaig estar al seu costat quan va deslliurar. Vam sentir una mútua atracció irresistible. Però, també d’això, en parlarem més endavant, t’ho prego. Sí, el millor és trobar treball. Anirem a treballar tots dos. Cada més guanyarem un bon sou, de milionaris! Abans de la darrera insurrecció circulava la moneda siberiana. Ara l’han abolida i, durant molt de temps, mentre tu estaves malalt, hem viscut sense diner. Imagina’t! Costa de creure, però tanmateix ens hem apanyat. Ara, a l’antic erari públic acaba d’arribar un tren sencer de paper moneda, cosa d’uns quaranta vagons. Va impresa en uns grans fulls perforats, de dos colors, vermell i blau, com els fulls dels segells. Cada full blau val cinc milions, i els vermells en valen deu. Es descoloreixen, estan mal impresos i les tintes perden.

—Ja els conec. Els van posar en circulació a Moscou abans d’anar-nos-en nosaltres.

12

—Què vas fer tant de temps a Varikino? Perquè ja no hi ha ningú, allà, oi? És un desert! Què t’entretenia, allà baix?

—Junt amb Katienka vaig posar ordre a casa vostra. Temia que d’antuvi hi aniries i no volia que trobessis la casa en aquell estat.

—En quin estat? Confusió, desordre?

—Desordre i brutícia. Ho he arranjat tot.

—Ets d’un laconisme ambigu. Hi ha alguna cosa que no em vols dir; que m’ocultes. Està bé, no provaré de saber res més. Parla’m de Tònia. ¿Quin nom va posar a la nena?

—Matxa, com la teva mare.

—Parla’m d’ells.

—Una altra estona, t’ho prego. Ja t’he dit que a penes em puc aguantar les llàgrimes.

—El tal Samdeviàtov que t’ha donat el cavall és un home interessant. Què me’n dius?

—Molt interessant.

—Jo conec molt bé Anfim Efímovitx. En aquestes contrades, desconegudes per a nosaltres, ens va ser d’un gran ajut; es va portar com un amic.

—Ja ho sé; ja m’ho va dir.

—Probablement sou amics. També t’afavoreix, a tu?

—M’omple de gentileses. No sé què hauria fet sense ell.

—M’ho imagino. Suposo que entre vosaltres hi ha hagut relacions desimboltes, de bons camarades. Tanmateix estic cert que t’ha festejat.

—I tant! Sense parar.

—I tu? Perdona’m, em fico on no em demanen. ¿Amb quin dret et faig aquestes preguntes? Excusa’m la indiscreció.

—Oh!, t’ho prego. Potser vols referir-te al tipus de les nostres relacions; i vols saber si entre la nostra amistat s’hi ha introduït alguna cosa més íntima. No, per cert. Dec a Anfim Efímovitx moltes atencions, moltíssimes; tinc un deute enorme envers ell, però ni que em cobrís d’or, encara que donés la vida per mi, no s’acostaria un pas més a la meva intimitat. Sempre he experimentat aversió per les persones que no tenen res de comú amb mi. En l’esfera de les coses pràctiques, aquests homes emprenedors, segurs de si mateixos, autoritaris, són insubstituïbles. Però, en les coses del cor, la seva embafada suficiència de galls esdevé insuportable. Jo concebo d’una altra manera l’afinitat la forma d’entendre’s les persones en la vida. No solament és això; des del punt de vista moral, Anfim em recorda un altre home, prou més repugnant, damunt el qual recau la culpa de la meva manera de ser; a causa del qual sóc el que sóc.

—No ho entenc. Com ets? Què vols dir? Explica’t. Ets la millor dona del món.

—Ah, Iúrotxka: per què em dius això? Jo parlo molt seriosament i tu et despenges amb compliments, com si fóssim en un saló. Em preguntes com sóc. Estic tacada, i ho estaré per tota la vida. Vaig ser dona abans de temps, en forma prematura i delictuosa; em va fer entrar a la vida pel pitjor costat, amb turpitud, en forma vulgar, un envanit, antic paràsit dels temps escolats, que es creia que s’ho podia permetre tot, i valer-se de qualsevol mitjà.

—Ho comprenc. Havia imaginat alguna cosa per l’estil. Però espera. Em figuro la teva pena d’aleshores, una pena ja de persona gran; el terror de la teva inexperiència esverada, la primera vergonya d’una minyona que no ha fet encara el creixement. Però són coses del passat. Vull dir que avui aquestes coses no t’han de turmentar, a tu, sinó les persones que t’estimen, com jo. Sóc jo el qui ha de torturar-se i desesperar-se perquè no t’he conegut abans, perquè no vaig estar al teu costat aleshores, per tal de prevenir el que et va passar, si per a tu constitueix un veritable dolor. És una cosa estranya, em sembla que només puc sentir-me mortalment gelós d’una persona innoble i estranya. La rivalitat amb un ésser superior em suscita uns pensaments tot diferents. Si un home afí espiritualment a mi, al qual dugués afecte, estimés la mateixa dona que jo estimo, experimentaria un sentiment de dolorosa solidaritat amb ell, no pas de contrast o d’aversió. Ben cert que no podria parlar-hi, ni un sol moment, sobre la persona estimada, però seria un sofriment totalment diferent de la gelosia, no tan encès ni sanguinari. Això mateix em passaria si topava amb un artista que m’abassegués amb la superioritat del seu enginy en obres afins a les meves. Probablement renunciaria a les meves temptatives, ja superades per les recerques d’ell. Però estic divagant. Penso que no t’estimaria tant si no tinguessis alguna cosa que et fes sofrir i et fes plànyer. Jo no estimo els qui sempre han tingut raó, els qui no han sofert mai una caiguda, els qui mai no han ensopegat. La seva virtut és una virtut esmorteïda, de poc valor. A ells, no els ha estat revelada la bellesa de la vida.

—Jo em refereixo justament a aquesta bellesa. Em sembla que per a veure-la fa falta una imaginació intacta, una forma elemental de sentir. Això és el que m’ha estat llevat. Potser hauria pogut assolir una concepció pròpia de la vida si des dels meus primers passos no l’hagués vista sota la influència d’un que la feia vulgar. Però no és això solament: la intromissió en la meva vida a penes iniciada d’aquell home envanit, que es rabejava en la pròpia banalitat i en la pròpia immoralitat, ha estat també la causa de la fallida del meu matrimoni amb un home de gran valor, que m’estimava profundament i al qual jo corresponia en la mateixa mesura.

—Espera’t. Del teu marit, ja en parlarem després. Ja t’he dit que no sóc gelós d’un ésser que sento igual a mi, sinó solament d’un d’inferior. No estic gelós del teu marit. Però, i aquell altre?

—Quin altre?

—El que ha cremat i destruït la teva vida: qui és?

—Un advocat de Moscou, molt conegut. Era col·lega del meu pare i després de la seva mort va ajudar la meva mare quan ens trobàvem a la misèria. Era solter, molt ric. Potser n’exagero la importància, justament perquè el denigro. És natural. Si vols et dic com se diu.

—No té importància. Ja ho sé. El vaig veure una vegada.

—De veritat?

—Una vegada, en una fonda; la teva mare havia intentat enverinar-se. Una tarda, cap al tard. Nosaltres encara érem nois que anàvem a estudi.

—Sí, me’n recordo. Vosaltres us vau quedar al passadís de la fonda, a la fosca. Potser hauria oblidat aquesta escena, però tu me la vas fer recordar una altra vegada; em sembla que era a Meliuseiev.

—Komarovski hi era.

—És molt possible. Era fàcil de veure’m al seu costat. Ens trobàvem sovint.

—Per què t’has tornat vermella?

—De sentir el nom de Komarovski als teus llavis. No hi estic acostumada; ha estat tan de sorpresa…

—Jo estava amb un company, un noi de la meva classe. A la fonda em va dir que havia reconegut Komarovski, l’home que ell per atzar ja havia vist una altra vegada en circumstàncies excepcionals. Un dia, anant de viatge, Mikhaïl Gordon havia estat testimoni ocular del suïcidi del meu pare, que era un ric industrial. Mixa viatjava en el mateix tren. El meu pare es va tirar daltabaix del tren i va morir així. L’acompanyava Komarovski, que era el seu advocat. Komarovski estafava el meu pare, li embolicava els negocis i el va conduir a la bancarrota; la via del suïcidi estava oberta. Ell és el responsable de la seva mort i del fet que jo quedés orfe.

—No pot ser. Quina coincidència tan plena de significació! És possible que sigui veritat? ¿Doncs també ha estat el teu geni del mal? Això ens uneix més encara; sembla una predestinació!

—Aquest és l’home del qual estic gelós, follament, insuportablement gelós.

—Què dius? No solament no l’estimo, sinó que el detesto.

—Creus tu que et coneixes tan bé? La naturalesa humana, especialment la femenina, és tan complicada i tan contradictòria! Potser amb la més petita part de la teva repulsió, tu hi estàs més sotmesa que no pas a qualsevol altre a qui de fet estimes més lliurement, d’una manera natural.

—És terrible això que has dit. I, com de costum, ho has dit amb tanta precisió que aquest absurd contra natura em sembla veritable. Però, aleshores, és espantós!

—Estigues tranquil·la. No en facis cas. Vull dir que enfront teu, estic gelós de tot el que és obscur, inconscient, d’allò que no es pot explicar ni comprendre. Estic gelós dels estris de la teva toaleta, de les gotes de suor de la teva pell, de les malalties que volten per l’aire i et poden atacar i intoxicar la sang. I igual com d’una infecció d’aquesta mena, estic gelós de Komarovski, que un dia te’m prendrà, igual com un dia la teva o la meva mort ens separarà. Ja sé que has de trobar complicat tot el que et dic. Però no encerto a dir-ho d’una manera més comprensible i més clara. T’estimo inconscientment, fins a perdre el seny, fins a l’infinit.

13

—Digues-me alguna altra cosa del teu marit. «En el llibre del destí estem en la mateixa línia», com diu Shakespeare.

—On?

—A Romeo i Julieta.

—Te’n vaig parlar molt a Meliuseiev, quan el cercava. I més tard, aquí, a Iuriatin, quan em vas contar que et volia arrestar en el seu tren especial. Ja et vaig dir que em pensava haver-lo vist una vegada de lluny, pujar en un cotxe, però potser només va ser una impressió meva. No pots imaginar-te com anava d’escortat! No em va semblar canviat. Sempre el mateix rostre bell i honest, decidit, el més honest dels rostres que jo he vist en la meva vida. Ni una ombra d’afectació, un caràcter viril, absolutament estrany a qualsevol fingiment. Sempre havia estat així i així continua essent. No obstant això, vaig advertir un canvi que em va alarmar. Com si alguna cosa d’abstracte s’hagués incorporat a la seva fesomia i l’hagués marcit. El seu rostre humà, viu, havia esdevingut una personificació, un principi, la representació d’una idea. Mentre l’observava se’m va encongir el cor. Vaig comprendre que tot allò era la conseqüència de la força a la qual ell s’havia lliurat, una força grandiosa, però fatal i despietada, que un dia no tindrà pietat ni tan sols d’ell. Em va semblar que estava marcat, que duia l’empremta d’una condemna. Potser m’equivoco; potser m’he deixat influir per les teves paraules de quan em vas contar la vostra entrevista. Arreplego tantes altres coses de tu, a més de l’amor!

—Parla’m de vosaltres abans de la revolució.

—En la meva vida vaig començar a somniar molt aviat la puresa. Ell n’era la personificació. Vivíem gairebé en el mateix pati, ell, Galiul·lin, i jo. Jo era la seva passió infantil. En veure’m, s’encongia i quedava glaçat. No deu estar bé que et conti aquestes coses, ja ho sé. Però seria pitjor si fingís no saber-les. Jo era la seva passió de noi, una passió que esclavitza i normalment es guarda amagada, perquè l’orgull infantil priva de confessar-la i, tanmateix, es porta pintada a la cara i tothom ho veu. Ens vam fer amics. Però ell i jo som tan diferents com iguals som tu i jo. Llavors, amb tot, el vaig escollir amb el cor. Vaig decidir d’unir la meva vida a la d’aquell minyó meravellós així que haguéssim entrat al món, i des d’aleshores m’hi vaig prometre mentalment. Pensa si en posseeix, de qualitats! Extraordinàries! Fill d’un senzill guardavies o vigilant del ferrocarril, per la seva sola intel·ligència i la seva tenacitat ha assolit —estava per dir el nivell, però és més just dir els cims— de la ciència universitària en dos camps: la matemàtica i la filologia. No és pas poc!

—Què és, doncs, allò que va espatllar la vostra harmonia, si us estimàveu tant?

—És difícil de dir. Intentaré d’explicar-me. Però trobo estrany haver de ser jo, una dona qualsevol, la qui hagi d’explicar-te, a tu, tan intel·ligent, per què es produeixen els esdeveniments generals de la vida, de la vida russa, i per què s’esfondren les famílies, la meva i la teva! Ja que no es tracta de les persones, de l’afinitat major o menor dels caràcters, d’amor o de desamor, sinó de tota cosa constituïda i organitzada, tot allò que toca els costums, les relacions i l’ordre humà, tot ha estat esmicolat pel capgirament de la societat sencera i la seva reconstitució sobre noves bases. Tota l’esfera de la vida quotidiana ha estat trasbalsada i destruïda. Només ha quedat la força primitiva que no està lligada a la vida de cada dia, despullada i erma de vida espiritual; aquesta força per a la qual res no ha canviat, perquè de tostemps ha sentit fred, ha tremolat i s’ha girat cap a una altra existència, la que tenia més a la vora, tan despullada i tan sola com ella. Tu i jo som com dues criatures primitives, Adam i Eva, que no tenien res per a cobrir-se als començaments del món: ara, a la seva fi, ens trobem igualment despullats i sense sopluig. Nosaltres dos som el darrer record del que ha estat creat al món de l’immesurablement gran en molts milers d’anys escolats entre ells i nosaltres. En virtut de tals meravelles desaparegudes respirem i estimem, i plorem i ens arrapem l’un a l’altre, i ens estrenyem mútuament.

14

Després d’una pausa, va continuar, més tranquil·la:

—T’ho diré: si Strélnikov esdevingués novament Patxenka Antípov, si deixés d’enfellonir-se i de desficiar-se; si el temps tomés endarrera; si en qualsevol indret llunyà, a la fi del món, per un miracle s’encengués la finestra de casa nostra amb el llum i els llibres damunt l’escriptori de Paixa, potser me n’hi aniria de genollons. Tot en mi s’estremiria. No podria resistir la crida del passat, la crida de la fidelitat. Li ho sacrificaria tot. Fins el que per a mi és més estimat: tu. I la meva intimitat amb tu, tan viva, tan espontània, tan natural. Perdona’m. No volia dir això. No és veritat.

Se li va tirar al coll i va esclatar en sanglots. Es va refer aviat i, eixugant-se les llàgrimes, va exclamar:

—És la mateixa veu del deure que t’empeny, a tu, cap a Tònia. Senyor, si en som, de miserables! ¿Què serà de nosaltres? On és el nostre deure?

Quan va estar completament calmada, continuà:

—Encara no t’he dit com va acabar la nostra felicitat. I tanmateix, aviat ho vaig veure clar. T’ho contaré, i no es tractarà solament de nosaltres. Ha estat el destí de molts.

—Parla, petit pou de saviesa.

—Ens vam casar poc temps abans de la guerra, dos anys abans. Gairebé no havíem tingut temps de començar a viure a casa nostra, de forjar la nostra vida, quan la guerra va esclatar. Jo estic convençuda que la guerra ha tingut la culpa de tot, de totes les dissorts que encara avui s’acarnissen sobre la nostra generació. Recordo bé la meva infantesa. Aquella època eren encara vigents les concepcions del pacífic segle passat. La cosa normal era confiar en la veu de la raó. Es considerava natural i necessari allò que la consciència suggeria. La mort d’un home a mans d’un altre era un cas rar, extraordinari, un fenomen que s’apartava dels camins de la consuetud. Una es pensava que els homicidis només existien en les tragèdies, en les novel·les de criminals i en la crònica negra dels periòdics, no en la vida normal. I, tot d’una, es produeix aquest salt d’una regularitat plàcida i innocent, a la sang i als gemecs, a la follia general, a l’ensalvatjament de cada dia i de cada hora, a l’homicidi legalitzat si no exalçat. Probablement tot això no pot deixar de tenir conseqüències. Tu potser recordes més bé que jo com tot, en un moment, va començar a desgavellar-se: el funcionament dels trens, el proveïment de la ciutat, les bases de l’harmonia familiar, els fonaments morals de la consciència.

—Continua. Sé el que diràs ara. Ho has comprès tot. És un goig escoltar-te.

—Llavors sobre la terra russa va arribar la no-veritat. El pitjor mal, l’arrel dels mals futurs, fou la pèrdua de la confiança en el valor de la pròpia opinió. Es va creure que havien passat els temps que els homes seguien els suggeriments del sentit moral, i que allò que calia era cantar a cor i viure de conceptes absoluts, imposats des de dalt. Va començar el domini de la frase, d’antuvi monàrquica, més tard revolucionària. Tothom va ser víctima d’aquest error social; el contagi va ser general. Tota cosa en fou influenciada. Ni tan solament casa nostra fou estalviada; alguna cosa es va esberlar. En lloc de l’espontaneïtat que havia regnat en les nostres relacions, es va infiltrar fins en les nostres converses una espurna de bajana declamació, un pensament de fals, la necessitat absoluta de jutjar en forma intel·ligent els grans temes que es consideraven obligatoris per a tothom. ¿És que potser un home d’esperit elevat i exigent amb si mateix com Paixa, un home que certament sabia distingir la substància de l’aparença, podia passar vora d’aquesta falsedat que estava a l’aguait, sense adonar-se’n? Fou aquí on va cometre l’error fatal que ho va decidir tot. Va prendre aquell signe del temps, aquell mal social, per un fenomen familiar. Es va inculpar de la manca de naturalitat del to, de l’artificiositat oficial dels nostres raonaments, i es va considerar eixorc, mediocre, un home vulgar. Trobaràs probablement inversemblant que aquestes bajanades poguessin fer cap pes sobre la nostra vida. Doncs no et pots pas imaginar fins on eren importants i quantes follies no va cometre Paixa a causa d’elles. Se’n va anar a la guerra, cosa que ningú no li demanava de fer. I ho va fer per alliberar-nos de la seva presència, de la imaginària opressió que segons ell la seva presència exercia. Aquí va començar la seva follia. Per un amor propi jovenívol, falsament dirigit, s’havia sentit ofès per alguna cosa de la vida, per alguna cosa que la gent no sol prendre per ofensa. Se les va emprendre amb el curs dels esdeveniments i amb la història, amb la qual van començar les desavinences. Encara avui passa comptes a la història. D’aquí vénen les seves forassenyades provocacions. Per aquesta estúpida pretensió se’n va de dret a la perdició segura. Si jo podia salvar-lo!

—De quina manera tan increïblement pura i forta l’estimes! Estima’l, doncs. No n’estic pas gelós, no vull interposar-me entre vosaltres.

15

Va arribar l’estiu i va passar inadvertit. El doctor es va guarir. Mentre esperava una eventual partença cap a Moscou, va prestar servei a tres llocs. La ràpida desvaloració de la moneda el va obligar a procurar-se diverses ocupacions.

Es llevava a trenc d’alba, sortia al carrer Kupetxeskaia i baixava avall, passant pel davant del cinema Gigant, fins a l’antiga tipografia de l’exèrcit cosac dels Urals, ara rebatejada: «El compositor roig». A la cantonada del carrer Gorodskaia, a la porta de la Direcció dels Negocis, hi havia el cartell: «Oficina de reclamacions». Travessava la plaça de biaix i anava a sortir al carrer Malaia Buianovka. Més enllà de la fàbrica Stengop, pel pati posterior de l’hospital entrava al dispensari militar, que era el lloc on duia a terme la seva tasca principal.

La meitat del trajecte es podia fer sota dels esponerosos arbres que sobreeixien per damunt les tanques, al costat de curioses casetes, la major part de fusta, amb teulats punxeguts amb estacades i amb les portes enreixades i motllurades.

Prop del dispensari, allà on hi havia hagut el jardí de la comercianta Goregliadova, sorgia una casa baixa i estranya, d’antic estil rus. Estava decorada amb majòliques de biaix, que formaven petites piràmides amb les puntes enfora, com les dels antics palaus dels boiards a Moscou.

Tres o quatre vegades cada desena, sortia del dispensari per anar a les sessions de l’Oblazdra de Iuriatin —Comitè regional de Sanitat—, que tenia la seu a l’antiga casa Lighetti, al carrer Staraia Miaskaia.

En un altre barri, molt apartat, es trobava la casa que el pare d’Anfim, Efim Samdeviàtov, havia regalat a la ciutat, en record de la seva muller morta en deslliurar Anfim. Era la seu de l’Institut de Ginecologia i d’Obstetrícia fundat per Samdeviàtov. S’hi desenvolupaven els cursos accelerats mèdico-quirúrgics «Rosa Luxemburg». Iuri Andréievitx hi feia classes de Patologia general i d’altres matèries de la Facultat.

Tornava a la nit, molt tard, de totes aquestes ocupacions, cansat i afamat, i trobava Larissa Fiódorovna enfeinada en els quefers domèstics, als fogons o al safareig. Sota aquest aspecte prosaic i quotidià, despentinada, amb les mànigues arromangades i les gires de les faldilles ajustades al costat, intimidava amb la seva sobirana bellesa, tan evident com si l’hagués sorpresa abillada per anar al ball, muntada damunt de talons alts, amb un ric i fressós vestit escollat.

Larissa cuinava o rentava la roba; després, amb l’aigua de la bugada, fregava el trespol, o, més tranquil·la i menys afanyada, planxava i repassava la roba blanca d’ella, del doctor i de Katienka. O, a vegades, després d’haver enllestit la cuinà, la bugada i la neteja, donava lliçons a la nena; o bé, endinsant-se en els seus manuals, es dedicava a la pròpia reeducació política abans de reprendre l’ensenyament a la nova escola reformada.

Com més prop d’ell sentia Lara i la petita, més li costava tractar-les amb familiaritat, i més rigorosa era la prohibició que li imposava el sentit del deure envers els seus i el remordiment per la fidelitat violada. Aquesta reserva no tenia res d’ofensiu per a Lara i per a Katienka; al contrari, una tal manca de familiaritat envers elles comportava un pregon respecte que excloïa qualsevol mena de desimboltura o d’impolidesa.

Aquest desdoblament sovint turmentava i feria Iuri Andréievitx. Només s’hi havia acostumat en la forma en què hom s’acostuma a una ferida no ben cicatritzada que contínuament es torna a obrir.

16

Així van passar dos o tres mesos. Un dia, per l’octubre, Iuri Andréievitx va dir a Larissa Fiódorovna:

—No ho saps? Sembla que aviat hauré de deixar la feina. És la història de sempre, que es repeteix. La cosa comença de la millor manera: «Estem molt contents de la vostra honesta tasca. I de les vostres idees, especialment les noves; i de tot en general. Les acceptem de bon grat. Enhorabona. Treballeu, lluiteu, investigueu».

»A l’hora dels fets, s’entén per idees només la seva exteriorització, l’exaltació verbal de la revolució i de l’autoritat constituïda. Això descoratja i deprimeix; jo no en sóc capaç. Potser, vista la realitat, tenen raó; però jo no estic amb ells. M’és difícil acomodar-me a la idea que són uns herois i unes ànimes excelses, i jo, en canvi, una animeta mesquina amb tendències a l’obscurantisme i a l’esclavatge de l’home. No has sentit parlar mai de Nikolai Vedenjapin?

—Sí, fins i tot abans de conèixer-te; tu també me n’has parlat sovint. Sovint també en parla Símuixa Tuntsova, que n’és una deixebla. Però, per vergonya meva, no he llegit cap llibre seu. Les obres exclusivament de filosofia no m’agraden. Al meu entendre, la filosofia ha de ser com un sobri condiment de l’art i de la vida. Ocupar-se solament de filosofia, ho trobo tan estrany com alimentar-se solament de raves. Excusa’m; t’he interromput amb les meves beneiteries.

—No, al contrari. Estic d’acord amb tu; comparteixo el teu criteri. Sí, és el meu oncle. Potser és veritat que la seva influència m’ha malmès. Ells mateixos proclamen a cor: un diagnòstic genial, un diagnòstic genial. I és veritat. Rarament m’equivoco en diagnosticar una malaltia. Però això es fa per intuïció, ho entens?; i ells l’odien i, en canvi, jo potser en tinc massa; intuïció, és a dir, coneixement integral que abasta d’un sol cop tot el quadre. M’esperona el problema del mimetisme, de l’adaptació exterior dels organismes al color de l’ambient que els envolta. I, aquí, en aquesta adaptació cromàtica s’amaga el sorprenent passatge de l’interior a l’exterior. He gosat assenyalar-ho en les meves lliçons, i el comentari ha estat: «Idealisme, misticisme. La filosofia de la natura de Goethe, neoschellinguianisme». Me n’hauré d’anar. Jo mateix demanaré de ser descarregat de la feina del Gubzdrav, i provaré de restar a l’hospital, mentre no em treguin. No et voldria esverar, però tinc la sensació que un dia o altre seré arrestat.

—Per caritat, Iúrotxka. Encara n’hi ha per dies d’això, afortunadament. Però la veritat és que ser més prudent no et perjudicarà. Segons que he pogut observar, la instauració de tot poder nou travessa diverses etapes. La primera consisteix en el triomf de la raó, l’esperit crític i la lluita contra els prejudicis. Després ve el segon període; hi prevalen les forces obscures dels qui «s’adhereixen», dels simpatitzants per conveniència. I aleshores comencen les denúncies, les sospites, les intrigues i els odis. Tens raó, tu; ens trobem al començament de la segona fase i no cal anar massa lluny per a trobar exemples. Han arribat aquí, procedents de Khodatskoie, per a ocupar el càrrec de jutges del tribunal revolucionari, dos vells presoners polítics, antics obrers: Antípov i un tal Tiverzín; tots dos em coneixen prou bé i un d’ells, per afegitó, és el pare del meu marit. I quan he sabut que havien arribat he començat a tremolar per la vida de Katienka i per la meva. D’ells es pot esperar tot. Antípov em té antipatia i amb gent del seu tarannà es pot esperar perfectament que un bon dia, en nom de la suprema justícia revolucionària, m’arreplegaran junt amb Paixa, i de nosaltres no se’n sabrà res més.

Poc temps després, la conversació va seguir. Mentrestant, havia estat practicat un escorcoll nocturn a la casa número 48 del carrer Malaia Buianovka, al costat del dispensari, de la vídua Goregliadov. Havien estat descoberts un dipòsit d’armes i una organització contra-revolucionària. Van ésser detingudes moltes persones, i van continuar els escorcolls i les detencions a la ciutat. La gent murmurava que uns quants dels sospitosos havien aconseguit passar el riu i se sentia dir: «¿I què hi han guanyat? No n’hi ha prou amb passar el riu. Més enllà n’hi ha un altre, i un altre. A Blagovaixtxensk, sobre l’Amur, per exemple, una riba pertany a l’Estat soviètic, l’altra a la Xina. Et capbusses dins l’aigua, nedes i adéu-siau! I, vés, busca’ls. D’allò sí que se’n pot dir un riu. Però és molt diferent d’això».

—L’atmosfera s’enterboleix —va dir Lara—. Ja ha passat el temps que ens podíem sentir segurs. Acabaran per detenir-nos a tu i a mi. ¿Què serà de Katienka, aleshores? Jo sóc la seva mare, he de prevenir la desgràcia i trobar un camí de sortida. Quan hi penso em sembla que em torno boja.

—Provem de pensar-hi tots dos. ¿On podríem trobar ajut? Tenim la possibilitat de conjurar aquest perill? És una cosa fatal.

—No és possible fugir, ni sabríem on anar. Però ens podem retirar en algun indret apartat, que quedi discret. Per exemple, podem anar-nos-en a Varikino. Jo m’ocuparé de la casa. Queda bastant lluny i tot ha estat abandonat. Allà baix no estarem tan a la vista com estem aquí. S’apropa l’hivern. Em veig en cor de fer-hi front, allà baix. Abans no ens vinguin a buscar, haurem guanyat un any de vida, i ja és alguna cosa. Samdeviàtov ens ajudaria a mantenir els contactes amb la ciutat. Fins i tot potser estaria disposat a amagar-nos. ¿Què te’n sembla? La veritat és que allà no hi ha ni una ànima vivent, és un desert, un lloc que fa por. Almenys així era pel mes de març, quan jo hi vaig anar. Diuen que hi volten els llops. És terrible. Però els homes, sobretot els homes com Antípov i Tiverzín, avui són prou pitjor que els llops.

—No sé què dir-te. D’altra banda, tu ets la primera que m’empenys a marxar cap a Moscou i a insistir que no demori el viatge. Ara és més fàcil; m’he informat a l’estació. Ja no fan cas dels venedors clandestins, i, segons que sembla, no detenen ningú que trobin als trens. Ja estan cansats d’afusellar; han minvat molt les afusellades. I jo estic preocupat pel fet que cap de les cartes que he escrit a Moscou no hagi obtingut resposta. Cal que m’hi arribi a saber què s’ha fet dels meus familiars. Tu ets la primera d’aconsellar-m’ho. ¿Com he d’interpretar, doncs, això que dius sobre Varikino? ¿És possible que et vulguis aventurar sense mi en aquell lloc espantable?

—No, sense tu, no cal ni parlar-ne.

—I d’altra banda, en canvi, m’engegues a Moscou.

—Sí, em sembla indispensable.

—Escolta. Tinc un pla magnífic. Anem-nos-en tots cap a Moscou. Tu i Katienka marxareu amb mi.

—A Moscou? T’has tornat boig. Per quin motiu? No, jo he de quedar-me. No em puc moure d’aquí; no puc allunyar-me. Aquí es decideix la sort de Patxenka. He d’esperar a veure quin tomb fan les coses i d’estar a l’abast, si em necessita.

—Aleshores, hem de pensar en Katienka.

—De tant en tant em ve a veure Símuixa, Sima Tuntsova. Vam parlar de tu fa dies.

—Ja ho sé. Sovint la veig a casa.

—Em deixes meravellada. On teniu els ulls els homes? Al teu lloc, jo ja me n’hauria enamorat. No t’has fixat quina gràcia, quina distinció! Alta, bonica, intel·ligent, instruïda, bona, i tan justa en els seus judicis!

—La seva germana Glafira, la modista, em va tallar els cabells i em va afaitar el dia que vaig arribar de la meva captivitat.

—Ja la conec. Viuen juntes amb la gran, Evdókia, la bibliotecària. És una honesta família de treballadors. En cas extrem, li demanaria que es fessin càrrec de Katienka, si tu i jo fóssim detinguts. Encara no ho tinc decidit.

—Només en cas extrem. Abans això no arribi, tenim temps de pensar-nos-hi.

—Diuen que Sima no està bé del cap. En realitat, no es pot considerar com una dona normal. Però és a causa de la seva profunditat i de la seva originalitat. Té una cultura extraordinària, però no pas a la manera dels intel·lectuals, sinó a la del poble. Entre tu i ella hi ha una gran afinitat d’idees. Li confiaria l’educació de Kàtia ben descansada.

17

El doctor va anar encara, una altra vegada, a l’estació i va tornar-ne sense haver decidit res. Tot continuà en la incertesa. Davant d’ell i de Lara es dreçava l’ignot. El dia era fred i fosc, com ho són els que anuncien les primeres nevades. A les cruïlles, on es presentava més ample que no pas als carrers estrets, el cel tenia un aspecte hivernal.

En arribar a casa, va trobar Símuixa de visita amb Lara. Llur conversa gairebé tenia el caire d’una lliçó que l’hostessa donava a la mestressa de la casa. No les va voler destorbar i, per altra part, desitjava restar sol una estona. Les dones eren a la cambra del costat, i, a través de la porta ajustada, tapada amb una cortina, se sentia la conversa.

—No en feu cas si cuso, Símuixa. Us segueixo atentament. A la Universitat, en un altre temps, vaig freqüentar les classes d’història i de filosofia. Les vostres idees m’interessen molt i, per a mi, és un plaer escoltar-vos. Fa unes quantes nits que no dormim, assaltats per tota mena de pensaments. El meu deure de mare és preocupar-me per la seguretat de Katienka en cas que ens passi una desgràcia. Cal pensar-hi seriosament i jo no estic en condicions de fer-ho; em dol de reconèixer-ho.

Em sento deprimida pel cansament i per la son endarrerida, i les vostres converses em serveixen de sedant. D’altra banda, aviat començarà a nevar i, quan neva, és molt agradable d’escoltar llargues converses intel·ligents. Si es mira la finestra mentre cau neu, sempre sembla que algú travessi el pati per entrar a casa, no és veritat? Parleu, Símuixa, us escolto.

—Fins on havíem arribat, la darrera vegada?

Iuri Andréievitx no pogué sentir la resposta de Lara. Escoltà allò que deia Sima.

—També ens podem servir de les paraules cultura i època. Però poden ser enteses de maneres diferents. Per aquest motiu, a causa de la seva manca de precisió, no ens en servirem: les substituirem per altres expressions. Jo diria que l’home està format per dues parts: Déu i el treball. El desenvolupament de l’esperit humà és la suma de treballs diferenciats, d’enorme duració en el temps. Tals treballs han estat acomplerts per les generacions i s’han succeït l’un a l’altre. Un treball d’aquesta naturalesa fou Egipte; un altre Grècia; un treball semblant fou la coneixença bíblica de Déu per part dels Profetes. Un altre, el darrer en el temps, que per ara no ha trobat substitut i que és a la base de tota la inspiració, és el cristianisme. Per tal que pugueu capir allò que aquest treball sense precedents ha aportat de nou, per tal que us en pugueu fer càrrec en forma immediata i fulgurant, no com el coneixeu i esteu acostumada a considerar-lo, sinó en forma més senzilla i més directa, examinaré amb vós uns quants fragments de textos religiosos, només una petita part i, encara, reduïda. Gairebé tots els càntics de lloança són una combinació de conceptes del Vell Testament i del Nou, posats l’un al costat de l’altre. Als de l’antic món —el de l’esbarzer que no crema, l’èxode d’Israel a Egipte, els adolescents en el forn ardent, Jonàs en el ventre de la balena i tants d’altres— s’han d’afegir, costat per costat, les tesis del nou, les idees sobre la concepció de la Mare de Déu, per exemple, i sobre la resurrecció de Crist. En aquesta freqüent i gairebé constant combinació, l’antiguitat del Vell i la novetat del Nou i llur diferència destaquen amb particular relleu. En diversos versicles, la immaculada concepció de Maria és comparada al pas del Mar Roig pels hebreus. Per exemple, en el versicle: «En el Mar Mort es delineava algun cop la imatge de la Verge pura», «El mar, havent-hi passat els hebreus, es féu novament infranquejable; la Verge, havent nascut Emmanuel, romangué incorruptible», és a dir, després de passar el poble d’Israel, la mar esdevingué novament infranquejable, igual com la Verge després d’haver deslliurat el Senyor, romangué immaculada. ¿Entre quina classe d’esdeveniments existeix relació? Tots dos són esdeveniments sobrenaturals; tots dos són considerats prodigis. Però, ¿on radicava el prodigi al dir de dues èpoques diferents, la primitiva, antiquíssima, i la moderna post-romana que es prolonga tan endavant en el temps? En el primer cas, per ordre d’un capitost popular, el patriarca Moisès, i per un signe de la seva vareta, el mar s’obre, deixa passar un poble sencer, una gernació humana composta per centenars de milers d’éssers, i, havent passat el darrer, el mar es torna a tancar i submergeix els egipcis que els perseguien. Un esdeveniment espectacular, segons l’esperit de l’antiguitat: l’element natural dòcil a la veu màgica, una gernació innombrable, com les tropes romanes durant les expedicions, un poble i un cap, coses visibles i audibles, que colpeixen la imaginació. En l’altre cas, una donzella, un fet habitual al qual el món antic no hauria prestat atenció, dóna en secret i en silenci la vida a un infant, i dóna al món la vida, el miracle de la vida, «la vida de la vida», com després es dirà. El seu part és il·legítim, no ja des del punt de vista dels fariseus, perquè no ha estat sancionat pel matrimoni, sinó encara perquè és contrari a les lleis de la natura. Aquella donzella pareix no pas per causes fisiològiques, sinó per un prodigi, per una inspiració. Es tracta de la mateixa inspiració en virtut de la qual l’Evangeli, que contraposa l’excepcionalitat a la normalitat i els dies de feina als de festa, vol bastir la vida pel damunt de qualsevol constricció. Quina profunda significació no té aquest canvi! Es veu com per al cel —ja que és amb els ulls del cel que cal valorar tot això, perquè tot això s’acompleix per voluntat del cel, dins el divinal marc de la unicitat—, es veu, doncs, com una particular circumstància humana, insignificant des del punt de vista de l’antiguitat, esdevé, en canvi, per al cel, equivalent a l’emigració d’un poble sencer. Alguna cosa havia canviat en el món. Desapareguda Roma, cessà el poder del nombre, l’obligació imposada per les armes a cadascú, de viure com tots els altres, com la massa. Els capitosts i els pobles s’esborren en el passat i sorgeix el respecte a la personalitat, l’afirmació de la llibertat. Una senzilla vida humana esdevingué la història d’un Déu, i va omplir tot l’espai de l’univers del seu contingut. Tal com diu un càntic de l’Anunciació: Adam volia convertir-se en Déu i es va equivocar, i no ho esdevingué; però ara Déu es converteix en home per tal de fer d’Adam un Déu («Déu és home i fa Déu Adam»).

Sima va continuar:

—Ara us diré una altra cosa, sense apartar-nos del tema. Però faré una petita digressió. Pel que es refereix a la protecció dels treballadors i de la maternitat, i la lluita contra el poder del lucre, la nostra època revolucionària no té precedents, no s’oblidarà mai i és rica en conquestes que duraran sempre. En canvi, pel que respecta a la concepció de la vida, la teoria de la felicitat avui instaurada no reïx a fer creure que parla seriosament, perquè apareix clarament com una ridícula supervivència. Aquestes declamacions sobre els capitosts i sobre els pobles podrien fer-nos retrocedir als temps bíblics dels pobles pastors i dels patriarques, posat que tinguessin la força de tirar la vida endarrera i de fer tornar a l’ou la història de mil·lenaris. Afortunadament això és impossible. Ara us diré alguna cosa sobre Crist i la Magdalena, no pas fonamentant-me en els Evangelis, sinó en les oracions de Setmana Santa, de dimarts, em sembla, o bé de dimecres. Però vós ja coneixeu tot això, Larissa Fiódorovna. Només us volia recordar alguna cosa, sense la pretensió de donar-vos una lliçó. Com ja sabeu, en eslau passió significa, abans que tot, sofriment, el sofriment, del Senyor. «La meva ànima, esclavitzada pel sofriment, s’embruteix». A més, en la més recent accepció russa, la paraula té també el significat de vici, de concupiscència. «Foragitats del Paradís, cerquen de tornar-hi a entrar per mitjà de l’abstinència de les passions». Probablement no sóc prou pietosa, però no m’agraden aquestes lectures pre-pasquals destinades a sufocar la sensualitat i a mortificar la carn. Em semblen oracions vulgars, totxes, privades de la poesia que alena en els altres textos religiosos, oracions compostes per cenobites grassos de pell greixosa. I pot ser molt bé que aquests monjos hagin viscut d’acord amb una consciència exigent. No es tracta d’ells, sinó del contingut de tals fragments. En aquestes lamentacions es dóna una importància exagerada a les diverses febleses del cos, tant si està ben apeixat com magre. Ho trobo repugnant. Coses secundàries, baixes de sostre, no substancials, assumeixen un relleu excessiu que no mereixen pas. Perdoneu-me que no acabi d’arribar al que interessa. Anem-hi. Sempre m’ha interessat saber per què l’esment de la Magdalena està posat justament a la vigília de Pasqua, a la vigília de la mort de Crist i de la seva resurrecció. No m’ho acabo d’explicar, però l’admonició sobre l’essència de la vida escau molt bé al moment del seu comiat d’aquesta vida i del pressentiment del seu retorn. Escolteu ara quina passió més viva no hi ha en aquest esment, i com és de dreturer. Hi ha controvèrsia sobre si es tracta de la Magdalena o de Maria Egipcíaca o de qualsevol altra Maria. Sigui com sigui, prega així el Senyor: «Remet la meva culpa com deixo anar jo els meus cabells». La set de perdó i el penediment assoleixen una expressió admirable. Queden a l’abast de la mà. Hi ha una altra exclamació semblant en un altre himne del mateix dia, més especificat, on amb una major certesa es veu que es tracta de la Magdalena. Amb terrible evidència es penedeix del seu passat i es lamenta que cada nit es tornin a encendre en ella els antics impulsos. «La nit torna a encendre en mi els desigs irrefrenables, obscura guerra sense lluna del pecat». Prega Crist que aculli les seves llàgrimes de penediment i que s’inclini als sospirs del seu cor, per tal que ella li pugui eixugar els càndids peus amb els seus propis cabells, el fresseig dels quals obliga Eva a amagar-se al Paradís, confosa i vergonyosa. «Besaré els teus peus puríssims i els eixugaré amb els cabells del meu cap, com Eva al Paradís s’amaga espaordida, amb les orelles plenes de la remor». Quina arrel essencial, quina identificació entre Déu i la vida, entre Déu i l’individu, entre Déu i la dona!

18

Iuri Andréievitx havia tornat cansat de l’estació. Era el seu dia lliure de la desena. Habitualment, els dies de llibertat es refeia de la son endarrerida de la setmana. S’ajeia sobre el divan, mig incorporat damunt el colze o completament estirat. A desgrat de sentir Sima mig endormiscat, l’escoltava amb goig.

«Tot això, ho ha tret de l’oncle Kólia —pensava—, però, si ho és, d’intel·ligent i bona persona!».

Es va alçar del divan i es va acostar a la finestra que donava al pati, igual com la de la cambra del costat d’on les veus de Lara i Símuixa arribaven ara com un xiuxiueig imperceptible.

El temps es posava lleig. Es començava a fer de nit. Dues garses van arribar en un vol sobre el pati, i van planar-hi al damunt una estona cercant on posar-se. El vent els esbullava i els inflava les plomes. Es van posar damunt la tapa del caixó de les escombraries, d’allí a l’estacada, després van baixar a terra i van començar a caminar pel pati.

«Les garses arriben amb la neu», va pensar. Al mateix moment, va sentir Sima que deia, darrera la cortina:

—Les garses duen notícies. Visita o carta.

Al cap d’una estoneta va sonar la campaneta que Iuri Andréievitx havia arranjat. Larissa Fiódorovna va sortir del darrera de la cortina i va anar de pressa al rebedor, a obrir. Pel que va dir ella, Iuri Andréievitx va comprendre que era la germana de Sima, Glafira Severínovna.

—Busqueu la vostra germana? —va preguntar Larissa Fiódorovna—. És aquí.

—No, no la busco a ella. Però, ja que hi sóc, ¿per què no? Ens n’anirem totes dues, si és que ha de tornar a casa. Però no venia per això. Hi ha una carta per al vostre amic. Ja pot donar gràcies que també vaig treballar a correus una vegada. La carta ha passat per moltes mans i per fi ha arribat a les meves, a través d’un conegut. No aconseguien trobar el destinatari. Però jo el conec. Un dia fins li vaig tallar la barba.

La carta, de moltes pàgines, es veia molt toquejada i greixosa, dins un sobre que duia molts timbres i estava mig esqueixat: era de Tònia. No es va recordar mai, després, de com se l’havia trobada a les mans, ni quan Lara la hi havia lliurada. En començar a llegir-la, tenia encara esment de la ciutat i de la casa on es trobava, però a mesura que llegia en perdia consciència. Sima se’n va anar, havent-se acomiadat també d’ell; ell la va saludar sense adonar-se’n, d’esma. Oblidava on era i qui l’envoltava.

«Iura —escrivia Antonina Alexàndrovna—, ¿no saps que tenim una nena? Li hem posat Matxa en record de la teva mare Maria Nikolàievna.

»Ara una altra cosa: uns quants homes polítics coneguts, membres del partit dels cadets i socialistes de dreta, Miliukov, Kisevetter, la Kuskova i d’altres, entre els quals es compta l’oncle Nikolai Alexàndrovitx Gromeko, han estat expulsats de Rússia. També el pare i nosaltres, en tant que membres de la seva família.

»És una desgràcia, especialment tenint en compte la teva absència, però hem de resignar-nos i donar gràcies a Déu per una forma tan benigna d’expulsió, en tan terrible període. Hauria pogut ser pitjor. Si tu fossis aquí te n’aniries junt amb nosaltres. Però, ¿on deus ser a hores d’ara? Envio la carta a l’adreça de l’Antípova i ella ja te la farà arribar si et troba. Em turmenta la incertitud. No sé si l’autorització per a marxar, que hem obtingut tots nosaltres, també t’afectarà a tu, en tant que membre de la nostra família, més endavant quan tornis, si és que arribes a tornar a casa. Jo crec que encara vius i que tornaràs, el cor m’ho diu i jo tinc confiança en la seva veu. Potser al temps del teu retorn les condicions de vida a Rússia seran menys rigoroses i tu mateix podràs demanar una autorització personal per a anar a l’estranger, i ens podrem reunir en alguna banda novament. Però mentre estic escrivint no aconsegueixo creure que tanta felicitat pugui arribar.

»Tot el mal radica en el fet que jo t’estimo i tu no m’estimes a mi. Em basquejo per trobar la significació d’aquesta condemna, per interpretar-la, per justificar-la. Furgo i sotjo la meva ànima, examino un cop i un altre tota la nostra vida i tot el que sé de mi, i no veig el principi, i no encerto a recordar quina cosa puc haver fet i com, perquè al meu damunt hagi caigut aquesta dissort. Sembla com si tu em veiessis malament, com si no em miressis amb bons ulls; sota una llum falsa, com reflectida en un espill deformat.

»Però jo t’estimo. Si tan solament poguessis imaginar-te com t’estimo! Estimo tot el que en tu hi ha de particular, tot el que hi ha de positiu i el que no ho és, tots els trets comuns teus, tan estimats en la seva no gens comuna combinació, el teu rostre ennoblit per una llum interior, un rostre que sense això potser no resultaria bell, el teu talent i la teva intel·ligència, que semblen haver ocupat tot el lloc de la voluntat que et manca. Tot el que és teu m’és estimat i no conec un home millor que tu.

»Però, escolta. Encara que no t’estimés, encara que no m’agradessis tant, voldria amagar aquesta indiferència i pensar igualment a estimar-te. Només per basarda de l’humiliant i destructiu càstig que significa no estimar, em guardaria inconscientment d’adonar-me que no t’estimava. Ni tu ni jo no ho hauríem sabut mai. El meu cor m’ho amagaria, perquè no estimar és gairebé un homicidi i jo mai no tindria la força de descarregar un cop així sobre ningú.

»A pesar que encara no tenim res decidit, potser anirem a París. Veuré indrets llunyans, on a tu et van portar d’infant i on van ser educats el pare i l’oncle. El meu pare et saluda. Xura ha crescut, no és bell, però és un minyó gran i robust, i quan sent parlar de tu es posa a plorar llàgrimes amargues i desconsolades. No puc continuar. El cor se’m trenca a bocins. Adéu. Deixa que et faci el senyal de la creu per tota la nostra interminable separació, pels perills, per la incertitud, per tot el teu llarg i llarg i obscur camí. No t’acuso de res, no et faig cap retret, fes el que vulguis de la teva vida, solament sigui per al teu bé.

»Abans de marxar d’aquests terribles Urals, tan fatals per a nosaltres, he conegut, no pas a fons però, Larissa Fiódorovna. Li estic molt agraïda. Va estar sempre al meu costat en les dificultats i em va ajudar en el part. He de reconèixer sincerament que és una bona persona, però no vull fingir: és precisament el contrari del que sóc jo. Jo he vingut al món per fer la vida senzilla i cercar el camí just; ella per complicar la vida i esgarriar-lo.

»Adéu, he d’acabar. Han entrat a buscar la carta i és hora de preparar-se. Oh, Iura, amor meu estimat, espòs meu, pare dels meus fills, què ha passat? ¿No ens veurem més, mai més? Vet aquí que acabo d’escriure aquests mots: però t’adones del que signifiquen? ¿Ho comprens, ho comprens? M’apressen i em sembla gairebé el senyal que han vingut a prendre’m per dur-me a la força. Iura, Iura!».

Iuri Andréievitx va alçar els ulls de la carta; uns ulls absents i sense llàgrimes, orbs i eixuts pel sofriment. No veia res d’allò que l-’envoltava, no s’adonava de res.

Al defora nevava. El vent feia caure la neu cada vegada més de pressa i més espessa, com si volgués refer-se del temps perdut. Iuri Andréievitx mirava al seu davant, al defora de la finestra, com si no la veiés caure, sinó que continués llegint la carta de Tònia, com si, en lloc de caure petits estels de neu, caiguessin i voleiessin enllà petits bocins de paper blanc, entre els negres senyals de les lletres, sense fi, sense fi.

Va gemegar sense adonar-se’n i es va posar la mà al cor. Sentí que estava a punt d’esvanir-se, va fer unes quantes passes incertes cap al divan i va caure sense coneixement.