Catorzena part

NOVAMENTA VARIKINO

1

Era ple hivern. La neu queia a grossos borrallons. Iuri Andréievitx va tornar de l’hospital a casa.

—Ha arribat Komarovski —li va dir Lara amb veu sufocada, sortint a rebre’l.

Es van aturar al rebedor. Ella tenia un aspecte extraviat, com si l’haguessin colpejada.

—D’on? I com? És aquí?

—No, naturalment. Ha estat aquí, aquest matí i tornarà aquesta tarda. Es deixarà sentir aviat. Vol parlar amb tu.

—Per què ha vingut?

—No he entès ben bé tot el que m’ha dit. Diu que va de pas cap a l’Extrem Orient i ha fet a posta una marrada fins aquí, a Iuriatin, per tal de veure’ns. Sobretot per tu i per Paixa. Ha parlat molt de vosaltres dos. Diu que tots tres, tu, Paixa i jo, estem en perill de mort i que solament ell pot salvar-nos si és que ens el volem escoltar.

—Jo me’n vaig. No el vull veure.

Lara va esclatar en plors, es va agenollar i provà d’abraçar-se-li a les cames, amagant-hi el cap entremig. Ell li ho va impedir subjectant-la a la força.

—Queda’t. Fes-ho per mi, t’ho suplico. No tinc cap motiu per a témer de restar sola amb ell. Només seria penós. Estalvia’m aquesta entrevista de tu a tu. Per altra part, és un home expert, pràctic. Ens pot donar un bon consell. La teva aversió envers ell, la trobo natural. Però et prego que facis un esforç i çt quedis.

—Què tens, àngel meu? Calma’t. Què fas? No t’agenollis. Aixeca’t. No estiguis trista. Allibera’t d’aquest malson que et persegueix. Tota la vida que t’empaita. Aquí em tens a mi. Si cal, si tu m’ho demanes, el mataré.

Al cap de poca estona es féu de nit; va regnar la fosca. Ja feia temps que els forats del trespol havien estat tapats pertot arreu. Iuri Andréievitx estava amatent i, quan se’n feien de nous, els tapava tot seguit. També tenien un gat gros, de pèl llarg, que es passava el temps en enigmàtica contemplació. Les rates no havien pas abandonat la casa, però es mostraven més prudents.

Mentre esperaven Komarovski, Larissa Fiódorovna va tallar unes quantes llesques de pa negre de racionament i va posar damunt la taula un plat amb patates bullides. Eren els preparatius per a rebre l’hoste al menjador dels antics amos, restablert a les seves antigues funcions. Hi havia una gran taula de roure i un feixuc bufet també de roure fosc. Al damunt de la taula hi havia un llum d’oli encès, el llum portàtil del doctor.

Com sorgit de les tenebres del desembre, Komarovski va arribar tot cobert per la neu que queia al carrer i que es desprenia a claps de la seva pellissa, del barret i de les sabates de goma, i en fondre’s feia bassiols al terra. El bigoti mullat i la barba que, un temps, duia afaitada i ara es deixava, a causa de la neu que s’hi havia enganxat, li donaven un aspecte com de dimoni dels Pastorets. Anava vestit amb una jaqueta en bon estat i uns pantalons que conservaven el séc. Abans de saludar i de dir res, es va pentinar amb molt de compte els cabells llargs i llisos amb una pinta de butxaca i es va eixugar amb un mocador el bigoti i les pestanyes humides. Després, amb expressió de tàcita complicitat, va estendre ambdues mans, l’esquerra a Larissa Fiódorovna i la dreta a Iuri Andréievitx.

—Diguem que som coneguts —els va fer—. Jo vaig estar en molt bones relacions amb el vostre pare, potser ho sabeu. Va morir, com qui diu, als meus braços. Us vaig mirant per veure si us hi assembleu; i no, no en teniu res. Era una naturalesa generosa. Impetuós, instintiu. A jutjar per l’aspecte, més aviat us assembleu a la vostra mare. Era una dona dolça i somniadora.

—Larissa Fiódorovna m’ha pregat d’escoltar-vos. Pel que sembla, teniu alguna cosa a dir-me. Per aquest motiu he cedit a la seva insistència. És un col·loqui al qual m’he vist obligat. Per pròpia voluntat, no hauria fet res per trobar-vos, i faig compte de no conèixer-vos. Doncs, sigueu concret. Què desitgeu?

—Bé, bé, amics meus. Jo ho comprenc tot, tot veritablement, i em faig càrrec de tot, fins al fons. Excuseu-me si goso dir que esteu fets l’un per a l’altre. Sou una parella extraordinàriament reeixida.

—Perdoneu si us interrompo. Us pregaria que no us fiquéssiu on no us demanen. No us demano la vostra simpatia. Esteu divagant.

—No us enfileu tan de pressa, jovencell. No; en realitat us assembleu més al vostre pare. Com ell, sou una pólvora. I bé, doncs, amb el vostre permís us felicito, minyons. Però dissortadament, i no és perquè jo ho digui, sou dos joves que no saben res i que no pensen en res; aquesta és la veritat. En dos dies d’estada aquí, jo he sabut de vosaltres més que no podeu sospitar. Esteu marxant pel caire de l’abisme i no us n’adoneu. Si no preveniu d’alguna manera el perill, els dies de la vostra llibertat, i potser els de la vostra vida, són comptats.

»Hi ha una certa mentalitat comunista. Són pocs els qui s’hi fan ben bé, però ningú com vosaltres no viola tan obertament aquesta manera de viure i de pensar, Iuri Andréievitx. No entenc per què cal excitar els tigres. Vós constituïu una ofensa per a aqueix món, una befa. Si almenys fos un secret; però aquí hi ha persones influents de Moscou que coneixen per peces menudes la vostra actitud. Els camarades Antípov i Tiverzín esmolen les dents contra vós i contra Larissa Fiódorovna.

»Vós sou un home lliure com un cosac, i feu el que us passa pel cap. Fer l’extravagant i jugar amb la vida és un dret que us pertany. Però Larissa Fiódorovna no és lliure. És mare. Té la responsabilitat de la vida i de la sort d’un infant. No pot fantasiejar ni viure als núvols.

»He perdut tot el matí per veure de persuadir-la i de fer-li considerar la situació en forma més seriosa, però no em vol escoltar. Exerciu la vostra autoritat i la vostra influència damunt d’ella. No té dret a jugar amb la seguretat de Katienka i li convé no menysprear els meus consells.

—Mai a la vida no he provat de persuadir ningú o de coaccionar-lo, sobretot si és una persona estimada, Larissa Fiódorovna és ben lliure d’escoltar-vos o de deixar d’escoltar-vos. És un afer seu. I, a més, no sé ni tan solament de què es tracta. No conec això que vós en dieu els vostres consells.

—Ben cert que em feu recordar el vostre pare, cada vegada més. Sou intractable com ell. I bé, anem a l’essencial. Però, com que es tracta d’un afer bastant complicat, us caldrà tenir paciència. Us prego que m’escolteu sense interrompre’m.

»En les altes esferes es preparen grans canvis. No, no, ho sé de bona font, ja en podeu estar segur. Es considera la perspectiva de conduir la cosa per altres camins més democràtics, una concessió a la legalitat normal; i la cosa va de pressa.

»Justament per aquest motiu, els organismes repressius que estan a punt de ser abolits, en la seva agonia augmentaran l’enfelloniment, i voldran saldar ràpidament els comptes locals. La vostra eliminació, Iuri Andréievitx, és a l’ordre del dia; el vostre nom és a la llista. No us ho dic per broma; ho he vist jo mateix, em podeu ben creure. Si no penseu a salvar-vos, fareu tard.

»Això només és la introducció. Ara ve la substància. Al litoral de l’oceà Pacífic, està en vies de concentrar-se la força política que ha restat fidel al Govern Provisional enderrocat i a l’Assemblea Constituent dissolta. En formen part els diputats de la Duma, homes polítics, els més notables ex-dirigents dels Zemstvo, homes d’afers, industrials. Els generals dels cossos voluntaris estan concentrant-hi allò que resta de les seves tropes.

»El poder soviètic no es vol assabentar de la constitució de la República d’Extrem Orient. La seva existència a la perifèria més aviat li resulta còmoda, ja que forma un coixí entre la Sibèria roja i el món exterior. De fet, el govern de la República serà mixt. Més de la meitat dels ministres han estat reservats per Moscou als comunistes, de manera que, amb el seu ajut, quan convingui, es pugui operar el capgirament i apoderar-se de la República. La intenció és claríssima; es tracta només d’aprofitar el temps que queda.

»Abans de la revolució, jo menava els afers dels germans Arkharov, Merkulov i d’altres comerciants i banquers de Vladivostok. Allà baix sóc conegut. Un emissari secret del Govern que es forma, mig en secret mig amb la connivència oficial soviètica, m’ha fet arribar la invitació per formar part del Govern d’Extrem Orient, a títol de ministre de Justícia. He acceptat i me n’hi vaig. Tot això, com ja us he dit, es fa amb la tolerància i el tàcit consentiment del poder soviètic, però no pas obertament; cal, doncs, no fer soroll sobre la cosa. Vós i Larissa Fiódorovna podeu fer el viatge amb mi. Des d’allà us podreu reunir fàcilment amb els vostres per mar. Suposo que ja sabeu que han estat expulsats. Una història que ha fet molt de soroll i tot Moscou n’ha anat ple. A Larissa Fiódorovna, li he promès de desviar el cop que està a punt de descarregar-se sobre Pàvel Pàvlovitx. En qualitat de membre d’un Govern autònom i reconegut, buscaré Strélnikov a la Sibèria oriental i l’ajudaré a passar a la nostra regió. En el cas que no reeixís a fugir, proposaré un canvi amb qualsevol persona que els aliats tinguin al seu poder i que interessi el poder central de Moscou.

Larissa Fiódorovna seguia la conversa amb dificultat, i el seu significat sovint li escapava. Però, en escoltar les darreres paraules de Komarovski referents a la salvació del doctor i de Strélnikov, va sortir del seu ensopiment, va prestar atenció i, ruboritzada, es va ficar a la conversa.

—¿T’adones, Iúrotxka, de la importància d’aquests projectes en relació a Paixa?

—Ets massa confiada, estimada meva. Una cosa són els projectes i una altra la realitat. Jo no vull dir que Víktor Ippólitovitx ens vulgui enganyar. Però, fins ara, fa castells en l’aire. I ara, Víktor Ippólitovitx, us respondré amb poques paraules. Us dono gràcies per la vostra sol·licitud, però ¿com podeu pensar que jo toleraré que sigueu justament vós el qui disposi de mi? Pel que es refereix a la vostra proposta sobre Strélnikov, la decisió pertany a Lara.

—En què consisteix la qüestió? Senzillament, en si ens hem de posar en camí amb ell, tal com ell proposa, o no. Saps de sobres que jo no marxaré sense tu.

Komarovski se servia sovint alcohol de l’ampolla que Iuri Andréievitx havia portat del dispensari, oberta i posada damunt de la taula, menjava patates i a poc a poc s’embriagava.

2

Ja era tard. Adesiara, el llum deixava anar la petita bola de ble consumit i després de crepitar, la flama s’animava; la cambra quedava vivament il·luminada durant un moment. Després, tot s’enfonsava novament en l’ombra. Lara i el doctor tenien son, desitjaven, d’altra banda, parlar tots sols i Komarovski no se n’anava. La seva presència constituïa una opressió, com la de la vista del bufet feixuc de roure, o com l’angoixosa de la gèlida fosca del desembre que regnava al defora.

Ell no se’ls mirava; tenia els ulls, arrodonits per l’embriaguesa, fits en un punt llunyà, pel damunt dels seus caps, i amb la llengua feixuga i pastosa anava mastegant fastigosament paraules i paraules, sempre sobre el mateix tema.

Reblava el clau de l’Extrem Orient i continuava bastint castells en l’aire, exposant a Lara i al doctor les seves consideracions sobre la importància política de la Mongòlia.

Iuri Andréievitx i Larissa Fiódorovna no havien parat esment del moment que en la conversa s’havia introduït el tema de la Mongòlia, i això augmentava l’enuig de les consideracions que per a ells resultaven estranyes i llunyanes.

Komarovski deia:

—La Sibèria es pot considerar veritablement com una nova Amèrica, i cela immenses possibilitats. És el bressol del gran esdevenidor rus, la garantia de la nostra democratització, del nostre desenvolupament i del nostre sanejament polític. Encara és més ric de possibilitats l’esdevenidor de la Mongòlia, vull dir de la Mongòlia exterior, la nostra gran veïna de l’Extrem Orient. ¿Què en sabeu vosaltres? Esteu badallant i tanqueu els ulls d’avorriment; però heu de saber que es tracta d’una superfície de mig milió de verstes quadrades, amb minerals sense utilitzar; un país que es troba en estat de virginitat prehistòrica i vers el qual s’estenen les àvides urpes de la Xina, del Japó i de l’Amèrica, amb gran dany dels nostres interessos, reconeguts nogensmenys per tots els contendents, qualsevulga que sigui el repartiment de les esferes d’influència que en una circumstància dada s’hagi pogut fer.

»La Xina s’aprofita de l’endarreriment teocràtic i feudal de la Mongòlia, per mitjà de la influència que exerceix sobre els seus lames i els seus sacerdots. El Japó recolza en els prínceps feudals, els khoixun mongols. La Rússia comunista troba un aliat en els khamdxils, és a dir, en l’associació revolucionària dels pastors insurgents. Pel que a mi es refereix, veig la prosperitat de la Mongòlia basada en l’administració d’un Parlament mongol elegit lliurement. Personalment hem d’estar interessats en aquesta fórmula: passar els límits de la frontera mongola i el món és nostre; serem lliures com els ocells del bosc!

Aquestes interminables i enutjoses elucubracions, que no els afectaven a ells, irritaven Larissa Fiódorovna. Esgotada per la molèstia que li causava aquella visita, que s’allargassava sense veure-se-li la fi, va estendre decididament la mà vers Komarovski per saludar-lo i sense cap reticència, amb una mal dissimulada hostilitat, va dir:

—És tard. És hora que us n’aneu. Tinc son.

—Espero que no sereu tan poc hospitalaris per a treure’m de casa a l’hora que és. No em veig pas en cor de trobar el meu carrer de nit en una ciutat desconeguda i sense il·luminació.

—Hi podíeu haver pensat abans i no romancejar tant. Ningú no us retenia.

—Per què em parleu en un to tan aspre? Ni tan sols no m’heu preguntat si tinc allotjament.

—De fet, no m’interessa. Estic certa que no us perdreu; no sou pas dels qui es perden; no us passarà res. Abans no em demaneu de passar la nit aquí, us diré d’antuvi que no us puc encabir a la nostra cambra, on dormim amb Katienka. I a les altres és impossible a causa de les rates.

—No em fan por.

—Feu el que us sembli.

3

—Què et passa, àngel meu? Fa moltes nits que no dorms. A taula no tastes res. Et passes tot el dia donant voltes com una baldufa. I no fas sinó pensar i pensar. Què és el que et turmenta? No cal donar tanta audiència als pensaments que ens assetgen.

—Ha tornat a venir Isot, el guardià de l’hospital. S’entén amb la dona que renta, en aquesta casa. Ha passat per aquí i m’ha donat una bona notícia, a fe. M’ha dit que tenia un terrible secret. «El teu amic no s’escaparà d’anar a la presó. Tant pot ser avui com demà. I, després, et tocarà a tu també, pobreta». «Qui t’ho ha dit, Isot?», jo li faig. «Ja en pots estar ben certa —diu ell—, m’ho ha dit un del polkan». Ell volia dir ispolkom, com pots comprendre.⁷⁴

Larissa Fiódorovna i el doctor van esclatar a riure.

—Té raó. El perill s’ha fet més gran i ara ja ens truca a la porta. Cal que ens n’anem immediatament. La qüestió és on podem anar. A Moscou no cal ni pensar-ho. Els preparatius són molt complicats i cridaríem l’atenció; i el que cal és fer-ho d’amagat, de manera que ningú no en sàpiga res. Escolta una cosa, goig de la meva ànima! Tornem a considerar la teva idea. Ens cal desaparèixer de la terra un quant temps, i el lloc més indicat és Varikino. Anem-nos-en-hi per un parell de setmanes o per un mes.

—Gràcies, estimat, gràcies. Que contenta em fas! Comprenc que tens molts motius en contra d’aquesta solució. Però no cal ni pensar d’anar a casa vostra. Per a tu la vida seria impossible. La vista de les cambres buides, els remordiments, les comparacions. ¿Et penses que no ho comprenc? Bastir la pròpia felicitat sobre el dolor dels altres, profanar les coses més estimades i més sagrades: mai no acceptaria de tu un sacrifici així. Però no solament hi ha això. Casa vostra està tan abandonada que seria molt difícil tornar-la a posar en condicioni de ser habitada. Jo més aviat pensava en la casa dels Mikulitsín.

—Així és. Gràcies per haver-ho comprès. I ara, digues-me, t’ho volia preguntar i me n’he oblidat: ¿on és Komarovski? Volta per aquí encara, o bé ja ha marxat? Després de la nostra discussió i d’haver-lo engegat escales avall, no n’he sentit parlar més.

—No en sé res. Deixa’l tranquil. De què et serveix?

—Em vaig convencent que hauríem de considerar la seva proposició separadament. La situació no és la mateixa per a tots nosaltres. Tu tens la responsabilitat de la nena. Malgrat que volguessis compartir la meva sort, no tens el dret de fer-ho.

»Parlem de Varikino. Ben cert que anar-se a entaforar en aquell racó de món, en ple hivern, sense provisions, sense forces, sense esperances, és la follia de les follies, però, si ja amb prou feines ens resta altra cosa que la follia, cor meu, què podem fer si no? Humiliem-nos encara una vegada més i anem a captar un cavall a Anfim. Demanem a ell, o als especuladors que depenen d’ell, una mica de farina i de patates; no sé quina garantia podem donar, però. Vejam si el podem convèncer que no ens reclami massa de pressa el benifet que ens fa, sinó que ens vingui a trobar a la fi, quan necessiti el cavall. Quedem-nos sols una temporada. Anem, cor meu. En una setmana artigarem un bocí de bosc que en temps tranquils, si miràvem d’estalviar al màxim, bastaria per a un any.

»I encara una vegada perdona’m si les meves paraules són foraviades. M’agradaria parlar amb tu sense aquest èmfasi, però la veritat és que no tenim alternativa. Digues el que vulguis, però el cert és que la mort truca a la porta de casa nostra. Els dies que ens resten per a decidir són comptats; hem d’aprofitar-los fins on puguem. Els destinarem a acompanyar la vida, tal com s’acompanya algú que ha de partir, com la darrera vegada de trobar-se abans de la separació. Ens acomiadarem de tot el que ens era estimat, dels nostres pensaments de sempre, de la manera com pensàvem viure i d’allò que la consciència ens ha ensenyat; ens acomiadarem de les esperances, ens direm un recíproc adéu. Ens direm encara una vegada les nostres secretes paraules nocturnes, grans i plenes de pau com el nom de l’Oceà Asiàtic. Tu ets per algun designi, a la fi de la meva vida, el meu amagat i secret amor, sota un cel de guerra i d’insurrecció, tu que te’m vas aparèixer al principi, sota el plàcid cel de la infantesa.

»Aquella nit, xiqueta de les últimes classes del col·legi, amb l’uniforme de color de cafè, en la penombra de la cambra de l’hotel, eres ja exactament la mateixa d’avui, i com avui, encisera fins a fer perdre l’alè.

»Després, sovint en la meva vida, he intentat donar un nom a aquella llum encisadora que vas deixar caure al meu damunt, aquell raig que s’anava apagant gradualment, aquell murmuri que es moria; són les coses que han acompanyat tota la meva existència, i s’han convertit en la clau del meu coneixement de tota la resta del món, gràcies a tu.

»Quan tu, ombra vestida d’uniforme escolar, vas sortir de la fosca de la cambra d’hotel, jo, un infant, sense saber qui eres, vaig comprendre quanta força no hi havia en el dolor que s’alliberava de la presó interior on el tenies tancat. “Aquesta minyona esprimatxada i fràgil duu en ella tota la càrrega de la feminitat que al món hi pugui haver, com un corrent elèctric. Si t’hi apropes o la toques amb el dit, una espuma il·luminarà la cambra, et fulminarà i s’apoderarà de tu per tota la vida, amb la magnètica puixança de la seva tristesa”. Vaig quedar trasbalsat d’emoció, com fulgurat, i vaig començar a plorar. Vaig sentir una immensa pietat pel nen que jo era i encara més per la noieta que eres tu. Tot el meu ésser estava esbalaït i es preguntava: si és tan dolorós estimar, absorbir aquesta electricitat, com més dolorós no deu ser encara el fet de ser dona, de ser aquesta electricitat, i suscitar amor!

»I, ara, ja ho saps. És una cosa que pot fer tornar boig. Dins aquesta cosa, hi sóc jo, tot sencer.

Larissa Fiódorovna estava estirada damunt del llit, vestida i extenuada. Es va arraulir i es va cobrir amb el xal. Iuri Andréievitx seia en una cadira al seu costat i parlava manyagament, amb llargues pauses. A vegades, ell s’incorporava sobre el colze, reposava la barbeta al palmell de la mà i l’esguardava amb la boca mig closa; a vegades, s’acostava a ell i plorava silenciosa i feliç, sense adonar-se de les seves pròpies llàgrimes. Per fi es va alçar del llit, es va acostar a ell i va murmurar, abassegada:

—Iúrotxka! Iúrotxka! Ets intel·ligent! Ho saps tot, ho entens tot. Iúrotxka, tu ets la meva fortalesa, el meu aixopluc, la meva vida. Que el Senyor em perdoni aquest sacrilegi. Sóc feliç. Anem-nos-en, anem-nos-en, estimat meu, i allà et diré la cosa que em turmenta.

Ell va pensar que es referia a la sospita, potser infundada, d’una nova gravidesa, i va respondre:

—Ja ho sé.

4

Van sortir de la ciutat un dia gris, hivernal, al matí. Era dia de cada dia. La gent anava pel carrer ocupada en els seus quefers. Van trobar força coneguts. A les cruïlles plenes de neu, vora les fonts públiques, hi havia llargues cues de dones que no tenien pou a casa, amb les galledes i els pals posats en una banda, tot esperant el seu torn per a l’aigua. El doctor procurava evitar-les, mentre guiava la impacient «Savraska» de Samdeviàtov, una euga rossenca de pèl arrissat. El trineu lliscava pel carrer que formava una esquena d’ase, glaçat i ple d’aigua, pujava a la voravia i ensopegava amb els fanals i els guarda-rodes.

Van atrapar al galop Samdeviàtov, que anava pel carrer, i el van deixar enrera sense girar-se per veure si havia reconegut l’euga i els feia un crit. De la mateixa manera van ultrapassar, més endavant, Komarovski, sense saludar-lo, i així van saber que encara era a Iuriatin.

Glafira Tuntsova els va cridar des de la voravia a l’altra banda de carrer:

—I m’havien dit que havíeu marxat ahir! Fes cas de la gent! Aneu a buscar patates?

I, tot fent amb la mà senyal que no entenia la resposta, amb un gest els va desitjar bon viatge.

Es van aturar, per tal de saludar Sima, en un relleu que feia el terreny, un lloc a propòsit per a subjectar les regnes de l’euga, que ja era prou difícil de frenar a desgrat d’estirar-la amb força. Sima anava embolicada amb dos o tres xals, de cap a peus, i tenia l’aspecte d’un tronc. Es va acostar al trineu, a grans gambades enravenades, per saludar-los i desitjar-los bon viatge, al seu torn.

—Quan torneu, hem de parlar, Iuri Andréievitx.

Per fi van sortir de la ciutat. A desgrat que Iuri Andréievitx ja havia fet aquell camí a l’hivern, en recordava sobretot l’aspecte que presentava a l’estiu i ara no el reconeixia.

Els sacs amb les provisions i els equipatges, els havien col·locats al davant del trineu, enmig del fenc, a baix, sota el seient, Iuri Andréievitx guiava, de genolls al darrera o assegut de cantó al caire de la caixa, de manera que els peus, calçats amb botes de feltre de Samdeviàtov, li quedaven penjant.

Passat migdia, quan, força abans de la posta, començà a semblar que el dia ja s’acabava, tal com enganyosament sembla a l’hivern, Iuri Andréievitx es va posar a xurriaquejar despietadament «Savraska», que arrencà a córrer com una sageta. El trineu, com una barca, pujava i baixava seguint els alts i baixos del camí solcat pels patins d’altres trineus. Kàtia i Lara anaven embolicades amb pellisses que no les deixaven moure. Quan el trineu s’abalançava cap a un costat o bé d’improvís queia en un sot, rodolaven d’una banda a l’altra tot cridant i rient, i a la fi queien blanament sobre el fenc, com uns sacs. A vegades, ell feia pujar a posta el trineu sobre un munt de neu, per tal de fer-lo inclinar sobre un sol patí, i fer caure Lara i Kàtia damunt la neu. Ell continuava endavant uns quants metres, aturava «Savraska», redreçava el trineu sobre ambdós patins, sota els improperis de Lara i de Kàtia, que s’espolsaven la neu de sobre i tornaven a pujar entre protestes i rialles.

—Ara us ensenyaré on em van atrapar els partisans —els va prometre quan ja eren un xic lluny de la ciutat. Però no va poder complir la promesa, ja que la nuditat hivernal dels boscos, la morta quietud i el buit dels encontorns havien fet l’indret desconegut.

—Aquí! —va cridar de sobte, en veure el cartell «Moro i Vetxinkin». Però havia confós el primer cartell que hi havia al mig del camp amb el segon, que era al bosc, on l’havien agafat presoner. I, quan a tota velocitat van passar pel davant del segon cartell, que continuava clavat al mateix lloc, a la bosquina prop de la cruïlla del camí de Sakma, l’escrit no es podia distingir a través de la densa cortina de boira que coïa als ulls i que, com una filigrana, dividia el bosc en dues tintes: negre i argent. Per això no se’n van adonar. Encara era de dia quan van entrar al galop a Varikino, al davant de la vella casa dels Givago, que era la primera que es trobava en entrar, al costat de la dels Mikulitsín. Hi van entrar a corre-cuita, com si fossin lladregots, ja que la nit se’ls tirava al damunt. Dintre la casa, efectivament, ja era fosc. Amb tantes presses, Iuri Andréievitx no va reparar les destrosses ni les ruïnes. Una part del mobiliari que li era tan familiar es veia intacte. A Varikino, poble abandonat, ja no hi havia ningú que hagués pogut causar aquella devastació. No va trobar ni tan solament un dels estris familiars; però, com que no hi era quan els seus havien abandonat la casa, no podia saber quines coses s’havien endut i què havien deixat. Mentrestant, Lara deia:

—Cal anar de pressa. D’aquí a una estona serà de nit. No podem perdre temps. Si ens quedem aquí, hem d’anar a dur el cavall a l’estable, les provisions al rebost i acomodar-nos en aquesta cambra. Jo, però, no sóc partidària d’aquesta solució; ja n’hem parlat. Per a tu i fins per a mi, seria penós. Era aquesta la vostra habitació? No, era la dels petits. El llitet del teu fill. Serà petit per a Kàtia. D’altra banda, les finestres estan en bon estat, i les parets i el terra sense forats. A més, hi ha una esplèndida estufa, que ja vaig admirar la primera vegada que vaig ser a la casa. Si tu insisteixes que ens quedem aquí, tot i que jo en sóc contrària, em trec la pellissa i em poso a la feina. La primera cosa, encendre l’estufa. S’ha d’escalfar, escalfar, escalfar sense parar les primeres vint-i-quatre hores, sense parar mai. Però ¿què tens, estimat meu? No em respons.

—Tot seguit. No és res. Perdona’m, t’ho prego. No, espera’t, valdrà més que donem un cop d’ull a casa dels Mikulitsín.

I se’n van anar cap a l’altra casa.

5

La casa dels Mikulitsín estava tancada amb un cadenat passat per dues anelles fixades al pany. Iuri Andréievitx va provar diverses vegades d’obrir-lo i a la fi el va arrencar junt amb estelles de fusta enganxades als cargols. Es van precipitar cap a dintre, com abans, sense treure’s les pellisses ni les gorres. Els va colpir d’antuvi l’aire endreçat que es respirava en certs indrets de la casa, per exemple, a l’estudi d’Averki Stepànovitx. Hi devia haver viscut algú i no devia fer gaire. ¿Qui podia ser? Si havien estat els amos i algun familiar d’ells, ¿on estaven amagats i per què havien tancat la porta amb cadenat i no amb pany? Per altra part, si els amos hi havien estat i viscut habitualment un quant temps, l’ordre regnaria a tota la casa i no solament en una part. No, no devia ser Mikulitsín. Aleshores, qui era? No van provar d’endevinar-ho i no se’n van preocupar. Eren tantes en aquells temps les cases abandonades i tants els perseguits que s’amagaven!

—Pot ser un oficial blanc perseguit —van concloure—; ja veurem si podem arribar a un acord i viure junts.

I novament Iuri Andréievitx es va quedar astorat, palplantat al llindar de l’estudi, admirat de la grandària i de la comoditat de la taula d’escriure, vora la finestra. Va pensar novament que aquell sever redós predisposava i invitava a una labor pacient i fecunda.

Entre les dependències del pati de la casa dels Mikulitsín, hi havia un estable construït a redós del magatzem, però estava tancat amb clau, i Iuri Andréievitx no sabia on podia trobar-se. Per tal de no perdre temps, va decidir de posar el cavall a la cotxera, que es podia obrir fàcilment, la primera nit. Va estacar «Savraska» i, quan ja va estar desacalorada, la va abeurar amb aigua del pou. Li volia donar pinso amb el fenc del fons del trineu, però sota el pes de les viatgeres s’havia esmicolat i ja no servia. Afortunadament, a l’àmplia pallissa que hi havia al damunt de la cotxera i l’estable, n’havia quedat una mica als racons i a les vores de les parets.

Aquella nit van dormir amb les pellisses a sobre, sense despullar-se, amb un son beat, profund i dolç, tal com dormen les criatures després d’un dia de córrer i de fer entremaliadures.

6

Tot just aixecat, molt de matí, Iuri Andréievitx va començar a mirar-se l’escriptori prop de la finestra. Li pessigollejava a les mans el desig de posar-se al davant de les quartilles blanques, però es va reservar aquest plaer per al vespre, quan Lara i Katienka fossin a dormir. Fins aleshores hi havia feina per a donar i per a vendre, per tal de posar en ordre almenys dues cambres.

Somniant el treball de la nit, no és que es proposés grans coses: senzillament era que la tinta li tirava i la ploma l’atreia.

Sentia el desig d’escriure, de confegir paraules sobre el paper. D’antuvi, s’hauria acontentat amb transcriure de memòria algun vell record, alguna consideració sobre les velles coses que encara no havia posat negre sobre blanc, només per desentumir les pròpies facultats rovellades per la inactivitat, emperesides per tant de temps de no escriure. Però esperava que, allà, hi farien llarga estada i tindria temps de dedicar-se a treballar en alguna cosa nova i important.

—Tens feina? Què fas?

—Atenc el foc, per què?

—Necessitaria un cubell.

—Si faig foc així, là llenya no ens durarà més enllà de dos dies. Caldrà donar una llambregada al dipòsit de la nostra antiga casa. Potser en trobarem! Si n’ha quedat prou, faré uns quants viatges i la duré cap aquí; demà ho miraré. M’has demanat el cubell; el dec haver vist en alguna banda, però no sé on, no me’n recordo.

—A mi em passa igual. L’he vist no sé on i me n’he oblidat. No devia ser al seu lloc i per això ho oblidem. Prenguem paciència. Vull escalfar força aigua per a rentar-nos. Amb la que quedi rentaré alguna cosa meva i de Kàtia. Farem bugada general de tota la nostra brutícia. Aquesta nit, abans d’anar a dormir, després d’haver-nos acomodat i d’haver fet els nostres determinis, ens rentarem tots.

—Et prepararé tot seguit la meva roba bruta. Gràcies. He arraconat tots els armaris i les coses que feien nosa, tal com m’has dit.

—Bé. En lloc de rentar al cubell ho faré a la griala, però està molt bruta. Caldrà treure’n el greix.

—Quan la llenya haurà agafat, tancaré el tiratge i tornaré a regirar els calaixos. A cada pas faig nous descobriments a la taula i a la calaixera: sabó, cerilles, llapis, paper, i altres objectes d’escriptori. I encara coses més sorprenents tenim al davant dels ulls; el llum de sobre la taula, per exemple, és ple de petroli. No ve de Mikulitsín, això ja ho sé; ve d’algú altre.

—Quina sort més grossa! Sempre és ell, el misteriós habitant, com a la novel·la de Verne. Però què fem! Ja ens hem tornat a distreure tot xerrant mentre la meva aigua està bullint.

Anaven a corre-cuita, afanyats d’una banda a l’altra per les cambres, amb les mans plenes, i tot corrent ensopegaven l’un amb l’altre, o bé topaven amb Katienka que els entrebancava ficant-se’ls entre cames, s’entaforava pertot arreu i els destorbava de la feina. Quan la renyaven feia el somicó. Estava cansada i es queixava de fred.

«Pobres criatures les d’avui, víctimes de la nostra vida de gitanos, petits i resignats companys del nostre vagabundejar», va pensar el doctor. I li va dir:

—Perdona’m, estimada. No hi ha cap motiu per a tremolar de fred: l’estufa és al roig viu. Tot són figuracions i capricis teus.

—L’estufa pot estar calenta, però jo tinc fred.

—Doncs tingues un xic de paciència, Katiuixka. Aquesta nit la tornaré a carregar fort perquè estigui ben roent, i la mare et banyarà, ho sents? Mentrestant, té.

I va amuntegar a terra les velles joguines de Liveri, que havia tret del magatzem; algunes, encara noves del tot, d’altres trencades; petites peces de construcció, vagons i locomotores, fulls de cartó dividits en quadrets numerats per a jugar amb fitxes o a la loteria.

—Què fas, Iuri Andréievitx? —va exclamar Katienka, ofesa com una persona gran—. Això és d’un altre. I, a més, és per a criatures. Jo ja sóc gran.

Però, al cap d’una estoneta, ja s’havia assegut còmodament a terra, sobre l’estora, i a les seves mans les joguines es transformaven en material de construcció amb el qual fabricava per a la seva nina Ninka, que havia dut de la ciutat, un habitacle prou més racional i més estable que no pas els refugis aliens i sempre diferents, als quals les persones grans l’arrossegaven.

—Quin instint casolà, quina atracció més natural envers una llar i un ordre! —va dir Larissa Fiódorovna, tot observant des de la cuina els jocs de la seva filla—. Els infants són sincers, sense reserves, i no es donen vergonya de la veritat, mentre que nosaltres, per por que no semblem endarrerits, sempre estem disposats a trair allò que ens és més estimat, a lloar coses que ens repugnen i a acceptar-ne d’altres que no comprenem.

—He trobat el cubell —va interrompre el doctor, mentre sortia, amb el cubell a la mà, de la fosca dels mals endreços—. En efecte, no era al seu lloc. Es veu que la tardor passada el van posar sota una gotera del sostre.

7

Per dinar, ja preparat per a tres dies amb provisions fresques, Larissa Fiódorovna va servir coses inaudites: un puré de patates i anyell rostit també amb patates. Katienka menjava amb golafreria, no donava l’abast a engolir, esclafia el riure, estava enjogassada, fins que, després d’haver menjat a sacietat, ensopida per la calor, es va cobrir amb el plaid de la seva mare i es va quedar profundament adormida sobre el divan.

Larissa Fiódorovna, cansada i acalorada encara de la cuina, mig endormiscada com la seva filla i satisfeta per l’èxit del seu dinar, no va anar de pressa a desparar la taula i va seure a reposar. Havent-se assegurat que la menuda dormia, es va estintolar a la taula i, amb el cap descansant damunt el braç, va dir:

—Treballaré encara més i en el treball trobaré la joia, només que sàpiga que no ho faig en va, que serveix per a alguna cosa. Tu has de recordar-me constantment que som aquí per a estar junts. Dóna’m coratge i no em deixis pensar en la nostra situació. Perquè, si diem la veritat, si analitzem les coses, ¿què estem fent i què significa estar aquí? Hem forçat la porta d’una casa, l’hem envaïda, fem i desfem a la nostra comoditat, i continuem excitant-nos amb la pressa per no veure que aquesta no és vida, sinó una peça de teatre, no és una cosa seriosa, sinó «feta de per riure», tal com diuen els infants, una comèdia per a fer riure la mainada.

—Però, àngel meu, has estat tu qui ens ha empès fins aquí. Recorda que m’hi vaig oposar, que no hi estava d’acord.

—És veritat. No ho discuteixo. La falta ha estat meva. Tu pots vacil·lar, pots dubtar; jo he de fer les coses d’una manera lògica i coherent. A penes has entrat a la casa, has vist el llitet del teu fill i t’has sentit malament, que per poc no perds l’esma de dolor. Hi tens dret, però això a mi no m’és permès; la basarda per Katienka, la quimera per l’esdevenidor, han de passar a segon pla enfront del meu amor per tu.

—Larotxka, àngel meu, retorna. Mai no és tard per a repensar-se i per a tornar endarrera de la nostra decisió. Jo, d’antuvi, et vaig aconsellar de considerar més seriosament les propostes de Komarovski. Tenim un cavall; si vols, demà ens en tornem a Iuriatin. Komarovski encara hi és, no ha marxat. L’hem vist des del trineu, pel carrer, mentre que ell em penso que no ens ha vist. Probablement encara el trobarem.

—A penes he dit res, i ja se sent respirar el descontentament en la teva veu. Però, digues-me, ¿potser no tinc raó? A Iuriatin també ens podíem haver amagat d’una manera tan poc segura, a ulls clucs. Si hem de buscar la salvació, cal fer-ho en forma seriosa, amb un pla segur, tal com, al capdavall, ens proposava ell, que, si bé és odiós, no es pot negar que és pràctic i expert. No ho sé, però em sembla que aquí estem més prop del perill que en qualsevol altra banda. Ens trobem enmig d’una plana sens fi, oberta a les tempestes, sols, com un arbre al mig d’un desert. En una nit, la neu ens pot colgar i al matí ja no ens podrem alliberar. O bé el nostre misteriós benefactor, en el cas que aparegui i que es presenti per aquí, pot resultar un bandit i degollar-nos tots. Tens almenys una arma? No, és clar. Em fa por la teva despreocupació, que se’m contagia i em fa confondre les idees.

—I doncs, què vols fer? Què m’aconselles de fer?

—No sé ni què respondre’t. Tingues-me sempre subjugada. Recorda’m a cada moment que sóc la teva esclava que t’estima cegament i no raona. Oh!, ¿caldrà que t’ho digui? Els nostres familiars, els teus i els meus, són mil vegades millors que nosaltres. Però, ¿que potser es tracta d’això? El do de l’amor és un do com un altre. Pot ser tan gran com vulguis, però si no és il·luminat no es revela. És com si ens haguessin ensenyat d’estimar el cel i, després, encara infants, ens haguessin enviat a viure a la terra, un quant temps, per tal de posar a prova aquesta capacitat, l’un envers l’altre. És una identificació total, sense res de superflu, sense gradació, ni alts ni baixos, una equivalència de tota l’essència, i tot es fon de goig, tot s’és fet ànima. Però en aquesta tendresa salvatge, que està sempre a l’aguait, hi ha alguna cosa infantilment indòmita, no permesa. És una força arbitrària, destructiva, contrària a la pau de la casa. El meu deure és tenir-ne por i desconfiar-ne.

Se li va penjar al coll amb els braços i, lluitant amb les llàgrimes, va acabar:

—La nostra situació és diferent, ho comprens? Tu tens ales per a volar pel damunt dels núvols, mentre jo, dona al capdavall, les tinc per a anar ran de terra i protegir-hi aquest ocellet del perill.

Allò que li deia el torbava profundament, però no ho va deixar traslluir per entendrir-se; ans fent un esforç li va respondre:

—Tens raó, aquesta vida nostra de gitanos és artificiosa i equívoca. Però no som nosaltres els qui l’hem inventada. Aquesta folla inquietud és la sort de tots, és l’esperit del temps. Jo també he pensat des d’aquest matí les mateixes coses. Hauria desitjat fer un esforç per fer més llarga estada aquí; no et sabria explicar fins a quin punt enyoro el treball, no el treball agrícola. Un cop posats aquí, tots ens hi hem dedicat i tot ens ha anat bé. Però no em sento amb forces per a recomençar; no al·ludia a això. Sota tots els aspectes la vida reprèn a poc a poc el seu curs. Potser un dia tornarem a començar a publicar llibres; vet aquí el que havia pensat. ¿No podríem arribar a un acord amb Samdeviàtov, en condicions avantatjoses per a ell, perquè ens mantingui a despeses seves per sis mesos, amb la garantia que jo empraria aquest temps a escriure, diguem un tractat de medicina o una obra d’imaginació, un llibre de poesies, per exemple? 0 bé podria traduir d’un idioma estranger una obra famosa, de caràcter universal. Jo conec bé les llengües i, fa poc temps, he llegit l’anunci d’una casa editorial de Petersburg que només publica traduccions. Són feines que probablement deuen tenir un valor de canvi, que es pot traduir en moneda. I jo em sentiria feliç si em pogués dedicar a una ocupació com aquesta.

—Gràcies d’haver-me’n fet recordar. A mi també em ballava pel cap una cosa similar. Però em penso que no ens podrem quedar aquí; més aviat tinc el pressentiment que la sort ens conduirà lluny. Però, mentre ens soplugem sota aquest sostre, et demano una cosa. Dedica’m unes poques hores de les pròximes nits, i, t’ho prego, escriu tot allò que tantes vegades m’has recitat de memòria. Una part d’aqueixes coses, la tens dispersada; l’altra, encara no l’has escrita. Tinc por que no te n’oblidis i que tot se’n vagi en orri, igual com, segons m’has dit, t’ha passat sovint.

8

Cap al vespre es van rentar amb aigua calenta, de la que va quedar després de fer bugada. Mentre Lara rentava Katienka, Iuri Andréievitx, amb una beata sensació de condícia, seia a l’escriptori davant la finestra, d’esquena a la cambra. Lara, fregant, embolicada amb una bata amb els cabells humits recollits amb una tovallola, acotxava Katienka i disposava els llits. Assaborint a l’avançada la pròxima solitud que li permetria concentrar-se, Iuri Andréievitx sentia tot el que passava al seu voltant, a través de la cortina d’una atenció entendrida i desvagada.

Ja era la una de la nit quan Lara, que fins aleshores havia fingit dormir, es va ensopir realment. La roba blanca, fresca i brodada, resplendia de tan polida i planxada, damunt d’ella i de Katienka, al llit. Fins i tot aquells anys trobava la manera d’emmidonar-la.

Un silenci suspès, curull de felicitat, en el qual reverberava dolçament la vida, rodejava Iuri Andréievitx. La claror del llum, d’un color groc suau, es posava damunt la blancor dels fulls i amb un reflex daurat nedava sobre la superfície de la tinta, dins el tinter. Al defora de la finestra campava la nit glaçada d’hivern. Iuri Andréievitx passà a la cambra del costat, freda i fosca, des de la qual es veia més bé el defora, i va mirar per la finestra. La llum de la lluna plena ratllava la planura nevada amb la tangible viscositat de la clara d’ou o de la cerussa. Davant la indescriptible sumptuositat de la nit glaçada, va sentir que les coses li envaïen l’ànima. Va tornar a la cambra il·luminada i calenta i es va posar a escriure.

Amb una cal·ligrafia voladissa, procurant que l’escriptura reflectís el viu moviment de la mà sense perdre la seva fesomia i sense que, massa exagerada, esdevingués adotzenada i inexpressiva, anava escrivint i refent, a mesura que li acudien a la memòria i que, modificada gradualment la seva forma originària, arribaven a assolir l’expressió definitiva, allò que se sentia palpitar de més clar i definit: L’estel de Nadal, Nit d’hivern i altres poemes lírics anàlegs, aviat oblidats, dispersos i que no va trobar ningú.

Després, de les coses ja decantades i madures del seu esperit, va passar a d’altres, començades i després abandonades, va intentar entrar en el seu clima i tirar-les endavant, sense, però, la més petita esperança de poder-les acabar aviat. Després es va distreure; més tard encara es va tornar a submergir en el treball i va passar a altres coses.

Havent compost dues o tres estrofes de rajada i unes quantes comparacions que gairebé el van sorprendre, el treball el va subjugar i va advertir l’arribada d’això que se’n diu la inspiració. La correlació de les forces que presideixen la creació, aleshores sembla prendre la iniciativa. La prioritat no és ja de l’autor ni de l’estat d’ànim al qual es tracta de posar lletra, sinó del llenguatge que l’ha d’emmotllar. El llenguatge, del qual neix el significat i la bellesa, es vesteix amb una roba escaient, comença a pensar i a parlar per ell mateix i tot esdevé música, no pas en el sentit de la pura ressonància fonètica, ans com la deu de conseqüències i de duració del propi fluir interior. Aleshores, semblant a la massa arruada d’un riu, que amb el seu fluir va esmolant les pedres dels fons i fa girar les rodes dels molins, el llenguatge que vessa va creant per la seva pròpia puixança gairebé inadvertidament, per la força de les seves lleis, pels seus passos comptats, el metre, la rima i altres formes i relacions més enfonyades, no registrades fins aleshores ni individuades; sense nom.

Aleshores, Iuri Andréievitx sentia que no era ell el qui acomplia la tasca essencial, ans alguna cosa superior a ell que el guiava: la situació del pensament i de la poesia al món, allò que l’esdevenidor reservava a la poesia, el camí que hauria de recórrer en el seu desenvolupament històric. Ell es limitava a ésser un punt ocasional de suport perquè la poesia es pogués posar en moviment.

D’aquesta manera s’alliberava dels penediments; el descontentament de si mateix i la sensació de la pròpia nul·litat l’abandonaven un moment. Es girava endarrera, esguardava al seu voltant.

Veia els caps de Lara i de Katienka adormides, sobre els coixins blancs. La candorositat de la roba blanca, la condícia de l’estanca, la netedat dels seus rostres, es fonien amb la claredat de la nit, de la neu, dels estels i de la llima amb una ona igualment puixant que li arribava a l’ànima i el feia exultar i plorar per la sensació de la puresa triomfant de la vida.

—Senyor! Senyor! —murmurava—. És meu tot això? Per què m’has donat tant? ¿Com m’has deixat arribar a tu, pel camí d’aquesta terra teva sense parió, sobre la qual m’has concedit de caminar, sota aquests teus estels, al costat d’aquesta criatura esgarriada que no es plany, infeliç i mai prou estimada?

Eren les tres de la nit quan va alçar els ulls de la taula i de les quartilles. De l’abstracta concentració en què s’havia enfonsat totalment, ara tornava en si, a la realitat, feliç, fort, tranquil. D’improvís, en el silenci dels espais llunyans que s’estenien al defora de la finestra, va sentir una nota trista i lúgubre.

Va passar a l’altra cambra, que era fosca, per esguardar al defora. Durant les hores que havia estat escrivint, els vidres s’havien cobert d’una espessa capa de gebre que no deixava distingir res. Va apartar l’estora enrotllada que havien posat davant la porta a fi d’impedir els bufarells, es va tirar la pellissa al damunt de les espatlles i va sortir al llindar.

La blanca resplendor que cobria i feia brillar la neu, sense una ombra, sota la llum de la lluna, l’enlluernà. D’antuvi no va aconseguir fixar l’esguard; no veia res. Però, al cap d’un instant, va sentir un udol prolongat, que la distància debilitava, un gemec ombriu, i va observar al marge de la planura, més enllà del torrent, quatre ombres allargassades, quatre pics negres.

Els llops estaven arrenglerats, amb els musells enlaire, girats cap a la casa; udolaven contra la lluna i contra las finestres de la casa dels Mikulitsín, que reflectien aquella llum d’argent. Van romandre immòbils uns moments, però en un obrir i tancar d’ulls que va bastar a Iuri Andréievitx per a comprendre que eren llops, com si el seu pensament se’ls hagués comunicat, van tirar endarrera amb la cua entre cames com vils gossos. No va arribar a distingir en quina direcció havien fugit.

—Males noves! —va pensar—. No mancaven sinó ells. És possible que tinguin la lludriguera aquí a la vora? Potser és al torrent. És terrible. I hi ha l’euga de Samdeviàtov a l’estable. Potser és que han flairat l’euga, justament.

Va decidir que de moment no diria res a Lara, per no esverar-la; va tornar a entrar, va tancar bé la porta del carrer i totes les portes que hi havia entre la part caldejada de la casa i la part no habitada, va tapar les escletxes i els forats i se’n va tornar a l’escriptori.

El llum cremava tan acollidor i feia tanta claror com abans, però ell ja no tenia ganes d’escriure. No reeixia a recobrar la calma, no podia pensar en res, llevat dels llops i de les altres dificultats que l’encalçaven. I, a més a més, estava cansat. Llavors Lara es va despertar.

—Tu cremes sempre, i sempre fas llum, petit ciri meu, encès —va dir amb un xiuxiueig càlid i ensonyat—. Seu un moment aquí al meu costat. Et contaré el somni que he tingut.

Ell va apagar el llum.

9

El dia va passar novament en una folla calma. Havien trobat un trineu per a infants; Katienka reia feliç, abrigada amb la pellissa que l’escalfava, anava d’ací d’allà pels viaranys glaçats que el doctor havia fet al jardí, des d’un munt de neu, i, amb el rostre encès, no parava d’enfilar-se al pujolet que muntava arrossegant el trineu lligat en una corda.

Glaçava i el fred augmentava visiblement. Feia un sol resplendent. La neu groguejava sota els raigs del migdia i el color groc d’aram es fonia com un dolç component del color de taronja de la posta prematura.

Amb la bugada i els banys del dia anterior, Lara havia omplert la casa d’humitat. Les finestres es veien cobertes d’un gebre flonjo, mentre que el paper de les parets, humitejat pel vapor, s’havia tacat de dalt a baix amb clapes negres de les quals gotejava l’aigua. Les cambres havien esdevingut fosques i inhòspites. Iuri Andréievitx carretejava llenya i prosseguia l’examen de la casa que el dia abans no havia pogut acabar; no parava de fer descobriments i ajudava Lara aqueferada des del matí amb les feines de la casa.

Si es trobaven llurs mans mentre feinejaven, deixaven a terra allò que hi duien, i se les estrenyien, envaïts d’un afany de tendresa que els encegava. Encara una vegada ho oblidaven tot i llurs mans ja no podien fer res més. I novament s’escolaven els minuts, passaven les hores i es feia tard i, aleshores, tots dos tornaven en si i es recordaven de Katienka, que campava tota sola, o del cavall que s’havia quedat sense pinso i sense abeurar, i a corre-cuita es precipitaven per tal de reguanyar el temps perdut i de reparar els descuits, turmentats de sobte pel remordiment.

El doctor no s’aguantava de son. Una boira suau s’estancava al seu cap, com després de l’embriaguesa, i sentia per tot el cos una manyaga feblesa, però esperava la nit amb impaciència per reprendre el treball nocturn interromput.

Aquella boira somnolenta que l’envaïa li velava i li embolicava els pensaments, li donava, per altra part, la meitat de la feina feta. La vaga imprecisió que conferia a tota cosa feia planer el camí de la maduració definitiva de la creació. Amb els indefinits contorns dels primers esbossos, la depriment vacuïtat de tota la jornada era la millor preparació per a una nit plena de fruit.

Però la inactivitat derivada del cansament modificava la forma primitiva de les coses. Tot canviava i adquiria un altre aspecte.

Iuri Andréievitx sentia que el seu somni d’establir-se a Varikino per fer-hi una llarga estada no arribaria a fi de bé i que s’apropava l’hora de la seva separació de Lara. La perdria i, amb ella, perdria la raó de la seva vida, qui sap si fins la vida. L’angoixa el consumia. Però encara l’oprimia més l’espera de la nit i el desig de plorar aquella angoixa en una forma capaç de suscitar el plany també en els altres.

Els llops, que en tot el dia no s’havia pogut treure del cap, ja no eren llops que caminaven per la neu, a la llum de la lluna: havien esdevingut el tema dels llops, una encarnació de la força adversa que s’havia proposat perdre’ls, a ell i Lara, o foragitar-los de Varikino. La idea d’aquella força hostil s’havia desenvolupat i al vespre havia assolit una extrema intensitat, com si a Xutma haguessin aparegut les petjades d’un monstre antediluvià i al barranc s’hagués amagat al seu catau un drac fabulós de monstruosa grandària, assedegat de la seva sang i delerós de Lara.

La nit va arribar. Com la vigília, va encendre el llum de l’escriptori. Lara i Katienka se’n van anar a dormir més aviat que el dia abans.

Allò que havia escrit la nit passada es dividia en dos grups. Les coses ja familiars, copiades en nova redacció, estaven escrites normalment, amb bona cal·ligrafia. Les noves, en canvi, estaven escrites a corre-cuita, amb abreviacions, signes i esmenes il·legibles.

En provar de desxifrar-les, va experimentar la desil·lusió de sempre. La nit abans, aquells esbossos li havien fet caure les llàgrimes, i algunes parts ben reeixides l’havien deixat meravellat. Ara, fins aquestes el desil·lusionaven i l’amargaven, a causa de l’estil massa forçat que reflectien.

Tota la vida que havia somniat una originalitat sòbria, sense arestes, que no es veiés des de fora, amagada sota el vel d’una forma planera i familiar; tota la vida havia aspirat a l’elaboració d’un llenguatge senzill i mesurat, en virtut del qual el lector o l’oient entren en possessió del contingut sense adonar-se de la manera com l’assimilen. Tota la vida que havia cercat un estil que passés inadvertit, que no cridés l’atenció, i va quedar esborronat de veure fins a quin punt era lluny d’haver assolit aquell ideal.

En els esbossos de la nit havia volgut expressar amb mitjans elementals, que vorejaven el barboteig i la suggestió d’una cançó de bressol, el propi estat d’ànim, barreja d’amor i de basarda, d’angoixa i de coratge, de manera que això es comuniqués per ell mateix, gairebé amb independència de les paraules.

Ara, en examinar aquelles temptatives, va trobar que hi mancava un contingut orgànic, capaç de fondre els versos, que tenien cadascun una vida pròpia, en una unitat. A poc a poc, esborrant allò que havia escrit, es va posar a versificar, en la mateixa forma lírica, la llegenda d’Egori Khrabri-Sant Jordi. Va començar per l’ample pentàmetre que deixa grans marges. Però la sonoritat, independent del contingut, pròpia d’aquell metre el va irritar amb la seva falsa eufonia retòrica. Va abandonar aquell metre emfàtic amb la cesura, obligant les paraules a cenyir-se dins els límits del tetràmetre, igual com s’escriu en prosa lluitant contra la verbositat. El treball d’escriure se li va fer més difícil i més atractiu. La labor avançava més, però encara se li infiltrava una excessiva facúndia. Es va cenyir a una versificació encara més breu. Les paraules entraven penosament en el trímetre. Els darrers rastres de somnolència es van esvanir, es va reanimar, es va enfervorir i el limitat marge del metre suggeria per ell mateix les paraules. Els objectes a penes nomenats es van començar a perfilar plenament en la cornisa de la memòria. Percebia el pas del cavall caminant sobre la superfície del poema, com el trepig del cavall d’una de les balades de Chopin. Gueorgui Pobedonossek —Sant Jordi— galopava per les inacabables extensions de l’estepa; veia com s’allunyava i es feia petit. Escrivia amb pressa febril, i gairebé no abastava a transcriure els mots i els versos que naixien escaiguts i adients.

No es va adonar que Lara s’havia llevat i s’acostava a la taula. Dins la seva camisa de nit, que li arribava fins als peus, semblava frèvola, esprimatxada i més alta que no era en realitat. Iuri Andréievitx s’estremí de sorpresa quan se la va veure a la vora, pàl·lida, espantada. Amb la mà estesa li deia xiuxiuejant:

—No ho sents? És un gos que udola. Potser dos. És un mal senyal, un senyal terrible! Quedem-nos fins al matí, però després anem-nos-en, anem-nos-en! No sóc capaç de quedar-me ni un minut més.

Passada una hora, tranquil·litzada i amb prou feines convençuda, es va calmar i es va tornar a adormir. Iuri Andréievitx va sortir al llindar. Els llops eren més a prop que la nit anterior i es van amagar més de pressa encara; tampoc aquest cop no va poder veure cap on fugien. Formaven ramat i no els va poder comptar, però li va semblar que eren més que no pas la nit abans.

10

Era el dia que feia tretze de la seva estada a Varikino, un dia que en res no es diferenciava dels altres. Com sempre, a la nit s’havien sentit els udols dels llops que, a mitja setmana, semblaven haver-se esvaït. Creguda encara que eren gossos, Larissa Fiódorovna, per temor del mal averany, havia decidit novament de marxar l’endemà al matí. Així s’alternaven, en ella, els estats de calma amb moments d’angoixosa inquietud, cosa natural, d’altra banda, en una dona activa que no estava acostumada a perdre tot el dia en tendreses ni a concedir-se el luxe d’ocioses i excessives efusions.

Tot es repetia punt per punt, de tal manera que quan aquell matí, com tantes altres vegades, ella es va començar a preparar per al viatge de retorn, s’hauria pogut pensar que els tretze dies escolats no havien existit.

Les estances eren una altra vegada humides i fosques, a causa de la llobreguesa d’un dia gris i núvol. El fred havia minvat i la neu estava per caure d’un moment a l’altre d’aquell cel cobert de núvols baixos. Una fatiga física i moral, deguda al prolongat insomni, segava les cames de Iuri Andréievitx. Els pensaments se li confonien. Estava cansat i, a causa de la feblesa, experimentava una penosa sensació de fred. Es passejava per la cambra freda; tenia tremolins de fred i es fregava les mans glaçades. No sabia què havia decidit Lara, i, per tant, no sabia què fer.

Les intencions d’ella no eren gens clares. Ara hauria donat mitja vida perquè, en lloc d’ésser tan desordenadament lliures, es veiessin obligats a blegar-se a un ordre establert, ni que fos sever, fixat d’una vegada per sempre, que els obligués a un treball, que els imposés deures i els forcés a viure d’una manera regular i racional.

Havia començat el dia com de costum; va fer els llits, va escombrar i endreçar les cambres i va fer el dinar per al doctor i per a Katienka. Després va començar a fer l’equipatge i va pregar el doctor que enganxés l’euga. El seu determini de partir era ferm i irrevocable.

Iuri Andréievitx no va provar de dissuadir-la. Retornar a la ciutat en plena onada de detencions, i després de la recent desaparició, era una veritable bogeria. Però no era gaire més assenyat romandre sols i sense armes enmig d’aquell terrible desert hivernal, sotjat per altres perills.

A més a més, els darrers manats de fenc que havia aconseguit recollir als pallers veïns estaven a punt d’acabar-se i no esperava de poder-ne trobar més. Ben cert que, si hagués tingut la certesa de romandre-hi en forma estable, hauria donat un tomb pels voltants, per provar de fer-se alguna reserva de farratge i de queviures. Però, per a una permanència provisional i només probable, no valia la pena d’aventurar-se a explorar. Amb un vague gest de la mà, per tota resposta, se n’anà a enganxar l’euga.

Ho feia amb poca destresa. Samdeviàtov li n’havia ensenyat, però havia oblidat les instruccions. Tanmateix, les seves inexpertes mans van reeixir en la feina. Va nuar en una de les vares el cap de la corretja, després d’haver-la torçada diverses vegades, lligada per l’altre cap al jou, i, fet això, amb un genoll fent força contra el costat de l’euga, va estrènyer fort les cingles del jou. Va dur l’euga fins al davant de la porta, la va fermar i se’n va anar a dir a Lara que tot estava a punt.

La va trobar presa d’una violenta agitació. Ella i Katienka ja estaven vestides a punt de marxa, tot estava embalat, però Larissa Fiódorovna, amb el plor a punt d’esclatar i retorçant-se les mans, li va pregar que segués un moment. Es deixava anar al damunt de la butaca, s’alçava i, amb freqüents interrupcions de «oi?», dient els mots amb una nota aguda, de cantarella i de gemec, exclamava ràpidament amb un parlar obsessiu i inconnex:

—No en tinc la culpa, jo. Ni tan solament sé com ha pogut passar. Però és possible emprendre la marxa? Aviat serà fosc. La nit ens arreplegarà pel camí, just en aquell teu bosc terrible. Oi? Faré el que tu vulguis; jo tota sola, per la meva sola iniciativa no puc decidir. Hi ha alguna cosa que m’atura. No estic tranquil·la. Fem el que tu vulguis. Oi? ¿Per què calles, per què no dius ni un mot? Hem estat ociosos tot el matí, hem perdut la meitat de la jornada sense motiu. Demà això no es repetirà, anirem més amb compte, oi? ¿I si ens quedéssim un dia més? Demà ens aixecarem d’hora i marxarem a l’alba, a les set, o fins a les sis. Què te’n sembla? Pots encendre l’estufa i passar una altra nit escrivint. Encara passarem una altra nit aquí. Era tot tan excepcional aquí, tan fabulós! Però, per què no em respons? Pobra de mi; una altra vegada tinc la culpa d’alguna cosa!

—Exageres; el crepuscle trigarà encara a arribar. És d’hora. Però fem el que a tu et sembli; està bé, quedem-nos, però calma’t. Estàs molt trasbalsada. Bé, quedem-nos, traguem-nos les pellisses. Katienka diu que té gana. Menjarem una mossegada. Tens raó, emprendre la marxa seria una cosa massa improvisada, i poc preparada. No et posis nerviosa, no ploris, per l’amor de Déu. Ara vaig a encendre l’estufa. Però, abans, ja que l’euga està enganxada al trineu, aniré a buscar el darrer manat de llenya que resta al nostre vell magatzem, perquè aquí no n’hi ha ni una feixina. Però no ploris. Torno tot seguit.

11

Entorn del magatzem, la neu conservava les traces del trineu de Iuri Andréievitx en ocasió d’anteriors visites; al davant del llindar es veia trepitjada i bruta a causa de la llenya transportada el dia abans.

El cel era límpid, net de núvols que l’havien cobert des del matí. Feia molt de fred. El parc de Varikino, que circumdava la clariana a distàncies irregulars, en aquell punt s’acostava al magatzem, com si volgués mirar el doctor a la cara i recordar-li alguna cosa. Aquell hivern hi havia un gran tou de neu que arribava molt més amunt del llindar del magatzem. La volta de la llinda semblava més baixa i tot ell com esclafat sota aquell pes. Al teulat, la capa de neu que el cobria, gairebé a tocar el cap del doctor, semblava el barret d’un bolet gegantí. Just al cim de la teulada, com si estigués clavada per una punta a la neu, una mitja lluna jove acabava de sortir, estava immòbil al cel i resplendia amb la seva falç de llum argentada.

A desgrat que encara s’hi veia, el doctor experimentava la sensació de trobar-se, ja en alta nit, dins el fosc i antic bosc de la seva vida; tal era el buit de la seva ànima; tan pregona era la seva tristesa. I la lluna jove resplendia al seu davant, gairebé al nivell del seu rostre, com un presagi de comiat, com una imatge de la solitud.

La fatiga li segava les cames. Tirava la llenya cap al trineu, a l’altra banda del llindar, però a cada braçat n’arreplegava menys de terra. A causa del fred que travessava els guants, els tions glaçats i coberts de neu, feien de mal agafar. Malgrat el moviment, no s’escalfava. Alguna cosa dintre d’ell s’havia aturat o s’havia trencat. Maleïa el seu amarg destí i pregava Déu de conservar i de protegir la vida de la seva dona, tan bella, tan trista, dolça i senzilla de cor. I la lluna seguia al damunt del magatzem; brillava sense escalfar, i la seva llum no il·luminava.

Al cap d’una estona, l’euga es va girar cap a la part d’on havien vingut, va alçar la testa i renillà, primer d’una manera tímida i suau, després més forta i segura.

—Què li agafa? —va pensar—. Per què deu renillar? No deu ser pas de por; de por els cavalls mai no renillen. Sóc un estúpid! També ella s’ha tornat boja, i així es farà sentir pels llops, si és que els ha flairats. Té un renillar alegre! Potser li agafen ganes de tornar a casa i ha endevinat que ja ens n’anem. Espera’t, espera’t, ara ens n’anem.

A més de la llenya ja arreplegada, va agafar del magatzem unes quantes branques i una escorça de bedoll, en forma de sabata, que s’havia desenganxat sencera de l’arbre. Li serviria per a encendre el foc. Va lligar amb una corda el feix de llenya, el va tapar amb una estora i, tot caminant al costat del trineu, va portar la càrrega cap al magatzem dels Mikulitsín.

L’euga va tornar a renillar, en resposta a un inconfusible renill que venia de lluny, de la part oposada.

—De qui pot ser aquest cavall? —va pensar tot estremint-se—. Ens pensàvem que aquí, a Varikino, no hi havia ningú i es veu que estàvem equivocats.

No se li podia ocórrer que tinguessin visita i que el renill del cavall pogués venir de la banda de l’entrada de casa els Mikulitsín, del jardí. Menava «Savraska» per la part posterior de l’edifici, on hi havia les dependències, de manera que no podia veure la part del davant que quedava amagada pels alts i baixos del terreny.

Sense pressa —i per què n’havia de tenir?— va descarregar la llenya, va desenganxar l’euga, va deixar el trineu al magatzem i va menar la bèstia a l’estable buit, que era allà a la vora. Va acomodar «Savraska» a la menjadora del racó, on hi havia menys corrent d’aire, va anar a buscar uns quants manats de fenc al magatzem i els va posar a la menjadora.

Es va dirigir a la casa amb l’esperit intranquil. Al davant de l’entrada hi havia un cavall negre, ben apeixat, enganxat a un trineu ample com els dels camperols, de còmoda caixa. Un xicot desconegut que duia una pellissa folrada, en molt bon estat, es passejava entorn del cavall i li donava copets als costats i li mirava les potes; també es veia lluent i ben apeixat com el cavall.

Dins la casa se sentia remor. Sense ganes de veure ni d’escoltar ningú, Iuri Andréievitx va alentir involuntàriament el pas. De sobte, es va aturar palplantat. Sense distingir les paraules havia reconegut la veu de Komarovski, de Lara i de Katienka. Devien ésser a la primera cambra, tocant a la porta. Komarovski discutia amb Lara i, a jutjar pel to de la seva veu, ella estava agitada, plorava; a moments li responia asprament i a moments es mostrava d’acord amb ell. Per algun confús indici va intuir que Komarovski estava parlant d’ell, probablement dient que era una persona que no podia inspirar confiança —«un esclau de dos amos», li va semblar sentir—, que no sabia si estimava més la seva família o Lara, i que Lara no hi podia comptar, perquè, si se’n refiava, «seria igual com si perseguís dues llebres i es trobaria com aquell que vol seure en dues cadires». Iuri Andréievitx va entrar a casa.

Efectivament, Komarovski, amb una pellissa que li arribava fins als peus, era a la primera cambra. Lara intentava cordar el coll de la pellissa de Katienka, però no aconseguia trobar els ganxets. Renyava la nena, li deia a crits que estigués quieta i que no es mogués, i Katienka es lamentava: «Marona, vés a poc a poc, que m’ofegues». Tots estaven vestits a punt de sortir. En comparèixer Iuri Andréievitx, Lara i Víktor Ippólitovitx van córrer a trobar-lo.

—On t’havies ficat? Et necessitàvem.

—Bon dia, Iuri Andréievitx! Malgrat les grolleries que ens vam dir en la darrera entrevista, em presento una altra vegada a casa vostra, sense prèvia invitació.

—Bon dia, Víktor Ippólitovitx.

—On t’has ficat tanta estona? Escolta el que diu ell i decideix per tu i per mi. Tenim poc temps i cal anar de pressa.

—Per què estem drets? Seieu, Víktor Ippólitovitx. On volies que fos, Larotxka? Saps prou bé que he anat a cercar llenya i després he menat el cavall a l’estable. Seieu, Víktor Ippólitovitx, us ho prego.

—No estàs sorprès? ¿Per què no manifestes cap sorpresa? Ens planyíem que no hagués marxat sense haver acceptat les seves propostes, i ara, vet aquí que el tens al davant i com si no et vingués de nou. Doncs les darreres novetats són encara més sorprenents. Digueu-les-hi, Víktor Ippólitovitx.

—No sé a què es refereix en concret Larissa Fiódorovna, però heus ací el que us he de dir. Vaig fer córrer a posta el rumor que me n’havia anat, i en canvi m’he quedat uns quants dies, per tal de donar-vos, a vós i a Larissa Fiódorovna, prou temps per a reflexionar sobre les meves propostes, de les quals ja vam parlar i, després d’un examen més madur, vejam si es podia arribar a una decisió menys precipitada.

—Ja no tenim temps d’ajornar la nostra decisió; aquesta és la millor ocasió per a marxar: demà al matí. Però és millor que t’ho expliqui Víktor Ippólitovitx.

—Un moment, Larotxka. Excuseu-me, Víktor Ippólitovitx: per què no ens traiem les pellisses? Llevem-nos-les i seguem. La cosa és seriosa i no es pot considerar així drets. Perdoneu, Víktor Ippólitovitx, però es tracta de subtileses psicològiques, la discussió de les quals seria ridícula i engavanyadora. Jo mai no he pensat a seguir-vos en el vostre viatge, però pel que es refereix a Larissa Fiódorovna és una altra cosa. En les rares ocasions que el nostre sofriment es podia escindir i ens recordàvem que no érem sinó dues persones, amb dos destins diferents, jo sempre he estat del parer que, sobretot tenint en compte Katienka, Lara havia d’examinar amb més atenció les vostres propostes. De fet, ella no fa altra cosa i parla constantment d’aquesta possibilitat.

—Però només a condició que tu també marxis amb nosaltres.

—Per a nosaltres és igualment penós pensar una separació, però potser no ens tocarà altre remei sinó sacrificar-nos, perquè, del meu viatge, no cal ni parlar-ne.

—Però, escolta. Encara no saps res. Demà al matí…, Víktor Ippólitovitx.

—Larissa Fiódorovna al·ludeix a les informacions que he dut i que li referia fa una estona. A l’estació de Iuriatin està aturat, amb la màquina a tota pressió, un tren al servei del Govern d’Extrem Orient. Ahir va arribar de Moscou i marxarà demà. És el tren del nostre Ministeri de Comunicacions i la meitat del comboi està format per vagons llits internacionals. Jo me n’he d’anar amb aquest tren. Tinc places reservades també per a les persones cridades a formar part del meu gabinet ministerial. Viatjaríem amb totes les comoditats. Una ocasió com aquesta no es presentarà mai més. Sé perfectament que vós no parleu sense solta ni volta i que no us desdireu de la vostra decisió de no marxar amb nosaltres. Ja sé que sou una persona de caràcter. Tanmateix per amor de Larissa Fiódorovna, repenseu-vos. Ja heu sentit que ella no vol marxar sola. Veniu amb nosaltres, si no fins a Vladivostok, almenys fins a Iuriatin. Un cop allà, ja en parlarem. Però cal que anem de pressa; no podem perdre ni un sol minut. He portat un home amb mi, perquè jo condueixo malament. Tots quatre, a més del conductor, no cabem en el meu trineu; però, si no m’equivoco, vosaltres teniu l’euga de Samdeviàtov.

Heu dit que éreu a cercar llenya. ¿És enganxada encara al trineu?

—No, l’he desenganxada ara mateix.

—Doncs torneu-la a enganxar tot seguit. El meu cotxer us ajudarà. Però potser ja en sabeu. De totes maneres, ja ens apanyarem amb el meu; que se’n vagi al diable l’altre! Però, per l’amor de Déu, fem via. Agafeu les coses més indispensables que pugueu portar a mà. Tant li fa si la casa es queda de qualsevol manera. El que importa és salvar la vida d’una criatura i no preocupar-se de les claus de la casa.

—No us entenc, Víktor Ippólitovitx. Parleu com si ja hagués consentit a marxar. Aneu-vos-en si és que Lara ho ha decidit així, i no us preocupeu de la casa. Jo em quedaré i un cop haureu marxat ho deixaré tot en ordre i la tancaré com cal.

—Però què dius, Iura? ¿Quines absurditats són aquestes en les quals ni tu mateix no creus? ¿Com pots dir: «Si Lara ha decidit», quan saps prou bé que sense tu no es pot pensar a parlar de la meva partença i de les meves decisions? I, doncs, ¿què pinten aquestes coses de: «Jo posaré la casa a punt i em preocuparé de tot»?

—Ja veig que no tornareu endarrera. En aquest cas us voldria fer un prec. Amb el permís de Lara us voldria dir quatre paraules, si és possible, sense testimonis.

—Està bé, si ho considereu necessari; anem a la cuina. No et molesta Larotxka?

12

—Han agafat Strélnikov i l’han condemnat a mort. La sentència ja ha estat executada.

—Quin horror! És possible que sigui veritat?

—Així ho he sentit dir i n’estic cert.

—No ho digueu a Lara. Es tornaria boja.

—No ens mancaria altra cosa. Per això us he cridat aquí. Ell afusellat, la seva dona i la seva filla estan en perill de mort. Ajudeu-me a salvar-les. ¿Encara refusareu d’acompanyar-nos ?

—Ja us ho he dit.

—Però, sense vós, ella no marxarà. Jo no sé què fer. Us demanaré que ens ajudeu d’una altra manera. Fingiu que esteu disposat a cedir, feu com aquell qui es deixa persuadir. No em puc imaginar la vostra separació, ni aquí on som ni a l’estació de Iuriatin, si és que efectivament ens acompanyeu. Cal fer de manera que ella cregui que també marxareu vós; si no ara, amb nosaltres, almenys un xic més endavant, quan us donaré una nova possibilitat que vós heu de prometre d’aprofitar. Arribats aquí heu de ser capaç de jurar en fals. Per la meva part no us faig promeses vanes. Us dono paraula d’honor que, bon punt en manifestareu el desig, us facilitaré la manera de sortir d’aquí en qualsevol moment i deixar-vos seguir el viatge fins al destí que vós triareu. Larissa Fiódorovna ha d’estar persuadida que vós ens acompanyareu. Convenceu-la amb tota la vostra força de persuasió. Per exemple, correu a fer veure que enganxeu el cavall i procureu d’induir-nos a marxar de pressa, sense esperar que l’hàgiu enganxat al trineu, i digueu que ja ens atrapareu pel camí.

—La notícia de l’afusellament de Pàvel Pàvlovitx m’ha trasbalsat i no encerto a refer-me. A penes si entenc el que em dieu, però estic d’acord amb vós. Després de l’execució de Strélnikov, segons la lògica imperant avui, les vides de Larissa Fiódorovna i de Katienka estan en perill. Un de nosaltres es veurà privat de llibertat, i, per consegüent, d’una manera o d’una altra, ens trobarem dividits. I doncs, el millor que pot passar és que sigueu vós el qui les porteu lluny d’aquí, a cobert; aquesta és la veritat. Ara, mentre us dic això, les coses ja han fet el tomb que vós desitgeu. Probablement jo no resistiré, em menjaré el meu orgull i el meu amor propi i m’arrossegaré humilment als vostres peus per demanar-vos que em torneu Lara i la vida i que em proporcioneu la via per a reunir-me amb els meus a través del mar. Però, deixeu-me orientar en tot aquest tripijoc. La notícia que m’acabeu de donar m’ha deixat atordit i el sofriment em lleva la possibilitat de pensar i de raonar. Potser en acceptar la vostra proposta cometo un error fatal, irremeiable, que lamentaré tota la vida; però estic ofuscat pel dolor; això em resta forces i l’única cosa que puc fer és seguir maquinalment les vostres propostes, posar-me cegament a les vostres mans, sense voluntat. Doncs, pel seu bé, li diré que vaig a enganxar el trineu i que em reuniré amb vosaltres més tard. Encara» una cosa: ¿com ho fareu per marxar ara que la nit està a punt de caure? El camí passa pel bosc i hi ha llops. Aneu amb compte.

—Ja ho sé. Duc un fusell i un revòlver. No us preocupeu. A propòsit, he portat una mica d’alcohol, per, tal de combatre el fred. N’estic ben proveït. Ens el podem partir, no us sembla?

13

«Què he fet? Què he fet? M’he rendit, he renunciat, he cedit. Cal precipitar-se al darrera d’ells, atrapar-los, fer-la tornar! Lara! Lara!

»No em senten. El vent bufa en direcció contrària, i potser parlen en veu alta. Ella té tots els motius per a estar contenta i tranquil·la. S’ha deixat enganyar i no ho sospita.

»M’imagino els seus pensaments. Creu que tot ha anat de la millor manera possible, segons els seus desigs. El seu Iurotxka, somniador irremeiable i entestat, per fi s’ha deixat convèncer, gràcies a Déu, i partirà amb ella vers un lloc segur, on hi ha gent raonable, sota la protecció de la legalitat i de l’ordre. I si després, per tal de defensar el seu punt de vista i demostrar que té caràcter, s’obstina fins i tot a no .pujar al tren demà, Víktor Ippólitovitx li n’enviarà un altre i ell arribarà al cap de poc temps.

»Ara ja deu ser a l’estable; amb les mans tremoloses per l’agitació i la pressa, que se li entrebanquen i no li obeeixen, enganxa el trineu i es llança fins a perdre l’alè al darrera nostre i potser ens atraparà abans no comenci el bosc.

»Heus aquí el que probablement pensa. I ni tan solament hi ha hagut comiat. Ella només ha fet un signe amb la mà i s’ha girat d’esquena perquè tenia un nus a la gola que li feia mal com si hi tingués clavat un clau, o com si se li hagués entravessat alguna cosa».

S’havia quedat plantat al llindar, amb la pellissa tirada al damunt d’una sola espatlla. Amb el braç lliure estrenyia amb tota la seva força la frèvola columneta del brancal, com si la volgués arrencar de soca-rel. Tota la seva ànima, la tenia clavada en un punt llunyà de l’espai. Allà baix, on es veia un tros de camí que s’enfilava pujol amunt, que es veia enmig d’uns quants bedolls solitaris. Hi tocava la llum del sol, que anava baix, cap a la posta. Allà baix en aquella llenca il·luminada, havia d’aparèixer d’un moment a l’altre el trineu llançat al galop, sorgint de la petita i poc profunda vall on havia desaparegut.

«Adéu, adéu», repetia en espera d’aquell instant, oblidat de si mateix, amb la veu agemolida, com si s’arrenqués de l’ànima aquelles paraules que a penes trobaven ressò en l’aire glaçat. «Adéu, únic amor meu, amor meu perdut per sempre!».

«Mira-te’ls! Mira-te’ls», murmurà amb una ànsia febril, amb els llavis exsangües, quan el trineu lliscava amunt com una sageta, deixant enrera els bedolls, l’un darrera l’altre, i va començar a alentir i, oh!, goig dels goigs, al costat del darrer es va aturar.

Sentí que el cor li batia, les cames li van tremolar i l’emoció el va deixar ert i tou com la pellissa que li penjava a l’espatlla.

«Oh!, Déu meu, i doncs, has decidit tornar-me-la! ¿Què ha passat allà baix? ¿Què passa en aquella llunyana llenca de sol? Quina és la raó? Per què s’han aturat? No! Tot s’ha acabat. Es comencen a moure. Han reprès la marxa. Ben segur que ha estat ella la qui s’ha volgut aturar un moment per mirar encara un cop la casa, per dir-li adéu amb l’esguard; o potser ha volgut assegurar-se que jo ja no era a l’entrada, sinó corrent darrera d’ells. Se n’han anat. Se n’han anat.

»Si tot els va bé, si el sol no es pon abans —ja que si es feia fosc no els podria veure—, apareixeran encara per darrera vegada, la darrera, per l’altra banda del barranc, sobre la planura, allà on fa dues nits udolaven els llops».

També aquell instant va arribar i va passar. Un sol ombrívol i púrpura encara estava aturat sobre la línia blau turquí dels turonets de neu, i la neu absorbia àvidament aquella dolçor com de pinya que semblava vessar al seu damunt. Així van aparèixer, van passar volant pel camí i, en un no res, van desaparèixer.

«Adéu, Lara, a reveure en el més enllà, adéu, amor meu, adéu, etern goig meu, infinit, inextingible. —Havien desaparegut—. No et veuré més, mai més, mai més en la vida, no et veuré mai més».

Es feia fosc. Les taques de color d’aram i escarlata del capvespre eren flors enceses sobre la neu ça i lla i, de sobte, s’apagaven. La cendrosa transparència de l’aire s’enfonsava ràpidament en el violeta del crepuscle, que s’enfosquia de pressa. En el vapor gris es fonien les subtils línies dels bedolls del camí, cal·ligràfiques, com una randa finament dibuixada en un cel de color lila rosa, que de sobte va semblar que es confonia amb la terra.

El dolor feia tornar més aguda la seva sensibilitat i li feia percebre les coses amb una major intensitat. Tot el que l’envoltava, fins l’aire, adquiria un caràcter de rara excepció. En el vent hivernal, gairebé semblant a un compadit testimoni, es respirava una solidaritat infinita. Era com si fins aleshores mai no s’hagués fet fosc d’aquella manera, com si la posta de sol hagués descendit per primera vegada aquell dia, per conhortar un home que s’havia quedat orfe, que s’havia enfonsat en la solitud; com si els boscos, tot a l’entorn, a les collades, no constituïssin sols un límit del panorama, tancant el darrer horitzó, ans haguessin sorgit de la terra per participar en el seu sofriment.

Es va sostreure a aquella bellesa de l’hora, igual com s’hauria separat d’una colla de gent que inoportunament el planyessin; a punt de murmurar als raigs de la posta que li passaven a frec:

—Gràcies. No té importància.

Continuava dret al llindar, de cara a la porta tancada, d’esquena al món.

«S’ha post el meu sol radiant», anava repetint; i alguna cosa dintre d’ell li ho confirmava. No tenia la força de proferir en veu alta aquestes paraules, car sabia que els sanglots les estroncarien.

Va entrar a casa. Dins d’ell va començar i es va desenvolupar un doble monòleg: àrid i falsament pràctic en allò que es referia a ell, i desbordat, desenfrenat, pel que feia a Lara. Pensava: «I, ara, a Moscou. La primera cosa és sobreviure. No abandonar-me a l’insomni. No anar a dormir. Treballar fins a la nit, fins a l’ensopiment, fins que la fatiga em rendeixi. I una altra cosa: encendre tot seguit l’estufa de l’alcova per tal de no quedar tolit».

Però en la part més íntima d’ell mateix pensava ben altrament: «Gràcia meva inoblidable, mentre resti l’empremta que deixaves en els meus braços i en els meus llavis, jo estaré amb tu. Ploraré llàgrimes per tu en alguna cosa digna, que deixarà rastre; celebraré la teva memòria en una composició xopa de tendresa, tan trista que farà encongir el cor. I restaré aquí fins que hauré trobat pau; després me n’aniré tot sol. Refaré la teva figura. Posaré els teus trets sobre el paper de la mateixa manera que, després d’una furiosa tempesta que trasbalsa el mar fins als seus abismes, resta damunt la platja l’empremta de Tonada més puixant, que ha ultrapassat totes les altres en el seu embat contra la riba. Amb una línia sinuosa i truncada el mar diposita bocins de pedra tosca, suro, conquilles i algues, tot el que de més lleuger i de més imponderable ha pogut sollevar del fons. És la línia extrema de la ressaca que s’allarga fins lluny, sobre la costa, sense fi. Així t’ha portat fins a mi la tempesta de la vida, orgull meu, i així et refaré».

Va entrar a casa, va tancar la porta i es va treure la pellissa. En entrar a la cambra que Lara havia endreçat tan bé i amb tanta cura al matí, i on ara tot es veia damunt davall a causa de la partença; quan va veure el llit en desordre i els estris escampats d’ací d’allà, damunt de les cadires i per terra, va caure com un infant, de genolls davant el llit fins a tocar-ne la vora amb el pit, i, amb el rostre enfonsat al coixí, va esclatar en un plor silenciós i amarg, com el dels infants. Però no hi va restar gaire estona. Es va alçar, es va eixugar ràpidament les llàgrimes i, mirant a l’entorn amb un esguard distret i estúpid, absent per la fatiga, va agafar l’ampolla que havia deixat Komarovski, la va obrir, se’n va posar mig vas, hi va afegir aigua i neu i, amb un plaer que vorejava la desesperació de poca estona abans, va començar a beure lentament a glops.

14

Li passava alguna cosa estranya. Perdia el seny a poc a poc. Mai no havia dut una vida tan anormal. Deixava la casa abandonada, havia deixat de tenir condícia en la seva persona, feia de la nit dia i perdia la noció del temps escolat després de la partença de Lara.

Bevia i escrivia coses dedicades a ella, però la dona dels seus versos i dels seus apunts, a mesura que augmentaven les esmenes i les variants, s’allunyava cada vegada més de la seva veritable imatge originària, de la dona viva que era la mare de Katienka, que se n’havia anat.

Feia les modificacions partint de la necessitat de precisió i de vigor expressiu, però també per una certa reserva interior que no li permetia de palesar massa allò que havia experimentat personalment per tal de no ferir i no tocar massa de prop els protagonistes directes dels esdeveniments. No hi volia posar res d’inventat. Així, tot el que en ell era ferida viva i roent encara s’infiltrava en la poesia i, en lloc del sofriment que sagnava i feia mal, s’hi podia veure una temorega serenitat, que elevava el cas particular i podia aplicar-se universalment, de manera que tothom en podia participar. La seva intenció expressa potser no era aquella, però la serenitat arribava pels seus propis passos, com un conhort que Lara, viatjant, li oferia des de lluny, com una salutació a distància, com una aparició en somnis o com el contacte de la seva mà al front d’ell. Li feia goig aquella empremta deixada en els seus versos. I així, tot plorant Lara, va esborrar completament els assaigs anteriors sobre els temes més variats, sobre la natura i la vida de cada dia. Igual com ja li havia passat sempre, mentre treballava es presentaven al seu pensament una colla d’idees en esvalot, sobre l’existència individual i sobre la societat.

Es va adonar una vegada més que no reeixia a concebre la història, allò que se’n diu pròpiament història, el seu curs, i que aquesta es presentava al seu pensament com el desenvolupament de la vida del regne vegetal. A l’hivern, sota la neu, les despullades branques d’un bosc de fulla caduca es veuen frèvoles i eixarreïdes com els pèls en una berruga senil. A la primavera, el bosc es transforma en pocs dies, s’alça fins al cel, i el seu fullatge esponerós ofereix camp per a perdre’s i per a amagar-se. En aquesta transformació, el bosc procedeix amb una rapidesa que supera la dels animals, ja que l’animal no creix tan de pressa com la planta. I, nogensmenys, ningú no aconsegueix descobrir tal moviment. El bosc no s’atura, no el podem atrapar en el procés del moviment, ni que ens posem a l’aguait per sorprendre’l. Sempre se’ns presenta immòbil. I en aquesta immobilitat podem identificar la vida de la societat, la història, que, no obstant això, es mou eternament, muda eternament, a desgrat que les seves transformacions no siguin advertides sobre la marxa.

Tolstoi ens ha pintat el seu pensament fins al fons, en negar a Napoleó, als homes d’Estat, als condottieri, la funció creadora. El seu veritable pensament era aquest, però no el va expressar amb prou claredat. Ningú no fa la història, la història no es veu, com no es veu créixer l’herba. La guerra, la revolució, els reis i Robespierre, en constitueixen els estimulants orgànics, el llevat, sectaris fanàtics, genis de l’autolimitació. En poques hores o en pocs dies, ells capgiren el vell ordre. Els trasbalsos duren setmanes o alguns anys; després, vénen els decennis i els segles que els homes veneren com una relíquia l’esperit de limitació que ha dut el daltabaix.

Tot plorant Lara, plorava aquella ja llunyana estada a Meliuseiev, quan la revolució era el Déu de l’hora, baixat del cel a la terra, el Déu d’aquell estiu, i cadascú es tornava boig a la seva manera, i la vida de cadascú es desenvolupava lliurement, no pas segons una il·lustració didascàlica, preceptiva, com un acatament a la justesa de la política suprema.

Així, tot escrivint sobre tota mena de temes, se li va posar en relleu i es va convèncer que l’art sempre serveix la bellesa, i que la bellesa consisteix en la felicitat de dominar la forma. La forma és el pressupòsit orgànic de l’existència; tot allò que és viu, per a existir fretura de la forma; i així passa amb l’art, fins en l’art tràgic, que és el relat de la felicitat d’existir. Aquestes notes i reflexions, doncs, li procuraven goig, un goig tan tràgic i ple de llàgrimes que en tenia el cap ple i adolorit.

Un dia, Anfim Efímovitx el va visitar. També li va dur vodka i li va contar l’arribada de l’Antípova amb la seva filla i Komarovski. Anfim Efímovitx havia fet el viatge per la via ferrada, en una vagoneta amb motor. El va renyar perquè no havia tractat l’euga com calia i se la va endur, a desgrat que Iuri Andréievitx li va pregar que prengués paciència encara tres o quatre dies. En canvi, li va prometre que tornaria aviat i que se l’enduria d’una vegada de Varikino.

A vegades, després d’una bona tongada d’escriure i de treballar, Iuri Andréievitx es recordava de sobte de Lara en tota la seva meravellosa presència, i es marria en una corprenedora tendresa de la llunyania.

Com ja li havia passat una vegada en la seva infantesa, enmig de l’esplendor de la natura a l’estiu, que en el cant dels ocells li havia semblat sentir la veu de la seva mare morta, ara la seva orella acostumada a la veu de Lara l’enganyava sovint. «Iúrotxka», li semblava sentir aleshores, en una al·lucinació de l’oïda, com si ella li parlés des de la cambra del costat.

Aquells dies va arribar a creure’s que era víctima d’una altra al·lucinació. Cap a la fi de la setmana, a la nit, es va despertar de sobte, a causa d’un somni absurd, en el qual havia vist el catau d’un drac sota la casa. Va obrir els ulls. En aquell moment el fons del barranc es va inundar de llum i va ressonar un tret. L’estranyesa fou que immediatament després es va tornar a adormir i que l’endemà es va pensar que tot havia estat un somni.

15

Més endavant, durant aquells dies, va passar alguna cosa. Per fi el doctor havia escoltat la veu del seny i s’havia dit que, si volia deixar-se morir de totes passades, bé podria trobar un mitjà més eficaç i menys dolorós. Es va fer el propòsit d’anar-se’n bon punt Anfim Efímovitx l’anés a buscar. Abans del capvespre, quan encara era clar, va sentir remor de passes sobre la neu. Algú es dirigia tranquil·lament a la casa, amb pas segur i decidit.

Qui podia ésser? Anfim Efímovitx hauria arribat a cavall i ningú més no devia tenir cap motiu per a perdre’s per aquell Varikino desert.

«Això és que em busquen —va pensar—, em reclamen a la ciutat per detenir-me. Però com se m’enduran? Si fos que em vénen a detenir, vindrien dos, almenys. No; és Mikulitsín, Averki Stepànovitx», va concloure més tranquil, cregut que havia reconegut els passos. El desconegut es va aturar un moment al davant de la porta que tenia el cadenat trencat, sense trobar la tanca que evidentment esperava; després va tirar endavant amb pas segur i, amb moviments habituals, va obrir la porta com si fos l’amo i la va tancar amb compte al seu darrera.

Així va arribar fins a la cambra on seia Iuri Andréievitx davant la taula d’escriure, d’esquena a la porta. Abans no es va alçar de la cadira i es va girar vers la porta per tal d’acollir el desconegut, aquest ja era al llindar, on es va aturar palplantat.

—Volíeu res? —va preguntar el doctor d’esma; i no es va sorprendre de no obtenir resposta.

El desconegut era un home robust i ben plantat, amb un bell rostre, i anava vestit amb una jaqueta curta i pantalons de pell, anava calçat amb unes calentes botes de pèl de cabra i duia un fusell a la bandolera. La seva arribada no va sorprendre el doctor; només el va sorprendre el moment de Ja seva aparició. Els descobriments fets a la casa i altres indicis l’havien preparat par a aquell encontre; ben cert que era l’home al qual pertanyien les reserves que ells havien trobat a la casa. Li semblava que el coneixia, que ja l’havia vist. Probablement el visitant també sabia que la casa no era deshabitada, car no va manifestar cap sorpresa de trobar el doctor. Potser fins sabia qui hi havia de trobar i el coneixia.

«Qui deu ser? Qui és?», pensava febrilment, amb un esforç per recordar. «Déu meu: on The vist? ¿És possible? Aquell tebi matí de maig d’un any inoblidable! L’estació ferroviària de Razvilie. El vagó del comissari, que no presagiava res de bo. Idees clares, coordinació, principis rigorosos, conviccions sobre els propis raonaments, estar en el just, en el just: Strélnikov».

16

Ja feia molta estona que parlaven, moltes hores, com només conversen els homes a Rússia, i en particular els homes esperonats pel terror i per l’angoixa, agitats i frenètics, tal com eren tots aleshores. Es feia fosc. Era gairebé fosc.

Ultra la febril loquacitat comuna a tothom, Strélnikov tenia una altra raó personal per a parlar sense treva.

No reeixia a dir tot el que hauria volgut dir i s’arrapava desesperadament a la conversa per tal de fugir de la solitud. ¿Potser tenia por dels remordiments de la seva consciència, o bé l’empaitaven records tristos, o bé, el turmentava aquell descontentament en virtut del qual un hom es voldria morir per tal d’acabar amb la vergonya i amb l’odi que arriba a sentir envers ell mateix? ¿Potser havia pres un determini desesperat i irrevocable, amb el qual no es volia trobar cara a cara, i mentre era possible n’ajornava l’acompliment, aprofitant la companyia del doctor i la seva conversa?

Es veia ben clar que Strélnikov amagava alguna idea que secretament l’assetjava; fora d’això, s’abandonava a la més generosa de les efusions.

Era la malaltia del segle, la febre revolucionària de l’època. Cadascú enfront de si mateix era diferent de com es manifestava en les paraules i en les obres enfora; cadascú tenia la consciència maculada i amb raó es podia sentir culpable de tot, sentir-se un ignorat malfactor, un bandoler emmascarat. El més petit pretext desencadenava la fúria d’una imaginació autodestructora fins als seus límits extrems. Els homes fantasiejaven, s’atribuïen culpes, no solament sota la pressió del terror, sinó a causa d’un morbós desig d’autodestrucció, en una estat de «trànsit» metafísic, abassegats per la passió de condemnar-se a ells mateixos, la qual basta destapar per a estar segur que ja mai més no podrà ésser continguda.

Quantes d’aquestes confessions no devia haver escoltat, escrites o verbals, fetes abans de la mort, el temps que Strélnikov vivia sota la seva personalitat militar, i potser també a títol de jutge de guerra! Ara li tocava a ell de veure’s posseït del mateix furor d’autodenúncia: s’examinava a si mateix, feia balanç de tot, tot ho veia a través d’una deformació roent, monstruosa, delirant.

Relatava desordenadament, passant d’una cosa a l’altra.

—Vaig estar prop de Txità. ¿No us heu meravellat de tantes coses boniques com he embotit als armaris i als calaixos d’aquesta casa? És el botí de les confiscacions militars que vam efectuar quan l’Exèrcit Roig va ocupar la Sibèria Oriental. Ja comprendreu que no ho he portat aquí jo tot sol. La vida m’ha distingit sempre posant al meu costat homes fidels i devots. Aquestes espelmes, les cerilles, el cafè, el te, els objectes per a escriure, i tota la resta, provenen dels dipòsits militars txecs, i en part són japonesos i anglesos. Meravellós, oi? «Oi?» era l’expressió preferida de la meva dona, com ja deveu haver observat. No sabia si dir-vos-ho, però ara ho confesso: he vingut per veure-les, a ella i la nena. M’han dit massa tard que eren aquí i no he arribat a temps. Quan pels rumors i per les denúncies he sabut la vostra intimitat amb ella i per primera vegada he sentit anomenar «doctor Givago», entre els milers de rostres que durant aquests anys m’han passat pels ulls, he recordat en forma increïble justament el doctor que duia aquest cognom, i que una vegada van conduir al meu davant per interrogar-lo.

—Heu lamentat no haver-me afusellat?

Strélnikov no va respondre. Potser ni tan sols es va adonar que el seu monòleg havia estat interromput. Va continuar absort, subjugat pels seus pensaments:

—Certament, he estat gelós de vós, i encara ho estic ara. Podria ser d’una altra manera? Només fa uns quants mesos que m’amago en aquest lloc, d’ençà que van ser descoberts els altres refugis meus, més allunyats, a l’Orient. A causa d’una falsa acusació, havia de comparèixer davant un tribunal militar. El resultat era fàcil de preveure. Segons que havia pogut saber, no pesava cap acusació contra meu. Vaig concebre l’esperança de poder-me justificar i de poder defensar el meu honor, més endavant, en altres circumstàncies. Així vaig decidir-me a desaparèixer durant un cert temps, abans no em detinguessin. Amagar-me, vagabundejar, fer vida d’eremita. I potser a la fi m’hauria salvat. Em va trair un jove aventurer que s’havia guanyat la meva confiança.

»Al cor de l’hivern vaig travessar la Sibèria, cap a l’Occident, amagat, passant gana. Em cavava un forat als munts de neu, feia nit en els trens sepultats per la neu, immobilitzats en inacabables cadenes a tota la línia del ferrocarril de la Sibèria.

»En el meu vagabundejar, vaig trobar un xicot, fugitiu com jo mateix, que em va dir que s’havia salvat d’un afusellament en massa, del qual va restar viu per atzar. Em va contar que havia fugit arrossegant-se fora del munt de cadàvers, s’havia refet i guarit de les seves ferides i havia començat a anar errant, refugiat en tota mena de caus i de cavorques com jo. Almenys, així m’ho va dir. Un petit delinqüent, corromput, primitiu, alumne de segon curs de l’Institut, del qual l’havien expulsat per inepte.

Com més detalls donava Strélnikov, més el doctor identificava el xicot.

—Es diu Terenti de nom i Galusin de cognom?

—Sí.

—Aleshores tot el que va contar dels partisans i de l’afusellament és veritat. No s’ha inventat res.

—Només tenia una bona qualitat: venerava la seva mare fins a la follia. El seu pare, el van matar entre altres ostatges. Sabia que la seva mare era a la presó i que correria la mateixa sort del seu marit, i va decidir d’arriscar-ho tot per salvar-la. A la txeca del districte, on es va presentar, va reconèixer les seves culpes i va oferir els seus serveis. Van consentir a perdonar-lo a condició que els informés sobre on parava alguna persona important perseguida. Així és com va indicar el meu amagatall. Vaig aconseguir de prevenir, però, la seva traïció i vaig fugir a temps. A costa d’esforços sobrehumans, a través de mil aventures, vaig recórrer tota la Sibèria i vaig arribar aquí, al lloc on sóc conegut, on tothom sap qui sóc i on menys poden esperar de veure’m, perquè ningú no pot imaginar tanta gosadia. De fet, van seguir buscant-me per la part de Txità, mentre jo ja m’amagava en aquesta casa o en altres refugis dels voltants. Però ara ja hem arribat a la fi: també aquí m’han descobert. Escolteu. Gairebé és de nit. S’apropa l’hora que més detesto perquè ja fa temps que no puc dormir. Vós ja sabeu quin turment és aquest. Si encara no heu gastat totes les meves espelmes —bona estearina, oi?— podem parlar encara una estona. Parlem fins que pugueu resistir, amb tota comoditat, amb tota la nit al davant nostre, amb les espelmes enceses.

—Les espelmes estan intactes. No n’hem encetat ni un sol paquet. M’he servit del petroli que he trobat aquí.

—Teniu pa?

—No.

—Doncs de què viviu? Però quina pregunta més estúpida! De patates, ja ho sé.

—Sí. Aquí n’hi ha tantes com vulgueu. Els amos eren gent experimentada i estalviadora. Sabien com soterraries. Estan perfectament conservades al celler, ni s’han grillat ni s’han glaçat.

Tot d’una, Strélnikov va començar a parlar de la revolució.

17

—Tot això no és per a vós. No ho podríeu comprendre. Vós us heu fet gran en un altre món. El meu era el món del suburbi de la ciutat, el món del ferrocarril, de les barriades obreres. Brutícia, manca d’espai, misèria, menyspreu per als treballadors i ultratges a les dones. Era la lancinant i provocativa insolència de la corrupció, dels fills del papà, dels estudiants de coll planxat, i dels comerciants. A les llàgrimes i a les queixes dels desposseïts, dels injuriats, de les dones seduïdes, responien amb un acudit irònic, o amb una plantofada d’irritat menyspreu. Era la beata serenitat dels paràsits, que es distingien perquè no s’havien preocupat mai de res, perquè no havien buscat mai res, perquè no havien donat ni deixat mai res al món! I nosaltres, en canvi, ens preníem la vida com si es tractés d’anar a la guerra, i érem capaços d’abatre les muntanyes per aquells que estimàvem. I, si bé no reeixíem sinó a fer-los sofrir, no érem capaços de tocar-los un cabell del cap, perquè el nostre sofriment era encara més gran. Escolteu, abans de continuar, penso que és el meu deure dir-vos això: que us n’heu d’anar d’aquí sense perdre un moment, si encara us estimeu la vida. Al meu voltant, la xarxa es va estrenyent, i, de qualsevol manera que acabi la cosa, us embolicaran a vós en aquesta història, ni que només sigui perquè heu parlat amb mi. I, a més a més, per aquí volten molts llops; no fa gaires dies que vaig disparar contra ells.

—Doncs éreu vós el qui disparava.

—Sí. Em vau sentir, oi? Me n’anava en un altre refugi; però, abans d’arribar-hi, per diversos indicis vaig comprendre que havia estat cremat i els qui m’havien de soplujar, probablement eren morts. No faré llarga estada aquí, només hi vull passar la nit i demà al matí me n’aniré. Doncs, amb el vostre permís, continuo. ¿Que potser els barris amb carrers com el Tverskaia i Iamskaia i els desvagats que s’hi passejaven amb dones, amb el barret de gairell i els pantalons amb cinturó, existien només a Moscou, o només a Rússia? No, de barris de nit, de crepusculars barris de la vida mundana, de voravies, de cavalls de raça, n’hi havia pertot arreu. Però algun senyal marcava l’època i feia del segle dinovè una única categoria històrica: el naixement del pensament socialista. Esclataven revolucions, i minyons plens d’abnegació muntaven a les barricades. Els escriptors miraven fos com fos de fuetejar el bestial desvergonyiment del diner i d’elevar i de defensar la dignitat humana dels pobres. I va arribar el marxisme, i va denunciar la veritable arrel del mal i el mitjà per a guarir-lo, i va esdevenir la força motriu del segle. Tot això va ser l’època dels carrers de Tverskaia i de Iamskaia, la brutícia i la resplendor de la santedat, la corrupció i els barris obrers, les proclames i les barricades. Que era bonica ella aleshores, a l’Institut! No us ho podríeu imaginar! Sovint l’anava a buscar una seva companya d’escola a la casa dels ferroviaris de Brest. Aquest era el nom que llavors portava aquell ferrocarril, abans dels diversos noms que li han posat després. El meu pare, aleshores, era membre del tribunal de Iuriatin i treballava com a obrer prop de l’estació. Jo també anava en aquella casa i la veia. Era una noieta, un infant, però en el seu rostre, en els seus ulls, ja es llegia un pensament inquiet, la inquietud del segle. Tot el sentit de l’època, les seves llàgrimes i les seves ofenses, els seus impulsos, la set de venjança acumulada de temps i el seu orgull, els portava escrits a la cara i es traslluïen en la seva actitud, en aquella seva barreja de timidesa pueril i de gràcia ardida. L’acusació al món es podia fer en nom d’ella, amb els seus llavis. Creieu-me, no dic bestieses. És una mena de predestinació, un senyal que pot tenir una persona, que la natura li ha donat i que gairebé ostenta com un dret.

—En feu un retrat perfecte. També jo la vaig veure en aquell temps, justament tal com vós l’heu descrita. La col·legiala s’identificava en ella amb la que posseeix un secret de persona gran. La seva ombra es retallava a la paret en una actitud reservada i alhora impotent per a defensar-se. Així la vaig veure i així la recordo. I vós ho heu expressat d’una manera extraordinària.

—La vau veure i la recordeu? I què vau fer per ella?

—Aquesta és una altra qüestió.

—Doncs, ja ho veieu, tot aquest segle dinovè amb les seves revolucions a París, amb les diverses generacions d’emigrats russos, començant per Herzen, amb projectes de regicidis, uns de no reeixits, altres d’executats, tot el moviment obrer del món, tot el marxisme en els Parlaments i a les Universitats d’Europa, tot el nou sistema d’idees, la novetat i la rapidesa de les deduccions, la ironia, tota la consegüent impietat elaborada en nom de la pietat, tot això Lenin ho va absorbir en si, i ho va expressar en nom de tots. Com una personificació de la venjança, va escometre contra el vell sistema. Amb ell es va alçar la immensa ànima de la Rússia que, d’un sol cop, sota els ulls de tot el món es va encendre com un ciri votiu per tota la misèria i tots els sofriments de la humanitat. Però per què us dic això? Per a vós és només com xim-xim d’uns címbals, paraules buides. Per aquella noia jo vaig anar a la Universitat, per ella em vaig fer professor i vaig anar a ensenyar a Iuriatin, que aleshores no coneixia. Vaig devorar muntanyes de llibres i vaig adquirir una infinitat de coneixements per ser-li útil, per trobar-me disposat si ella necessitava el meu ajut. Vaig anar a la guerra per conquistar-la una altra vegada, després de tres anys de matrimoni i, després, acabada la guerra, de retorn de la presó, vaig aprofitar el fet que em creien mort i sota un nom fals em vaig tirar de cap a la revolució per tal que a ella li fos pagat tot el que havia sofert, per esborrar fins al darrer rastre els seus tristos records, perquè no fos possible tornar al passat, perquè deixessin d’existir els carrers de Tverskaia i de Iamskaia. I elles, ella i la meva filla, eren a prop, eren aquí! Quin esforç inhumà no em va costar de sufocar el desig de precipitar-me a veure-les! Però abans volia dur a terme l’empresa de la meva vida. Oh!, què és ei que jo donaria ara per veure-les, encara que només fos una vegada! Quan ella entrava a la cambra semblava que la cambra s’omplia d’aire i de llum.

—Sé fins on l’estimeu. Però, perdoneu: ¿teniu idea de fins on us estimava ella a vós?

—Què? Què dieu?

—Dic si us podeu imaginar fins a quin punt us estimava; us estima més que res al món.

—Com ho sabeu?

—M’ho ha dit ella.

—Ella? A vós?

—Sí.

—Perdoneu. Us demano una cosa que podeu deixar sense resposta, però si us és permès, dins els límits de la discreció, si sentiu fer-ho, us prego que em repetiu al més exactament possible què us va dir.

—Us ho diré amb goig. Us va definir com un home extraordinari, sense parió, únic per la seva absoluta honestedat, i va dir que si a la fi del món se li aparegués novament la visió de casa vostra, s’arrossegaria fins al llindar, de genolls, des de qualsevol lloc, fins als confins de la terra.

—Perdoneu, si no em fico en alguna cosa secreta vostra: ¿voldríeu provar de recordar quan, en quines circumstàncies us ho va dir?

—Estava endreçant aquesta cambra. I després va sortir a espolsar l’estora.

—Quina, si us plau? Aquí n’hi ha dues.

—La més gran.

—Tota sola no hauria tingut prou força. ¿La vau ajudar?

—Sí.

—Vós agafàveu l’altre cap de l’estora, ella es tirava endarrera, alçava els braços, com si es gronxés, i tancava els ulls a causa de la pols i es posava a riure. Oi? Com conec tots els seus gestos! I després vau començar a acostar-vos, tot plegant una feixuga estora, primer en dos, després en quatre, i tot fent això ella bromejava i es reia de vós. Oi?, oi?

Es van aixecar i es van acostar cadascun a una finestra per tal de mirar en direccions diferents. Després d’una pausa, Strélnikov s’apropà a Iuri Andréievitx, li va agafar les mans, se les va acostar al pit i va reprendre la conversa amb la mateixa excitació:

—Excuseu-me, comprenc que toco una cosa que estimeu molt, una cosa íntima. Però, si m’ho permeteu, encara us faré més preguntes. No us n’aneu. No em deixeu sol. Me n’aniré aviat, jo. Figureu-vos, sis anys de separació, sis anys d’inimaginable violència sobre un mateix. Em semblava que encara no havíem conquistat tota la llibertat. Pensava: de primer cal conquistar-la i després ja seré lliure i no pertanyeré a ningú sinó a elles. I, en lloc d’això, ja ho veieu, tots els meus projectes han resultat fallits. Demà em detindran. Vós li sou estimat i l’estimeu; potser algun dia la tornareu a veure. Però què és el que us estic demanant? És una follia. Em detindran i no em donaran ni el temps de justificar-me. Se’m tiraran al damunt, i em taparan la boca amb insults i cridòria; ¿és que justament jo no he de saber com van aquestes coses?

Per fi va poder dormir de veritat. Per primera vegada en molts dies, Iuri Andréievitx no es va adonar que s’adormia; es va quedar com un soc a penes es va haver estirat al llit. Strélnikov havia romàs per passar la nit i l’havia allotjat a la cambra del costat. En els breus instants que es desvetllava per girar-se de cantó o per estirar la roba que havia lliscat, sentia la força saludable d’un son reparador i s’ensopia una altra vegada amb plaer. La darrera part de la nit, va començar a tenir somnis breus que s’alternaven ràpidament i el duien als temps de la infantesa, somnis lúcids i rics de detalls que es podien confondre amb la realitat.

Així, per exemple, una aquarel·la de la seva mare, que en somnis veia penjada a la paret i que representava un paisatge italià; de sobte es va trencar i va caure a terra i el va desvetllar amb el soroll del vidre que s’esmicolava. Va obrir els ulls. No, devia haver estat alguna altra cosa. Potser, Antípov, el marit de Lara, Pàvel Pàvlovitx, per altre nom Strélnikov, que, novament, tal com contava Vakkh, espantava els llops de Xutma. Però, ca, era absurd. Efectivament, el quadre havia caigut de la paret. Allí es veia, fet trossos sobre el terra, es va dir tot sentint que la son es tornava a apoderar d’ell.

Es va despertar amb mal de cap perquè havia dormit massa. No es va adonar de qui era ni on es trobava. Després va recordar: «Strélnikov ha passat la nit aquí, amb mi. És tard. Caldrà que em vesteixi. Probablement ell ja s’ha aixecat i, si no ho ha fet, el despertaré jo; faré cafè i prendrem cafè».

—Pàvel Pàvlovitx!

Cap resposta.

«Encara deu dormir, i ben fort». Es va vestir sense pressa i va passar a la cambra del costat. Damunt la taula hi havia la gorra de militar de Strélnikov, però ell no hi era. «Deu haver sortit a donar un tomb —va pensar—. I sense res al cap. És home de tremp. Avui hauré de fer creu i ratlla de Varikino i me n’hauré de tornar cap a la ciutat. És tard; he dormit massa. Cada matí em passa el mateix».

Va encendre el foc de la cuina, va agafar la galleda i se’n va anar cap al pou per abastar aigua. A poques passes del pou, de través en el carreró, jeia Pàvel Pàvlovitx sobre un munt de neu, amb el cap foradat. Sota la seva templa esquerra la neu, xopa de sang, havia format un grumoll vermell. Petites gotes, esquitxades més lluny, havien format amb la neu botonets vermells, semblants a les baies de la servera gebrada.