Setzena part

EPÍLEG

1

L’estiu del 1943, després de la ruptura del cercle de Kursk i de l’alliberament d’Orel, retornaven, cadascun pel seu cantó, a la comuna unitat, Gordon ascendit a sots-tinent pocs dies abans, i el major Dúdorov. El primer retornava d’una missió de servei a Moscou i el segon d’un permís de tres dies.

S’havien trobat tot fent camí de retorn i havien passat la nit a Txern, una petita vila devastada, però no destruïda del tot, al contrari del que havia passat a la major part de les localitats d’aquella «zona del desert», que l’enemic en retirada havia esborrat de la faç de la terra.

Entre les runes de la ciutat, formades per munts de maons esbocinats i de pedres reduïdes a pols, van trobar una pallissa intacta on es van ajeure a entrada de nit.

No van aconseguir agafar el son i van parlar tota la nit. A l’alba, Dúdorov, que s’havia abaltit cap a les tres, fou despertat pels moviments de Gordon. Amb gestos maldestres, com si es trobés a l’aigua, esbufegava i s’ofegava de fenc tou tot fent un farcell amb els seus estris. Després, amb el mateix ensopiment va lliscar pel munt de fenc vers la sortida del paller.

—On vas? Encara és d’hora.

—Me’n vaig al riu. Vull rentar un xic de roba.

—T’has tornat boig? Aquesta nit arribarem a la nostra unitat i Tanka, la bugadera, ens donarà roba per a mudar-nos. Per què ets tan impacient?

—No em vull esperar. He suat i em sento ple de brutícia. I fa calor. Faré una rentada a corre-cuita a la roba, l’escorreré ben bé i al sol s’eixugarà en un moment. Mentrestant, em banyaré i en acabat em vestiré.

—De tota manera, no està bé, saps? A fi de comptes, ets un oficial.

—És d’hora i tothom dorm. Em posaré al darrera d’un coscoll i no em veurà ningú. Però, dorm, tu, i no xerris si no vols perdre el son.

—De totes maneres, tampoc no puc dormir. Me n’aniré amb tu.

Se’n van anar cap al riu, fent camí pel costat de les blanques runes de pedra, ja roents a desgrat que el sol tot just havia sortit. Enmig del que havien estat carrers, per terra, sotà la calda, dormia i roncava gent suada i sufocada. La majoria eren habitants de la vila que s’havien quedat sense sostre: vells, infants i dones; i algun soldat roig aïllat, que s’havia quedat endarrera i es dirigia a incorporar-se a la seva unitat. Gordon i Dúdorov caminaven amb compte entre els qui dormien, mirant on posaven els peus per no trepitjar-los.

—Parla més baix; si no, desvetllaràs tot el poble i, aleshores, adéu-siau, bugada.

I en veu baixa van continuar la seva conversa nocturna.

2

—Quin riu és aquest?

—No ho sé. No ho he preguntat. Probablement, el Zuixa.

—No, no és el Zuixa. En deu ser un altre.

—Doncs no sé quin pot ser.

—Va passar al Zuixa, oi? Em refereixo a Khristina.

—Sí, però en un altre indret. Més avall. Diuen que l’Església l’ha canonitzada.

»Hi havia un edifici de pedra que en deien “L’estable”. Efectivament, es tractava de l’estable d’un sovkhoz destinat a la cria de cavalls. És un nom profètic que ha esdevingut històric. Una edificació antiga amb parets gruixudes. Els alemanys l’havien fortificada a tal punt que era una fortalesa inexpugnable. D’allà estant, el seu foc dominava tota la zona i aturava el nostre avenç. Calia prendre l’estable. Amb un coratge i una astúcia prodigiosos, Khristina va reeixir a penetrar en les línies alemanyes, va fer volar l’estable, fou agafada presonera i penjada.

—Per què es diu Khristina Orletsova i no Dúdorova?

—Encara no ens havíem casat. L’estiu del 1941 ens havíem promès i ens havíem de casar acabada la guerra. Més tard jo vaig anar d’una banda a l’altra amb l’exèrcit. La meva unitat era traslladada contínuament i, a causa d’això, no en vaig tenir més notícies. No la vaig tornar a veure. La seva gesta i la seva heroica mort, les he sabudes després, com tothom, pels diaris i per les ordres del dia de l’exèrcit. Diuen que tenen la intenció de fer-li un monument per aquestes terres i he sentit dir que el germà de Iuri, el general Givago, volta per aquests indrets per tal de recollir dades sobre ella.

—Perdona’m si te n’he fet parlar. Per a tu deu ser dolorós.

—No és això. Però ens hem entretingut amb la conversa. No et vull destorbar. Ara, despulla’t, tira’t a l’aigua i ocupa’t de la teva roba. Jo m’ajauré a la riba amb un bri d’herba a les dents, i m’entretindré tot mastegant i pensant, i potser m’abaltiré.

Al cap de poca estona van reprendre la conversa:

—On has après a rentar?

—La necessitat ensenya. Nosaltres no vam tenir sort. Vam anar a parar al més terrible dels camps de càstig. Poca gent va sobreviure, ja des dels primers dies. Feien sortir el contingent del vagó. Un desert nevat i un bosc en la llunyania. L’escorta amb els fusells a punt de disparar i els gossos de pastor. Cap a la mateixa hora arribaven sempre nous grups. Ens van fer formar en triangle al mig del camp, girats d’esquena a fi que no ens poguéssim veure l’un a l’altre. Ens van’ordenar d’agenollar-nos i, sota amenaça de ser afusellats, ens van ordenar que no miréssim al voltant. Va començar la humiliant i interminable operació de passar llista, que va durar hores i hores; i sempre agenollats. Després ens vam alçar. Es van endur els altres grups mentre que a nosaltres ens anunciaven: «Aquest és el vostre camp. Acomodeu-vos com pugueu». Era un camp de neu, al ras, un pal al mig del camp i al pal un rètol que deia: «Gulag 92, la, N. 90».⁷⁶ I res més.

—A nosaltres ens van anar més bé les coses. Vam estar de sort. Jo complia el segon període de detenció, que segueix sens falta al primer. Però era en virtut d’un altre article del codi i les condicions no eren les mateixes. Quan em van alliberar, em van rehabilitar igual com la primera vegada i em van autoritzar a donar classes a la Universitat com abans. Esclatada la guerra, em van incorporar amb el grau de major i no en un destacament disciplinari com a tu.

—Sí, un pal amb el rètol «Gulag 92, la, N. 90», i res més. Els primers dies amb les mans nues trencàvem les branques enmig del gel per fer barraques. No em creuràs, però la veritat és que a poc a poc ens vam apanyar sense ajut de ningú. Ens vam construir les celles, les estacades, les presons, i les torretes de vigilància tots sols. Treballàvem al bosc. Els arbres eren abatuts; vuit de nosaltres ens enganxàvem al trineu, dúiem els troncs a força de braços, amb neu fins al pit. Va passar molt de temps abans no vam saber que havia esclatat la guerra. Ens ho amagaven. I tot d’una, una proposició: aquell qui volgués podia anar al front en un batalló disciplinari, i si se’n sortia amb vida obtindria la llibertat. Després, un atac darrera l’altre, quilòmetres de filferro amb punxes on es feia passar el corrent elèctric, mines, llançabombes, i mesos i mesos de foc infernal. Amb raó ens anomenaven els condemnats a mort. Els nostres rengles eren segats fins que no restava un home en peu. Com he sobreviscut? I, no obstant això, pensa que aquell infern era la felicitat comparat amb el camp de concentració i no pas per les condicions espantoses de vida, sinó per tota una altra cosa.

—Sí, amic meu, ja n’has passades prou.

—A més de rentar, hi apreníem a fer de tot.

—És extraordinari. No solament en relació a la teva vida de deportat, sinó encara en relació a la teva vida anterior, dels anys trenta, fins en llibertat, fins en el benestar de la teva activitat universitària, entre els llibres, les comoditats, la guerra ha estat una tempesta purificadora, un corrent d’aire fresc, un presagi de salvació. Jo penso que la col·lectivització ha estat una mesura errada, fallida, i que l’error no es podia reconèixer. Per tal d’amagar la fallida, calia que la gent deixés de pensar, de jutjar, si calia, emprant tots els mitjans de terror; obligar-la a veure allò que no existia i demostrar el contrari d’allò que l’evidència posava al davant dels ulls. Així s’explica la crueltat del període d’Ejov,⁷⁷ la promulgació d’una Constitució que ja se sabia que no seria aplicada, la introducció d’eleccions no basades en el principi del sufragi. I, quan la guerra va esclatar, els seus horrors reals, el perill real i l’amenaça d’una mort real, van obrar com una mesura benefactora enfront de l’inhumà domini de l’abstracció, i van constituir un alleujament, en la mesura que posaven un límit a la diabòlica força de la lletra morta. No solament els deportats, com tu, sinó encara tothom, a la reraguarda i al front va respirar més lliurement, a ple pulmó, i tothom es va abocar com embriac, amb un sentit de la veritable felicitat en el gresol de la tremenda lluita salvadora i mortal.

»La guerra és una anella més de la cadena dels anys de la revolució. L’acció expressada per la pròpia naturalesa de la revolució s’ha acabat. S’han començat a fer sentir els resultats indirectes, els fruits dels fruits, les conseqüències de les conseqüències: el tremp dels caràcters provat en l’adversitat, la senzillesa dels costums, la disposició per a les grans coses, desesperades, sense parió. Són qualitats mítiques que et deixen meravellat i representen la floració moral de la generació. Pensar això desvetlla en mi un sentit de la joia, a desgrat del martiri i de la mort de Khristina, de les meves ferides, de les pèrdues que hem experimentat, a desgrat de l’elevat i sagnant preu que la guerra ens ha fet pagar. M’ajuda a suportar el pes de la mort de Khristina la llum d’abnegació que il·lumina la seva fi i il·lumina alhora la vida de cadascun de nosaltres. Mentre tu, pobre, estaves encaixant les teves infinites tortures, jo recuperava la llibertat. En aquella època, l’Orletsova es va matricular .a la facultat d’Història. La naturalesa del seu interès científic la va apropar a mi. Ja feia molt de temps, abans de la meva primera detenció al camp de concentració, quan ella era encara un infant, m’hi havia fixat per les seves excepcionals qualitats. Si te’n recordes, ja te’n parlava quan Iura encara vivia. I així justament va destacar entre els meus alumnes. Aleshores acabava d’establir-se el sistema de fer reeducar els professors per mitjà dels alumnes. L’Orletsova s’hi va abocar amb braó. Sols Déu sap per quin motiu em va combatre tan acarnissadament. Els seus atacs eren tan tenaços, tan combatius i tan injustos que els altres estudiants de la facultat a vegades es revoltaven i em defensaven. L’Orletsova, a més a més, estava dotada d’un sentit de l’humor molt viu. Sota un renom que m’havia penjat, em posava en ridícul en els diaris murals, en forma que no es podia millorar. Tot d’una, de la manera més casual, va resultar que aquella aversió tan implacable no era altra cosa sinó una manera d’emmascarar un amor jovenívol, amagat i antic. Jo l’havia estimada des de sempre. L’any 1941, vam tenir un estiu esplèndid. Era el primer any de guerra. En recordo la vigília i l’estiu que va seguir. Uns quants joves, estudiants, nois i noies, entre els quals figurava ella, es trobaven en una localitat d’estiueig prop de Moscou, on després fou destacada la meva unitat. La nostra amistat va començar i es va desenrotllar mentre va durar la seva instrucció militar, mentre es formaven els destacaments voluntaris de la ciutat; Khristina es va allistar a les unitats de paracaigudistes, i a les nits rebutjàvem les primeres incursions alemanyes sobre Moscou. Tal com t’he dit, ens hi vam prometre. Però van començar els trasllats de la meva unitat i ens vam haver de separar. No l’he tornada a veure. Quan la guerra va començar a donar el tomb a favor nostre i els alemanys es rendien a milers, després d’haver estat ferit dos cops i de les meves dues estades a l’hospital, em van traslladar a l’artilleria antiaèria, a la setena secció de l’estat major, on faltava personal amb coneixement de llengües i on vaig insistir perquè et destinessin a tu també, després d’haver-te tret del fons del mar.

—Tanka, la bugadera, coneixia molt bé l’Orletsova. S’havien trobat al front, eren amigues i sovint parlava de Khristina. Aqueixa Tanka té una manera de somriure amb tota la cara, com Iuri, no t’hi has fixat? Aleshores, fa que oblidis el seu nas camús i els seus pòmuls sortits, i esdevé atractiva i plena de gràcia. És un tipus molt corrent a Rússia.

—Ja veig què vols dir. És possible. No m’hi he fixat.

—Quina barbaritat! És un nom increïble: Tanka Besotxeredeva.⁷⁸ No és un cognom, sinó una paraula inventada, deformada. Què te’n sembla?

—Així ho diu ella. És filla de pares desconeguts i ha pujat entre els betsprisornie. Potser al cor de la Rússia, en qualsevol indret on la llengua es conserva encara pura i sense adulteració, li deien besottxaia, en el sentit que no tenia pare. La gent del carrer, davant d’aquest nom incomprensible, ha fet com sempre: ha arreplegat el nom d’orella, l’ha transformat al seu gust i l’ha posat d’acord amb el seu propi llenguatge pràctic, el seu argot.

3

Això va passar a la petita ciutat de Karatxev, destruïda fins als fonaments poc temps després de la nit que van passar conversant Gordon i Dúdorov a Txern. Es dirigien a la seva imitat, quan a Karatxev van trobar la reraguarda que seguia el gros de l’exèrcit.

Feia més d’un mes que el temps era serè i plàcid sense interrupció, un temps tebi de tardor. La terra negra i fèrtil de Brinxtxina, una beneïda contrada entre Orel i Briansk, xopa de l’esplendor d’un cel blau sense núvols, es destacava al sol amb reflexos de color de cafè i de xocolata.

El carrer major, tot dret, que es confonia amb el traçat de la gran carretera, partia el poble en dos. A l’una banda es veien les cases enderrocades transformades per les bombes en munts de pedruscall, i els arbres fruiters arrencats de soca-rel, esbocinats, cremats i voltats de terra remoguda. A l’altra banda del carrer es veien espais deserts, que potser no estaven edificats abans de la destrucció de la ciutat i per això semblaven menys afectats pels incendis i per les explosions.

En la zona un temps habitada, els habitants sense sostre furgaven entre els munts de ruïnes que encara no havien cremat del tot, n’estiraven alguna cosa i l’anaven amuntegant lluny de la zona incendiada, en un sol lloc. D’altres cavaven atrafegats els refugis subterranis i en treien terra per cobrir-los pel damunt.

A l’altre cantó, desert, blanquejaven unes quantes barraques i s’hi veien camions i furgonetes del servei del segon esquadró amuntegats. Eren hospitals de campanya que havien perdut el contacte amb Testat major de llurs divisions, amb les seccions de parcs, d’intendència, i de magatzems de queviures de tota mena que no se sabia on paraven i els estaven buscant. Es veien també, mig despullats i acomodats de qualsevol manera, per tal de menjar un mos i de reposar una estona abans de reprendre el fatigós camí cap a occident, febles i esblaimats adolescents dels regiments d’infanteria de reserva, amb gorres grises i grisos i pesants capots tirats al damunt de les espatlles, amb els rostres extenuats i terrosos, esgotats per la disenteria.

La ciutat, mig destruïda i trasbalsada per les explosions, continuava cremant i sotraguejada pels esclats de les mines d’acció retardada. Els qui cavaven interrompien adesiara la labor, per escoltar el sotrac de la terra sota els seus peus, redreçaven l’esquena, descansaven recolzats al mànec de la pala, i amb el cap girat vers la direcció de les explosions miraven una estona la llunyania.

Allà baix, d’antuvi en columnes i brolladors, després en lenta i feixuga massa, ascendien al cel, grisos, negres, rogencs, fum i flama, els núvols dels enderrocs alçats enlaire, i es dilataven i formaven plomalls, es dispersaven i tornaven a caure lentament. I la gent es tornava a posar a treballar.

Una de les clarianes de la zona no edificada, voltada de coscolls i coberta per l’espessa ombra de vells arbres, semblava separada de la resta del món, com un pati tancat aïllat i banyat per una fresca penombra.

Sí, la bugadera Tanka, amb dos o tres soldats i unes quantes persones que desitjaven marxar amb ells, Gordon i Dúdorov, esperaven des del matí el camió que havia d’arribar per tal d’endur-se Tanka, i els estris del regiment que li havien confiat, acomodats en unes quantes caixes que eren amuntegades a la vora. Tatiana ho vigilava bé i no se’n movia, però els altres tampoc no se’n separaven a fi de no perdre l’oportunitat de partir bon punt es presentés.

Ja feia molta estona que s’esperaven, potser més de cinc hores. Els qui s’esperaven no tenien cap feina i escoltaven la inestroncable xerrameca d’aquella noia que no parava de parlar i que se n’havia vistes de tots colors. Acabava de contar com va anar l’entrevista amb el major general Givago:

—És veritat. Va ser ahir. Em van acompanyar fins al general en persona. Al davant del major general Givago. És aquí, va de pas. S’interessava per Khristina, interrogava els testimonis oculars, els qui la coneixien personalment. I li van indicar que ningú millor que jo. Li van dir que era amiga d’ella, i tot seguit va donar ordre de fer-me cridar. I bé, em van cridar i em vam conduir a la seva presència. No fa por. No té res de particular, és un home com un altre. Una mica estràbic i bru. Li vaig engegar tot el que sabia. Em va escoltar i em va donar les gràcies. «I tu —em va dir—, ¿d’on véns i qui ets?». Jo, com podeu comprendre, vaig fer una mica de trampa. De què em puc vantar? Vantar-me justament! Sóc besprisomaia. Més o menys, ja ho sabeu vosaltres: correccionals, vagabundatge. Però ell que em diu: «No has d’amagar-me res, no tinguis por, no tens cap motiu per a avergonyir-te». Bo; jo d’antuvi només li havia dit quatre paraules, però després, com que ell m’escoltava amb atenció, em vaig veure en cor de dir-li més coses. Si en tinc per contar! Si em sentíssiu us pensaríeu que m’ho invento, no em creuríeu. A ell li va passar el mateix. En acabat, es va alçar i es va posar a fer passes amunt i avall de l’isba. «Escolta —em va dir—, és extraordinari, de veritat». Després em va dir: «Mira, ho farem així. Ara no tinc temps. Però ja ens tornarem a veure, estigues tranquil·la, et faré cridar i et tornaré a veure. Mai no m’hauria imaginat una cosa semblant. No et deixaré anar així com així —em va dir—. Caldrà aclarir alguna cosa, certs particulars. Però, si tot va com espero —em va dir—, em faré reconèixer com el teu oncle i et faré posar entre els nebots dels generals. I aniràs a estudiar a la Universitat, allà on tu vulguis». Us he dit la veritat, la pura veritat. És molt de la broma, ell.

Mentrestant, havia arribat un gran carro d’alta escalada, com els que s’usen a Polònia i a la Rússia occidental per a tirar garbes. Un soldat, un furleit, segons la vella terminologia, o un furrier, menava els dos cavalls. Arribat a la clariana, va saltar tot seguit del seient i va desenganxar els cavalls. Tots, excepte Tatiana i uns quants soldats, el van voltar i li van pregar que no desenganxés el carro i que els conduís on ells volien, pagant el que fos. El soldat va refusar, ja que no podia disposar dels cavalls i del carro i havia d’obeir les instruccions rebudes. Es va endur els cavalls i ja no va tornar. Tots els qui s’esperaven, que fins aleshores havien estat asseguts a terra, es van alçar i van anar a ocupar lloc al carro buit. Tanka va continuar el relat interromput per l’arribada del carro i pels tractes amb el soldat.

—Si pots —va dir Gordon—, explica’ns a nosaltres el que vas dir al general.

—És clar que puc.

I els va contar la seva terrible història.

4

—La veritat és que tinc molt a contar. No dec ser del poble, dic jo. No sé si m’ho han dit els altres o si el cor en conserva la memòria, però em sembla haver sentit dir que la meva mare, Raissa Komarova, va ser la dona d’un ministre rus que s’amagava a la Mongòlia blanca, el camarada Komarov. Però el tal Komarov, sembla que no era el meu pare, i ni tan solament era parent meu. Bé, es comprèn que sóc una noia ignorant, he crescut òrfena, sense pare ni mare. A vosaltres això que dic potser us semblarà ridícul, però jo dic el que sóc i heu de procurar posar-vos al meu lloc.

»Tot el que us contaré va passar més enllà de Kruixitsi, a l’altre cap de la Sibèria, a la part oposada a la regió dels cosacs, vora els confins amb la Xina. Quan nosaltres, és a dir, els nostres roigs, es van començar a apropar a la seva capital, la dels blancs, el tal Komarov, que era ministre, va embarcar la meva mare i tota la família en un tren especial reservat i va ordenar que se l’emportessin, perquè la meva mare estava esverada i era incapaç de fer un sol pas sense ell.

»Però Komarov ni tan sols va saber que jo existia, no sabia res de mi. La meva mare em va tenir sempre allunyada i estava morta de por que algú no anés a dir-li’n res. Ell no podia sofrir els infants i sempre escridassava i picava de peus, amb la cantarella que només fan que embrutar la casa i moure enrenou. “Jo —cridava— no els puc suportar”.

»Doncs, quan van començar a apropar-se els roigs, la meva mare va fer cridar una mainadera, Marfa, la dona del güardabarreres de Nagomaia, que era tres estacions després de la ciutat. Ara us ho explicaré. Primer es troba l’estació de Nisovaia, després la caseta de Nagornaia, i després el port de Samsonovski. Ara jo em pregunto: ¿com és que la meva mare coneixia aquella dona? Penso que Marfa anava a ciutat a vendre verdures i llet. Sí.

»I ara ve la cosa bona. Es comprèn que hi ha alguna cosa que jo no sé. Penso que van enganyar la meva mare; que li van ocultar alguna cosa. La devien enviar qui sap on, amb l’excusa que era cosa de pocs dies, provisionalment, mentre s’arranjaven les coses. No és veritat que ella volgués abandonar-me per sempre a mans estranyes i fer-me educar pels altres. La meva mare mai no hauria pogut abandonar la seva filla.

»Bé, ja se sap quin és l’engany que s’acostuma a fer als infants: ara te n’aniràs a casa de la tia, que et donarà dolços; la tia és bona, no has de tenir por de la tia. Quants de plors no em va costar després! Quina pena no tenia en el meu cor d’infant! Bé, val més no recordar aquestes coses. Em volia penjar, i per poc no em vaig tornar boja, de menuda. Era molt petita encara. No cal dir que, a Marfa, li havien donat diners perquè em mantingués; molts diners.

»La casa de la via on vivíem era una casa rica; tenien una vaca, un cavall i, com és natural, gallines i ànecs; i tanta terra com vulgueu per a fer hort i, naturalment, allotjament gratuït perquè ella era guardabarrera. Quan pujaven els trens procedents de la meva terra, pujaven amb penes i treballs, ja que hi havia un fort pendent, mentre que els que procedien de la vostra part, de Rússia, rodaven alegrement via avall i havien de frenar. A la tardor, quan el bosc clarejava, es veia l’estació de Nagornaia allà baix, com posada al damunt d’un plat.

»A Vassili, jo li deia tata, tal com es diu al camp. Era un bon home, un xic massa confiat, i quan estava embriac movia un enrenou i es posava a xisclar de tal manera que tot el poble el sentia. Al primer que trobava, li engegava tot el que tenia al cap.

»Però a la seva dona, mai no em vaig acostumar a dir-li mare. No podia oblidar la meva mare veritable; potser per això mateix, o potser perquè aquella dona era terrible. Sí. Per això jo li deia sempre tia.

»Així va passar el temps. Van passar els anys. Jo ja havia après a córrer per la via amb la bandereta a la mà. Una altra cosa que sabia fer era desenganxar el cavall i donar menjar a la vaca. La tia Marfa també m’havia ensenyat a filar, i no cal dir a dur la casa. Fregar a terra, fregar els plats o cuinar, pastar, tot això per a mi era una diversió. Ho sabia fer tot. M’he descuidat de dir que també m’ocupava de Petienka. Petienka tenia unes cametes que no l’aguantaven, devia tenir tres anys i encara no caminava. I a mesura que passava el temps m’agafaven calfreds de veure com la tia Marfa es mirava les meves cames sanes, com volent dir per què jo no les tenia com Petienka, o per què ella no les té com Petienka i en canvi Petienka com ella, com si jo en tingués la culpa; imagineu-vos si n’hi ha, al món, de dolenteria i de mala voluntat.

»Això que us he contat fins ara són flors i violes, com vulgarment es diu; escolteu, us quedareu esborronats de sentir el que ve.

»Aleshores hi havia la N.E.P., i milers de rubles no valien un kopec. Vassili Afanàsievitx va vendre la vaca i va tocar dos sacs de moneda. En deien kerenki, no, perdoneu, “llimons”, sí, en deien “llimons”. Havia begut fins a negar-se i va anar dient per tot Nagornaia que era ric.

»Em recordo que era un dia de tardor i feia vent. Un vent que gairebé alçava els teulats i tirava la gent per terra; les locomotores no aconseguien pujar la costa perquè el vent bufava en direcció contrària. I aleshores vaig veure que una velleta venia cap a casa nostra; el vent li alçava les faldilles i el mocador del cap.

»Va arribar a casa nostra. Gemegava, s’aguantava el ventre i demanava per entrar. La vam fer seure en un banc. “Oh! —cridava—, no puc més, tinc el ventre que em crema i penso que em moriré”. I va demanar que, per l’amor de Déu, la portéssim a l’hospital, que ja ho pagaria, que no li venia d’aquí. L’oncle Vassili va enganxar “Udaloi”, el cavall, va posar la vella damunt del carro i la va dur a l’hospital, que era unes quinze verstes lluny.

»La tia Marfa i jo ens havíem ficat al llit, no recordo l’estona que feia, quan vam sentir “Udaloi” renillant sota la finestra i el carro que entrava al pati. Ens va semblar que tornava massa aviat. Bé; la tia Marfa va atiar el foc, es va tirar una brusa al damunt i, sense esperar que l’oncle Vassili truqués a la porta, va anar a llevar el forrellat.

»Vet aquí que lleva el forrellat i, en lloc de l’oncle, es troba amb un desconegut negre i terrible que deia:

»—Digues-me on tens els diners de la vaca. He mort el teu home al bosc, però tindré compassió de tu, que ets una dona, si em dius on són els diners. Si no m’ho dius, ja et pots pensar el que et passarà; no cal que em demanis misericòrdia. Val més no fer bromes amb mi; no estic per perdre temps.

»Pobres de nosaltres! Amics meus, poseu-vos al nostre lloc. Tremolàvem, més mortes que vives, sense encertar a dir un mot de tanta por com teníem; quina basarda! En primer lloc, ell havia mort Vassili Afanàsievitx, ho havia dit ell mateix: li havia tallat el coll amb la destral. La segona dissort era que ens trobàvem soles amb el bandit a la caseta, teníem un bandit a casa, perquè era clar que es tractava d’un bergant.

»Es veu que la tia Marfa, aquí, va perdre l’esma; tenia el cor fet bocins per la mort del seu home. Però calia tenir coratge i no fer veure que tenia por.

»De primer se li va tirar als peus. “Tingues pietat —va dir—, no ens matis; jo no sé res i mai no he sentit parlar dels diners que tu dius, és la primera vegada que ho sento dir”. ¿Us penseu que era tan beneit, aquell malvat, per a acontentar-se amb paraules? De sobte se li va acudir una idea per a enganyar-lo.

»—Està bé —li va dir—, serà com tu vols. Els diners són baix al celler de la casa. Jo t’obriré el forat i tu hi baixes.

»Però ell tot seguit es va adonar que era un parany.

»—No, mestressa —va dir—, per a tu serà més fàcil. Baixa-hi tu. Baixa al celler o enfila’t al sostre, a mi m’és igual, només que em portis els diners. Però —va dir— no provis d’enganyar-me, perquè les bromes amb mi donen mals resultats.

»I ella que li fa:

»—Déu et faci bo: per què desconfies? Ja hi aniria jo mateixa, però no puc. Ja et faré llum des de dalt. No tinguis por. Prova que no et vull enganyar, aquesta noia baixarà amb tu, que és com si baixés jo mateixa.

»Ja podeu pensar que em van agafar tots els mals, camarades. Bé, vaig pensar, aquí hi deixaràs la pell».

Se’m va enterbolir la vista, les cames no em tenien i estava a punt de caure.

»Però aquell criminal no era pas totxo; ens va mirar cloent un ull i es va posar a riure que ensenyava totes les dents, com volent dir: a mi no m’engaliparàs. Havia vist que ella no tenia compassió de mi, perquè no era de la família, de la seva sang, i el que va fer va ser agafar Petienka d’un braç, amb l’altre va engrapar l’anella de la trapa, va obrir-la i va dir:

»—Fes-me llum.

»I vet aquí que se’n va anar avall amb Petienka.

»Jo penso que ja aleshores la tia Marfa s’havia trastocat, perquè no entenia res, com si fos boja del tot. Així que va haver desaparegut el bandit amb Petienka sota terra, va tornar a posar la trapa al seu lloc, la va tancar amb clau i hi va posar un bagul que pesava molt a sobre. I em feia senyal que l’ajudés, ja que tota sola no podia; pesava molt. Bon punt el bagul hi va ser posat a sobre i l’estúpida s’hi va haver assegut, que, des de sota, el bandit es va posar a cridar i a donar cops contra el trespol, com volent dir: “Val més que em deixis sortir a bones, o, si no, aviat hauré enllestit Petienka”. Les paraules no se sentien a través dels gruixuts taulons, però el sentit era aquest. El bandit udolava amb una veuarra pitjor que la d’un llop; feia basarda. “Sí —cridava—, el teu Petienka ja està llest”. I ella que no entenia res. Allí s’estava asseguda, i reia i guerxinava l’ull. “Fes el que et sembli —semblava dir—; mentrestant, jo estic asseguda sobre el bagul i tinc la clau”. I jo que provava de convèncer la tia Marfa. Li feia crits a les orelles, l’empenyia per fer-la marxar del damunt del bagul, la’n volia treure. Calia obrir la trapa i salvar Petienka. Però, ¿què podia fer jo? Podia lluitar amb ella, que era més forta?

»I ell continuava batent el trespol, i mentrestant el temps passava, i ella, sense moure’s del damunt del bagul, feia anar els ulls i no sentia res.

»Oh, camarades, camarades, a desgrat que n’havia passades tantes en la meva vida, no en recordo cap de tan terrible com aquella; si un segle visqués encara sentiria la veueta de Petienka, que cridava i es planyia sota terra, pobrissó, perquè aquell maleït el turmentava de mort.

»Què puc fer, què dec haver de fer ara, pensava jo, què he de fer amb aquesta vella boja i aquest assassí? I el temps anava passant. A penes havia pensat això que sento els renills d’« Udaloi» sota la finestra: encara estava enganxat al carro. Sí, «Udaloi» renillava com si volgués dir: «De pressa, Tanka, correm a avisar la bona gent, demanem ajut». Vaig donar un cop d’ull i vaig veure que ja clarejava. Ho farem així, vaig pensar, molt bé, «Udaloi», que m’has fet tornar el seny; tens raó, de pressa, correguem. I, de sobte, em va semblar sentir algú que des del bosc em deia: «Espera’t, Tanka, no vagis de pressa, la cosa es pot arranjar d’una altra manera». I vet aquí que no estava sola al bosc. Igual com si hagués cantat un gall amb la seva veu familiar, la locomotora, que jo em sabia de cor, em va fer sentir el seu xiulet llunyà. Prou el coneixia jo, aquell xiulet, perquè aquella locomotora sempre estava a punt amb les calderes a pressió a Nagomaia; li dèiem la locomotora d’empènyer, i servia per a empènyer els trens de mercaderies a la pujada; i ara feia maniobres i cada nit passava en aquella hora pel davant de la nostra caseta. I vet aquí que vaig sentir la locomotora que em cridava. La vaig sentir i em va fer un salt el cor. ¿És possible que m’hagi tornat boja com la tia Marfa, perquè qualsevol criatura vivent, qualsevol màquina que no parla, ara em parli en llengua russa?

»Però prou feina tenia a pensar en altres coses; el tren ja era a la vora i no hi havia temps per a pensar aquelles coses. Vaig aferrar la llanterna, perquè encara no era clar, i em vaig posar a córrer per la via, pel mig, era al mig de la via i feia anar la llanterna avant i enrera.

»I bé: què més? El tren va parar, i encara bo que feia vent i anava a poc a poc, a pas d’home. Vaig parar el tren; el maquinista, que era conegut meu, es va abocar a la finestreta, em va preguntar alguna cosa, però jo no sentia què, perquè feia vent. Jo cridava al maquinista que ens havien assaltat la caseta; un assassí, un lladre, un bandit a casa. “Vine a defensar-nos, camarada, necessitem ajut tot seguit”. Mentre jo deia això, els soldats roigs van saltar del vagó, l’un darrera l’altre. Era un tren militar i els soldats saltaven a baix i preguntaven: “Què passa?”. I es quedaven meravellats: ¿quina història era aquella d’aturar un tren militar a la nit, enmig del bosc, i un tren en plena pujada?

»Els ho vaig contar tot; van treure el bandit del celler, i aleshores gemegava amb una veu encara més feble que la de Petienka: “Perdoneu-me, bona gent —deia—, no em mateu, no ho faré més”. El van arrossegar fins a la via, li van lligar les cames i els braços i li van fer passar el tren per sobre; ells mateixos van fer justícia.

»Jo ja no vaig tornar a casa, ni tan sols per agafar la meva roba, de tant d’horror com em feia. Vaig demanar: “Preneu-me amb vosaltres, al tren, camarades”.

»I em van prendre i se’m van endur d’allí. Jo, després, ho dic seriosament, he corregut mig món: a casa nostra i a l’estranger, junt amb els besprisornie. On no hauré estat jo! Així he conegut la llibertat, la felicitat, després de la meva trista infantesa! També he conegut tota mena de dissorts i de malvestats, és veritat. Però tot això va passar després i ja us ho contaré un altre dia. Un empleat del tren va anar a la nostra caseta, per fer inventari de la casa del guardabarrera, per compte de Fa tia Marfa, i per acomodar-la. Diuen que va morir poc després en un manicomi. Altres, en canvi, diuen que es va guarir i es va refer».

Acabada la història, Gordon i Dúdorov es van passejar una bona estona en silenci, per la clariana. Després va arribar el camió i es va acostar des de la carretera al planell, feixugament i sense traça. Van començar a carregar les caixes. Aleshores Gordon va dir:

—Has comprès qui és la bugadera Tankà?

—Sí.

—Evgraf s’ocuparà d’ella.

Després d’una pausa, va afegir:

—Així ha passat moltes vegades en la història. Allò que havia estat concebut en forma noble i elevada ha esdevingut matèria basta. Així Grècia es va convertir en Roma, i l’il·luminisme rus ha esdevingut la revolució russa. Si recordem les paraules de Blok: «Nosaltres, els fills dels terribles anys de Rússia», veuràs tot d’una la diferència de les èpoques. Quan Blok deia això, calia entendre-ho en sentit figurat, com una metàfora. Els fills, aleshores, no eren fills, ans les criatures, els productes, la inteltigentsia; i el terror no era terrible, sinó providencial, apocalíptic, que és tota una altra cosa. Però ara tot el que era metàforic s’ha convertit en literal: els fills són els fills de veritat, i els terrors són terribles, vet aquí la diferència.

5

Passats cinc o deu anys, una serena tarda d’estiu, Gordon i Dúdorov estaven asseguts davant una finestra oberta, que des de dalt dominava la immensa Moscou nocturna. Fullejaven el quadern dels escrits de Iuri Andréievitx, recollits per Evgraf; un quadern que ja havien llegit més d’una vegada i del qual se sabien de memòria una gran part. Tot rellegint-lo, intercanviaven opinions i reflexionaven. Mentrestant, es va fer de nit, ja no es podia distingir la lletra i van haver d’encendre el llum.

Moscou a sota s’estenia fins lluny, Moscou, la ciutat on Iuri havia nascut i on havia viscut la meitat dels esdeveniments, els semblava, no pas el lloc d’aquells esdeveniments, sinó la principal heroïna d’una llarga novel·la, al final de la qual s’apropaven aquella nit, tot fullejant el quadern».

Si bé la victòria no havia proporcionat la claredat i la llibertat que esperaven després de la guerra, almenys per a ells, no tenia gaire importància: el presagi de la llibertat niava en l’aire, en els anys de postguerra, i en constituïa l’únic contingut històric.

Als dos amics, ja envellits, prop de la finestra, els semblava que aquella llibertat de l’esperit ja era assolida, que justament aquella nit el futur es perfilava tangiblement a baix, als carrers, i que ells ja havien entrat en el futur, ja s’hi trobaven. Una joiosa i serena quietud s’estenia per aquella ciutat sagrada i per tota la terra, per als personatges que figuraven fins aquella nit en la història i per als seus fills; quietud serena que se’ls ficava endins i se n’apoderava amb una blana música de felicitat que s’estenia enllà, pertot arreu. A les seves mans, el quadern semblava com si ja ho sabés, tot això, i confirmés i afermés els seus sentiments.