Desena part

PER LA GRAN CARRETERA

1

Trobaven i deixaven ciutats, pobles, llogarrets. La ciutat de Krestovozdvitxesk, l’estació d’Omeltxino, Patxinsk, Tissiatsckoie, la colònia de Iaglinskoie, el raval de Svorarskaia, el llogarret de Volnoie, Gurtovtxiki, Ketgemskaia, els masos de Katseievo, de Kuteini i de Mali Ermolai.

La gran carretera passava a través de tots ells, vella, antiquíssima, la més antiga de la Sibèria, el vell itinerari del servei de correus. Tallava les ciutats en dos trossos, com es talla el pa, amb el ganivet del carrer major, i volava a través dels poblets sense girar-se; al seu pas devers la llunyania sembrava isbes, arrenglerades al seu costat, o bé les defugia amb l’arc o amb l’entrada d’un revolt sobtat.

En el passat més remot, abans de la construcció de la línia ferroviària de Khodatskoie, corrien per la carretera les troiques postals. En una direcció marxaven els carros en llargues rengleres, carregats de te, de blat i de ferro procedent de les foneries; mentre que en l’altra circulaven a peu, escortats, d’etapa en etapa, els contingents de deportats. Caminaven guardant el pas, ànimes perdudes, desesperats, terribles com els llamps del cel; i al pas feien dringar tots alhora les cadenes que els engrillonaven. I els boscos dels voltants fressejaven, obscurs, impenetrables.

La carretera vivia com una sola família. Les poblacions s’hi coneixien i s’emparentaven, ciutat amb ciutat, país amb país. A Khodatskoie, on la carretera es trobava amb la línia del ferrocarril, hi havia tallers per a la reparació de les locomotores, tallers mecànics del ferrocarril. Els presoners hi gemegaven de dolor, apilotats a les casernes; allà agafaven les malalties i es morien. Els presoners polítics, un cop acabada la condemna, si posseïen coneixements tècnics, es convertien en contramestres i s’hi quedaven.

Tot al llarg de la línia, els sòviets dels primers temps havien estat enderrocats. Va durar un període en què es va mantenir al poder el Govern provisional de la Sibèria, però després va ésser substituït, en tot el territori, per l’autoritat del governador suprem, Koltxac.

2

En una part del trajecte, la carretera pujava costa amunt i el panorama s’estenia més i més: semblava que la pujada i l’amplitud de l’horitzó no s’acabessin mai. I quan els cavalls i els homes es van cansar i es van aturar per reprendre l’alè, la costa es va acabar. Més enllà, sota el pont, baixava el ràpid curs del Keixma.

A l’altra banda del riu, sobre una altura encara més pronunciada, s’alçava la paret de maons del monestir de Vosdvitxensk. La carretera tombava al peu del pendís i, després de fer unes quantes corbes entre els patis dels ravals, penetrava dins la ciutat. Encara passava a frec de la propietat monàstica a la plaça principal, on s’obria la portalada de ferro del monestir, pintada de verd. La icona, sobre la portalada, estava coronada per un semicercle amb una inscripció daurada: «Beneïda sigui la Creu que dóna la vida, invencible victòria de la pietat».

S’acostava la fi de l’hivern, era la setmana de Passió, el final de la Quaresma. La neu es veia negra pels carrers, a causa del desglaç que començava, però als teulats encara era blanca i feia uns munts que semblaven alts barrets encasquetats.

Els minyons que s’enfilaven fins al campanar de Vosdvitxensk devien veure les cases a baix com si fossin estoigs, reunits en un clos, als quals s’acostaven homenets negres de la mida de caps d’agulla. Aquells homenets llegien les ordres del governador, que estaven enganxades a les parets, en les quals demanava tres lleves.

3

La nit va dur moltes coses imprevistes. Sobrevingué un temps tebi, impropi de l’estació. Queia una pluja fina, tan lleugera que semblava no tocar a terra, sinó dissoldre’s en l’aire com un polsim d’aigua. Però només era una impressió. Les seves aigües tèbies, que s’escorrien en reguerons, aviat van fer via d’escombrar la neu, i van deixar la terra negra, com si estigués xopa d’una suor lluent.

Les pomeres dels jardins, totes brostades, treien les branques alegrement, pel damunt de les tàpies, al carrer. De les branques, queia damunt de les voravies de fusta un degotis que repicava irregularment. El seu discordant tamborinar ressonava per tota la ciutat. «Tomik», el gosset del fotògraf, encadenat des del matí, glapia i bordava. Potser molestat pels lladrucs, el corb del jardí dels Galusin feia sentir arreu el seu grallar.

A la part baixa de la ciutat, el comerciant Liubietsnov es negava a admetre tres carros de mercaderies, sota pretext que era un error i que ell no les havia encarregades. Els carreters, vist que l’hora era tardana, li havien demanat que els deixés passar la nit a casa seva. El comerciant s’escridassava, els volia engegar ben lluny i no obria la porta. L’altercat se sentia de tots els indrets de la ciutat.

A l’hora setena de l’església, és a dir, la una segons l’horari normal, volà lluny l’ona ombrívola i dolça d’un so de la campana més grossa del monestir, que gairebé no es movia, i es va barrejar amb la humida fosca de la pluja. Es desprengué de la campana, igual com un terròs de terra que la riuada engoleix es desprèn de la riba per anar al fons i dissoldre’s en el riu.

Era la nit del dijous sant, el dia dels dotze apòstols. Profundes darrera la retícula de la pluja, es movien i flotaven llums a penes perceptibles que il·luminaven les cares, els nassos i els fronts dels fidels que acudien a matines.

Passat un quart d’hora, sobre les fustes de la voravia es van sentir passes que provenien del monestir. Era la comercianta Galúsina, que tornava a casa seva de l’ofici tot just començat. Caminava amb passes irregulars i tan aviat es posava a córrer com s’aturava; duia la pellissa desbotonada i un mocador al cap. Enmig de la munió de fidels de l’església es va adonar que es trobava malament i va sortir a prendre l’aire, però ara se’n donava vergonya i lamentava no haver-se quedat a l’ofici i haver mancat a la seva devoció dos anys seguits. Però no era pas aquesta la causa del seu desfici. Estava malmirrosa per l’ordre de mobilització que havia aparegut aquell dia per totes les parets de la ciutat, i que afectava fins el beneitó del seu fill Teriotxka. Procurava de no pensar-hi, però els cartells que es destacaven pertot arreu, en la fosca, li ho recordaven contínuament.

La seva casa era en tombar la cantonada, a dues passes, però a l’aire lliure li semblava trobar-se bé. Desitjava d’estar a l’aire lliure i no tenia ganes de tornar a casa, a sufocar-se de calor.

Tristos pensaments l’assetjaven. Si els hagués descabdellats en veu alta i en forma ordenada, a trenc d’alba encara no hauria acabat. En canvi, allà, al carrer, aquelles malenconioses reflexions volaven com brins que l’aire s’enduu, i poca estona bastava per a cada una, en el trajecte de la cantonada del monestir a la de la plaça.

L’aire ja anava ple de la gran festa, però a casa no hi havia ànima vivent; tothom n’havia sortit i la casa havia restat sola. I com l’havien de deixar sinó sola? Ben bé sola. La filla adoptiva, Ksiuixa, no comptava. A més: qui era? Una estranya. Potser era una amiga, potser una enemiga. Fins potser una secreta rival. La va heretar del seu primer matrimoni, del seu marit Vlassuixka, que l’havia adoptada. I, qui sap; potser ni tan sols era adoptada; vés a saber si no es tractava d’una filla il·legítima. O, encara, no era una filla, sinó tot el contrari! Quin camí hi ha per a penetrar en l’ànima d’un marit? Nogensmenys, no tenia res a dir de la noia. Era intel·ligent, bonica i exemplar. Ben cert, més intel·ligent que el beneitó de Teriotxka i que el seu pare adoptiu.

I vet aquí que l’havien deixada sola la vigília de Pasqua. L’havien abandonada, se n’havia anat cadascú pel seu cantó.

Vlassuixka, el seu marit, se n’havia anat carretera avall, darrera els reclutes mobilitzats per a la guerra, per fer-los discursos. Més li hauria valgut, al ximple, basquejar-se per salvar el seu fill del perill de mort que l’amenaçava.

També el fill, Teriotxka, s’havia eixorivit, i havia alçat el vol, la vigília de la gran festa, per anar-se’n a casa d’uns parents, a Kuteini, a veure si es distreia i es consolava. Havia estat expulsat de l’Institut reial, aquesta era la veritat. S’hi havia aguantat repetint la meitat dels cursos, però arribat al vuitè ja en van tenir prou, i el van treure.

«Quina tristesa! Ai, Senyor! ¿Per què em trobo tan malament? No tinc esma ni d’alçar els braços. Tot s’esfondra; tant em fa viure com no viure. ¿Per què han d’anar així les coses? Potser és culpa de la Revolució? No, de cap manera, la culpa és tota de la guerra. A la guerra ha mort el floret dels homes i sols ha quedat el rebuig, els inútils».

¿Les coses potser ja anaven així a casa de l’avi, on el seu pare era empresari? L’avi no era un embriac, sinó un home instruït, i la casa era plena a vessar com una benedicció. I encara hi havia les dues germanes, Polia i Ólia. S’avenien entre elles, tant com s’assemblaven els seus noms; totes dues eren molt boniques. I els fusters d’ofici que sovint es deixaven caure a casa del pare, tots ben plantats, tots bona gent! I vet aquí que a les noies, com que a casa gaudien d’una posició folgada, els va passar pel cap de posar-se a confeccionar xals de punt de sis colors, ja que eren prou llestes per a fer-ho. I bé, els van arribar a fer tan bé, que els xals van esdevenir famosos a tota la comarca. Tot plegat feia goig aleshores, per la seva plenitud i per la seva harmonia: els oficis a l’església, els balls, la gent, les formes, fins en famílies d’origen humil, petits burgesos sortits dels rengles dels obrers i dels camperols. I fins la Rússia era llavors una donzella que tenia admiradors de veritat, veritables defensors, que en res no s’assemblaven als d’ara. Avui, tot ha perdut l’antiga esplendor; allò que preval és la genteta de lleis, i els jueus que de nit i de dia sense parar, infatigablement, masteguen paraules, s’ennueguen de paraules. Vlassuixka i els seus amics es pensen que restabliran els vells temps d’or amb xampany i amb bones intencions. Pobres: ¿és així com es reconquista l’amor perdut? No; per a aconseguir-ho cal traginar les pedres, moure les muntanyes, arribar al fons de la terra!

4

Més d’una vegada, la Galúsina havia arribat fins al privozy la plaça del mercat de Krestovozdvitxensk. D’allà per anar a casa seva havia de tombar a l’esquerra. Però cada vegada es repensava, desfeia el camí i es perdia novament pels carrerons dels voltants del monestir.

La plaça del mercat era gran com un camp. En temps passats, els dies de mercat era plena de camperols amb els seus carros. Un costat formava un semicercle de cases petites d’una planta o dues, que allotjaven els magatzems, les botigues i els despatxos comercials, i els tallers dels artesans.

Allí, en el temps de tranquil·litat, al llindar de l’ampla portalada de batents de ferro, tronava en una cadira el misogin Briukhànov, una mena d’ós esquerp que duia ulleres, anava vestit amb un balandram de llargs faldons i feia el comerç de pells, quitrà, rodes, arnesos, sègol i fenc.

Allí, exposades en una vitrina opaca, servaven la pols dels anys unes quantes capses de cartró amb cintes, ramellets ornamentals i ciris nupcials. A l’altra banda de la vitrina, en una cambra buida sense moblar i sense rastre de mercaderia, excepte uns quants pans de cera posats l’un damunt de l’altre, s’efectuaven milers de tractes per al màstic, la cera i les espelmes, per part d’uns desconeguts, comissionats d’un marxant d’espelmes que ningú no sabia on residia.

Allí, a la meitat del carrer, hi havia la gran botiga de colonials dels Galusin, que tenia tres aparadors. Tres vegades el dia escombraven el terra de fusta estellada, ruixat amb les restes de les infusions de te que els empleats i l’amo bevien sense parar durant tot el dia. La jove mestressa, sovint i ben de gust, seia a la caixa. Els seus colors predilectes eren el lila i el violeta; els colors de les solemnials cerimònies de l’església, del seu millor vestit de vellut i de la seva cristalleria. Fins el color de la felicitat, el color dels records, el color de la seva passada edat de donzella, el color de la Rússia pre-revolucionària, li semblava que era, per sempre, el violeta clar. I li agradava d’estar a la caixa de la botiga, perquè la penombra violada del local, flairosa de midó, de sucre i de caramels de grosella, que dins la gerra de vidre tenien un color violeta fosc, s’assemblava al seu color preferit.

Allí, a la cantonada, al costat d’un magatzem de fustes, hi havia una vella casa feta amb posts grises, que cedia pertot arreu, com un divan esfondrat. La formaven quatre departaments i tenia dues portes, als angles de la façana. La part esquerra de la planta baixa estava ocupada per la farmàcia de Zalkind i la dreta per un despatx de notari. Dalt de la farmàcia, hi vivia Xmúlevitx, un vell sastre per a senyores, amb la seva nombrosa família. Davant per davant del sastre, sobre la notaria, hi havia molts inquilins, els oficis dels quals eren anunciats per mitjà de cartells i de rètols que cobrien tota la porta. S’hi adobaven rellotges, hi havia un ataconador, el taller fotogràfic dels dos socis Txuk i Strodatx, i el taller del gravador Kaminski.

A causa de l’estretor d’aquell pis superpoblat, els joves ajudants dels fotògrafs, el retocador Sània Maguidson i l’estudiant Blaixein, s’havien arranjat una mena de laboratori al pati, al local que donava al magatzem de fustes. Devien treballar llavors, a jutjar per l’ull maligne de llum vermella, que brillava, opac, a la finestreta. I sota la finestreta hi havia la cadena del gosset «Tomik», que bordava fins a fer-se sentir per tot el carrer Ieleninskaia.

«Tota la tribu és aquí, en un munt —pensà la Galúsina en passar pel davant de la casa grisa—. Asil de misèria i de sutge».

Després, va pensar que Vlas Pakhómovitx no tenia raó en la seva fòbia contra els jueus. Aquella gent no constituïa un gran engavany, ni pesava massa en els destins de l’Estat. Però, si li haguessin preguntat sobre les causes del desordre i del capgirament, el vell Xmúlevitx s’hauria inclinat profundament, hauria fet una ganyota i, ensenyant les dents, hauria dit:

—Són les bromes dels jueus.

Ah, Senyor, però quines coses de pensar! Mireu en què s’entestava! És que es tractava d’això? ¿En això consistia el guirigall? No, el guirigall era a ciutat. No són pas les ciutats, que sostenen Rússia. Encegats per les instruccions, tots es van posar a córrer darrera dels de ciutat, però no ho acaben d’aconseguir. El resultat és que s’han allunyat d’una riba sense apropar-se a l’altra.

O potser, al contrari, tot el mal és degut a la ignorància. La persona instruïda ho veu tot clar, ho comprèn tot a l’avançada. A nosaltres, en canvi, si no ens piquen la cresta, no ens recordem del barret. Vivim en un bosc obscur. Però val a dir que tampoc no va tot bé per a la gent instruïda, que l’escassetat ha foragitat de les ciutats. Tampoc ells no ho tenen ben aclarit; i és que fins el diable hi deixaria les banyes.

O encara, ¿es poden comparar amb la nostra gent del camp? Els Selitvin, els Txelaburín, Pamfil Pàlikh, els germans Néstor i Pankrat Módikh! Gent que saben el que tenen entre mans, que tenen el cap al seu lloc, propietaris. La gran carretera és plena de noves hisendes que us deixen bocabadat. Quinze desiatini de sembrat cadascun, i cavalls i ovelles, i vaques i porcs. I reserves de blat, almenys per a tres anys. Un bé de Déu que si no es veu no es creu. Maquinària per a la collita. Davant d’ells, Kolxak s’arrossega per terra i els demana consells, i els comissaris els voldrien formant en el seu exèrcit dels boscos. Van tornar de la guerra plens de medalles i són instructors. Però, ¿què importa de tenir grau o de no tenir-ne? Si ets un home que saps el que et fas, ja et vindran a buscar, sempre. No hi vas a perdre.

Però ja és hora de tornar a casa. No està bé que una dona se’n vagi tanta estona per aquests mons de Déu. Estaria més bé al jardí si no fos que hi ha fang fins al genoll. De totes maneres, em sento més conhortada.

I perdut el fil dels seus pensaments, que van acabar fets un garbuix, la Galúsina se’n va anar a casa seva. Però, abans de traspassar el llindar de la porta, va arreplegar encara, amb una llambregada, una infinitat de coses i, de passada, va ensopegar.

Va pensar en els caps suprems de Khodatskoie, dels quals només tenia una idea aproximada, i en els deportats polítics de la capital: Tiverzín, Antípov, l’anarquista Vdovitxenko Bandera Negra, el ferrer Gorgénia el Boig. Eren homes amb el cap ben posat sobre les espatlles. En el curs de llurs vides n’havien passades de totes i ben segur que ara en devien estar preparant alguna. No podien fer altrament. Havien passat la vida entre les màquines i eren despietats i freds com les màquines. Voltaven pel món vestits amb curtes jaquetes sobre els suèters, fumaven cigarretes en broquets d’ambre i per no arreplegar una infecció no bevien sinó aigua bullida. Vlassuixka no arribaria enlloc, a l’inrevés d’aquella gent que ho capgiraven tot a la seva manera; i ell acabaria per fer allò que els altres volguessin.

Després es posà a pensar en ella mateixa. Es tenia per una dona de certa qualitat, amb idees assenyades, intel·ligent, i no pas mala persona. Les seves qualitats, que no eren apreciades en aquell racó de món, potser tampoc no ho haurien estat en una altra banda. Les obscenes cobles, que parlaven d’una certa Sentetiurikha, conegudes a tota la regió deçà els Urals, i de les quals només era decent de repetir els primers versos:

car els següents eren molt escabrosos, ella sospitava que, a Krestovozdvitxensk les cantaven al·ludint-la a ella.

Sospirant amargament va entrar a casa seva.

5

No es va aturar a la sala, va passar directament al dormitori, sense haver-se llevat la pellissa. Les finestres donaven al jardí. Ara, a la nit, hi havia una massa d’ombra al davant de la finestra, tant a la banda de dins com a la banda de fora del jardí. Els panys de les cortines tenien la mateixa parença que la massa dels arbres despullats i negres, de línies confuses. El color negre-violeta de la primavera que es descloïa es filtrava a través de la terra i escalfava el negre tafetà de la nit de les acaballes de l’hivern. Hi havia dos elements que es mesclaven en la composició de l’atmosfera de l’estança: el violeta obscur de la festa que començava, amorosia i alleugeria la polsosa sensació de resclosit de les cortines hermèticament tirades. Els palmells olivacis de la icona de la Mare de Déu eixien del seu mantell de plata i es giraven cap al cel. En cada un d’ells hi havia marcades les dues lletres gregues, inicial i final del seu nom bizantí: Mether Theou, Mare de Déu. En un portallàntia d’or, un vas de cristall de color granat, fosc com un tinter, projectava sobre l’estora un reflex en forma d’estel, esmicolat a causa de les facetes de la talla del cristall.

La Galúsina es va treure el mocador i la pellissa. Devia fer un mal gest, perquè es va sentir una punxada al costat i un pes feixuc a l’esquena. Es va posar a barbotejar esverada, a crits: «Gran protectora dels afligits, Verge puríssima, ajuda’m, tu que ets la protectora del món». I es posà a plorar. Més tard, havent minvat el dolor va començar a despullar-se. Els gafets que enllaçaven el coll del vestit, al clatell i a l’esquena, se li escapaven dels dits, i es clavaven en els flonjos plecs de la tela. Amb penes i treballs aconseguia desfer-los.

Va entrar Ksiuixa, la filla adoptiva, que s’havia desvetllat en arribar ella.

—Per què estàs a les fosques, marona? ¿Vols que encengui el llum?

—No t’hi amoïnis. M’hi veig prou bé.

Marona Olga Nílovna, deixa’m fer a mi, no et fatiguis.

—Els dits no em volen creure, ni per mal de morir. Tanmateix, el sastre ja podia haver cosit els gafets de manera menys dura, el bèstia, que no és altra cosa que una bèstia. L’hauré de descosir de sota.

—A l’església cantaven bé. Fa una nit calma i els càntics se sentien des d’aquí.

—Sí, sí, cantaven bé; però jo, valga’m Déu, no n’estic pas, de bé. Una altra vegada em sento punxades aquí, i aquí. Pertot arreu. No sé què fer.

—L’homeòpata Stidobski et guarirà.

—Sempre em surts amb aquests consells fora de lloc. El teu homeòpata és un veterinari. En primer lloc no és bo per a res; i en segon lloc, se n’ha anat. Ho entens? Se n’ha anat. I no se n’ha anat sol. La vigília de la festa tothom ha abandonat la ciutat, com si hi hagués d’haver un terratrèmol.

—Sí, però aquell doctor hongarès presoner t’encertava el tractament.

—Una altra bestiesa. Et dic que no n’ha quedat cap, ni un. Tots han tocat el dos. Kerenyi Lajos i altres hongaresos s’han quedat a l’altra banda de la línia de demarcació. Els han obligats a allistar-se a l’Exèrcit Roig.

—Tu, però, et preocupes per no res. Es tracta d’una neurosi cardíaca. En aquests casos la suggestió fa miracles. ¿Et recordes de la dona d’aquell soldat que et feia encantaments? Et va treure tot el mal amb un senyal de la mà. He oblidat com se diu; no em recordo del seu nom.

—Es veu que em prens per una imbècil. Una mica més i ets capaç de cantar-me, als meus propis nassos, les cobles de la Sentetiurikha.

—Per l’amor de Déu! No diguis aquestes coses, marona. Més val que provis de recordar-te com se diu aquella dona. Ho tinc a la punta de la llengua. No quedaré tranquil·la fins que em vindrà al pensament.

—Però, si aquella dona té més noms que faldetes! No sé a quin et refereixes. Li deien Kubarikha, o Mevedikha, o Zlidarikha. A més d’una bona dotzena de renoms. Però ella tampoc no és aquí. La comèdia es va acabar, i deu haver anat a veure on se la campa. La van engarjolar, a la presó de Ketxma, per un lleig afer d’avortament i unes certes pólvores. Però ella, en lloc de criar polls a la presó, se les va apanyar per guillar qui sap on, a l’Extrem Orient! Ja t’he dit que tothom ha desaparegut. Vlas Pakhómovitx, Teriotxka, la tia Pólia Cor Falaguer. Només hem restat dues dones honestes, dues ximpletes, tu i jo, en tota la ciutat; i no et pensis que faig facècies. I sense assistència mèdica. Si ens passa qualsevol cosa, ja li pots fer un nus a la cua, no podem refiar-nos de ningú. Deien si a Iuriatin hi havia una celebritat de Moscou, un professor, fill d’un comerciant siberià que es va suïcidar. Quan pensava fer-lo cridar, han posat vint rengles de vigilància roja a la carretera; no ens podem permetre el luxe ni d’esternudar. Però parlem d’una altra cosa. Vés-te’n al llit i prova de dormir. L’estudiant Blaixein t’ha fet girar el cervell. No m’ho neguis. No ho pots amagar; t’has tornat vermella com un tomàquet. Aqueix teu estudiant desgraciat es crema els ulls sobre les fotografies fins en la nit Santa, per veure de revelar els meus retrats. Ni dormen ni deixen dormir els altres. El seu «Tomik» borda tant que tota la ciutat el sent. I aquesta carronya de corb es passa el dia grallant a la pomera. Ja veig que no podré aclucar l’ull en tota la nit. Però, mireu-me la repelosa! Més que repelosa! Ara s’ofèn! Els estudiants estan fets exprés per donar gust a les noies.

6

—Què deu tenir aquest gos que lladra tant? Caldria anar a veure què passa. Deu lladrar per algun motiu. Espera’t, Lidotxka, així et rebentessis!, estigues quiet un moment! Car veure-hi clar. També podria ser que els cosacs ens caiguessin a sobre. No et moguis, Ustín; ni tu tampoc, Sivobliui. Ja ens arranjarem sense vosaltres.

Sord al prec d’esperar i d’aturar-se un moment, el representant del centre continuà cansós la seva precipitada oratòria:

—Amb la seva política d’ocell de rapinya, d’exaccions, de violències, d’afusellaments i de tortures, el poder burgès militar-tsarista instaurat a la Sibèria hauria de fer obrir els ulls a tots els ciutadans que hi han cregut. No és un poder enemic solament de la classe obrera, sinó que, per la força de les coses, ho és també de tots els camperols treballadors. Els camperols treballadors de la Sibèria i dels Urals han de comprendre que només l’aliança amb el proletariat de la ciutat i amb els soldats, l’aliança amb els poders dels quirguisos i dels buriats…

Per fi va sentir que l’interrompien i es va aturar, es va eixugar la suor de la cara amb un mocador i, abaixant les parpelles inflamades, va tancar els ulls.

Els qui eren al seu costat li van dir a mitja veu:

—Descansa una mica. Beu un xic d’aigua.

Al cap dels partisans, que estava inquiet, li van dir:

—Per què estàs tan frisós? Tot marxa bé. Hi ha el senyal a la finestra. El lloc de guàrdia vora l’espai amb els ulls, per dir-ho en llenguatge figurat. Jo penso que es pot continuar la sessió. Endavant, camarada Lidotxka.

La reunió clandestina se celebrava en el gran magatzem de fustes en part desembarassat. Un munt de taulons, alt fins al sostre, separava el local del despatx de l’entrada, i servia de paravent als reunits, que, en cas de perill, es podien salvar per mitjà d’una eixida subterrània que desembocava als arraconats patis del carrer de Konstantinovski, darrera les tàpies del monestir.

L’orador amb un negre barret tou que li tapava la calba, amb el rostre opac d’un pàl·lid verdosenc, i la barba negra fins a les orelles, sofria transpiració nerviosa i suava a dolls. Va encendre àvidament la punta de cigar apagada a l’ardent flama del llum de petroli, que hi havia damunt la taula, i es va inclinar amb tot el seu cos sobre els papers que tenia escampats al seu davant. Hi va donar una llambregada, nerviosament, amb els seus ulls de miop, com si els flairés, i va continuar amb veu cansada i exsangüe:

—Aquesta aliança de la gent pobra de la ciutat i del camp només es pot dur a terme per mitjà del sòviet. Es vulgui o no, els camperols de la Sibèria s’inclinaran cap aquests mateixos objectius pels quals els obrers de la Sibèria ja fa temps que han començat la lluita. La fita comuna consisteix a abatre l’autocràcia dels almiralls i dels atamans, odiats del poble, i en la instauració del poder dels camperols i dels soldats per mitjà de la insurrecció armada de tot el poble. Per això, en la lluita contra els oficials i els cosacs, agents de la burgesia, armats fins a les dents, els insurgents hauran de dur a terme una justa guerra al front, contínua i tenaç.

Es va aturar novament, s’eixugà la suor i va tancar els ulls. En contra del reglament, algú es va alçar i va demanar per parlar.

El cap dels partisans, o més ben dit, el comandant de la unitat de Ketxma dels partisans de l’altra banda dels Urals, seia justament al davant de l’orador, en una postura poc polida i provocativa, i l’interrompia en forma descortesa i sense cap mena de respecte. Costava de creure que un home tan jove, gairebé un noi, pogués comandar exèrcits sencers i armats i fos obeït i venerat. Havia tirat endarrera la capa de l’uniforme de l’arma de cavalleria, pel damunt del respatller de la cadira, i mostrava el seu bust, cobert amb una camisa militar damunt la qual encara es notaven les empremtes fosques dels galons de tinent que temps enrera hi duia cosits.

Li feien costat, a banda i banda, dos homes fidels i silenciosos de la seva escorta, paisans seus, que portaven blanques pellisses de pell d’ovella, ja grises de l’ús, amb solapes d’astracan. Els seus bells rostres de pedra romanien inexpressius, excepte en allò que tocava la cega adhesió al seu cap, el determini de fer qualsevol cosa per a ell. Romanien indiferents a la discussió, als problemes que s’hi suscitaven, a la marxa del debat; i no parlaven ni somreien. A més d’ells, al local hi havia deu o quinze persones; alguns estaven drets; altres seien a terra, amb les cames estirades; altres, en fi, ajupits, amb l’esquena contra la paret o els troncs que, al seu tom, hi recolzaven.

Hi havia unes quantes cadires reservades als assistents principals; les ocupaven tres o quatre vells obrers que havien fet la primera revolució, entre els quals figurava Tiverzín, tètric i molt canviat, i el seu vell amic Antípov, que era com el seu ressò. Havien esdevingut una mena de semidéus, als peus dels quals la revolució oferia els seus dons i les seves víctimes; i ells seien igual com si fossin severs i muts ídols als quals la supèrbia política havia llevat tota resta d’humanitat.

Hi havia altres figures dignes d’atenció al magatzem. Sense parar un moment Vdovitxenko Bandera Negra, la columna vertebral dels anarquistes russos, s’alçava i tornava a seure a terra, es passejava per l’estança o s’aturava. Era un gegantàs amb una grossa testa, una boca ampla i una crinera de lleó; ex-oficial de la darrera guerra russo-turca o, potser, de la guerra russo-japonesa; un somniador eternament absort en les seves fantasies.

A causa de l’extrema bonhomia i de la seva gegantina estatura, que li impedien de percebre els fenòmens menuts, no considerava amb prou atenció allò que s’esdevenia, al seu voltant, i, agafant sovint a l’inrevés el que els altres deien, confonia les opinions adverses amb les pròpies i es declarava d’acord amb tothom.

Al seu costat seia, a terra, el seu amic, el caçador i traficant en pells, Svirid. Malgrat que Svirid no havia estat mai pagès de debò, la seva naturalesa d’home arrelat a la terra colrada transparentava a través de l’escollat de la camisa bruna, que estrenyia amb el puny, junt amb una creueta que duia, i que després estirava pit avall fins a gratar-se l’estómac. Era mig buriat, cordial i analfabet, amb els cabells separats en petits blens, pocs pèls al bigoti i menys a la barba. Les seves característiques mogoles li envellien la fesomia, que s’arrugava en un somriure d’aprovació.

L’orador, que viatjava per la Sibèria amb les instruccions del Comitè Central, volava amb el pensament pels espais que encara li mancava visitar. La major part dels assistents a la reunió li eren indiferents. Però, revolucionari i amant del poble des de la seva jovenesa, esguardava amb veneració el jove condottiero que seia al seu davant. No solament perdonava al minyó totes les seves grolleries, que ell prenia per la sincera veu d’un innat esperit revolucionari, sinó que s’entusiasmava pels seus atacs desconsiderats, igual com una dona enamorada pugui entusiasmar-se per la rudesa amb què el seu amo i senyor li manifesta el seu amor.

El cap dels partisans era el fill de Mikulitsín, Liveri; l’orador del centre era l’ex-trudovik⁵⁷ cooperativista Kostoied-Amurski, que en temps passats s’havia adherit al moviment social-revolucionari. Els darrers temps, havia reconsiderat la seva posició, havia reconegut els seus errors ideològics i, havent fet esmena en diverses i divulgades declaracions, no solament havia estat acceptat pel Partit Comunista, sinó que li havia estat assignat un lloc de tanta responsabilitat.

Tot i que no era, ni de bon tros, un tècnic en qüestions militars, li havia estat confiada aquella tasca en senyal del respecte que mereixia la seva vella experiència revolucionària, pels sofriments que havia endurat en els seus llargs sojorns a la presó i, també, perquè se suposava que, a títol de cooperativista, bé devia conèixer els humors de les masses camperoles de la Sibèria Occidental sollevada per la revolta. I una experiència en aquesta matèria era més important que els coneixements militars que pogués posseir.

El canvi de conviccions polítiques havia convertit Kostoied en un desconegut; n’havia canviat J’aspecte, els gestos, les maneres. Ningú no el recordava calb i amb barba, en el passat. Però potser era una disfressa, car el Partit li havia recomanat una rigorosa clandestinitat. El seu renom clandestí era Berendei o camarada Lidotxka.

Havent cessat el batibull provocat per les paraules de Vdovitxenko, que s’havia declarat d’acord amb alguns dels .punts de les instruccions a penes llegits, Kostoied va continuar:

—Amb l’objecte d’exercir el màxim control sobre el creixent moviment de les masses camperoles, és indispensable d’establir tan de pressa com es pugui un enllaç amb totes les unitats partisanes que operen en la zona del Comitè provincial.

Després va parlar de la manera d’establir els lliuraments, els mots d’ordre, els missatges xifrats i els sistemes de comunicació, i va insistir en els detalls.

—Comunicar a les unitats el lloc on es troben els dipòsits d’armes, els equips i els dipòsits de subministrament de les velles organitzacions i de les Institucions, on són custodiats els majors dipòsits de diner i de la manera com són vigilats. Cal elaborar amb tots els detalls les qüestions de l’organització interna de la unitat, del seu cap, de la disciplina militar comunista, de la conspiració, de l’enllaç de la unitat amb el món exterior, de les relacions amb la població local, dels tribunals militars revolucionaris del camp, de la tàctica de sabotatge en territori enemic, com és la destrucció de ponts, de vies fèrries, vaixells, gavarres, estacions, fàbriques amb la maquinària, telègrafs, mines, i queviures.

Liveri, que ja feia estona que estava frisós, no es va poder aguantar més. Aquell mots li semblaven el deliri d’un diletant, sense relació de cap mena amb la realitat. Va dir:

—Gràcies per la magnífica lliçó. La posaré en un marc i la penjaré a la paret. Se’n dedueix, doncs, que cal acceptar-ho tot en bloc si no volem perdre el suport de l’Exèrcit Roig.

—Naturalment.

—Ja m’explicaràs, estimada Lidotxka,⁵⁸ de què em serveixen totes aquestes bacinades quan, així se t’emporti el diable, les meves forces, que són tres regiments, amb artilleria i cavalleria, ja fa temps que són a la bretxa i baten magníficament l’enemic!

«Quina fascinació! Quina força!», va pensar Kostoied.

Tiverzín va interrompre. No li agradava el to poc respectuós de Liveri.

—Perdona, camarada informador. No sé si he pres bé la nota d’un dels punts de la instrucció. La llegeixo per confrontar. Tu has dit: «Convé d’incorporar al Comitè els excombatents que al moment de la revolució es trobaven al front i formaven part de les organitzacions de soldats. Convé que formin part del Comitè un o dos sots-oficials i un tècnic militar». Camarada Kostoied, ¿és ben bé això?

—Just. Mot per mot. Just.

—Doncs permet-me una observació. Aquest punt que afecta els tècnics em preocupa. Nosaltres, obrers que vam participar a la revolució del 1905, no ens acabem de fiar dels militars. Amb ells, sempre s’infiltra la contrarevolució.

Es va alçar una remor de veus:

—Ja n’hi ha prou! La resolució! La resolució! És hora d’aixecar la reunió. És tard.

—Estic d’acord amb la majoria —va dir, ficant-se al mig, Vdovitxenko, amb la seva tonant veu de baix—. Per dir-ho en forma poètica: les institucions civils han de desenvolupar-se des de baix, sobre bases democràtiques, com esqueixos plantats en la terra que hi fan arrels. No es poden enfonsar des de dalt, com si fossin pals d’una estacada. Aquest va ser l’error de la dictadura jacobina, i la raó en virtut de la qual, la Convenció va ser esclafada pels termidorians.

—Això és més clar que l’aigua —va dir Svirid, acudint a donar suport a les paraules del seu camarada de vagabunderia—, un infant ho comprendria. Hi havíem d’haver pensat abans; ara ja és tard. Ara la nostra comesa és combatre i aguantar ferm. A callar i a creure.

Som al ball i hem de ballar. Si no volies pols, per què anaves a Fera? Ara, a estrènyer el cul!

—La resolució! la resolució! —cridaven tots alhora.

La discussió encara va durar una estona, cada vegada més embolicada. A trenc d’alba, la reunió es va donar per acabada i tots es van separar cautelosament, sortint l’un després de l’altre.

7

Era un indret pintoresc de la gran carretera. Dos poblats assentats al caire d’un espadat de la riba, i separats pel ràpid curs del torrent Pajinska, gairebé es tocaven: el llogarret de Kuteini, plaçat al pendís, i més avall, Mali Ermolai, que es destacava amb les seves notes de color. A Kuteini hom preparava el comiat als reclutes que partien; a Mali Ermolai, sota la presidència del coronel Streese, després de la interrupció pasqual, havia tornat a funcionar la comissió d’enrolament del districte de Mali Ermolai i dels de la vora. Amb tal motiu, al poble hi havia els cosacs i la milícia a cavall.

Era ja el tercer dia excepcionalment tebi en aquella època de Pasqua tardana i de primavera precoç. A Kuteini, hi havia taules parades a l’aire lliure, amb l’àpat ofert als reclutes a punt, al costat de la gran carretera, per tal de no destorbar el trànsit. No formaven una línia recta, sinó que s’allargaven com un interminable i irregular budell sota les blanques tovalles que penjaven fins a terra. La base del festí, la constituïen les restes dels àpats pasquals, dos pernils fumats, uns quants kulitxi,⁵⁹ dos o tres pans paskhi.⁶⁰ Escampats ça i lla damunt la taula hi havia plats curulls de bolets salats, de cogombres i de cols fermentades; plàteres amb grans llesques de pa, fet a casa, amples recipients plens d’ous pintats de colors, entre els quals predominaven el rosa i el turquí. L’herba nova dels voltants de les taules es veia sembrada de closques d’ou, turquí i rosa, i blancs per dins. Les camises dels minyons, que es veien per sota les jaquetes, eren també de rosa i turquí, i dels mateixos colors els vestits de les noies. Turquí era el cel, rosa els núvols que flotaven ,tan lentament i regular, que el cel semblava navegar amb ells.

De color de rosa era la camisa de Vlas Pakhómovitx Galusin, cenyida amb un cinturó de seda. Picant fort amb els talons, i fent anar les cames a dreta i a esquerra, va baixar corrents l’alta escaleta de casa dels Pavnutkin, bastida sobre una collada que hi havia a la banda on les taules eren parades, i en ésser al mig començà a dir:

—Bec a la vostra salut, minyons, aquest vas de samogon popular, en lloc de xampany. Visqueu molts anys, joves que marxeu! Senyors reclutes! Espero que en molts d’altres moments i d’altres ocasions, us podré desitjar bona sort. Un instant d’atenció. Al davant vostre s’estén una croada, com un llarg camí: defensar amb els vostres pits la pàtria, contra els usurpadors que han inundat els nostres camps de sang germana. El poble agombolava la idea de discutir en forma incruenta les conquestes de la revolució, però el Partit dels bolxevics, al servei del capital estranger, ha destruït amb la força bruta de les baionetes el seu somni secular, l’Assemblea Constituent, i ara la sang corre com una riuada. Joves que marxeu! Alceu l’injuriat honor de les armes russes, perquè estem en deute enfront dels nostres honorables aliats. Ens hem cobert de vergonya, i hem de contemplar com, per culpa dels roigs, Alemanya i Àustria redrecen la testa amb insolència. Déu ens ajuda, minyons! —digué encara Galusin; però ja els crits d’entusiasme i les propostes de dur-lo en triomf sufocaven les seves paraules.

S’acostà el vas als llavis i va començar a beure a glopets aquell líquid tèrbol i ordinari. La beguda no li va proporcionar cap gust. Estava acostumat al vi de raïm, de la millor qualitat, però la consciència del servei prestat a la societat l’omplí de satisfacció.

—Quina àliga, el teu pare! Té una urpa lleonina quan parla! És una mena de Miliukov de la Duma. Quin home!

Amb un llenguatge que traduïa l’embriaguesa, enmig de l’embriagat batibull general, es va alçar en alguna banda Gotxka Riabikh i es va posar a fer lloances del pare del seu amic i veí de taula Terenti Galusin.

—Res, ja ho he dit, és una àliga. Es veu que sap per què lluita. Amb els seus discursos provarà de fer-te surar a tu.

—Què dius, ara, Gotxka! Vergonya te n’hauries de donar. Ni exonerar-me dels deures ni res que s’hi assembli. Ja veuràs com rebré al mateix temps que tu l’ordre de mobilització. Ens trobarem a la mateixa unitat. Ara m’han tret de l’Institut, els marrans. La meva mare es va afectar molt. Almenys, que no et passi pel cap de fer-te voluntari, em va dir. M’enviaran a infanteria. Ara bé, el meu pare, quant a discursos de solemnitat, no és per dir-ho, però és un mestre. Com s’ho fa? Deu ser un do de la natura, perquè ell no posseeix cap mena de preparació teòrica.

—Has sentit Sanka Pavnutkin?

—Sí, ho he sentit. ¿És veritat que ha arreplegat aquesta infecció?

—En té per tota la vida. Acabarà tàbic. Pitjor per a ell. Ja l’havien avisat que no hi anés. L’important és veure amb qui et jugues els diners.

—I ara, què li passarà?

—Una tragèdia. Es volia suïcidar. Avui era a la Comissió de revisió d’Ermolai, i ben segur, el donaran per útil. Ell diu que se n’anirà amb els partisans en venjança de les ferides de la societat.

—Escolta, Gotxka. Tu dius que es pot agafar una malaltia. Però, si no hi vas, et pots posar malalt d’una altra cosa.

—Ja sé què vols dir. Es veu que tu també ho fas. Però aquesta no és una malaltia, sinó un vici secret.

—Si continues parlant així, Gotxka, et xafaré els morros, ronyós mentider!

—Ho he dit de broma, no t’enfilis. Escolta què et volia dir. A Patxinsk em vaig divertir molt. Hi havia un subjecte que anava de pas, i va donar una conferència titulada: «L’alliberació de la personalitat». Interessantíssima. Em va agradar d’allò més. Jo, maleït siga, me n’aniré amb els anarquistes. La força, deia aquell tipus, és dins de nosaltres. El sexe i el caràcter, deia, són el desvetllar de l’electricitat animal. Què et sembla? Era un nen prodigi! I bé, jo ja m’he posat al corrent pel meu compte, i aquí tot s’acaba amb crits i ningú no entén res. T’eixorden, i no ho puc aguantar més, Teriotxka; ja n’estic tip. Estigues quiet. Et dic que et cusis la boca, fill de gossa, faldilletes.

—Digues-me una cosa, Gotxka. Jo no sé res de res de socialisme. Per exemple: sabotejador. ¿Quina mena de paraula és? Què vol dir?

—D’aquestes paraules, en sé un niu, però, ja t’ho he dit, deixa’m tranquil, Teriotxka; estic borratxo. Un sabotejador és el que és de la mateixa banda que un altre.⁶¹

—Ja m’ho pensava, que era un insult. Però, pel que respecta a l’electricitat, té tota la raó. Jo tenia la intenció de demanar a Petersburg un cinturó elèctric que vaig llegir en un anunci. Per a esdevenir més puixant. Contra reembossament. Però després ha sobrevingut tot aquest sarau i al diable el cinturó.

Terenti no va acabar de parlar. L’aldarull dels borratxos fou sufocat per l’estrèpit d’una explosió pròxima. El batibull entorn de les taules va cessar immediatament, però un instant després va reprendre amb més força. Gairebé tothom es va alçar d’un bot, però molt pocs van ésser els qui aconseguiren mantenir-se drets; els altres van provar de fer alguns passos, però van trontollar i van rodolar sota les taules; poc després roncaven. Les dones van començar a cridar. I va començar una gresca inenarrable.

Vlas Pakhómovitx mirava al seu voltant, cercant el culpable. Estava cregut que l’explosió s’havia produït allí mateix, a Kuteini, molt a prop, potser al costat de les taules. Amb el coli inflat i el rostre vermell, començà a esgargamellar-se:

—¿Qui és el Judas que s’ha infiltrat entre nosaltres i ens ha fet aquesta bretolada? ¿Qui és el fill de puta que es diverteix amb bombes de mà? Qui sigui, que faci un pas endavant, el malparit, que no és altra cosa, i el faré bocins! No tolerarem aquestes bromes, ciutadans! Exigeixo que es faci un arreplec. Encerclarem tot el poble! Capturarem el provocador! No el deixarem escapolir, aqueix canalla!

D’antuvi havien començat a escoltar-lo, però l’atenció aviat es va dirigir a una columna de fum negre que s’aixecava lentament al cel, des de l’oficina de l’administració del districte de Malti Ermolai. Tothom va córrer cap al torrent, a veure què hi passava, allà baix.

De l’oficina incendiada sortien corrents alguns reclutes a mig vestir; un d’ells completament nu, amb els pantalons tirats al damunt de qualsevol manera i, darrera d’ells, el coronel Streese amb els altres oficials encarregats de la revisió dels mobilitzats. Cosacs i agents milicians corrien pel poble en totes direccions, brandant els sabres, amb el cos i els braços tirats endavant sobre els cavalls al galop, igual com serps que es desenrosquen. Cercaven algú, agafaven algú altre. Molta gent fugia carrer enllà de Kuteini. Al campanar d’Ermolai, les campanes tocaven a foc, per tal d’estendre l’alarma i la crida en persecució dels fugitius.

Els esdeveniments se succeïren amb una terrible rapidesa. Cap al vespre, tot continuant la percaça, Streese i els seus cosacs van arribar també a Kuteini, i després d’haver deixat el poble encerclat pels sentinelles van començar a escorcollar casa per casa i edifici per edifici.

En aquella hora, però, la major part dels assistents a la festa ja estaven embriacs i dormien com uns socs amb el cap abandonat sobre les taules o bé ajaguts al dessota. Quan es va saber que la policia militar havia arribat al poble, ja era fosc.

Per tal d’escapar a la policia, uns quants minyons es van posar a córrer a les palpentes pels carrerons, a cops i empentes per obrir-se pas entre els qui anaven al davant, i es van ficar al primer magatzem que van trobar. Com que era fosc, no van poder veure on s’havien ficat i, només orientats per l’olor de pesca i de petroli, van deduir que podia ésser el magatzem de la cooperativa de consum.

Els qui es van amagar no tenien res que els pesés damunt la consciència, i van cometre un error. La majoria ho havien fet a l’atzar, estúpidament, perquè estaven borratxos. Alguns tenien coneixences en certa manera comprometedores, a causa de les quals temien poder ésser perjudicats, perquè en aquells moments qualsevol cosa adquiria color polític. La delinqüència i la fatxenderia dels joves, a la zona soviètica, eren considerades com a senyal de pertànyer a les Centúries Negres,⁶² mentre que a la zona dominada pels guàrdies blancs passaven per bolxevics.

Els xicots havien estat precedits per altra gent a l’amagatall. L’espai que hi havia entre el trespol i l’entaulat del magatzem era ja ple de gent. Els habitants de Kuteini i els d’Ermolai estaven barrejats. Els primers estaven borratxos com una sopa, i roncaven gemegant i rebufant, o escarritxant amb les dents i remugant; o bé es trobaven malament i vomitaven. Hi feia una fosca impenetrable, una pudor que empestava, i mancava l’aire. Els darrers arribats, per a més seguretat, van tapar el forat per on havien entrat, amb terra i pedres.

Els embriacs van acabar aviat de roncar i de gemegar i aleshores es va produir un pregon silenci. Tothom dormia tranquil. Només en un racó se sentia el parlar xiuxiuejant dels més inquiets: Terenti Galusin, amb un esglai de mort, i Koska Niekhvàlienikh, el boxador camperol d’Ermolai.

—Xerra més baix, morral, si no ens vols perdre tots, pollós. No sents com Streese va escorcollant-ho tot? Han encerclat tots els voltants, van en renglera i aviat els tindrem aquí. Així és que calla, si no vols que t’escanyi! Has tingut sort; ja s’han allunyat. Ens han passat a frec. Però per què t’has amagat? Quin motiu tenies? ¿Qui hauria gosat tocar-te ni un sol cabell del cap?

—He sentit que Gotxka feia uns crits que calia amagar-se. I m’he ficat aquí.

—Gotxka ja és una altra cosa. Tota la família dels Riabikh és sospitosa; són poc de fiar. Tenen parents a Khodatskoie. Són artesans i el seu origen és obrer. Però no et remenis, ximple, estigues quiet. Estem voltats de deixalles dels qui han vomitat i dels qui han fet les seves necessitats. Si et mous, t’empastifaràs de merda fins al coll i m’emmerdaràs a mi i tot. ¿No sents quina pudor? Però, em pregunto per què Streese volta pel poble. Es veu que cerca els de Patxinsk.

—Però, com ha passat la cosa, Koska? ¿Com ha començat?

—En té tota la culpa Sanka, Sanka Pavnutkin. Estàvem tots arrenglerats per passar la revisió, quan li ha arribat el tom a Sanka. I vet aquí que no es va despullar. Estava begut, no s’aguantava dret. L’escrivent li va dir amablement: «Despulleu-vos». L’escrivent militar, fixa’t, el tractava de vós. I ell, el porc, que li fa: «Doncs, no em vull despullar. No vull ensenyar a tothom les parts amagades del meu cos». Com si se’n donés vergonya. Es va acostar a l’escrivent, com si es volgués girar, i en lloc d’això, va i me li venta un cop de puny a les barres. Sí, sí. Ho pots ben creure. Bo; va ser cosa d’un moment. Sanka es va ajupir, va aferrar la taula per una pota i la va bolcar amb tot el que hi havia a sobre, tinters i registres militars! Aleshores, Streese va treure el cap per la porta i es va posar a cridar: «No puc tolerar aquest esvalot. Ja us ensenyaré jo el que és una revolució pacífica i l’ultratge a la llei en una oficina militar. Qui és el culpable?». Sanka es va tirar de cap a la finestra. «Atenció! —ell que crida—. Arreplegueu els vestits! Aquí ens busquen la perdició, companys!». I vet aquí que jo em vaig vestir d’una revolada i vaig sortir al darrera de Sanka! Ell havia estavellat el vidre amb un cop de puny i va sortir al carrer. Les cames ens tocaven al cul de tant de córrer. Jo anava al darrera amb uns quants més. Ells ens encalçaven. I, ara si et sembla, pregunta’m com ha començat. Ningú no ho entén.

—I la bomba?

—Què té a veure la bomba?

—Qui ha tirat la bomba? No la bomba, la granada.

—Però, ¿què ens emboliques a nosaltres amb la bomba?

—I, doncs, qui ha estat?

—Què sé jo! Algú altre que, en veure aquell avalot, deu haver pensat: «aprofitant aquesta confusió vaig a fer saltar enlaire les oficines, i ho carregaran a compte dels altres». Algun element polític. Aquí, ho entens?, estem voltats d’elements polítics, dels de Patxinsk. A poc a poc! Aplana’t. Se senten veus: no les sents? Tornen endarrera. Estem perduts. Calla, et dic.

Les veus s’apropaven. Se sentia el cruixit de les botes i la dringadissa dels esperons.

—No em discutiu. Vejam si em preneu per ximple. Les veus no són d’aquells; vénen d’una altra banda —deia el coronel amb veu autoritària, amb un marcat accent petersburguès.

—Us ho deu haver semblat, excel·lència —intentava convèncer-lo el stàrosta⁶³ de Mali Ermolai, el vell Otvia gitsin, comerciant de peix—. I, per altra part, ¿què té d’estrany si parlaven, ja que som en un poble? No és pas un cementiri, això. Pot ser molt bé que en alguna banda estiguin parlant. Els qui viuen a les cases no són pas muts. O també pot ser que el domovoi⁶⁴ estigui estrangulant algú que dorm.

—Prou! Ja us faré passar jo les ganes de dir ximpleries i de prendre’m per un cretí! El domovoi! Em penso que n’heu fet un gra massa. I quan us trobareu amb la Internacional ja serà massa tard. Serà tota una altra cosa i no el domovoi!

—Excel·lència, senyor coronel! Si us plau. De quina Internacional parleu? Aquí ningú no sap res d’aquestes coses. Són una colla de pobres ignorants. Es passen el dia llegint vells missals i es queden a l’escapça. A ells, què els conten de la revolució?

—Aneu dient fins que us agafaran per primera vegada amb els peus a la galleda. Escorcolleu el local de la cooperativa de dalt a baix. No em deixeu racó per mirar; i sota els taulells també; i no us estalvieu les cases dels costats.

—Com vós maneu, excel·lència.

—Vull que em porteu, vius o morts, Pavnutkin, Riabikh, Niekhvàlienikh. Encara que hàgim d’escorcollar el fons del mar. I també vull el noi Galusin. No hi fa res que el seu pare sàpiga fer discursos patriòtics i que sigui llarg de llengua. Al contrari. A mi no me la fregeix. Quan un negociant es posa a fer d’orador, vol dir que alguna cosa hi ha al darrera. És sospitós. No és natural. Segons les meves informacions, a Krestovozdvitxensk, s’hi han amagat polítics i s’hi han celebrat reunions clandestines. Vull que m’agafeu el noi. Encara no he decidit què en faré, però si alguna cosa descobrim, el liquidaré sense pietat, per donar una lliçó als altres.

Els homes de Streese van continuar endavant. Quan van ésser prou lluny, Koska Niekhvàlienikh va preguntar a Teriotxka Galusin, mort de por:

—Ho has sentit?

—Sí —va respondre amb un filet de veu.

—Ara, Sanka, Gotxka, tu i jo, no tenim altra sortida sinó el bosc! No vull pas dir per sempre; fins que es repensin. I quan es repensin, ja veurem. Potser tornarem.